Der Spiegel
Der Spiegel (en alemà, L'Espill) és la major revista semanal d'Europa i la més important d'Alemània. Publicada en Hamburc, té una difusió semanal d'un milló d'eixemplars. El seu estil és similar al de les nortamericanes Clave o Newsweek. És coneguda en Alemània pel seu estil distintiu i acadèmic, aixina com per la seua increible influència. Una edició mija té unes 170 pàgines, en dos de contingut per cada una de publicitat.
Història
[editar | editar còdic]Orígens
[editar | editar còdic]
Ya abans de la Primera Guerra Mundial, Lion Feuchtwanger havia publicat una revista en Munich en el nom de Der Spiegel. Es va fusionar en Schaubühne de Siegfried Jacobsohn en novembre de 1908, pero no té res a vore en l'actual revista de notícies Der Spiegel.
El primer número de Der Spiegel va aparéixer el 4 de giner de 1947, un dissabte, en Hannover.[1] Abans d'esta data ya hi havia hagut una atra revista en el nom de Donara Woche ("Esta semana"), iniciada en 1946 baix el patrocini de l'administració britànica d'ocupació en Alemània en Hannover des de novembre de 1946, seguint el model de les revistes de notícies nortamericanes i britàniques i inicialment baixe l'égida de l'Administració Militar Britànica. Els tres responsables de prensa eren John Seymour Chaloner, Henry Ormond i Harry Bohrer, este últim com a redactor cap en funcions. En el sèptim número, el periòdic va passar a mans alemanes.
Rudolf Augstein, que havia dirigit el departament d'Alemània en Donara Woche, va rebre la Llicencia d'Editor i es va fer càrrec de la revista, que pronte va cridar Der Spiegel, com Editor i Redactor Cap. El primer número va aparéixer en giner de 1947, es va produir en l'Anzeiger-Hochhaus d'Hannover i va alcançar una tirada de 15.000 eixemplars -el racionament de paper per part dels britànics va impedir inicialment tirades majors-.
En 1949, la redacció va adoptar el estatut Spiegel:
- Totes les notícies, informacions, fets processats i registrats en el Spiegel deuen ser absolutament correctes. Cada notícia i cada fet deu [...] verificar-se escrupulosament.
El Archiu Spiegel, que més vesprada es va donar a conéixer més allà d'Alemània i que, en més de 80 empleats, està considerat el major departament de documentació i investigació d'una revista de notícies del món, devia servir per a fer realitat esta afirmació.[2]
En 1949, Der Spiegel va escriure "en un to generalment insultante" sobre el canvi de tro de la Reina Guillermina holandesa a la Reina Juliana. Les forces d'ocupació britàniques varen prohibir Der Spiegel durant quinze dies quan el govern holandés es va queixar.[3]
Despuix d'alguns desencontres en els britànics, la revista va passar a ser propietat del principal editor del país, Rudolf Augstein, qui li va donar el nom actual. Augstein va ser editor i redactor cap de la revista des de la primera publicació en giner de 1947 fins a la seua mort, el 7 de novembre de 2002.
Década de 1950
[editar | editar còdic]En 1950, el periòdic va revelar que alguns diputats del Bundestag havien segut sobornats en l'Elecció de la Capital Federal per a que votaren per Bonn en lloc de Fráncfort del Meno. Augstein va ser interrogat com a testic en el cridat Comité Spiegel, pero no va revelar les fonts de la notícia i es va acollir al deure silencie periodístic.
En 1952, va seguir el assunt Schmeißer. Hans-Konrad Schmeißer, antic agent del Servici Secret Francés, havia afirmat que el canceller Adenauer, el director ministerial Herbert Blankenhorn i el cònsul general Adolph Reifferscheidt havien treballat per al servici secret francés i havien suministrat mensages secrets a un agent francés.[4] En 1958, va començar en Spiegel el debat sobre les lleis d'emergència alemanes, que més vesprada (1960, 1963, 1965) es varen convertir en varis proyectes de llei del ministre de l'Interior Gerhard Schröder.
Ya en els seus inicis, Der Spiegel va alcançar gran importància. La tirada va aumentar massivament: en 1961 ascendia a 437.000 eixemplars. En l'èxit econòmic va aumentar també el poder periodístic i l'influència política.
A partir de 1950, la revista va ser propietat de Augstein i John Jahr, la part de la qual va ser presa per Richard Gruner en 1962. En 1969, Augstein es va convertir en amo únic de la revista, despuix de comprar la part de Gruner per 42 millons de marcs alemans. En 1971 Gruner i Jahr es varen unir per a comprar el 25% de l'empresa. En 1974, es va produir una reestructuració de la companyia, segons la qual tot amprat que treballara en la revista durant més de tres anys tindria dret a participar en la gerència i beneficis.
Des de 1952, Der Spiegel ha ocupat el seu propi edifici en la part vella d'Hamburc.
Assunt Spiegel
[editar | editar còdic]El 10 d'octubre de 1962 va aparéixer en Der Spiegel l'artícul Condicionalment llests per a defendre, en el que el redactor responsable Conrad Ahlers citava documents interns de la Bundeswehr i concloïa que l'OTAN i la República Federal no podrien resistir un atac soviètic.[5] El 26 de octubre de 1962, es varen registrar l'edifici de l'editorial Spiegel en Hamburc i la redacció en Bonn. Es varen dictar órdens de detenció per traïció, falsificació a traïció i soborn actiu. El Ministre Federal de Defensa Franz Josef Strauß fa detindre per la policia en Espanya al redactor cap de Spiegel, Conrad Ahlers, per acusacions falses i ho trasllada a Alemània. Dos dies despuix, Rudolf Augstein es va entregar a la policia i va ser detingut. Amplis sectors de la població es varen solidarisar en la revista i els estudiants varen eixir al carrer en apoyo de Augstein. El canceller Konrad Adenauer va declarar en el Bundestag, entre fortes protestes de les files del SPD i també del FDP i aplaudiments de la CDU, que en Spiegel s'havia obert un "abisme de traïció". A la veta de 103 dies, Rudolf Augstein va ser posat en llibertat. En 1963, Strauß va dir del periòdic:
- Són la Gestapo en l'Alemània dels nostres dies. Guarden mils d'archius personals. Quan pens en el passat nazi d'Alemània, casi tot lo món té alguna cosa que ocultar, i això fa possible el chantage... Em vaig vore obligat a actuar contra ells.[6]
Strauss va tindre que dimitir despuix de l'assunt. Havia violat la llei alemana i internacional de tantes maneres, especialment en organisar l'arrest de Conrad Ahlers en Espanya, que era políticament imparable. El Canceller Adenauer va eixir relativament indemne de l'assunt a pesar del seu "abisme de traïció", sobretot perque el seu Ministre de Defensa li havia informat mal en gran mida i el Canceller va argumentar que no deuria haver desconfiat del seu propi Ministre.
El 13 de maig de 1965, el Tribunal Federal de Justícia d'Alemània es va negar a obrir un procediment principal contra Ahlers i Augstein per falta de proves.[7]
L'assunt va fer que amplis círculs, especialment membres de la generació jove i de la intelectualidad crítica, es comprometeren en el semanari com a garant de la llibertat d'expressió, i va assentar el mit del periòdic.
Década de 1970
[editar | editar còdic]
A principis de la década de 1970, el periòdic contava en alguna cosa menys de 900 empleats, dels quals uns 400 treballaven en la redacció, 100 en documentació i alguna cosa menys de 400 en els departaments comercial i tècnic. En 1970 es va fundar el Manager Magazin, publicat per una filial del Grup Spiegel. En 1971/72, es va adoptar un model de codeterminación i més democràcia en la redacció; també un repartiment de beneficis. Els ingressos procedents de la publicitat varen disminuir. En 1971, el número de llectors era d'uns sis millons, lo que corresponia aproximadament al dotze per cent de totes les persones majors de 14 anys que vivien en la República Federal. La tirada en l'estranger representava entre el 10% i el 15% de la tirada total - Der Spiegel és des de llavors una publicació en gran acolliment en l'estranger. La tirada va ser de 923.000 eixemplars venuts.
En 1974, Willy Brandt va calificar la revista de "periòdic de merda". En 1975, els corresponsals de Spiegel varen ser expulsats de la RDA per "violació maliciosa de les seues lleis". En giner de 1978, la RDA va tancar les oficines de Spiegel en la RDA, inclosa la de Berlín Este, despuix de la publicació de reportages crítics sobre adopcions forçoses i la publicació de la segona part del Manifest de la Lliga de Comunistes Democràtics d'Alemània, document d'una suposta oposició en el sí del SED. La RDA considerava estes publicacions com una ingerència en els assunts interns de la RDA.[8]
El periòdic va publicar preimpresos d'i sobre el dissident Rudolf Bahro, L'alternativa (EVA) i Elements d'una nova política (Olle & Wolter), Respostes a Bahro (Olle & Wolter), donant aixina a conéixer el seu enfocament crític en el sistema a un públic més ampli.
Escàndals destapats
[editar | editar còdic]Der Spiegel s'ha distinguit per descobrir corrupció polítiques i crear escàndals, guanyant-se l'apelatiu de "Sturmgeschütz der Demokratie" (arma d'assalt de la democràcia). De fet, la revista es va fer famosa en l'any 1950, quan el parlament federal va tindre que fer una investigació sobre les acusacions de la revista, segons la qual, parlamentaris sobornats havien ajudat a que anara Bonn (i no Fráncfort) la sèu del govern de la República Federal Alemana.
No obstant, va anar en el cridat "escàndal Spiegel" (1962), quan la revista es va guanyar definitivament l'image de defensora de la democràcia. Despuix d'un artícul criticant la baixa preparació del eixèrcit alemà, el líder conservador i ministre de defensa Franz Josef Strauß va iniciar una investigació contra el semanari, que va desembocar en atacs a les oficines del Spiegel i la detenció de varis editors i l'autor de l'artícul, acusats de traïció. El cas llegal va terminar pronte, i va tindre com a conseqüències la cessació de varis dels membres del gabinet de Konrad Adenauer. La polèmica va ser vista com un atac a la llibertat de prensa, en el Spiegel com a líder en la defensa de dita llibertat. Des de llavors, Der Spiegel ha jugat un paper essencial en el descobriment de varis casos de corrupció política.
En l'any 2010 va ser un dels periòdics que varen publicar els documents secrets (Diaris d'Afganistan i Registres de la guerra d'Iraq) del Departament d'Estat dels Estats Units filtrats per la militar nortamericana Chelsea Manning a la web Wikileaks.[9] En els anys 2013 i 2014 va ser un dels periòdics que, a nivell internacional, va ser publicant documents d'alt secret filtrats pel exanalista de les agències d'inteligència CIA i NSA, Edward Snowden, que varen revelar l'existència d'una extensa ret de vigilància a nivell mundial mantinguda per varis països (vore: Senyes sobre la vigilància mundial).[10][11]
Cobertura de el SIDA
[editar | editar còdic]La cobertura de la malaltia SIDA per part de la revista ha segut criticada en part per "inapropiada".[12][13] El sexólogo Volkmar Sigusch va descriure esta forma d'informar com a chocant i fracàs d'eixa prensa, que entre miges també va ser una volta lliberal.[14][15] Uns atres varen acusar al periòdic de sembrar el pànic pel seu tractament de les sifres de casos[16][17][18][15] i, per mig de declaracions editorials com "una volta moriran chiquets de SIDA, recent operats, víctimes d'accidents, pacients d'hospitals, sense cap estigma per tant"[16] o per mig de la publicació de les corresponents cartes al director,[19] per a estigmatizar als malalts, afectats i infectats.
No obstant, en els estudis, el "mig líder Spiegel" va servir a sovint d'escaparat per a la crítica, que també podia trobar-se en molts atres mijos.[15] Ademés, Der Spiegel també va rebre el primer Premi dels Mijos de Comunicació de la Fundació Alemana contra el SIDA per un reportage en 1987, que es concedix per un treball "que informa en coneiximent de causa sobre el VIH/SIDA i contribuïx aixina a la solidaritat en els afectats".
Acusacions de manipulació en el Mundial 2014
[editar | editar còdic]Durant el Mundial de 2014, Der Spiegel va publicar l'artícul "Pomes podridas" del redactor Rafael Buschmann, l'acusació central del qual era que el manipulador de partits convicte Wilson Raj Perumal Bushman havia predit el resultat correcte en un chat de Facebook hores abans d'un partit del Mundial. Perumal va declarar que el chat va tindre lloc despuix del partit i va publicar captures de pantalla del mateix.[20][21] En juliol de 2019, varen tornar a sorgir crítiques a l'artícul en el context de l'ascens previst de Bushman a cap de l'equip d'investigació, per ad açò es va pospondre l'ascens previst fins que es completara una investigació interna. Despuix de l'anunci de l'ascens previst, els membres restants, Jürgen Dahlkamp, Gunther Latsch i Jörg Schmitt, varen abandonar l'equip d'investigació i es varen traslladar a atres departaments.[22][23] El 25 de setembre de 2019, l'editorial Spiegel va anunciar que Buschmann havia renunciat a l'ascens. Buschmann no va poder aportar documents justificativos del seu artícul i va declarar que els seus captures de pantalla es varen perdre quan el seu teléfon mòvil va caure en un toll. Per la falta de proves, l'artícul va ser retirat d'internet.[24][25]
Crítiques
[editar | editar còdic]Una de les principals crítiques rebudes pel Spiegel es referix al llenguage usat per la revista. En els seus primers anys, importants autors li varen acusar de "destrossar" l'idioma alemà. Tot açò va canviar en els anys noranta. Despuix de contractar a alguns dels millors escritors alemans, s'ha convertit en un dels guardians del llenguage, incloent una columna en la seua edició digital (Zwiebelfisch), que va aplegar a convertir-se en un llibre d'èxit.
Uns atres acusen a la revista d'haver contractat a antics nazis i oficials de les SS, aplegant a distorsionar el passat per a salvar l'image dels escritors.cita requerida
Des de que Stefan Aust prenguera el poder en 2002, al semanari se li acusa de moure's a la dreta política, passant de recolzar al govern eco-socialiste a mantindre una tendència neolliberal.
Creiximent
[editar | editar còdic]La circulació de Der Spiegel va aumentar ràpidament, de la mateixa manera que la seua influència. Des de les 15.000 còpies inicials en 1947, va créixer fins a les 65.000 a l'any següent, i 437.000 en 1961. En els setanta va alcançar les 900.000 còpies, i va superar la barrera del milló d'eixemplars en els anys noranta, gràcies als nous llectors de l'Alemània Oriental. La seua poderosa influència es basa en els múltiples casos d'investigació i el poder de la seua casa editorial, que també produïx programes de televisió.
En 1993, la companyia editorial Burda va llançar la revista Focus, dissenyada com una alternativa a Der Spiegel, en un major inclinament al conservadurisme. Ha tingut èxit, aplegant a tindre una circulació pròxima a la del Spiegel, encara que està considerada intelectualment inferior.
Spiegel Online
[editar | editar còdic]L'edició digital, Spiegel Online (abreviat SPON) va ser llançada en 1994. És la revista digital més visitada en Alemània. Publica artículs de la pròpia redacció de la revista junt en uns atres d'agències. Inclou alguns artículs de l'edició impresa sense cap cost. El restant de l'edició impresa es pot obtindre en format PDF previ pagament.
Spiegel Online va ser el primer mig en informar de la responsabilitat d'Al-Qaeda en els atentats del 7 de juliol de 2005 en Londres.
Redactors cap de Der Spiegel
[editar | editar còdic]- 1962-1968 : Claus Jacobi
- 1968-1973: Günter Gaus
- 1973-1986: Erich Böhme i Johannes K. Engel
- 1986-1989: Erich Böhme i Werner Funk
- 1989-1994: Hans Werner Kilz i Wolfgang Kaden
- 1994-2008: Stefan Aust
- 2008-2013: Mathias Müller von Blumencron i Georg Mascolo
- 2013-2014: Wolfgang Büchner
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Die Geschichte der Spiegel-Gruppe spiegelgruppe.de
- ↑ Craig Silverman: Inside the World's Largest Fact Checking Operation, Columbia Journalism Review, 9 d'abril de 2010 (en anglés)
- ↑ Christine Auerbach, Tobias Krone: La sàtira alemana no provoca per primera volta. Pulse (Bayerischer Rundfunk), 11 d'abril de 2016, recuperat el 25 de novembre de 2016
- ↑ Der Spiegel, 21977263, Am Telefon vorsichtig, Year=1952, No=28, Pages=5
- ↑ Der Spiegel ID=25673830, Conditionally Ready to Defend, 1962, No=41, pag 32
- ↑ Der Spiegel ID=46174133, Spiegel Hausmitteilung; Betr.: Franz-Josef Strauss, Year=1964, No=28, page=3
- ↑ Der Spiegel ID=46272783, El Tesor Federal corre en les despeses, 1965, No=22, pag=83
- ↑ Llibertat de prensa: Verí i bilis en einestages del 8 de giner de 2008
- ↑ «[1]», Der Spiegel. Consultat el 5 de maig de 2014.
- ↑ «Photo Gallery: Spying on Smartphones». Der Spiegel. Consultat el 9 de setembre de 2013.
- ↑ «[2]», Der Spiegel. Consultat el 5 de maig de 2014.
- ↑ Herbert Bock: Eine sprachpsychologische Untersuchung zur Berichterstattung über die Krankheit AIDS in Print-Medien. Roderer, Regensburg 1992, ISBN 3-89073-603-3, p. 92.
- ↑ Herbert Bock: Zur sprachlichen Darstellung von AIDS in Print-Medien. En: Bernd Ulrich Biere, Wolf-Andreas Liebert (eds.): Metaphors, Mija, Science. On the mediation of AIDS research in the press and broadcasting. Westdeutscher Verlag, Opladen 1997, ISBN 3-531-12902-3, pp. 81-101.
- ↑ Volkmar Sigusch: Aids als Risiko: Über donen gesellschaftlichen Umgang mit einer Krankheit. Konkret-Literatur-Verlag, Hamburc 1987, ISBN 3-922144-67-5, p. 8.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Hans-Jürgen Schmidt: Mediale Deutungsmuster von AIDS. On the consequences of medial representation for prevention and practical AIDS work. Mülheim an der Ruhr 2005, p. 66 (PDF).
- ↑ 16,0 16,1 Susanne Köneke: AIDS in der Presse: L'escritura front a lo incert. Univ., Freiburg im Breisgau 1990, p. 24.
- ↑ Frank Rühmann: AIDS: Eine Krankheit und ihre Folgen. Edició Qumran im Campus-Verlag, Frankfurt am Main / Nova York 1985, ISBN 3-88655-208-X, p. 75.
- ↑ Ulrich Clement: Höhenrausch. En: Aids als Risiko: Über donen gesellschaftlichen Umgang mit einer Krankheit. Konkret-Literatur-Verlag, Hamburc 1987, ISBN 3-922144-67-5, p. 212.
- ↑ Gunter Schmidt: Moral und Volksgesundheit. En: Aids als Risiko: Über donen gesellschaftlichen Umgang mit einer Krankheit. Konkret-Literatur-Verlag, Hamburc 1987, ISBN 3-922144-67-5, p. 26.
- ↑ Wilson Raj Perumal no té "cap prova" de les afirmacions de que Camerún amañó partits del Mundial telegraph.co.uk, 1. July 2014
- ↑ FIFA's Match-Fixing Problem wsj.com, 21 d'agost de 2014
- ↑ "Spiegel" s'aferra a una història insostenible - i ascendix al seu autor uebermedien. de, 24 de juliol de 2019
- ↑ Per qué es tambaleja l'ascens d'un redactor de "Spiegel" morgenpost.de, 2 d'agost de 2019
- ↑ Sense proves, no hi ha promoció sueddeutsche.de, 25 de setembre de 2019
- ↑ Despuix de 5 anys de evasivas: "Spiegel" admet no tindre proves de la revelació uebermedien.de, 25 de setembre de 2019
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Der Spiegel.- Pàgina oficial de la revista (en alemà)
- Edició Internacional en anglés
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Der Spiegel» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.