Revolució Cultural

Revolució Cultural

La Revolució Cultural, coneguda també com la Gran Revolució Cultural Proletaria (en chinenc simplificat: 无产阶级文化大革命, en chinenc tradicional: 無產階級文化大革命, en pinyin: wúchǎn jiējí wénhuà dà gémìng, habitualment abreviada com 文化大革命, wénhuà dà gémìng, lliteralment Gran Revolució Cultural), fon un moviment sociopolític que va ocórrer en China des de 1966 fins a 1976. Iniciat per Mao Zedong, llavors líder del Partit Comuniste Chinenc, el seu objectiu declarat era preservar el comunisme chinenc per mig de l'eliminació dels restants d'elements capitalistes i tradicionals de la societat chinenca, i reimponer el pensament de Mao Zedong (conegut fòra de China simplement com maoisme) com l'ideologia dominant dins del Partit. La Revolució va marcar la tornada de Mao a una posició de poder despuix dels fracassos del Gran Bot Alvance, periodo durant el qual varen morir aproximadament 30 millons de persones en lo que es coneix com la Gran hambruna chinenca.

El moviment es va iniciar en maig de 1966, en acabant de que Mao alegara que elements burguesos s'havien infiltrat en el govern i en la societat en general, en l'objectiu de restaurar el capitalisme. Per a eliminar als seus rivals dins del Partit Comuniste de China (PCCh), Mao va insistir que els revisionista anaren eliminats per mig de la lluita de classes violenta. Els jóvens chinencs varen respondre al cridat de Mao formant grups de la Guàrdia Roja en tot el país. El moviment es va estendre al eixèrcit, als treballadors urbans i al propi liderage del Partit Comuniste. Va resultar en lluites entre faccions generalisades en tots els àmbits de la vida. En la cúpula, va conduir a una porga massiva d'alts funcionaris, en particular Liu Shaoqi i Deng Xiaoping. Durant el mateix periodo, el cult a la personalitat de Mao va créixer a proporcions immenses. Membres de les "Cinc Categories Negres" varen ser àmpliament perseguits i inclús assessinats. Mao va sugerir que la Revolució Cultural havia terminat en 1969, pero la seua fase activa va durar fins a la mort del líder militar i successor propost per Mao Lin Biao en 1971. En 1972, la Banda dels Quatre va pujar al poder i la Revolució Cultural va continuar. Despuix de la mort de Mao i l'arrest de la Banda dels Quatre en 1976, la Revolució Cultural finalment va aplegar al seu fi.

Durant la Revolució Cultural, decenes de millons de persones varen ser perseguides, en una sifra estimada de morts que oscila entre centenars de mills i 20 millons. A partir del agost roig de Beijing, varen tindre lloc massacres en varis llocs, com la massacre de Guangxi (el canibalisme massiu també va ocórrer), l'incident de Mongòlia Interior i de Wuhan, la massacre de Guangdong, el cas de Zhao Jianmin, la massacre de Daoxian i l'incident de Shadian. El "colapse de l'assut Banqiao", una de les majors #catàstrofe tecnològiques del món, també va tindre lloc en 1975 durant la Revolució Cultural. En les violentes lluites que varen seguir en tot el país, millons de persones varen ser perseguides i varen sofrir tot tipo d'abusos, incloent humiliació pública, encarcerament arbitrari, tortura, treballs forçats, hostigamiento sostingut, confisc de bens i, a voltes, eixecució. Un gran segment de la població va ser desplaçat per la força, en particular la transferència de jóvens urbans a les regions rurals durant el moviment "Enviament al camp". Es varen destruir relíquies i artefactes històrics, i es varen saquejar llocs culturals i religiosos. El moviment va paralisar políticament a China i va afectar negativament tant a l'economia com a la societat del país en un grau significatiu.

Despuix de la Revolució Cultural, els reformistes dirigits per Deng Xiaoping varen començar a desmantellar gradualment les polítiques maoísta associades en la Revolució Cultural en el periodo "Boluan Fanzheng". En 1978, Deng es va convertir en el nou líder suprem de China i va començar una nova fase de China en iniciar l'històric programa de Reformes i Obertura.

Antecedents històrics

Gran Bot Alvance i lluites de poder

Vore també: Gran Bot Alvance i Gran Hambruna China

Entre 1958 i 1961, el Partit Comuniste Chinenc va implementar una campanya econòmica i social massiva coneguda com el Gran Bot Alvance. Esta campanya buscava equiparar o superar la producció d'acer en la d'atres països com Estats Units, Regne Unit o l'Unió Soviètica en un determini de temps establit.

De 1959 a 1961, el Gran Bot Alvance va causar la Gran Hambruna China en la que varen morir entre 15 i 45 millons de persones degut principalment a la fam. El fracàs del Gran Bot Alvance havia forçat l'eixida del poder de Mao. Est, encara que conservava els seus càrrecs com a president del partit i com a president de la comissió militar central, deixava les tasques de govern en mans del nou president de la República Popular Liu Shaoqi i del secretari general del Partit Deng Xiaoping.

A pesar d'açò, Mao no es resignaria a perdre la seua influència i la seua autoritat. Conscient de cóm Nikita Jrushchov havia repudiat la figura del seu antecessor Iósif Stalin en l'Unió Soviètica i veent que Liu Shaoqi i Deng Xiaoping semblaven buscar una millora en les relacions en Moscou, Mao vea l'evolució política de China principis dels anys 1960 com una traïció als ideals revolucionaris. De manera sorprenent, donada la seua edat alvançada i la seua falta de respal entre els membres importants del Buró Polític, les ambicions de Mao donarien lloc a una enconada lluita pel poder que acabaria tornant-li l'autoritat absoluta i enaltiria de nou la seua image pública com a líder indiscutible del règim. Esta tornada en poder es va produir a través d'una enorme campanya de reafirmación ideològica, la Gran Revolució Cultural Proletaria, en la que es va encorajar a l'eixèrcit i als jóvens a condenar a tots aquells els actes dels quals s'apartaven de l'ortodòxia de l'esperit revolucionari.

La posada en marcha de la Revolució Cultural i la tornada al poder de Mao no haurien segut possibles sense el respal de dos figures fonamentals en eixe moment històric: Lin Biao, militar fidel a Mao que s'havia convertit en ministre de Defensa en substitució de Peng Dehuai, i la pròpia esposa de Mao, Jiang Qing, que anys més tart encapçalaria la cridada Banda dels Quatre. Tant Lin Biao com Jiang Qing se servirien del prestigi de Mao per a atacar als atres dirigents del partit i promoure aixina les seues pròpies aspiracions a la successió en el poder. Aixina, la Revolució Cultural va ser el frut^{cita requerida} de la combinació, per una part, dels desijos de Mao de recuperar el seu protagonisme polític i, per una atra, de les ambicions de poder de persones que ocupaven llocs poc rellevants en la jerarquia del partit.

L'ascens de Lin Biao en la jerarquia de poder havia començat despuix de la defenestración de Peng Dehuai en la Conferència de Lushan d'agost de 1959. En aquella reunió dels membres del Comité Permanent del Buró Polític, Peng va criticar obertament a Mao pel fracàs del Gran Bot Alvance i est, que encara que apartat llavors de la jefatura de l'Estat conservava els seus càrrecs com a líder del partit i de l'eixèrcit, va forçar la seua destitució. Va ser Lin Biao, un dels militars de més prestigi del Eixèrcit Popular de Lliberació i lleal a Mao, qui va reemplaçar a Peng com a ministre de Defensa i com a líder màxim de l'eixèrcit. Des d'eixa posició de poder en l'eixèrcit, Lin va iniciar una série de mides per a reforçar la fidelitat ideològica dels soldats al Partit i, molt en especial, al propi Mao. Con este fin, en 1963, Lin Biao va recopilar un chicotet llibre titulat Cites del President Mao (en alusió al ranc de Mao com a president del Partit Comuniste). Este llibre contenia una recopilació dels discursos més importants pronunciats per Mao Zedong i va ser conegut popularment com el Llibre Rojo de Mao. Un atre llibre que es va convertir en obra de referència obligada dels jóvens soldats de l'eixèrcit va ser el Diari de Lei Feng. Lei Feng havia segut un jove militar fallit del que es va dir que havia escrit un diari descobert despuix de la seua mort. En el diari, Lei Feng descrivia el seu esforç constant per servir al poble i al partit, sempre seguint les ensenyances del president Mao. Encara que hui en dia sabem que el Diari de Lei Feng havia segut escrit pels servicis de propaganda de l'eixèrcit, en aquell moment l'eixemple de Lei Feng va tindre una enorme influència sobre la joventut chinenca. Entre 1964 i 1971, també es varen produir historietas d'intenció pedagògica i amplísima tirada per a intentar aplegar al màxim número possible de llectors. Totes estes obres es varen convertir en els instruments d'adoctrinament polític dels jóvens integrats en l'Eixèrcit Popular de Lliberació, somés a l'autoritat de Lin Biao i a la fidelitat ideològica a Mao.

Precursor de la revolució

Vore també: Moviment d'Educació Socialista

Mentres Lin Biao encorajava el cult a la personalitat cap a la figura de Mao, la seua esposa Jiang Qing, antiga actriu implicada en la vida cultural del país, promovia la defensa dels ideals revolucionaris en la producció artística. La Revolució Cultural es desencadenaria precisament a través d'un atac a una obra lliterària. En 1961, Wu Han, escritor de prestigi i vicealcalde de Pequín, havia publicat una obra de teatre, Hai Rui cessat del seu càrrec (海瑞罢官 / 海瑞罷官 Hǎi Ruì Bàguān), en la que s'utilisaven personages de l'época de la dinastia Ming per a aludir al conflicte entre Mao Zedong i Peng Dehuai. Esta obra havia indignat a Mao, que va reconéixer les alusions evidents a la seua persona. Atres dos membres del govern municipal de Pequín, Deng Et i Liao Mosha, recorrerien també a la ficció històrica per a criticar a Mao. En aquell moment, el govern municipal de Pequín, en el seu alcalde Peng Zhen al front, albergava a molts dels partidaris de Liu Shaoqi i Deng Xiaoping, i contra ells es dirigirien les primeres crítiques dels maoísta. Conscient de l'hostilitat cap a la seua persona en Pequín, Mao va viajar a Shanghái en l'estiu de 1965. En eixa ciutat, durant una reunió del Comité Central en el més de setembre, Mao va fer una crida a la resistència front a l'ideologia burguesa reaccionària. La contraofensiva havia escomençat i Mao, des de Shanghái, preparava la seua tornada. Per mig de l'influència de Jiang Qing i gràcies al respal de l'eixèrcit, l'editorialiste de l'edició de Shanghái del Diari de l'Eixèrcit de Lliberació Yao Wenyuan, estret colaborador de Jiang Qing, escrivia un agressiu editorial en eixe diari en el que atacava a Wu Han per la desllealtat de l'argument de Hai Rui cessat del seu càrrec.^{cita requerida}

Aixina, l'estratègia de Mao i els seus seguidors eludia l'atac directe a Liu Shaoqi i Deng Xiaoping i s'acebava en els qui els recolzaven. Açò posava en una situació difícil als líders del partit ya que, a pesar de tot, Mao seguia tenint el reconeiximent com a màxim ideòlec del règim i les crítiques a l'equip del govern municipal de Pequín es fonamentaven en l'obediència estricta a l'ideologia de Mao, per lo que resultaven difícils de contrarrestar davant l'opinió dels quadros del partit. Els atacs varen tindre l'èxit esperat i, el 30 de decembre de 1965, Wu Han reconeixia públicament el seu error. Açò va animar als seguidors de Mao a aumentar la pressió. El 26 de març de 1966, aprofitant l'absència de Liu Shaoqi en visita oficial a Pakistan i Afganistan, els partidaris de Mao seqüestraven a l'alcalde de Pequín i membre destacat del Buró Polític Peng Zhen. Al respal de Yao Wenyuan en Shanghái se li unia el control de la capital per part de l'eixèrcit, lleal a Lin Biao i a Mao. A partir d'este moment, l'edició nacional del Diari de l'Eixèrcit de Lliberació passava a estar controlada pels seguidors de Mao i, el 18 d'abril, un històric editorial en eixe diari proclamava alcem la gran ensenya roja del pensament de Mao Zedong i participem de forma activa en la Gran Revolució Cultural Socialista. L'editorial donava ya nom al moviment i confirmava el respal de l'eixèrcit al mateix. L'1 de juny, el Diari del Poble, principal orgue d'expressió del Partit Comuniste, caïa també baix el control dels maoísta.

Fase inicial: movilisació de les masses

Notificació del 16 de maig

En maig de 1966 es va convocar en Pequín una "sessió ampliada" del Politburó. La conferència, en lloc de ser un debat conjunt sobre la política (segons les normes habituals de les operacions del partit), va anar essencialment una campanya per a movilisar al Politburó per a que recolzara l'agenda política de Mao. La conferència va estar carregada de retòrica política maoísta sobre la lluita de classes, i va estar repleta de 'acusacions' meticulosament preparades sobre els líders recentment destituïts, com Peng Zhen i Luo Ruiqing. Un d'estos documents, publicat el 16 de maig, va ser preparat en la supervisió personal de Mao, i va anar particularment condenatori:

Els representants de la burguesia que s'han colat en el Partit, el govern, l'eixèrcit i vàries esferes de la cultura són un grup de revisionista contrarrevolucionarios. Una volta que les condicions estiguen madures, prendran el poder polític i convertiran la dictadura del proletariat en una dictadura de la burguesia. Alguns d'ells ya els hem vist i uns atres no. Alguns encara confien en nosatres i estan sent entrenats com els nostres successors, persones com Kruschev per eixemple, que encara estan anidando al nostre costat.

Este text, que es va conéixer com la "Notificació del 16 de maig" (chinenc: 五一六通知; pinyin: Wǔiīliù Tōngzhī), resumia la justificació ideològica de Mao per a la Revolució Cultural i implicava en efecte que hi ha enemics de la causa comunista dins del propi Partit: enemics de classe que "onegen la bandera roja per a opondre's a la bandera roja". L'única manera d'identificar a estes persones era a través de el "telescopi i el microscopi del Pensament de Mao Zedong". Encara que la direcció del partit es va mostrar relativament unida en aprovar la direcció general de l'agenda de Mao, molts membres del Politburó no estaven especialment entusiasmats o estaven simplement confosos sobre la direcció del moviment. Les acusacions contra estimats líders del partit com Peng Zhen varen fer sonar la veu d'alarma en la comunitat intelectual de China i entre els huit partits no comunistes.

Els Guàrdies Rojos i la destrucció dels "Quatre Vells"

Artícul principal → Agost roig.

Durant l'agost roig de Beijing, el 8 d'agost de 1966, el Comité Central del partit va aprovar el seu "Decisió sobre la Gran Revolució Cultural Proletaria", més tart coneguda com els "Setze Punts", que definia la Revolució Cultural com "una gran revolució que commou al poble fins a l'ànima i constituïx una etapa més profunda i extensa en el desenroll de la revolució socialista en el nostre país":

Encara que la burguesia ha segut derrocada, encara està tractant d'usar les velles idees, cultura, costums i hàbits de les classes explotadoras per a corromper a les masses, capturar les seues ments i organisar una restauració. El proletariat deu fer just lo contrari: deu fer front a tots els desafius de la burguesia (...) per a canviar el punt de vista de la societat. En l'actualitat, el nostre objectiu és lluitar i esclafar a les persones en el poder que prenen el camí capitaliste, criticar i repudiar a les "autoritats" acadèmiques burgueses reaccionàries i a l'ideologia de la burguesia i de totes les demés classes explotadoras, i transformar l'educació, la lliteratura i l'art, aixina com totes les demés parts de la superestructura que no corresponen a la base econòmica socialista, a fi de facilitar la consolidació i el desenroll del sistema socialiste.

Les implicacions dels Setze Punts varen ser de gran alcanç. Va elevar lo que abans era un moviment estudiantil a una campanya massiva a nivell nacional que impulsaria als treballadors, agricultors, soldats i funcionaris de baix ranc del partit a alçar-se, desafiar l'autoritat i reformar la "superestructura" de la societat. Durant l'agost roig de Beijing, el 18 d'agost de 1966, més d'un milló de Guàrdies Rojos de tot el país es varen reunir en la plaça de Tiananmén de Pequín i les seues afores per a una audiència personal en el president. Mao es va mesclar personalment en els Guàrdies Rojos i va recolzar la seua causa, posant-se ell mateixa un braçalet dels Guàrdies Rojos. Lin Biao també va ocupar el centre de l'escenari en el mítin del 18 d'agost, denunciant a crits tot tipo d'enemics percebuts en la societat chinenca que estaven impedint el "progrés de la revolució".

Posteriorment, va començar una matança massiva en Beijing i el terror roig es va estendre ràpidament a atres àrees de China. El 22 d'agost de 1966, es va emetre una directiva central per a detindre l'intervenció policial en les activitats de la Guàrdia Roja, i els membres de la policia que varen desafiar este avís varen ser tachats de contrarrevolucionarios. L'elogi de Mao per la rebelió va encorajar les accions de la Guàrdia Roja. Les autoritats centrals varen alçar les restriccions a la conducta violenta en apoyo de la revolució. Xie Fuzhi, cap de la policia nacional, a sovint va perdonar als Guàrdies Rojos pels seus "crims". En el transcurs d'unes dos semanes, la violència va causar uns cent morts entre funcionaris de la classe dominant i classe mija del districte occidental de Pequín. El número de ferits va superar eixa sifra. Els aspectes més violents de la campanya varen incloure incidents de tortura, assessinat i humiliació pública. Moltes persones que varen ser acusades de contrarrevolucionarias varen morir per suïcidi. En agost i setembre de 1966, solament en Pequín varen ser assessinades 1.772 persones. En Shanghái va haver 704 suïcidis i 534 morts relacionades en la Revolució Cultural en setembre. En Wuhan va haver 62 suïcidis i 32 assessinats durant el mateix periodo. Peng Dehuai va ser dut a Pequín per a ser ridiculisat públicament.

Entre agost i novembre de 1966, es varen celebrar huit concentracions massives en les que varen participar més de 12 millons de persones de tot el país, la majoria de les quals eren Guàrdies Rojos. El govern sufragava les despeses dels Guàrdies Rojos, que viajaven per tot el país intercanviant "experiències revolucionàries". En els mítins de la Guàrdia Roja, Lin Biao també va demanar la destrucció dels "Quatre Vells", és dir, les velles costums, cultura, hàbits i idees. La febra revolucionària va agranar el país per complet, i els Guàrdies Rojos varen actuar com els seus guerrers més prominents. Alguns canvis associats en la campanya dels "Quatre Vells" no varen implicar violència directa, com l'assignació de nous noms als carrers de les ciutats, als llocs i inclús a la gent; millons de bebés varen nàixer en noms que sonaven "revolucionaris" durant este periodo. Atres aspectes de les activitats de la Guàrdia Roja eren més destructius, especialment en els àmbits de la cultura i la religió. Varis llocs històrics en tot el país varen ser destruïts. El dany va ser particularment pronunciat en la capital, Pequín. Els Guàrdies Rojos també varen sitiar el Temple de Confucio en la província de Shandong i atres numeroses tombes i artefactes d'importància històrica. Es varen destruir biblioteques plenes de texts històrics i estrangers; es varen cremar llibres. Temples, iglésies, mesquites, monasteris i cementeris varen ser tancats i a voltes usats per a atres funcions, saquejats i destruïts. La propaganda marxista descrivia al budisme com a superstició, i la religió era vista com un mig d'infiltració estrangera hostil, aixina com un instrument de la classe dominant. El clero va ser arrestat i enviat a campaments; molts budistes tibetans varen ser forçats a participar en la destrucció dels seus monasteris a punta de pistola.

En octubre, Mao va convocar una "Conferència Central de Treball", essencialment per a convéncer als dirigents del partit que encara no havien adoptat l'ideologia revolucionària. Liu Shaoqi i Deng Xiaoping varen ser processats com a part d'una llínea reaccionària burguesa (zichanjieji fandong luxian) i es autocriticaron a regañadientes. Despuix de la conferència, Liu, que en el seu dia va ser un poderós expert moderat de la classe dominant, va ser posat baix arrest domiciliari en Pequín i després enviat a un camp de detenció, a on se li va negar tractament mèdic i va morir en 1969. Deng Xiaoping va ser enviat tres voltes a la presó per un periodo de reeducació, i finalment va ser enviat a treballar a una fàbrica de motors de Jiangxi.

Una de les moltes cites en el Llibre Rojo que els Guàrdies Rojos seguirien més tarde com a guia, proporcionada per Mao, era "el món és vostre, aixina com nostre, pero en última instància, és vostre. Vosatres els jóvens, plens de vigor i vitalitat, esteu en la flor de la vida, com el sol a les huit o nou del matí. La nostra esperança està posada en vosatres... El món vos pertany. El futur de China vos pertany". En decembre de 1967 s'havien imprés 350 millons d'eixemplars del llibre, el mecanisme que va dur als Guàrdies Rojos a comprometre's en el seu objectiu de futur per a China. Estes cites directes de Mao varen dur a atres accions de la Guàrdia Roja segons els punts de vista d'atres líders maoísta.

Els radicals prenen el poder (1967)

En el control de tots els mijos de comunicació, el respal de l'eixèrcit i el silenci forçat dels intelectuals, la posició de Liu Shaoqi i Deng Xiaoping es feya ya insostenible. D'una manera sorprenent, que ningú hauria pogut prevore despuix del fracàs del Gran Bot Alvance, quan tota la cúpula del partit s'havia posat en contra seua, Mao tornava a ser el líder indiscutible. El 18 de juliol de 1966, retornava a Pequín i durant l'Undècima Sessió Plenària del Comité Central del Buró Polític del Partit Comuniste de China, imponia vàries resolucions, en l'objectiu de desestajar dels llocs d'autoritat a els qui haurien pres la senda capitalista. En eixa sessió plenària es va anunciar també la creació dels Guàrdies rojos, moviment jovenil que arrinconaba a la Lliga de les Joventuts del Partit, lleal a Liu Shaoqi. Les activitats de propaganda es varen estendre i els atacs a Liu Shaoqi, malnomenat el «Jrushchov de China», i a Deng Xiaoping es varen fer cada volta més intensos. Liu Shaoqi havia segut ya apartat del poder, encara que el seu abandó dels càrrecs que ocupava no es faria públic fins a novembre de 1968.

En la segona mitat de 1966, la situació de caos es va estendre per tot el país. L'educació va quedar paralisada, i els guàrdies rojos, organisats a través de comités revolucionaris repartits per tota la República Popular China, imponien la seua llei castigant a tots aquells que havien segut acusats de dretans o revisionista. Els incidents i desórdens generalisats varen sorprendre al propi Mao, que vea cóm la situació se li escapava de les mans. Per a giner de 1967, Mao va ordenar a l'eixèrcit que intervinguera per a restaurar l'orde. Les activitats dels guàrdies rojos continuarien, no obstant, fins a 1968.

Un dels pocs alts càrrecs del partit que es va lliurar de les porgues va ser el primer ministre Zhou Enlai. La seua habilitat negociadora li va permetre mediar entre els guàrdies rojos, els excessos dels quals va criticar, i l'eixèrcit. La protecció de Zhou Enlai va salvar a molts alts càrrecs del partit, i en especial de l'eixèrcit, dels atacs dels guàrdies rojos, mentres que el seu respal a Mao ho va mantindre al marge de les crítiques.

En Liu Shaoqi i Deng Xiaoping apartats ya del poder, la lluita pel control del Partit i l'Estat havia segut guanyada per Mao i els seus seguidors. Per a ratificar la nova situació es va convocar un nou congrés del Partit, el nové de la seua història.

La «febra del mànec» i el cult a la personalitat de Mao (Ago. 1968)

Artícul principal → El cult al mànec.

En la primavera de 1968 es va iniciar una campanya massiva per a reforçar la reputació de Mao. Un eixemple notable va ser la «febra del mànec». El 4 d'agost de 1968 el ministre de Relacions Exteriors de Pakistan, Syed Sharifuddin, va regalar quaranta mànecs a Mao, aparentment en un gest diplomàtic. Mao va enviar els mànecs per mig del seu assistent al seu Equip de Propaganda Mao Zedong en l'Universitat Tsinghua el 5 d'agost, l'equip radicat allí per a atenuar els conflictes entre les faccions dels Guàrdies Rojos. El 7 d'agost es va publicar un artícul en el Diari del Poble dient:

En la vesprada del cinc, quan les felices noves de que el President Mao va enviar un regal de mànecs al Equip de Propaganda Ideològica de Treballadors de la Capital i Llauradors Mao Zedong varen aplegar a la sèu de l'Universitat Tsinghua, la gent immediatament es va arremolinar entorn al regal enviat pel Gran Líder President Mao. Una entusiasta clamor es va elevar entre càntics de irrestricto abandó. Llàgrimes anegaron els ulls i una i una atra i una atra volta varen resonar els vots per a que el nostre amat Gran Líder vixca miles y miles de anys sense fi... Tots varen fer cridades a les seues respectives unitats de treball per a difondre la grata notícia i també varen organisar tot tipo de festejos celebratorios durant tota la nit, i es varen personar en [la sèu del liderage nacional] Zhongnanhai a pesar de la pluja per a informar de les bones noves i per a expressar la seua llealtat al Gran Líder President Mao.

Funcionaris del govern varen redactar successius artículs propagandístics sobre la recepció dels mànecs i un atre poema en el Diari del Poble expressava: «Vore eixe mànec dorat/era vore el Gran Líder President Mao ... tocar una i una atra volta eixe mànec dorat/el mànec dorat és tan suau...». Pocs en China fins a llavors havien vist un mànec en persona i el mànec era vist com «una fruta d'extrema rarea, com el Fonc de l'Immortalitat».

Un dels mànecs va ser enviat a la Fàbrica Textil de Beijing, el comité revolucionari del qual va organisar un mítin en honor als mànecs. Els obrers varen llegir cites de Mao i varen celebrar l'obsequie. Es varen erigir altars en llocs prominents per a exhibir la fruta; quan després d'uns dies la pell del mànec va començar a podrir-se, li'l va pelar i va hervir en un gorc en aigua. Després els treballadors varen desfilar al seu costat per a rebre per tanda una cullerada d'aigua de mànec. El comité revolucionari va enviar a fer una rèplica del mànec en cera i la va exhibir com a peça central en la fàbrica. Varen seguir varis mesos de «febra del mànec», en convertir-se la fruta en el foc d'una campanya de «inextinguible llealtat» al president Mao. Més rèpliques del mànec varen ser creades i enviades de gira per les afores de Beijing i el restant de China. Molts comités revolucionaris varen ser a visitar els mànecs a Bejing des de les províncies circumdants; aproximadament mig milló de persones varen eixir a rebre les rèpliques quan estes varen arribar a Chengdu. Es varen imprimir distintius i afiches mostrant als mànecs i Mao per millons.

La fruta va ser repartida entre totes les institucions que havien segut part de l'equip de propaganda, i es varen organisar llargues processons en respal al zhengui lipin ("preciós dò"), com es va denominar als mànecs. Un dentiste de poble, el Dr. Han, que va vore els mànecs i va dir que no tenien res d'especial i es veen exactament com batatas, va ser enjuïciat per calúmnia maliciosa, trobat culpable, forçat a marchar pel poble, i després eixecutat d'un dispar al cap.

S'ha dit que Mao va usar els mànecs per a expressar el seu respal als treballadors disposts a alcançar els extrems necessaris per a acabar en els conflictes sectaris entre els estudiants, i que estos són un «eixemple señero de l'estratègia de respal simbòlic a Mao». Encara a principis de 1969, membres dels Cursos d'Estudi del Pensament de Mao Zedong en Bejjing podien acaparar l'atenció mediàtica local en rèpliques dels mànecs en viajar de tornada a les seues províncies.

Fase de Lin Biao (1969-71)

Transició de poder (abril 1969)

l'IX Congrés del Partit Comuniste de China, celebrat entre l'1 i el 24 d'abril de 1969, confirmava el poder de Mao, reelegit unànimement com a president del partit i com a president de la Comissió Militar Central. Ademés, adoptava el pensament de Mao Zedong com l'ideologia oficial del Partit i de l'Estat. Lin Biao, per la seua banda, era elegit vicepresident del partit i successor de Mao.

El Congrés donava per conclosa la Gran Revolució Cultural Proletaria, presentada com un gran èxit del poble chinenc que, gràcies al liderage de Mao, havia vençut als revisionista i contrarrevolucionaris que havien posat en perill la purea ideològica del sistema.

Encara que en l'IX Congrés posava fi de manera oficial a la Revolució Cultural, les estructures de la societat, del Partit i de l'Estat havien quedat greument danyades per les porgues de membres del partit i d'intelectuals. Les conseqüències de la Revolució Cultural es deixarien sentir durant molt temps, i les lluites pel poder continuarien en els anys següents.

La caiguda en desgràcia de Lin Biao

Despuix de l'IX Congrés, Lin Biao emergia com el nou gran líder en ciernes de la República Popular. Nomenat oficialment successor de Mao i vicepresident del partit, el seu ascens vertiginós en la jerarquia del poder semblava haver-ho colocat en una posició immillorable per a ser el nou home fort del règim.

Despuix d'eixos èxits aparents, no obstant, la realitat era més complexa. L'adulació extrema de Lin Biao havia dut ya a Mao a desconfiar de les autèntiques intencions del que semblava ser el seu lleal colaborador. Durant l'IX Congrés, es va produir un enfrontament fort entre abdós per l'insistència de Lin Biao en que Mao devia ser proclamat nou president de la República Popular, per a ocupar aixina la jefatura d'Estat que havia perdut Liu Shaoqi. Mao, no obstant, es negava a ocupar la presidència i defenia l'abolició del càrrec. Pot semblar paradòxic que fora Lin Biao el que pressionara a Mao per a assumir la presidència pero, en el fondo, Mao sabia que acceptar el càrrec de president podia justificar als membres del partit que veen la Revolució Cultural com una estratagema seua per a fer-se en el poder polític. En rebujar el lloc, Mao es presentava com a líder preocupat solament per l'ideologia i el partit, i no per ambicions personals. Pero hi ha una raó encara més important per a la negativa de Mao a restaurar la jefatura de l'Estat: despuix de nomenar a Lin Biao successor i vicepresident del partit, Mao sabia que en cas de restaurar la presidència, el càrrec de vicepresident deuria correspondre a Lin Biao, lo que li hauria assegurat a est el seu paper com a successor. Pel contrari, la suspensió de la jefatura de l'Estat eliminava tant el càrrec de president com el de vicepresident, i deixava al primer ministre Zhou Enlai com a màxim dirigent de l'aparat de l'Estat, lo que llimitava de manera considerable el poder de Lin Biao. Donada la desconfiança creixent que sentia cap a Lin, Mao hauria preferit no donar a est una parcela més de poder, deixant a Zhou Enlai com a home fort dels aspectes polítics i de gestió del Govern.

A partir d'eixe moment, encara que en públic abdós eren enaltits com els triumfadors de la Revolució Cultural, les relacions entre els dos havien entrat en una fase de desconfiança cada volta major. En acabant de que en març de 1970 Mao haguera abolit la jefatura de l'Estat, en l'II Sessió Plenària de l'IX Congrés Nacional del Partit, celebrada en Lushan en agost d'eixe any, Lin Biao, recolzat en alguns colaboradors propencs, va intentar fer-se en la presidència de la República Popular. Eixe intent de colp d'Estat, que seria revelat tres anys més tart per Zhou Enlai, supondria l'enfrontament total entre Mao i Lin. En una situació anàloga a la que s'havia donat al començ de la Revolució Cultural en Liu Shaoqi, Mao va començar el seu atac a Lin Biao de manera indirecta, criticant als seus colaboradors. A sabiendas de els respals que Lin Biao tenia en el sí de l'eixèrcit, Mao va criticar primer a un dels seus seguidors principals en l'eixèrcit, Chen Boda, al que va acusar de «ultraizquierdista», i va exigir als mandos de l'eixèrcit que s'uniren a les crítiques. Els militars varen acceptar, i Lin Biao es va donar conte de que s'havia quedat totalment aïllat front a l'atac de Mao i Zhou Enlai.

Davant eixa situació d'aïllament, Lin Biao va decidir passar a l'atac i posar en marcha un nou intent de colp d'Estat, que organisaria junt al seu fill Lin Liguo durant l'hivern de 1970 i la primavera de 1971. És possible que l'intent de colp d'Estat contara en el respal de l'Unió Soviètica, encara que açò mai s'ha pogut confirmar. La pèrdua de respals de Lin Biao, no obstant, va dur al fracàs de l'intente golpista. Sembla que va ser un dels conspiradores, Li Weixin, qui hauria delatat a Lin. Segons les afirmacions de Zhou Enlai en el X Congrés Nacional del Partit celebrat en 1973, est hauria segut el segon intent per part de Lin Biao, despuix del de Lushan, de portar a terme un colp d'Estat i inclús d'assessinar a Mao.

La mort de Lin Biao en acabant de que foren descoberts els seus plans golpista ha estat rodejada del misteri i l'especulació. La versió oficial afirma que Lin Biao, junt a dos dels seus fills i sis hòmens més, va intentar escapar cap a l'Unió Soviètica en acabant de que els seus plans anaren descoberts. L'escassea de combustible de l'avió en el que el grup de conspiradores va fugir de manera afanyada va fer que l'avió s'estrelara en el desert de Mongòlia Exterior, morint tots els seus ocupants. El poc verosimilitut de l'història i l'absència d'evidències constatables de l'accident han mantingut fins a l'actualitat els dubtes sobre la veracitat d'esta versió oficial.

Fase de la Banda dels Quatre

Artícul principal → Banda dels Quatre.

Ascens de la banda dels quatre

Mao Zedong es va deprimir i es va tornar solitari despuix de l'incident de Lin Biao. En Lin mort, Mao no tenia respostes immediates sobre quí ho succeiria.

La mort de Lin Biao deixava de nou buits de poder en el Partit, lo que va dur a la convocatòria d'un nou congrés: el X Congrés Nacional del Partit Comuniste de China. Durant este congrés, celebrat del 24 al 28 d'agost de 1973, es va condenar la traïció de Lin Biao i es va produir l'ascens en la jerarquia d'els qui protagonisarien la següent lluita pel poder: l'esposa de Mao, Jiang Qing, i les seues més propencs colaboradors, Yao Wenyuan i Zhang Chunqiao, que havien dirigit la Revolució Cultural des de Shanghái, i un jove casi desconegut, Wang Hongwen, que passava a ocupar una de les vicepresidències del partit, despuix de Mao i Zhou Enlai. Estos quatre dirigents, encapçalats per Jiang Qing, serien més alvance coneguts despectivamente com la Banda dels Quatre.

Detenció de la banda dels quatre

A pesar del poder que els quatre havien acumulat, la mort de Mao el 9 de setembre de 1976 deixava l'autoritat màxima en les mans d'Hua Guofeng, el successor nomenat per Mao poc abans de morir.

Conscient de que una lluita pel poder en Jiang Qing i els seus seguidors anava a ser inevitable, Hua Guofeng va aprofitar la seua autoritat per a ordenar l'arrest dels quatre, el 6 d'octubre de 1976. Jujats i condenats, i convertits en el chivo expiatorio de tots els mals de la Revolució Cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre marcava el final d'una década de fervor revolucionari i de lluites pel poder que varen afectar profundament a la societat chinenca del moment.

Seqüeles

Periodo de transició

La tornada a una certa normalitat no li serviria, no obstant, a Hua Guofeng per a afiançar la seua autoritat. Despuix d'una nova lluita pel poder, Deng Xiaoping, una de les víctimes principals de la Revolució Cultural, acabaria convertint-se, a partir de decembre de 1978, en el nou líder màxim del país.

Invalidar la revolució cultural

Artícul principal → Boluan Fanzheng.

En 1977, Deng Xiaoping va propondre per primera volta l'idea de «Boluan Fanzheng» per a corregir els errors de la Revolució Cultural. El programa va desmantellar gradualment les polítiques maoísta associades en la Revolució Cultural, va rehabilitar a millons de víctimes que varen ser perseguides durant la Revolució, va iniciar vàries reformes sociopolítiques i va tornar el país a l'orde de manera sistemàtica. Els acontenyiments dels anys de la Revolució Cultural serien revaluados en 1981. La memòria de Liu Shaoqi va ser rehabilitada de manera pòstuma i la Revolució Cultural va ser considerada pel partit com la «década catastròfica».

En decembre de 1978, Deng Xiaoping es va convertir en el líder suprem de China i va començar una nova era de China en el llançament de l'històric programa «Reforma i obertura».

Conseqüències de la Revolució Cultural

Crisis humanitària

Número de morts

Durant la Revolució Cultural, decenes de millons de persones varen ser perseguides, en una sifra estimada de morts que oscila entre centenars de mills i 20 millons. No obstant, és possible que mai es conega la verdadera sifra dels que varen ser perseguits o varen morir durant la Revolució Cultural, ya que moltes de les morts no es varen denunciar o varen ser encobertes activament per la policia o les autoritats locals. L'estat dels registres demogràfics chinencs en eixe moment també era molt pobre, i el Partit Comuniste Chinenc s'ha mostrat contrari a permetre l'investigació formal d'este periodo. En agost de 1975, la falla de l'assut de Banqiao, considerada per alguns com la major catàstrofe tecnològica del món, va ocórrer en la regió de Zhumadian de la província de Henan, en un número estimat de morts de decenes de mills a 240 mil.

• Segons un llibre ("交锋 - 当代中国三次思想解放实录") publicat per Press of People's Daily en 2011, aixina com algunes atres #documentació, Ye Jianying, primer vicepresident del Partit Comuniste de China i un dels dèu mariscals de China, va afirmar que "20 millons de persones varen morir, 100 millons varen ser perseguides i 80 mil millons de RMB es varen desperdiciar en la Revolució Cultural".

• Segons Rudolph J. Rummel (Universitat de Hawái), 7.731.000 persones varen morir en la Revolució Cultural, o 96 persones per cada 10 000 de la població.

El museu commemoratiu de l'Holocaust situa el número de morts entre 5 i 10 millons.

• En el llibre Mao: The Unknown Story, Jung Chang i Jon Halliday afirmen que fins a 3 millons de persones varen morir a causa de la violència de la Revolució Cultural.
• Andrew G. Walder de l'Universitat Stanford i Yang La seua de l'Universitat de Califòrnia, Irvine, afirmen que solament en la China rural es va perseguir a uns 36 millons de persones, de les quals entre 750.000 i 1,5 millons varen morir, i que el número de ferits de forma permanent va ser aproximadament el mateix.
• Una estimació d'al voltant de 400.000 morts és una sifra mínima àmpliament acceptada, segons Maurice Meisner.

Massacres i canibalisme

Durant la Revolució Cultural, es varen produir massacres en varis llocs de China, especialment la massacre de Guangxi (canibalisme massiu), l'incident de Mongòlia Interior, la massacre de Guangdong, el case espia de Zhao Jianmin, l'incident de Shadian, la Massacre de Daoxian i la Massacre de Beijing (l'Agost Rojo). La majoria de les víctimes eren membres de les «Cinc Categories Negres», aixina com els seus familiars i fills, ademés de membres dels «grups rebels (造反派)».

• En la massacre de Guangxi, el registre oficial mostra una sifra estimada de morts de 100 mil a 150 mil. Segons Mao: The Unknown Story, s'estima que 100.000 persones varen morir en una de les pijors lluites entre faccions en Guangxi en giner-abril de 1968, ans que el primer ministre Zhou enviara al EPL a intervindre. En el seu llibre Scarlet Memorial: Tals of Cannibalism in Modern China (Recort escarlata: contes de canibalisme en la Chinenca moderna), Zheng Li alegava «assessinat i canibalización sistemàtica d'individus en nom de la revolució política i de la “lluita de classes”» de l'ètnia zhuang en el comtat de Wuxuan, Guangxi, durant eixe periodo. Zheng va ser criticat en China per confiar en entrevistes inèdites i per retratar negativament a una minoria ètnica chinenca, encara que els historiadors d'alt ranc del partit varen corroborar les acusacions de canibalisme.
• En l'incident de Mongòlia Interior, a lo manco centenars de mills varen ser arrestats i perseguits, en un estimat de 20 000-100 000 persones varen morir en massacres.

Durant Agost Rojo en Beijing, d'agost a setembre de 1966, un total de 1772 persones, inclosos mestres i directors de moltes escoles, varen ser assessinats en Pequín per Guàrdies rojos; ademés, 33 695 cases varen ser saquejades i 85 196 famílies varen ser obligades a abandonar la ciutat.

Lluites violentes, sessió de lluita i porgues polítiques

Artícul principal → Sessió de lluita.

Les lluites violentes, o Wudou (en chinenc simplificat: 武斗; en chinenc tradicional: 武鬥; pinyin: wǔdòu), varen ser conflictes entre faccions (principalment entre la Guàrdia Roja i els "grups rebels (造反派)") que varen començar en Shanghái i després es varen estendre a atres àrees de China en 1967. Va dur al país a l'estat de guerra civil. Les armes utilisades en conflictes armats varen incloure uns 18.77 millons d'armes (algunes reclamen 1.877 millons), 2.72 millons de granades, 14,828 canons, millons d'atres municions i inclús carros blindats i tancs. Els investigadors han senyalat que el número de morts a nivell nacional en lluites violentes varia de 300,000 a 500,000. Certs documents del Partit Comuniste de China han revelat que 237,000 persones varen ser assessinades i atres 7,030,000 varen resultar ferides o discapacitades permanentment.

Millons de persones en China varen ser brutalment perseguides durant la Revolució Cultural, especialment durant les sessió de lluita. Aquells identificats com a espies, "gossos corredors", "revisionista", o que provenien d'una classe sospitosa (incloent aquells relacionats en antics terratinents o llauradors rics) varen ser objecte de golpizas, encarcerament, violació, tortura, acossament, abús sostingut i sistemàtic, confisc de bens, negació d'atenció mèdica i anulació de la seua identitat social. A lo manco centenars de mils de persones varen ser assessinades, varen morir de fam o varen treballar fins a la mort. Millons més varen ser desplaçades per la força. Els jóvens de les ciutats varen ser traslladats per la força al camp, a on es varen vore obligats a abandonar totes les formes d'educació estàndar per a ser substituïdes per les ensenyances propagandístiques del Partit Comuniste Chinenc. Algunes persones no varen poder soportar la tortura i, perdent l'esperança en el futur, es varen suïcidar. Un dels casos més famosos d'intent de suïcidi per la persecució política va ser el del fill de Deng Xiaoping, Deng Pufang (邓朴方), que va botar (o va ser tirat) des d'un edifici de quatre pisos despuix d'haver segut "interrogat" pels Guàrdies Rojos. En lloc de morir, es va quedar parapléjico. En el juí de l'anomenada Banda dels Quatre, un tribunal chinenc va declarar que 729.511 persones havien segut perseguides, de les quals 34.800 haurien mort.

Ademés, l'extrema violència de les porgues polítiques va condenar a l'ostracisme a la major part de dirigents del partit i als intelectuals, els qui, acusats de dretans i contrarrevolucionarios, varen desaparéixer de la vida pública durant varis anys. Molts d'ells, com el propi Liu Shaoqi, varen morir. Liu Shaoqi va fallir en una presó de Kaifeng, supostament perque se li va negar la medicació per a la diabetis. En el "case espia de Zhao Jianmin", un total d'1,38 millons de persones varen estar implicades, en 17,000 fallides en massacres.

Desastre tecnològic

En agost de 1975, l'Henan Zhumadian va experimentar la catàstrofe tecnològica més important de el XX, el Colapse de l'assut Banqiao, que s'estima que va causar la mort d'entre decenes de mills i més de 240.000 persones.

Disturbis dels Guàrdies Rojos

L'idea maoísta de que la nova China devia trencar en els hàbits feudals del passat va tindre també conseqüències nefastes per a la cultura tradicional chinenca. Jiang Qing i els seus colaboradors varen instar als jóvens a acabar en els cridats «Quatre antics» (四旧 / 四舊 / sì jiù, a voltes traduït com «Els quatre vells»): els usos antics, les costums antigues, la cultura antiga i el pensament antic. L'interpretació de quins elements de la societat mereixien la consideració d'antics o burguesos va quedar, no obstant, en mans dels propis Guàrdies Rojos, els qui, ávidos de demostrar el seu esperit revolucionari, es varen embarcar en una campanya de destrucció d'obres d'art, llibres, temples i edificis antics, al mateix temps que sometien a humillantes sessions d'autocrítica a intelectuals i alts càrrecs del Partit als que acusaven de reaccionaris.

Ya que qualsevol que haguera expressat en la seua vida pública un interés cultural o artístic cap a qualsevol assunt que no fora l'exaltació de la figura de Mao podia ser acusat de reaccionari, no és d'estranyar que l'immensa majoria dels escritors i artistes sofriren persecucions durant la Revolució Cultural, i varen ser molts els que varen resultar ferits i inclús morts per la violència dels guàrdies rojos. Molts atres varen acabar suïcidant-se, com el famós escritor Lao She. S'estima que varen ser mills les víctimes mortals de la violència dels guàrdies rojos i més de tres millons de membres del Partit varen ser víctimes de les porgues en la cúpula del poder.^{cita requerida}

En l'àmbit de la cultura, ademés de la destrucció de numeroses obres d'art dels Guàrdies Rojos, la Gran Revolució Cultural Proletaria va afectar també a la religió tradicional chinenca i al sistema d'escritura. Pel que fa a la religió, la major part dels temples budistes i taoístas varen ser tancats i molts monges varen ser obligats a seguir programes de reeducació. Un atre dels blancs de les ires dels guàrdies rojos va ser el pensament confucianista, al que s'identificava en la societat feudal antiga. Per açò, la ciutat natal de Confucio, Qufu, en la província de Shandong, va sofrir els atacs de grups de guàrdies rojos que varen destruir gran part del seu patrimoni artístic, que seria restaurat en anys recents. Sobre l'escritura chinenca, el procés de simplificació dels caràcters, encara que havia començat en anterioritat, en les llistes de caràcters reformats publicades en 1956 i 1964, es va consolidar gràcies a l'esperit de ruptura en el passat impulsat per la Revolució Cultural. En este sentit, moltes de les diferències culturals que es perceben en l'actualitat entre la China continental i les societats chinenques de Taiwan, Hong Kong i Macau tenen les seues raïls precisament en la Revolució Cultural, els efectes de la qual s'han prolongat fins als nostres dies.

Educació

A diferència de l'anterior gran campanya maoísta, el Gran Bot Alvance, que havia tingut com a víctimes als sectors més desfavorits del mig rural, la Revolució Cultural va tindre com a víctimes a la classe intelectual i dirigent del país. Les acusacions generalisades de «activitats contrarrevolucionarias» a tècnics calificats i a professors universitaris varen dur a una paralisació del desenroll tecnològic i educatiu del país. Els exàmens d'accés a l'universitat varen ser abolits en 1966 i els programes d'estudis varen ser redefinits per a fer primar l'ensenyança de valors ideològics sobre aquelles matèries purament intelectuals i científiques considerades «burgueses». Una generació sancera de jóvens es va vore aixina privada de la possibilitat d'una educació superior més allà de la repetició de lemes revolucionaris. Front a esta crisis de l'ensenyança superior, l'esperit maoísta d'igualtat va tindre una conseqüència positiva en l'aument de l'escolarisació primària i de l'alfabetisació durant esta época.

La Revolució Cultural va dur al sistema educatiu de China a un paró virtual durant un temps. En els primers mesos de la Revolució Cultural, escoles i universitats varen ser tancades. Escoles de primària i secundària varen obrir més tart gradualment, pero tots els instituts i universitats varen estar tancats fins a 1970, i la majoria de les universitats no varen reobrir fins a 1972. Els exàmens per a entrar en l'universitat varen ser cancelats despuix de 1966, per a ser reemplaçats despuix per un sistema a on els estudiants eren recomanats per fàbriques, pobles i unitats militars i les proves d'ingrés no varen ser restaurades fins a 1977 baix el mandat de Deng Xiaoping. Segons els documents per a perseguir a la Banda dels Quatre, 142 000 quadros de l'eixèrcit i professors en els círculs educatius varen ser perseguits, i mencionen acadèmics, científics i educadors que varen morir incloent a Xiong Qinglai, Jian Bozan, Rao Yutai, Wu Dingliang i Zhao Jiuzhang.

La generació sancera d'individus afligits precàriament qualificats és comunament denominada en Occident de la mateixa manera que en China com la 'generació perduda'.

Relíquies històriques

Els llocs, artefactes i archius històrics de China varen sofrir danys devastadors, ya que es creïa que estaven arrelats en les "velles formes de pensar". Es varen expropiar artefactes, es varen saquejar museus i cases privades, i es va destruir qualsevol objecte trobat que es pensara que representava idees burgueses o feudals. Els observadors occidentals sugerixen que gran part dels mils d'anys d'història de China varen ser en efecte destruïts —o, més tart, introduïts de contrabando en l'estranger per a la seua venda— durant els curts dèu anys de la Revolució Cultural. Els historiadors chinencs comparen la supressió cultural durant la Revolució Cultural en la gran porga confuciana de Qin Shi Huang. La persecució religiosa es va intensificar durant este periodo, degut a que la religió va ser vista com una oposició al pensament marxiste-leninista i maoísta.

Un estudi realisat en Pequín en 1972 sobre díhuit punts clau del patrimoni cultural, entre ells el Temple del Cel i les Tombes Ming, va revelar danys considerables. Dels huitanta llocs del patrimoni cultural de Pequín baix protecció municipal, trenta varen ser destruïts, i dels 6843 llocs culturals baix protecció per decisió del govern de Pequín en 1958, 4922 varen ser danyats o destruïts. Numerosos llibres antics i valiosos, pintures i atres relíquies culturals també varen ser reduïts a cendres. El símbol més prominent de l'investigació acadèmica en arqueologia, la revista Kaogu, no es va publicar durant la Revolució Cultural.

Vore també

• Història de la República Popular China
  • Reforma agrària de China (1949-1953)
  • Campanya per a suprimir contrarrevolucionarios (1950-1953)
  • Campanyes Tres Anti i Cinc Anti (1951-1952)
  • Moviment Sufan (1955-1957)
  • Moviment antiderechista (1957-1958) i Campanya de les Cent Flors (1956-1957)
  • Gran Bot Alvance (1958-1961) i Gran hambruna chinenca (1959-1961)
  • Conferència dels 7000 quadros (1962)
  • Moviment d'Educació Socialista (1963-1965)
  • Boluan Fanzheng
  • Reforma econòmica chinenca

Bibliografia

• (2005) Mao: The Unknown Story, Nova York: Knopf. ISBN 0679422714.

• Hsü, Immanuel C. I. The Rise of Modern China, 6.ª edició, Oxford University Press, Oxford, 1999 (ISBN 0-19-512504-5).
• (2006) Mao's Last Revolution, Harvard University Press. ISBN 978-0-674-02332-1.

Llectures adicionals

• Fairbank, John King. China, una nova història, Editorial Andrés Bell, Barcelona, 1997 (ISBN 84-89691-05-3).
• Gray, Jack; Cavendish, Patrick. La Revolució Cultural i la crisis chinenca. Barcelona: Ariel, 1970 (ISBN 84-344-0686-1).
• Spence, Jonathan D. The Search for Modern China, W. W. Norton and Company, Nova York, 1999 (ISBN 0-393-30780-8).

Enllaços externs

• Història del sistema educatiu en China (en anglés)