Anar al contingut

Konrad Adenauer

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Konrad Adenauer


Konrad Hermann Joseph Adenauer (Colónia, 5 de giner de 1876-Rhöndorf, 19 d'abril de 1967)[1][2] va ser un polític alemà, primer canceller de l'Alemània Occidental[3] i un dels «pares fundadors de l'Unió Europea» junt en Winston Churchill, Alcide de Gasperi, Walter Hallstein, Jean Monnet, Robert Schuman, Paul Henri Spaak i Altiero Spinelli,[4] aixina cridat pel seu paper rellevant en el sorgiment de les Comunitats Europees. Ademés va ser president del Consell Parlamentari,[1] el gremi que va redactar la Llei Fonamental per a la República Federal d'Alemània.[5]

El 15 de setembre de 1949 va ser elegit Bundeskanzler (canceller federal)[1] pel Bundestag (el Parlament Federal)[6] i va ocupar este càrrec fins al 15 d'octubre de 1963.[1]

Adenauer va liderar al seu país des de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial fins a convertir-se en una nació productiva i pròspera que va forjar fortes relacions en França, Regne Unit i els Estats Units. Durant els seus anys en el poder, Alemània Occidental va conseguir la democràcia, estabilitat, respecte internacional i prosperitat econòmica (el milacre econòmic alemà). Va ser el primer líder del partit Unió Demòcrata Cristiana, al com va dur a convertir-se en una de les forces polítiques més influents del seu país.


Catòlic devot,[7] Adenauer havia segut un dels líders del Partit de Centre de la República de Weimar,[8] eixercint com a alcalde de Colónia (1917-1933) i com a membre (1920-1933) i president (des de 1928) del Consell d'Estat de Prusia.[3][2] Va ser canceller d'Alemània fins als ochenta y siete anys, alguna cosa que ell mateixa va atribuir a que mai va deixar de treballar intensament i al seu sorprenent instint polític. Va demostrar una gran dedicació a conseguir una democràcia lliberal basada en l'economia social de mercat i l'anticomunismo. Polític astut, Adenauer va estar profundament compromés en una política exterior orientada a Occident i a restaurar un lloc preeminent d'Alemània en l'escenari global. Va treballar per a recuperar l'economia d'Alemània Occidental des de la destrucció bèlica fins a una posició hegemònica en Europa. Aixina mateix, va restablir les forces armades alemanes (Bundeswehr) en 1955 i va firmar en França varis tractats que permetrien l'unificació econòmica d'Europa Occidental. Adenauer es va opondre al seu contrincant, Alemània Oriental, i va fer a la seua nació membre de l'OTAN i un ferm aliat d'Estats Units.

Personalitat

[editar | editar còdic]

Un accident sofrit en 1917 havia donat a Adenauer lo que Paul Johnson crida l'impassibilitat d'una estàtua de caoba d'un indi en una tenda.[9] Moltes conversacions de Adenauer en periodistes selectes revelen el lluent coneiximent polític que posseïa. Per eixemple, va prevore detalladament cóm el desenroll econòmic terminaria per iniciar la caiguda del règim comuniste en l'Europa de l'Est.[10]

Vida política

[editar | editar còdic]

Despuix d'haver cursat els estudis de Dret en l'Universitat de Friburgo de Brisgovia, com catòlic va ingressar en les files del Partit de Centre (Zentrum), desenrollant una intensa activitat política que li va dur a eixercir ininterrompudament l'alcaldia de Colónia des de 1917 fins al ascens d'Adolf Hitler en poder en 1933. A principis de la década de 1920, coqueteó en la creació d'un Estat renano dins d'Alemània pero separat de Prusia.[11] De 1920 a 1933 va ser membre del Consell d'Estat prusiano,[3] que va presidir entre 1920 i 1933,[3] des de 1928[2] o entre 1921 i 1933.[1]

República de Weimar

[editar | editar còdic]

Com a catòlic devot,[7] es va unir al Partit de Centre (en alemán: Deutsche Zentrumspartei o simplement Zentrum) en 1906 i va ser elegit per al concejo municipal de Colónia en 1908.[3] En 1909, es va convertir en vicealcalde de Colónia, una metròpoli industrial en una població de 635 000 habitants en 1914. Evitant els moviments polítics extrems, que varen atraure a tants de la seua generació, Adenauer es va comprometre en la decència, la diligència, l'orde, la moral i els valors cristians i es va dedicar a erradicar el desorde, l'ineficiència, l'irracionalitat i l'immoralitat política.[12] De 1917 a 1933, es va eixercitar com a primer alcalde de Colónia i de 1920 a 1933 es va convertir en membre[3] i, en 1928, en president del Consell d'Estat (Staatsrat) de Prusia.[2]

Adenauer va encapçalar Colónia durant part de la Primera Guerra Mundial, treballant en estreta colaboració en l'eixèrcit per a maximizar el paper de la ciutat com a base atrassera de suministrament i transport per al front occidental. Va prestar especial atenció al suministrament civil d'aliments, permetent als residents evitar lo pijor de la greu escassea que va sitiar a la majoria de les ciutats alemanes durant 1918-19.[13] De fet, Adenauer és acreditat com l'inventor de les salchichas de soja, que varen substituir a les de carn en esta época d'escassea.[14] Davant el colapse de l'antic règim i l'amenaça de revolució i desorde generalisat a fins de 1918, Adenauer va mantindre el control en Colónia utilisant la seua bona relació de treball en els socialdemócrates. En un discurs l'1 de febrer de 1919, Adenauer va demanar la dissolució de Prusia i que la Renania de Prusia es convertira en un nou Land (estat) autònom en el Reich. Adenauer va afirmar que esta era l'única forma d'evitar que França anexara Renania.[15] Tant el Govern del Reich com el de Prusia estaven completament en contra dels plans de Adenauer per a desmantellar Prusia.[16] Quan els térmens del Tractat de Versalles es varen presentar a Alemània en juny de 1919, Adenauer novament va sugerir a Berlín el seu pla per a un estat autònom de Renania i novament els seus plans varen ser rebujats pel Govern del Reich.[17]


Va ser alcalde durant l'ocupació britànica de la posguerra. Va establir una bona relació de treball en les autoritats militars britàniques, usant-les per a neutralisar el Consell de Treballadors i Soldats, que s'havia convertit en una base de poder alternativa per a l'ala esquerra de la ciutat.[18] Durant la República de Weimar, va ser president del Consell d'Estat de Prusia (en alemán: Preußischer Staatsrat) de 1921 a 1933, que era la representació de les províncies de Prusia en la seua llegislatura. S'havia produït un important debat en el Zentrum des de 1906 sobre la qüestió de si el Zentrum devia "abandonar la torre" (és dir, permetre que els protestants s'uniren per a convertir-se en un partit de vàries confessions) o "permanéixer en la torre" (és dir, continuar sent un partit catòlic solament). Adenauer va ser un dels principals defensors de "abandonar la torre", lo que va provocar un choc dramàtic entre ell i la moradura Michael von Faulhaber en el Katholikentag de 1922, a on la moradura va amonestar públicament a Adenauer per voler traure el Zentrum "de la torre".[19]

A mitan d'octubre de 1923, el canceller Gustav Stresemann va anunciar que Berlín suspendria tots els pagaments financers a Renania i que el nou Rentenmark, que havia reemplaçat a l'ara inútil Mark, no circularia en Renania.[20] Per a salvar l'economia renana, Adenauer va obrir conversacions en l'Alt Comissionat francés Paul Tirard, a fins d'octubre de 1923, per a establir una espècie d'unió econòmica en França que conseguira la reconciliació franc-alemana. Adenauer la va denominar un "gran disseny".[21] Al mateix temps, Adenauer es va aferrar a l'esperança de que el Rentenmark encara poguera circular en Renania. Els plans de Adenauer varen quedar en el no res quan Stresemann, qui es va opondre resueltamente a el "gran disseny" de Adenauer, que ell considerava una traïció llímit, va poder negociar per sí solament el fi de la crisis.[21]

En 1926, el Zentrum va sugerir que Adenauer es convertira en canceller, una oferta que li interessava, pero que finalment va rebujar quan el Partit Popular Alemà va insistir que una de les condicions per a formar una coalició baix el liderage de Adenauer era que Gustav Stresemann permaneixquera com Ministre de Relacions Exteriors.[22] Adenauer, a qui no li agradava Stresemann per considerar-ho "massa prusiano", va rebujar eixa condició, que va marcar el final de la seua oportunitat de convertir-se en canceller en 1926.[23] Pero mentres Adenauer era un ferm partidari d'Occident, partidari d'una Alemània unida en les democràcies de l'Europa Occidental, el seu soci Gustav Stresemann

...era un home de l'Est fidel a la convicció que llavors prevalia en Alemània, sobre el Primat der Aussenpolitik. En l'ajuda d'Ernst Scholtz, líder del Partit Popular, i molt favorit pel fet de que el mariscal Pilsudski conseguira impondre una cruel dictadura militar en Polònia, Stresemann va conseguir torpedear l'intent de Adenauer de formar una coalició que incloguera als socialistes. De modo que l'oportunitat de Adenauer, que haguera pogut modificar radicalment el curs de l'història, es va vore desaprofitada i el beneficiari va ser Hitler, el més important dels "hòmens de l'Este"...[24]

Nazisme

[editar | editar còdic]

Marginat de tota actuació pública pel nazisme i encarcerat vàries voltes, va intervindre en la preparació del fracassat colp d'Estat del 20 de juliol de 1944, en la finalitat de derrocar el règim hitleriano. Encarcerat per est en els últims mesos de la guerra, va ser al fi lliberat i recanvi en l'alcaldia de Colónia pels nortamericans.

Cap al fi de la Segona Guerra Mundial, en 1945, Adenauer contava en sesenta y nueve anys, era confederalista i representava a l'Alemània policentrista del Sacre Imperi Romà, l'alternativa possible per als règims totalitaris que varen prevaldre entre les dos guerres:

...No era un separatiste renano sino més be un federaliste, pero no depositava la més mínima confiança en cap dels «genis alemans». Insistia que els «alemans són belgues en megalomania». Els prusianos eren els pijors: Un prusiano és un eslau que ha oblidat quí era el seu yayo...». Solia dir «Quan el tren nocturn de Colónia a Berlín creuava el Elba, yo ya no podia dormir». En el règim de Weimar, l'alcalde de Colónia era el cap oficiós de la comunitat catòlica alemana i això era suficient per a Adenauer. No tenia ni rastres del sentiment racial alemà i tampoc res de respecte per l'Estat bismarckiano. ¿Qué li havien donat als catòlics alemans? Els sofriments de la Kulturkampf...[25]

Ocupació britànica

[editar | editar còdic]

La política dels aliats va consistir en repondre en els seus càrrecs als que havien segut cessats pel nazisme. Aixina els nortamericans ho posen al front del municipi, pero en quedar inclosa Colónia en la zona d'ocupació britànica va cessar i va ser expulsat per suposta incompetència[3] en octubre de 1945, conforme a la política de respal als socialdemócrates alemans, dirigits per Kurt Schumacher, propiciada pel govern laborista britànic.

...Sense dubte Gran Bretanya, que ara tenia un govern laborista, recolzava als socialdemócrates sempre que podia. Els administradors britànics concebien Alemània com un país unificat, moderadament socialiste, l'indústria del qual no estaria somesa a hòmens del tipo dels Krupp, sino nacionalisada. Les àrees d'educació i política del govern militar britànic tenien un planter d'oficials de tendències socialistes, que es varen preocupar de que els socialdemócrates administraren la ràdio, l'agència de notícies i els òrguens semioficiales del tipo Die Welt. El respal als socialdemócrates va ser el primer de molts errors greus comesos per la política exterior britànica en la seua relació en Europa...[26]

A pesar de la terminante prohibició del mando militar anglés de dedicar-se a tasques polítiques, Adenauer va concentrar tots els seus esforços en que la recent creada CDU —concebuda en la mateixa llínea que el Zentrum, pero en un ampli removiment dels seus esquemes doctrinales, per a donar resposta a les noves exigències— alcançara la madurea, en l'esperança d'atraure als protestants, aixina com als catòlics, en un sol partit. En 1946 Adenauer era elegit cap de la CDU en la zona britànica i igualment de la branca bavara de la CDU, l'Unió Social Cristiana (CSU).cita requerida Des de l'1 de setembre de 1948 presidia el Consell Parlamentari[3] reunit en Bonn en la finalitat de traçar, segons s'havia estipulat en els acorts de Londres de 1948, les llínees mestres d'una futura constitució per a tota l'Alemània Occidental. L'acort de 1949 registraria el guany d'una de les màximes aspiracions de Adenauer: el reconeiximent de la sobirania del seu poble —si ben no total i en règim tutelat pels aliats— i el triumfo del seu partit en les eleccions generals.

República Federal

[editar | editar còdic]

Elegit el 15 de setembre de 1949 primer canceller de la nova Alemània per un sol vot de diferència sobre el seu rival,[3] Adenauer es va aliar en els lliberals (FDP) per a alcançar la majoria necessària en el Bundestag, renunciant aixina a l'unió en la socialdemocracia (SPD), que el seu repudie constituiria un dels principis cardinals de la política desplegada pel canceller durant la seua etapa de govern.

Adenauer va ser canceller de 1949 a 1963,[1] un periodo que comprén la major part de l'etapa preliminar de la Guerra Freda. En este periodo, Alemània Occidental va ser separada políticament de l'Alemània Oriental.


Adenauer va iniciar la reconstrucció de l'Alemània Occidental i va ajudar a convertir la nació en una potència econòmica. Encara que l'ombrós horisó a que va estar abocat el seu país en els anys immediatament posteriors a la guerra havia desaparegut, en part, les chafades d'esta eren encara molt profundes en l'esgarrada Alemània quan Adenauer va començar a regir-la. Impulsor màxim del denominat milacre alemà, el balanç dels seus primers anys de gestió no va poder ser —en lo referit a la reconstrucció material i a l'aument del nivell de vida— més positiu. Els següents eixemples ho testimonien elocuentemente: cap a 1953, el marc alemà era ya una de les monedes més cotisades i fortes del món; la flota mercant reglotava la sifra de 1500 unitats, a l'hora que la producció d'acer s'emparellava en la britànica. La Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer podia posar-se en marcha sobre els rieles alemans.

Pero encara més que a nivell nacional, l'acció #gobernant de Adenauer es va revelar enormement eficaç i profitosa en el pla de les relacions internacionals. En este terreny, l'integrar-se en el grup de les grans potències mundials va ser obra exclusiva de la capacitat de maniobra i del talent polític de Adenauer. Situada a manera de acordeón entre els dos blocs que es disputaven l'hegemonia en acabar la Segona Guerra Mundial, l'elecció de l'Alemània de Bonn venia donada per les seues tradicions i història:

Teníem que inclinar-nos a un costat o a un atre si no volíem ser esclafats. Abans o despuix, un dels dos grups intentaria tindre de la seua part el potencial alemà... Només va quedar una via per a salvar la nostra llibertat política, la nostra llibertat personal, la nostra seguritat, la nostra forma de vida, desenrollada des de feya molts sigles, i que tenia com a base un concepte cristià i humà del món: una ferma conexió en els pobles i països que tinguen les mateixes opinions que nosatres sobre Estat, Persona, Llibertat i Propietat
Konrad Adenauer, Memòries, 1945-1953, Madrit 1967, p. 91.



Aixina, Adenauer va dirigir la reconciliació d'Alemània en França i les atres potències aliades. Baixe el govern de Adenauer, a l'Alemània Occidental li va ser permés rearmar-se i unir-se a l'OTAN. Adenauer també va entaular relacions diplomàtiques en l'Unió Soviètica i el restant del bloc de l'Est. En 1955 va conseguir assegurar la lliberació dels últims presoners de guerra alemans. No obstant, l'incorporació de l'Alemània Federal a Occident no va ser obra d'un dia. Les potències recelaban de la República de Bonn i temien al fantasma d'una revitalisació alemana. Solament la persistència d'un criteri revanchista i l'incomprensió de les realitats en que s'enfrontava l'Alemània lliure varen poder alimentar en alguns sectors de l'Europa Occidental aquell temor. Adenauer —que a partir de 1951 s'havia fet càrrec de la cartera d'Assunts Exteriors del seu gabinet— no va deixar de reiterar, en totes les ocasions i davant totes les Cancelleries, les grans diferències entre la situació interna i externa del règim de Weimar i el de Bonn. La pressió nortamericana, la reculada del sentiment nacionaliste i la decidida colaboració de Truman varen fer que les esferes més recalcitrantes de l'IV República francesa acceptaren finalment la validea de l'argumentació, propagada per la diplomàcia nortamericana, de que la sòrt d'Alemània estava lligada a Europa i la d'esta a aquella. Pero no sense que abans la qüestió alemana hi haguera quebrantado l'edifici del parlamentarisme francés. I com va succeir en la década de 1920, despuix d'haver afluixat els llaços que unien a França en Anglaterra, els mateixos factors de creiximent de l'idea europeista, junt en les hàbils mides de reconciliació portades a terme per Adenauer en el respal de Churchill i d'Eden, varen conduir a una ràpida compenetración dels conservadors britànics en els punts de vista alemans.


En un haver tal al seu favor, la reelecció de Adenauer en 1953 va ser indisputable. En alcançar el seu partit la majoria parlamentària, va poder formar un Govern homogéneu sense buscar l'aliança de cap atra força política. El nou periodo havia de trobar els seus punts culminants en la reincorporació d'Alemània com a nació sobirana i independent a l'escenari internacional (5 de maig de 1955) i en la posada en marcha —mercé en gran part al poderós motor alemà— de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, de la Comunitat Nuclear (Euratom) —embrions de la Comunitat Econòmica Europea (CEE)—, a l'hora que la situació material del país alcançava nivells semblants als més alts d'Europa. Reelegit una volta més en 1957, no va poder conseguir la meta última de tota la seua activitat —la reunificación d'Alemània—, pese a l'incondicional ajuda oferida per Estats Units, si be l'obra de Adenauer va poder assentar sobre fermes bases la futura unitat europea per mig del seu enteniment en la França de la V República.

En 1959 va considerar breument presentar-se per al lloc de president, pero en lloc d'això va triar a un candidat (Heinrich Lübke) al que considerava lo suficientment dèbil com para no interferir en els seus assunts com a canceller. cita requerida

Les eleccions generals de setembre de 1961 bosquejaron una situació molt semblant a la de 1949. Al no alcançar la CDU la majoria absoluta i persistir el repudie de Adenauer cap al SPD, l'aliança en els lliberals va resultar inevitable, pese a l'alt preu que estos varen posar per a integrar-se en el govern: la retirada del canceller abans de finalisar 1963.

Escàndal Spiegel

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Escàndal Spiegel.


En 1962 es va produir l'escàndal Spiegel, quan la policia va arrestar per orde del gabinet a cinc periodistes de dit semanari, acusant-los de traïció, específicament per publicar un memoràndum detallant suposts punts dèbils en les forces armades alemanes. Els membres del gabinet que pertanyien al FDP varen renunciar als seus llocs en novembre de 1962, i el ministre de Defensa Franz Josef Strauß, líder de l'Unió Social Cristiana (CSU),[27] va ser despedit, de la mateixa manera que els membres del gabinet que formaven part del mateix partit. Adenauer es va vore forçat a renunciar en 1963, no sense abans firmar l'històric Tractat d'Amistat Franco-Alemà, i va ser succeït per Ludwig Erhard, encara que va permanéixer com a líder de la CDU fins a 1966. A partir de la seua retirada política, Adenauer es va dedicar a redactar les seues memòries. Va morir en Rhöndorf, un poble de Bad Honnef, el 19 d'abril de 1967, per un infart al cor.

L'estil autocràtic de Adenauer va crear prou descontent polític, la qual cosa va contribuir a que es desencadenaren les tumults estudiantils dels anys 1960cita requerida i la pren del poder a través del SPD en 1969. El seu control irrestringido de la CDU va finalisar quan el congrés de la CDU va designar a un administrador general en el poder per a organisar el partit.

Respecte a la seua política exterior, de la mateixa manera que haver segut un dels promotors de la reconciliació franc-alemana, va coincidir en caps d'Estat com la regna Isabel II, el president francés Charres de Gaulle, l'emperador Hirohito del Japó i el president nortamericà John F. Kennedy.

Obra

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Stiftung Haus der Geschichte der Bundesrepublik Deutschland (Fundació Casa de l'Història de la República Federal d'Alemània) (ed.): «Konrad Adenauer» (en alemà). Lebendiges Museum Online. Archivat des d'el original, el 9 de juliol de 2021. Consultat el 9 de juliol de 2021.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 (2012) «Adenauer, Konrad», Encyclopaedia Britannica 2013. Ultimate edition (DVD-ROM, en llínea: https://www.britannica.com/biography/konrad-Adenauer, archivat acíDVD-ROM, en llínea: https://www.britannica.com/biography/konrad-Adenauer, archivat ací) (en anglés). OCLC 833300891.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Müller, Helmut M. (2003). «13.4 Konrad Adenauer», Schlaglichter der deutschen Geschichte (en alemà), Bonn: Bundeszentrale für politische Bildung, pp. 333-334. OCLC 469968241. ISBN 3-89331-486-5.
  4. ↑ Comissió Europea (ed.): «1945-1959. Europa per la pau – les albors de la cooperació». Archivat des d'el original, el 14 de novembre de 2011. Consultat el 14 de novembre de 2011.
  5. ↑ Stiftung Haus der Geschichte der Bundesrepublik Deutschland (Fundacion Casa de l'Història de la República Federal d'Alemània) (ed.): «Entstehung der Bundesrepublik: Parlamentarischer Rat und Grundgesetz» (en alemà). Lebendiges Museum Online. Archivat des d'el original, el 25 de març de 2017. Consultat el 29 de juny de 2022.
  6. ↑ Grundgesetz (Llei Fonamental), la constitució alemana, artícul 63, https://www.gesetze-im-internet.de/englisch_gg/englisch_gg.html (versió anglesa)
  7. ↑ 7,0 7,1 «[1]». Consultat el 2026-01-04.
  8. ↑ (2010) «Adenauer, Konrad», Der Brockhaus multimedial (DVD-ROMDVD-ROM) (en alemà), Gütersloh: Wissenmedia GmbH. OCLC 845528744.
  9. ↑ Paul Johnson, Temps moderns: el Lázaro europeu, pàgina 716, cita de Terence Prittie, Konrad Adenauer 1876-1967, Londres, 1972.
  10. ↑ Zinn, Wolf. Ministeri d'Assunts Exteriors d'Alemània (ed.): «Konrad Adenauer – el canceller de la fundació». Archivat des d'el original, el 2 de giner de 2026. Consultat el 5 de febrer de 2026.
  11. ↑ Editorial Biografies i Vides (ed.): «Biografia de Konrad Adenauer». Biografies i Vides. Archivat des d'el original, el 19 de març de 2025. Consultat el 2026-01-04.
  12. ↑ Schwarz Vol. 1, 1995, p. 94.
  13. ↑ Schwarz Vol. 1, 1995, pp. 97-99.
  14. ↑ BBC (ed.): «Els dèu invents revolucionaris que va deixar la Primera Guerra Mundial». Archivat des d'el original, el 16 de juliol de 2015. Consultat el 31 de març de 2020.
  15. ↑ Epstein, 1967, p. 539.
  16. ↑ Epstein, 1967, pp. 539-540.
  17. ↑ Epstein, 1967, pp. 540-541.
  18. ↑ Schwarz Vol. 1, 1995, pp. 128-131.
  19. ↑ Mitchell, 2012, p. 20.
  20. ↑ Epstein, 1967, pp. 541-542.
  21. ↑ 21,0 21,1 Epstein, 1967, p. 542.
  22. ↑ Jenkins, Roy (2012). Portraits and Miniatures (en anglés), Londres: Bloomsbury Reader, p. 88. OCLC 992711807.
  23. ↑ Jenkins, Roy (2012). Portraits and Miniatures (en anglés), Londres: Bloomsbury Reader, p. 81-88. OCLC 992711807.
  24. ↑ Paul Johnson, Temps moderns: els dimonis, pàgines 347-348, fa referència a Fritz Stern, Paul Weymar i Henry Turner. La cita és de la carta de Adenauer a M. Tireu, president del Allied Rhineland Committe en 1923.
  25. ↑ Paul Johnson, Temps moderns: el Lázaro europeu, pàgines 718-719, cita de Terence Prittie.
  26. ↑ Paul Johnson, Temps moderns: el Lázaro europeu, pàgina 719.
  27. ↑ (2012) «Strauss, Franz Josef», Encyclopaedia Britannica 2013. Ultimate edition (DVD-ROM, en llínea: https://www.britannica.com/biography/franz-Josef-Strauss, archivat acíDVD-ROM, en llínea: https://www.britannica.com/biography/franz-Josef-Strauss, archivat ací) (en anglés). OCLC 833300891.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Ahonen, Pertti. “Domestic Constraints on West German Ostpolitik: The Role of the Expellee Organizations in the Adenauer Era”. Central European History Vol. 31 (no. 1): pp. 31–63. doi:10.1017/S0008938900016034.
  • Cudlipp, I. Adenauer (1985)
  • Epstein, Klaus. “Adenauer and Rhenish Separatism”. The Review of Politics Vol. 29 (no. 4): pp. 536–545. doi:10.1017/s0034670500040614.
  • Frei, Norbert (2002). Adenauer's Germany and the Nazi Past: The Politics of Amnesty and Integration, Columbia University Press. ISBN 0-231-11882-1.
  • Gaddis, John Lewis (1998). We Now Know: Rethinking Cold War History, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-878070-0.
  • Goda, Norman J. W. (2007). Tals from Spandau: Nazi Criminals and the Cold War, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-86720-7.
  • Granieri, Ronald J. (2004). The Ambivalent Alliance: Konrad Adenauer, the CDU/CSU, and the West, 1949–1966, Berghahn Books. ISBN 978-1-57181-492-0.
  • Heidenheimer, Arnold J. Adenauer and the CDU: the Rise of the Leader and the Integration of the Party (1960)
  • Herf, Jeffrey (1997). Divided Memory: The Nazi Past in the Two Germanys, Harvard University Press. ISBN 0-674-21303-3.
  • Hiscocks, Richard. The Adenauer Era (1966)
  • Large, David Clay (1996). Germans to the Front: West German Rearmament in the Adenauer Era, University of North Carolina Press. ISBN 0-8078-4539-6.
  • Mitchell, Maria (2012). The Origins of Christian Democracy: Politics and Confession in Modern Germany, University of Michigan Press. ISBN 978-0-472-11841-0.
  • Rovan, Joseph. Konrad Adenauer (1987) 182 pages excerpt and text search
  • Schwarz, Hans-Peter (1995). Konrad Adenauer: A German Politician and Statesman in a Period of War, Revolution and Reconstruction. Vol. 1: From the German Empire to the Federal Republic, 1876–1952., Berghahn Books. ISBN 1-57181-870-7.
    • Schwarz, Hans-Peter (1997). Konrad Adenauer: A German Politician and Statesman in a Period of War, Revolution and Reconstruction. Vol. 2: The Statesman: 1952–1967, Berghahn Books. ISBN 1-57181-960-6.
  • Williams, Charles (2001). Konrad Adenauer: The Father of the New Germany, Wiley. ISBN 978-0471407379.
  • "Konrad Adenauer" in Encyclopædia Britannica (Macropedia) © 1989
  • Tammann, Gustav A. and Engelbert Hommel. (1999). Die Orde und Ehrenzeichen Konrad Adenauers = The orders and decorations awarded to Konrad Adenauer. Bad Honnef, ISBN 3-9806090-1-4.

Fonts primàries

[editar | editar còdic]
  • Adenauer, Konrad. Memoirs (4 vols. English edition 1966–70)
  • Die Ära Adenauer 1949 – 1963 (en de), Darmstadt: wbg Academic. ISBN 978-3-534-12335-3.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Archiu:Wikiquote-logo.svg Konrad Adenauer en Viquidites. Plantilla:Enciclopèdia GER


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Konrad_Adenauer&oldid=708911»