Modest Músorgski

Archiu:Modest Musorgskiy 1876 (cropped).jpg

Modest Músorgski

Plantilla:Cirílico^[1] (Karevo, Governació de Pskov, 21 de març de 1839-San Petersburgo, 28 de març de 1881) va ser un compositor rus, integrant del grup de «Els Cinc». Entre les seues obres destaquen l'òpera Borís Godunov (1872), el poema simfònic Una nit en el Mont Pelat (1867) i la suite per a piano Quadros d'una exposició (1874).

Músorgski va ser un innovador de la música russa en el periodo romàntic. Es va esforçar per conseguir una identitat musical exclusivament russa, a sovint desafiant deliberadament les convencions establides de la música occidental. Moltes de les seues obres es varen inspirar en la història russa, el folklore rus i atres temes nacionals.

Durant molts anys, les obres de Músorgski es varen conéixer principalment en versions revisades o completades per atres compositors. Moltes de les seues composicions més importants han adquirit póstumamente les seues formes originals i algunes de les partitures originals ara també estan disponibles.

Biografia

Modest Músorgski va nàixer el 21 de març de 1839 (9 de març, segons el calendari juliano), en el llogaret russa de Karevo (Pskov, al nort de Rússia), en una regió llauradora a on va viure els seus primers dèu anys. El seu pare, Piotr Alekséievich Músorgski, era un terratinent d'orige llaurador i la seua mare Yulia Ivánovna, pianiste professional, va ser l'encarregada d'iniciar al seu fill en l'estudi del seu instrument quan tenia sis anys.^[2]

En 1849, va ingressar junt al seu germà Filaret en l'Escola Pedro i Pablo (San Petersburgo), famosa per la seua tradició en l'instrucció de l'èlit militar. Paralelament va rebre classes particulars d'Anton Herke (més vesprada titular de la càtedra de piano del Conservatori de Sant Petersburgo). En 1852, va ingressar en l'Acadèmia Militar d'Oficials de la Guàrdia Imperial i en 1856, com a tinent, en el prestigiós regiment Preobrazhenski. Allí va permanéixer fins que en 1858, en dèneu anys, va abandonar la carrera militar, per a dedicar-se enterament a la música.^[2]

Paralelament, va continuar el seu camí com a compositor: en 1853 va publicar la seua primera obra, Polca dels abanderats. A finals de la década de 1850 va conéixer a Aleksandr Dargomyzhski i a César Cui i, a través d'ells, va entrar en el Círcul de Mili Balákirev (de qui va rebre classes de composició) i Vladímir Stásov.

La abolició de la servitut en Rússia (1861) va dur importants conseqüències econòmiques, socials i polítiques al país. Prova d'això va ser la necessitat de Modest de fer-se càrrec de la seua mare (viuda des de 1853) fins a la seua mort en 1865. Lligat des del seu naiximent a la menuda noblea rural, Músorgski va abandonar poc a poc dit estrat, instalant-se primer en una comuna en San Petersburgo i obtenint un lloc de funcionari.^[2] A això se li va sumar la seua participació activa en la Kuchka (grup d'Els Cinc) que musicalment es va posicionar com a progressiste, front al conservadurisme atribuït a l'èlit intelectual aristócrata, seguidora de la música europea occidental.^[3]

En 1867, va perdre el seu treball i va decidir anar-se a casa del seu germà. Més vesprada va compartir apartament en el seu colega professional i mestre Rimski-Kórsakov fins que este va contraure matrimoni en 1872. L'última década de la seua vida la va passar treballant en l'administració pública, en la que compaginava la seua tasca de composició. En 1880, va perdre de nou el seu treball i es va vore necessitat de l'ajuda econòmica de la contralto Daria Leónova. El 24 de febrer de 1881, va ser ingressat en l'Hospital Militar Nikoláievski de Sant Petersburgo despuix de sofrir varis atacs epilèptics i va permanéixer allí fins a la seua mort, el 28 de març de 1881.^[2]

El nacionalisme rus

El nacionalisme és l'idea de que els membres d'una mateixa nació compartixen una única identitat nacional que traspassa inclús les barreres socials i es veu reflectida en les seues expressions culturals: la llengua, la vora, la dansa...^[4] Es relaciona en allò “natural”, d'alguna manera innat i bo (molt en relació en l'idea de el “bon salvage” de Rousseau i el Volkgeist - ànima del poble - d'Herder; una ideologia que s'expandix per tota Europa durant el XIX).

Per tant, en l'Europa d'aquell moment, la música "folklórica" (rural) escomença a definir-se com aquella que no és creada com a tal sino que brota per sí mateixa, com a expressió de sentiments, i comença a contrapondre's a l'idea d'una música culta, acadèmica, “clàssica”. Nikolái Chernyshevski, molt important per a entendre l'estètica en l'art rus de mitan de el XIX, contrapon en la seua Les relacions estètiques de l'art en la realitat (Эстетические отношения искусства к действительности, 1855) la cançó folklòrica (la cançó natural, lligada a lo real) a la vora de l'òpera italiana (“artificial, calculat, adornat”).^[4]

Tot este entramat filosòfic-estètic troba el seu zenit musical en el famós Círcul de Balákirev (kuchka, Els Cinc…), grup conceptualment caracterisat per la visió de Vladímir Stásov, influent personage de la Nova Escola Russa. Segons Stásov, la música de Mili Balákirev, Aleksandr Borodín, César Cuí, Nikolái Rimski-Kórsakov i Músorgski seguia quatre llínees principals: l'absència de preconcepciones i d'una fe cega (lo que la feya rebujar l'academicisme occidental i les seues formes), l'element orientaliste, una preferència per la música programàtica (lo que era vist com a progressista, lligat a lo real) i la busca d'un caràcter nacional (en l'inclusió del folklore). Per això buscaven models, en ocasions idealizándolos de certa manera, en compositors com Mijaíl Glinka. El seu periodo de major producció s'ha emmarcat entre 1856 i 1863.^[4]

Apunt sobre l'historiografia

El nacionalisme impregna la cultura europea de el XIX pero també marca la recepció i l'historiografia musical fins als nostres dies (sobretot en lo que a la música russa de dit periodo es referix). Açò ha donat com resultat una image idealizada dels compositors i les seues obres en l'anàlisis de les quals a sovint es lliga caràcter nacional en folklorismo i autenticitat i a la seua volta en valors lliberals o “progressistes” (que, en teoria, reflectien els ideals de l'emancipació social i nacional del poble rus). Aixina, la música de Músorgski per a l'historiografia soviètica ha segut etiquetada com a populista i protorrevolucionaria (i fins a hui per historiadors com Michael Russ o Dorothea Redepenning).^[4]

L'hermetisme d'esta visió idealizada ha fet que tota la música del grup s'haja entés com l'expressió natural d'aquella “ànima del poble” rus i el seu esperit revolucionari, en contraposició a la visió més cosmopolita de músics com Rubinstein, Chaikovski o Rajmáninov. Per a relativizar esta concepció, l'historiador Francis Maes recorda que l'expressió de dit nacionalisme no residix en la música en sí mateixa, sino en el víncul entre la composició i el seu context. Aixina aporta noves visions del repertori en l'objectiu de deconstruir el discurs esencialista:

El Grup dels Cinc, entre atres músics actius entorn a 1860, va abraçar la corrent cultural nacionaliste russa per a provocar el reconeiximent de la seua música. Una música que poguera entendre's al mateix nivell (o inclús superior) de la “art music” occidental – fins a eixe moment entesa en Rússia com pasatiempo i distinció d'aristócrates. El recurs nacional era una via directa de conexió en la vida de la societat russa.^[4]
Existia un desacort dins del grup en incloure cançons populars o no en les seues obres i cóm devien ser enteses. Per a alguns sol devien usar-se en situacions a on trobar-les en realitat, cantades per personages que representaren eixa part de la societat (molt en llínea en el Realisme rus). Uns atres feyen dels seus personages símbols del caràcter nacional. Pero no era una opinió unànim.^[3]
El Nacionalisme també ha servit com a arma política i de propaganda, per a desacreditar o acreditar una música i per a valorar estèticament una obra (i açò s'ha vist acompanyat d'unes premisses ideològiques poc detectades o reforçades per cert tipo d'historiografia).^[4]

Sant Petersburgo i la cultura musical russa

A mitan de el XIX, la música no jugava un paper massa important en la vida pública de la capital russa. No existien grans orquestes ni societats de concerts. Tampoc hi havia un sistema educatiu (solament classes particulars com les que va prendre Músorgski) ni una crítica musical potent. La música era privilegi de l'aristocràcia en una ciutat d'alt nivell econòmic i per ella passaven virtuosos europeus (Clara Schumann o Franz Liszt) i la opera italiana era un símbol de distinció. En la fortament estratificada societat russa, els músics s'equiparaven als llauradors en drets (a diferència de pintors, escultors o actors que sí contaven en certs privilegis).^[5]

Antón Rubinstein va fundar el Conservatori de Sant Petersburgo en 1862, despuix d'anys d'esforç i no sense objeccions de l'aristocràcia i d'atres músics en aspiracions professionals com a Mili Balákirev. Este últim es va opondre a qualsevol forma d'educació acadèmica i, com a alternativa, es va rodejar entre 1856 i 1863 del grup de músics (kuchka) als que pretenia ensenyar segons els seus principis. Tots ells tenien la possibilitat econòmica per a dedicar-se a això. Borodín era químic, Cui ingenier i el restant ostentava algun càrrec militar.^[5]

La falta de coneiximent tècnic en la composició de Balákirev es deixa vore també en la de les obres de Músorgski, que vea el conservatori com antimusical i artificial. Hi ha qui ha volgut entendre la falta d'entrenament acadèmic de Músorgski com una conseqüència d'un paulatí empobriment econòmic. Cert és que va abandonar la carrera militar i el seu estat econòmic va empijorar, pero l'explicació més plausible a dia de hui és la visió denostada que tant Músorgski com el restant del grup mostrava cap a l'academicisme i lo que significava. És per això que ideològica i estèticament també es va defendre des d'un cert nacionalisme i, sobretot, des del realisme: volia que les seues obres donaren la sensació de vida, de realitat i per a això, les formes de la composició escolàstica significaven un gran impediment.^[6]

Durant dos décades, el repertori del Conservatori i de la Societat Musical Russa va ser tachat per la prensa (en concret pel crític Aleksandr Serov) de «alemà, conservador i passat de moda». Els artículs de Stásov i Cui també varen seguir una llínea similar a la de Serov (encara que en diferències). Poc a poc varen ser creant dos categories estètiques que diferenciaven entre la llibertat creativa del grup de Balákirev i l'academicisme del método de Rubinstein.^[3]

Antón Rubinstein acabava de crear la Societat Musical Russa i de fundar el Conservatori de Sant Petersburgo quan una esmolada diferència d'opinions va sorgir entre el camp conservador i el progressiste. Rubinstein era el campeó del primer. Els progressistes es varen separar en dos bandos: el círcul de Balákirev —inspirat per Liszt— i Serov, qui va triar a Wagner com el seu mentor.”^[3] Cal entendre conservador ací en el sentit de que Rubinstein tirava la mirada cap a Viena i buscava referents en noms com Schubert i Chopin, pero no en Liszt ni en Wagner. Açò no deu entrar en contradicció en les seues accions institucionals o polítiques: la lluita personal que va mamprendre tenia com a objectiu el desenroll de la cultura musical de la ciutat, seguint els referents de les ciutats europees a on havia estudiat i eixercit.

Realisme rus

Segons Francis Maes, podria entendre's com una adaptació de la filosofia realista russa la conexió entre forma i contingut que proponia el círcul de Balákirev. Per a ells la realitat empírica era l'única realitat i la bellea no era una mera abstracció intelectual sino que canviava arrastrada pel canvi del món real. Un objecte bell era el que expressava o feya recordar a la vida (en tot lo que això comportava). L'influència del positivisme pot vore's en la concepció de que el subjecte de l'art no és l'abstracció de l'intelecte sino la “realitat objectivament observable”. I cantar era para ells alguna cosa natural i real en sí mateixa.^[6]

D'ací que mostraren la seua falta d'instrucció tècnica com alguna cosa que els permetia expressar espontàneament les seues emocions, al mateix temps que es varen acostar a l'empirisme per mig de l'elegit método del realisme musical.

Dos tipos d'expressions subjectes a este concepte s'han entés en la producció de Músorgski. La primera la seua producció vocal, per ser entés en dit paradigma la vora com l'expressió musical més “natural” i real. També per l'adequació en el treball del compositor de la música i les característiques de la llengua russa. La segona i més evident són obres com Quadros d'una exposició, que tenen un referent directe en la realitat i que d'alguna manera tracta d'imitar-ho o simular-ho: un objecte visual artístic concret, en uns personages, uns espais, unes històries... pero sobretot unes emocions i unes vivències.^[6]

Obres

La música vocal de Músorgski evita generalment les llínees melòdiques i el fraseo simètric i tendix a ajustar-se lo més estretament possible als accents del parla normal. Traça destacada de les melodies de Músorgski és el seu caràcter modal. Alié a l'us convencional de l'harmonia, crea noves #harmonia. El realisme, que constituïx una traça tan destacada de la lliteratura russa de el XIX, està ejemplificado en Músorgski no solament en el fet d'imitar la paraula parlada, sino en la descripció musical. Com atres compositors russos, Músorgski construïx els seus efectes per mig de la repetició i acumulació i no per mig d'un desenroll temàtic.

El seu llegat musical consta d'una trentena de cançons, entre les que descollen L'habitació de chiquets (conformada per sèt obres que es consideren lo millor de Músorgski, les quals des de la seua estrena li varen aportar popularitat al seu autor); Vores i danses de la mort; La cançó de la puça (en lletra del dramaturc alemà Wolfgang Goethe); huit composicions corals; la òpera Borís Godunov; el drama musical Jovánschina, El matrimoni (primer acte), comèdia musical; La fira de Soróchinets; les composicions orquestals Scherzo en si bemol, Intermezzo, Marcha a la turca, Una nit en el Mont Pelat.

Música per a piano

Les seues dos obres més conegudes en el món occidental són la òpera Borís Godunov (basada en episodis de l'història russa) i la seua composició per a piano Quadros d'una exposició, que posteriorment el compositor francés Maurice Ravel va adaptar per a orquesta, #lo que va fer que tinguera major difusió fòra del seu país. Quadros d'una exposició basada en l'obra pictòrica del seu amic llavors recentment fallit: Víktor Hartmann la qual entre atres versions célebres com la de Maurice Ravel també va ser versionada i tocada pel grup Emerson, Lake & Palmer i tenen un disc titulat igual que l'obra de Músorgski. Isao Tomita, compositor japonés de música electrònica, va gravar la versió original de l'obra Quadros d'una exposició, únicament en sintetisadors. Va ser el seu segon àlbum oficial publicat en 1975.

Vore també

[[Archiu:{{#switch:Música clàssica|20px|Vore el portal sobre Música clàssica]] Portal:Música clàssica. Contingut relacionat en Música clàssica.

Referències

↑ Note's que el seu nom es pronuncia Modést i no Módest.
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 ^2,3 Moreno, Juan Carlos; Nuño, {{{nom2}}}; Pascual, {{{nom3}}} (2006). Deutsche Grammophon (ed.). Quadros d'una exposició. Rimski-Korsakov: Scheherazade., Espanya: RBA Coleccionables, S.A.. ISBN 84-473-4599-8.
↑ ^3,0 ^3,1 ^3,2 ^3,3 Maes, Francis (2002). «4. The Clash of Idees. The Quest for the Essence of the New Russian Music.», A History of Russian music: from Kamarinskaya to Babi Yar., United States of America: University of Califòrnia Press, p. 49-62. ISBN 0-520-21815-9.
↑ ^4,0 ^4,1 ^4,2 ^4,3 ^4,4 ^4,5 Maes, Francis (2002). «1. Introduction. Natasha's Danse, or Musical Nationalism.», A History of Russian music: from Kamarinskaya to Babi Yar, United States of America: University of Califòrnia Press, p. 1-10. ISBN 0-520-21815-9.
↑ ^5,0 ^5,1 Maes, Francis (2002). «3. "There's Petersburg for You!". The Birth Pangs of a Music Culture.», A History of Russian music: from Kamarinskaya to Babi Yar, United States of America: University of Califòrnia Press, p. 30-48. ISBN 0-520-21815-9.
↑ ^6,0 ^6,1 ^6,2 Maes, Francis (2002). «5. The Theory in Practice. Musical Creation.», A History of Russian music: from Kamarinskaya to Babi Yar, United States of America: University of Califòrnia Press, p. 63-92. ISBN 0-520-21815-9.

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Modest Músorgski.
Plantilla:IMSLP
Música i partitures de domini públic en Musopen
Tableaux d'unix exposition Transcription pour contrebasse seule parell Maurici ROMERO
Breu biografia i oïment de vàries obres de l'autor, entre elles Una nit en el Mont Pelat, en El Poder de la Paraula

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Modest Músorgski» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Note's que el seu nom es pronuncia Modést i no Módest.

[:0-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 ^2,3 Moreno, Juan Carlos; Nuño, {{{nom2}}}; Pascual, {{{nom3}}} (2006). Deutsche Grammophon (ed.). Quadros d'una exposició. Rimski-Korsakov: Scheherazade., Espanya: RBA Coleccionables, S.A.. ISBN 84-473-4599-8.

[:1-3] 3,0 ^3,1 ^3,2 ^3,3 Maes, Francis (2002). «4. The Clash of Idees. The Quest for the Essence of the New Russian Music.», A History of Russian music: from Kamarinskaya to Babi Yar., United States of America: University of Califòrnia Press, p. 49-62. ISBN 0-520-21815-9.

[:2-4] 4,0 ^4,1 ^4,2 ^4,3 ^4,4 ^4,5 Maes, Francis (2002). «1. Introduction. Natasha's Danse, or Musical Nationalism.», A History of Russian music: from Kamarinskaya to Babi Yar, United States of America: University of Califòrnia Press, p. 1-10. ISBN 0-520-21815-9.

[:3-5] 5,0 ^5,1 Maes, Francis (2002). «3. "There's Petersburg for You!". The Birth Pangs of a Music Culture.», A History of Russian music: from Kamarinskaya to Babi Yar, United States of America: University of Califòrnia Press, p. 30-48. ISBN 0-520-21815-9.

[:4-6] 6,0 ^6,1 ^6,2 Maes, Francis (2002). «5. The Theory in Practice. Musical Creation.», A History of Russian music: from Kamarinskaya to Babi Yar, United States of America: University of Califòrnia Press, p. 63-92. ISBN 0-520-21815-9.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]