Anar al contingut

Moviments socials de 1968

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Artícul bo

Erro al crear miniatura:
Manifestació en Helsinki (Finlàndia) contra l'intervenció soviètica en Checoslovàquia. Varis cartells diuen: Viva Dubcek.
Tanquetas en el Zócalo de Mèxic el 28 d'agost de 1968.

Els Moviments socials de 1968, també cridats Protestes de 1968, Revolució de 1968, o simplement el 68, varen comprendre una escalada mundial de conflictes socials, predominantment caracterisada per rebelions populars contra les èlits militars i burocràtiques, que varen respondre en una escalada de repressió política.

Dins dels moviments socials de 1968 poden localisar-se, països com[1] Estats Units en protestes contra la guerra de Vietnam, especialment les que varen tindre lloc durant la Convenció Nacional Demócrata de 1968, el Moviment pels drets civils —que va concloure eixe mateix any en l'assessinat de dos líders significatius: Martin Luther King i Robert F. Kennedy—, el Festival de Woodstock[2] —1969— i atres fets i processos relacionats. Checoslovàquia, la Primavera de Praga va iniciar en la proposta de socialisme de rostre humà, potser el desencadenant o precipitante[3] del moviment parisenc, mentres que la seua repressió pels soviètics va significar una fonda decepció en gran part de l'opinió progressista occidental. En Mèxic va tindre lloc el moviment estudiantil de 1968 tenint com a punt màxim de l'opressió per part del govern mexicà la massacre de Tlatelolco, coincidente en la celebració dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968. Espanya es varen suscitar alguns moviments universitaris d'oposició al franquisme, de menor entitat. Mentres que atres països europeus varen sofrir notables sacsades.

Una miqueta més vesprada en Itàlia, en 1969 es presenta el moviment autumne calent o les movilisacions laborals de 1972-1973 en el país de Regne Unit.[4] Existix una similitut no tan evident en la Revolució Cultural chinenca (va estar dirigida des del poder pel propi Mao, que va dirigir una jagantesca movilisació jovenil —Llibre Rojo— contra els seus enemics dins de l'aparat del Partit Comuniste Chinenc) ya que els grups occidentals pretenien inspirar-se en ella.

Protestes i moviment social, cultural i polític

[editar | editar còdic]

Tals moviments del 68 varen compartir d'un modo molt imprecís la mateixa dimensió cultural o política, en gran presència estudiantil, de naturalea assambleària (més o menys manipulada o espontànea), pero sempre desbordant els caixers de participació ciutadana convencional, sindicals o polítics. Era molt habitual que es materialisaren en ocupacions de facultats i fàbriques, o en protestas galliponteres que, independentment del seu caràcter inicial (assentadas, manifestacions), solien derivar en alteracions més greus, en destrosses, alçament de barricadas i enfrontaments en la policia. Les seues reivindicacions eren habitualment poc evidents: encara que s'iniciaven per problemes concrets, es terminaven fent genèriques, demandant la solidaritat i conexió en atres grups, transformacions altruïste i universals o vagues propostes d'autogestió. El seu protagonisme estava molt dispers entre grups atomizados de confusa identificació: distints moviments socials (pacifistes, feministas, homosexuals, primitius ecologistes, entre uns atres.), distints moviments culturals del art modern (beatnik, hippie, happening, fluxus, pop-art, videoarte, land art i psicodelia ) i distints moviments polítics (anarquistes, extrema esquerra —trotskistas, maoístas i situacionistas[5]—), caracterisats pel seu distanciament tant dels Estats Units com de l'Unió Soviètica, mateixa que s'havia demostrat recentment en la crisis de Berlín o la crisis dels missils cubans. La por a voltes era vixcut paródicament, com en la película Dr. Strangelove de Stanley Kubrick (1964), traça del que inclús va participar l'aparició del denominat eurocomunismo entre els partits comunistes d'Europa Occidental.[6]

El 68 com a canvi social i generacional

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Sesentayochista.


Una atra traça comuna és l'absència d'èxit immediat de les insurrecció, una de les raons per a calificar-les pròpiament de tumults i no revolucions. No obstant, el seu impacte, medit generacionalment (lo que sol denominar-se el esperit del 68 o sesentayochismo) sol considerar-se molt més important que el seu fracàs relatiu. El 68 va representar l'irrupció d'una joventut posterior a la Segona Guerra Mundial (la denominada demogràficament com el baby boom) que, a pesar d'estar rebent un nivell de formació educativa molt superior a la dels seus pares, els qui li l'estaven proporcionant confiats en la seua capacitat de generar un ascens social, semblava no compartir els valors d'estos, ni trobar lloc en una societat que percebien com encorsetada, ompli de convencionalismes arcaics i necessitada de canvis. S'ha aplegat a dir que "per primera volta una classe d'edat adolescent i jovenil, va prendre el relleu de les classes socials".[7] Els térmens burgués, capitaliste, empresari, patró o inclús vell, s'aplicaven com a insult (no poques voltes junt a l'epítet porc). l'encuadramiento d'estos jóvens es produïa habitualment fòra de les institucions tradicionals de participació política i social, de forma poc coordinada en una pléyade d'organisacions dels denominats moviment estudiantil, moviments jovenils o contracultura.

S'ha interpretat als moviments socials de 1968, particularment en els països occidentals, com a resultat del prolongat periodo de benestar econòmic, que va generar un nou tipo de demanda social, lligat a nous patrons d'oci, de treball, de consum i de socialisació en la joventut, fins a llavors inverosímils. En general, s'acusa al 68 de la crisis dels valors tradicionals pròpia de la societat contemporànea, que despuix del pas de la societat preindustrial a la societat industrial o societat de consum de masses, s'encaminava cap a la societat postindustrial.

La posterior crisis del petròleu de 1973, en el problema del desocupació, generaria un atre tipo d'inquietuts, de signe opost, en la joventut dels anys 80 i 90; l'estereotip del qual va consistir en ser més materialiste (en el sentit vulgar) i egoiste, desencantada i desmovilizar (pasotismo), que despreciaven els moviments socials per a privilegiar l'individualisme i la busca de l'èxit personal (en el cas dels negocis, els denominats yuppies[8]).

Els mijos de comunicació i el cine del 68

[editar | editar còdic]

Els mijos de comunicació varen jugar un paper determinant per primera volta en el història, existia la possibilitat d'aplegar a un gran públic en imàgens de televisió; i, com va ocórrer en la pròpia guerra de Vietnam, el mig va demostrar no ser tan dòcil en poder com havien pronosticat les distopías (1984 de George Orwell). L'impacte (sobre una audiència encara molt verge) d'imàgens de manifestacions, barricades, càrregues policials o fets de major violència proporcionaven insospitades capacitats de protagonisme a qui demostrara tindre suficient habilitat, fortuna o falta d'escrúpuls per a això. Per l'impacte de les imàgens va haver una incessant necessitat de censurar o alterar els mijos comunicació a favor del govern en la finalitat d'evitar un conflicte major en els distints moviments. La propaganda pel fet i la acció directa que havien imaginat els anarquistes de finals de el XIX trobaven una enorme caixa de resonància. El mateix general De Gaulle, despuix d'una penosa intervenció televisiva que va evidenciar el seu envelliment físic, va tindre que renunciar a l'image, per a tornar als discursos radiofònics que tan bons resultats li varen donar durant la Resistència al nazisme, i que varen tornar a demostrar-se eficaços en esta ocasió.[9]


En l'época de la nouvelle vague (nova ona —grup de cineaste francesos sorgit en els anys 50—) i del cinema verité (cine de la realitat), les manifestacions i ocupacions de fàbriques i facultats varen ser filmats per documentalistas molt pròxims als mateixos protagonistes (grup Medvedkine), incloent extenses entrevistes i debats en grup. Lo adequat de lo audiovisual com a mig d'expressió dels moviments de l'época va fer que, tant entre les distribuïdes minoritariament (passes en versió original, sales d'art i ensaig o locals improvisats) com inclús entre les películes convencionals, hi haja una abundant mostra de cine del 68 en el que, per unes o atres raons, els jóvens del 68 s'identificaven, convertint-se en referent de l'época.[10]

Sobre els mijos de comunicació escrits, el ambient del 68 va generar publicacions alternatives que utilisaven canals de distribució no comercials com els fanzines, per la censura que existia en els mijos de comunicació tradicionals. Per un atre costat, els dazibaos (murals inspirats en l'eixemple chinenc) o les pintades galliponteres es varen convertir en vehículs d'expressió individual i grupal.

Els intelectuals i el 68

[editar | editar còdic]
Sartre i Beauvoir es reunixen en el Ché en Cuba, 1960

El prestigi dels intelectuals més o menys propencs al marxisme, al existencialisme o al estructuralisme, no necessàriament pròxims entre sí, era molt alt en les universitats —verdaders centres del moviment—, des de Berkeley en Califòrnia fins a la pròpia Sorbona en París, la London School of Economics en Anglaterra i l'Universitat Lliure de Berlín,[11] l'escola de Frankfurt i l'Escola de Annales en França.


Autors com: Noam Chomsky[12] (propenc a l'anarquisme i al trotskisme), Louis Althusser, Jean Paul Sartre[13] i Simone de Beauvoir[14] (propencs al Partit Comuniste Francés, del que en algun cas es varen acabar distanciant[15]), György Lukács i Lucien Goldmann (corrent denominada humanisme marxiste), Marcuse, Adorne, Horkheimer, Habermas, els historiadors marxistes britànics (E. P. Thompson, Eric J. Hobsbawm[16]) o Braudel, als que cal sumar el renovat interés per un filòsof de passat polèmic (propenc al nazisme) com era Martin Heidegger, o per una excèntrica tríade de rumans exiliats de molt divergent trayectòria, pero amics entre sí: Cioran, Mircea Eliade i Eugène Ionesco (un dels cultivadores del teatre de l'absurt, molt apropiat per a epater li bourgoise —escandalisar al burgués—).[17] Podrien afegir-se moltes atres figures o corrents, com les lligades al psicoanálisis (Jacques Lacan, Erich Fromm). La producció intelectual de molts uns atres seria més be resultat o expressió de la propis moviments socials del 68, en lo que s'ha vingut en cridar la postmodernidad, com la de Jacques Derrida (deconstrucción) o gran part de l'obra de Michel Foucault.[18]


La relació d'estos intelectuals i uns atres d'atres corrents en el moviment estudiantil no va ser de mestres a discípuls. De fet, és l'época de l'antipsiquiatría[19] i la renovació educativa (Summerhill,[20] Benjamin Spock,[21] Paulo Freire,[22] el Llibre roig del cole[23]) popularisades en películes com One Flew Over the Cuckoo's Nest (Algú va volar sobre el niu del cuco, Miloš Formen, 1975 —adaptació de la novela de 1962 de Ken Kesey, una de les figures visibles de la psicodelia i la contracultura—) o To Sir, with Love (Al mestre en carinyo, James Clavell, 1967, readaptació de Blackboard Jungle —Llavor de maldat, 1955—) protagonisada per un professor que conecta en un grup d'alumnes indisciplinados d'un barri marginal.[24] No s'admetia l'autoritat, l'aprenentage memorístic estava desprestigiat, l'alumne devia construir el seu propi aprenentage (constructivisme) i els professors devien deprendre més dels seus alumnes que estos d'aquells. Era molt comentat que en la Revolució Cultural chinenca, els professors acusats de desviacionisme o aburguesamiento eren reeducados i se'ls castigava a mans dels seus alumnes, humiliant-los, colpejant-los o obligant-los a dur orelles de ruc (posteriorment, en una versió més radical, com va ser la dels jemeres rojos de Pol Pot —1975-1979—, varen ser un dels objectes principals del genocidi camboyano).

No haguera segut adequat a la naturalea dels moviments de 1968 que els pares ocuparen funciones rectores: varen ser líders (encara que ells mateixos negaven qualsevol condició dirigent) els jóvens més carismàtics sorgits del propi moviment estudiantil, com Daniel Cohn-Bendit (Dani, el roig) o Rudi Dutschke. El propi Sartre reconeixia eixe protagonisme jovenil:

Hi ha alguna cosa que ha sorgit de vostés que sorprén, que trastorna, que renega de tot lo que ha fet de la nostra societat lo que ella és. Es tracta de lo que yo cridaria l'expansió del camp de lo possible. No renuncien a això.


Eixa espontaneïtat jovenil, i eixes expectatives utòpiques, en un clima vitaliste que pot calificar-se de bonheur revolutionnaire (felicitat revolucionària), està present en els archiconocidos lemes del 68, alguns apareguts en pintades:[26]

Dos jóvens, aliens als convencionalisme socials, en el festival de Woodstock, junt a molts uns atres. Poques imàgens com esta (una parella interracial de varons melenudos, tirats en una praderia; un d'ells, semidesnudo, subjectant indolentemente un llibre) podrien suscitar tanta aversió per a una opinió conservadora. Una verdadera brecha generacional que responia a una verdadera contracultura.

Les repercussions intelectuals dels moviments socials del 68 no han deixat de suscitar controvèrsia. Des del punt de vista conservador[27] li la sol considerar la responsable de l'anomia, la relaixació de costums (especialment en el terreny sexual —revolució sexual—: divorç, abort, relacions prematrimonials, anticonceptius —la píndola es comercialisa des de 1960—, lliberació de la dòna, modes «indecorosas» —minifalda de Mary Quant en 1965—, música «inapropiada» —en alguns casos satànica—[28]), pèrdua del respecte patriarcal i a l'autoritat (per eixemple, el tuteo generalisat), utilisació de drogues, despreci de l'ètica del treball. El papa Benedicto XVI s'ha referit als moviments socials de 1968 com la mítica revolució de 1968, a la que calificat com el segon iluminismo (comparant-l'en la descristianizadora Ilustració de el XVIII).[29] De fet, la pròpia Iglésia catòlica estava immersa en eixa época en un procés de aggiornamento (traducible per posada al dia) suscitat pel Concilie Vaticà II i el pontificat progressiste de Pablo VI, del que eren mostra els canvis llitúrgics (missa en llengua vernàcula, música pop en els temples) i moviments com els retors obrers o la teologia de la lliberació. En 1968 Hans Küng redacta una Declaració per la llibertat de la teologia que va ser firmada per més de mil teòlecs del món sancer.[30]

El 68 i la lluita armada

[editar | editar còdic]

La simpatia pel moviment tercermundista aplegava al punt de la fascinació per la figura del Che Guevara (fusilat en Bolívia en 1967), l'image del qual s'imitava (boina, pèl i barba) ademés de convertir-se en un icon present en tots els àmbits imaginables (pòsters i camisetes) que ho varen convertir en un verdader sant llaic. Pareguda utilisació va tindre la també controvertida figura de Malcolm X, víctima d'un atentat dels seus antics companyers de la Nació de l'Islam en 1965 i l'activisme del qual va ser continuat per diversos grups (com els Panteres Negres) el grau de les quals de relació en la violència, la seua criminalización o inclús la seua manipulació per part de les autoritats ha segut molt discutida. Gran repercussió va tindre l'escàndal consegüent al salutació del Black Power en els Jocs Olímpics de 1968. Els següents Jocs Olímpics de Munich 1972 varen presenciar el seqüestre i assessinat d'onze deportistes israelites per part d'un comando de terroristes palestins (Setembre Negre).


L'existència d'activistes radicalisats procedents de les movilisacions del 68, coordinats en grups que desijaven una implicació major en lo que es denominava lluita armada, va dur a la constitució de grups terroristes[31] en diversos fins, moltes voltes amalgamados: anticapitalistas (Fracció de l'Eixèrcit Rojo en Alemània —format en 1970 per Andreas Baader i Ulrike Meinhof, procedents del moviment estudiantil del 68—, Brigades Rojas en Itàlia —1969, Mario Moretti—), nacionalistas (reactivació del IRA en l'Irlanda del Nort britànica, fundació de l'ETA en el País Vasc espanyol), o de difícil classificació (el grup nortamericà que va botar a la fama pel seqüestre de Patricia Hearst); pero tots ells intentant aplicar doctrines insurreccionales experimentades en les guerres anticoloniales (sobretot l'Independència d'Argèlia i la guerra de Vietnam) o en la revolució cubana: concepte de guerrilla urbana, principi de acció-reacció i l'image del revolucionari com peix en l'aigua. També es varen popularisar atres expressions similars originades en cites del llibre roig de Mao, com la consideració del imperialisme i el capitalisme com tigres de paper, la fortalea del qual era sol aparent. El mateix sentit tenia una frase molt citada de Che Guevara (de 1967), en la que reclamava el sorgiment de molts Vietnam.[32]

Se sol senyalar l'inspiració que el sesentayochismo va proporcionar al sorgiment de moviments armats llatinoamericans (Montoneros en Argentina, Sendera Lluminosa en Perú) o a la continuïtat dels preexistentes (Tupamaros en Uruguay, una de les accions de la qual va ser reflectida per Costa-Gavras en la película État de Siège —Estat de lloc, 1972—), o a sectors dels partits polítics tradicionals, com la Joventut Radical Revolucionària de l'Unió Cívica Radical, que encara que alluntats de la lluita armada propiciaven la movilisació popular. Més estranya i desconectada dels moviments locals, pero també partícip del mateix ambient generacional, va ser la trayectòria personal de l'enigmàtic terroriste internacional d'orige veneçolà Ilich Ramírez Sánchez (Carlos o el Chacal).

Els moviments varen ser combatuts en durea pel establishment de cada regió, utilisant els aparats repressius estatals (policia, eixèrcit, agències d'inteligència), els mijos de comunicació de masses i per mig de reformes.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Alguns apleguen a contar 30 «moviments revolucionaris de certa importància» Josep Ramoneda, La "contestació" desafia a l'autoritat, en Protagonistes de el XX op. cit. pp. 496-498.
  2. ↑ Va haver un festival similar en el Regne Unit: Isle of Wight Festival 1969 August 30th and 31st 1969 i History 1968-1970 (pàgines web sobre el història del Festival de l'Illa de Wihgt.
  3. ↑ La terminologia que designa distints papers a les causes de les revolucions ha segut analisada sobretot en l'obra de Elliott, J. H.; Mousnier, R.; Raeff, M.; Smith, J. W.; Stone, L. (1975.) Revolucions i rebelions en l'Europa Moderna. Cinc estudis sobre els seus precondicions i precipitantes. Pròlec de Jack P. Greene i R. Foster. Madrit: Aliança.
  4. ↑ Folgues de miners, estibadores i treballadors de les centrals elèctriques contra la retallada de drets socials que va aprovar el govern conservador. Artola i Ledesma, op. cit., p. 452.
  5. ↑ Naomi Klein, No Logo. El poder de les marques, Paidós, 2001, ISBN 84-493-1074-1, p. 315:
    Varen ser Guy Debord i els situacionistas, els inspiradores i els teòrics de la teatral insurrecció estudiantil de París de maig de 1968 els primers en descobrir el poder que pot tindre un simple détournement, que consistix en una image, un mensage o un objecte que s'extrau del seu context i adquirix un significat nou. Pero aunquelos pirates culturals prenen abundants préstams dels moviments artístics de vanguarda del passat —de Donada al surrealisme i del conceptualisme al situacionisme—, el marc que atacaven estos revolucionaris de l'art tendia a ser el món de l'art i la seua cultura passiva de l'observació, aixina com l'ètica bregada en el plaure de la societat capitaliste corrent. Per a molts estudiants de fins de la década de 1960, l'enemic era la rigidea i el conformisme del Home d'empresa; l'empresa en sí resultava molt manco atractiva. Aixina, mentres el situacionista Asger Jorn tirava pintura contra paisages campestres comprats en els mercadillos de segona mà, els pirates culturals de l'actualitat preferixen interpondre's en la publicitat corporativa i en atres modalitats del discurs empresarial. I si els seus mensages culturals són d'índole més agudament política que els de els seus predecessors, això pugues deure's a que les imàgens queen la década de 1960 eren realment subversivas —«Treballar jamai», «Prohibit prohibir», «Pren els desijos per la realitat»— ara sonen més com a eslògans de Sprite i de Nike: «Assente-ho». I les «situacions» o happenings organisats pels bromistes polítics de 1968, encara que en aquella época eren realment sorprenents i perturbadores, s'han convertit en els anuncis de Absolut Vodca de 1998, com el que mostra estudiants d'art vestidosde color púrpura penetrant en bars i restaurants i destruint les botelles. En 1993, Mark Dery va escriure Culture Jamming: Hacking, Slashing and Sniping in the Empire of Signs, un fullet publicat per Pamphlet Séries de la revista Open. Per a Dery, la pirateria publicitària inclou combinacions tan eclèctiques de teatre i d'activitat política com la que feyen les «Guerrilla Girls», que protestaven contra l'exclusió de les dònes del món de l'art per mig de manifestacions davant el Museu Whitney i en les que es posaven caraces de goriles; Joey Skagg, que ha revelat innumerables estafes dels mijos de comunicació, i l'eixecució en efigie que Artfux infligía al archirrepublicano Jesse Helms davant el Tossal del Capitolio. Per a Dery, la pirateria publicitària és, essencialment, tot lo que mescle l'art, els mijos de comunicació, la paròdia i les opinions dels estranys al sistema. Pero dins d'estes subcultures sempre ha existit una tensió entre les forces dels bromistes frívols i els revolucionaris en sério. Tornen a plantejar-se algunes preguntes: ¿el joc i el plaer són en sí mateixos actes revolucionaris, com mantenien els situacionistas? ¿Pertorbar l'informació de la cultura esalgo essencialment subversivo, com pensa Skagg? ¿O la mescla delarte i la política només servix, per a parafrasear a Emma Goldman, per a assegurar-se de que algú ha enchufat un bon sistema de sò ala revolució?
  6. ↑ Les fonts genèriques per a esta secció són les indicades en la bibliografia, especialment Artola i Pérez Ledesma, En Bendith, Eric Hobsbawm, Akal, Protagonistes de el XX op. cit.
  7. ↑ Henri Weber, sociòlec i ell mateixa jove del 68, citat per Josep Ramoneda Protagonistes de el XX, op. cit. p. 497.
  8. ↑ meua_g1epc/is_tov/ai_2419101361/ Yuppies en St. James Encyclopedia of Pop Culture, Cup Gianoulis.
  9. ↑ Per als Estats Units, en una época anterior és molt citada l'influència, aparentment decisiva per a la campanya electoral, que va tindre el debat televisat entre Richard Nixon i John F. Kennedy el 26 de setembre de 1960 The Kennedy-Nixon presidential debats, 1960, per Erika Tyner Allen [1] archivat en Wayback Machine.. També ha segut molt analisat l'impacte negatiu per a la presència nortamericana en Vietnam que varen tindre les imàgens fotogràfiques i televisades de la guerra preses pels periodistes que acompanyaven al seu propi eixèrcit i molt poc subjectes a censura; assunt que va tindre molt distint tractament en guerres posteriors (control dels periodistes en pools, apagons informatius, etc.) de modo que el distanciament convertira l'image televisiva dels conflictes en alguna cosa comparable a un videojoc.
  10. ↑ El nom del grup es va posar en referència a Alexander Medvedkin, documentalista rus dels anys 30 que recorria l'Unió Soviètica en tren, filmant de dia, revelant de nit en un laboratori instalat en un vagó del mateix tren, i mostrant el seu treball al sendemà a les mateixes poblacions que havia filmat. Groupe Medvedkine: Nouvelle Société No. 5 (1969). En i contra el cine. Entorn a maig del 68 Proyeccions i conferències en l'Institut Francés de Barcelona, maig de 2008. Films del Grup Medvedkine: imàgens de la classe obrera en França de el ’68, en La Veritat Obrera, 12 de juny de 2008. Entre el docudrama i el format propi de les películes de ficció es troben dos películes-documente que varen alcançar enorme prestigi, una abans del 68 (La batalla d'Alger —Gillo Pontecorvo, 1965—, sobre l'independència d'Argèlia) i una atra posterior (La batalla de Chile —Patricio Guzmán, en tres parts, de 1973 a 1979— sobre el periodo de Salvador Dellà i el colp d'Augusto Pinochet en Chile). Sobre les películes de format convencional (dins de lo poc convencional que era eixe cine) que reflectixen l'ambient de l'época, estan les de Jean-Luc Godard (La Chinoise —La chinenca, 1967—) o les de François Truffaut (Fahrenheit 451 —1966, una distopía que denunciava l'autoritarisme i la censura—; L'Enfant sauvage —El chicotet salvage, 1969, sobre un chiquet feral, molt relacionada temáticamente en els moviments de renovació educativa contemporàneus—). Un estudi de Patricia Guals Salazar sobre El cine de maig del 68, en el+68&as_brr=3#PPA198,M1 L'estètica en les barricades: Maig del 68 i la creació artística. Universitat Jaume I, 2006. ISBN 978-84-8021-547-3, p. 198. El restant del cine europeu demostrava també una vitalitat molt en sintonia en el esperit del 68. En els països de l'est, alguns directors varen conseguir un notable impacte, tant en els seus països com en Occident, a pesar de (o potser precisament a causa de) els seus problemes en la censura oficial, que imponien en la ment de tots segones llectures de debatuda interpretació: en Checoslovàquia Milos Formen (Al fòc, bombers —en chec Horí, má panenko, en anglés The Firemen's Ball—, 1967, ficha en Internet Movie Database) o Jiří Menzel (Trens rigorosament vigilats —en chec Ostre sledované vlaky, en anglés Closely Watched Trains—, 1966, ficha), en la pròpia URSS Andréi Tarkovski (Andréi Rubliov, que va protagonisar un escandalós passe en el festival de Cannes de 1966, i Solaris —la resposta soviètica a 2001, de 1972—). En Itàlia, el neorealisme de posguerra havia donat pas a un cine també carregat de mensage, oníric pero molt implicat socialment: Huit i Mig (Federico Fellini, 1963) o Pajaritos i pajarracos (Pier Paolo Pasolini, 1966). Un atre director italià de l'época, Bernardo Bertolucci (Abans de la revolució, 1964, El conformiste, 1970), ha expressat que li interessen tres "revolucions: la cinemàtica, la sexual i la política, les quals es varen sincronisar en 1968" (citat per David Walsh Bernardo Bertolucci, artiste de la "Generació del 1968", troba el seu destí, resenya de Els somiadors, 19 de febrer de 2004). Més propenc encara al surrealisme estava el cine que en distints països realisava l'espanyol Luis Buñuel (Viridiana —Espanya, 1961—, Simón del desert -Mèxic, 1965- Belle de Jour o El discret encant de la burguesia —França, 1967 i 1972—). En Espanya, a on l'existència de censura franquista ocasionava problemes (o oportunitats) semblants als països de l'est, La caça (película) (de Carlos Saura, 1965) plantejava el conflicte generacional en mig d'una violenta i agobiant atmòsfera (del mateix autor és Peppermint frappé, 1967). Luis García Berlanga havia conseguit en El verduc (1963) expressar no només el tema obvi de la pena de mort, sino problemes socials més profunts, com la repressió i difícil convivència generacional. El mig televisiu en Espanya estava encara més controlat, pero les seues escasses oportunitats d'expressió varen ser aprofitades per directors com Valerio Lazarov (L'Irreal Madrit, 1969) i Narciso Ibáñez Serrador (Història de la frivolitat, 1967). En Mèxic, Luis Alcoriza, colaborador de Buñuel, conseguix una viva metàfora de la família immovilisada davant la pressió agobiant dels canvis en Mecànica nacional (1971). Un estudi d'Álvaro Lopez Mantecón sobre La visualidad del 68 en el context mexicà pot vore's en Olivier Debroise el+68&as_brr=3#PPA34,M1 L'era de la discrepància: art i cultura visual en Mèxic, 1968-1997 , UNAM, 2006. ISBN 978-970-32-3829-3 p. 34. Per al cine del 68 anglosaxó, també molt abundant i significatiu, resulta significatiu comprovar que l'any 1968 és el de dos películes molt notables: Planet of the Apes (El planeta dels simis, de Franklin J. Schaffner) i 2001: A Space Odyssey (película) (2001, Una odissea espacial, de Stanley Kubrick), abdós oferint una llectura social del present des de la perspectiva de la ciència ficció, a només un any de distància del alunizaje de l'Apolo XI (20 de juliol de 1969). De 1967 és El Graduat. De 1968, dos perspectives tan opostes sobre els canvis socials com Yellow Submarine (dels Beatles, epítome de la psicodelia) i Les sandalias del peixcador (adaptació de la novela de Morris West sobre l'elecció d'un papa procedent d'un país comuniste en mig d'una crisis mundial). Clasificable dins del gènero comèdia, pero molt significativa, és The party (El guateque, de Blake Edwards). De 1969 són dos películes que descriuen nous comportaments socials divergents de segments més o menys marginals, pero que aplegarien a ser prestigiosos entre l'opinió jovenil: Easy Rider i Midnight Cowboy.
  11. ↑ La nòmina d'intelectuals propencs al 68, tant per la seua participació directa com per la seua utilisació és amplísima. De fet, és molt habitual que el 68 siga un referent vital i intelectual en molts d'ells, fins a tal punt que ha produït reflexions conscients en els seus escrits i referències més o menys àmplies en els seus biógrafs o estudiosos. Un bon i breu intent de sistematisació és el de Josep Ramoneda La "contestació" desafia a l'autoritat, en Protagonistes de el XX, n.º 21 op. cit. pg.496, continuat per a la lliteratura suramericana per l'artícul de Juan Cruz El revolucionari "Boom" de les paraules, p. 498.
  12. ↑ La responsabilitat dels intelectuals, 1967.
  13. ↑ Pese a ser obres filosòfiques d'alta dificultat, es varen divulgar molt (a lo manco se citaven molt) El ser i el no res (L'être et li néant, 1943), L'existencialisme és un humanisme (1945 i 1949) i Crítica de la raó dialèctica (Critique de la raison dialectique, 1960). De forma més implicada en el present polític, es troben diversos volums de Situacions, sobretot els números V: Colonialisme i neocolonialisme (Colonialisme et néo-colonialisme, 1964), VI: Problemes del marxisme 1 (Problèmes du marxisme, I, 1964), VII: Problemes del marxisme 2 (Problèmes du marxisme, II, 1965), VIII: Al voltant del 68 (Autour de 68, 1972).
  14. ↑ El segon sexe (1949). Alicia Puleo Maig del 68 vist per Simone de Beauvoir [2] archivat en Wayback Machine.
  15. ↑ Sartre inclús va aplegar a dirigir un periòdic prochino prohibit pel govern: La Cause du Peuple. Artola i Ledesma, op. cit., p. 453.
  16. ↑ Les activitats d'este grup de historiadors del Partit Comuniste de Gran Bretanya ha tingut una relació molt polèmica en l'espionage i el contraespionage. Inclús molt recentment, «L'inteligència britànica es nega a ensenyar a Hobsbawm les senyes que guarda sobre ell.» 2 de març de 2009. Públic.
  17. ↑ Dubuisson, Daniel. Trois Roumains a Paris, La Quinzaine littéraire, citat en xexus.com [3] archivat en Wayback Machine.
  18. ↑ L'arqueologia del saber (L'archéologie du savoir, 1969), Sèt sentències sobre el sèptim àngel (Sept propos sur li septième ange, 1970), L'orde del discurs (L'ordre du discours, 1970), Açò no és una pipa (Ceci n'est pas unix pipe, 1973), Vigilar i castigar (Surveiller et punir, 1975), Història de la sexualitat (Histoire de la sexualité, 1976-1984).
  19. ↑ David Cooper Siquiatria i antipsiquiatría (1967).
  20. ↑ A. S. Neill Summerhill: A Radical Approach to Child Rearing (en pròlec d'Erich Fromm, 1960), Freedom, Not License! (1966), Talking of Summerhill (1967), Children's Rights: Toward the Liberation of the Child (junt a Leila Berg, Paul Adams, Nan Berger, Michael Duane, i Robert Ollendorff, 1971).
  21. ↑ The Common Sense Book of Baby and Child Care, 1946; Dr. Spock on Vietnam; Dr. Benjamin Spock in Berkeley. Gravació radiofònica, introduïda per James Formen. Gravada en el Berkeley Community Theater, 4 de febrer de 1968. Talk on the charges against Spock for conspiring to aid, abet, and counsel young men to resist the draft. Pacifica Ràdio Archives.
  22. ↑ Educació com a pràctica de la llibertat, 1967
  23. ↑ Søren Hansen i Jesper Jensen, 1969.
  24. ↑ Sidney Poitier, que representava al professor en la de 1967, ya havia representat a un alumne problemàtic en la de 1955 (protagonisada aquella per Glenn Ford). Poitier, de raça negra, era ell mateixa un símbol de la lluita pels drets civils. En el mateix any 1967 va estrenar Guess Who's Coming to Dinner (Endevina quí ve a sopar esta nit) sobre les relacions interraciales, a on compartix protagonisme en actors també coneguts per les seues idees lliberals com Spencer Tracy i Katharine Hepburn, pertanyents a una generació anterior.
  25. ↑ Citat per Enrique Valent Noailles, «El Maig rebel. Els llímits de lo possible.» La Nació, 4 de maig de 2008 (tota la secció Enfoques d'eixe número es dedica als moviments socials del 68).
  26. ↑ Vore un catàlec més complet en Maig Francés. Els primeres s'associen habitualment al maig francés, mentres que l'últim prové d'Estats Units: Eldridge Cleaver ho va usar en la seua campanya electoral per a la presidència en 1968 «You're either part of the solution or part of the problem». Sembla ser una variació d'esta cita de The Guthrian, de l'any 1961: «Every person is either part of the problem, or part of the solution». (Yale Book of Quotations p. 158.).
  27. ↑ Martí Font, J. M.: «Eleccions presidencials en França: Sarkozy promet enterrar Maig del 68. El filòsof Glucksmann ("fill del 68") demana el vot per al líder conservador davant 30.000 persones en París.» 30/04/2007. El País.
  28. ↑ No només pels seus detractors, sino pels propis protagonistes: els Rolling Stones es preciaban del títul de Les seues Satàniques Majestades i varen contractar als Àngels de l'Infern (Hell's Angels, una violenta banda motera) com a seguritat d'un concert que es va saldar en un mort (s'ha apuntat que eixe episodi pot ser una de les possibles inspiració d'una de les obscures metàfores de la cançó American Peu —Don McLean, 1971—: «And as I watched him on the stage, my hands were clenched in fists of rage; / No angel born in hell, could break that Satan's spell» Understanding American Peu, American Peu Revisited).
  29. ↑ |J.L.V. [4], citant «un discurs als sacerdots de la diòcesis d'Aosta, en juliol d'enguany» (2008):
    Despuix de la gran crisis d'esta lluita cultural que va esclatar en 1968, a on realment semblava que havia passat l'época històrica del cristianisme, veem que les promeses del 68 no s'han complit; i renaix la convicció de que hi ha un atre món; més complex, perque exigix estes transformacions del nostre cor, pero més verdader. En 1968, molts pensaven que el temps històric de l'Iglésia i de la fe ya havia conclós, que s'havia entrat en una nova era, a on estes coses es podrien estudiar com si foren mitologia clàssica. Al contrari, cal fer comprendre que la fe és d'actualitat permanent i de gran racionalitat. Per tant, una afirmació intelectual en la que es comprén també la bellea i l'estructura orgànica de la fe.

    La mateixa font cita també al papa en el pròlec al seu esclarecedor lliure Introducció al cristianisme:

    L'any 1968 està lligat al sorgiment d'una nova generació, que no només va considerar inadequada, ompli d'injustícia, d'egoisme i afany de possessió, l'obra de reconstrucció despuix de la Segona Guerra Mundial, sino que va concebre tota l'evolució de l'Història, començant per l'época del triumfo del cristianisme, com un error i un fracàs. Volent millorar el Història, crear un món de llibertat, d'igualtat i de justícia, estos jóvens varen creure que havien trobat el millor camí en la gran corrent del pensament marxiste.
  30. ↑ «La veritat de Hans Küng.» 8 de març de 2009. El País.
  31. ↑ Eric Hobsbawm, op. cit. p. 301:
    Despuix del fracàs dels grans somis de 1968, alguns estudiants radicals varen intentar realment fer la revolució pel seu conte formant bandes armades terroristes, pero, encara que estos moviments varen rebre molta publicitat (en lo que varen alcançar per lo manco un dels seus principals objectius), rara volta varen tindre una incidència política séria. A on varen amenaçar en tindre-la, varen ser suprimits ràpidament en quant les autoritats es varen decidir a actuar: en els anys setanta, per mig de la brutalitat extrema i la tortura en les "guerres brutes" d'Amèrica del Sur, o per mig de soborns i negociacions per baix de la taula en Itàlia. Els únics supervivents significatius d'estes iniciatives en la década final del sigle eren els terroristes vascs de ETA i la guerrilla llauradora, teòricament comunista, de Sendera Luninoso en Perú, un regal indeseado del personal i els estudiants de l'Universitat de Ayacucho als seus compatriotes.
  32. ↑ Mensage als Pobles del Món, llegit davant la Tricontinental en L'Habana, el 16 d'abril de 1967. Obres Triades, p. 552.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Miguel Amorós, 1968. L'any sublim de l'acracia, Muturreko Burutazioak, Bilbao, 2014.
  • Miguel Artola i Manuel Pérez Ledesma: Història del món contemporàneu, Madrit: Anaya (1988) pp. 451 a 462. ISBN 84-207-3052-1.(Entre el seu repertori de fonts, citen a: Daniel Bell El adveniment de la societat postindustrial (1976), A. Net i C. Moneder Ideologia i sociologia del moviment estudiantil, Barcelona: Ariel (1977) i M. Mella Vázquez (comp.) L'esquerra europea. Anàlisis de la crisis de les ideologies d'esquerra, Barcelona: Teide (1985))
  • Daniel Cohn-Bendit: La revolució i nosatres, que la vàrem voler tant Anagrama (1998) ISBN 84-339-6609-X
  • Eric J. Hobsbawm: Història de el XX (títul de l'edició anglesa The Age of Extremes. The short twentieth century 1914-1991) Barcelona: Crítica (1995) ISBN 84-7423-712-2
  • Charles Tilly Les revolucions europees, 1492-1992 Barcelona: Crítica (1993) ISBN 84-7423-685-1
  • Immanuel Wallerstein "1968: revolució en el sistema-món. Tesis i interrogants" en Geopolítica i geocultura Kairós (2007) ISBN 978-84-7245-637-2
  • Giovanni Arrighi, Terence K. Hopkins i Immanuel Wallerstein Moviments antisistémicos Edicions Akal (1999) ISBN 84-460-1184-0
  • Varis: 1968. Una revolució mundial (CD multimèdia) Edicions Akal. ISBN 84-460-1232-4
  • Varis: Protagonistes de el XX. Madrit: El País 2000 (1999), capítul 21 Primavera de 1968. París: les barricades de maig, pp. 486–507. D. L. B-9683-1999.
  • Bokser, J. Saracho L. Federico J. (2018). Els 68: moviments estudiantils i socials en un emergent transnacionalisme i les seues ones dins del sistema-món. A manera d'editorial. Revista Mexicana de Ciències Polítiques i Socials (en anglés) 63 (234). ISSN 2448-492X.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Moviments_socials_de_1968&oldid=1131255»