Canibalisme en Oceania
El canibalisme en Oceania està ben documentat en moltes parts d'este continent, en informes que comprenen des de principis de l'Edat Moderna fins a, en alguns casos, el XXI. També s'han trobat algunes proves arqueològiques. El canibalisme humà en Melanèsia i Polinèsia estava principalment associat a la guerra, en la que els vencedors es menjaven als derrotats, mentres que en Austràlia solia ser una pràctica per a evitar l'inanició en temps d'adversitat.
El canibalisme estava molt estés en algunes zones de Fiji (conegudes com les "illes caníbals"),[1] entre els maoríes de Nova Zelanda i en les illes Marqueses.[2] També es practicava en Nova Guinea i en algunes zones de les illes Salomón, i en algunes illes melanesias es venia carn humana en els mercats.[3] En 2012, el canibalisme seguia practicant-se en Papúa Nueva Guinea per motius culturals.[4][5]
Austràlia
[editar | editar còdic]Encara que s'accepta en general que en Austràlia es va practicar el canibalisme en determinades circumstàncies, es discutix la prevalença i el significat de tals actes en les societats aborigen precoloniales.[6] Abans de la colonisació, els aborigen australians eren predominantment caçadors-recolectors nómades que, en ocasions, sofrien carències de fonts de proteïnes. Entre els casos de canibalisme dels que es té constància figuren la matança i el consum de chiquets menuts (l'infanticidi era una pràctica molt estesa per a controlar la població i perque les mares tenien problemes per a carregar en dos chiquets menuts que encara no podien caminar)[7][8][9] i de guerrers enemics morts en combat.[10][11][12]
A finals de la década de 1920, l'antropòlec Géza Róheim va sentir dir als aborigen que el canibalisme infanticida s'havia practicat especialment durant les sequies. "Fa anys era costum menjar-se a un de cada dos chiquets": el bebé era torrat i consumit no solament per la mare, sino també pels germans majors, que es beneficiaven d'esta carn en époques d'escassea d'aliments. Una dòna li va contar que havien torrat a la seua germana menuda, pero va negar haver menjat d'ella. Una atra "va admetre haver matat i menjat a la seua filla menuda", i atres persones en les que va parlar recordaven haver-se "menjat a un dels seus germans".[13] El consum de bebés adoptava dos formes diferents, segons el lloc a on es practicara:
Per lo general, solament es consumia als bebés que encara no havien rebut un nom (lo que ocorria al voltant del primer natalici), pero en époques de molta fam també podien ser assessinats i menjats els chiquets majors (de fins a quatre anys aproximadament), encara que la gent solia tindre mals sentiments al respecte. Els bebés els matava la mare, mentres que als chiquets majors "els matava el pare colpejant-los en el cap".[15] En 1904, un retor de Broome (Austràlia Occidental) va declarar que l'infanticidi era molt comú, inclós un cas en el que una dòna va assessinar i va devorar al seu fill de quatre anys, que més vesprada es va fer cristiana.[16]
L'historiador William Rubinstein escriu que tant el "infanticidi delliberat" com "la pràctica del canibalisme d'un bebé assessinat" eren aparentment comuns en Austràlia.[17] Varis informes indiquen que, en ocasions, les mares assessinaven als seus recent naixcuts i després donaven de menjar la carn a un germà major per a enfortir aixina al fill major.[18][19] El etnógrafo noruec Carl Sofus Lumholtz confirma que els bebés eren comunament assessinats i menjats, especialment en époques d'escassea d'aliments. Senyala que la gent parlava de tals actes "com alguna cosa quotidià, i en absolut com alguna cosa extraordinari".[20]
Alguns han interpretat el consum de bebés com una pràctica religiosa: "En algunes parts de Nova Gales del Sur, era costum fa molt temps que el primogènit de cada lubra (dòna aborigen) fora menjat per la tribu, com a part d'una cerimònia religiosa".[21] No obstant, no sembla haver proves directes de que tals actes tingueren realment un significat religiós, i l'antropòlec australià Alfred William Howitt rebuja l'idea de que es tractara de sacrificis humans per "carir absolutament de fonament", argumentant que els sacrificis religiosos de qualsevol tipo eren desconeguts en Austràlia.[22]
Una atra pràctica freqüent era l'endocanibalismo funerari, que consistia en cuinar i consumir als difunts com a part del rito funerari.[23][24][25][26][27]
Lumholtz afirma que "el major manjar conegut pels natius australians és la carn humana", i inclús afig que el "gana per la carn humana" era el principal motiu per a matar. Els individus sense parentesc i les famílies aïllades eren atacats solament per a ser menjats i qualsevol estrany corria el risc de ser "perseguit com una béstia salvage i assessinat i menjat".[28] Afirma que adquirir carn humana d'esta manera era una miqueta de lo que sentir-se orgullós, no un motiu de vergonya.[29] No obstant, subralla que eixa carn no era en absolut un "aliment quotidià", ya que les oportunitats de capturar víctimes eren relativament escasses.[30] Un cas concret de seqüestre en fins caníbals va ser registrat en la década de 1840 per l'immigrant anglés George French Angas, qui va declarar que varis chiquets varen ser seqüestrats, descuartizados i devorats prop del llac Alexandrina, en Austràlia Meridional, poc abans de la seua arribada.[31]
Melanèsia
[editar | editar còdic]En algunes parts de Melanèsia, el canibalisme se seguia practicant a principis de el XX per diversos motius, com la venjança, per a insultar a un poble enemic o per a absorbir les qualitats del difunt.[32]
Nova Guinea
[editar | editar còdic]
Com en atres societats de Nova Guinea, els urapmin practicaven el canibalisme en temps de guerra. Els urapmin també tenien un sistema de tabús alimentaris segons el qual els gossos no podien ser menjats i calia evitar que respiraren sobre el menjar, a diferència dels humans, que podien ser menjats i en els que es podia compartir el menjar.[33]
La tribu korowai del surest de Papúa podria ser una de les últimes tribus caníbals del món.[5]
Un cult caníbal local va matar i es va menjar a les seues víctimes en 2012.[4]
Fiji
[editar | editar còdic]
Es diu que un cap tribal, Ratu Udre Udre, de Rakiraki (Fiji), va consumir a 872 persones i va construir un montó de pedres per a deixar constància del seu ardit.[34][35] Fiji va ser malnomenada les "Illes Caníbals" pels mariners europeus, que evitaven desembarcar allí.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1986) Divine Hunger: Cannibalism as a Cultural System (en anglés), Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, p. 151. ISBN 978-0-521-31114-4.
- ↑ Rubinstein, William (2014). Genocide: A History (en anglés), Nova York: Routledge, pp. 17-18. ISBN 978-0-582-50601-5.
- ↑ (1999) From Primitive to Postcolonial in Melanèsia and Anthropology (en anglés), University of Michigan Press, p. 104. ISBN 978-0-472-06687-2.
- ↑ 4,0 4,1 Cannibal Cult Members Arrested in PNG.
- ↑ 5,0 5,1 Raffaele, Paul (Setembre de 2006). «Sleeping with Cannibals» (en anglés). Smithsonian Magazine.
- ↑ “Cannibals and Colonialism” (23 de juliol 2005). Sydney Law Review 27 (4).
- ↑ Howitt, 1904, pp. 748-750
- ↑ Aboriginal Cannibals.
- ↑ Berndt y Berndt, 1977, p. 470
- ↑ Howitt, 1904, pp. 751-752
- ↑ (1957) Austràlia's Aborigines: Their Life and Culture (en anglés), Melbourne: Colorgravure, p. 166.
- ↑ Berndt y Berndt, 1977, pp. 469-470
- ↑ Róheim, 1976, pp. 71-72
- ↑ Róheim, 1976, p. 71
- ↑ Róheim, 1976, pp. 69, 72
- ↑ (1905) Report Presented to Both Houses of Parliament (en anglés), Perth: Wm. Alfred Watson, pp. 61, 63.
- ↑ Rubinstein, 2014, pp. 16-17
- ↑ “Infanticide in Aboriginal Austràlia” . Oceania 48.
- ↑ Rubinstein, 2014, p. 17
- ↑ Lumholtz, 1889, pp. 134, 254, 273
- ↑ (1878) The Aborigines of Victoria (vol. 1) (en anglés).
- ↑ Howitt, 1904, pp. 754-756
- ↑ McCarthy, 1957, pp. 165-166
- ↑ Berndt y Berndt, 1977, pp. 467-469
- ↑ 25,0 25,1 (1912) Across Austràlia (en anglés).
- ↑ Howitt, 1904, pp. 751-753, 755
- ↑ «Australian Aboriginal Mortuary Rites – Cannibalism» (en anglés).
- ↑ Lumholtz, 1889, pp. 176, 271-272
- ↑ Lumholtz, 1889, p. 72
- ↑ Lumholtz, 1889, p. 274
- ↑ (1847) Savage Life and Scenes in Austràlia and New Zealand: Being an Artist's Impressions of Countries and People at the Antipodes (vol. 1) (en anglés), Londres: Smith, Elder, pp. 122-123.
- ↑ (1950) Melanèsia Historical and Geographical: the Solomon Islands and the New Hebrides (en anglés), Londres: Church Army Press.
- ↑ Robbins (2006). Reimagining Political Ecology (en anglés), Duke University Press, pp. 176-177. ISBN 978-0-8223-3672-3.
- ↑ «History and Society/Crime & Punishment/Prolific Cannibal» (en anglés).
- ↑ Sanday, 1986, p. 166
- Este artícul conté una traducció derivada de «Canibalismo en Oceanía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.