Amhara o Amara (en amhárico: አማራ ämara) és una de les dèu divisions ètniques (o Kililoch), d'Etiopia. Està poblat majoritàriament per l'ètnia amhara. La seua capital és Bahir Donar.

Regió de Amhara
Parc nacional de Simen.
Llac Zengena.
Erro al crear miniatura:
Vista de les catarates de el Nilo Blau.

Història

Els vinticinc millons de amharas, encara que solament suponen una quarta part de la població d'Etiopia, dominen la política del país, situació a la que varen accedir despuix d'una larguísima successió de lluites intestinas entre els nobles provincials. En atres temps, els senyors feudals exigien als seus vassalls la prestació del servici militar, en pos sempre d'una supremacia que els donava dret a títul de «rei de reis». L'últim emperador, Haile Selassie, afirmava descendir d'un linaje directament emparentat en el rei Salomón i la reina de Saba. És fama que la reina, atreta per la riquea i saber de Salomón, va aplegar en una gran caravana a Jerusalem, a on va ser rebuda en honors i agasajada. Captivant per aquella dòna, Salomón va cortejar a l'exòtica visitant, pero esta ho va rebujar. Les diferents versions que expliquen cóm va conseguir Salomón el seu propòsit coincidixen en donar com resultat el naiximent d'un fill, Menelik. Anys despuix est va visitar la cort del seu pare i va obtindre autorisació per a fer una reproducció de l'arca de l'aliança, al objeto de dur-li-la el seu país. Valent-se de artimañas, el jove va conseguir fer-se en l'original i transportar-ho a Aksum, a on va fundar un regne, predecessor del imperi etíope. Esta llegenda i atres similars mostren un interessant aspecte de l'història etíope, com lo és la contínua influència de la llengua, cultura i civilisació semíticas, sobretot en els sigles immediatament anteriors i posteriors al naiximent de Crist.

Antiguetat

En Roma i Bizancio es va conéixer l'existència de la monarquia aksumita, establida en el nort d'Etiopia i molt activa en les disputes dinàstiques de l'Aràbia meridional i de Sudan, a on va intervindre contra el regne de Meroe, destruint-ho cap a l'any 330 d. C. En eixa época el monarca aksumita Azana es va convertir al cristianisme, encara que es varen conservar numeroses creències d'orige semític. Tal va deure ser l'orige dels falashas o judeus negres, i possiblement d'ací procedixca l'importància que l'iglésia etíope seguix concedint al antic testament. Les ruïnes d'Aksum prop d'Adua, en la província de Tigré, són un testimoni viu de la magnitut del imperi aksumita que el seu floriment va coincidir en la consolidació del cristianisme en Etiopia. Pero per les incursions dels àraps per les costes egipcíaques durant el VII els etíops varen perdre els llaços en Bizancio, encara que el cristianisme va sobreviure i va estar en contacte en l'iglésia copta.

Edat Mija

l'Imperi de Aksum va iniciar la seua decadència durant el VIII en l'auge del islamisme, i desapareix de l'història partir de el X. Part de l'unitat perduda es va restablir en la dinastia zagüe, un dels reis de la qual, Lalibela, va donar el seu nom a una població famosa per les seues temples excavats la roca. L'estil arquitectònic d'estes iglésies, reminiscente del aksumita, sembla inspirar-se aixina mateix en estructures previstes de fusta tal volta per al cult cristià. En qualsevol cas la majoria d'estes construccions daten dels últims decenis de el XIII, i coincidixen en l'arribada al tro dels monarques amharas.

Edat Moderna

Durant els sigles XIII i XIV, els núcleus cristians varen reglotar pel sur de la zona que hui ocupen els Amharas. Estes regions meridionals varen sucumbir davant els embats de l'islamisme i l'expansió dels gallas, i no es varen recuperar fins a finals de el XIX, durant el regnat de Menelik II (1889-1913).


Un monarca de el XV, Zara Yacob (Sar'ā Iāʿiqōb), va portar a terme una extensa campanya contra el paganisme. En el XVI varen intervindre els portuguesos, interessats en el fructífer monopoli del comerç en Índia i ocupats en assegurar-se una ruta lliure dels obstàculs musulmans. Aliant-se en els reis etíope, varen derrotar als invasores àraps i varen conseguir una posició de privilegi en el país, encara que més vesprada varen perdre eixes ventages per la seua insistència en que l'iglésia nacional reconeguera la supremacia de Roma. Despuix de la seua expulsió Europa va tornar a perdre el contacte en Etiopia.

Fins a mediats de el XIX, l'història del país és una successió de lluites entre príncips com la que va ocupar als príncips de Gondar, Choa i Tigré, tots ells supòsits descendents del linaje salomónico. Teodoro va restablir el control dels amharas sobre gran part d'Etiopia. No obstant, disgustat pel silenci en el que la reina Victoria va acollir una de les seues missives diplomàtiques va prendre represàlies contra els residents europeus. La fulminant reacció britànica va supondre la derrota i mort de Teodoro, despuix de lo que les tropes expedicionarias varen abandonar el país.

A Juan IV (1831-1889), únic governant no amhara des de 1270, li va succeir com negus Menelik II, en l'impuls del qual Etiopia va guanyar gran part de la seua extensió actual. Fallit l'emperador a conseqüència d'un atac cerebrovascular, el ras Tafari Makonnen va assumir la regència i després el títul de negus en el nom d'Haile Selassie (santíssima Trinitat).

Durant tota l'història de lluites dinàstiques que varen ensanguinar el país l'iglésia etíope va ser l'única institució estable i políticament poderosa. Propietària de més del 15 % de les terres cultivades, el seu cap suprem, el patriarca o Abuna, dispon d'un formidable poder. Atres personages rics i influents són el debteras. Hi ha centenars de monges i alguns ermitaños.

Geografia

La primera impressió del viager que, eixint d'Addis Abeba, es dirigix cap al nort i penetra en la gèlida antiplanicie etíope, és d'absoluta desolació. Els redonejats tossals semblen desprovistas d'uns quants eucaliptos. En una altura mija de 3000 metros sobre el nivell de la mar i encara que esta regió es troba a tan sol nou graus de latitut nort, el vent és tan fret que els seus habitants, els amharas, deuen protegir-se dels rigors del clima en la tradicional shamma o toga de cotó.

Zones administratives

Demografia

Segons l'Agència Central d'Estadístiques d'Etiopia, en 2017 la població va alcançar uns 21.134.988 habitants un aument sobre 2005 quan Amhara tenia un estimat total de 19 120 005 habitants, consistents de 9 555 001 hòmens i 9 565 004 dònes. 16 925 000 d'ells, o 88.5 % de la població és rural, segons les seues estimacions, mentres 2 195 000 o 11.5 % és urbana. En un àrea estimada de 159 173,66 km², esta regió té una densitat aproximada de 120,12 hab/km².[1]

Esta informació es va basar que el cens de 1994 va tirar una població de 13 834 297, en 6 947 546 hòmens i 6 886 751 dònes. La població urbana era de 1 265 315 mentres que la rural era de 12 568 982 (aproximadament el 90 % del total).

La majoria de la seua població és de l'ètnia amhara, en un estimat de 91,2 %; atres grups són els oromo (3 %), agaw/awi (2,7 %), qemant (1,2 %), i agaw/kamyr (1 %).

Religió

Del total, un 81,5 % són cristians ortodoxos etíope, 18,1 % musulmans, i 0,1 % protestants segons estimacions de 1994, per a 2007 el cens va estimar un 82,5 % de cristians ortodoxos etíope, 17,2 % eren musulmans, i 0,2 % cristians protestants de varis grups.

Llengües

Cap al V, el ge'ez era la llengua més àmpliament usada, i va anar en esta llengua en la que es varen escriure les escritures cristianes, de fet, hui en dia conserva un caràcter exclusivament llitúrgic. La posició de ge'ez és comparable a la del llatí en Europa, a on ha seguit sent la llengua oficial de l'iglésia aun cuando no és una llengua parlada. De l'evolució llingüística del ge'ez clàssic varen sorgir el tigriña, el tigré, parlat en el nort d'Eritrea. El amhárico està relacionat pero segurament no deriva directament del ge'ez i ademés presenta major influència de les llengües agaw del grup cushítico. Les llengües agaw la presència de les quals en la regió és anterior a la dels parlants d'orige semític seguixen parlant-se en l'actualitat en la regió.

En la regió el amhárico ha anat guanyant espai al restant de llengües, i algunes fonts indiquen que acabaria per impondre's sobre els restants idiomes, donada l'evident ventaja social i política dels seus parlants, membres del grup dirigent del país, encara que en el 2020 el govern etíope va introduir 4 noves llengües oficials a nivell nacional. En la fonètica i la sintaxis el amhárico poden rastrejar-se molts elements aliens al semític. Encara que idioma oficial des de l'any 1270, les obres lliteràries més antigues escrites en esta llengua, solament es remonten al XVII. La llengua amhárica és, entre totes les etíope, la de més recent formació i els seus parlants, els amharas, són l'últim d'una llarga successió de pobles dominants en esta regió d'Àfrica.

Situació actual

Els Amhara varen eixercir la supremacia en el país en el règim de Menguistu Haile Mariam, fins que va ser derrocat per una coalició de partits dominats per l'ètnia tigriña tigranya.

Governe

El partit del govern és el Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíope.

El All Amhara Peoples Organization (AAPO) sembla ser una organisació paraigües darrere de la que s'oculten diversos grups armats: Ethiopian Unity Front opera en el nort de Shewa; el Ethiopian Unity Patriotic Front o Ethiopian National Patriotic Front del Dr. Taye Woldesamayat potser busca fondos per a l'adquisició d'armes. No obstant no s'informa de chocs armats en territori amhara en els últims anys, sobretot en la llínea fronteriça en Sudan a on la violència és persistent: utilisada primer pels monàrquics de el EDU (Ethiopian Democratic Union) en la seua lluita contra Menguistu Haile Mariam, després va ser zona de combat per al EPRP marxiste-leninista, qui a la seua volta va ser eliminat per l'eixèrcit, ocupant llavors estes posicions forces de el TPLF. El desplaçament de persones que es trobaven entre la guerrilla i l'eixèrcit va donar lloc al sorgiment dels Kefagne (Descontents). Es va intentar organisar a estos Kefagne en un Kefagne Patriotic Front, i segons pareix es va formar un consell de cinc antics generals del règim de Menguistu per a dirigir este front, i es varen produir alguns chocs cap a 1993 pero des de 1994 no s'ha informat de cap activitat. La seua capital es troba en la ciutat de Gondar.

Cultura

L'iglésia està present en totes les etapes importants de la vida és. El sacerdot beneïx la llar del recent naixcut, lo circuncida si és varó, ho bateja als 40 dies i, més vesprada, presenta els chicotets en el temple i els dona la comunió. El sacerdot aconsella a els qui desigen casar-se per l'iglésia que mediten profundament la seua decisió, puix este enllaç és indisoluble. Lo més corrent és contraure matrimoni civil o contractual, de diversa duració i fàcil de dissoldre a instàncies d'un dels cònjuges. De nou apareix el sacerdot quan al creent li aplega l'hora de la mort, puix a ell li correspon absoldre al moribunt, sepultar els cadàvers i oficiar els funerals als 40 dies en que es va produir l'òbit.


També el mig geogràfic és important en la vida quotidiana dels amharas, els qui pese a dominar la política nacional són, en la seua majoria, simples llauradors. El pare de família inicia la seua jornada en una pregària i, si posseïx instrucció escolar, llig algun passage d'un text bíblic. Fetes els seus abluciones en l'aigua que du l'esposa o un fill i, despuix de desdejunar –possiblement en injerias, hojuelas de gran tamany preparades a pur de un gra quin cridat teff i una salsa molt picante-, inicia el dia de treball en el camp. El les terres baixes és a on s'obtenen els millors rendiments en la dacsa i la dacseta. També obtenen atres productes com a espècies, carns i derivats làcteus, els quals són objecte d'intercanvi en els mercats en els afares del desert i els gallas, establits al sur del territori Amhara.

La dòna amhara treballa molt. Abans de l'amanecer ya està molent el teff per a fregir les injerias ; fa la neteja i dona de menjar als animals menors i a les gallines que merodean per la casa. Preparen cervesa o aiguamel, va a per aigua, arreplegue el combustible –casi sempre boñiga seca-, teixix estores i confecciona cistelles. Si el marit treballa en un camp propenc li du l'almorzar. Quan torna a casa a la vespradeta, li llava els peus i li servix el sopar. Els fills dediquen casi tot el dia al recapte dels animals de labranza (bous) i de càrrega (asno, muls i algun cavall), ademés de vaques, ovelles i cabres que produïxen carn i llet per al consum familiar. Els amharas, molt respectuosos en els seus superiors, no són serviles. Destaquen pel seu ceremoniosidad i formalisme. Les estrictes normes de conducta vénen dictades pel cap de família qui, en els mijos llauradors, seguix elegint als seus gendres i nores. La seua principal característica, com a poble, és l'acceptació de les penalidades de la vida. L'home ha de ser independent, responsable i respectuós en l'intimitat dels demés (costum que explica la distribució demogràfica en caserius, i no en llogarets). Com tots els pobles llauradors, són tradicionals -defenen l'imposició de les costums religioses- i autoritaris -la principal qualitat d'un governant és la força-. Segons esta mentalitat, l'home ideal és fort, belicoso, treballador i prolífic. L'excessiva sinceritat, el parlar massa d'un mateixa, és indici de flaqueza de caràcter i pot expondre a l'individu a un atac d'un atre. La reserva, inclús l'engany, són signes de saber.

Cert autor ha vist la clau d'este concepte del món en un estil poètic molt apreciat pels amhara. Es tracta de la sam ena warg o “cera i or”. Pareados en paraules de doble sentit. Lo que s'escolta és la "cera" pero cal descobrir el sentit profunt del pareado que és el "or". Per a açò cal ser una persona observadora. Esta busca del profunt significat de les coses és inherent al caràcter amhara.

Durant generacions els amhara s'han sentit units per un credo religiós (cristianisme copto), una interpretació de l'honor i una forma de vida que permetia al llaurador convertir-se en senyor, o a l'arrendatari en terratinent. La seua societat era forta perque tots creïen en les seues tradicions. Com no podia menys de succeir, l'educació escolar està debilitant el poder patern sobre els fills. La nova generació es troba en problemes fins ara desconeguts, puix la vida urbana és completament diferent a la llauradora. El poble amhara es troba davant la delicada transició a una economia moderna, sense que per això tinga que abandonar, abans al contrari, el llegat cultural dels seus antepassats.

Vore també

Referències


Referències