Jean-Jacques Rousseau

Archiu:Jean-Jacques Rousseau (painted portrait).jpg

Jean-Jacques Rousseau

Jean-Jacques Rousseau (també conegut per la castellanisació del seu nom com Juan Jacobo Rousseau) (Ginebra, 28 de juny de 1712-Ermenonville, 2 de juliol de 1778) va ser un polímata suís francòfon. Va ser al mateix temps escritor, pedagogo, filòsof, músic, botànic i naturaliste, i encara que va ser definit com ilustrat, va presentar profundes contradiccions que ho varen separar dels principals representants de la Ilustració, guanyant-se, per eixemple, la feroç inquina de Voltaire i sent considerat un dels primers escritors del prerromanticismo.

El Discurs sobre l'orige i els fonaments de la desigualtat entre els hòmens de Rousseau, que argumenta que la propietat privada és la font de la desigualtat, i El contracte social, que esbossa les bases d'un orde polític llegítim, són obres fonamentals del pensament polític i social moderns. El seu novela sentimental Julia, o la nova Eloísa (1761), va ser important per al desenroll del prerromanticismo i el romanticisme en la ficció. El seu Emilio, o De l'educació (1762) és un tractat pedagògic sobre el lloc de l'individu en la societat. Els escrits autobiogràfics de Rousseau —les Confessions, publicades póstumamente (terminades en 1770), que varen donar inici a la autobiografia moderna, i les inacabades Ensoñaciones del paseante solitari (escrites entre 1776 i 1778)— ejemplificaron la cridada «Era de la sensibilitat» de finals de el XVIII i es varen caracterisar per un major émfasis en la subjetividad i la introspecció, característiques que posteriorment definirien l'escritura moderna.

Les seues idees varen imprimir un gir copernicano a la pedagogia centrant-la en l'evolució natural del chiquet i en matèries directes i pràctiques, i les seues idees polítiques varen influir en gran mida en la Revolució francesa i en el desenroll de les teories republicanes.

Va ser crític en el pensament polític i filosòfic desenrollat per Hobbes i Locke. Per a ell, els sistemes polítics basats en la interdependencia econòmica i l'interés propi conduïxen a la desigualtat, el egoisme i, en última instància, a la societat burguesa (terme que va ser un dels primers en utilisar). Va incorporar a la filosofia política conceptes incipients com el de voluntat general i alienació. La seua herència de pensador radical i revolucionari està provablement millor expressada en les seues dos frases més célebres, una continguda en El contracte social, «L'home naix lliure, pero en tots costats està encadenat», l'atra, de la seua Emilio, o De l'educació, «L'home és bo per naturalea».

Rousseau es va fer amic de Denis Diderot en 1742, i més vesprada va escriure sobre els problemes romàntics de Diderot en els seus Confessions. Durant el periodo de la Revolució Francesa, Rousseau va ser el més popular dels filòsofs entre els membres jacobinos. Va ser enterrat com a héroe nacional en el Panteón de París junt a Voltaire en 1794, 16 anys despuix de la seua mort.

Biografia

La família Rousseau procedia d'hugonotes francesos i es va instalar en Ginebra uns cent anys ans que Isaac Rousseau (Ginebra, 1672-Nyon, 1747) i Susana Bernard (Ginebra, 1673- 1712), filla del calvinista Jacques Bernard, tingueren al futur escritor Jean-Jacques. Nou dies despuix de donar a llum, Susana va fallir i el menut Rousseau va considerar als seus tios paterns com els seus segons pares, degut a que des de molt menut ho varen cuidar i va passar molt temps en ells.

Quan Rousseau tenia 10 anys (1722), el seu pare, un relojero prou cult i ávido caçador, va tindre que exiliar-se a causa d'un litigi en un terratinent adinerat en les terres del qual havia segut sorprés entrant sense permís. Per a evitar una derrota segura en els tribunals, es va mudar a Nyon, en el territori de Berna, duent-se en si a la tia de Rousseau, Suzanne. Es va tornar a casar i, a partir de llavors, Jean-Jacques a penes ho va tornar a vore, encara que ya havia pres d'ell un gran amor per la llectura i un sentiment patriòtic d'admiració pel govern de la República de Ginebra que va conservar tota la seua vida. Va quedar, puix, al recapte del seu tio Samuel, i en esta família va gojar d'una educació que ell consideraria ideal, calificant esta época com «la més feliç de la meua vida». Va llegir a Bossuet, Fontenelle, La Bruyère, Molière i sobretot a Plutarco, del com va interiorisar importants nocions sobre l'història de la Roma republicana; en les seues Confessions, escrites cap al final de la seua vida, dirà que va ser este autor la seua llectura predilecta, i també recomanarà en la seua Émile la llectura del Robinson Crusoe de Daniel Defoe en contraposició a la llectura educativa infantil de les faulas d'Esopo, que creïa que els infants no podien comprendre. Rousseau i el seu cosí varen ser enviats com a pupils a la casa del calvinista Lambercier durant dos anys (1722-1724). A la seua tornada en 1725, va treballar com a aprenenta de relojero i, posteriorment, en un mestre gravador (encara que sense terminar el seu aprenentage), en els qui va desenrollar la suficient experiència per a viure d'estos oficis ocasionalment.

Als 16 anys (1728) va abandonar la seua ciutat natal i va escomençar a vagabundear. Despuix d'estar peregrinando un temps i eixercitant els oficis més dispars, a la vora d'entrar en la marginalitat, abjuró del calvinismo i va abraçar el catolicisme romà, del que més vesprada també va renegar (més alvance va expondre les seues idees deístas sobre una religió natural en la seua Professió de fe del vicari saboyano). Ademés es va formar musicalment entre 1730 i 1732 en Neuchâtel i Lausana i es va establir en Annecy, sent tutelat per Madame de Warens, una dama catòlica ilustrada sense fills, tretze anys major que ell, que li va ajudar en la seua discontínua educació i en la seua afició per la música, i ademés li va ser buscant distints treballs. A ulls de Rousseau, ella va ser la mare que havia perdut i, a partir de 1733, una amant. Va residir sis semanes de 1737 en Montpeller per una malaltia greu i, a la seua tornada, madame Warens li va conseguir el lloc de preceptor en Lió dels fills del germà de dos famosos escritors ilustrats, Gabriel Bonnot de Mably (1740), sobre el qual va eixercir una forta influència, i el filòsof Condillac; ademés va travar amistat en Fontenelle, Diderot (que ho va fichar com a colaborador en matèria musical de la seua Enciclopèdia, 1751-1772, i en qui es va haver de enemistar a la veta) i Marivaux (qui li va corregir, per cert, la seua peça teatral en un acte Narciso o l'amant de sí mateixa, que va estrenar en 1752). Va forjar llavors un caràcter de "paseante solitari" amant de la naturalea. Pero, sempre descontentadizo, Rousseau va eixercir de periodiste i de molts atres oficis ocasionals més.

Abans d'aplegar a París, en 1741, havia llegit en Chambéry el Traité d'harmonie de Jean-Philippe Rameau. I el 22 d'agost de 1742 va presentar un innovador sistema de notació musical a la Real Acadèmia de les Ciències de París (Projet concernant de nouveaux signes pour la musique), en poc frut (el seu sistema solament s'interessava per la melodia i no per la harmonia, i ademés un sistema anàlec ya havia segut ingeniat per Pierre Davantès per a la notació de les melodies dels Salms de David (Ginebra: M. du Bois, 1560). Rousseau va publicar a l'any següent una Dissertació sobre la música moderna (1743) en la que criticava molt durament la francesa, per a ell molt inferior a l'italiana. Va conéixer a madame Dupin, de la que va anar després secretari; també en eixe any va ser nomenat secretari del inepto embaixador de França en la República de Venècia, Pierre-François de Montaigu, en qui no va aplegar a concordar, fins al punt de que a l'any següent va ser despedit (1744). En aquell llavors va aprofitar per a conéixer més a fondo la música italiana.

En 1745 i ya en 33 anys, torna a París, a on va conviure en Thérèse Levasseur, una modisto analfabeta en qui va tindre cinc fills i a qui va convéncer per a entregar-los al hospici conforme varen ser naixent; aixina va fer en 1746 en el primer. Al principi va dir que caria de mijos per a mantindre una família, pero més vesprada, en el volum IX de les seues Confessions, va sostindre haver-ho fet per a apartar-los de la nefasta influència de la seua família política: «Pensar en encomanar-los a una família sense educació, per a que els educara encara pijor, em feya tremolar. L'educació de l'hospici no podia ser pijor que això». En París freqüenta el saló del materialiste i ateu baró Paul Thiry d'Holbach, a on s'arreplegava la gent perillosa de l'Ilustració alvançada a la que Rousseau va batejar com coterie holbachique, pero una violenta escena que va protagonisar despuix de la llectura d'un mal discurs sobre el teatre li va fer abandonar-ho per un temps. Al enviudar el baró, no obstant, reamistó en ell i va tornar a la tertúlia, pero va trencar definitivament quan es va enterar de que li passava una quantiosa pensió a Thérèse en secret.

En París va oferir una interpretació parcial del seu ballet heròic Els Muses galants en els salons de l'arrendatari general La Poupinière, pese a l'hostilitat de Rameau. En esta época va contactar en Voltaire, D'Alembert, Rameau i, de nou, en Diderot, i va escriure les seues obres més reconegudes. Quan la Acadèmia de Dijon va propondre en 1749 un concurs de #dissertació sobre la següent qüestió: «Si el restabliment de les ciències i les arts ha contribuït a millorar les costums», Rousseau va guanyar a l'any següent en el seu Discours sur els sciences et els arts responent que no, puix les arts i les ciències al seu juí suponen una decadència cultural.

Mentres el govern i les lleis proveïxen lo necessari per al benestar i la seguritat dels hòmens, les ciències, les lletres i les arts, menys despóticas i potser més poderoses, estenen guirnaldas de flors sobre les cadenes que els nuguen, anulen en els hòmens el sentiment de llibertat original, per al que semblaven haver naixcut, i els fan amar la seua esclavitut i els convertixen en lo que se sol cridar pobles civilisats. La necessitat va crear els trons; les ciències i les arts els han enfortit.

I Discurs per a l'Acadèmia de Dijon, 1750

Pero, ademés, el cultiu de les ciències i les arts era responsable per a ell també del decliu de la moral, de l'inocència perduda i del desenroll "del lux, la dissolució i l'esclavitut". A partir d'ací, alcança una discutida i polèmica celebritat; inclús el depost rei de Polònia i duc de Lorena, Estanislao I Leszczynski, va intentar refutar a Rousseau en un atre discurs. En eixe mateix any de 1749 redacta els artículs musicals destinats a la Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné dones sciences, dones arts et dones métiers dirigida per Diderot i D'Alembert, que rebran la severa censura del compositor Pierre Rameau en Erreurs sur la Musique dans l'Encyclopédie (1755), al que va contestar Rousseau en el mateix any en el seu Examen de deux principes avancés parell M. Rameau. En 1751 dimitix del seu lloc de secretari de madame Dupin i es dedica a copiar partitures musicals per a guanyar-se la vida i en 1752 estrena en èxit en Fontainebleau, en presència del rei Luis XV i tota la seua cort, l'òpera en un acte L'endevine del poble, atrevint-se a rebujar una audiència en el propi monarca. En 1754 publica el seu Discurs sobre economia política i abjura del catolicisme i a l'any següent, en 1755, publicarà un text encara més important, el seu Discurs sobre l'orige i els fonaments de la desigualtat entre els hòmens, que havia presentat per a un atre concurs de l'Acadèmia de Dijon sense obtindre premi esta volta. Este discurs va disgustar per igual a Voltaire i a l'Iglésia catòlica, la qual ho va acusar de negar el pecat original i d'adherir-se a la herejía del pelagianismo. Rousseau havia enviat un eixemplar a Voltaire, resident per llavors en la seua pàtria chica, Ginebra, i est li va contestar que estava "escrit contra la raça humana... jamai es va desplegar tanta inteligència per a voler convertir-nos en bésties". Va ser el començ d'una creixent enemistat entre estos dos ilustrats, la segona fase dels quals va ocórrer quan Voltaire va publicar el seu Poema sobre el desastre de Lisboa (1755), en que afirmava sense ambages el seu pessimisme i negava la providència divina, al que el ginebrino va respondre en una Carta sobre la Providència (1756) en que intentava refutarlo. La resposta de Voltaire seria justament celebrada: la seua novela curta Cándido o l'optimisme. Encara es enconó més l'odi de Voltaire quan Rousseau va imprimir la seua Carta a D'Alembert sobre els espectàculs (1758), en la que declarava (sent ell mateix autor dramàtic) que el teatre era un dels productes més perniciosos per a la societat, generant lux i immoralitat; és més, es mostrava sumament misógino en escriure frases com esta:

A les dònes, en general, ni els agrada ni aprecien l'art, i no tenen cap talent. Poden alcançar l'èxit en llabors insignificants que solament requerixen superficialitat i una miqueta de gust, i, a voltes, llògica... Els seus escrits són tan buits i bells com elles mateixes i contenen l'ingeni que un vullga posar-los, pero carixen per complet de profunditat. No saben cóm descriure o sentir l'amor.

Voltaire s'havia obstinat en crear un teatre en Ginebra a on poguera presentar les seues peces i actuar en elles, i esta carta va vindre a donar-li la puntilla a tota possibilitat de congraciarse en Rousseau, qui, per la seua banda, escomençava a assistir a salons parisencs i criticava la música francesa en la Querelle dones Buffons en el respal dels enciclopedistas i el seu, llavors, íntim amic Frédéric-Melchior Grimm, en qui compartix l'amor de madame d'Epinay. Les alabanzas que prodigaba a l'òpera italiana i les crítiques que prodigaba a Rameau en la Lettre sur la musique française (1753) i la Lettre d'un symphoniste de l'Academie Royale de Musique à ses camerades de l'orchestre (1753) varen fer que els músics de l'Òpera de París penjaren la seua efigie.

Les exigències dels seus amics i les seues opinions ho distancien d'ells, Rousseau se sent traïcionat i atacat i abandona Ermitage, casa rural que li va amoblar Mme. d'Epinay en 1756. Es trasllada en eixe any a Mont Louis, també en els boscs de Montmorency, i rep la proposta de convertir-se en bibliotecari d'honor de Ginebra, que rebuja. En 1757 s'enamora apassionadament de madame Sophie d'Houdetot, competint en la seua un atre amant, el poeta i acadèmic Jean François de Saint-Lambert, pero la seua relació no aplega a ser més que platònica. A ella dirigirà les seues Cartes morals (1757-1758), que varen permanéixer inèdites fins a 1888. En 1758 publica la seua Carta a d'Alembert sobre els espectàculs i en 1761 el seu novela epistolar Julia, o la nova Eloísa.

1762 va ser un any fonamental en la seua creació lliterària, puix redacta una peça teatral originalísima, Pygmalion, considerada la creadora d'un nou gènero dramàtic-musical, el melólogo, que solament podrà representar-se en 1770, i publica dos obres capitals: Emilio, o De l'educació i El contracte social, o Principis del dret polític. La primera d'estes obres era sobretot un cañonazo en tota regla contra la pedagogia tradicional i les religions culturals i depreses, no naturals, que haurà de tindre conseqüències importantíssimes en eixes disciplines; en pedagogia va imprimir un gir copernicano que desenrollarà un atre escritor suís, Pestalozzi, centrant l'educació en el chiquet i en la seua evolució mental, i primant les matèries pràctiques front a les teòriques i abstractes, mentres que en qüestions religioses Rousseau proponia, despreciant la teologia com a inútil, una religió natural en paper secundari i menys important que atres disciplines pràctiques; la segona obra era una crítica fonamentada i de raïl dels principis polítics del Antic Règim que partia d'una qüestió que es va fer justament célebre: «L'home naix lliure i, no obstant, donde quiera que va està encadenat. ¿Per qué este canvi?». En teoria constitucional, a diferència de Thomas Hobbes i de modo més accentuat encara que John Locke, Rousseau no admetia cap restricció sobre els drets i llibertats individuals: l'home que no goja d'una llibertat completa no és un home; bosqueja un principi filosòfic d'ampli futur, la alienació, aixina com un atre polític-jurídic, la voluntat general, que reapareixerà en l'artícul VI de la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà que precedix a la Constitució de 1791 naixcuda de la Revolució Francesa. Les heterodoxas idees expressades en estes obres ho fan tremendament impopular, fins al punt de que el 9 de juny el Parlament de París dona orde d'arrestar-ho per la seua obra; Emilio, avisat prèviament, Rousseau va decidir refugiar-se en la seua natal terra suïssa, més en concret en Yverdon; allí s'entera de que ademés l'arquebisbe de París Christophe de Beaumont ha escrit una carta pastoral contra les seues obres; el 19 de juny el cantón de Ginebra li expende orde d'arrest per les seues obres Emilio i Contracte social i el 10 de juliol és expulsat de Yverdon pel cantón de Berna; aixina que travessa la serra del Jura i es refugia en Môtiers-Travers baixe la protecció de Julie Emélie Willading, naixcuda Boy de la Tour (1751-1826); en 1763 escriu una Carta a Christophe de Beumont per a defendre's de la persecució de l'arquebisbe catòlic i despuix renuncia a la ciutadania ginebrina; en setembre de 1764 rep una oferta de Pasquale vaig donar Paoli per a redactar una constitució per a l'efímera República Corsa (1755-1769). També en 1764 Voltaire publica un panflet anònim contra Rousseau, El sentiment dels ciutadans, en el que revela el destí dels seus cinc fills, entregats al recapte d'orfenats perque Rousseau pensava no ser capaç de mantindre'ls per les seues condicions econòmiques (esta va ser la seua principal justificació en les Confessions):

¿Quí és eixe home que pensa que se li deuen alçar estàtues i en la mateixa humiltat compara la seua vida en la de Jesús; eixe que ultraja al cristianisme i a la Reforma, i insulta als nostres governants i pastors? ¿És un erudit que parla en contra d'atres erudits? No, és un desgraciat sifilítico que arrastra tras de sí, de poble en poble i de montanya en montanya, a una ramera, a la mare de la qual ell ha matat, i en la que ha tingut fills i els ha abandonat a la porta d'un hospici. (Voltaire, anònim, en El sentiment dels ciutadans, 1764)

Rousseau es va prendre la molèstia de rebatre en informes mèdics la seua presunta #sífilis i el infundio d'haver matat a la mare del seu amant, republicando el fullet anònim en les seues notes en París, pero ocultant, no obstant, la veritat de l'abandó dels seus fills. Des d'eixe moment va adoptar com a lema Vitam impendere vero ("dedicar la vida a la veritat", Juvenal, sàtira IV), que va antepondre a una publicació que va fer en decembre, les seues Cartes de la montanya; pero el clero protestant (sobretot el pastor calvinista de Ginebra Jean Sarasin) i catòlic despotricaba contra ell i en 1765 la seua casa en Môtiers va ser llapidada per una turba furiosa; uns dies despuix Rousseau va decidir refugiar-se en la illa de Sant Pedro, en el llac de Bienne, en casa d'un síndico de Berna; pero també es va vore forçat a marchar-se d'allí. Rousseau es desespera per primera volta i demana a les autoritats de Berna que li encarceren a on siga, que ya no escriurà res més; pero no ho encarceren i s'instala en Bienne, a on rep sobretot la visita de diversos anglesos (Daniel Malthus, pare de l'economiste; James Boswell...), puix els seus dos discursos i els seus tres grans llibres, traduïts estos últims per William Kenrick, havien segut àmpliament divulgats també en el món anglófono. Va rebre peticions per a que viajara a Prusia (del mariscal George Keith), al Regne Unit (de David Hume) i inclús a Rússia (de Cyril Razoumovsky).

La persecució escomençava a suscitar en Rousseau una paranoia o mania persecutoria a la que ya era procliu; ademés, estava sériament malalt de bufa. Aixina que el 4 de giner de 1766, en David Hume i Jean-Jacques de Luze, es va posar en camí per a Londres. El seu amic Hume ho va acollir junt en Thérèse en Anglaterra, pero el filòsof suís no aguantava la ciutat i Hume va tindre que buscar-li a la parella una residència campestre al seu gust, i la va trobar en Chiswick; no obstant, l'ilustrat francés era invitat en freqüència a atres finques, com Mundan House (Surrey) a mija milla de Wotton Plau, i sobretot Wootton Hall (Statford), en casa de Richard Davenport, que va anar el lloc a on per més temps varen residir; varen passar en Anglaterra dos agitats anys (1765-1767), hostigados per l'opinió que la majoria dels anglesos tenia d'ell: un loco, mal i perillós home que vivia en pecat en Thérèse. Hume tenia que buscar artimañas fins a per a dur al teatre Drury Lane al caprichós, antojadizo i paranoico francés; en aplegar a l'espectàcul, el seu estrany abille (Rousseau vestia habitualment al modo armeni) va causar rebombori i en finalisar la representació va ser conduït a la tertúlia del gran actor Garrick. Horace Walpole li va gastar una broma pesada escrivint-li una carta falsa com si fora Federico el Gran de Prusia, Therèse li va enganyar en Boswell, i el gos de Rousseau, "Sultà", no feya una atra cosa que escapar-se i Rousseau es passava el dia queixant-se i protestant. En fi, Hume va acabar fart dels embrolls, #rarea (per eixemple, rebujar una pensió secreta del rei Jorge III de cent lliures que Hume s'havia forçat en conseguir-li i el francés havia aprovat al principi) i #paranoia (pensava que Hume s'havia aliat en Voltaire, d'Alembert, Diderot i atres enemics seus per a desacreditar-ho, duent este altercat inclús a l'imprenta, a la qual cosa va respondre Hume també en un imprés) de Rousseau. En 1767, en 55 anys, rep pese a tot la pensió de Jorge III, pero decidix tornar a França en el nom fals de Jean-Joseph Renou, quan ya els seus agobiats amics anglesos s'havien donat conte de que alguna cosa li passava, que estava trastornat. Publica en 1767 el seu Dictionnaire de la musique (Ginebra, 1767). El príncip de Conti posa a la seua disposició una casa en Trye-li Chateâu. Pero en 1768 marcha a Lió i Grenoble i el 30 d'agost es casa en la seua amada Thérèse en Bourgoin. En 1770 se li va permetre retornar oficialment en el seu nom: pero baixe la condició de no publicar res més.

Va terminar les seues memòries, les Confessions, en 1771, un intent de resoldre o a lo manco donar testimoni de les seues tremendes contradiccions, i es va dedicar a viure dels seus patrons i de llectures públiques d'estes memòries. En 1772 Mme. d'Epinay, escritora amant d'ell i Grimm al temps (lo que provocarà la seua enemistat), escandalisada per lo que Rousseau relata de la seua relació en ella, demana a la policia que prohibixquen tals llectures, i això és lo que ocorre. En un estat anímic ombrós, s'allunta definitivament del món. Comença a redactar en 1772 els seus Diàlecs, pero el dany que li havien causat els violents atacs de Voltaire (qui va dir d'ell que es valia de la sensiblería i la hipocresia per a prosperar) aixina com els de atres personages de la seua época va terminar apartant-ho finalment de la vida pública, sense poder aprofitar la fama i el reconeiximent de la seua obra, que inspiraria al romanticisme. Allarga les seues Consideracions sobre el Govern de Polònia i, en els anys següents, va treballar en Cartes sobre botànica a la senyora Delessert (1771-1773), Rousseau juge de Jean-Jacques (1772-1776) i l'òpera Daphnis et Chloé (1774-1776). En 1776 escomença a redactar els seus Ensoñaciones d'un paseante solitari (1776-1778), la redacció del qual quedarà inconclusa per la seua súbita mort, quan anava retirat en Ermenonville per consell mèdic, d'una desocupació cardíaca en 1778, quan contava en 66 anys. Va ser enterrat inicialment en l'illa dels àlbers que es troba en un llac en un parc en Ermenonville que hui du el seu nom.

En 1794 per orde de la Convenció Nacional, el seu cos embalsamado va ser traslladat al Panteón de París a on descansa actualment a pocs metros de Voltaire i el lloc exacte està marcat clarament per un bust commemoratiu. Pòstumes varen aparéixer diverses obres: en 1781 el seu Ensaig sobre l'orige de les llengües i una continuació del Emilio, Émile et Sophie, ou els Solitaires, aixina com les Confessions (1782-1789). Les Cartes morals solament seran publicades recent en 1888.

Llegat de Rousseau

Lliterari

Dau el seu alluntament dels enciclopedistas de l'época i el seu enfrontament en la Iglésia catòlica, per les seues polèmiques doctrines, el seu estil lliterari va canviar. Les seues obres autobiogràfiques varen donar un bolque fonamental en la lliteratura europea; a tal punt que és considerat un autor prerromántico o precursor del Romanticisme. Les obres seues que més varen influir en la seua época varen ser Julia, o la Nova Eloisa (1761) i Emilio, o De l'educació (1762), ya que varen transformar les idees sobre la família.

Atres obres molt importants són El contracte social i el Discurs sobre l'orige de la desigualtat entre els hòmens.

Idees polítiques i socials

Artícul principal → El contracte social.

Rousseau va produir un dels treballs més importants de l'época de la Ilustració; a través del seu llibre El contracte social, va fer sorgir una nova política. Esta nova política està basada en la volonté générale, voluntat general, i en el poble com a depositario de la sobirania. Expon que l'única forma de govern llegal serà aquella d'un Estat republicano, a on tot el poble legisle; independentment de la forma de govern, ya siga una monarquia o una aristocràcia, no deu afectar la llegitimitat de l'Estat. Rousseau dona gran importància al tamany de l'Estat, degut a que una volta la població de l'Estat creix, llavors la voluntat de cada individu és menys representada en la voluntat general, de modo que quant major siga l'Estat, el seu govern deu ser més eficaç per a evitar la desobediència a eixa voluntat general.

En els seus estudis polítics i socials Rousseau va desenrollar un esquema social, en el qual el poder recau sobre el poble, argumentant que és possible viure i sobreviure com a conjunt sense necessitat d'un únic líder que anara l'autoritat. És una proposta que es fonamenta en la llibertat natural, en la qual, Rousseau explica, ha naixcut l'home. En El Contracte Social, Rousseau argumenta que el poder que rig a la societat és la voluntat general que mira pel ben comú de tots els ciutadans. Este poder solament pren vigència quan cada u dels membres d'una societat s'unix per mig d'associació baixe la condició, segons expon Rousseau, de que «Cada u de nosatres posa en comuna la seua persona i tot el seu poder baix la suprema direcció de la voluntat general; i cada membre és considerat com a part indivisible del tot». En fi, Rousseau planteja que l'associació assumida pels ciutadans deu ser «capaç de defendre i protegir, en tota la força comuna, la persona i els bens de cada u dels associats, pero de modo tal que cada u d'estos, en unió en tots, solament obedixca a sí mateixa, i quede tan lliure com abans».

L'obra rousseauniana argumenta que esta associació dels hòmens no és alguna cosa natural. L'home ix del seu estat natural de llibertat perque li sorgixen necessitats de supervivència que li impon la creació d'alguna cosa artificial, ya que l'home no és sociable per naturalea i no va nàixer per a estar associat en uns atres. És voluntari el que s'unixquen els uns als atres i fonamenten este víncul en el desenroll de la moralitat i la racionalitat per a satisfer les necessitats que la naturalea li ha impost. La moral i la raó es fan evidents en la societat en establir un model normatiu capaç de crear un orde social que evite la dominació d'uns sobre uns atres i que involucre una representació participativa de tots els membres de la societat.

Per mig de El Contracte Social, Rousseau li obri pas a la democràcia, de modo tal que tots els membres reconeixen l'autoritat de la raó per a unir-se per una llei comuna en un mateix cos polític, ya que la llei que obedixen naix d'ells mateixos. Esta societat rep el nom de república i cada ciutadà viu d'acort en tots. En este Estat social són necessàries les regles de la conducta creades per mig de la raó i reflexió de la voluntat general que s'encarrega de desenrollar les lleis que regiran als hòmens en la vida civil. Segons Rousseau, és el poble, per mig de la ratificació de la voluntat general, l'únic calificat per a establir les lleis que condicionen l'associació civil. D'acort en l'obra de Rousseau, tot govern llegítim és republicà, és dir, una república ampra un govern designat a tindre com a finalitat l'interés públic guiat per la voluntat general. És per esta raó per la que Rousseau no descarta la possibilitat de la monarquia com un govern democràtic, ya que si els associats a la voluntat general poden convindre, baixe certes circumstàncies, l'implementació d'un govern monàrquic o aristocràtic, llavors tal és el ben comú.

En el seu model polític, Rousseau atribuïx al poble la funció de sobirà. A este terme no li assigna característiques que designen a una sola classe o nació, sino la representació d'una comunitat dels que desigen formar un Estat i viure baix les mateixes lleis que són l'expressió de la voluntat general. El poble, com a sobirà, deu portar a terme una delliberació pública, que pose a tots els ciutadans associats en un pla d'igualtat, en la qual el cos no pot decidir res que atente contra els interessos llegítims de cada u. Les lleis en la república de Rousseau estan desenrollades conforme a l'orde social, establit per la naturalea del pacte social i no per les convencions humanes d'un sol individu. Les lleis deuen fonamentar-se en les convencions que traduïxen en regles les exigències de la racionalitat i moralitat humana, a l'hora que no atenten contra l'ideal de la justícia que impon que tots els associats es respecten els uns als atres. Rousseau establix que les regles de l'associació deuen ser el resultat de la delliberació pública, ya que en ella es troba l'orige de la sobirania. Les lleis naixcudes de la delliberació no seran justes i la sobirania no serà llegítima si la delliberació no respecta l'interés comú i si els ciutadans no accepten les condicions per les que les regles són iguals per a tots. Estes lleis no instituïxen cap forma específica de govern, sino que fixen les regles generals de l'administració i definixen la constitució, per la qual el poble ha de regir-se, ya que són la màxima expressió de la voluntat general.

L'ideal polític plantejat per Rousseau en El Contracte Social es basa en l'autonomia racional. Esta és l'associació que supon el regne de la llei comuna, en la qual cada u dels associats, en entregar-se al pacte social, s'obedix a sí mateixa perque les lleis es fonamenten en la voluntat general, en la qual cada ciutadà és a la seua volta llegislador, al deliberar públicament en la creació de les regles, i súbdit, en sometre's lliurement a l'obediència de les mateixes.

L'ideal polític de El Contracte Social pot realisar-se baix qualsevol forma de govern. Rousseau argumenta que qualsevol forma de govern és vàlida i llegítima si s'eixercix dins dels paràmetros regits per la llei comuna. En la seua obra, Rousseau definix una república com “tot Estat regit per lleis, qualsevol que siga la seua forma d'administració”.

En el model polític de Rousseau, el poble apareix en una doble dimensió, en la qual és subjecte i objecte del poder sobirà. Cada individu és subjecte de la sobirania perque entrega tots els seus drets a la comunitat, pero, al mateix temps, és objecte perque, en ser part d'un tot, li'ls entrega a sí mateixa. En establir-se este pacte, la sobirania residix en el poble i, com a resultat, la mateixa és inalienable, indivisible, absoluta i infalible, ya que és contradictori que el sobirà com a poble implemente alguna cosa contra sí mateixa com a súbdit.

Lo que caracterisa el model polític que Rousseau desenrolla en El Contracte Social és l'idea clau roussoniana de "voluntat general". Tal voluntat es diferencia de la voluntat de tots pel seu caràcter universalista i el seu aspecte normatiu. No és una voluntat qualitativa, sino que es forma per una qualificació moral, en la qual es requerix que els hòmens actuen d'acort als interessos universalistas. Una volta es forma esta voluntat, el seu mandat és inapelable, ya que lo que perseguix és l'interés colectiu que no és diferent de l'interés individual. És per això que, si algun associat intentara resistir la voluntat general, es vorà obligat pel cos social a obedir-li.

Rousseau concebia la democràcia com un govern directe del poble. El sistema que defenia es basava que tots els ciutadans, lliures i iguals, pogueren concórrer a manifestar la seua voluntat per a aplegar a un acort comú, a un contracte social. En El contracte social diria que «tota llei que el poble no ratifica, és nula i no és llei» i que «la sobirania no pot ser representada per la mateixa raó que no pot ser enajenada». Com "voluntat general" no pot ser representada, defenia un sistema de democràcia directa que inspira, fins a cert punt, la constitució federal suïssa de 1849.

La relació de les teories de Rousseau en el nacionalisme modern és un dels temes abundats per la teoria política i la història de les idees. En les seues obres, Rousseau va plantejar les bases per al nacionalisme modern atribuint-li els sentiments d'identificació en la república o societat a la qual l'home s'ha associat, encara que va argumentar que estos sentiments sol hagueren segut possibles en Estats menuts i democràtics.

La bondat original de l'home

Mentres que Hobbes pensava que l'home era mal per naturalea, Rousseau establix que l'home és per naturalea bo, pero la societat ho corrompe despuix; aixina ho resumix en una carta al prelat Christophe de Beaumont, escrita en novembre de 1762, que no va servir de res, ya que este eclesiàstic va condenar el seu Émile en un llarc ensaig de 1763:

El principi fonamental de tota moral, sobre el qual he raonat en tots els meus escrits i que he desenrollat en este últim en tota la claritat de que yo era capaç, és que el home és un ser naturalment bo, amant de la justícia i de l'orde; que no hi ha de cap modo res de perversidad original en el cor humà, i que els primers moviments de la naturalea són sempre rectes. He fet vore que l'única passió que naix en l'home, a saber el amor propi o de sí mateixa, és una passió indiferent en sí mateixa al ben i al mal; que ella no es torna bona o mala sino per accident, i segons les circumstàncies en les quals ella es desenrolla. He mostrat que tots els vicis que s'imputen al cor humà no li són naturals en absolut: he dit la manera com ells naixen; he per aixina dir descrit la seua genealogia i he fet vore cóm, per l'alteració successiva de la seua bondat original, els hòmens es tornen al fi lo que ells són. He explicat ademés lo que entenc per esta bondat original, que no sembla deduir-se de l'indiferència al ben i al mal, natural en l'amor propi o de sí mateixa. L'home no és un ser simple; està compost de dos substàncies. Si tot lo món no convé en açò, sobre això convenim a lo manco vós i yo i he tractat de provar-ho als demés. Provat açò, es demostra ya que l'amor propi no és una passió simple, sino que té dos principis, a saber, el ser inteligent i el ser sensible, el benestar de la qual no és el mateix. La gana dels sentits tendix al del cos, i l'amor a l'orde, al del ànima. Este últim amor, desenrollat i fet actiu, du el nom de consciència; pero la consciència es desenrolla i actua solament en les llums de l'home. És solament per estes llums que conseguix conéixer l'orde, i és solament quan ho coneix que la seua consciència ho du a amar-ho. Per lo tant, la consciència està buida en l'home que no ha comparat res i no ha vist les seues relacions. En este estat, l'home no coneix més que a ell mateixa; no veu el seu benestar opost o en conformidad con el de ningú; no odia ni ama res; llimitat al mer instint físic, és nul, és estúpit: això és lo que vaig fer vore en el meu Discurs sobre la desigualtat. Quan, per un desenroll del com he mostrat el progrés, els hòmens comencen a mirar als seus companyers, també comencen a vore les seues relacions i les seues relacions en les coses, a prendre idees de conveniència, justícia i orde. La bella moral comença quan es fan sensibles i la consciència actua: llavors posseïxen virtuts; i si també tenen vicis, és perque els seus interessos s'entrecreuen i la seua ambició es desperta a mida que s'expandixen les seues llums. Pero mentres hi haja menys oposició d'interessos que concurs de llums, els hòmens són essencialment bons. Est és el segon estat.

Rousseau opon l'home natural a l'home històric, pero per a no destruir la societat (revolució) propon com a solució d'esta contradicció la reforma de la societat i un tercer home, l'home civil, en el seu Contracte social, i un govern per consens per mig de la voluntat general expressada en lleis comunes i iguals per a tots.

De la sobirania i les lleis

Rousseau considerava que tota aquella persona que participe del contracte social és sobirana. Per això, és un ben comú el que s'obté a través d'este contracte. Per esta raó no pot existir una distinció entre sobirà i individu i es deu legislar baix la voluntat general. Este tipo de govern comença una volta el poble ha madurat moral i políticament per a conseguir comprendre i implementar la voluntat general, i que esta siga lliure d'interferències. Per açò, la llei sempre és general, perque considera a les accions i a les masses, mai a un individu. Sobre les lleis, Rousseau fa una diferenciació entre la voluntat general i la voluntat comuna. I estes lleis o contractes no poden ser creats per la voluntat comuna, degut a que la voluntat comuna pot ser bona o mala, pero esta no necessàriament es dirigix cap a la voluntat general, el fi de la qual és el ben comú.

Estes lleis són dividides entre les Fonamentals, Civils i Criminals:

• Lleis Fonamentals o Lleis Polítiques: establixen les relacions entre el govern i el sobirà.
• Lleis Civils: establixen la relació de membre a membre, o del membre a les masses.
• Lleis Criminals: establix la relació entre cada individu en les lleis i les penalidades per desobedir-les.

De la desigualtat entre els hòmens

Rousseau va plantejar alguns dels precedents polítics i socials que varen impulsar els sistemes de governs nacionals de moltes de les societats modernes establint la raïl de la desigualtat que afecta als hòmens; per a ell, l'orige de dita desigualtat era a causa de la constitució del dret de propietat:

El primer al que, despuix d'haver cercat un terreny, se li va ocórrer dir "açò és meu" i va trobar persones lo prou simples per a creure-li va ser el verdader fundador de la societat civil. ¡Quants crims, guerres, assessinats, misèries i horrors hauria aforrat al gènero humà qui, arrancant les estacas o reblint la sanga, haguera cridat als seus semblants: ¡Guardeu-vos d'escoltar a este farsante! Esteu perduts si oblideu que els fruts són de tots i que la terra no és de ningú. (J.-J. Rousseau, Discurs sobre l'orige i els fonaments de la desigualtat entre els hòmens)

Aixina que, s'opon a John Locke, qui pensava que el dret de propietat era un dels drets humans fonamentals i naturals de l'home. A mida que l'espècie humana es va ser domesticant, els hòmens varen començar a viure com família en cabanyes i acostumaven vore els seus veïns en regularitat. En passar més temps junts, cada persona es va acostumar a vore els defectes i virtuts dels demés, creant el primer pas cap a la desigualtat. “«Aquell que millor cantava o ballava, o el més bell, el més fort, el més destre o el més eloqüent, va anar el més considerat». En este aspecte, la formació de la societat va fer necessària la creació d'entitats que regularen els drets i deures dels hòmens, perdent estos aixina la llibertat de prendre possessió de lo que tenien a mà, i els adoctrinó a oblidar-se dels seus antics sentiments i manera de viure senzilla i els va impulsar a superar als seus semblants provocant la pèrdua de l'igualtat, o millor dit, donant naiximent a la desigualtat.

En el seu estudi sobre la desigualtat, va establir les diferències entre l'home civilisat i l'home salvage, determinant que les situacions que estos enfrontaven en el seu diari viure definien el seu comportament en els demés. L'home civilisat, motivat per un desig de ser superior als atres, crea una espècie de antifaz que li presenta al món, en el propòsit de crear distinció entre ells i els demés. En esta nova societat, «Les ànimes no són ya visibles, ni l'amistat possible, ni la confiança duradora, perque ya ningú s'atrevix a semblar lo que és». En este món artificial, la comunicació humana es va fer impossible. L'home salvage no presentava este problema, ell no vivia en societat perque no ho necessitava, puix la naturalea li proporcionava totes les seues necessitats. Quan sentia fam contava en els animals de la selva per a asseciar-la, en anochecer buscava refugi en una cova, la seua relació en els demés es duya en harmonia, sempre que abdós parts aixina ho requeriren i que no es presentaren conflictes, i aixina mateix tots per igual tenien dret a una part de les terres que habitaven. Segons Rousseau, a mida que l'home salvage va deixar de concebre lo que la naturalea li oferia com lo prescindible per a la seua subsistència, va escomençar a vore als demés hòmens com a rivals, el seu cos no va ser més el seu instrument, sino que va amprar ferramentes que no requerien de tant esforç físic, llimitant per això les seues accions i concentrant-se en el mejoramiento d'atres aspectes de la seua nova forma de vida, transformant-se aixina en l'home civilisat.

En el Orige de la desigualtat entre els hòmens, afirma: “tal és, en efecte, la causa de totes estes diferències: el salvage viu per a sí mateixa; l'home social, sempre fòra de sí, no sap viure més que en l'opinió dels demés; i d'eixe únic juí deduïx el sentiment de la seua pròpia existència”. Esta naturalea humana, que Rousseau supon de l'home salvage, no és sino una hipòtesis de treball, puix ell mateixa admet en esta obra que no és possible mostrar que dit estat salvage haja existit.

A pesar de que alguns dels seus escrits semblaven atacar l'estructura de la societat, este era, segons Rousseau, el modo de pensar dels seus adversaris, com ho expressa ací “¿en qué quedem? ¿Cal destruir la societat, confondre lo teu i lo meu i tornar a viure en les selves com els orsos? Esta és una conseqüència del modo de pensar dels meus adversaris, que tant m'agrada previndre com deixar-los la vergonya de deduir-la”. La seua intenció no va ser la de desmantellar dita potència, sino el de fer de la mateixa una comunitat d'igualtat a on tots tingueren la llibertat per a expressar la seua pensar i prendre les decisions que beneficien a tots, com es pot apreciar en El Contracte Social.

De la formació de l'home

Rousseau fa un estudi de la formació de l'home individual abans d'este "ingressar a la societat", en les seues primeres obres que inclouen: Discurs sobre les ciències i les arts, Ensaig sobre l'orige de les llengües i Emilio, o De l'educació. En la primera i en la segona, Rousseau identifica els vicis i les virtuts, i en la tercera, la més important, propon encaminar a l'home a la virtut fent a un costat els vicis per mig d'una educació ajustada a la naturalea.

Una de les definicions: Vici: lo artificial, les arts: les lletres, les llengües, música. les ciències, excessiu us de raó, expressió de sentiments que no existixen. "paraules buides", la harmonia; virtut: lo pur, natural, la melodia, expressió sincera de sentiments i el "coneiximent necessari".

Les arts, segons Rousseau, duen el coneiximent que fa a l'individu comportar-se d'una manera per a "ser d'agrade als demés", i no és un comportament natural; en lloc de crear una unió entre sers humans, creen la desigualtat entre ells. Es crea una esclavitut a elles i una esclavitut entre els hòmens, s'explica en la seua famosa cita: "les ciències, les lletres i les arts, menys despóticas i més potents acàs, tendixen guirnaldas de flors sobre les cadenes de ferro de que estan carregats, sofoquen en ells el sentiment d'eixa llibertat original per a la que semblaven haver naixcut". Per lo que entra l'educació, que involucra a les arts com a part del procés, sense us excessiu d'elles, a "transformar a l'individu lliberant-ho de les perversions".

En el Emilio o De l'educació imprimix un gir copernicano a la pedagogia de la societat estamental de llavors centrant-la en el chiquet i no en lo que deu deprendre; li interessaven més els artesans que els científics i més l'educació elemental que l'alvançada. Volia crear ciutadans actius, que estimaren el treball per damunt de tot. Els principis que establix són estos:

1. A cada periodo d'edat deuen correspondre especials formes d'educació i d'aprenentage
2. L'educació deu tindre un caràcter actiu i facilitar el màxim desenroll de l'autonomia i iniciativa dels estudiants
3. A l'educació intelectual deu antecedir i acompanyar l'eixercici de les forces físiques i dels òrguens dels sentits dels educandos
4. Els castics corporals als estudiants són pedagógicamente nocius.

Totes estes idees de Rousseau són noves per a el XVIII i varen ser desenrollades per la pedagogia posterior.

De la dòna i el seu paper en societat

Rousseau, encara que en un primer moment sembla obviar al sexe femení, no és que ho ignore, sino que va definint el seu paper en societat com a mer acompanyant del ser humà que deu posseir tots els drets: l'home.

Afirma que als varons correspon l'espai de lo públic mentres que el territori natural de les dònes és l'espai domèstic. La desigualtat intrínseca entre els sexes, conclou, ha segut donada per la naturalea i no per un caprig dels varons, ni per educació o les costums, i recorre a l'idea de "complementarietat sexual" per a fonamentar la desigualtat intrínseca de varons i dònes. Els sexes no són iguals, sino complementaris. L'esfera pública correspon als varons i la realisació de les dònes deu desenrollar-se en l'àmbit privat regit per l'amor abnegado que les fa acceptar el seu destí d'obediència, sumissió i sacrifici com a esposes i mares.

En els seus primers Discursos a penes nomena a la dòna. Quan parla d'hòmens de ciència i racionalistes, criticant-los, es dirigix solament a estos, puix a la dòna no li era permés participar en este tipo d'activitats. En el Discurs sobre la desigualtat enyora eixa llei natural del ser humà en el estat de naturalea. En ell tampoc fa referència al sexe femení, no obstant, esta llei natural li servirà de base, posteriorment, per a justificar i argumentar a favor d'eixa posició de la dòna com a mer apèndix de l'home, del lloc que deu ocupar en societat “per naturalea”. En La nova Eloísa reproduïx eixe model de femella ideal, representada per Julia, la baronesa de d´Hochetat, dòna virtuosa a on les hi haja que el seu deure i màxima aspiració és complir les apariències, ser virtuosa i evitar la censura en societat.

En el Emilio, o De l'educació tota la riquea de la seua aportació a l'educació de l'época en la que es té en conte al chiquet com a persona en sí mateixa, no com a mer esbós de preparació per a la adultez, queda desvalorizado quan es tracta de les chiquetes. Un determinisme natural pauta la seua educació, enfocada a agradar al macho i donar-li fills, o siga, a ser mare i esposa com a funció vital. Sofia, esposa d'Emilio, serà més o menys lliure i es casarà per amor, pero el seu creiximent com a persona estarà condicionat al paper que se li assigna al costat d'Emilio.

És en la seua Carta a D'Alembert a on es revelen els seus prejuïns respecte a la dòna, deixant-la de costat en la defensa de la justícia i l'igualtat entre els sers humans. Conte sobre elles que «ni són expertes, ni poden ni desigen ser-ho en cap art, que els falta l'ingeni, que els llibres eixits de la seua ploma són tots frets i bonicos com elles, que els falta raó per a sentir l'amor i inteligència per a saber descriure-ho». La dòna es mostra, simplement, com l'instrument que facilita la vida política de l'home i la seua dedicació a l'estudi i al seu desenroll personal. Sent aixina, no la veu com a persona en sí mateixa, sobirana i lliure —ni encara en estat de naturalea—, sino com ser para, és dir, com a mer mig: «deuen deprendre moltes coses, pero solament les que convé que sàpien».

El propi D'Alembert li va contestar en un alegat en favor de la dòna i, poques décades despuix, Olympe de Gouges en la seua Declaració dels drets de la dòna i de la ciutadana. «Estrany, cego, unflat de ciències i degenerado, en este sigle de llums i de sagacitat, en l'ignorança més crasa vol manar com un déspota sobre un sexe que va rebre totes les facultats intelectuals», indica Olympe. Poc despuix, en Anglaterra, serà Mary Wollstonecraft la que assumirà el paper de donar resposta rigorosa a eixe supost orde natural de varó pensante dòna acompanyant, per a demostrar que tal distinció és purament artificial, producte d'una educació discriminatòria dins d'una societat patriarcal.

Carole Pateman ha designat a eixe contracte implícit que subordina a la dòna respecte a l'home com el contracte sexual, que partix de la reorganisació patriarcal que adapta la visió rousseauniana de l'Ilustració a la societat actual, instituint salaris més baixos, acossament sexual, falta de reconeiximent social, violència de gènero, etc.

Botànic

Rousseau va descobrir tardíamente la botànica, cap a les seues 65 anys, agradant d'herborizar, activitat que ho tranquilisava, després de tanta jornada de reflexionar, que ho fatigava i ho entristia, com ell mateixa va escriure en la sèptima Ensoñación del paseante solitari. Aixina les seues Cartes sobre la botànica li varen permetre continuar una reflexió sobre la cultura, en un sentit immens, començant en el Émile, el seu tractat d'educació, i la seua romançada Julie, ou la nouvelle Héloïse, a on es va interrogar sobre l'art de la jardineria.

L'home, si està desnaturalizado, si carix d'instints, no pot contemplar la naturalea, únicament fa àrees habitables i cultivables, desnaturalizadas, «contorneadas al seu modo» en «campiñas artificials» a on si be poden viure, no resulta més que en un país pobre. I van quedant cada volta menys possibilitats d'accedir a lo natural «deurien conéixer-se i ser dignes de ser admirats... La naturalea semeja estar desordenada als ulls humans, i passar sense atraure la mirada dels poc sensibles, i que a la seua volta han desfigurado... Estan els qui li amen i intentar buscar i no ho poden trobar» continua Rousseau en la seua novela, a on va descrivint cóm Julie instala al fondo del seu vergel un jardí secret, jugant en lo agradable a lo útil de manera de fer una miqueta de passejada que recorde a la pura naturalea: «és veritat, diu ella que la naturalea fa tot, mes baix la meua direcció, no hi haurà més qui li ordene».

Rousseau descriu el jardí de l'home que concilia al mateix temps al humaniste i al botànic, com un aspecte útil i plaenter a on puga estar sense artificios visibles, ni a la francesa, ni a l'anglesa: l'aigua, la verdura, l'ombra i les sembres, com es veu en la naturalea, sense usar la simetria ni alinear els cultius i les vores. L'home de gust «no s'inquietarà al punt de la seua percepció de belles perspectives: el gust dels punts de vista solament visibles a molt pocs».

El treball de millorar el sol i de fer esgalls no tornarà lo natural llevat a la naturalea. Ademés de que no tornarà, seguix estenent-se catastróficamente nostra civilisació urbana en conseqüències, mes pot forçar-se un atre destí. I si el treball d'un vergel i de camps siga una necessitat per a l'home, el jardí de «l'home de gust» funcionarà permetent desfogar-se, descansar de moments d'esforç.

Per a Rousseau, les melodies i el jardí són de l'orde de lo humà, de la perfectibilidad, de l'imaginació i de les passions simples. Ell parla d'una música d'una temporalitat melòdica, per lo tant hi haurà processos educatius que permeten als humans esperar un devindre «tot lo que pugam ser» o fer que la naturalea no nos faça sofrir.

Rousseau agradava d'oferir menuts herbarios a les seues amistats i als seus aplegats, ademés de que ell mateixa va reunir un herbario personal constituït per fins a 15 classificadors plens de plecs de #espècimen, alguns d'ells considerats hui en dia com tipos. Despuix de la mort de Rousseau, la seua herbario va tindre diferents propietaris fins que en 1953 va ser adquirit pel Museu Nacional d'Història Natural de França, institució que ho va incloure en les coleccions de la Galeria de Botànica, en el Jardí de les Plantes en París, intengrándolo aixina en el herbario nacional francés, el major del món en casi 8 millons de #espècimen.

Rousseau va conseguir identificar i nomenar 21 noves espècies (IPNI).

Educació

Jean Jacques Rousseau era més be un filòsof polític, no un pedagogo; pero, a través de la seua novela Emilio, o De l'educació promou pensaments filosòfics sobre l'educació, sent este un dels seus principals aportes en el camp de la pedagogia. En este llibre, exalta la bondat de l'home i de la naturalea al mateix temps que planteja temes que més alvance desenrollarà en Del Contracte Social. Rousseau concep el seu paradigma de l'home encadenat en Emilio, o De l'educació. De la mateixa manera que en Discurs sobre l'orige i els fonaments de la desigualtat entre els hòmens vol apartar la formació de l'home en Emilio, o De l'educació de la seua indagació, «els hòmens, disseminats entre ells, observen, imiten la seua indústria, i s'eleven d'esta manera fins a l'instint de les bésties; s'alimenten igualment de la majoria». Rousseau crea un sistema d'educació que deixa a l'home, o en este cas al chiquet, que vixca i es desenrolle en una societat corrupta i oprimida. Com diu l'estudi preliminar de Emilio, o De l'educació: «assigneu als chiquets més llibertat i menys imperi, deixeu-los fer més per sí mateixos i exigir menys dels demés».

Emilio, o De l'educació

Artícul principal → Emilio, o De l'educació.

Esta novela filosòfica educativa, escrita en 1762, fonamentalment descriu i propon una perspectiva diferent de l'educació, que és aplicada en Emilio. Rousseau, partint de la seua idea de que la naturalea és bona i que el chiquet deu deprendre per sí mateixa en ella, vol que el chiquet deprenga a fer les coses, que tinga motius per a fer-les per sí mateixa. Com Jurgen Oelkers, escritor de l'artícul Rousseau and the image of ‘modern education’ diu, «L'educació deu tindre el seu lloc dins de la naturalea per a que el potencial del chiquet puga desenrollar-se segons el ritme de la naturalea i no al temps de la societat». Rousseau creu que tot home i chiquet és bo. Sobretot, especula que la humanitat que planteja una educació a pur de un transcurs natural seria una societat més lliure. Sandro de Castro i Rosa Elena, en el seu artícul «Horizons of dialogue in Environmental Education: Contributions of Milton Sants, Jean-Jacques Rousseau and Paulo Freire» diuen: «Escrivint Emilio, o De l'educació, Rousseau coloca la base per a una educació capaç de formar a un home verdader, puix abans d'una atra cosa cal formar l'home.

Rousseau va atacar al sistema educatiu a través d'esta novela, en la que presenta que els chiquets deuen ser educats a través dels seus interessos i no per l'estricta disciplina.

La novela està dividida en cinc parts. Les tres primeres es dediquen a la chiquea, la quarta es consagra a l'adolescència i l'última es referix a l'educació de Sofia, dòna ideal, i a la vida paternal, política i moral d'Emilio.

Llibre primer

Des de la pancha de la mare es pot dir que un està viu. Aixina que, mentres el chiquet va creixent, segons Rousseau, deu per la seua pròpia voluntat anar adquirint coneiximent. Ell diu: «Naixem capacitats per a deprendre, pero no sabent ni coneixent res», de la mateixa manera que diu que l'educació de l'home escomença en nàixer, a pur de experiències pròpies i adquisicions generals. Sense donar-nos conte, des de que naixem som lliures i per la nostra pròpia voluntat coneixem lo que és plaure, dolor i rebuig.

Rousseau també afirma que l'aprenentage és molt necessari, especialment en esta etapa de la vida. Tornant al seu tema de la llibertat, Luiz Felipe Netto en l'artícul «The notion of liberty in Emile Rousseau» diu: «Més be, un chiquet està lliure quan pot conseguir el seu voluntat». Pensa que devem deixar al chiquet manifestar la seua voluntat i curiositat per lo que li rodeja. És dir, deixar al chiquet tocar, assaborir, posar en pràctica els seus sentits sensorials per a deprendre.

Llibre segon

En esta secció Rousseau diu: «La naturalea va formar als chiquets per a que foren amats i assistits». També diu que si els chiquets escoltaren a la raó, no necessitarien que els educaren. Als chiquets se'ls deu tractar en suavitat i paciència; explica que al chiquet no se li deu obligar a demanar perdó, ni impondre un castic. La norma de fer be és l'única virtut moral que deu impondre's.

Llibre tercer

Esta secció seguix referint-se a la chiquea, entre els dotze i tretze anys. El cos seguix desenrollant-se i la curiositat natural també. Rousseau diu: «El chiquet no sap alguna cosa perque li l'has dit, sino perque ho ha comprés ell mateixa»,sugerint que el chiquet s'inspire pel seu voluntat, que solament se li donen métodos per a despertar el seu interés i no el seu avorriment. Llavors és quan Rousseau escomença a ensenyar-li a conservar, de modo que tinga més dret moral.

També afirma que el chiquet deu deprendre de l'intercanvi de pensaments i idees; veu un benefici social que el chiquet puga integrar-se en la societat sense que ho pertorben.

Llibre quart

En esta secció comença la adolescència. Rousseau afirma que «el chiquet no pot posar-se en el lloc d'uns atres, pero una volta s'alcança l'adolescència, pugues i fa aixina: Emilio per fi pot ser introduït en la societat». Ya en l'adolescència, Emilio té un millor enteniment dels sentiments, pero també s'exalten les passions. Rousseau diu que «Les nostres passions són els principals instruments de la nostra conservació», puix para ell, el sexe, la passió i l'amor són producte d'un moviment natural.

Formar a l'home a partir de la naturalea no és fer-ho salvage, sino no deixar que es governe. També en esta part, s'expon a Emilio a la religió, pero no conseguix vore-la com alguna cosa significatiu per a ell.

Llibre quint

Finalisa l'adolescència als vint anys, quan Emilio i la seua promesa Sofia van alcançant la madurea i la vida matrimonial.

Crítiques

Fernando Sánchez Dragó sosté que Rousseau és el pare del totalitarisme i Juan Manuel de Prada entén que és el pare de la ingenieria social.

Considerada precursora del feminisme, Mary Wollstonecraft va realisar fortes crítiques en el seu llibre Vindicación dels drets de les dònes, a on li atribuïx complicitat a la reprensió de la dòna. Segons Rousseau, l'educació devia preparar-les per a realisar correctament el seu futur paper d'esposes. Per a Wollstonecraft, l'objectiu de l'educació «és conseguir caràcter com ser humà, independentment del sexe al que es pertanyga». Acceptava les opinions de Rousseau sobre l'educació dels varons, pero dia també que «ell junt a atres escritors havien abordat el tema de l'educació i les conductes femenines de tal forma que havien contribuït a fer de les dònes els personages més artificials i dèbils que existixen i com a conseqüència els membres més inútils de la societat».

Stanley G. Payne afirma que el Führerprinzip és eminentment rousseauniano. Segons Louis J. Trobe "En la concepció de Rousseau, només un cap de geni diví pot fundar l'Estat en el qual els hòmens són lliures, encara que forçats a ser-ho, i determinar quin és la voluntat general".

Cronologia dels seus escrits

• 1742 : Projet concernant de nouveaux signes pour la musique
• 1743 : Dissertation sur la musique moderne
• 1750 : Discours sur els sciences et els arts
• 1751 : Discours sur la vertu du héros
• 1752 : Li Devin du village, primera repr. en l'Òpera, l'1-III-1753.
• 1752 : Narcisse ou l’Amant de lui-même, comèdia repr. el 18-XII-1752.
• 1754 : Discours sur l'économie politique
• 1755 : Discours sur l'origine et els fondements de l'inégalité parmi els hommes
• 1755 : Examen de deux principes avancés parell M. Rameau.
• 1755 : Jugement du Projet de paix perpétuelle de Monsieur l'Abbé de Saint-Pierre
• 1758 : Lettres morals, de 1757-1758, publicació pòstuma en 1888.
• 1758 : Lettre sur la providence
• 1758 : J.-J. Rousseau, Citoyen de Genève, Lettre à M. d'Alembert sur els spectacles
• 1761 : Julie ou la Nouvelle Héloïse
• 1762 : Émile, ou De l'éducation, inclou La profession de foi du vicaire savoyard, en el llibre IV.
• 1762 : Du contrat social
• 1764 : Lettres écrites de la montagne
• 1764 : Lettres sur la législation de la Corse
• 1771 : Considérations sur li gouvernement de Pologne
• 1771 : Pygmalion
• 1781 : Essai sur l'origine dones langues, pòstum
• 1765 : Projet de constitution pour la Corse, pòstum
• 1767 : Dictionnaire de musique (escrit des de 1755)
• 1770 : Els Confessions (escrit entre 1765-1770), pòstum
• 1777 : Dialogues, Rousseau juge de Jean-Jacques, pòstum
• 1778 : Els Rêveries du promeneur solitaire, pòstum
• 1781 : Émile et Sophie, ou els Solitaires, pòstum, és la continuació del Émile.

Obra musical

Música instrumental

• Airs à deux clarinettes. Manuscrit de la BN de París.

Música vocal

Unes cent cançons i romanzas, entre elles:

• Canzoni dona balleto... (París, 1753)
• Els Consolations dones misères de ma vie (París: La Chevardière, 1781)
• Que li jour em dure!
• Avril, air en poesia de Rémy Belleau.

Cinc motets en un manuscrit de la BN de París:

• Salve Regina i Quam dilecta (1767-1768)
• Ecce sèus hic tonantis i Quomodo sedet sola civitas (1772)
• Principes persecuti sunt, motet en rondó.

Música teatral

• Els Muses galants (1743-1745), òpera-ballet, fragments manuscrits (Musée Chaalis)
• Li devin du village (¿1753?), intermig - òpera en 1 acte
• Pygmalion (1762), melodrama / melólogo, en colaboració en Horace Coignet, manuscrit (Bibliothèque de la Comedie Française)
• Daphnis et Chloé (París, Esprit, 1779) òpera inacabada.

Vore també

• Prerromanticismo
• Voluntat general
• Alienació
• Contracte social
• Pedagogia progressista

Bibliografia

Sobre Rousseau

• Blaise Bachofen, La Condition de la vaig llibertar. Rousseau, critique dones raisons politiques, París, Payot, 2002
• Bellod, J. F. Reivindicació de Rosusseau, Revista d'Economia Institucional
• Bruno Bernardi, La fabrique dones concepts. Recherches sur l'invention conceptuelle chez Rousseau, París, Honoré Champion, 2006
• Maurice Blanchot, El llibre que vindrà, Caracas, Monteávila, 1969 (or. 1959)
• Ernst Cassirer, Rousseau, Kant, Goethe: filosofia i cultura en l'Europa del sigle de les llums, Madrit, FCE, 2007
• Nanine Charbonnel, Philosophie de Rousseau, Aréopage, 2006
• André Charrak, Raison et perception: fonder l'harmonie au XVIIIe siècle, París, Vrin, 2002
• Charles Coutel, Lumières de l'Europe: Voltaire, Condorcet, Diderot, París, Ellipses, 1997
• Monique i Bernard Cottret, Jean-Jacques Rousseau en sò temps, Perrin, 2005
• Michel Coz, Jean-Jacques Rousseau, París, Vuibert, 1997
• Michel Coz i François Jacob, Rêveries sans fi: Autour dones «Rêveries du promeneur solitaire», Orléans, Paradigme, 1997
• Michel Coz, La Cène et l'Autre Scène: Désir et profession de foi chez Jean-Jacques Rousseau, París, Honoré Champion, 1998
• Gaëtan Demulier, Apprendre à philosopher avec Rousseau, París, Ellipses, 2009
• Robert Derathé, Jean-Jacques Rousseau et la science politique de sò temps, París, Vrin, 2000
• Jacques Derrida, De la gramatología, Buenos Aires, Sigle XXI, 1970 (or. 1967)
• Arbi Dhifaoui, «Julie ou la Nouvelle Héloïse»: roman parell lettres, roman de la lettre, Tunis, Centre de Publication Universitaire, 2000
• Arbi Dhifaoui, Li roman épistolaire et són péritexte, Tunis, Centre de Publication Universitaire, 2008
• Béatrice Didier, La musique dones Lumières: Diderot, l'Encyclopédie, Rousseau, París, PUF, 1985
• Charles Eisenmann, "La vaig citar de Jean-Jacques Rousseau" i "Politique et religion chez Jean-Jacques Rousseau", en Écrits de théorie du droit, de droit constitutionnel et d'idées politiques, París, Panthéon-Assas, 2002, pp. 611-619 i 621-638
• Francis Farrugia, Archéologie du pacte social, París, L'Harmattan, 1994
• Michel Foucault, «Introducció a Rousseau juge de Jean-Jacques», 1962, en Dits et écrits, I, París, Gallimard, 1994.
• Victor Goldschmidt, Anthropologie et politique, París, Vrin, 2000
• Bernard Groethuysen, Jean-Jacques Rousseau, París, Gallimard, 1949 (i 2003)
• Florent Guénard, Rousseau et li travail de la convenance, París, Honoré Champion, 2005
• Jean-Luc Guichet, Rousseau, l’animal et l'homme: l'animalité dans l'horizon anthropologique dones Lumières, París, Éditions du Cerf, 2006
• Jouvenel, Bertrand de. Ensage sobre la política de Rousseau, Trobada. ISBN 978-84-9055-014-4.
• Catherine Kintzler, Poétique de l'opéra français de Corneille à Rousseau, París, Minerve, 2006
• Paul de Man, #Alegoria de la llectura, Barcelona, Lumen, 1990 (or. 1979)
• Roger D. Masters, La philosophie politique de Rousseau, Lió, ENS Éditions, 2002
• Arthur Metzler, Rousseau. La bonté naturelle de l'homme, París, Ed. Belin, 1998
• Gérard Namer, Li système social de Rousseau: De l'inégalité économique à l'inégalité politique, París, L'Harmattan, 1999
• Gérard Namer, Rousseau sociologue de la connaissance: de la créativité au machiavélisme, París, L'Harmattan, 2000
• Patrick Riley (ed.), The Cambridge Companion to Rousseau, Cambridge University Press, 2001

• Claire Salomon-Bayet, Jean-Jacques Rousseau ou l'impossible unité, Seghers, 1968 (or. 1971)
• Robert Spaemann, Rousseau: ciutadà sense pàtria, Madrit, Centre d'Estudis Polítics i Constitucionals, 2013 (or. 1980).
• Jean Starobinski, Rousseau. La transparència i l'obstàcul, Madrit, Taurus, 1983 (or. 1976)
• Jean Starobinski, Accuser et séduire. Jean-Jacques Rousseau, París, Gallimard, 2012
• Frédéric Worms, Rousseau, Émile ou de l'éducation, Livre IV, París, Ellipses, 2001

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Jean-Jacques Rousseau.
• Erro al crear miniatura: Wikispecies té un artícul sobre Jean-Jacques Rousseau.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Jean-Jacques Rousseau en Viquidites.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de Jean-Jacques Rousseau.

• El contenido de este artículo incorpora material de una entrada de la Enciclopedia Libre Universal, publicada en español bajo la licencia Creative Commons Compartir-Igual 3.0.

Atres

• Société Jean-Jacques Rousseau (francés)
• Du contrat social — MetaLibri (francés)
• Els texts complets de Jean-Jacques Rousseau (francés)