Anar al contingut

Andréi Tarkovski

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Andrei tarkovsky stamp russia 2007.jpg
Andréi Tarkovski


Andréi Arsénievich Tarkovski (en rus: Андрей Арсеньевич Тарковский; Zavrazhie, óblast d'Ivánovo, 4 d'abril de 1932-París, 29 de decembre de 1986), conegut com Andrei Tarkovski, fon un director de cine, actor, poeta i escritor soviètic.[1] És considerat un dels més importants i influents autors del cine rus i un dels més grans de la història del cine.[2][3]

A pesar d'haver realisat únicament sèt llarcmetrages a lo llarc de vinticinc anys de carrera, de la seua prematura mort, per un càncer de pulmó, i del caràcter notòriament anticomercial i profundament artístic de la majoria de les seues películes (en l'excepció de Solaris, pel fet d'haver segut àmpliament promocionada per les autoritats del seu país com «la resposta soviètica a 2001, Odissea de l'espai, encara que es tractava d'un film tan poc dispost a entretindre a l'espectador com tota la seua obra —i el que menys agradava al propi director—) hui dia Tarkovski és recordat per la seua extrema exigència a l'hora de preparar i dirigir els seus proyectes, per les seues teories sobre el Cine i l'Art en general (recollides en el seu famós volum Esculpir el temps [4]), pel seu renuencia a acatar els dogmes culturals i les llimitacions ideològiques del seu país (que finalment ho varen dur a l'exili),[5] i per la seua contundent personalitat artística.

Va ser el primer cineaste soviètic en rebre el #León d'Or de Venècia, pel seu primer film: L'infància d'Iván (1962). No obstant, este triumfal començ no li va impedir sofrir severs problemes en les autoritats soviètiques, i va tardar sèt anys en conseguir estrenar la seua següent película, la monumental Andréi Rubliov (1969). Va acceptar dirigir Solaris (1972) perque necessitava seguir treballant i va poder realisar el seu molt personal L'espill (1975), en la que narrava molts passages de la seua pròpia vida. Dispost a seguir fent películes al preu que fòra, el desastrós rodage de Stalker (1979), que va sofrir la pèrdua de gran part del negatiu original per un accident en el revelat, casi li costa la presó quan va exigir que tornaren a otorgar-li el presupost inicial i solament va poder terminar-la en una inversió molt menor.


Fart de les imposicions i de la pressió de les autoritats culturals soviètiques,[6] va emigrar primer a Itàlia, a on va realisar el documental Tempo vaig donar viaggio (1983) i el llarcmetrage de ficció Nostàlgia (1983), i despuix a Suècia, a on en part de l'equip del seu admirat Ingmar Bergman, va dirigir el seu obra pòstuma, Sacrifici (1986), que va terminar ya molt malalt de càncer, montant-la i dissenyant el sò des del llit d'un hospital. Esta película és la més premiada en l'història del Festival de Cannes, en quatre premis, encara que, curiosament, no va guanyar la Palma d'Or.

Les autoritats soviètiques varen consentir que el seu fill fòra a visitar-ho just abans de la seua mort en l'hospital de París en el que es trobava. A la seua mort, varen exigir que el seu cos fora enviat al seu país per a ser enterrat allí, a lo que la seua dòna, Larisa Tarkóvskaya, es va negar, aludint que no pensava enterrar al cineaste en un país que tant els havia fet sofrir a ell i a la seua família.

Infància i joventut

[editar | editar còdic]

Va nàixer en la localitat de Zavrazhie, en el districte de Yúrievets (óblast de Ivánovo), Unió Soviètica (ara, Rússia). El seu pare va ser Arseni Tarkovski, reconegut com un dels poetes russos més destacats de tot el XX, i la seua mare María Ivánova Vishnyakova. En 1937, el seu pare i la seua mare es varen separar, i en 1941 el seu pare va ser voluntari per a participar en la Segona Guerra Mundial com a corresponsal de guerra. Va tornar de la guerra en una cama amputada per una ferida que li va causar cangrena.[7] El menut Andréi va viure mentrestant en la seua germana Marina, la seua mare i la seua yaya, i sempre va dir que eixa influència femenina va ser decisiva en el seu temperament artístic.

En la seua joventut, va estudiar música, pintura i escultura,[8] va deprendre llengües orientals en Moscou abans d'interessar-se pel cine; també va treballar com geólogo per un temps en Siberia.[9][10] En efecte, durant un any, de 1951 a 1952, va estudiar àrap, i va pensar sériament en estudiar música i dedicar-se a ser director d'orquesta, pero la seua mare, preocupada segons ella per les males companyies que freqüentava, ho va manar a Siberia, per a ser prospector de ferro i or, en la província de Turujansk, a on va permanéixer un any per a una expedició; a la seua tornada, en 1954, va decidir fer-se director de cine. Segons ell mateixa va dir, eixos mesos de soletat i de calma li varen ajudar a millorar i a trobar un camí pel que transitaria el restant de la seua vida.

En l'escola de cine

[editar | editar còdic]

Es va inscriure en l'aclamada Escola de Cine VGIK (Institut Estatal de Cinematografia Panruso), va realisar curtmetrages i va conéixer a els qui serien els seus millors amics i companyers de classe, Serguéi Paradzhánov i Mijaíl Vartánov; a l'hora que estudiava cine també estudiava violí. Estava en la mateixa classe que Irma Raush (Irina), en qui es va casar en abril de 1957.[11]


En l'escola, el seu mentor va ser Mijaíl Romm, un professor per les classes del qual varen passar numerosos estudiants que després serien importants #cineaste.[12] En 1956, Tarkovski va dirigir el seu primer curtmetrage, The Killers, inspirat en el relat d'Ernest Hemingway. Va terminar els seus estudis en el mediometraje El violí i la apisonadora, en 1961.[4]

Llarcmetrages

[editar | editar còdic]

Tarkovski pronte va ser el centre d'atenció de tot lo món en el seu primer llarcmetrage, L'infància d'Iván (1962), que va obtindre el #León d'Or del Festival de Cine de Venècia, Itàlia (ex aequo en Cronaca familiare de Valerio Zurlini). No obstant, pronte Tarkovski va caure baix l'estricta vigilància de les autoritats soviètiques, que temien que els seus següents films no seguiren els lineamientos del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (no mostrar imàgens religioses, per eixemple)[13] i mostraren l'atre rostre de l'Unió Soviètica; aixina, se li va retallar el presupost per a filmar L'idiota de Fiódor Dostoyevski[14] i se li va negar enterament el rodage d'una película dedicada al Evangelio de Lucas. Eren els anys de la Guerra Freda i qualsevol denúncia —ya fòra de manera directa o velada— cap al règim en qualsevol de les facetes artístiques era pronte reprimida. Com a resultat d'eixa vigilància, el següent film de Tarkovski, Andréi Rubliov (1966), va ser prohibit fins a 1971. Andréi Rubliov va ser exhibida a les quatre del matí de l'últim dia en la vigèsima segona edició del Festival de Cine de Cannes (França), per orde expressa de les autoritats soviètiques en la finalitat d'evitar qualsevol possible nominació als premis (de fet, la cinta no va guanyar cap, encara que va obtindre durant aquell mateix any el Premi de la Crítica Internacional, FIPRESCI) i va ser distribuïda parcialment per a salvaguardar les apariències.[15]

A pesar de que no tenia control sobre el destí final de les seues películes, Andréi Tarkovski va seguir filmant. La seua següent obra, Solaris (1972), va anar pronte aclamada en l'Est i considerada per molts com la resposta soviètica a la película 2001: Una odissea de l'espai, del director nortamericà Stanley Kubrick, encara que Tarkovski sempre va afirmar que no l'hi havia vist. D'acort en el seu llibre pòstum Esculpir en el temps i segons el seu propi testimoni en el documental Tempo vaig donar viaggio, Tarkovski considerava Solaris com la seua película menys conseguida perque no havia conseguit escapar de les regles del gènero de la ciència ficció.

No obstant, treballar en l'Unió Soviètica significava fer-ho sempre en les llimitacions, tant creatives com a cinematogràfiques, impostes per les autoritats soviètiques. Sobrepassar tals llimitacions implicava problemes forts per a qualsevol cineaste soviètic. En 1975, Tarkovski va tindre un problema en les autoritats, que per poc li va costar la presó, a raïl de la seua película L'espill (Zérkalo), una densa i autobiogràfica película en una radical, innovadora i sugestiva estructura narrativa.

La seua següent película, també de ciència ficció, Stalker (1979), va tindre que ser filmada de nou, en una dràstica reducció econòmica en la producció, en acabant de que un accident en el laboratori destruïra totalment la primera versió filmada.


Tarkovski va ser a Itàlia en 1982 per a escomençar a rodar Nostàlgia, pero després Mosfilm es va retirar del proyecte, per #lo que va buscar i va rebre respal financer de la RAI italiana. Tarkovski va completar la película en 1983 i va ser presentada en el Festival de Cine de Cannes, a on va guanyar el premi FIPRESCI i el Premi del Jurat Ecuménico. Tarkovski també va compartir un premi especial cridat Grand Prix du cinéma de Creation en Robert Bresson. Les autoritats soviètiques varen pressionar per a evitar que la película guanyara la Palma d'Or,[16] un fet que va enfortir la resolució de Tarkovski de no tornar a treballar en l'Unió Soviètica. Despuix de Cannes va ser a Londres per a montar i coreografiar l'òpera Borís Godunov en la Royal Opera House baixe la direcció musical de Claudio Abbado.[17]

La seua última película, Sacrifici (1986), va ser filmada en Suècia en l'ajuda dels colaboradors habituals del cineaste suec Ingmar Bergman, va guanyar quatre premis en el Festival de Cine de Cannes, un fet sense precedents en l'història del cine soviètic. No obstant, en eixos mesos Andréi Tarkovski estava sofrint els estralls del càncer i li va anar impossible assistir a arreplegar el Premi Especial del Jurat que va obtindre esta película, i va anar el seu fill Andriushka qui ho va arreplegar davant un aplaudiment general que es va prolongar durant varis minuts.

Els seus últims dies

[editar | editar còdic]

Tarkovski va viure durant un temps en Florencia[18] i va morir en París el 29 de decembre de 1986. El seu funeral es va portar a terme en la Catedral d'Alejandro Nevski de París. Va ser enterrat el 3 de giner de 1987 en el cementeri rus de Sainte-Geneviève-dones-Bois en França. L'inscripció en la seua làpida, que va ser erigida en 1994, va ser concebuda per l'esposa de Tarkovski, Larisa, diu: A l'home que va vore l'àngel. Larisa va morir en 1998 i està enterrada junt al seu espós.[19]

Llegat

[editar | editar còdic]

El més famós director soviètic des de Serguéi Eisenstein, Andréi Tarkovski és un dels màxims representants del cine rus, les películes del qual són intensament íntimes, ocasionalment controvertides, sempre belles en cada fotograma; i és per això per lo que és considerat com un poeta del cine. Ell es mostrava interessat en l'home i la seua busca de respostes de la vida mateixa, la decadència de la verdadera espiritualitat en la societat moderna i l'incapacitat de la humanitat per a respondre adequadament a les demandes de la tecnologia, que domina cada volta més tot l'espectre de la vida humana. Ingmar Bergman, parlant sobre L'infància d'Iván, va declarar:


"Quan vaig descobrir les primeres películes de Tarkovski, fon un milacre. De sobte em vaig trobar davant una porta de la que mai havia tingut la clau, una habitació en la que sempre havia volgut penetrar i en la que ell se sentia perfectament a gust. Algú va ser capaç d'expressar lo que sempre havia volgut dir sense saber cóm. Per al meu Tarkovski és el millor cineaste." [20]

Andréi Tarkovski considerava que la seua película Andréi Rubliov era el millor eixemple per a mostrar a la gent quin és el verdader rol i la responsabilitat real de l'artiste en la societat, aludint a que ell mateixa, com a cineasta, no tenia per qué ser obligat a ser un mer treballador de l'Estat soviètic que reflectira simplement les «maravelles» de la política comunista com solien demandar-li a tots els artistes de la seua época.

Interessat en anar més allà del llenguage cinematogràfic, Tarkovski va explorar noves formes de narrativa cinematogràfica, que varen influir en la nova generació de #cineaste, i va desenrollar una interessant teoria del Cine, a la que va cridar «Esculpir en el temps». Destacava, entre unes atres, una característica del Cine: la capacitat de fixar i immortalisar el temps. A partir d'esta idea, el cineaste deu esculpir un bloc de temps per a deixar al descobert l'image cinematogràfica. Despuix de L'espill, Tarkovski va anunciar que es dedicaria completament a seguir les premisses dramàtiques del filòsof Aristóteles: concentrar totalment una història en un sol lloc baix un sol dia solar (és dir, des de que ix el sol fins que torna a fer-ho) en algun moment del temps. Sacrifici és considerada per molts com el perfecte reflex de la llegendària teoria cinematogràfica de Andréi Tarkovski.

Els archius documentals de Tarkovski —que inclouen guions, fotografies, artículs escrits per ell mateixa, entre atres coses— es conserven en l'actualitat en la Fundació Andréi Tarkovski, dirigida per Andréi Tarkovski, fill del director, que té les seues sèus en Moscou, Florencia i París.

En abril de 1972, Leonid Kozlov va demanar a Tarkovski que compilara una llista de les seues dèu películes favorites. Andréi, prenent molt en sério dita petició, va començar anotant una llista en els noms dels seus directors predilectes (Buñuel, Mizoguchi, Bergman, Bresson, Kurosawa, Antonioni, Vigo, Dreyer), per a després establir una llista de películes cuidadosadament numerada:[21]

  1. Diari d'un retor rural (Li journal d'un vaig curar de campagne, 1950), de Robert Bresson
  2. Els comulgantes (Nattvardsgästerna, 1962), d'Ingmar Bergman
  3. Nazarín (1958), de Luis Buñuel
  4. Fraules salvages / Quan fuig el dia (Smultronstället, 1957), d'Ingmar Bergman
  5. Llums de la ciutat (City Lights, 1930), de Charles Chaplin
  6. Els contes de la lluna pàlida (Ugetsu monogatari, 1953), de Kenji Mizoguchi
  7. Els sèt samuráis (Shichinin no samurai, 1954), d'Akira Kurosawa
  8. Persona (1966), d'Ingmar Bergman
  9. Mouchette (1967), de Robert Bresson
  10. La dòna en l'arena (Suna no onna, 1964), d'Hiroshi Teshigahara.

Filmografia

[editar | editar còdic]
  • Ubiytsy (Убийцы) (Assessins) (1958) — primera película com a estudiant, basada en un conte curt d'Ernest Hemingway.
  • Kontsentrat (Концентрат) (Concentrat) (1958) — segona película d'estudiant.
  • Segodnya uvolnéniya ne búdet (Сегодня увольнения не будет) (Hui no es llicenciarà) (1959) — tercera película d'estudiant.
  • Katok i skripka (1960) (Каток и скрипка) (La apisonadora i el violí) — película de graduació en l'escola de cine.
  • L'infància d'Iván (Ivánovo detstvo) (Иваново детство) (1962)

Premis i distincions

[editar | editar còdic]
Festival Internacional de Cine de Venècia
Any Categoria Película Resultat
1962[22] #León d'Or L'infància d'Iván Plantilla:Cela
Festival Internacional de Cine de Cannes
Any Categoria Película Resultat
1969[23] Premi FIPRESCI Andréi Rubliov Plantilla:Cela
1972[24] Gran Premi del Jurat Solaris Plantilla:Cela
1983[25] Millor director Nostàlgia Plantilla:Cela
Premi FIPRESCI Nostàlgia Plantilla:Cela
Premi del Jurat Ecuménico Nostàlgia Plantilla:Cela
1986[26] Gran Premi del Jurat Sacrifici Plantilla:Cela
Premi FIPRESCI Sacrifici Plantilla:Cela
Premi del Jurat Ecuménico Sacrifici Plantilla:Cela

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Peter Rollberg (2009). Historical Dictionary of Russian and Soviet Cinema, Rowman & Littlefield, pp. 685–690. ISBN 978-0-8108-6072-8.
  2. ↑ «Andréi Tarkovski, el cineaste lluent d'un món imperfecte» (en espanyol). Infobae.
  3. ↑ Nick James. «The Tarkovsky legacy» (en en). Sight & Sound Magazine. Consultat el 19-12-2022.
  4. ↑ 4,0 4,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada :0
  5. ↑ «Censorship’s impact on Tarkovsky’s movies» (en en). Consultat el 19-12-2022.
  6. ↑ Tarkovsky, Andrei (1991). Clave Within Clave: The Diaries 1970-1986 (en en), Calcutta: Seagull Books. ISBN 978-81-7046-083-1.
  7. ↑ Peter Green. «Andrei Tarkovsky: The Winding Quest» (en en). Consultat el 19-12-2022.
  8. ↑ Michel Chion, Andreï Tarkovski, Paris, Cahiers du cinéma et Le Monde, coll. « Grands cinéastes », 28 de febrer de 2008, primera edició, p. 94. (ISBN 978-2-86642-503-6).
  9. ↑ Green, Peter. Andrei Tarkovsky: The Winding Quest, Springer, p. 2. ISBN 978-1349119967.
  10. ↑ Volkov, Solomon (2009). The Magical Chorus: A History of Russian Culture from Tolstoy to Solzhenitsyn. Vintage Books. p. 230. ISBN 978-1400077861.
  11. ↑ Pleshakova, Anastasia. Тарковский был "разрешенным контрреволюционером" [Tarkovsky va ser "un contrarevolucionario llegal"].
  12. ↑ «Mikhail Romm». Consultat el 19-12-2022.
  13. ↑ La prohibició de motius religiosos en el cine va donar el seu inici en 1937 quan es va posar fi a la producció de la película El prat de Bezhin de Serguéi Eisenstein, acusat per Borís Shumyatski de presentar els conflictes de la película en térmens bíblics, més que ubicar els conflictes en el context de la lluita de classes.
  14. ↑ Apostolov, A. (2020). Chronicles of a Great Senar-Encounter: The Idiot by Andrei Tarkovsky. Apparatus. Film, Mija and Digital Cultures of Central and Eastern Europe, (10). https://doi.org/10.17892/app.2020.00010.139
  15. ↑ J. Hoberman. «Comments on Andrei Rublev». Consultat el 19-12-2022.
  16. ↑ Wagstaff, Peter (2004). Border crossings: mapping identities in modern Europe, Peter Lang, p. 169. ISBN 978-3-03910-279-2.
  17. ↑ Vladimir L. Marchenkov. «Andrei Tarkovsky's Production of Boris Godunov as an Artistic Credo» (en en). Atlantis Press. Consultat el 19-12-2022.
  18. ↑ Deirdre Pirro. «Andrei Tarkovsky». Consultat el 19-12-2022.
  19. ↑ «https://skdeco.ru/en/utepliteli/kakoi-rak-byl-o-tarkovskogo-andrei-tarkovskii-poslednie-dni-geniya-skandalnaya.html» (en en). Consultat el 19-12-2022.
  20. ↑ Fergus Daly i Katherine Waugh. «1962: Ivan’s Childhood (Andrei Tarkovsky)» (en en). Senses of Cinema. Consultat el 19-12-2022.
  21. ↑ «Andrei Tarkovsky Creates a List of His 10 Favorite Films (1972)» (en en). Consultat el 19-12-2022.
  22. ↑ «Venice Film Festival 1963 Awards». imdb.com. Consultat el 5 de maig de 2021.
  23. ↑ Plantilla:Citaweb
  24. ↑ Plantilla:Citaweb
  25. ↑ Plantilla:Citaweb
  26. ↑ Plantilla:Citaweb
  27. ↑ Tarkovski, Andréi (2017). Atrapeu la vida. Lliçons de cine per a escultors del temps, Madrit: Errata naturae. ISBN 978-84-16544-29-5.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Andréi_Tarkovski&oldid=616662»