Anar al contingut

Canibalisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
«Caníbal» redirigix ací. Per a la película espanyola de 2013, vore Caníbal (película).
Canibalisme en Brasil, gravat de Theodor de Bry per a ilustrar el relat d'Hans Staden del seu captiveri en 1557.

El canibalisme és l'acte o la pràctica d'alimentar-se d'individus de la mateixa espècie. Pot observar-se en distintes espècies animals, i en contexts humans es coneix específicament com antropofagia, quan una persona consumix a un atre ser humà. Les històries que es conten sobre canibalisme deuen prendre's en cert escepticisme: per eixemple, Cristóbal Colón va retornar a Europa en reportes de canibalisme en el Carib, sent aixina que este raonament es va utilisar per a promoure aliances i alçament en les tribus esclavisades i canibalisades rellevant en el domini a les antigues tribus i civilisacions dominants , somrient a servitut a al voltant d'un miller i mig dels natius abans antropófagos.[1][2]

Els casos particulars en societats contemporànees es relacionen actualment en situacions de fam, i en certs criminals en profunts problemes mentals.

Orige

Dòna caníbal, escultura en marfil de Leonhard Kern (c. 1650).

No se sap a ciència certa quàn els humans varen adquirir l'hàbit de la antropofagia. En Europa, en concret en França i Alemània, entre uns atres, i en els jaciments arqueològics d'Atapuerca, en Espanya, l'estudi de les marques en els ossos trobats en la cova de la Gran Dolina ha revelat que es practicava un canibalisme que, en tota seguritat, no va ser producte d'una hambruna i caria de qualsevol intenció ritual, sino que es va efectuar per lo que s'ha denominat com canibalisme gastronòmic ancestral.[3] S'ha demostrat que el Homo antecessor ho practicava fa ya uns 800 000 anys d'antiguetat, sent esta la referència sobre canibalisme la més antiga d'Europa.[4] Recents estudis aporten pistes[5] per a creure que els sers humans actuals tenen gens neandertals i el creuament entre espècies podria haver ocorregut, ademés d'aportar la traça cultural o hàbit de la antropofagia, comprovat en diferents jaciments neandertals.[6] Un estudi genètic publicat en la revista Science indica que els humans duen al voltant de 500 000 anys protegint-se evolutivamente contra els priones, degut a que el mig de transmissió habitual és el canibalisme, lo que podria indicar que es practicava de forma habitual fins a llavors.[7]

Etimologia

El terme prové de la deformació de la paraula caribe caniba o cariba, de l'idioma taíno, parcialitat de l'ètnia arawak.[8] Per a l'ètnia caribe significava ‘gosat’, ‘audaç’; per als arawak significava ‘enemic’; i per als europeus ha passat a significar ‘menjador de carn humana’.

Canibalisme ritual i cultural

Pintura de 1873 de Gustave Doré.

Varis arqueòlecs afirmen que restants arqueològics en Mesoamérica i Sudamérica contenen mostres de canibalisme. cita requerida Aixina mateix, es discutix l'extensió del canibalisme ritual en algunes cultures africanes o polinésicas. cita requerida

Una de les societats que més varen desenrollar esta pràctica va ser la dels guaraníes, els qui ho practicaven en fins religiosos, baix la creència de que era una forma d'adquirir certes capacitats i aptituts de la víctima.[9] En Norteamérica, l'anàlisis dels restants descoberts en jaciments arqueològics habitats entre el 1150 i el 1200 d. C. pels anasazi, va confirmar l'existència de canibalisme en este poble. Divulgat per primera volta en 1967, el bioarqueólogo Christy G. Turner va provar més concretament en la década dels 90 l'existència de canibalisme, gràcies a les troballes de Richard Marlar de l'Escola de Medicina de la Universitat de Colorat. Junt en els seus colaboradors afirmen haver trobat hemoglobina humana en els gots de ceràmica de la cultura anasazi, lo que sugerix que varen ser cuinats en sanc humana. Més encara, en coprolitos humans cremats (antigues deposiciones), trobats prop del fòc en un dels refugis abandonats, també es va comprovar l'existència d'hemoglobina humana.

Discursos i realitats

En alguns casos, s'ha acusat de caníbals a les poblacions enemigues com a mig de propaganda per a despullar-les de tota civilisació o humanitat. D'esta forma, la conquista, repressió o qualsevol tipo de tracte inhumà i vexatori podien ser fàcilment justificats moral i llegalment. cita requerida Un atre eixemple clàssic d'esta tendència seria l'acusació de canibalisme cap als cristians en época romana, que va facilitar la seua criminalisació i posterior repressió. cita requerida

Ellibre "Cannibal Talk", de Gananath Obeyesekere, argumenta que l'idea predominant del canibalisme generalisat en les societats indígenes era en gran medida un mit, un "discurs caníbal" o discurs del "un atre" creat per les potències colonials. Ellibre reexamina els relats de testics presencials occidentals sobre el canibalisme com una forma de ficció i creació de mits, sugerint que estos relats reflectien la fascinació europea per la pràctica i servien per a justificar la violència i la colonisació, en lloc de la realitat d'actes sacramentals llimitats. Obeyesekere postula que l'idea del canibalisme generalisat era una narrativa poderosa —un "discurs caníbal"— utilisada pels europeus, més que un fet social documentat en les societats indígenes. L'imputació del canibalisme era una ferramenta poderosa per a aïllar al "un atre" i fer-ho apte per a l'extermini.[10]

En 1809 els 66 passagers i la tripulació del barco The Boyd varen ser assessinats i alguns d'ells menjats per maoríés en la península de Whangaroa, en l'illa Nort, com a part d'un utu (‘venjança’) pel azotamiento en tralla d'un maorí que havia refusat treballar en el barco durant el viage des d'Austràlia.[11][12] El fet permaneix com la major matança en l'història de Nova Zelanda. cita requerida

Atres raons de canibalisme

El canibalisme per fam en temps d'amenaça extrema seria una pràctica vinculada a situacions a on es posa en joc la pròpia existència, per lo que té la seua causa immediata en la desesperació i la necessitat radical de sustente. Actualment ha decreixcut la seua pràctica i en les civilisacions actuals és socialment rebujat i llegalment sancionat; l'extensió i acceptació social en el passat és un tema debatut en la antropologia i s'emmarca en el relativisme cultural. Els casos particulars es relacionen en situacions extremes de fam, criminals o persones en profunts problemes sicològics. Va haver un cas notable, el del soldat polac Charles Domery, la gana inusual del qual ho va dur a intentar menjar-se la cama amputada d'un dels seus companyers per a satisfer la seua fam extrema.[13]

En el Antic Egipte, a fins del ORD mileni a. C., la fam va dur a la gent a la insurrecció i al canibalisme (única ocasió coneguda en Egipte) per una sequia molt llarga (segons pareix un event global cridat «Súper Chiquet»), época registrada en l'història egipcíaca com «els anys dels chacals». Este succés va dur al fi del Imperi Antic i a l'inici del Primer periodo intermig d'Egipte. En la Bíblia està escrit que els antics israelitas, en cas de desobediència a Deu, serien castigats en grans calamitats incloent el menjar carn dels seus propis fills (Levitico 26:27-29). Durant elloc de Samaria per part dels siris, es relata el cas d'una dòna que junt a una atra es varen menjar al fill de la primera (2%20Reis 6:24-33). Durant el lloc de Jerusalem (70 d. C.) l'historiador Flavio Josefo relata un cas de canibalisme perpetrat per una dòna de nom María contra el seu propi fill davant la hambruna que assolava a la ciutat rodejada per l'eixèrcit romà.[14]

En estos casos solen ingerir-se els cossos dels morts per atres causes i és poc freqüent el homicidi en fins caníbals. Històricament, estan atestats, en major o menor grau de verosimilitut, casos de canibalisme durant el Lloc de Maarat an-Numan en ocasió de la Primera Creuada, cap a finals de 1098, el sege de Leningrado durant la Segona Guerra Mundial i l'época del colonialisme, sobretot com a conseqüència dels freqüents naufragis. Més allà de circumstàncies històriques d'este tipo, es coneixen casos de canibalisme vinculats a fets dramàtics concrets, com va ser el cas dels supervivents de l'accident aéreu produït en els Andes en 1972, que varen haver d'alimentar-se dels seus companyers morts per a sobreviure. Els qui diuen haver provat la carn humana afirmen que esta té un sabor similar a la de porc.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingutErro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut

En les selves de Nova Guinea existixen numeroses comunitats natives aïllades, moltes d'elles aguerridas, algunes de les quals han practicat el canibalisme, principalment atacant als seus veïns, atres voltes per ritual rendit als seus recent difunts (és lo que els provocava la maltia coneguda com kuru).

Casos de canibalisme documentat en els sigles XX i XXI

En guerres o époques de fam sorgixen a sovint relats d'este tipo de canibalisme. Alguns eixemples, més o menys debatuts, serien: en la Unió Soviètica durant el Lloc de Leningrado en 1941 en el marc de la Segona Guerra Mundial, durant 900 dies de sege varen morir al voltant de 1 500 000 persones i es varen donar molts casos de canibalisme entre els seus habitants.[15]

Les tropes japoneses lo varen poder practicar ocasionalment en la Segona Guerra Mundial. Molts informes escrits i testimonis, recolectats per la Secció australiana de crims de guerra del Tribunal de Tòquio i investigats pel fiscal William Webb (el futur juge en cap), indicaven que el personal japonés va cometre actes de canibalisme contra els presoners de guerra aliats en moltes parts d'Àsia i el Pacífic. En molts casos, el fet hauria estat inspirat pels atacs sempre creixents dels aliats a les llínees de suministrament japoneses, aixina com a la mort i a la maltia del personal japonés com a resultat de la fam. No obstant, segons l'historiador Yuki Tanaka: «el canibalisme era a sovint una activitat sistemàtica conduïda per esquadrons sancers i baix la direcció d'oficials».[16]

Per eixemple, un presoner de guerra d'Índia, Havildar Changdi Ram, va testificar: «el 12 de novembre de 1944 el Kempeitai va decapitar a un pilot aliat. Yo vaig vore esta escena des d'arrere d'un arbre i vaig observar a alguns dels redactors, tallant carn dels seus braços, cames, caderes, anques, i dur-li-la cap als seus quarters... La varen tallar en chicotetes peces i les varen fregir».[17] Potser l'oficial de més alt ranc condenat per canibalisme va ser el tinent general Yoshio Tachibana, qui en atres onze redactors va ser jujat en relació en l'eixecució de pilots nortamericans i el canibalisme de, a lo manco, un d'ells, en agost de 1946 en Chichi Jima, en les Illes Ogasawara.[18]

La pràctica del canibalisme com a últim recurs en situacions de fam va ser l'extrema situació dels jugadors de rugby uruguayvos sobreviviente del ya nomenat accident aéreu en els Andes en 1972, els qui varen conseguir mantindre's en vida alimentant-se dels cossos de les víctimes mortals de l'accident. El canibalisme com a forma de supervivència va ser realisat despuix d'una oració solemne. Més tart es va justificar plenament l'acció de supervivència. L'11 de juliol de 1981 Issei Sagawa va assessinar d'un dispar a Renée Hartevelt de 25 anys d'edat, descuartizó el cos i li'l va menjar. Narraria la seua experiència caníbal en un posterior llibre.[19]

Entre 1978 i 1991 Jeffrey Dahmer, malnomenat «El Carnicero de Milwaukee», va anar un assessí en série responsable de la mort de 17 hòmens i chics. És conegut no solament per la cantitat de persones que va assessinar, sino també per practicar la necrofilia i el canibalisme. En l'any 2022 es va estrenar una série anomenada Dahmer basada en la seua història real, en Evan Peters en el paper de Jeffrey Dahmer. En 1999 es va donar en Veneçuela un cas de canibalisme: Dorángel Vargas, un indigent oriunt del Estat Táchira, assessinava a les seues víctimes per a despuix consumir la carn. Se li va conéixer com «El comegente del Táchira». No obstant, en este cas es tractava d'un quadro d'esquizofrènia aguda que patia.[20]

En març de 2001 Armin Meiwes va gravar en vídeo cóm va tallar el pene, va assessinar, descuartizó i es va menjar a Bernd Brandes, en qui havia contactat per Internet i que supostament li havia demanat que ho matara i despuix ho devorara. Per això Armin Meiwes és conegut com el caníbal de Rotenburgo. El 8 d'octubre de 2007 membres de la Procuraduría General de Justícia de Ciutat de Mèxic varen ser a la casa de José Luis Calba Zepeda i ho varen arrestar baix la sospita de ser responsable de la desaparició de la seua nóvia Alejandra Galeana Garabito, qui havia segut vista per última volta el dia 6 del més. Va ser trobat el cos d'esta dòna destrossat i algunes parts fregides en una paella. No s'ha comprovat científicament que ingerira carn humana, i ell mateixa ho va negar abans de morir, pero algunes senyes apunten a que aixina va ser. Va tractar d'escapar a través d'una finestra, pero es lastimó en l'intent i va ser aprehendido. La policia va trobar restants del cos de la seua nóvia, carn humana en el refrigerador, una paella en carn humana fregida i ossos humans en una caixa de cereals, ademés d'un llibre sense terminar titulat Instints caníbals o 12 dies i una foto d'Anthony Hopkins en el seu paper d'Hannibalecter.

Canibalisme en la mitologia

Saturn devorant al seu fill, quadro del pintor espanyol Francisco de Goya, és una de les principals obres dedicades al canibalisme entre humans.
  • En la mitologia grega, al titán Cronos se li profetizó que un dels seus fills ho destronarien, per lo que cada volta que naixien els seus fills, els devorava. La seua esposa Rea, farta del procedir de Cronos, quan anaven a nàixer el seu sext fill, va donar a llum en secret, i una volta naixcut Zeus, al seu marit li va donar una pedra en lloc del fill. Una volta creixcut Zeus, va obligar al seu pare a vomitar als seus germans: Hera, Deméter, Hestia, Hades i Poseidón. És important destacar, a lo manco en este cas, que els mitógrafos referixen una deifagia i no un cas de antropofagia.
  • El mitógrafo Higino en la faula XLV relata el mit de les germanes Procne i Filomela que en venjança contra Tereo, li donen a menjar al seu propi fill;[21] en la faula LXXXVIII parla sobre el convit que Atreo li oferix al teu germà Tiestes, a on servixen com a platillo als fills d'est;[22] en la faula CCVI conte com Harpálice li dona de menjar al seu pare Clímeno el producte del seu incesto.[21]

Canibalisme en les llegendes folóricas

  • En el poble nortamericà dels algonquinos existix la creència de que els qui practiquen el canibalisme es transformen en un mònstruo cridat wendigo. Provablement es va crear eixe mit per a previndre tal pràctica durant l'escassea que solia sobrevindre en els crus i llarcs hiverns.[23]

Canibalisme en la lliteratura

Ficció

No ficció

  • De les seues experiències en el tribunal de justícia de Rúan, André Gide va escriure la crònica del procés penal incoat a un grup de gitanos de Moldàvia, en Checoslovàquia; els qui varen ser acusats de la desaparició d'a lo manco 20 persones i d'haver-se alimentat dels seus restants.[33][34]
  • HuFu (acrònim de Human toFu) era un producte alimentici fals. Supostament estava compost per un tipo de soja que estava dissenyada per a semblar-se a la carn humana tant en el sabor com en la textura. La pàgina web en la que es comercialisava el hufu ([8]) va estar operativa des de maig de 2005 fins a juny de 2006, quan va ser tancada. Els creadors varen afirmar que Milla Jovovich va falcar el terme despuix de sentir parlar del desenroll del producte durant el Eurostar de Londres a París. Encara que des del començ varen plantejar el producte com una broma de mal gust, moltíssima gent va estar interessada en adquirir-ho.[35]

Canibalisme no humà

Una crío de gos menjant el cadàver d'un atre gos.
Una bavosa (Arion vulgaris) menjant un eixemplar mort de la seua mateixa espècie.

Vàries espècies animals no humanes recorren al canibalisme. Es va citar ya el cas dels cocodrils. S'ha vist alguns insectes menjar-se als seus propis fills en époques d'extrema escassea, i això els ajuda a sobreviure fins que passe la crisis, puix les seues cries de qualsevol forma tenen molt poques o nules possibilitats de sobreviure. Els aràcnits femelles que es mengen al macho, com en el cas dels escorpiones i les aranyas.

  • En algunes espècies de polps el mascle devora a la femella.
  • També existixen casos en que l'arrapa macho, devora a la femella, com la Micaria sociabilis.
  • És comú en els aràcnits que les cries recent eclosionades devoren a la seua mare viva, com en el cas de la Amaurobius ferox o la Stegodyphus lineatus.
Un grup de caragols menjant a un atre caragol.
  • La mantis religiosa es menja al mascle en acabar la reproducció, encara que açò ocorre molt rara volta en estat salvage.[36]
  • S'ha vist a gosses menjar-se algun dels seus recent naixcuts.[37][38]
  • La foca lleopart es menja a les seues cries, o a atres foques, en casos de fam.
  • En el cas dels hàmsters, poden donar-se casos de canibalisme quan un dels progenitors es menja a alguna cria.[39][40]
  • També la rata mare es menja a les seues cries per a sobreviure, sobretot, si se sent obstaculisada per a eixir de la seua guarida.

Vore també

Referències

  1. ↑ Stannard, D. I. (1992). Holocaust Americà: Colón i la conquista del Nou Món. New York: Oxford University Press. Pàgina 197.
  2. ↑ Zinn, Howard (2003) [1980]. Història Popular dels Estats Units. Pàgina 6. New York: HarperCollins. ISBN 978-0-06-052837-9.
  3. ↑ «Human cannibalism in the Early Pleistocene of Europe (Gran Dolina, Serra d'Atapuerca, Burgos, Spain)».Journal of Human Evolution.37(3-4)
    591–622.ISSN 0047-2484.doi:10.1006/jhev.1999.0324.Consultat el 2025-12-14.
  4. ↑ El cas de canibalisme més antic conegut en l'història de la humanitat
  5. ↑ Vincent Plagnol, Jeffrey D. Wall. (Agost, 2006) [enllaç trencat]. PLoS Genet 2 (7): i105
  6. ↑ Defleur A, White T, Valensi P, Slimak L, Cregut-Bonnoure I. (1999). «Neanderthal cannibalism at Moula-Guercy, Ardeche, France.» Science, 1 d'octubre; 286 (5437): 18-9.
  7. ↑ Redacció«El meu yayo, el caníbal».La Vanguardia.Barcelona:Consultat el 19 de juliol de 2015.
  8. ↑ Vignolo, P (2005) «Hic sunt caníbals: El canibalisme del nou món en l'imaginari europeu (1492-1729)». Anuari colombià de l'història social i de la cultura, núm. 3, p. 151-188
  9. ↑ Vaques Mora, V (2008). «Cossos, cadàvers i menjar: canibalisme, comensabilidad i organisació social en la amazonia». Antípoda, Revista d'antropologia i arqueologia, giner- juny, núm. 6, pág. 271-291
  10. ↑ Obeyesekere, G. (2005). Cannibal Talk: The Man-Eating Myth and Human Sacrifice in the South Sigues (1st ed.). University of Califòrnia Press.
  11. ↑ «[1]». Consultat el 2025-12-14 (en en).
  12. ↑ «[2]». Consultat el 2025-12-14 (en en).
  13. ↑ Bondeson, Jan (2004). The Two-Headed Boy, Ithaca, NY: Cornell University Press.
  14. ↑ Flavio Josefo, La guerra dels judeus, Llibre 7, Capítul VIII
  15. ↑ Arribes, V, Ayeedi, C, Cattaneo, A, Quierres, I, (2000). «Canibalisme i necessitats extremes: La construcció antropologia de l'alimentació humana davant les coses de necessitats extrema».
  16. ↑ Tanaka, Hidden horrors: Japanese War Crimes in World War II, Westview press, 1996, p.127.
  17. ↑ Edward Russell, The Knights of Bushido, a short history of Japanese War Crimes, Greenhill books, 2002, p.236.
  18. ↑ Case No. 21 Trial Of General Tomoyuki Yamashita[, United States Military Commission, Manila, (8th October-7th December, 1945), and the Supreme Court Of The United States (Judgments Delivered On 4th February, 1946). Part VI] (Accés, 18 de decembre de 2006); Jeanie M. Welch, "Without a Hangman, Without a Rope: Navy War Crimes Trials After World War II", International Journal of Naval History, v.1, No. 1, April 2002, p.5-6 [3] archivat en Wayback Machine.
  19. ↑ Assessins en Série - Issei Sagawa - El Caníbal
  20. ↑ https://web.archive.org/web/20080225185820/http://www.analitica.com/vas/1999.03.3/nacional/03.htm
  21. ↑ 21,0 21,1 Faules. Higino. Gredos, 2009. Edició i traducció de J. del Clot & J. M. García Ruiz. PP. 133-134.
  22. ↑ Faules. Higino. Gredos, 2009. Edició i traducció de J. del Clot & J. M. García Ruiz. PP. 171-173.
  23. ↑ Robert A. Brightman: The Windigo in the Material World», revista Ethnohistory, ed. Duke University press, Durham NC, vol. 35, no. 4, pp. 337-379. JSTOR 482140. doi:10.2307/482140
  24. ↑ Modesta Proposta. Jonathan Swift. El fill del Cuervo, Editorial Verdehalago. Primera edició, 2002, traducció d'Adriana Arrieta.
  25. ↑ Històries de Mala Mort. Aub, Max. Joaquín Mortiz, Primera edició, 1965. Obres Incompletes de Max Aub. PP. 139-158.
  26. ↑ Els millors relats: narrativa vanguardista llatinoamericana. AA. VV. selecció i nota introductòria de Contreras Álvaro.
  27. ↑ Els millors relats: narrativa vanguardista llatinoamericana. AA. VV. selecció i nota introductòria de Contreras, Álvaro.
  28. ↑ Desquiciados. Barrón, Alejandro. NadaEdiciones, primera edició, 2016 (a 141 anys de la mort d'Hans Christian Andersen. PP. 9 - 11.
  29. ↑ Cándido, Micromegas, Zadig. Voltaire. Edicions Càtedra, 1985. Traducció d'Elena Diego. PP. 90 - 94.
  30. ↑ Cándido, Micromegas, Zadig, Voltaire. Edicions Càtedra. Edició i traducció d'Elena Diego.
  31. ↑ Mademoiselle Fifí i atres contes de guerra. Guy de Maupassant. Aliança editorial, selecció i traducció d'Esther Benítez
  32. ↑ En les mars del Sur. Robert Louis Stevenson. Edicions B, Espanya, 1999. Trad. Agustín Esclasans.
  33. ↑ No jugeu. André Gide. Tusquets, Colecció Quaderns Marginals.
  34. ↑ The A to Z of the Gypsies (Romanies). Donald Kenrick. Scarecrow Press, 2010.
  35. ↑ http://averline.blogspot.com/2008/12/hufu-es-un-producto-100-vegetariano-que.html?m=1
  36. ↑ «[4]». Consultat el 2025-12-14 (en en-US).
  37. ↑ «Maternal behaviour in domestic dogs».International Journal of Veterinary Science and Medicine.7(1)
    20–30.ISSN 2314-4599.doi:10.1080/23144599.2019.1641899.Consultat el 2025-12-14.
  38. ↑ «[5]». Consultat el 2025-12-14 (en en-US).
  39. ↑ «[6]». Consultat el 2025-12-14 (en en).
  40. ↑ «[7]». Consultat el 2025-12-14 (en en).

Bibliografia complementària

  • Ian Gonzalez Alaña, Cadavres exquis. Au coeur du cannibalisme, Fage Editions, 2020, 96p. ISBN 978-2849756232. Vore en Worldcat
  • Nahlah Saimeh, «Canibalisme», Ment i Cervell, 27, 2007, págs. 12-17.

Enllaços externs

Canibalisme en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Canibalisme&oldid=1596380»