Revolució

Revolució

La Llibertat guiant al poble, pintura d'Eugène Delacroix, erròneament associada a la Revolució de 1789 pese a que correspon als successos revolucionaris de 1830. Museu delouvre, París.

La pren de la Bastilla, 14 de juliol de 1789 durant la Revolució francesa.

Una revolució (del llatí revolutio 'un regrés') és un canvi social fonamental en l'estructura del poder o l'organisació que pren lloc en un periodo relativament curt o llarc depenent l'estructura de la mateixa. Aristóteles descrivia tres tipos de revolucions polítiques:

1. Canvi complet des d'una constitució a una atra.
2. Modificació radical des d'una constitució existent.
3. Canvi de sistema, mandatari o règim a un atre. Els experts encara debaten qué pot constituir una revolució i qué no. Estudis sobre revolucions solen analisar els events en la Història d'Occident des d'una perspectiva sicològica, pero també més anàlisis inclouen events globals i incorporen punts de vista de les ciències socials, incloent la sociologia i les ciències polítiques. Els seus orígens poden tindre motius de diversa índole: un canvi tecnològic, un canvi social o un nou paradigma basta per a que una societat canvie radicalment la seua estructura i govern. Les revolucions poden ser pacífiques encara que en general impliquen violència, en enfrontar-se grups conservadors en l'anterior règim i aquells que aspiren al canvi, o inclús entre els que aspiren a un nou sistema, podent haver aixina vàries faccions enfrontades. En l'actualitat les revolucions són considerades els punts d'inflexió de l'història, dels que partixen la majoria de sistemes polítics i socials actuals. Revolucions decisives en l'història mundial serien Revolució de les Tretze Colónies, la Revolució francesa, les revoluciones independentistes de Llatinoamèrica o la Revolució d'Octubre.

Tipos de revolucions

George Washington, líder de la Revolució nortamericana.

Vladimir Lenin, Líder de la Revolució Bolchevique de 1917.

En la historiografia es parla generalment de tres tipos de revolucions:

• Revolució cultural.
• Revolució social.
• Revolució econòmica. No obstant, també existixen atres tipos com:

• Revolució científica.
• Revolució tecnològica.
• Revolució Industrial.
• Revolució Espiritual. Per a ejemplificar les primeres poden valdre les tres grans revolucions que sorgixen i es desenrollen entre els sigles XVIII i XIX, marcant el fi de l'Edat Moderna i el començ de l'Edat Contemporànea.
• La Revolució francesa va ser d'alcanç polític, perque es tractava de substituir la monarquia absoluta existent fins a 1789, per a reemplaçar-ho per un sistema polític en característiques radicalment opostes, lo que va permetre parlar d'un Antic Règim i un Nou Règim. Des d'un punt de vista general, pot incloure's la francesa entre les Revolucions Lliberals, enteses com les que apliquen la ideologia política lliberal, i que haurien començat en la independència americana i continuarien en Europa occidental a lo manco fins a 1848.
• La revolució burguesa entesa com la substitució com a classe dominant del estament privilegiat (format per noblea i clero) per la burguesia, en el canvi de relacions, comportaments, actituts i valors socials que s'identifiquen en una o una atra; permet parlar d'una nova societat de classes. No obstant, l'historiografia sol utilisar més comunament el terme Revoluciones burgueses per a referir-se, inclús en el seu aspecte estrictament polític (a pesar de la impropiedad), a les que hem cridat revolucions lliberals, és dir, a tots els processos revolucionaris (com la mateixa Revolució francesa) en els que esta classe social és impulsora.
• La Revolució Industrial té un caràcter essencialment econòmic, la transformació respecte de l'época precedent (la preindustrial) en l'us de noves tècniques, fonts d'energia, invenció de maquinàries, innovadors mijos de transport, aument de la capacitat productiva en la substitució dels tallers artesanals per les fàbriques, etc. És necessari indicar que estos dos últims processos, pese a ser de duració secular, varen anar clarament percebuts pels seus contemporàneus com a súbits i violents, com ho proven, entre atres extrems, la resistència i els conflictes que va generar l'aparició del maquinisme (la destrucció de màquines o ludisme). És d'impossible solució el debat (en el que pot destacar-se l'aporte d'I. P. Thompson) sobre si la revolució industrial anglesa va costar més morts i sofriments que la revolució lliberal francesa. Justificat este us, s'entén que per extensió s'aplique el terme revolució a la Revolució neolítica i la Revolució urbana (definits per Vere Gordon Childe), processos ya no seculars sino milenaris, pero que presenten clares analogia en els del XVIII i XIX sobre la transformació radical (i sense dubte violenta) de les formes de vida de la humanitat. D'una forma similar, Earl J. Hamilton va falcar el concepte de Revolució dels preus per als canvis econòmics del XVI, lligats a la inflació conseqüent a l'arribada a Europa de metals preciosos d'Amèrica.

No s'agota la tipologia de les revolucions en els tres tipos enumerats al principi. Es parla de revolucions en qualsevol àmbit, inclús en els més alluntats dels usos anteriors, com seria l'àmbit de la ideologia (revolució ideològica) o el del art (revolució artística). A voltes eixa extensió es fa en evident abús del terme (quan s'aplica a la moda, al deport, a l'última novetat de la música popular...), i a voltes està plenament justificada (revolució cultural en la China maoísta) o el concepte de revolució científica (Thomas Kuhn). Per un atre costat, s'han propost distints tipos de periodizaciones i agrupacions de revolucions per les seues similituts o proximitats en l'espai o en el temps (cicles revolucionaris).

Característiques i cronologia

Revoluciones lliberals o burgueses

Revolucions

Adjectiu en el que és coneguda	Periodo	Breu descripció (per a una major precisió vore cada artícul principal)
Revolucions lliberals
Revolució lliberalliberal o Burguesa		Solen denominar-se aixina, ya que ideològicament es varen sustentar en el lliberalisme i socialment varen supondre l'ascens de les burguesias com a nova classe dominant en Europa i Amèrica. Calificar de revolucions burgueses a tumults urbans d'Europa Occidental en la Edat Mija s'ha fet en alguna ocasió per l'historiografia, encara que usualment el concepte s'aplica de forma pròpia als processos més articulats, extensos i exitosos que varen tindre lloc a partir de la Edat Moderna.
Dels Països Baixos	1568-1648	En el context de la Reforma Protestant es produïx una sublevació (Tumult de Flandes) de ciutats mercantils i artesanals contra la Monarquia Hispànica de Felipe II, la repressió de la qual va conduir a la Guerra dels Huitanta Anys i l'independència de les Províncies Unides liderades per Holanda.
Anglesa	1642-1653	Guerra entre el Parlament i el Rei. Eixecució de Carlos I i formació d'una Commonwealth (república) baix un Lord Protector (Oliver Cromwell), en predomini ideològic del puritanisme.
Gloriosa	1688-1689	Jacobo II d'Anglaterra és derrocat. S'establix una monarquia constitucional que el seu govern és responsable davant el Parlament anglés, alternativament en mans del partit whig (lliberal) i tory (conservador). Predomini religiós del anglicanisme. John Locke establix els fonaments teòrics del lliberalisme.
Cicle atlàntic	1776-1824	Cicle de les primeres revolucions lliberals que definixen la Edat Contemporànea. Comprén els processos d'independència en el continent americà i els processos revolucionaris en França, Espanya i Portugal.
Nortamericà o Revolució americana (nom que se li dona en eixe país)	1776	Procés d'independència de les Tretze Colónies front a Anglaterra (recolzat internacionalment per França i Espanya), en la creació de estats, dotats de les primeres constitucions escrites, que es federen en una república comuna, en separació de poders entre un fort president (George Washington), un Congrés bicameral i un poder judicial independent.
→		El seu eixemple i els seus documents jurídics (Declaració d'Independència, Constitució, degudes en bona part a Thomas Jefferson), inspirats per la Ilustració europea i per algunes pràctiques autòctones americanes, varen tindre gran transcendència.
Francesa	1789-1799	Aplicació del programa ideològic de la Ilustració (Montesquieu, Voltaire, Rousseau, L'Encyclopédie) en el context de la crisis de l'Antic Règim que una desprestigiada monarquia absoluta és incapaç d'afrontar en perdre el respal dels estaments privilegiats (convocatòria d'Estats Generals). La burguesia, identificada en l'idea de nació (Sieyès) lidera institucionalment (Assamblea Nacional, girondinos, jacobinos) una revolució que profundisen les capes populars urbanes (sans-culottes) i llauradores (crema de châteaux, abolició de drets senyorials).
→		La resistència i la pressió de les monarquies europees conduïx al Terror i l'expansió internacional de la revolució, ya en forma de República (1792); i, més alvance, a la reconducció de tot el procés en el periodo napoleònic (fins a 1815). Les fases de desenrolla Revolució francesa (tumult dels privilegiats, fase moderada, fase radical, reacció i plasmació d'un poder personal) s'han pres historiográficamente com a model explicatiu de les revolucions posteriors.
Hispanoamericana	1808-1824	Es produïxen pronunciaments (crits independentistes) a lo llarc de tota la Amèrica espanyola en el context de la ocupació napoleònica d'Espanya. Els criollos (inspirats políticament per l'eixemple nortamericà i recolzats internacionalment per Anglaterra) lideren un procés independentiste front al Imperi espanyol que és sofocat en un primer moment per intervencions militars, i conduïx a guerres de gran envergadura en Amèrica del Sur, en les que destaquen libertadores com Simón Bolívar i José San Martín, fins a la batalla d'Ayacucho (1824). Per un atre costat es produïx la Independència de Mèxic i América Central, i molt posteriorment la de les Antilles espanyoles.
→ De maig	1810-1820	Independència d'Argentina (de fet en 1810 i de dret en 1816).
→ Oriental	1811-1820	Independència d'Uruguay. De caràcter lliberal al començ, en el seu apogeu i final va qüestionar la propietat privada (reforma agrària i econòmica iniciada per José Artigas: els infeliços seran els més privilegiats).
De 1820	1820	Cicle revolucionari denominat mediterràneu que comença en Espanya i s'estén pel sur d'Europa (Portugal, Itàlia i Grècia).
→ Trieni Lliberal	1820-1823	En Espanya s'obliga a Fernando VII a jurar a la constitució de 1812. És sofocada per l'intervenció de la Santa Aliança (Cent Mil Fills de Sant Luis).
→ De Porto	1820 (24 d'agost)	Ademés del seu caràcter de revolució lliberal, origina la separació entre Portugal i Brasil.
→ Grega	1821-1823	Independència front al Imperi Turc.
De 1830	1830	Onada revolucionària que comença en França i s'estén per casi tota Europa.
→ De juliol	1830 (27 al 29 de juliol)	Despuix de les jornades revolucionàries cridades les tres glorioses, Carlos X de França abandona el poder, sent reemplaçat per Luis Felipe I de França.
→ Belga	1830	Revolució lliberal i independentista que origina el regne de Bèlgica.
De 1848	1848	Onada revolucionària en casi tota Europa, en major presència del moviment obrer i un fort component nacionaliste (Primavera de les nacions o dels pobles).
d'Ayutla	1854	Derrocament de la dictadura de Santa Anna i instalació d'un govern lliberal en Mèxic.
De 1868 o La Gloriosa	1868	Derrocament d'Isabel II en Espanya i inici del Sexeni democràtic.

Revolucions polítiques, patriotes o democràtiques de la primera mitat del XX

Abans del final de la Primera Guerra Mundial
Revolució russa	1905	Revolució obrera i llauradora en contra de la autocracia zarista baix el govern de Nicolás II, donant lloc a l'aparició dels primers sóviets, fins que són reprimits per l'eixèrcit.
Mexicana	1910	Derrocament del dictador Porfirio Díaz, arribada al poder de Francisco I. Madero.
Xinhai	1911	Desbaratamiento del govern de la dinastia Qing i creació de la República de China.
De febrer	febrer-octubre de 1917	Derrocament del Sar i substitució per un govern provisional de coalició entre socialrevolucionarios (Kerenski), mencheviques i ministres de la burguesia lliberal (del Partit Democràtic Constitucional o KDT), que manté a Rússia en el bando aliat de la Primera Guerra Mundial.
Alemana	1918	Instauració de la República de Weimar per una revolució obrera contra el Kàiser , Revolució alemana de 1848-1849.
Turca	1919	Instauració de la República de Turquia en 1923, despuix del derrocament per una revolució militar contra el Sultà despuix del tractat de Sévres, en 1922.
Expedició del Nort (China)	1926	Campanya organisada pel Kuomintang (KMT) i el Eixèrcit Nacional Revolucionari de Chiang Kai-shek per a prendre China de la mà dels «senyors de la guerra», després de la Revolució de Xinhai.

Revolucions proletarias, anticolonials o tercermundista

Revolucions proletarias o «obreres i llauradores» (socialistas, libertarias, comunistas, etc.)
"Proletaria", Socialiste o Comunista		Revolució de caràcter marxiste en la qual es postula l'arribada del proletariat al poder, lo que significaria en la teoria la caiguda de l'Estat burgués (Estat capitaliste), de la burguesia i l'abolició de la propietat privada dels mijos de producció, establint als proletarios com la nova classe dominant. En els proletarios en el poder es donaria passe fase de govern socialiste coneguda com la dictadura del proletariat, en la que els mijos de producció passarien a ser de propietat comunitària, per a despuix aplegar finalment al comunisme, etapa en la que la societat viu sense classes socials i sense Estat. Durant el XX, este tipo de revolucions va tindre protagonisme en moltes parts del món, especialment Europa de l'Est, Amèrica Llatina i Àsia, aixina com estarien emparentades en atres revolucions.
Comuna de París	1871	En el buit de poder causat per la derrota del Segon Imperi francés en la guerra franc-prusiana.
Bolchevique o d'octubre	1917-1991	Despuix de la revolució lliberal de febrer i la conjuntura catastròfica de Rússia en la Primera Guerra Mundial, els bolcheviques de Lenin lideren una insurrecció militar, portada a terme per una part del proletariat rus i els soldats de l'eixèrcit, que dona el poder als soviets d'obrers, soldats i llauradors i permet formar govern als bolcheviques (en majoria en estos), donant lloc al primer Estat obrer de l'història, junt en varis decrets de nacionalisació (entre atres mides socials, com la reforma agrària) i l'abolició paulatina del sistema capitaliste, substituït per un sistema d'economia planificada. També es donarà el dret d'autodeterminació a les nacionalitats conquistades pel Imperi Rus i es formularà la URSS (1922).
→		L'historiografia li ha aplicat per a la seua periodisació el model de fases propi de la Revolució francesa: Tumult dels privilegiats i fase moderada (correspondrien a la Revolució de febrer de 1917) Fase radical (a partir d'octubre de 1917, i durant tot el periodo de la guerra civil russa -fins a 1922- en la creació de la Cheka i el «Terror Rojo», aixina com el comunisme de guerra) Reacció (en este cas reconduïda pel propi Lenin: la NEP o nova política econòmica) Plasmació d'un poder personal (estalinisme a partir de 1924, per Stalin, que establix el principi del socialisme en un sol país i elimina tota possible oposició per mig de successives porgas, començant per Trotski —partidari d'una revolució permanent—).
Espartaquista	1919	Fracassada revolució socialista en Alemània, portada a terme per una part del proletariat alemà, liderat per la Lliga Espartaquista, en Rosa Luxemburc i Karliebknecht.
Hongaresa	1919	Despuix del final de la Primera Guerra Mundial, s'establix la República Soviètica Hongaresa, que durarà molt poc.
Mongola	1921	En els manuals marxistes es cataloga com l'única revolució que va fer passar un país d'un règim feudal a un socialiste, sense haver conegut mai l'etapa capitalista. Va ser causada pels bolcheviques russos.
Asturiana	1934	Insurrecció obrera ocorreguda en Astúries en octubre de 1934 contra el govern de la CEDIXCA, que va derivar en la proclamació de la República d'Obrers i Llauradors d'Astúries, i que va terminar eixe mateix més esclafada per l'Eixèrcit dirigit per Francisco Franco.
Espanyola	1936	Resposta al colp d'Estat del 18 de juliol de 1936 contra la Segona República Espanyola, despuix de la victòria del Front Popular en les eleccions. El seu component social va tindre elements anarcosindicalistas i marxistes revolucionaris, de base fonamentalment obrera i llauradora.
Búlgara	1944	Recolzats per movilisacions i folgues, el Front de la Pàtria, una organisació guerrillera antifascista, pren el poder en Bulgària el 9 de setembre.
China (1949)	1949	Victòria del Partit Comuniste Chinenc de Mao Zedong sobre el Kuomintang de Chiang Kai-shek en la guerra civil chinenca (que durava des de 1927), posterior a la lliberació de Japó. Es proclama la República Popular China, que controla tota China llevat Taiwan.
→ Revolució Cultural Proletaria	1966-1976	Radicalisació de la revolució chinenca. Mao, recolzat per un sector dirigent del Partit (Banda dels Quatre) utilisa una jagantesca movilisació estudiantil (Guàrdies rojos) per a desacreditar a l'ala "dreta, pro-capitaliste" (encapçalada per Liu Shaoqi, Peng Zhen i Deng Xiaoping), dins de l'aparat del Partit Comuniste Chinenc. Esta recorre tot el país i termina per estendre's a la classe obrera i, finalment, als soldats de l'Eixèrcit Popular, convertint-se en un cuestionamiento generalisat contra les autoritats del Partit que amenaça en escapar-se-li de les mans. Este procés dona lloc a la conformació de Comités Populars d'obrers, soldats i quadros del partit per prop de la mitat del país, els quals funcionen com a òrguens de doble poder popular en les distintes tasques d'administració i govern; situació que Mao conseguix canalisar, situant-els baix la direcció del Partit i portar a terme els seus porgues. Esta situació dura fins a 1976, despuix del nomenament de Deng Xiaoping com a líder, qui en una dura repressió (Boluan Fanzheng o "regrés a la normalitat"), restaura en el poder a la facció encapçalada pel mateix, procedint-se a l'arrest de la Banda dels Quatre i el regrés al statu quo, mamprenent els canvis, en l'economia que, baix el nom de socialisme en característiques de mercat iniciaran el regrés a la economia de mercat capitaliste.
Extensió del bloc soviètic despuix de la Segona Guerra Mundial
del Teló d'Acer	1945-1947	En l'ocupació militar soviètica de casi tota Europa Oriental (llevat Grècia —en la que es desnuga una guerra civil entre prosoviéticos i prooccidentals— i Yugoslàvia —a on els partisanos comunistes locals, liderats per Tito, inicien una experiència pròpia de socialisme autogestionario no vinculat política ni militarment a la URSS—), els partits comunistes de cada país, en el context de la Guerra Freda, apleguen al poder, establint lo que es va denominar bloc soviètic o socialisme realment existent (Pacte de Varsòvia, COMECON).
Nortcoreana	1948	El grup guerriller marxiste nortcoreà establix despuix de l'expulsió soviètica de Japó de la península coreana un estat socialiste en fortes tenyides nacionalistes, sintetisat en la doctrina Juche, liderat per Kim Il-sung, al que succeïx el seu fill Kim Jong-il i el seu actual net Kim Jong-un, instaurant un règim totalitari.
Crisis dels missils en Cuba	1962	Despuix de portar a terme la reforma agrària baix el govern revolucionari de Fidel Castro, i en tindre un caràcter socialiste i anticapitalista, Cuba es guanya l'oposició d'Estats Units, per lo que es produïx un acostament en la URSS, per lo que esta coloca missils en Cuba en direcció a EE. UU. En açò Cuba es convertix en el primer país americà en formar part del bloc comuniste.
Revolucions de caràcter nacional, socialiste i/o democràtic lligades a processos de descolonisació, a reformes socials i al moviment tercermundista
→ Gran Bot Alvance	1958-1961	La revolució chinenca aborda plans de reforma econòmica i social a escala jagantesca, en un context de distanciament de Mao front a l'Unió Soviètica i els revisionista russos (Jruschov), la Revolució Hongaresa dels Consells Obrers de 1956, el Octubre polac del mateix any i la desestalinisació. No obstant, els catastròfics resultats dels plans varen produir millons de morts per fam.
Norvietnamita	1954	Hồ Chí Minh establix un Estat socialiste en el context de la guerra d'Indochina (descolonisació front a França).
Algerina	1954-1962	Guerra revolucionària d'independència colonial contra França.
Iraquí	1958	Karim Qasim va prendre el poder despuix d'un colp d'Estat.
Cubana	1959	Inicialment un moviment guerriller liderat per Fidel Castro contra la dictadura de Fulgencio Batista. L'acostament a la URSS va accentuar el seu caràcter anticapitalista i antiestadounidense fins a alinear-la en el denominat bloc socialiste.
Congolenya	1960-1961	Independència del Congo Belga en liderage de Patricio Lumumba, la tendència tercermundista del qual (presentada com a marxiste o prosoviética) és contrarrestada per un moviment secessioniste en Katanga, i definitivament en el seu assessinat. Va continuar havent moviments guerrillers en els que va aplegar a participar el Che Guevara.
Suryemení	1967	S'establix una República Popular d'orientació marxista després de l'independència.
Revolució del 17 de juliol (Iraq)	1968	Ascens del Partit Baaz iraquí.
Líbia	1969	Gaddafi establix un estat Popular i Socialiste després d'un colp militar.
Somalí	1969
Chilena	1970-1973	L'elecció presidencial del socialiste Salvador Dellà du a un canvi brusc en l'economia i vida social de Chile, i provoca una resistència que culmina en el colp militar d'Augusto Pinochet.
Beninesa	1972
Etíop	1974	Derrocament del negus Haile Selassie i instauració de la República Democràtica Popular d'Etiopia, obrint un periodo d'inestabilitat en el país.
de Guinea-Bissau	1974
Camboyana	1975	S'establix la Kampuchea Democràtica; inici del cridat Genocidi camboyano.
Survietnamita	1975	Resultat de la guerra de Vietnam.
Laosiana	1975
Malgache	1975	Un colp d'Estat va posar el govern en poder de Didier Ratsiraka.
Caboverdiana	1975
Mozambiqueña	1975	El FRELIMO conseguix l'independència del país.
Angoleña	1975	Es conseguix l'independència. El MPLA pren el poder.
Afgana	1978	El Partit Democràtic Popular acaba en el règim del general Daud i implanta una república socialista.
Sandinista	1979	Popular derrocament en Nicaragua de la dictadura de Somoza per un creixent moviment llaurador.
Granadina	1979	Maurice Bishop establix un govern Marxiste-Leninista, que serà derrocat pel seu ex-aliat Bernard Coard, lo que va desencadenar la intervenció nortamericana de 1983.
Burkinesa	1983	El militar Thomas Sankara pren el poder.

Moviments revolucionaris/reaccionaris del XX que varen conduir a règims fascistes i nacionalistes, teocràtics o autoritaris

Moviments de masses que varen conduir a règims fascistes
Fascisme italià	1922-1943	Moviment polític que va sorgir en el Regne d'Itàlia en finalisar la Primera Guerra Mundial, com una reacció a la cridada "Victoria mutilada" i la Revolució Bolchevique de 1917, junt a la forta lluita sindical de treballadors i braceros que culmina en el bienio roig, i com a polèmica respecte a la societat Democràcia lliberalliberal-democràtica. Els camises negres de Benito Mussolini enquadrats en fasci prenen el poder despuix de la Marcha sobre Roma (27-29 d'octubre), convertint gradualment el Regne d'Itàlia en un estat totalitari, caracterisat per l'aument de la repressió política contra grups dissidents i d'oposició (en particular de les organisacions obreres), la dissolució dels partits polítics i sindicats no fascistes, l'eliminació de la llibertat de prensa, de reunió i expressió, lleis racials fascistes antisemites—despuix de 1938—, el seu militarisme i l'atribució de determinats poders plenipotenciarios, aixina com mides populistes.
Tercer Reich o Alemània nazi	1933-1945	El partit nazi (nacionalsocialiste, NSDAP) d'Adolf Hitler guanya les eleccions parlamentàries d'Alemània de 1933, implantant progressivament un règim totalitari (Tercer Reich) semblant a l'italià. Es va caracterisar per reformes econòmiques de caràcter keynesiano de la mà d'Hjalmar Schacht —president del Reichbank— de despesa pública que varen permetre reconstruir l'economia, privatisacions, aixina com algunes polítiques socials (Kraft durch Freude, entre atres).
Moviment Nacional o Dictadura de Franco	1936-1975	El Alçament Nacional (17-18 de juliol), sublevació militar recolzada per amplis sectors socials, econòmics i religiosos, desencadena la guerra civil espanyola (1936-1939). Dins del bando sublevat s'impon l'unificació del Moviment Nacional, mecanisme totalitari d'inspiració fascista liderat pel general Francisco Franco fins a la seua mort en 1975.
França de Vichy o Révolution nationale	1940-1944	Règim instaurat en part del territori francés i en la totalitat de les seues colónies despuix de la firma del armistici en la Alemània nazi en el marc de la Segona Guerra Mundial, baix el nom oficial de «Estat Francés», en una série de canvis constitucionals que varen liquidar la democràcia parlamentària i varen establir un règim autoritari, mostrant simpatia visible cap a l'ideologia del fascisme.

Moviments de masses que varen conduir a règims islamistes
Revolució iraní	1979	Revolució promoguda pel descontent feya el règim del sah Mohammed Resa Pahleví, que va incloure a diversos sectors de la població aixina com a islamistes, socialistes i Lliberalliberals. Va finalisar en la proclamació de la República Islàmica d'Iran de la mà del ayatolá Ruhollah Jomeini en 1980, encara que el nou règim no es consolidaria fins a la seua mort i el final de la guerra Iraq-Iran. Va influir en uns atres moviments islàmics per tot el món musulmà (en especial els de naturalea chiïta).
→ Revolució Cultural Islàmica	1980	Periodo de lluita en el que es va intentar porgar tots els elemenos no-islàmics de la cultura iraní. Radicalisació de la revolució.
Talibán	1996	Moviment fonamentaliste islàmic extrem en Afganistan, que conseguix instaurar en 1996 un règim teocràtic despuix d'obtindre la victòria en la Guerra Civil Afgana i entrar en Kabul. Pren com a base a l'eixèrcit irregular dels muyahidín, moviment islamiste finançat per Aràbia Saudita i els Estats Units que sorgix com a reacció al govern de la República Democràtica d'Afganistan (comunista). Va reclutar la seua milícia principalment dels jóvens òrfens refugiats en Pakistan per la guerra, i es va enfrontar al restant de faccions muyahidínes.

Revolucions des de la Segona Guerra Mundial

Des de la Segona Guerra Mundial
Guatemalteco	1944	Derrocament de la dictadura de Jorge Ubique. Obri un periodo de reforma agrària i social.
Boliviana	1952	Revolució protagonisada pel Moviment Nacionaliste Revolucionari (reforma agrària, nacionalisació de les mines, vot universal i eliminació del pongueaje -treball gratuït en els latifundis-).
Dominicana	1965	Periodo intermig entre la dictadura de Trujillo i la presidència de Balaguer.
Argentina	1966	Dictadura militar que va derrocar al president radical Arturo Illia, per mig d'un colp d'Estat cridat Revolució Argentina.
del Maig francés o del 68	1968	Tumults estudiantils i de treballadors contra el govern de Charres de Gaulle.
→		A voltes es parla de la revolució de 1968 com un cicle revolucionari, per la coincidència temporal del Maig francés en moviments similars, de naturalea cultural o política, en gran presència estudiantil, en Estats Units, Checoslovàquia (Primavera de Praga), Mèxic (matança de la plaça de Tlatelco) i en alguns moviments universitaris d'oposició al franquisme en Espanya. La similitut de la Revolució cultural chinenca és menys evident, encara que sí es percebia com a tal entre els grups occidentals que pretenien inspirar-se en ella.
De les Clavellineres	1974	Derrocament de la dictadura portuguesa per part de l'eixèrcit (en el context de la crisis colonial -independència d'Angola i Moçambic) a lo que se sumen distints partits polítics (sobretot d'esquerra) i una radicalisada movilisació llauradora.
Indonèsia	1998	Caiguda del dictador Suharto. També es denomina Revolució Nacional Indonèsia a la Independència d'Indonèsia (1945-1949).
Bolivariana	1992-Actualment	Inicia en 1992 en un intent de colp d'Estat al president Carlos Andrés Pérez per part d'Hugo Chávez Fredes qui posteriorment guanyaria les eleccions presidencials en 1998; Va modificar tota l'estructura jurídica i administrativa de Veneçola i va decretar la nacionalisació de la majoria dels sectors estratègics del país.

Intents de Revolucions dins del Bloc soviètic

Revolucions obreres antisoviéticas.
Hongaresa	1956	Alçament armat popular contra el govern estalinista de la República Popular d'Hongria, impost per l'URSS. Del 23 d'octubre al 10 de novembre es va experimentar una via al socialisme alternativa, caracterisada per la formació dels consells revolucionaris, reconeguts pel govern d'Imre Nagy com a òrguens de poder local, la dissolució de la policia política, el reconeiximent de llibertats polítiques, el multipartidisme i la retirada del Pacte de Varsòvia. Va ser sofocada militarment per una invasió soviètica i una dura repressió.
Octubre polac	1956	Les Protestes de Poznán de 1956 duen a la pren del poder per la facció reformista dels comunistes polacs, liderats per Władysław Gomułka, al mateix temps que a un aument del nivell d'autonomia de la República Popular de Polònia respecte a la URSS.
Primavera de Praga	1968	Els canvis polítics en Checoslovàquia (socialisme en rostre humà) susciten movilisacions populars antisoviéticas. Intervenció militar del Pacte de Varsòvia.

Economia de transició i protestes contra el sistema de partit únic i primari

Protestes contra el sistema de partit únic.
Polaca	1980	Moviments socials com el sindicat Solidarnosc, naixcut de les lluites obreres i llauradores per la llibertat sindical, exigixen llibertats i drets sindicals en independència de l'Estat. Se succeïxen vàries folgues. El govern termina declarant la llei marcial. Més tart adoptarà polítiques de tipo similar a la Perestroika, en favor d'una Economia de transició al capitalisme, lo que reforçarà les posicions del sector hegemonizado pels prooccidentals i la Iglésia catòlica, que terminen per conseguir que el partit comuniste i els militars (General Jaruzeslki) introduïxquen reformes no solament polítiques, sino econòmiques. En eixir president Chack Muska, es va revertir eixe canvi.
Cantada	1987-1989	Derrocament pacífic del sistema de partit únic en Estònia.
Tumult de la Plaça de Tian'anmen	1989	Protestes i folgues, entre el 15 d'abril i el 4 de juny de 1989, organisades per estudiants i obrers en la República Popular China. De molt variada orientació, qüestionaven el sentit, el ritme o les conseqüències de les reformes iniciades en 1978 per Deng Xiaoping.
de 1989	1989	Onada revolucionària en els països del cridat socialisme realment existent d'Europa Central i Oriental, baix el sistema unipartidista i economies de tipo centralisada; també cridada Autumne de les nacions, per paralisme en la de 1848. Es va subrallar la seua coincidència en el bicentenario de la Revolució francesa.
Caiguda del mur de Berlín	9 de novembre de 1989	La postura neutral de Gorbachov permet la reunificació alemana (3 d'octubre de 1990), la secessió dels països bàltics i les caigudes dels règims socialistes en Europa oriental.
De Vellut	1989	Despuix de la folga general del 27 de novembre, el Partit Comuniste de Checoslovàquia abandona pacíficament el poder que és ocupat pels dissidents (Václav Havel). L'estat unificat es va dividir, també pacíficament, en una República Checa i una República Eslovaca l'1 de giner de 1993.
Rumana	decembre de 1989	La violenta repressió d'alçament populars en Timisoara i Bucarest contra el règim de Nicolae Ceausescu no va conseguir detindre les protestes. Davant la falta de respal de l'eixèrcit, elíder va intentar fugir, va ser detingut i eixecutat sumarísimamente.
Democràtica de Mongòlia	1990	Revolució política l'objectiu de la qual va ser derrocar al règim de partit únic del Partit Revolucionari del Poble Mongol. Va terminar en la renúncia del govern sense derramamiento de sanc, i l'instauració d'un règim semipresidencialista.
Dissolució de l'Unió Soviètica	8 de decembre de 1991	Les reformes de Mijaíl Gorbachov (perestroika, glásnost), que inicien el pas a la Economia de transició al capitalisme produïxen un intent de colp militar (20 d'agost) promogut pels alts mandos del PCUS contraris a la pèrdua de poder del partit, davant tímides protestes populars en Moscou, en agost de 1991, organisades pels yeltsinistas, lo que no conseguix evitar que la URSS termine sucumbint baix el seu propi pes. Esta situació és aprofitada per Borís Yeltsin i per les distintes ales nacionalistes dels partits gobernant de les Repúbliques perifèriques per a formar govern, firmar la dissolució de la URSS i les institucions soviètiques, i iniciar durs processos de reformes econòmiques per a permetre l'entrada creixent i massiva de capital estranger i donar pas aixina al regrés a una economia de mercat capitaliste, lo que no estarà exent de successives crisis, a lo llarc d'un periodo de varis anys.
Albanesa	1991-1992	El règim estalinista més aïllat (havia repudiat com «revisionista» als seus successius aliats: l'Unió Soviètica i China) va terminar en una eixida migratòria massiva, una convocatòria electoral multipartidista i un ampli moviment huelguístico.

Guerres de secessió i conflictes ètnics i nacionalistes en els balcanes, despuix de la dissolució de la República Federal Socialista de Yugoslàvia

Guerres nacionalistes de secessió
Guerra dels Dèu Dies	1991	Secessió d'Eslovènia de Yugoslàvia.
Croata	1991-1995	Secessió de Croàcia de Yugoslàvia.
Sèrbia	2000	Caiguda de Milosevic per l'oposició interna, despuix de la derrota de Sèrbia en la guerra de Yugoslàvia, en l'intervenció de la OTAN. Posteriorment Montenegro va tindre una secessió pacífica. Queden pendents situacions conflictives en Bòsnia-Hercegovina i Kosovo, en presència militar internacional.

Revolucions en el XXI

Revolucions de colors
→ De les Roses	2003	eixida del poder d'Eduard Shevardnadze en Geòrgia.
→ Taronja	2004	elecció de Víktor Yushchenko en Ucrània.
→ Dels Tulipán	2005	eixida del govern d'Askar Akayev en Kirguizistan.
→ Blanca	2006	fallanc intent de derrocar a Alexander Lukashenko en Bielorússia.

Revolucions en el món àrap
→ Tunecina	2011	Protestes democràtiques que varen desencadenar la caiguda del règim de Ben Ali en Tunis.
→ Egipcíaca	2011	Protestes democràtiques que varen desencadenar la caiguda del règim d'Hosni Mubarak en Egipte.

Atres revolucions
→ Revolució Safrà	2007	fallanc intent per part de monges budistes de derrocar la dictadura militar en Birmània.
15M	2011	Moviment social produït en Espanya de caràcter horisontal. Va conduir al naiximent de Podem.

Revolucions en atres àmbits

Revolucions culturals, intelectuals, filosòfiques i sociològiques
Revolució del sigle XII	XII
Renaixença	Sigles XV-XVI
Protestant	XVI
Científica	Sigles XVI-XX	Revolució copernicana, Revolució darwiniana, Revolució einsteniana i Revolució wegeneriana.
Ilustració	XVIII
Sexual	XX
Revolucions tecnològiques, productives i demogràfiques
Agrícola	VIII mileni a. C.-XX	Neolítica, Revolució agrícola de l'islam medieval, Revolució feudal, Revolució agrícola britànica i Revolució verda.
Industrial	Sigles XVIII-XXI	Primera, Segona i Tercera.
Demogràfica	Sigles XVIII-XX
Revolució científic-tècnica	XX
Informàtica	Sigles XX-XXI
Inteligència artificial	XXI

Galeria

• 
  Berlín, 1848.

Vore també

• Alçament
• Contrarrevolución
• Disturbi
• Guerra de guerrilles
• Gresca
• Rebelió
• Tumult

Bibliografia

• Hobswam, Eric J. (1987). , Barcelona: Llabor. ISBN 84-3352-9878-1.
• Arendt, Hannah (1967, 1998). Sobre la revolució (On Revolution), Revista d'Occident, Aliança Editorial. ISBN 84-206-5806-5.
• Molnar, Thomas (1975). , Madrit: Unió Editorial. ISBN 84-7209-034-5.
• Correja d'Oliveira, Plinio (1959). Revolució i Contra-Revolució, Baixar llibre en: http://www. accionfamilia. org/publicaciones/libros/revolucion-y-contra-revolucion/.
• Perreau-Saussine, Emile. Els libéraux face aux révolutions: 1688, 1789, 1917, 1933, Commentaire, Spring 2005, pp. 181–193.
• Spanakos, Anthony Peter (2011). The States, Social Movements, and Publics, Riverside: Latin American Perspectives, Vol. 38, Iss. 1, pp. 14.
• (en anglés) Stepan Bandera. Perspectives for Ukrainian Revolution (audiobook) Ukrainian Publishers House L. T. D. London. 1988.