Jacques Derrida

Archiu:Derrida-by-Pablo-Secca.jpg

Jacques Derrida

Jacques Derrida ([ʒak dɛʁanada] El-Biar, Argèlia francesa, 15 de juliol de 1930-París, 8 d'octubre de 2004) va ser un filòsof francés conegut per desenrollar l'anàlisis semiòtic denominat deconstrucción. És una de les principals figures associades en el posestructuralismo i la filosofia posmoderna.

Lo revolucionari del seu treball ha fet que siga considerat com el nou Immanuel Kant pel pensador Emmanuel Lévinas, o el nou Friedrich Nietzsche segons Richard Rorty. És, acàs, el pensador de finals del sigle Plantilla:SIGLE que més polèmiques ha alçat, per la seua iconoclasia i pel seu encabotament crític. Alguns consideren que va conseguir realisar el somi nietzscheano del filòsof-artiste. Alguns experts com Ángel Gabilondo ho senyalen com el màxim exponent de la corrent denominada filosofia de la diferència.

Biografia

Va nàixer en el sí d'una família judeua sefardí, originària de Toledo i de classe mija acomodada. Va sofrir la repressió del govern de la França de Vichy i va ser expulsat en octubre de 1942 del seu institut algerí per motius racistes. Eixe trauma, que recordaria tota la seua vida, li ajudaria a construir la seua personalitat.

Com a compensació, de jove va participar en numeroses competicions deportives, i va somiar en ser futboliste professional. Pero ya en eixa época va descobrir i va llegir en passió no solament als novelistes clàssics sino també a filòsofs i escritors com Albert Camus, Antonin Artaud, Paul Valéry, Rousseau, Nietzsche i André Gide.

Va passar a França. Despuix de quatre anys de classes preparatòries lliteràries en el liceu Luis el Gran de París, i en la nostàlgia del seu lloc natal, va ingressar en l'Escola Normal Superior francesa en 1952; allí va descobrir a Kierkegaard, a Martin Heidegger i a Louis Althusser. Pronte es va fer gran amic del seu tutor Louis Althusser, un afecte que va durar de per vida a pesar de les diferències ideològiques i de la tragèdia del segon. Est va dir que el seu alumne era un «jagant» de la filosofia francesa. Un atre dels seus docents va ser Maurice de Gandillac.

Despuix, va obtindre una beca per a estudiar en l'Universitat Harvard (posteriorment va donar classes en universitats dels Estats Units, principalment Universitat Johns Hopkins, Universitat Yale i Universitat de Nova York). Es va casar en juny de 1957 en Marguerite Aucouturier, traductora i futura psicoanalista (en qui va tindre dos fills: Pierre, naixcut en 1963 i Jean, en 1967). Mesos despuix va tornar a Argèlia, en calitat de recluta per a complir el seu servici militar. Va solicitar ser destinat com a mestre en una escola per a fills de soldats, en Koléa, prop d'Alger. Durant més de dos anys va ser soldat, pero sense usar l'uniforme militar, i va ensenyar francés i anglés a jóvens algerins i francesos. En l'antiga colónia va tractar al futur sociòlec Pierre Bourdieu. Sever crític de la política de França en Argèlia, va somiar en una forma d'independència que permetera la convivència entre algerins i francesos.

En 1959 va ensenyar per volta primera en el liceu de li Mans. En 1964 va conseguir el premi Jean Cavaillès d'Epistemologia per la seua traducció de L'orige de la geometria d'Edmund Husserl, en una enorme introducció. En 1965, a l'ombra de Althusser, va obtindre el càrrec de director d'estudis de l'Escola Normal Superior, en el departament de Filosofia. Va tindre el respal, tota la vida, del rigorós historiador de la ciència Georges Canguilhem.

La seua participació, en un grup de destacats intelectuals —Jean Hyppolite, Georges Poulet, Lucien Goldmann, Roland Barthes, Jean-Pierre Vernant o Jacques Lacan—, en una trobada sobre les ciències humanes franceses en l'Universitat Johns Hopkins (Baltimore), va ser decisiva. Es varen iniciar els seus continus viages als Estats Units, a on considerava tindre major llibertat i a on el seu pensament va influir notablement de per vida. En 1967 es varen publicar els seus tres primers llibres. Va ser un admirador de l'obra de Maurice Blanchot, a qui va dedicar importants texts; i es va associar progressivament en Jean-Luc Nancy, Philippe Lacoue-Labarthe i Sarah Kofman en diversos proyectes, per eixemple editorials. L'Editorial Galilée, de 1971, es convertirà anys despuix no solament en la "veu" de la Deconstrucción, i el seu segur lloc per a la seua obra, sino en una empresa selecta, que va acollint a grans figures de les lletres (Bonnefoy, Quignard, Cixous, etc.). Al mateix temps, en 1983, va fundar el Colege Internacional de Filosofia. En 1984 ho nomenen director d'estudis en l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials, a on va treballar el restant de la seua vida. Puix al final li varen impedir l'accés al Collège de France, pese als esforços de Bourdieu o, per eixemple, Bonnefoy. Va morir el 8 d'octubre de 2004 en París, víctima d'un càncer pancreàtic, sense deixar mai de treballar vertiginosamente.

Inicialment va recolzar als estudiants durant les protestes del Maig del 68, pero en reserves, si be va participar en protestes. Va manifestar la seua oposició a la guerra de Vietnam, en Els fins de l'home que va llegir en Estats Units. En 1979 va prendre l'iniciativa de reunir «els Estats generals de la filosofia» en la Sorbona, per a defendre esta disciplina, i es va implicar cada volta més en política, domini que hi havia aparentment descartat de la seua vida professional pero que li va ocupar de per vida. En 1981 va fundar l'associació Jan Hus per a ajudar als intelectuals checs dissidents. En 1981 va ser encarcerat en Praga despuix d'un seminari de filosofia clandestí i la manipulació policial de la seua maleta (a on varen introduir droga), pero la protesta d'intelectuals i Mitterrand varen conseguir lliberar-ho.

Des de llavors va estar més present en la societat francesa (pese a les reticències universitàries) i inclús va deixar que partix de la seua vida i de la seua image mateixa, abans amagada, foren visibles (com en La targeta postal, de 1986) i donaren motiu inclús a la seua pròpia reflexió. En 1995 va pertànyer al comité de respal, en J. P. Vernant, al candidat socialiste Lionel Jospin. Va ser un militant a partir d'un treball rigorós, alié a les conjuntures partidistes, com es percep be en els seus tardans Espectres de Marx (1993) i Cosmopolites de tots els països, ¡un esforç més! (1996).

Va participar en les activitats culturals a favor de Nelson Mandela, al que va admirar després per la seua acció política distinta de l'algerina, i contra el govern del apartheid de Suràfrica des de 1983. Es va reunir també en intelectuals palestins durant la seua visita a Jerusalem en 1988. Va formar part del colectiu «89 per l'igualtat» que feya campanya pel dret dels immigrants a votar en eleccions locals. Va protestar contra la pena de mort en EE. UU., dedicant els últims anys del seu seminari a la producció d'arguments no-utilitaris per a la seua abolició, i va participar en la campanya per a lliberar al periodiste negre nortamericà condenat a mort Mumia Abu-Jamal. Despuix de solidarisar-se en les víctimes dels atacs de l'11 de setembre en Nova York, va posar en dubte que anara un «acontenyiment nou i major» i va recordar accions bèliques nortamericanes, i es va opondre a l'invasió a Iraq en 2003.

El pensament de Derrida

Artícul principal → Deconstrucción.

Lo més nou del seu pensament és la denominada deconstrucción. La deconstrucción és un tipo de pensament que critica, analisa i revisa fortament les paraules i els seus conceptes. El discurs deconstructivista posa en evidència l'incapacitat de la filosofia per a establir una base estable, sense deixar de reivindicar el seu poder analític. cal mencionar que la majoria dels estudis de Derrida exponien una forta dosis de rebelia i de crítica al sistema social imperant.

Com va explicar el mateix Derrida en la seua «Carta a un amic japonés», la veu «déconstruction» intentava traduir i reapropiar per als seus propis fins els térmens heideggerianos Destruktion i Abbau, que abordaven problemes de l'estructura i l'arquitectura de la metafísica occidental; pero la paraula francesa, clàssica, té variats usos, més consistents en les seues intencions: en el seu cas seria un gest «a favor» i «en contra» del estructuralisme, açò entra en la seua problemàtica i en els seus excessos. La deconstrucción es relaciona en trayectòries vastes de la tradició filosòfica occidental, encara que també està lligada a disciplines acadèmiques diverses com la llingüística i l'antropologia (cridades «ciències humanes» en França), en les que polemisa quan percep que no participen suficientment de les «exigències filosòfiques». L'examen conceptual i històric dels fonaments filosòfics de l'antropologia, aixina com el seu us constant de nocions filosòfiques (conscientment o no), va anar un aspecte important del seu pensament. Entre les seues influències més notables es troben Friedrich Hegel, Friedrich Nietzsche, Edmund Husserl, Sigmund Freud, Ferdinand de Saussure i Martin Heidegger.

Derrida va tindre un impacte significatiu en la filosofia continental europea i en la teoria lliterària, en particular per mig del seu víncul amistós i lliterari en el crític Paul de Man, que es traduiria en un llibre seu a la mort d'est. No obstant, no hi ha acort sobre fins a quin punt existix consonància entre la teoria de Derrida i la deconstrucción que s'ha desenrollat en la crítica lliterària. Derrida va fer una contínua referència a la filosofia analítica en el seu treball, en particular a John Austin, en certa distància crítica.

El seu treball és freqüentment associat en el postestructuralismo i el posmodernismo, pero la seua associació en el segon és incerta. Lyotard és un pont més propenc entre la deconstrucción i el posmodernismo, en desenrollar sentits filosòfics del posmodernismo, que Derrida va utilisar en llarcs diàlecs que no admeten una relació clara entre el treball dels dos. Figures considerades dins del mateix camp de la deconstrucción s'han definit de tendències modernistes més que posmodernos.

Derrida és un filòsof que suscita #adheriment increbantables i detracciones no menys vigorosas. Pero és que, interessat al mateix temps per la filosofia i la lliteratura, no va renunciar «ni a l'una ni a l'atra», i de fet va pensar «per mig de la mateixa escritura i no solament en el sí d'una reflexió històrica o teòrica», lo que complicava el resultat de les seues reflexions. De fet, com va subrallar abans de la seua mort, a ell li havia interessat molt «deixar chafades en l'història de la llengua francesa».

Els seus primers treballs de to internacional —De la gramatología, L'escritura i la diferència i La veu i el fenomen (els tres de 1967)— varen ser vivament criticats, pero també molt admirats, i per a alguns són els seus millors ensajos, pels quals va escomençar a ensenyar en Alemània i els EE. UU. Per les seues referències a John Austin i la seua teoria dels actes de llenguage, Derrida va ser acusat, sobretot per John Searle, d'obstinar-se en enunciar contra-veritats evidents. En 1992, vint filòsofs varen firmar contra ell, reprochant-li «el seu inadecuación als estàndarts de claritat i de rigor», pero no varen impedir que se li concedira l'honoris causa per l'Universitat de Cambridge (1992), despuix d'una votació que va conseguir 336 vots (front a 204). En paralel en la filosofia analítica, Derrida va ser objecte de crítiques per part de Chomsky. Pero va trobar la major audiència en els Estats Units, que va freqüentar asiduamente, sobretot en els departaments de ciències polítiques, lliteratura i estudis culturals. El seu llegat de bona part dels seus manuscrits en la Biblioteca de Irvine, pese als seus conflictes ètics finals, és una mostra de l'afecte per la seua població.

Maurizio Ferraris ha sintetisat aixina la seua figura com a pensador: «L'oscilació entre idealisme (i trascendentalismo) per una part, i realisme, per l'atra, constituïx una traça característica de tota la filosofia husserliana, de la qual Derrida es presenta, puix, com a hereu altament innovador; i això explica per qué, despuix de les resistències inicials, la seua filosofia va ser ocupant paulatinament un espai tan central en la filosofia contemporànea».

Despuix de la seua mort, la publicació de la seua obra continua. En 2008 ha escomençat pel final la vasta publicació en Galilée dels seus Seminaris, que recorreran els anys en la Sorbona (1960-1964), en l'Escola Normal Superior (1964-1984), i finalment en la EHESS (1984-2003). En 2010 va aparéixer una primera i important biografia de Benoît Peeters, Derrida, que ha segut traduïda ya a l'espanyol i a l'alemà.

Recepció

El filòsof chilé Hugo Herrera ha criticat alguns aspectes de la noció de subjecte en Jacques Derrida, en diàlec en debats contemporàneus sobre l'idealisme alemà i els seus desenrolls recents.

En particular, Herrera sosté que, junt al principi de diferenciació present en la deconstrucción, és necessari reconéixer un principi originari d'unitat en el subjecte, en discussió en interpretacions d'Immanuel Kant, Friedrich Wilhelm Joseph Schelling i l'anomenada Escola de Heidelberg, especialment Manfred Frank i Dieter Henrich.

Premis

Va ser reconegut en el doctorat honoris causa per moltes universitats: despuix de Cambridge, per eixemple en Londres i en Coímbra. I va haver i seguix havent numerosos coloquis sobre la seua obra; l'últim en vida va tindre lloc en Riu de Janeiro, en agost de 2004.

• 2001 - Premi Theodor W. Adorn de la ciutat de Fráncfort (Alemània)

Alguns escrits

• La Différance
• La retirada de la metàfora
• De la gramatología (1967)
• L'escritura i la diferència (1967)
• La veu i el fenomen (1967)
• Els fins de l'home
• La disseminació (1972)
• Màrgens - de la filosofia (1972)
• Espolones. Els estils de Nietzsche (1976)

• Sobre un to apocalíptico adoptat recentment en filosofia (1983)
• Mémoires pour Paul de Man:
• La targeta postal: De Freud a Lacan i més allà (1986)
• De l'esperit. Heidegger i la pregunta (1987)
• Espectres de Marx (1993)
• Polítiques de l'amistat (1994)
• Mal d'archiu (1995)
• Cosmopolites de tots els països, ¡un esforç més! (quatre. edicions 1996)
• El Monollingüisme de l'atre o la #pròtesis d'orige (1996)
• Adeu a Emmanuel Lévinas (1997):
• No escric sense llum artificial (quatre. edicions 1999 i 2004, ed. de Maurici Xaló)
• Estats d'Ànim del Psicoanálisis (2000):
• Tourner els mots (2000; en Safaa Fathy)
• L'Universitat sense condició (2001)
• Fichus. Discurs de Frankfurt (2002):
• Béliers, Li dialogue ininterrompu: entre deux infinis, li poème (2003)
• Cada volta única, el fi del món, Valéncia, Pre-Texts, 2005 (or. 2003).
• Apprendre à vivre enfin, Galilée, 2005. Deprendre per fi a viure, Amorrortu editors, 2006 (1.ª reimpr).
• Els yeux de la langue, L'Herne, 2005, i Galilée, 2011.
• L'animal que donc je suis, Galilée, 2006.
• La Bête et li Souverain, I, 2008, Seminari.
• La Bête et li Souverain, II, 2009, Seminari, anys 2001-03.
• Demeure, Athènes, Galilée, 2009.
• Otobiografías, Amorrortu editors, 2009 (or., Otobiographies. L'enseignement de Nietzsche, 1984 i 2005).
• Passions, Amorrortu editors, 2011 (or. Passions, 1993.
• Khôrá, Amorrortu editors, 2011 (or., 1993).
• Llevat el nom, Amorrortu editors, 2011 (or., Sauf li nom, 1993).
• El tocar, Jean Luc-Nancy, Amorrortu editors, 2011 (or., Li toucher. Jean Luc-Nancy, 2000).
• Politique et amitié, Galilée, 2011.
• Histoire du mensonge, Galilée, 2012
• Perdonar. Lo imperdonable i lo imprescriptible, Avarigani, 2016
• Limited Inc, Santiago: Pólvora Editorial, 2018. (or., Limited Inc, París: Éditions Galilée, 1990)

Documentals i películes

• Ghost Danse (1983)
• D'ailleurs, Derrida (1999, dirigit per Safaa Fathy)
• Derrida (2002)
• Surviving Derrida (2026)

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Jacques Derrida.
• Jacques Derrida en Philosophica: Enciclopèdia filosòfica online
• Jacques Derrida: Deconstrucción i gramatología en Universitat Complutense
• Jacques Derrida en Filosofia339
• Jacques Derrida en Infoamérica
• Jacques Derrida en Quadern de Materials