Història d'Etiopia

Artícul principal → Etiopia.

Plantilla:Més referènciesEn la història d'Etiopia s'han entrecreuat influències d'Àfrica del Nort, Orient Mig i l'Àfrica subsahariana. Etiopia és l'estat independent més antic d'Àfrica, i un dels més antics del món. Hi ha qui afirma que junt en Llibèria, és l'únic dels estats africans que mai ha format part d'un imperi colonial, no obstant, hi ha constància de que va formar part del Imperi colonial italià.

Orígens

L'ocupació humana en Etiopia és més antiga que en casi qualsevol atra zona del globo, i és possible que l'aparició del modern Homo sapiens haja tingut lloc en territori etíope. Tres cràneus de Homo sapiens idaltu, que daten de fa 158 000 anys, varen ser descoberts en Herto Bouri, en l'any 1997 per l'equip de paleoantropólogos dirigit per Tim White.

Existix certa ambigüitat entre l'us del terme Etiopia en l'Antiguetat i l'actual. Els antics grecs utilisaven la paraula Aithiopia (Αἰθιοπία), que significa «el país dels rostres cremats» (de αἴθω aithô «cremar» i ὤψ ôps, «rostre») per a referir-se a un àrea molt extensa, que comprenia Nubia, Sudan, l'actual Etiopia i part del desert de Líbia. En un sentit ampli, podia referir-se a qualsevol lloc d'Àfrica situat al sur d'Egipte. En este sentit és utilisat el terme en numerosos texts, incloent la Ilíada (I, 423).

Les primeres senyes concernents a l'actual Etiopia procedixen de mercaders egipcíacs que la varen visitar des de l'any 3000 a. C., els qui donen a esta terra, al sur de Nubia i de Kush, els noms de Punt i Yam. Eren la "terra dels deus", a on els egipcíacs es proveïen de perfums tals com a incens i mirra, aixina com de ébano, marfil i esclaus. L'expedició de la que existixen més senyes és l'organisada per la reina Hatshepsut, en el XV, per a obtindre mirra. No obstant, les senyes són confuses, i no permeten determinar la verdadera localisació d'estos països ni les característiques dels seus habitants.

El Regne de Saba, mencionat en el Antic Testament, és en ocasions identificat com Etiopia, pero és més freqüent l'opinió de que estava situat en Yemen, com afirma la tradició àrap. Segons atres teories, seria un estat a cavall entre abdós territoris. Segons l'història contada en el llibre sagrat Kebra Nagast, Menelik I, fill del rei Salomón i de la reina de Saba va ser el fundador de l'Imperi Etíope.

Periodos preaksumita i protoaksumita

Artícul principal → Periodo protoaksumita.

En el primer mileni de nostra era va haver comunitats sedentarias influenciades per cultures estrangeres, especialment d'Aràbia del Sur. Si ben el orientaliste Carlo Conti Rossini va afirmar en 1928 que la colonisació sudarábiga hauria introduït numeroses innovacions creant una cultura més alvançada, esta teoria va ser desmontada en el XXI pels arqueòlecs i epigrafistas que afirmen que dites innovacions ya existien en la regió molt temps abans.

El periodo preaksumita comprén des de el IX a l'IV a. C. i el protoaksumita de l'IV a. C. a l'I a. C.

Periodo preaksumita

Les úniques referències existents són les proporcionades per la epigrafia en les que es parlen del regne de D‘MT, sigles VIII i VII, la principal influència del qual forànea serien els regnes sudarábigos. Els seus reis, de noms semitas, usaven el títul sabeo de rei (mukarrib) i estaven afiliats a la tribu YG‘D relacionada possiblement als Agazi. Es desconeix si era l'únic regne de la regió si be en dos inscripcions es fa referència a un territori cridat SB al que tradicionalment se li ha identificat com Saba. Al començament del sigle XXI es varen trobar assentaments al voltant d'Asmara i Aksum de la cultura ona antiga datats entre el 800 i el 350 a.C..

En la faceta religiosa s'han trobat inscripcions mencionant al deu llunar LMQ,que s'identifica al sudarábigo Almaqah, i a ‘Astar. Ademés s'han trobat incensiarios en el símbol del creixent i el disc llunar que posteriorment seria usat en el Regne de Aksum. No s'han trobat fins a hui proves concloents que permeten reconstruir un cult natiu o fins que punt varen ser integrats en el cult sabeo llevat alguna troballa en el jaciment Sembel Kushet que fa creure en un paralelisme entre els rituals celebrats allí i les actuals cerimònies de Meskel.

Sobre la metalúrgia solament varen conéixer el coure i la ceràmica, molt similar a la de la mateixa época en el sur d'Aràbia, era feta a mà sense l'us del torne. Tant les peces menors com les majors tenien una finalitat alimentícia o d'almagasenage. La tecnologia lítica està composta per microlitos, sagells i contes.

Periodo protoaksumita

Segons Rodolfo Fattovich es va produir el colapse de la cultura preaksumita lo que va atenuar l'influència sabea i va aumentar l'influència procedent del vall de l'Nilo. Aixina la ceràmica és més similar a la que es produïa en Kasala (Sudan).Els primers restants arqueològics associats a esta cultura es varen trobar en ela tossal de Beta Giyorgis i estan datats entre els anys 400 i 50 a. C.. Les esteles funeràries, que varen adquirir posteriorment gran importància en el Regne de Aksum, parlen d'una cultura en raïls netament indígenes. Els restants humans trobats en les plataformes que cobrixen les distintes tombes evidenciarien la pràctica de sacrificis humans.

Antiguetat i Edat Mija

El regne de Aksum

Artícul principal → Regne de Aksum.

El primer estat conegut que pot ubicar-se en certea en l'actual Etiopia és el regne de Aksum, que pren el seu nom de la ciutat d'Aksum, en l'Etiopia actual. El seu orige, segons es creu, es troba en l'arribada al voltant de l'any 400 a. C. de #colon provinents del suroest d'Aràbia. Des de el III, el regne de Aksum es va convertir en la principal potència de la regió, com ho atesta el fet de que el profeta maniqueo Mani ho cite com un dels grans imperis de l'época, junt en Roma, China i Pèrsia. Se sap que Aksum va comerciar en la Índia i el Imperi bizantí a través del port d'Adulis, en el mar Rojo.

El cristianisme va ser introduït en el país pel monge siri Frumencio, qui posteriorment va ser consagrat bisbe d'Etiopia per San Atanasio, patriarca d'Aleixandria. Frumencio va conseguir la conversió del rei Ezana, del que es conserven vàries inscripcions, anteriors i posteriors a la seua conversió al cristianisme. L'Iglésia etíope, per tant, procedix de la Iglésia copta d'Aleixandria; com ella, va permanéixer fidel al credo monofisita, condenat en el Concilie de Calcedonia (451). La conversió dels etíops va deure ser un procés llent. De l'época de Ezana data també la difusió de l'escritura ge'ez. L'idioma ge'ez va terminar substituint al grec en la llitúrgia; encara hui és la llengua llitúrgica de l'Iglésia etíope.

El final del regne de Aksum és tan misteriós com el seu començ. Sembla ser que, a partir de el VIII, l'alvanç del islam va ser dificultant cada volta més el seu comerç pel mar Rojo, obligant als etíops a replegar-se cap al sur. En l'interior el regne va subsistir, en franca decadència, tres sigles més.

Queden alguns restants arqueològics del regne de Aksum, com els obeliscs de Aksum o de Matara, que són sense dubte monuments funeraris dels principals reis.

La dinastia Zagüe

Artícul principal → Dinastia Zagüe.

A partir de el VIII el regne de Aksum queda aïllat de la mar Rojo, lo que representa un gir en l'història etíope. La ciutat de Massawa va caure en mans dels musulmans, i el port de Adulis va ser destruït. Durant dos sigles, el regne etíope es va vore obligat a replegar-se cap a l'interior, cap als replanells meridionals d'Amhara i del Shoá. Va haver, no obstant, intents de recuperar els territoris perduts: Massawa va ser reconquistada a principis de el X, i les illes de Dahlák i de Zeila, de població musulmana, es varen convertir en tributàries.

Cap a l'any 1000, una princesa no cristiana (tal volta judeua, o potser animista), cridada Judith, Guedit o Esato, va véncer a l'últim dels reis de Aksum, aniquilant a tota la família real (segons la llegenda, es va salvar l'hereu, que després restauraria la dinastia), i va perseguir #feroçment als cristians. Judith i els seus descendents varen regir Etiopia fins a l'any 1137, que un agaw cridat Mara Takla Haymanot els va derrocar, establint la dinastia Zagüe.

La dinastia Zagüe va regnar en Etiopia fins a l'any 1270. La seua capital era la ciutat de Roha (actual Lalibela), en Lasta. El monarca més important va ser Gebra Maskal Lalibela (c.1185-1225), conegut sobretot perque durant el seu regnat es varen excavar les iglésies rupestres de Lalibela en la capital del regne, que va prendre des de llavors el nom del monarca. Durant el regnat de Lalibela varen ser enviades dos embaixades a El Caire, en 1200 i 1209.

La restauració de la dinastia salomónica

L'últim rei Zagüe va ser destronat per Yekuno Amlak, supost descendent dels reis de Aksum, qui va restaurar la cridada "dinastia salomónica". Dita dinastia rep este nom perque es proclama hereua, a través dels reis de Aksum, de Menelik I, fill de Salomón i la reina de Saba. Possiblement va ser en esta época quan es va redactar el Kebra Nagast (Llibre de la Glòria dels Reis d'Etiopia, c. 1300), text que reunix diverses tradicions i el principal propòsit de les quals és fonamentar la llegitimitat i continuïtat de la dinastia. D'estos moments data també el títul de negus negusti, rei de reis o emperador, que distinguix al sobirà d'Etiopia. El títul senyalava la seua preeminència sobre atres reis (negus), nominalmente els seus tributaris. Tots els esforços dels reis d'esta dinastia anaven encaminats a conseguir l'unitat nacional basada en la religió cristiana i en la seua autoritat per dret diví.

El regne etíope comprenia en l'época tres províncies principals: Tigré, en el nort, Amhara, en el centre, i Shoá en el sur. La sèu del negus negusti es trobava en la regió central de Amhara. Els reis més importants d'esta época varen ser Amdé Tsion (la columna de Sion), qui va regnar entre 1314 i 1344 i va realisar vàries conquistes en la costa de la mar Rojo, aplegant inclús a la península aràbiga, i Zera Yaqob (1434-1468), celós guardià de l'ortodòxia religiosa, que va perseguir en saña als musulmans i va redactar el Mets'hafa berhan (Llibre de la Llum).

Edat Moderna

Contactes en Portugal

A finals de el XV, Etiopia va ser visitada per exploradors portuguesos, com Pêro dona Covilhã, qui va aplegar a la regió en 1490, portador d'una embaixada del rei de Portugal. Covilhã va creure haver trobat en Etiopia el regne del Preste Juan. A principis del sigle següent, l'emperador etíope va enviar a la cort de Portugal a un emissari armeni, cridat Mateo, per a solicitar l'ajuda del monarca contra els musulmans. Responent a esta petició, en 1520 una flota portuguesa es va adinsar en la mar Rojo i va dur una embaixada davant el negus Lebna Dengel, que va permanéixer en el país durant sis anys. Un dels embaixadors va ser el pare Francisco Alvares, autor d'una de les primeres cròniques sobre Etiopia.

Entre 1528 i 1540 Etiopia va ser invadida per un eixèrcit musulmà, comandado pel famós general Ahmad ibn Ibrihim al-Ghazi. El negus Lebna Dengel va ser derrotat i es va convertir en un fugitiu, vagant d'una ciutat a una atra. La seua nova petició d'ajuda a Portugal no va ser desoír: en 1541 va aplegar a Etiopia, procedent de l'Índia, una flota portuguesa, que transportava una força de 400 mosqueteros, baixe el mando de Cristóbal de Gama, fill del famós explorador Vasc dona Gama. Al principi, les tropes portugueses, recolzades per abundants contingents etíope, varen alcançar alguns èxits, pero en agost de 1542 varen ser vençuts per al-Ghazi, en una batalla que es va cobrar ademés la vida del militar portugués. No obstant, al-Ghazi va terminar per ser derrotat i mort en la batalla de Wayna Daga, el 21 de febrer de 1543.

En les expedicions portugueses varen aplegar a Etiopia els misionero jesuïtas. Un d'ells, Pedro Páez (1564-1622) va aplegar a ser un personage important en la cort del negus, i va dirigir la construcció de vàries iglésies i atres edificis, molts dels quals es conserven en l'actualitat. L'activitat misionero de Páez va conseguir la conversió al catolicisme de numerosos etíope i inclús el negus Susneyos va aplegar a abraçar la fe catòlica. No obstant, dita conversió va produir numeroses #sublevació populars, casi una guerra civil, que es va saldar en numeroses baixes. Susneyos va proclamar la llibertat d'elecció entre el catolicisme i la fe copta, pero quan va accedir al tro Fasilides el Gran (1632-1667) va decretar l'expulsió dels jesuïtes (1633) i va començar una furiosa persecució del catolicisme.

Periodo de Gondar (1630-1769)

L'emperador Fasilides el Gran (1632-67) va traslladar a la ciutat de Gondar, al nort del llac Tana, la capitalitat del regne, per lo que es parla en l'història d'Etiopia d'un «periodo de Gondar», que duraria fins a l'any 1769. Gondar és encara en l'actualitat famosa pels castells que en ella va construir Fasilides.

El periodo de Gondar es caracterisa per l'aïllament internacional d'Etiopia, motivat pels incidents que varen desembocar en l'expulsió dels jesuïtes.

Iyasu I el Gran (1682-1706) va abandonar la política aislacionista dels seus predecessors, rebent en 1698 a l'embaixador francés Charles Jacques Poncet, representant de Luis XIV. Va consolidar la seua autoritat sobre l'Iglésia copta. Li va succeir el seu fill i assessí Takla Haimanót, que només va regnar dos anys i va morir a la seua volta assessinat.

Despuix de l'assessinat de Takla Haimanót va aplegar un periodo de caos, en el que l'eixèrcit va intervindre freqüentment, entronisant i deponent #gobernant al seu antoix. Despuix del regnat de Iyasu II, malnomenat "el Menut" (1730-1755).

Edat Contemporànea

Era dels Príncips (1769-1855)

La Era dels Príncips s'inicia en la mort d'emperador Iyasus II en 1755, i el consegüent carpiment de la dinastia salomónica. Es caracterisa per l'existència de conflictes religiosos entre les comunitats musulmanes i cristianes tradicionals, i entre els senyors feudals i el govern imperial. En este periodo, el poder de la monarquia va ser eclipsat pel poder dels caudillos locals o príncips. La coronació de Lij Kassa com a emperador en 1855, va posar fi a l'era dels príncips.

L'Imperi (1855-1974)

Regnat de Menelik II

Menelik II va modernisar el regne etíope: va fundar la nova capital, Adís Abeba, va abolir l'esclavitut, i va proyectar instaurar l'ensenyança obligatòria i un modern còdic de dret, encara que no va poder posar en pràctica totes les seues reformes.

Els europeus s'havien apoderat dels principals ports del mar Rojo: els italians de Massawa, els britànics de Zeila i els francesos d'Obók i després de Dchibuti. Menelik va firmar en els italians el Tractat de Uchalli (1889). No obstant, en 1896, Menelik, davant els intents italians de privar-li de la sobirania, va denunciar el tractat i va véncer a l'eixèrcit italià, comandado pel general Baratieri, en la batalla de Adua.

Els italians es varen vore obligats a reconéixer la sobirania etíope, pero varen jurar venjança (lo que varen fer en 1935 en Mussolini).

En 1906, Menelik va sofrir una semiparálisis. En 1909 va designar com a successor al seu net Lij-Iyasu, encara que el poder efectiu va passar temporalment a mans de l'emperatriu Taitu Betul. Menelik II va morir en 1913.

Lij-Iyasu, el seu successor en el nom de "Iyasu V", es va convertir obertament al islam, proclamant-se descendent de Mahoma, i no de Salomón, lo que va causar l'irritament dels seus súbdits cristians, que ho varen depondre en 1916, en l'aprovació de la Iglésia ortodoxa etíop.

Els etíops cristians llavors varen entronisar a la filla de Menelik, Zauditu, tenint com regente i hereu al ras Tafari, el futur Haile Selassie I.

Haile Selassie I

En 1930, en morir l'emperatriu, Ras Tafari Makonnen va ser coronat emperador en el nom d'Haile Selassie. En 1931 va otorgar una Constitució que establia un règim absolutista en el que l'emperador rebia tot el poder per dret diví, en un Consell Privat i un Parlament bicameral de caràcter consultiu integrat per un Senat i una Cámara.

Tractant d'evitar les reivindicacions italianes, va firmar acorts comercials en Japó i Estats Units per a buscar-se el seu favor. Va ser obligat a refugiar-se en Anglaterra després del seu derrota pels italians en 1936.

El moviment rastafari creu en Selassie com en un Mesías Negre, Crist vingut en el seu paper de rei. Este moviment es va estendre principalment en Jamaica des dels anys trenta i després en el món sancer des dels anys setanta, degut principalment a l'èxit del jamaiquino Bob Marley, un cantant rastafari.

Ocupació italiana

En la nit del 2 al 3 d'octubre de 1935, tropes de la Itàlia fascista procedents d'Eritrea varen invadir Etiopia. La capital, Adís Abeba, va ser presa pels italians el 5 de maig de 1936.

Itàlia es anexionó formalment Etiopia el 9 de maig de 1936, creant el seu Imperi italià baixe la forma d'un estat satèlit colonial cridat Àfrica Oriental Italiana, i duent alvance una série de reformes polítiques i culturals (com l'abolició de l'esclavitut), fundacions de poblats i la construcció de numeroses obres d'infraestructura.

Alguns etíops es varen associar als italians a raïl del consegüent desenroll d'Etiopia en els cinc anys de domini italià: inclusivament va haver unitats militars d'etíops en l'eixèrcit colonial italià en 1940.

L'emperador va tindre que exiliar-se en Gran Bretanya i la Societat de Nacions no va resoldre el conflicte en favor dels interessos etíope a pesar de les reclamacions de França i el Regne Unit.

Cinc anys despuix, en 1941, en el context de la Segona Guerra Mundial, els italians varen ser derrotats pels britànics, sent expulsats d'Etiopia, Eritrea i Somalía. Haile Selassie va recuperar el seu tro, anexant-se el territori d'Eritrea.

Periodo de posguerra

En 1955 es va establir un model constitucional més modern, reconeixent el sufragi universal, encara que de facto va continuar el sistema absolutista. L'unió federal a Eritrea en 1952 i la seua posterior anexió en 1962 varen favorir el moviment de resistència i independentisme. Els problemes durant este temps no només provenien de l'interior. Alemània, França, Gran Bretanya des d'Europa, Estats Units i la Unió Soviètica en les seues respectives posicions durant la guerra freda i els veïns Sudan i Somàlia mantindrien un pols en política internacional sobre el territori etíope. Açò obligava a l'emperador a tractar de mantindre's equidistant d'abdós potències.

La definitiva crisis social es va produir despuix de la sequia de la primera mitat de la década de 1970, quan prop de 450 000 persones varen morir de fam i sigau en el país. Les protestes varen ser generalisades: sindicats, estudiants, grups d'oposició i part de l'eixèrcit es varen mostrar obertament hostils a un règim casi feudal que no podia respondre a les necessitats de la nova societat, sent depost l'emperador en setembre de 1974.

Periodo socialiste (1974-1991)

Artícul principal → Guerra de Ogaden.

A l'any següent, el general Tafari Benti, president del govern militar provisional, va abolir definitivament la monarquia i va proclamar una república popular. Es varen realisar radicals reformes per a establir un sistema socialiste: nacionalisació de la banca i de numeroses empreses, reforma agrària, campanyes d'alfabetisació, etc. Al mateix temps es vivia una situació de pràctica guerra civil entre el poder central i varis grups insurgents, especialment independentistes eritreos. En febrer de 1977, es va fer en el poder el tinent coronel Mengistu Haile Mariam.

Mengistu va alinear definitivament a Etiopia en el bloc comuniste, trencant relacions en Estats Units i firmant tractats d'assistència en la URSS i en Cuba. En 1978 la Somàlia de Mohamed Siad Agrana invadix Etiopia. Cuba envia un contingent militar internacionalista que despuix d'un gran esforç conseguix, de forma conjunta en les forces etíope derrotar l'invasió. Un dels soldats cubans capturats pels somalí, es convertix, no obstant, en un dels presoners de guerra més antics del món. El llavors jove tinent Orlando Cardoso Villavicencio solament eixiria de la seua presó i retornaria a la seua pàtria en 1988.

En els 10 anys que van des de 1975 a 1985 la matrícula primària va aumentar d'uns 957 300 a prop de 2 450 000. Si be, encara s'observaven variacions entre les regions en el número d'estudiants matriculats i existia una disparitat en la matrícula de chiquets i chiquetes. No obstant, mentres l'inscripció dels chiquets s'havia duplicat, el de les chiquetes s'hi havia més que triplicat en dit periodo.

Mengistu va realisar successives reformes per a conseguir mantindre's en el poder i va sobreviure en 1989 a una intentona de colp d'Estat. No obstant, en 1990, davant la caiguda del bloc socialiste en Europa, es va vore obligat a anunciar el final del règim de partit únic i l'adopció d'una economia de lliure mercat. Estes reformes no varen impedir que a l'any següent Mengistu fora derrocat i obligat a exiliar-se en Zimbabue, mentres dos organisacions armades es feyen en el poder: el FPLE (Front Popular de Lliberació d'Eritrea), que governaria de facto Eritrea fins a la seua independència, en 1993, i el FDRPE (Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíope), que va prendre el poder en el restant del país.

Domini del Front Popular de Lliberació de Tigray (1991-2018)

Despuix del derrocament de Mengistu Haile Mariam, líder de la Junta Militar que va controlar el país de 1974 a 1987, en juliol de 1991, el EPRDF, el Oromo Liberation Front (OLF) i uns atres, varen establir el Govern de Transició d'Etiopia (TGE), que estava compost per un Consell de Representants de 87 membres i guiat per una carta nacional que funcionava com una constitució de transició. El màxim dirigent del FDRPE, Meles Zenawi, va ser proclamat cap de l'estat. Durant este mateix any, Eritrea es va separar d'Etiopia despuix de la caiguda del Derg en 1991, despuix d'una llarga guerra independentista. En el colapse de l'Unió Soviètica i en el sorgiment de l'islamisme radical, Etiopia va tornar a recórrer a les potències occidentals en busca d'aliança i assistència. En juny de 1992, el OLF es va retirar del govern; en març de 1993, membres de la Coalició Democràtica dels Pobles del Sur d'Etiopia també varen abandonar el govern.

En 1994, es va redactar una nova constitució que va formar una llegislatura bicameral i un sistema judicial. Una elecció general en 1995 per a elegir el Parlament també va elegir a Meles Zenawi com a primer ministre i a Negasso Gidada com a president. La segona elecció multipartidista d'Etiopia es va portar a terme en 2000 i Meles va ser reelegit com a primer ministre. En octubre de 2001, el tinent Girma Wolde-Giorgis va ser elegit president. Entre 1998 i 2000 es va produir una guerra en Eritrea per una disputa fronteriça, que es va tancar en un acort favorable a Etiopia.

Despuix dels atacs de l'11 de setembre de 2001, l'eixèrcit etíope va començar a entrenar-se en les forces nortamericanes basades en la Força de Tasca Conjunta Combinada - Banya d'Àfrica (CJTF-HOA) establida en Djibouti, en la finalitat de lluitar en contra del terrorisme i la insurgencia de grups rebels. Etiopia va permetre que Estats Units colocara assessors militars en Camp Hurso.

En les eleccions generals de 2005, les denúncies d'irregularitats que varen donar la victòria al front Democràtic Revolucionari del Poble Etíope varen donar lloc a protestes generalisades en les que s'acusa al govern de massacrar a civils.

En 2006, una organisació islàmica considerada per molts com vinculada a al-Qaeda, la Unió de Tribunals Islàmics (ICU), es va estendre ràpidament en Somàlia. Etiopia va enviar respal llogístic al Govern Federal de Transició que s'opon als islamistes. Finalment, el 20 de decembre de 2006, varen esclatar combats actius entre l'UCI i l'eixèrcit etíope. Com les forces islamistes no podien competir contra l'eixèrcit regular etíope, varen decidir retirar-se i fusionar-se entre els civils, i la major part de Somàlia controlada per la ICU va ser ràpidament presa. Human Rights Watch va acusar a Etiopia de varis abusos, inclós l'assessinat indiscriminat de civils durant la Batalla de Mogadiscio (març-abril de 2007). Les forces etíope es varen retirar de Somàlia en giner de 2009, deixant una menuda força de la Unió Africana i una força més menuda del Govern de Transició de Somàlia per a mantindre la pau. Immediatament varen sorgir informes de forces fonamentalistes religioses que varen ocupar una de les dos antigues bases etíope en Mogadiscio poc despuix de la retirada.

El 21 d'agost de 2012 mor Meles Zenawi als cincuenta y siete anys obrint-se una nova etapa en l'història del país, en Hailemariam Dessalegn succeint-li com a primer ministre del país.

Història recent

Vore també: Guerra de Tigray

Vore també: Protestes en Etiopia de 2016

En 2016 varen esclatar protestes en tot el país, moltes del grup ètnic més numerós, els oromo, exigint el fi dels abusos contra els drets humans i la lliberació dels presos polítics. Despuix d'estes protestes, Etiopia va declarar l'estat d'emergència en octubre de 2016, que es va alçar en agost de 2017. El 16 de febrer de 2018, el govern va declarar un estat d'emergència nacional de sis mesos despuix de la dimissió del primer ministre Hailemariam Desalegn, qui va dir que volia rebujar el camí de les reformes. El 2 d'abril de 2018, Abiy Ahmed, oromo, va ser nomenat primer ministre. Sahle-Work Zewde es va convertir en la quarta presidenta d'Etiopia, sent la primera dòna en ocupar el càrrec.

La violència ètnica va aumentar en el malestar polític. Va haver enfrontaments entre els oromo, que constituïxen el grup ètnic més gran del país, i l'ètnia somalí, lo que va provocar el desplaçament de fins a 400.000 persones en 2017. Els enfrontaments entre els pobles oromo i gedeo en el sur del país varen dur a Etiopia a tindre la major cantitat de persones que varen fugir de les seues llars en el món en 2018, en 1,4 millons de nous desplaçats. En setembre de 2018, en la protesta de les minories que va tindre lloc en Oromo, prop de la capital d'Etiopia, Addis Abeba, varen morir 23 persones. Alguns han culpat al primer ministre Abiy Ahmed per donar espai a grups anteriorment prohibits per governs anteriors liderats per Tigrayan, com el Front de Lliberació Oromo, Ginbot 7, FLNO i el Front de Lliberació de Sidama.

En setembre de 2018, el primer ministre Abiy Ahmed Ali i el president d'Eritrea, Isaías Afewerki, varen firmar un històric acort de pau, que va posar fi a 16 anys d'hostilitat entre els dos països (punt mort “sense guerra, sense pau”). Com a resultat de l'acort, Abiy Ahmed va rebre el Premi Nobel de la Pau 2019.

Fano és un grup de jóvens amhara en Etiopia, percebut com un grup de protesta o una milícia armada. Les unitats de Fano estan acusades de participar en massacres ètniques, inclosa la de 58 persones Qemant en Metemma durant el 10 i 11 de giner de 2019, i d'accions armades en Humera en novembre de 2020 durant el conflicte de Tigray.

Les relacions entre el govern federal i el govern regional de Tigray es varen deteriorar despuix de les eleccions i el 4 de novembre de 2020, Abiy va iniciar una ofensiva militar en la regió de Tigray en resposta als atacs contra les unitats de l'eixèrcit estacionades allí, lo que va provocar que mils de refugiats fugiren a veí Sudan. Segons els mijos locals, fins a 500 civils poden haver mort en una massacre en la ciutat de Mai Kadra el 9 de novembre de 2020. Pels conflictes entre la Milícia de TPLF i les forces de seguritat etíope en aliança en les forces especials regionals de Amhara, 25.000 refugiats varen fugir de Tigray a Sudan.

Vore també

• Persecució de rastafaris
• Imperi d'Etiopia
• República Democràtica Popular d'Etiopia
• Llista de reis i governants d'Etiopia
• Kebra Nagast

Bibliografia

• Lorenzo Mazzoni. Kebra Nagast. La Bíblia secreta del Rastafari. Editorial Corona Borealis, maig de 2010. ISBN 978-84-92635-40-5
• R. O. Collins & J. M. Burns (2007): A History of Sub-Saharan Africa, Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-86746-7.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Història d'Etiopia.