Anar al contingut

Comerç transahariano

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Comerç transahariano

El comerç transahariano es referix al tràfic de mercaderies a través del Sahara fins a alcançar Àfrica subsahariana des de la costa del Nort d'Àfrica, Europa o l'Alce. Si be ha existit des de temps prehistòrics, l'apogeu d'esta ruta comercial es va produir entre els sigles VIII i XVI.

Desertificación creixent i incentiu econòmic

[editar | editar còdic]
Djenné, fundada en 800, era un centre comercial important, ara Patrimoni de la Humanitat.

El Sahara va tindre una volta un mig ambient molt diferent. En les actuals Líbia i Argèlia, des d'a lo manco el 7000 a. C., ya existia pastoreig, cuidat d'ovelles i cabres, i importants assentaments a on es treballava la ceràmica. El ganado va ser introduït en el Sàhara Central (Ahaggar) entre els anys 4000 i 3500 a. C. Pintures rupestres significatives (datades entre el 3500 i el 2500 a. C.), en llocs actualment extremadament secs, mostren vegetació i presencia animal en llocs a on no s'esperaria en l'actualitat.[1]

Com a desert, el Sahara és hui una extensió hostil, que separa l'economia del Mediterràneu de l'economia de la Conca del Níger. Com indica Fernand Braudel, creuar esta zona (especialment sense transport mecanisat) val la pena solament quan unes circumstàncies excepcionals asseguren l'expectativa de conseguir un guany extraordinari que compense el cost i el perill de tal travessia.[2] No obstant, a lo llarc de la seua història el Sàhara no va ser un territori completament aïllat: els seus habitants —principalment comunitats nómades i d'oasis— varen desenrollar rets de comerç local que, en determinades époques, es varen conectar en les grans rutes transaharianas entre el nort i l'Àfrica subsahariana.[3] [4] [5]


El comerç en l'época precolonial va ser liderat per les caravanas de camellos. Estos camellos eren engordits durant varis mesos en les planicies del Magreb o del Sahel, abans d'unir-se a una caravana. D'acort , explorador que va acompanyar una d'estes caravanes, el tamany mig per caravana era de 1000 camellos. Algunes caravanes podien aplegar a una extensió de fins a 12 000 camellos.[6][7] La caravana era guiada per un bereber molt ben pagat, qui coneixia el desert i podia assegurar una travessia segura a través del seu ben conegut desert. La supervivència d'una caravana era precària i depenia d'una molt cuidada coordinació. S'enviaven "corredors" alvançats fins als oasis, de modo que l'aigua poguera ser enviada a la caravana quan esta estava encara a varis dies d'aplegar al manantial, ya que les caravanes no podien transportar suficient aigua per a tota la travessia.[8] [9]

Inicis del comerç transahariano

[editar | editar còdic]
Un edifici en Ualata, en el surest de Mauritània.
Oasis de Bilma, en el noreste de Níger, en el massiç del Kaouar al fondo.

El comerç prehistòric es va expandir pel cantó noreste del Sàhara en l'era Naqada. Els egipcíacs del periodo predinástico del periodo Naqada I varen comerciar en Nubia en el sur del seu territori, en els oasis del desert occidental cap a l'oest i en les cultures del Mediterràneu oriental cap a l'oest.[10] També importaven obsidiana d'Etiopia per a donar forma a cuchilles i atres objectes.[11]


La ruta a través del Uadi Hammamat des del Nilo fins al Mar Rojo va ser coneguda en periodos tan primerencs com l'era predinástica.[12] Existixen pintures descrivint barcos de vímen egipcíacs seguint esta ruta en dates anteriors al 4000 a. C.[13] Antigues ciutats de la Dinastia I d'Egipte varen sorgir en les desembocadures tant de l'Nilo com de la Mar Rojo,[12] atestant la popularitat d'esta antiga ruta. Pronte es va convertir en una ruta principal des de Tebas fins al port de la Mar Rojo d'Elim, des d'a on els viagers es dirigien o be cap a Àsia, o Aràbia, o cap al Banya d'Àfrica.[12] Existixen registres documentant el coneiximent d'esta ruta per part de Sesostris I, Seti, Ramsés IV i també, posteriorment, l'Imperi romà, especialment per a productes derivats de la mineria.[14]

La ruta comercial de Darb el-Arbain, passant per Kharga en el sur i Asiut en el nort, va començar a ser utilisada en époques tan primerenques com l'Imperi Antic d'Egipte per al transport i comerç d'or, marfil, espècias, blat, animals i plantes.[15] Posteriorment, els antics romans protegirien esta ruta rodejant-la de varis forts i menuts llocs, alguns dels quals protegien importants assentaments i zones de cultius. Descrita per Heródoto com una carretera "que es travessa... en quaranta dies", es va convertir en el seu temps en una important ruta terrestre de comerç entre Nubia i Egipte,[16] passant a conéixer-se posteriorment com la Carretera dels Quaranta Dies. Des de Kobbei, 25 milles al nort d'al-Fashir, la ruta passava a través del desert per Bir Natrum, un atre oasis i mina de sal, fins a Wadi Howar, abans d'entrar en Egipte.[17] La ruta de Darb el-Arbain era la més oriental de totes les rutes centrals.

La més occidental de les tres rutes centrals era la Carretera de Ghadames, que discorria des del riu Níger en Gao cap al nort fins a Ghat i Ghadames abans d'alcançar Trípoli. Pròxima a esta estava les més accessible de les tres rutes, coneguda com a Carretera de Garamanteana, denominada aixina pels antics governants de la terra per la que discorria i també cridada la Travessia de Bilma. Esta ruta transcorria cap al sur pel desert propenc a Murzuk abans de girar cap al nort per a passar entre les montanyes d'Alhaggar i Tibesti, alcançant finalment l'oasis de Kawar. Des de Kawar, les caravanes passaven per les grans dunes d'arena de Bilma, a on ix de roca s'extrea en grans cantitats de diferents mines per al seu comerç. Finalment, s'alcançava la sabana nort del llac Chad. Esta era la ruta més meridional, i el seu principal objecte de comerç eren esclaus i marfil del sur a canvi de sal.

Les rutes occidentals eren la Carretera d'Ualata, a partir del riu Senegal, i la Travessia de Taghaza, a partir del riu Níger, que tenien la seua terminació nort en l'important centre comercial de Siyilmasa, ubicat en Marroc, just en la frontera nort del desert.[17] El creiximent de la ciutat d'Audagost, fundada en el V, va ser incentivat per la seua posició en l'extrem sur de la ruta transahariana.cita requerida


Cap a l'est, les tres antigues rutes conectaven el sur en el Mediterràneu. Els pastors del Fezzán de Líbia, coneguts com els Garamantes, controlaven estes rutes en dates tan remotes com el 1500 a. C. Des de la seua capital de Germa en el Wadi Ajal, l'Imperi Garamanteano s'adinsava cap al nort fins a la mar i cap al sur fins al Sahel. Cap a el IV, les ciutats estat independents de Fenicia havien expandit el seu control fins al territori i rutes controlades en el seu dies pels Garamantes.[17] Shillington afirma que els contactes en el Mediterràneu es varen incrementar gràcies a l'obertura de la ciutat portuària de Cartago. Fundada cap a l'any 800 a. C., Cartago es va convertir en un nuc central per al comerç d'Àfrica Occidental d'or, marfil i esclaus. Àfrica Occidental rebia a canvi ix, teles, mobiliari i objectes de metal. Shillington identifica esta ruta comercial com la font del ferro fos d'Àfrica Occidental.[18] El comerç va continuar en els temps de Roma. Encara que existixen referències clàssiques al comerç directe entre el Mediterràneu en Àfrica Occidental (Daniels, p.22), la major part d'este comerç va ser portat a terme per intermediaris que habitaven la zona i coneixien les rutes de pas a través de les zones seques.[19] La Legió III Augusta posteriorment va assegurar estes rutes en benefici de l'Imperi Romà cap a el I, protegint la frontera sur de l'imperi durant els següents dos sigles i mig.[17]

Introducció del camello

[editar | editar còdic]
Archiu:FILE 3
Caravana en temps moderns de camellos prop d'Ahaggar en el Sàhara central, en 2006.

Heródoto va mencionar com els Garamantes caçaven als trogloditas etíope en els seus carros. Este relat s'associa en descripcions de cavalls tirant de carros de guerra en pintura rupestre contemporànea en el sur de Marroc i en el Fezán, donant orige a la teoria de que els garamantes, o un atre poble del Sàhara, hauria creat rutes de carros per a proveir a Roma i Cartago en or i marfil. No obstant, s'ha argumentat en contra d'esta tesis que no s'han trobat esquelets de cavalls datant d'esta época, i que els carros haurien segut vehículs poc apropiats per a comerciar donada la seua menuda capacitat i tamany.[20]

L'evidència més primerenca de camellos domesticats en la regió es remonta a el III. Utilisats pels bereberes, permetien un contacte regular a través de tot el Sàhara, si be les rutes comercials regulars no es varen desenrollar fins al començ de les conversió al Islam en Àfrica Occidental en els sigles VII i VIII.[20] Es varen desenrollar principalment dos rutes comercials. La primera discorria pel desert occidental des de l'actual Marroc fins al riu Níger, mentres que la segona anava des de l'àrea ocupada pel Tunis actual fins a l'àrea del Llac Chad. Estes travessies eren relativament curtes i contaven en l'existència d'una ret essencial d'oasis ocasionals que fixaven la ruta com a inexorables punts en un mapa. Més cap a l'est de Fezzán, Líbia era intraspasable com a conseqüència de la seua falta d'oasis i les dures tormentes d'arena.[21] Una ruta des del Níger fins a Egipte va ser abandonada en el X com a conseqüència dels perills que implicava.cita requerida

Comerç transahariano en l'Edat Mija

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Comerç àrap d'esclaus.


L'ascens del Imperi de Ghana, ubicat en lo que l'àrea que actualment ocupen Mali, Senegal i el sur de Mauritània, va anar a la parell del creiximent del comerç transahariano. Les economies mediterrànees tenien escassea d'or pero podien oferir sal, que s'extrea de llocs com la mina de sal africana de Taghaza, mentres que estats d'Àfrica Occidental com Wangara disponien d'importants reserves d'or pero carien de sal. El comerç transahariano d'esclaus també va ser important, en existir un important tràfic d'africans cap al nort, a on solien servir com sirvientes o concubinas esclaves.[22] Els estats d'Àfrica Occidental importaven a canvi soldats esclaus en elevada formació. S'estima que entre els sigles X i XIX es varen transportar entre 6000 i 7000 esclaus cap al nort cada any.[23] Es calcula, de modo aproximat, que un número d'uns 9 millons d'esclaus varen ser exportats a través de la ruta de caravanes transahariana nort.[24] Es varen establir vàries rutes comercials, de les quals potser les més importants eren les que terminaven en Siyilmasa i Ifriqiya, en lo que és actualment Marroc, cap al nort. En estos punts, aixina com en atres ciutats del nort d'Àfrica, els bereberes havien aumentat el seu contacte en l'islam, lo que va fer que estos s'anaren convertint progressivament. Cap a el VIII, multitut de musulmans viajaven ya cap a Ghana, lo que va supondre que també en Ghana molts es convertiren a l'islam. És possible que este Imperi rebera privilegis per esta conversió. Al voltant de l'any 1050, Ghana va capturar Audagost, si ben noves mines d'or al voltant de Bure varen reduir el comerç a través d'esta ciutat, beneficiant d'esta manera a Sosso, que posteriorment formaria l'Imperi de Mali.

Archiu:FILE 4
Rutes comercials del Sahara cap a l'any 1400, en el modern territori de Níger senyalat.

A diferència de Ghana, Mali va ser un regne musulmà, i baix est, el comerç d'or i sal va continuar. Atres artículs de comerç menys importants varen ser els esclaus, les anous de kola del sur, i els abalorios d'esclau i closques de caurí del nort (utilisades com a moneda). Va ser baix l'Imperi de Mali que les grans ciutats entorn al marge del riu Níger, com Gao i Djenné, varen prosperar, alcançant Tombuctú un elevat coneiximent en tota Europa per la seua gran riquea. Es varen desenrollar importants centres comercials en el sur d'Àfrica Occidental, en una zona de transició entre el bosc i la sabana. Entre els eixemples més significatius destaquen Begho i Bono Manso (en l'actual Ghana) aixina com Bondoukou (en l'actual Costa d'Ivori). Les rutes de comerç occidentals varen seguir sent importants, sent els principals centres comercials Uadane, Ualata i Chingueti, localitats ubicades totes elles en l'actual Mauritània, mentres que les ciutats tuareg d'Assodé i posteriorment Agadez varen créixer entorn a la ruta oriental en lo que és actualment Níger.

El desenroll de la ruta transahariana de l'est va conduir a l'ascens del Imperi Kanem-Bornu, ubicat en l'àrea del Llac Chad. Esta ruta comercial era d'algun modo menys eficient, i solament va alcançar un us intensiu quan es varen produir disturbis i agitació en l'oest durant les conquistes almohades.

Història

[editar | editar còdic]

A partir de el V el comerç va resorgir per la formació del regne de Ghana en l'oest del Sàhara. L'establiment d'una nova classe social superior en la zona de Níger-Senegal va fer aumentar la demanda de bens de lux. Ademés el comerç es va vore favorit per la protecció estatal oferida per Ghana. Un factor adicional era l'obertura de les mines de sal en Taghaza i Ijil en l'actual Argèlia, ya que la sal era un ben molt cotisat en l'oest d'Àfrica. El punt final de la ruta de comerç era fins a el XI la ciutat de Siyilmasa.

En l'establiment del Imperi songhai a partir de 1400, Tombuctú, en les vores del riu Níger, es va convertir en el centre comercial més important de la zona de Sahel. La desintegració de l'imperi despuix d'una invasió marroquina va alterar substancialment el comerç en el Sàhara central ya que faltava el govern central que podia protegir les rutes de les caravanes. Per açò a partir de el XVII la principal ruta del comerç transahariano es trasllada al camí entre el llac Chad i Trípoli ("ruta del bornus").

Este trasllat va ocasionar l'auge econòmic dels regnes Hausa i del Imperi de Bornú en la zona del Chad. Ya que l'importància del comerç d'or a través del Sàhara havia decaigut per les rutes mercantils per mar establides pels europeus, es va incrementar l'importància del comerç d'esclaus en el món islàmic sobre la ruta entre el Chad i Trípoli.

Encara que la ruta principal del comerç es va traslladar repetides voltes a lo llarc de l'història se seguia utilisant i s'establien noves rutes secundàries. Solament en la colonisació francesa en el XIX, el comerç va escomençar a dirigir-se a les regions costeres del oceà Atlàntic.

El futur del comerç transaharaniano

[editar | editar còdic]

l'Unió Africana i el Banc Africà de Desenroll recolzen la Carretera Transahariana que va des d'Alger fins a Lagos via Tamanrasset i que té per objectiu estimula el comerç transahariano. La ruta està asfaltada llevat 200 km en el nort de Níger. No obstant, les restriccions aduanero i fronterices dificulten el tràfic. Solament uns pocs camions realisen el comerç transahariano, fonamentalment de carburant i sal. S'han propost atres tres autopistes a través del Sàhara.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Shillington, Kevin (1989, 1995). History of Africa, Second Edition. St. Martin's Press, Nova York. Pàgina 32.
  2. ↑ Braudel, Fernand (1984). The Perspective of the World. (Vol III of Civilization and Capitalism). (Publicat en francés en 1979).
  3. ↑ «Sahara - Oases, Nomads, Trade | Britannica» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2025-10-26.
  4. ↑ World History Encyclopedia.Consultat el 2025-10-26.
  5. ↑ «An Atles of the Sahara-Sahel. GeoGrAphy, economicS And Security. West African Studies (en anglés)».
  6. ↑ David Rouge, Saharan salt caravans ply ancient route, Reuters, 21 de febrer de 2007
  7. ↑ «An African Pilgrim-King and a World-Traveler: Mansa Musa and Ibn Battuta». Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2016. Consultat el 4 de maig de 2013.
  8. ↑ «Trans-Saharan trade» (en en-us). DeHub-Satra. Consultat el 2025-10-26.
  9. ↑ Passon, Jacqueline; Meerpohl, Meike (2020). On Major Trans-Saharan Trails (en en), Springer International Publishing, pp. 93–163. doi:10.1007/978-3-030-00145-2_5. ISBN 978-3-030-00145-2.
  10. ↑ Shaw (2002). The Oxford History of Ancient Egypt, Oxford, Anglaterra: Oxford University Press, p. 61. ISBN 0-500-05074-0.
  11. ↑ Barbara G. Aston, James A. Harrell, Ian Shaw (2000). Paul T. Nicholson and Ian Shaw editors. "Stone", en Ancient Egyptian Materials and Technology, Cambridge, 5-77, pp. 46-47. Vore també: Barbara G. Aston (1994). "Ancient Egyptian Stone Vessels", Studien zur Archäologie und Geschichte Altägyptens 5, Heidelberg, pàgines 23-26. (vejau online en [1] i [2].)
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Vejau Uadi Hammamat#Ruta comercial.
  13. ↑ Vejau Uadi Hammamat#Inscripcions.
  14. ↑ Please refer to Uadi Hammamat#Pedreres.
  15. ↑ Jobbins, Jenny. "The 40 days' nightmare", en Al-Ahram, 13–19 de novembre de 2003, Issue No. 664. Publicat en El Caire, Egipte.
  16. ↑ Smith, Dr. Stuart Tyson. Nubia: History, University of Califòrnia Santa Barbara, Department of Anthropology, <http://www.anth.ucsb.edu/faculty/stsmith/research/nubia_history.html>.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Burr, J. Millard and Robert O. Collins, Darfur: The Long Road to Disaster, Markus Wiener Publishers: Princeton, 2006, ISBN 1-55876-405-4, pp. 6-7.
  18. ↑ Shillington (1995). Pàgina 46.
  19. ↑ Daniels, Charles (1970). The Garamantes of Southern Libya. Oleander, North Harrow, Middlesex. Pàgina 22.
  20. ↑ 20,0 20,1 Masonen, P: "Trans-Saharan Trade and the West African Discovery of the Mediterranean World. [3] archivat en Wayback Machine."
  21. ↑ Lewicki, T. (1994). "The Role of the Sahara and Saharians in Relationships between North and South". En la "Història General d'Àfrica" de UNESCO, volum 3. University of Califòrnia Press, ISBN 92-3-601709-6.
  22. ↑ Ibn Battuta's Trip: Part Twelve - Journey to West Africa (1351-1353)
  23. ↑ Fage, J.D. A History of Africa. Routledge, 4ª ed. 2001. p. 256
  24. ↑ The impact of the slave trade on Africa

Bibliografia

[editar | editar còdic]
Albert Adu Boahen, Britain, the Sahara and the Western Suen 1788–1861. Oxford 1964
Edward William Bovill, The Golden Trade of the Moors (Princeton: Markus Wiener, 1995) ISBN 1-55876-091-1
Donald Harden, The Phoenicians, Penguin, Harmondsworth, 1971 (1962)
Kevin Shillington (eds), "Tuareg: Takedda and trans-Saharan trade" from the Encyclopaedia of African History, Fitzroy Dearborn, 2004, ISBN 1-57958-245-1
  • Janos, Besenyo (2009). Western Sahara, Pécs: Publikon Publishers. ISBN 978-963-88332-0-4.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Comerç_transahariano&oldid=664658»