Anar al contingut

Granada de mà

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Granada de mà
Per a atres usos d'este terme vore Granada (desambiguació).
Granada F-1.

La granada de mà és un proyectil explosiu que es llança en la mà o en un arma específica (lanzagranadas).[1]

Etimologia

[editar | editar còdic]

La paraula «granada» ve del llatí granātum. Va passar a l'espanyol per a donar nom al frut (Punica granatum) ple de grans i en una disposició esfèrica fàcil de prendre. En francés se li crida pommegranate. Per la forma i el tamany d'este proyectil, els eixèrcits europeus ho varen cridar «granada de mà» en espanyol, grenade à main en francés i hand grenade en anglés.[2][3]

En 1734 figura la següent accepció de «granada» per la Real Acadèmia Espanyola:[4]

Granada. Es diu també un globo de cartó, vidre o bronze i les més voltes de ferro, del tamany d'una granada, la qual per un forat chicotet que té s'ompli de pólvora de munició, i en ell posa despuix una pipa o espoleta de fusta ben apretada, la qual s'ompli d'un mixt compost de pólvora, alquitrán, sofre, peix, resina, carbó, &c. graduat à un número d'instants, que criden temps: que la seua machina duen els granaders en unes boles de cuiro, per a tirar-les enceses entre els enemics, en gran estrall. Lat. granatum igniarum, bolis igniaria el meuſsilis. CASAN. Fortif. Lib. 4 cap. 10. Les granades són unes bombes chicotetes que es tiren en la mà, i es diuen granades per la semblança que tenen a esta fruta.

Primeres granades

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Granades de mà franceses fetes de vidre, de 1740.

Des de l'Antiguetat s'havien usat artefactes incendiaris. En l'Imperi romà d'orient es varen amprar artefactes incendiaris de mà poc despuix del regnat de León III (717-741).[5] Els soldats bizantins es varen donar conte de que el fòc grec, una invenció bizantina del sigle anterior, no solament podia usar-se en un lanzallamas, sino també en gerres de pedra i ceràmica.[5] Posteriorment, es varen amprar recipients de cristal. L'us del fòc grec es va difondre entre els eixèrcits musulmans en Orient Mig, des d'a on va aplegar a China entorn al sigle X.[5]


En China, durant la dinastia Song (960-1279), les armes conegudes com zhen tian lei (‘tro que sacsa el cel’) es varen crear quan els soldats chinencs empacaron pólvora en recipients de ceràmica o metal. En 1044, el llibre militar Wujing zongyao (Compilació de clàssics militars) va descriure vàries receptes de pólvora en les que es pot trobar, d'acort en Joseph Needham, el prototip de la granada de mà moderna.[6] Els chinencs també varen descobrir el potencial explosiu de l'embalage de proyectils de bala de canó en pólvora. El llibre de mitan del sigle XIV Huolongjing (Manual del dragó de fòc), escrit per Jiao Yu, va registrar un canó de ferro de la dinastia Song conegut com el «canó de núvols voladoras tronantes» (feiyun pili pao). El manuscrit dia:

Els proyectils [pào] estan fets de ferro fos, tan grans com un bol i en forma de bola. En el seu interior contenen mija lliura de "fòc diví" [shén huǒ, pólvora]. Són enviats volant cap al campament enemic des d'un eruptor [mu pào], i quan apleguen s'escolta un sò com un tro, i apareixen centelleigs/centellejos de llum. Si dèu d'estos proyectils són disparats en èxit al campament enemic, tot el lloc serà incendiat [...][7]

La pólvora va escomençar a utilisar-se en Europa en la Baixa Edat Mija.[8] Les primeres bombes de ferro fos i granades no varen aparéixer en Europa fins a 1467.[9]

El Museu de l'Eixèrcit de Toledo conserva granades de cap a 1580.[10] Durant una construcció front a un bastió de la ciutat bavara d'Ingolstadt, en Alemània, es varen descobrir varis centenars de granades de ceràmica del sigle XVII. Moltes d'estes granades encara contenien pólvora i conservaven les seues meches. Provablement, estes granades varen ser situades en este lloc abans de 1723.[11]


En els sigles XIV, XV i XVI, en França, es dia «chiquets perduts» (enfants perdus) als que comunament es colocava en els llocs alvançats de l'infanteria. Eren triats els millors de cada «banda» (companyia). Se'ls va armar en granades de mà a partir de 1537. En 1667, es varen denominar granaders i varen destinar quatre a cada companyia d'infanteria.[12][13] Els primers granaders duyen un astral, un sabre i un sac en dèu o dotze granades (la granader). Quan, en 1671, el fusil de avancarga va reemplaçar al mosquete, es varen donar fusils a la major part de granaders. A finals del regnat de Luis XIV, tots els granaders duyen fusil.[12] Prusia va ser el següent país que va crear un cos de granaders.[12] A est li varen seguir els països del nort d'Europa i, posteriorment, ho varen fer el restant de nacions.[12] El cos de granaders francés va ser suprimit en 1789.[12]

El primer cos de granaders britànic va ser el Regiment de Lord Wentworth, creat en Flandes en 1656. [14] Va prendre el nom de Guàrdies Granaders (Grenadier Guards) en 1815.[15] En Espanya les companyies de granaders varen ser creades en 1685.[16]

Les granades varen ser amprades tant en combats terrestres com a marítims. Algunes varen incorporar metralla per a aumentar la seua capacitat. Els granaders eren entrenats per al seu maneig i per a alcançar en ella la major distància possible.[10]

El capità pirata Thompson va usar un gran número de granades rudimentàries per a defendre's de dos cazarrecompensas enviats pel governador de Jamaica en 1721.[17]

Despuix de les guerres napoleòniques el seu us va disminuir. En l'invenció del fusil de repetició a mitan del sigle XIX, estes es varen amprar menys.[10]


No obstant, en les guerres de trincheres varen tornar a amprar-se per l'utilitat de tirar bombes a curta distància.[10] En una carta a la seua germana, el coronel Hugh Robert Hibbert va descriure una granada improvisada que va ser amprada per les tropes britàniques durant la Guerra de Crimea (1854-1856):[18]

Tenim un nou invent per a fastidiar als nostres amics en els seus boquetes. Consistix en omplir botelles buides de soda per complet de pólvora, velles taches retortillades i qualsevol atra cosa puntaguda o esmolada que pugam trobar en eixe moment, introduint una miqueta de estopa com a mecha, després encenent-ho i tirant-ho ràpidament al clot dels nostres veïns, a on esclata, per al seu gran fastidie. Pot imaginar-se la seua fúria al vore una botella de soda caure en un forat ple d'hòmens en una chicoteta mecha ardint tan orgullosa com un verdader proyectil explotant i enterrant-se en parts blanes de la carn

En la guerra de Secessió (1861-1865) els dos bandos varen usar granades de mà equipades en un émbolo que detonava el dispositiu en impactar. L'Unió va utilisar una granada experimental, la granada Ketchum, que tenia una aleta en la part atrassera per a assegurar que l'impacte de la part davantera produïra la detonació. La Confederació va usar granades de mà redones paregudes a la Ketchum. Els russos varen usar granades improvisades en la guerra rus-japonesa (1904-1905) per a defendre Port Arthur.[19]

Desenroll de les granades modernes

[editar | editar còdic]
Esquema de la espoleta d'una granada Borstein M1935.

L'absència d'una granada de mà eficaç, unida a la percepció de ser un objecte perillós i a la pèrdua d'utilitat d'estes varen fer que es consideraren una peça obsoleta de l'equipament militar. En 1902, l'Oficina de Guerra britànica va anunciar que les granades de mà estaven obsoletes i que no tenien lloc en la guerra moderna. Dos anys despuix, en l'us de granades improvisades en les trincheres de la guerra rus-japonesa i en els informes del general sir Aylmer Haldane, un observador britànic del conflicte, este assunt es va reconsiderar i la Junta d'Artilleria va rebre instruccions per a desenrollar una granada de mà pràctica.[20] Esta va ser la granada n.º 1. Es varen fer varis models en una espoleta d'impacte, pero aquell tipo de espoleta va tindre varis problemes pràctics i no es varen produir grans cantitats.[19]

Martin Hale, conegut per patentar la granada de fusil Hales, va desenrollar una moderna granada de mà en 1906, pero no va poder convéncer a l'Eixèrcit Britànic per a adoptar-la fins a 1913. El principal competidor de Hale va ser Nils Waltersen Aasen, que va realisar un disseny en 1906 en Noruega i ho va patentar en el Regne Unit. Va escomençar els seus experiments desenrollant una granada mentres era sargent en la fortalea de Oscarsborg. Aasen va crear la Companyia de Granades Aassen (Aasenske Granatkompani) en Dinamarca, a on abans de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va produir i va exportar granades de mà per tota Europa. Va tindre èxit venent esta arma a França i va ser nomenat cavaller de la Legió Francesa en 1916 pel seu invent.[19]


En la Primera Guerra Mundial es varen dispondre una gran cantitat de trincheres. Per això, varen tornar a amprar-se les granades.[10] Al començament de la Primera Guerra Mundial, les nacions combatents solament tenien granades menudes, similars a les dissenyades per Hales i Aasen. La granada italiana Besozzi tenia una mecha de cinc segons en una punta de fòsfor, que s'encenia en ser fregada en un anell que el soldat duya en el seu dit.[21] Provisionalment, les tropes solien improvisar les seues pròpies granades, com la granada jam tin i la pétard raquette.

William Mills, un dissenyador de granades de Sunderland, va patentar, va desenrollar i va fabricar la granada Mills en la fàbrica de municions de Mills de Birmingham, Anglaterra, en 1915, denominada N.º 5. Va ser descrita com la primera «granada segura». Era un recipient d'acer ple d'explosius en un gatell i una característica superfície en clavills profunts. Esta segmentación es va dissenyar per a ajudar a la fragmentació i per a incrementar la seua mortalitat, pero investigacions posteriors varen demostrar que no aumentava la seua fragmentació. Posteriorment es varen fer dissenys de fragmentació millorats en els clavills per dins, pero en aquell llavors eren molt cares de produir. Es va mantindre la segmentación externa de la granada Mills, ya que li donava una superfície que s'agarrava millor. Este disseny bàsic s'ha mantingut en algunes granades modernes.[19]

Les granades adaptades per a llançar-se en fusils, les granades de fusil, varen escomençar a usar-se la guerra rus-japonesa en 1904, durant la defensa de Port Arthur. Posteriorment, açò va ser realisat també pel Eixèrcit Espanyol. Els primers que varen fer açò a gran escala varen ser els francesos en la Primera Guerra Mundial.[22] Les granades de fusil varen ser àmpliament reemplaçades en els eixèrcits per lanzagranadas i lanzamisiles (com les bazuques).

Tipos de granades de mà

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Dos granades modernes seccionades. A l'esquerra: granada de fragmentació DM61A1; a la dreta: granada per a entrenament DM78A1.

Granada de fragmentació

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Granada de fragmentació.

Les granades de fragmentació són comunes en els eixèrcits. Són armes dissenyades per a dispersar fragments letals en la detonació. Sol estar feta d'un material sintètic dur o acer, lo que proporcionarà certa fragmentació com a fragments i asclons. En les granades modernes estan dissenyades en una fragmentació preformada. La fragmentació preformada pot tindre forma esfèrica, cuboide, d'alambrada o d'alambrada en muescas. La majoria estan dissenyades per a llançar-se i detonar-se despuix d'un periodo de temps o en cas d'impacte.[2]

Les granades de fragmentació modernes, com la granada M67 dels Estats Units, tenen un radi d'acció de 15 m, i els fragments poden recórrer uns 200 m.[23]

Granada d'alt explosiu

[editar | editar còdic]

La granada d'alt explosiu, (en anglés: High explosive grenade) (HE grenade) és també cridada granada ofensiva i granada de contusió, es tracta d'una granada dissenyada per a danyar l'objectiu solament en l'explosió. Estes granades se solen classificar com a armes ofensives perque el radi de víctimes és molt menor que la distància a la que pot ser tirada. En el cas de la granada Mk3A2 nortamericana, el radi de víctimes és de 2 m en àrees obertes, pero els trossos de la granada poden aplegar a uns 200 m.[24]

També s'ha usat com càrrega de profunditat al voltant d'embarcacions. Algunes, com la granada nortamericana Mk40, estan dissenyades específicament per a ser utilisades contra buços i hòmens granota enemics. Les explosions submarines maten o incapaciten a l'objectiu, creant una ona de choc letal baix l'aigua.[25]

El Centre d'Investigació, Desenroll i Ingenieria de l'Armament de l'Eixèrcit d'Estats Units (ARDEC, per les seues sigles en anglés) va anunciar en 2016 que estaven desenrollant una granada en la que es podria seleccionar en el moment del seu us el modo d'operar, si en modo de fragmentació o de commoció, la granada tàctica multipropósito millorada en espoleta electrònica (ET-MP, per les seues sigles en anglés).[26]

Granada antitanque

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Granada antitanque.

S'ha dissenyat una gama de granades de mà per al seu us contra vehículs blindats. Un eixemple prou dèbil és la «bomba pegajosa» britànica de 1940. Dissenys com la Panzerwurfmine (L) alemana i les RPG-43, RPG-40, RPG-6 i RKG-3 soviètiques tenien una ogiva HEAT en un extrem i un element per a estabilisar el seu vol i que impactara en els 90 graus necessaris per a que la càrrega hueca anara efectiva.

Durant la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit va usar granades incendiàries basades en el fòsfor blanc. La granada incendiària especial n.º 76 va ser usada per l'Home Guard britànica com a arma antitanque. Va ser produïda en grans cantitats. En agost de 1941 s'havien fabricat 6.000.000.[27]

Per les millores en el blindage dels tancs, les granades de mà antitanque generalment estan considerades obsoletes. No obstant, han segut usades en cert èxit contra vehículs menys blindats, els resistents a mines i protegits d'emboscades (MRAP, per les seues sigles en anglés), dissenyats per a protegir-se contra artefactes explosius improvisats de l'insurgencia iraquí de començos del sigle XXI.[28]

Granada aturdidora

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Granada aturdidora.


Una granada aturdidora[29] és un artefacte explosiu no letal usat per a desorientar temporalment els sentits d'un enemic. Està dissenyada per a produir un centelleig de llum cegador i un fort soroll de detonació de més de 170 dB.[30] Va ser usada per primera volta pel Servici Aéreu Especial de l'Eixèrcit Britànic a finals de la década de 1970.[31]

Granada sting

[editar | editar còdic]

Les granades sting són granades aturdidoras en un disseny basat en el de les granades de fragmentació. En lloc d'usar una carcassa de metal per a produir metralla, estan fetes de goma dura i reblixes d'unes cent esferes de goma. En detonar, les esferes de goma i els fragments de la carcassa de goma de la granada es esparcen generant un efecte no letal. Estos proyectils poden rebotar.[32] Algunes tenen ademés una càrrega de gas CS.[33]

Les granades sting no incapaciten a la persona, de modo que pot ser perillós el seu us contra subjectes armats.[34] Poden causar greus danys físics, sobretot els fragments de goma de la carcassa.[35]

Atres tipos

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Granada inerte d'entrenament, feta de caucho dur.

Les granades químiques i de gas ardixen o expulsen un gas, pero no exploten.[2] Entre estes es troben les granades de fum i les granades incendiàries.

El còctel molotov és un artefacte improvisat similar a la granada. Va ser usat per primera volta en la Guerra Civil per la Legió Espanyola en autumne de 1936 contra tancs soviètics a les afores de Madrit. El nom, del ministre d'Exterior de Stalin, se li va posar quan es va amprar en Finlàndia en 1940.[36]


Les granades de pràctica són similars en manipulació i us a les atres granades de mà, excepto que solament produïxen un fort sò i un núvol de fum en detonar. La seua carcassa és reutilisable.[37][38] Un atre tipo és la granada de pràctica de llançament, que és totalment inerte i freqüentment buidada en una sola peça. És amprada per a que els soldats s'acostumen al pes i la forma d'una granada verdadera, aixina com per a practicar llançaments de precisió. Un eixemple d'este tipo de granada és la Granada de Mà de Pràctica Biodegradable K417 surcoreana.[39][40]

Fabricants

[editar | editar còdic]

Entre els fabricants estan:

Utilisació

[editar | editar còdic]

Quan s'usa una granada antipersona, lo que es perseguix és que explote quan l'objectiu està dins del seu radi efectiu. La granada de fragmentació M67 té un àrea letal efectiva de cinc metros de radi, mentres que el radi inductor de baixes és d'aproximadament quinze metros.[48]

Una tècnica alternativa és llevar el passador abans de llançar la granada, lo que permet a la mecha cremar-se parcialment i disminuïx el temps de detonació despuix del seu llançament. Un temps més curt és útil per a reduir la capacitat de l'enemic de cobrir-se o de llançar de regrés la granada, i també pot fer-se per a permetre que la granada esclate en l'aire sobre les posicions defensives.[49] Esta tècnica és inherentemente perillosa (per haver un temps més curt i, per lo tant, més propenc a l'explosió) més complicada (un deu assegurar-se de llançar la granada despuix de l'espera) i més variable (el temps de les meches varia en cada tipo de granada) per lo que es desaconsella en el Cos de Marines dels Estats Units i es prohibix en l'entrenament.[50] A pesar d'açò, esta tècnica apareix freqüentment en les películes d'Hollywood i en els videojocs.[51]

Les tàctiques varien segons el tipo d'us. La guerra urbana, sobretot en l'atac a àrees edificades, du en si un gran us de granades de mà: és habitual llançar una granada o dos abans de passar a un lloc (com en entrar en una habitació o en afranquir una escala). Un batalló que lluitara en una ciutat durant la Segona Guerra Mundial usava unes 500 granades al dia.[50]

Un assunt clau és que la granada no siga agarrada i llançada de regrés. La tècnica preferida dels Marines nortamericans per a previndre açò és llançar la granada en suficient força com per a que rebot i que siga difícil d'agarrar per a ser llançada de regrés. Açò és aplicable quan es vol rebujar una habitació, per eixemple. Per a atres usos, com alcançar les parts altes d'un edifici, pot llançar-se una granada.[50]

Llançar una granada a un pis superior és perillós pel risc que no ho alcance i caiga de regrés. És molt més segur llançar una granada a pisos inferiors, per lo que lo més segur és prendre un edifici des de dalt en lloc de des de la base.[50] Les granades que exploten en el sol generalment causen solsides a pisos inferiors.[52]


La tècnica preferida en les forces nortamericanes quan es va a atacar en granades és mostrar-les a les forces aliades, donant-los un coneiximent visual d'esta per a evitar alertar a l'enemic del seu us.[50] Com a alternativa, es dona una veu d'alerta immediatament despuix de llançar la granada, cridant frag out.[50]

Algunes granades estan dissenyades per a ser llançades a llargues distàncies. La granada modele 24 alemana tenia un llarc mànec de fusta que permetia aumentar la distància a la que era llançada en un 50 %.[53]

Les granades de commoció també poden ser usades com a explosius comuns, per eixemple per a derrocament.[50]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Félix Rodríguez González (2005). Diccionari de terminologia i argot militar, Verbum. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, p. 137. ISBN 84-7962-334-9.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Britannica.com. Consultat el 5 de giner de 2017.
  3. ↑ Hugh Chisholm (1911). Grenade, 11.ª edició, Cambridge University Press, p. 578.
  4. ↑ (1734) Diccionari de la llengua castellana, Real Acadèmia Espanyola, pp. 71-72.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Robert James Forbes (1993). Studies in Ancient Technology, Leiden, p. 107. ISBN 978-90-04-00621-8.
  6. ↑ Joseph Needham: Science and civilization in China: Vol. 5; Part 6: Chemistry and chemical technology; Military technology: missiles and sieges, Cambridge University Press 1994, ISBN 0-521-32727-X
  7. ↑ Needham, 1994, p. 264.
  8. ↑ César Cantú (1866). Història universal. Llibre XIII. La caiguda de l'Imperi d'orient, Madrit: Gaspar i Roig, pp. 269-282.
  9. ↑ Needham, 1994, p. 179.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 José Luis simón García, Alberto J. Lorrio Alvarado, María Dolores Sánchez de Prat i Teresa Moneo Rodríguez(2017).«Armament de lloc en el castell de Chinchilla (Albacete) durant la Guerra de l'Independència: artilleria i granades de mà».Gladius. Estudis sobre armes antigues, art militar i vida cultural en orient i occident.(XXXVII) ISSN 0436-029X
  11. ↑ Andreas Franzkowiak Chris Wenzel(2016).«Explosives aus der Tiefgarage. Ein außergewöhnlicher Keramikgranatenfund aus Ingolstadt».Sammelblatt dones historischen Vereins Ingolstadt.125 ISSN 1619-6074
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 «Les tropes franceses. Els granaders».Semanari pintoresc espanyol.
  13. ↑ Luis Alberto Sánchez (1968). Un suramericà en Norteamérica: ells i nosatres, Universitat Nacional Major de Sant Marcos, p. 159.
  14. ↑ David Fraser (1998). The Grenadier Guards, Londres: Osprey Publishing, p. 4. ISBN 0-85045-284-8.
  15. ↑ «Branch notes (Northamptonshire)». The Grenadier Gazette. Consultat el 9 de setembre de 2016.
  16. ↑ (1853) Enciclopèdia moderna. Diccionari universal de lliteratura, ciències, arts, agricultura, indústria i comerç, Madrit: Mellado, p. 873-874.
  17. ↑ Cecil Headlam (1933). America and West Indies: January 1719. British History Online, Londres: His Majesty's Stationery Office, p. 1-21.
  18. ↑ «The National Archives, records of the UK government». Letters of Hibbert, Hugh Robert, 1828–1895, Colonel, ref. DHB/57. Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2007. Consultat el 9 d'agost de 2006.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 Anthony Saunders (2012). Reinventing Warfare 1914–18: Novell Munitions and Tactics of Trench Warfare, A&C Black, p. 25-40.
  20. ↑ Anthony Saunders(1999).«Weapons of the Trench War».Sutton Publishing.
  21. ↑ (giner de 1919) How the Modern Grenadier is Armed, Popular Science, p. 14.
  22. ↑ Cornélis de Witt Willcox i Edwin Roy Stuart. The International Military Digest Annual, p. 236.
  23. ↑ «M67 fragmentation hand grenade». Fas.org. Consultat el 5 de giner de 2017.
  24. ↑ «USACAC.Army». Archivat des d'el original, el 26 de setembre de 2012. Consultat el 26 de setembre de 2012.
  25. ↑ Kevin Dockery (1997). Special Warfare Special Weapons, Chicago: Emperor's Press, p. 188. ISBN 1-883-47600-3.
  26. ↑ «US Army builds ‘ambidextrous’ grenade». BBC News. Consultat el 20 de setembre de 2016.
  27. ↑ «WO185/23». Nationalarchives.gov.uk. Consultat el 5 de giner de 2017.
  28. ↑ Jeff Schogol. «MRAPs modified to deflect RKG-3 anti-tank grenades». Stars and Stripes. Archivat des d'el original, el 18 de febrer de 2018. Consultat el 17 de febrer de 2018.
  29. ↑ «[1]».
  30. ↑ «Measurement of Exposure to Impulsive Noise at Indoor and Outdoor Firing Ranges during Tactical Training Exercises». CDC. Consultat el 25 d'agost de 2013.
  31. ↑ «SAS - Weapons - Flash Bang &#; Stun Grenade». Eliteukforces.info. Consultat el 29 de maig de 2013.
  32. ↑ «Stingball Grenade Evaluation». Law Enforcement Executive Forum.
  33. ↑ «Limited Effects Weapons Study: Catalog of Currently Available Weapons and Devices». Departament de Defensa d'Estats Units. Archivat des d'el original, el 5 de març de 2017. Consultat el 17 de febrer de 2018.
  34. ↑ (20 d'abril de 2012) SAS Ultimate Guide to Combat, Osprey Publishing, p. 51.
  35. ↑ «Stingball Grenade Evaluation». Law Enforcement Executive Forum.
  36. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Pablo Martín Sánchez. . Revista Rinconete. Centre Virtual Cervantes.
  37. ↑ «M69 practice hand grenade». Federation of American Scientists. Consultat el 5 de giner de 2017.
  38. ↑ «Archived copy». Archivat des d'el original, el 22 de decembre de 2014. Consultat el 14 de decembre de 2014.
  39. ↑ Defense Mija Agency. «K417 Biodegradable Practice Hand Grenade». YouTube. Archivat des d'el original, el 15 d'abril de 2020. Consultat el 10 de decembre de 2019.
  40. ↑ Thomas Gersbeck (5 de març de 2014). Practical Military Ordnance Identification, CRC Press, p. 132. ISBN 978-1-4398-5058-9.
  41. ↑ «Baiano». Difesa.it. Consultat el 5 de giner de 2017.
  42. ↑ «Defense & Security Intelligence & Analysis: IHS Jane's &#; IHS». Janes.com. Consultat el 5 de giner de 2017.
  43. ↑ «Mecar hand grenades». Mecar.be. Archivat des d'el original, el 28 de juliol de 2021. Consultat el 5 de giner de 2017.
  44. ↑ «Rheinmetall Defence». Archivat des d'el original, el 11 d'octubre de 2010. Consultat el 9 d'octubre de 2010.
  45. ↑ «Ruag». Archivat des d'el original, el 14 de maig de 2010. Consultat el 9 d'octubre de 2010.
  46. ↑ «Nammo AS – Hand grenades». Nammo. Archivat des d'el original, el 29 de decembre de 2018. Consultat el 3 de setembre de 2016.
  47. ↑ «Alhambra Hand Grenade». instalaza.com. Consultat el 2 d'octubre de 2017.
  48. ↑ United States Army Field Manual 3–23.30, Grenades and Pyrotechnic Signals
  49. ↑ United States Army Field Manual 3–23.30, Grenades and Pyrotechnic Signals
  50. ↑ 50,0 50,1 50,2 50,3 50,4 50,5 50,6 U.S. Marine Corps«Military Operations on Urbanized Terrain (MOUT)».Marine Corps Warfighting Publication (MCWP).Department of the Navy.(3–35.3)
    A23-A27 (176-179).
  51. ↑ [2]
  52. ↑ U.S. Marine Corps«Military Operations on Urbanized Terrain (MOUT)».Marine Corps Warfighting Publication (MCWP).Department of the Navy.(3–35.3)
  53. ↑ The Discovery Channel: «Weaponology: Episode 10: Frags, Pineapples, and RPG’s», 2007.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Granada_de_mà&oldid=1295354»