Tombuctú

Tombuctú

Tombuctú (oficialment, en francés: Tombouctou; en tuareg: ⵜⵏⴱⵈⵜ Tin Buqt; en koyra chiini: Tumbutu; en inglés: Timbuktu), malnomenada «la ciutat dels 333 sants», és una ciutat situada a sèt quilómetros del riu Níger, capital de la regió homònima, en la República de Mali. En les seues 54 453 habitants és la localitat més poblada de la regió i la tretzena ciutat del país. La seua ubicació geogràfica la convertix en un punt de trobada entre Àfrica Occidental i les poblacions nómades bereberes, sent un enclavament històric de la ruta comercial transahariana.

Es va fer pròspera per Mansa Musa, rei del Imperi de Mali qui es anexionó pacíficament la ciutat en 1324. Tombuctú va ser capital intelectual i espiritual del Islam en tota Àfrica durant els sigles XV i XVI. Acull vàries madrasas i la prestigiosa Universitat de Sankore, considerada la primera universitat del món.

Hui en dia es conserven vintidós mausoleus dels «sants» musulmans de Tombuctú, dels quals setze formen part del Patrimoni de la Humanitat. Tres de les tombes pertanyen a les tres grans mesquites Djingareyber, Sankore i Sidi Yahya. Al ser de fanc tota la ciutat i els seus monuments, estan baix l'amenaça de la desertificación, sent provable la desaparició de Tombuctú per a 2100. Estudiosos locals i coleccionistes encara conten en una impressionant colecció d'antics texts grecs i en el XIV varen ser escrits i copiats importants llibres, establint la ciutat com a centre d'una important tradició escrita en Àfrica.

Etimologia

Existixen vàries hipòtesis per a intentar explicar l'orige del nom de la ciutat. L'etimologia popular diu que es compon de l'unió de tin, que significa «lloc» i buktu, que era el nom d'una vella dòna maliense coneguda per la seua honestitat que va viure en la regió. Els tuareg i atres viagers confiaven a esta dòna totes les seues pertinences que no tenien us en el seu viage de tornada al nort. Aixina, quan estos tornaven a casa i els preguntaven on havia deixat les seues pertinences, estos responien que les havien deixat en Tin Buktu, açò és «el lloc a on viu Buktu».

Para Abderrahmane És Saâdi la ciutat rep eixe nom degut a que, en els seus orígens, algun ben va ser custodiat per un esclau cridat Buctú, que significa «d'Essuk» (una localitat del nort de Mali, a sovint referida per historiadors àraps com Tadmakka). Per tant, en bereber significaria «el lloc de Buctú». Una atra teoria de René Basset propon que prové de l'idioma bereber antic, en el que buqt significa «llunt», aixina que Tin-Buqt significaria «un lloc lluntà», com a lluntana és una localitat en el desert del Sahara. Per a uns atres, com l'explorador alemà de el XIX Heinrich Barth, la segona part del nom prové de la paraula àrap nekba, que significa «duna», significant per tant «lloc de dunes» o «depressió entre les dunes».

Història

Orígens

Plaques de sal en Tombuctú.

La ciutat va ser fundada pels tuareg entorn a l'any 1100 per la seua proximitat al riu Níger com un lloc de comerç, durant la dinastia Mandinga. Tombuctú era el punt d'entrada al desert del Sahara en la ruta transahariana des del sur al nort; ací es reunien els camelleros tuareg, els qui comerciaven en la sal que duyen del Mediterràneu i l'intercanviaven per or, fruta i peix en les tribus negres que posseïen dits bens en abundància. La procedència de l'or en el que comerciaven estes tribus era desconeguda, i sumat al fet que no es permetia l'entrada a la ciutat als no musulmans, va originar les més diverses llegendes sobre la ciutat. Un antic proverbi de Mali dia:

L'or ve del sur, la sal del nort i els diners del país de l'home blanc; pero els contes maravellosos i la paraula de Deu solament es troben en Tombuctú.

Proverbi maliense

Durant el XIV es va construir la muralla actual i la primera mesquita. Va tindre el seu major esplendor durant el regnat dels Askia (1493-1591), en més de 100 000 habitants de diverses ètnia: bereberes, àraps, mauritanos, bambas i tuareg. Els habitants estaven organisats en barriades, a on s'agrupaven, pero mantenint activa la ciutat per mig del comerç.

Pero Tombuctú també va ser famosa per la seua cultura, i es va convertir en un centre d'estudis islàmics gràcies a les diverses facultats de la seua universitat. Quan la prohibició als no musulmans va ser alçada, durant l'época francesa, varen aplegar a la seua universitat lletrats i científics de distints llocs, espanyols, egipcíacs, perses i de tot el Magreb.

Domini de l'Imperi de Mali

En 1312, Mansa Musa es va convertir en el rei del Imperi de Mali, i va ser ell qui va convertir a Tombuctú en un important centre comercial i en un gran centre d'estudis islàmics. Llavors, l'imperi controlava gran part de les rutes comercials entre l'or del sur i la sal del nort; dotze anys despuix es anexionó la ciutat i la va potenciar com a punt d'unió d'estes rutes comercials.

Mansa Musa va ser un devot musulmà, interessat en expandir l'influència del islam. En els seus primers anys com a rei, va enviar a ciutadans malienses a estudiar en les universitats marroquines; al final del seu regnat estos ciutadans varen tornar i varen establir els seus propis centres d'estudi en la ciutat. Com a musulmà, va ordenar la construcció de grans mesquites (entre elles la mesquita de Djingareyber en Tombuctú, per l'arquitecte granadí Abu Haq És Saheli en 1326), biblioteques i madrasas. Encara que l'Imperi Mali va perdre el control sobre la regió en el XV, la ciutat va permanéixer com el major centre islàmic del Àfrica subsahariana.

Domini de l'Imperi songhai

Portes de l'Universitat islàmica de Sankore.

Si ben baix el control de Mansa Musa la ciutat va prosperar, l'edat dorada de Tombuctú va aplegar baix el domini del Imperi songhai; la ciutat va ser conquistada per les tropes enviades pel rei Sonni Alí en 1468. Este monarca, animista convençut, va perseguir els musulmans i especialment als círculs intelectuals de Tombuctú.

El seu successor, Askia Mohamed I va ser no obstant un devot musulmà que va utilisar als estudiants com a assessors llegals sobre qüestions ètiques. Baixe el seu regnat, la religió i l'estudi varen ocupar de nou un lloc principal en l'Imperi songhai. Estudiants de tot lo món islàmic varen acodir a l'Universitat de Sankore (una de les primeres d'Àfrica) i a les 180 madrasas en les que contava la ciutat, a on s'ensenyava teologia, llei islàmica i lliteratura. Uns 25 000 alumnes varen estudiar un rigorós programa acadèmic.

Domini marroquí

En 1591, tropes manades pel sultà de Marroc varen conquistar la ciutat i atres poblacions de la zona. L'expedició estava formada en gran mida per moriscos, al mando dels quals es trobava un morisco castellà conegut com Yuder Pachá; la major part d'estos soldats es varen quedar en Tombuctú i es varen fondre en la població local.

El domini marroquí va durar casi doscents anys, a la veta dels quals els sultans varen perdre interés per la ciutat ya que no havien aplegat a controlar les mines d'or i que resultava massa car mantindre el poder nominal sobre la mateixa i sobre la regió en general.

Tombuctú vist des de la distància per Heinrich Barth, el 7 de setembre de 1853.

Durant sigles l'entrada a la ciutat va estar vedada a no musulmans. El primer europeu que va entrar en la ciutat va ser León l'Africà, un musulmà granadí que va estar en ella en la primera mitat de el XVI acompanyant al seu tio en un viage diplomàtic. El primer europeu no musulmà en entrar en Tombuctú va ser l'explorador escocés Alexander Gordon Laing, que va eixir de Trípoli en febrer de 1825 en l'intenció d'estudiar la conca del riu Níger. Va aplegar a Tombuctú en agost de 1826 i va ser obligat a marchar poques semanes despuix, encara que no va aplegar molt llunt, puix va ser assessinat en el desert. (Anteriorment, tal volta l'escocés Mungo Park va conseguir aplegar a ella, pero es va ofegar en el Níger i en ell es va perdre el diari en que ho contava).

Tombuctú, segons el llibre Heinrich Barth, viages i descobriments, de 1858.

Poc despuix, en 1827, va visitar la ciutat el francés René Caillié, que va aplegar navegant pel riu Níger disfrassat de musulmà. Va permanéixer en ella dos semanes, prenent notes que després publicaria en el seu llibre Journal d'un voyage à Tombouctou (Diari d'un viage a Tombuctú), en l'any 1830, de regrés ya en França. Es va convertir aixina en el primer europeu en tornar de Tombuctú per a contar-ho, encara que va fallir pocs anys despuix per una malaltia contreta en Àfrica. Anys abans havia estat el mariner francés Paul Jubert, qui va aplegar a la ciutat despuix de sofrir un naufragi front a les costes de Marroc i Senegal, sent fet presoner i conduït a Tombuctú, a on va ser venut com a esclau; mai va recuperar la seua llibertat i va fallir a la veta d'alguns anys en Marroc com a captiu.

Domini francés

En 1893 la ciutat cau baix la dominació colonial francesa, no sense la resistència dels tuaregs, que varen sofrir grans baixes. L'ocupació francesa es va mantindre fins a 1960, quan el Sudan francés es va independisar en el nom de República de Mali.

Despuix de l'independència de Mali

Tombuctú en 1974.

La ciutat de Tombuctú, pese a la seua història, s'enfronta a diversos problemes de caràcter natural i econòmic. En primer lloc, la situació de la ciutat, molt pròxima al desert, la convertix en objecte de forts tormentes d'arena. Degut, també, a la seua proximitat al riu Níger, Tombuctú sofrix les riuades del riu que deixen a la ciutat completament aïllada. Quan açò ocorre, tan solament es pot accedir a ella o abandonar-la per mig del transport marítim o creuant el desert.

Per un atre costat, el turisme sempre ha segut un dels baluarts més importants de la mítica ciutat. No obstant, hi ha pocs restants que reflectixquen la rica història de Tombuctú, sent la mesquita de Djingareyber una de les poques atraccions històriques que permaneixen en peu. Les guies turístiques a penes fan recalcament en Tombuctú i això es reflectix en una pèrdua considerable de turistes. Un vell local de Tombuctú recorda que «abans tot lo món volia vindre a Tombuctú, pero ara ya no ve ningú. Solament quatre turistes. I els pocs que vénen es largan en seguida. Busquen palaus, monuments i muralles, i quan no els veuen creuen que no hi ha res que valga la pena». Per a tractar de rellançar turísticamente la ciutat, el govern de Mali va construir un nou aeroport en la ciutat, inaugurat en 2006.

Destrucció

Artícul principal → Destrucció del patrimoni cultural de Tombuctú.

En el context de la rebelió tuareg de 2012, l'1 d'abril la ciutat va caure en mans del Moviment Nacional per a la Lliberació del Azawad, ya que les forces militars de Mali es varen retirar d'ella pràcticament sense lluitar. Durant els primers dies la situació va ser d'un enorme descontrol, incloent saquejos, sense saber-se quí controlava la ciutat. Despuix de la conquista tuareg d'esta ciutat, des d'algunes institucions culturals internacionals es varen fer numeroses crides per a posar fi a esta situació i preservar els tesors artístics que es troben en esta ciutat.

Gran part dels monuments històrics de la ciutat varen ser destruïts pel grup terroriste islàmic Ansar ad-Din en considerar-los «impíos». El govern maliense, per la seua debilitat estructural, no va conseguir acabar en els terroristes. l'Unesco va solicitar a la comunitat internacional que es movilisara contra estos derrocaments pero no va ser possible frenar la tragèdia.

Geografia

Situació de Tombuctú en el curs del riu Níger.

La regió de Tombuctú, pràcticament desértica, ocupa una superfície de 496 611 km², un àrea similar a la d'Espanya.

La ciutat està situada en la zona nort del riu Níger, just a on este més s'acosta al desert del Sàhara. Va ser unida al riu per mig de canals que encara existixen i funcionen. Se servix pel port de Kabara, situat dotze quilómetros a l'est.

Durant sigles la ciutat s'ha vist amenaçada per l'alvanç de les dunes. Baixe la direcció de l'Unesco s'han portat a terme treballs per a estabilisar-les i preservar la ciutat del seu alvanç.

Clima

Tombuctú pertany a la franja més septentrional del Sahel i la més àrida. Les precipitacions anuals estan entorn a un promig de 160 mm i es concentren durant quatre mesos d'estiu en el moment del monsó. Agost és el més plujós en un total de 63,5 mm, pero les pluges són irregulars d'un any a un atre. Sobre les temperatures, experimenten variacions importants a lo llarc del dia. En estiu les temperatures màximes sobrepassen els 40 °C mentres que en hivern les temperatures mínimes descendixen fins als 15 °C i inclús alguna cosa menys. En estes condicions la vegetació que existix és mínima i els cultius són impossibles sense rec.

Economia

Aeroport de Tombuctú.

Transbordador en Tombuctú.

La ciutat és el centre econòmic de la regió. Alberga els principals servicis públics i també és la sèu d'ONG que treballen en la zona. És un centre comercial de productes bàsics, especialment de sal, que s'extrau de les mines de Taoudeni (700 km al nort); esta solia aplegar a la ciutat en camellos, no obstant, cada volta apleguen menys camellos i més camions. També es comercia en els textils, el cuiro i varis objectes d'artesania tuareg.

Com a principal centre turístic de la regió, té dos hotels i vàries agències de viages.

Transport

Es pot aplegar a la ciutat en avió en el vol semanal que unix la ciutat en Mopti (quan el número de viagers és suficient); en coche pel camí que du a Douentza; per transbordador a través del riu Níger o be en caravana travessant el desert. Un canal, que havia desaparegut per sedimentación, conectava la ciutat directament al riu Níger. El govern libio va finançar un proyecte per a construir un atre canal navegable que duguera de nou les aigües del riu fins a la ciutat, que es va terminar en setembre de 2007.

Administració

Tombuctú és la capital de la regió del mateix nom. Aixina mateix ho és del círcul i de la comuna homònims.

Demografia

Evolució de la població
Any	Habitants
1976	19 166
1987	31 962
1998	29 732
2009	54 629

Tombuctú és la localitat més poblada de la regió homònima, en 54 629 habitants. Entorn a un 80 % d'ells parlen una llengua songhay cridada koyra chiini. Grups més menuts, que suponien el 10 % de la població cada u ans que foren expulsats durant la rebelió Tuareg de 1990 a 1995, parlen hasanía i tamashek. Els moriscos que varen aplegar en l'invasió marroquina de el XVI i es varen mesclar en la població local varen conservar el seu idioma, una mescla del castellà i de l'àrap; en el pas del temps un gran número de térmens castellans varen passar al songhay. En la seua época de major esplendor, durant el regnat dels Askia, la ciutat va contar en més de 100 000 habitants de diverses ètnia: bereberes, àraps, mauritanos, bambas i tuareg.

Cultura

Monuments

La major part de l'àrea de la ciutat està dedicada a mercats i espais públics. Els seus carrers són d'arena, estretes i sinuoses.

Un dels llocs més atrayentes per al visitant és la seua muralla, d'uns 5 km, pero també la Mesquita de Djingareyber (la gran), construïda en 1325 per l'arquitecte granadí Ishaq És Saheli, a petició del mansa (emperador de Mali) Musa. Esta és l'única mesquita a la que poden accedir els visitants no musulmans.

També és apreciable la bellea de la mesquita de Sankore, convertida en universitat islàmica; el Palau Buctú i la mesquita Sidi Yahya, recorts de l'edat d'or d'esta ciutat.

La desertisació i l'acumulació d'arena duta pel vent sec harmattan, va destruir la vegetació, l'abastiment d'aigua i moltes estructures històriques de la ciutat. A raïl de la seua declaració com Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 1988 s'han desenrollat programes per a conservar i protegir la ciutat de l'alvanç de les arenes del desert. No obstant, l'inestabilitat política (en tenyides religioses) del país ha dut a la destrucció de temples

A fins de setembre de 2003, es va terminar la construcció de la «Biblioteca Andalusí de Tombuctú», a on s'alberguen més de 3000 volums en manuscrits, pertanyents en la seua majoria als sigles XV i XVI. La Caravana del manuscrit andalusí és un documental de Brega Peralta que narra l'història d'estos manuscrits, coneguts com els Manuscrits de Tombuctu.

Música

El tema musical El Cel del Tibet d'Ana Cirré fa menció a esta ciutat.

Ciutats hermanadas

Les ciutats hermanadas en Tombuctú són:

• Chemnitz (Alemània)
• Hi ha-on-Wye (Regne Unit)
• Kairuán (Tunis)
• Marrakech (Marroc)
• Saintes (França)
• Tempe (Estats Units)
• Tifariti (Sahara Occidental)
• Alhaurín de la Torre (Espanya)

Fonts

Bibliografia

• «Els atres espanyols. Els manuscrits de Timbuctú: Andalusíes en el Níger». Ismael Diadié i Manuel Pimentel. (Edicions Martínez Roca, Madrit, 2004).
• «Els últims visigodos. La Biblioteca de Timbuctú». Ismael Diadié (RD Editors, 2003) La biblioteca de Timbuctú i la saga dels Kati.
• «De Còrdova a Timbuktu, història del renegat Sulayman del Pou». Adelina Cano i Vicente Millán (Almuzara, 2006) Relacions entre la península ibèrica i la Curva del Níger a través de la biografia de Sulayman del Pou, un dels bajá de Timbuktu d'orige cordovés.

Enllaços externs

• Tombuctú (Unesco) (en anglés i francés)
• Timbuctú, una Aleixandria en l'Àfrica negra
• Tombuctú desvela un costat amagat de l'història d'Àfrica, El Correu de la UNESCO, 2007-5, pp. 7-9
• En Tombuctú, centre de cultura medieval, el comerç del llibre era el més pròsper, El Correu de la UNESCO, octubre de 1959.
• Diari d'un viage en autostop fins a Tombuctú, en testimonis dels seus habitants
• La reconstrucció dels mausoleus de Tombuctú, en Google Arts & Culture.
• Cóm va protegir Tombuctú la seua colecció de manuscrits, en Google Arts & Culture.
• Els manuscrits de Tombuctú, en Google Arts & Culture.