Filosofia posmoderna

Plantilla:Història de la filosofia occidental La filosofia posmoderna o posmodernismo és una corrent filosòfica que assumix que s'han sobrepassat les idees que han caracterisat a la modernitat i a l'Ilustració. La filosofia posmoderna va sorgir sobretot en els anys 1960, especialment en França (lo que els nortamericans varen denominar en el nom de French theory). Este nom agrupa pensaments que desenrollen una forta crítica a la tradició i la racionalitat pròpies de la Modernitat occidental. La filosofia posmoderna propon noves formes de qüestionar i llegir els texts i l'història, influenciada sobretot pel marxisme, les crítiques de Kierkegaard i Nietzsche a la racionalitat, la fenomenologia d'Husserl i Heidegger, l'existencialisme de Sartre, el psicoanálisis de Freud i Lacan i l'estructuralisme de Lévi-Strauss, aixina com per la llingüística i la crítica lliterària. El terme va ser popularisat sobretot per Lyotard en la seua obra La condició posmoderna.

S'inclouen darrere d'esta denominació filòsofs com Foucault, Derrida o Deleuze, aixina com Althusser, Castoriadis, Lyotard, Baudrillard, Guattari, Irigaray, Badiou, Nancy o Kristeva en França; Feyerabend, Cavell, Rorty, Jameson, Butler en els Estats Units; Vattimo, Perniola o Agamben en Itàlia; Sloterdijk en Alemània o Žižek en Eslovènia, aixina com molts uns atres. Mantenen en comú una postura de crítica, desconfiança i llibertat i inclús ruptura en les tradicions ideològiques de la modernitat occidental. No obstant, tant l'unitat d'estos pensaments com el nom en el que s'agrupen plantegen numerosos desacorts.

Característiques comunes i diferencies

Punts en comú

Sorgiment

La filosofia posmoderna agrupa a un conjunt d'estudis crítics realisats entre els anys 1950 i els anys 1970 i anys 1980. Respecte a la filosofia moderna i les seues tendències universalistas i racionalistes, la filosofia posmoderna o be rebuja estes tendències o be pretén prendre distància d'elles per a poder portar a terme un millor anàlisis de les mateixes. Els seus treballs, a la seua volta, hereten conceptes dels pensadors de la sospita de finals de el XIX i principis de el XX: Karl Marx, Friedrich Nietzsche i Sigmund Freud. Aixina mateix, la filosofia posmoderna es desplega en atres treballs del existencialisme, postestructuralismo, la deconstrucción, el multiculturalismo i part de la teoria de la lliteratura. Ademés, es mostra especialment escèptica en el desenroll tradicional del discurs de la filosofia, la lliteratura, la política, les ciències, etc.

L'idea d'una filosofia posmoderna va prendre cos especialment en els Estats Units, per certa llectura d'alguns autors francesos les idees principals dels quals varen ser aglutinades baix el terme French theory (Teoria francesa).

Postulats i conceptes

La filosofia posmoderna trenca en general en la primacia del subjecte i la raó. Aixina mateix, trenca també en les tradicions filosòfiques i ideològiques europees heretades del Sigle de les Llums, aixina com en la busca d'un sistema racional universal com les que es donaven en el kantismo i el hegelianismo. És en este sentit com Jacques Derrida va propondre deconstruir lo que ell va denominar logocentrismo. En este terme, Derrida es referix al primat de la raó sobretot allò que és irracional, aixina com al modo en que la raó es arroga el dret per a definir qué és racional i qué no i rebujar tot lo que no ho siga. Este sistema logocéntrico està, segons Derrida, a la seua volta acoplat al etnocentrisme, per lo que el primat de la raó seria ademés el primat de la raó occidental. Ademés, el logocentrismo acaba transformant-se en falogocentrismo, per lo que el primat de la raó, del logos, és a la seua volta el primat de lo masculí.

Les #filosofia posmodernas desconfien a la seua volta de les #dicotomia binarias que s'estenen i dominen l'ontologia occidental, tals com les oposicions entre verdader i fals; cos i esperit; societat i individu; llibertat i determinisme; presència i absència; dominació i sumissió o masculí i femení. Estes presuposiciones del pensament són atacades per a posar en el seu lloc consideracions sobre els matisos, les diferències i les #subtilea que difuminan i impedixen que eixes #dicotomia siguen tan clares com ho pretén la metafísica tradicional occidental.

Ademés, la filosofia posmoderna (especialment en els casos de Foucault i Agamben) subralla l'importància de les relaciones de poder en la formació dels discursos d'una época, aixina com de la personalisació del discurs en la construcció de la veritat i de les opinions acceptades universalment.

Esquemáticamente, la modernitat (com a periodo que transcorre entre les #filosofia de Descartes i d'Hegel) està articulada entorn a unes tendències generals com:

• Creència en visions omnicomprensivas del món: capaços d'otorgar llegitimitat filosòfica a certes formes d'accedir al coneiximent i a certes formes de l'acció.
• Pensar en térmens de novetat i superació: és dir, la tendència a identificar lo nou en lo millor i lo que es gasta com lo que ha segut superat.

• Concebre l'història en térmens de emancipació: és dir, com un transcurs progressiu en el que uns intelectuals coneixen els fins (llibertat, igualtat, benestar, etc.) i els mijos idòneus per a aplegar a ells (l'Ilustració, la tecnociencia, etc.).
• Concebre al home com a dominador de la naturalea: aixina com l'exaltació de la ciència, en la reducció de tota realitat a un objecte homologable i formalizable a térmens experimentals. Açò té com a conseqüència que s'identifique, en la modernitat, a la raó en la raó científica.
• Pensar segons les categories de unitat i totalitat: de tal forma que se subordina la multiplicitat d'events heterogéneus a #jerarquia fortes que giren entorn a un únic centre i a un únic horisó possible de sentit (ontològic, històric, epistemològic, etc.)

Front a estes idees, els posmodernos plantegen una atra série de postulats que, no obstant, no pretenen ser entesos com una simple inversió de la modernitat:

• Desconfiança en el saber omniabarcante i legitimador: els posmodernos proponen formes de pensament dèbils (Vattimo) o inestables (Lyotard) de la racionalitat, basades en la convicció de l'inexistència de fonaments últims o únics del saber i de l'acció.
• Rebuig a l'émfasis de lo nou i de la categoria de superació.
• Renúncia a concebre l'història com un procés universal o necessari: per als posmodernos, no existix cap forma garantisada de la humanitat per a alcançar alguna cosa aixina com l'emancipació o el progrés. Açò es traduïx en una desconfiança programàtica cap a qualsevol tipo de proposta salvífica definitiva que puga acabar en tots els mals de la humanitat.
• Rebuig a identificar la raó en la raó científic-tècnica: els posmodernos rehúsan concebre al home com a amo de la naturalea, sensibilitat que conecta a la posmodernidad en l'ecologisme, com a reacció contra els efectes destructius de la dominació tecnològica en la naturalea i com a busca de formes i cultures alternatives per a viure i habitar el món.
• Émfasis en el paradigma de la multiplicitat: front al paradigma de l'unitat, es manté l'idea de que «el món no és un, sino molts» (Vattimo).

Temàtica

Crítica a l'Ilustració

Moltes postures posmodernas critiquen certs valors de l'Ilustració del sigle XVIII. Els escrits posmodernos s'ocupen a sovint de deconstruir el paper que el poder i l'ideologia eixerciten en la configuració del discurs i les creències. Moltes posicions posmodernas queden, d'esta manera, dins de postures ontològica, epistemològica o èticament relativistes.

Història

Filosofia de la diferència

General

Se sol considerar que els filòsofs que varen inaugurar la filosofia posmoderna varen ser Jean-François Lyotard, Michel Foucault, Gilles Deleuze, Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir i Jacques Derrida. Açò és aixina perque encara que mai varen reclamar el calificatiu de posmodernos, haurien contribuït a crear l'atmòsfera intelectual en la que la filosofia posmoderna va poder florir.

Ademés, encara que puga constatar-se que estos filòsofs se situen en perspectives molt distintes entre sí, compartixen entre ells un concepte fonamental: la diferència. Cada u d'estos autors planteja el concepte de distinta forma i inclús en noms diferents, pero mantenen en comú el rebuig a tota objectivació i el propòsit de mantindre's en l'horisó de la vida i del significat per sí mateixos.

Gilles Deleuze: les diferencies

Artícul principal → Gilles Deleuze.

La diferència deleuziana prové principalment d'una reflexió sobre el eterna tornada nietzscheano i de la multiplicitat de Bergson. En Nietzsche i la filosofia, Deleuze tracta d'interpretar a Nietzsche contra la dialèctica hegeliana, és dir, tracta de pensar una diferència que mai és incorporada de nou al logos, ni a la raó ni al concepte.

Jacques Derrida: la différance

Artícul principal → Jacques Derrida.

La différance derridiana està basada en dos fonts principals, que són distintes a les que utilisa Deleuze i que inclús són aquelles a les que este s'opon: Identitat i diferència d'Heidegger i la dialèctica dels oposts en Hegel i Schelling. La tentativa derridiana de pensar el procés de différance s'inscriu en la llínea d'atres intents de Schelling, Heidegger o Bataille per pensar esta diferència, que és una negatividad absoluta que excediria el sistema hegeliano, no des de fòra o contra ell, sino des de l'interior del propi sistema. El resultat és el concepte de différance, que aglutina la diferenciació que crea les diferències i que diferix en un sentit temporal.

Aixina mateix, Derrida també va desenrollar el concepte de deconstrucción, inspirat a partir del concepte heideggeriano de Destruktion. La deconstrucción planteja la filosofia com una forma de crítica dels texts. Ataca principalment el fet de que la filosofia occidental ha privilegiat sempre els conceptes de presència i de logos, que es manifesten a través de la paraula. En canvi, la absència i la chafada, que es manifesten en l'escritura, estarien en un segon pla. D'esta forma, Derrida pretén deconstruir el logocentrismo. Com a part d'este proyecte, va reformular la cultura humana com una ret inconexa de marques i escrits que proliferen i en els que l'autor està absent.

El propòsit principal de la deconstrucción és, d'esta manera, revelar la différance que determina l'espai de lo que té o no sentit, aplicat a tot text que reclame la seua pròpia coherència.

Jean-François Lyotard: la disputa

Artícul principal → Jean-François Lyotard.

En els treballs de Jean-François Lyotard es deixa entrevore un interés pel paper de la narració en la cultura humana i, particularment, en el paper que eixa narració adopta quan abandonem la Modernitat per a entrar en la condició posmoderna o post-industrial. Lyotard manté que les #filosofia modernes llegitimen les seues pretensions d'alcançar la veritat no sobre bases llògiques o empíriques, tal com elles ho pretendrien, sino sobre històries acceptades (cridades metarrelatos) sobre el coneiximent del món (lo que Ludwig Wittgenstein va denominar jocs del llenguage). Ademés, Lyotard afirma que, en la nostra condició posmoderna, ya no és possible llegitimar estes «pretensions de veres». Llavors, es planteja la qüestió de cóm formular juïns quan ya no hi ha regles sobre el juí a les quals es puga apelar. És també l'incapacitat de les víctimes per a ser escoltades. Açò sugerix que, com a part del colapse de les narracions modernes, els humans desenrollen un nou joc de llenguage. Este nou joc ya no reivindica la veritat absoluta, sino que més be glorifica un món de relacions que estan canviant contínuament.

Michel Foucault: la singularitat de la episteme

Artícul principal → Michel Foucault.

Michel Foucault aborda la filosofia posmoderna des d'una perspectiva històrica basada en l'estructuralisme, encara que al mateix temps rebuja la filosofia posmoderna, ya que reformula l'història i desestabilisa els marcs filosòfics del pensament occidental. Aixina mateix, en els seus treballs Foucault examina la manera en que el coneiximent està determinat i és modificat per l'eixercici del poder.

No obstant, encara que tant Foucault com Derrida són citats com a filòsofs posmodernos, cada u ha rebujat les conclusions de l'atre. Com Lyotard, abdós són escèptics respecte a la possibilitat de trobar veritats absolutes o universals. No obstant, a diferència de Lyotard, les seues tendències són més pessimistes respecte a les possibilitats liberador d'algun nou joc del llenguage. Per açò, alguns han preferit cridar-los més be postestructuralistas que posmodernos.^{cita requerida}

La posmodernidad americana

Filosofia posmoderna i posanalítica

La filosofia posmoderna ha estat en certa mida influenciada per les crítiques de Ludwig Wittgenstein a la Filosofia analítica. Cal afegir-li a açò els treballs de Thomas Kuhn en Filosofia de la ciència en el seu llibre L'estructura de les revolucions científiques.

Richard Rorty

Artícul principal → Richard Rorty.

En els Estats Units, el filòsof posmoderno més conegut és sense dubte Richard Rorty. Filòsof analític en els seus començos, Rorty sosté que la suma de la crítica de la distinció analític-sintètic de W.V.O. Quine i la crítica de Wilfrid Sellars al mit de lo donat permet abandonar la concepció del pensament i del llenguage com a espills d'una realitat o d'un món extern. Més encara, mentres comenta la crítica al dualisme entre esquema conceptual i continguts empírics de Donald Davidson, Rorty nos invita a preguntar-nos si els nostres conceptes particulars estan relacionats adequadament en el món, o si podem justificar les nostres formes de descriure el món front a atres formes de fer-ho. Afirma Rorty que la veritat no es troba en l'adequació o la representació de lo real, sino que ella pertany a les pràctiques socials i el llenguage és lo que servix als nostres interessos durant un periodo de temps determinat (d'esta manera, les llengües antigues són intraducibles perque tenen un vocabulari que hui en dia seria inútil).

Cultural studies i French theory

Baixe el nom de French theory (de l'anglés teoria francesa) s'aglutina un conjunt de teories filosòfiques, lliteràries i socials en el que la noció derridiana de deconstrucción ocupa un lloc central i que varen començar a desenrollar-se a partir dels anys 1970 en Estats Units.

El seu nom, teoria francesa, prové de les fortes influències que varen eixercir autors francesos en esta corrent, com Jacques Derrida, Gilles Deleuze, Simone de Beauvoir, Michel Foucault, Jacques Lacan, Félix Guattari, Lluïx Irigaray, Jean-François Lyotard, Jean Baudrillard, Jacques Rancière, Claude Lévi-Strauss o Julia Kristeva entre uns atres. L'influència d'estos autors es va deixar notar en les obres d'uns atres tants, com Richard Rorty, Donna Haraway, Fredric Jameson, Edward Said o Gayatri Chakravorty Spivak.

Posmodernismo i postestructuralismo

Artícul principal → Posestructuralismo.

La filosofia posmoderna manté prou similituts en el posestructuralismo. Normalment, la consideració d'abdós com a idèntics o com a diferents depén de la visió de cada u. Els detractors d'alguna de les dos corrents a sovint unixen abdós com una sola; mentres que aquells que defenen alguna de les dos solen trobar sotils diferències entre elles.^{cita requerida}

Crítiques a la filosofia posmoderna

El método d'escritura amprat per alguns filòsofs posmodernos va ser atacat de forma #virulent pels físics Alan Sokal i Jean Bricmont. Alan Sokal, responent a l'us —segons ell abusiu i inapropiat— de térmens de les ciències físiques i matemàtiques en un context filosòfic o social, va produir un fals artícul construït a partir de cites d'atres treballs considerats posmodernos. Va enviar dit artícul a la revista Social text, que ho va acceptar, aixina com va enviar un segon artícul descobrint l'engany. Esta publicació va desnugar una forta controvèrsia coneguda com escàndal Sokal.

Vore també

• Deconstrucción
• Fisicalismo
• Posestructuralismo
• Posmaterialismo
• Posmodernidad
• Posthumanismo

Bibliografia

En espanyol

• Cusset, François (2005). French theory: Foucault, Derrida, Deleuze & cía. i les mutacions de la vida intelectual en Estats Units, Barcelona: Melusina. ISBN 84-934214-1-3.
• Deleuze, Gilles (2006). Nietzsche i la filosofia, Barcelona: #Anagrama. ISBN 978-84-339-0017-3.
• Derrida, Jacques (2015). Clamor Glas, Madrit: Oficina d'Art i Edicions. ISBN 9788494127076.
• Derrida, Jacques (2003). De la gramatología, Ciutat de Mèxic: Sigle XXI. ISBN 9789682301827.
• Derrida, Jacques (1989). L'escritura i la diferencia, Barcelona: Anthropos. ISBN 9788476581261.
• Heidegger, Martin (2016). Ser i temps, Madrit: Trotta. ISBN 978-84-9879-047-4.
• Lyotard, Jean-François (2009). La diferencia, Barcelona: Gedisa. ISBN 9788474323153.
• Wittgenstein, Ludwig (2009). Quaderns blau i marró, Barcelona: Tecnos. ISBN 9788430948444.

En atres idiomes

• Abbagnano, Nicola; Fornero, {{{nom2}}}; Restaino, {{{nom3}}}. Storia della Filosofia. Il pensiero contemporaneo: il debattito attuale (en italià), L'espresso.
• Hottois, Gilbert (2001). «Trois philosophes français de la différence», De la Renaissance à la Postmodernité: Unix histoire de la philosophie moderne et contemporaine (en francés), De Boeck Université.
• Aylesworth, Gary (2005). «Postmodernism», Zalta (ed.). Stanford Encyclopedia of Philosophy.

Enllaços externs

• Discussions filosòfiques modernes
• La filosofia actual, de Dart Scavino