Repetició (música)

Archiu:Beethoven - Sonata in F Major, op. 10 no. 2.png

Repetició motívica en Sonata per a piano op. 10 n.º 2 de Beethoven. Archivo de audio "Beethoven - Sonata in F Major, op. 10 no. 2.mid" no encontrado

La repetició és fonamental en la música a on els sòs o les seqüències solen repetir-se. Una idea freqüentment assentada és que la repetició deu estar en equilibri en els plantejaments inicials i variacions en una peça musical.

Descripció

Se li pot cridar reexpresión, com l'actualisació d'un tema, a pesar de que eixercita un paper en tota la música, en el soroll i les altures musicals situades a lo llarc d'un espectre, des dels sons de freqüència irregular fins als de freqüència periòdica. És especialment important en estils específics. Una repetició lliteral d'un passage musical s'indica a sovint per mig de l'us d'un signe de repetició o les indicacions de dona cape o dal segno.

«La repetició és una partix integrant de la simetria i d'establir motius i ganchos. Trobarà una figura melòdica o rítmica que t'agrada i t'ho repetixc a lo llarc de la melodia o cançó. Este tipo de repetició... ajuda a unificar la seua melodia, és l'equivalent melòdic d'un repiqueteo constant i servix com un factor d'identitat per als oyents. No obstant, massa d'alguna cosa bo pot ser molest. Si repetixes la teua figura en massa freqüència, escomençarà a avorrir a l'escoltant.»

– Miller.

«La memòria afecta a l'experiència d'oïment de música tan profundament que no seria una exageració dir que sense memòria no hi hauria música. Com a resultats de teòrics i filòsofs han senyalat... la música es basa en la repetició. La música funciona degut a que nos acordem dels tons que acabem d'escoltar i que els relacionem en els que estan en eixe mateix moment s'estan interpretant. Eixos grups de tons -frases- poden sorgir despuix en la peça en una variació o transposició que cosquillea el nostre sistema de memòria al mateix temps, ya que activa els nostres centres emocionals... La repetició, quan es porta a terme en destrea per un gran mestre és emocionalment satisfactòria per al nostre cervell i fa les experiències d'escolta tan plaenteres.»

– Levitin.

Theodor Adorn va criticar la repetició i la música popular tachant-les de psicóticas i infantils. Pel contrari, Richard Middleton sosté que "la repetició és una característica de tota la música de qualsevol tipo, un alt nivell de repetició pot ser una marca específica de "lo popular" i que açò permet un "facilitador" de "una audiència inclusiva i no exclusiva". "No hi ha una norma o convenció universal" que establixca la cantitat o el tipo de repetició", tota la música conté repeticions, pero en diferents cantitats i d'una gran varietat de tipos." Açò es veu influenciat per la "economia política de producció", la "economia psíquica" dels individus, els mijos de producció músic-tecnològics i la reproducció (oral, escrita, elèctrica); i el pes de les convencions sintàctiques de les tradicions històric musicals".

Per lo tant, Middleton distinguix entre repetició discursiva i musemática. Un musema és una unitat mínima de significat, anàloga al morfema en llingüística i la repetició musemática es dona "en el nivell de les figures musicals breus, a sovint utilisat per a generar un marc estructural complet. La repetició discursiva es dona "a nivell de les frases o seccions musicals, que generalment funciona com a part d'un 'argument' a major escala. "Ell oferix com "casos paradigmàtics": el riff i la frase.

La repetició musemática comprén la circularidad, relacions sincrónicas i obertura. La repetició discursiva inclou la linealidad, el control racional i la autosuficiencia. La repetició discursiva en la seua majoria es anida (jerárquicamente) en les repeticions llargues i pot ser considerat com seccional o divisiva, mentres que la repetició musemática pot ser considerada aditiva. En térmens més senzills, la repetició musemática és una simple repetició d'exactament la mateixa figura musical, com un estribillo reiterat. La repetició discursiva és "tant repetitiva com no repetitiva", tals com la repetició de la mateixa figura rítmica en notes diferents.

Durant el Classicisme musical, els concerts de música eren acontenyiments molt esperats, perque a qui li agradava una peça musical no podia escoltar-la de nou cada volta que volguera. Per la seua banda, els músics tenien que pensar en la manera de fer que la música permaneixquera en la memòria dels oyents. Per lo tant, es repetien parts de la seua cançó en ocasions creant música com una sonata molt repetitiva, sense que anara avorrit.

La repetició és important en la forma musical. La repetició de qualsevol secció de la forma ternaria dona com resultat la forma ternaria ampliada i en la seua forma binaria la repetició de la primera secció al final de la segona dona com a resultat en forma binaria redona. Heinrich Schenker va argumentar que la tècnica musical "més característica, impactant i distintiva" és la repetició, mentres que Pierre Boulez sostenia que un alt nivell d'interés en la repetició i la variació (analogia i diferència, reconeiximent i lo desconegut) és característic de tots els músics, especialment dels músics contemporàneus i la conversació dialèctica entre les dos dona lloc a la forma musical.

Entre els tipos de repetició s'inclouen la repetició exacta (AAA), la repetició despuix d'una digressió (ABA o ABA') i la no repetició (ABCD). Aaron Copland i Leonard Slatkin oferixen les peces "Au clair de la lune" i "Ach du lieber Augustin" com a eixemples de ABA i per una atra part la peça "The Seeds of Love" com a eixemple de l'últim tipo.

A nivell de to la repetició crea un drone.

Vore també

• Anàlisis musical
• Ostinato

Referències

Bibliografia

Específica

• Kivy, Peter: The fine art of repetition. Cambridge University Press, 1993.
• Ockelford, Adam: Repetition in Music. Ashgate, 2005
• Tilmouth, Michael: «Repeat». New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie. Macmillan, 2001 [1980].

General

• De Vaig Candar, Roland: Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
• De Pedro, Dionisio: Teoria completa de la música. Real musical, 1990.
• Grabner, Hermann: Teoria general de la música. Akal, 2001.
• Michels, Ulrich: Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
• Pérez Gutiérrez, Mariano: Diccionari de la música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
• Randel, Don Michael: The Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 2003.
• Zamacois, Joaquín: Teoria de la música. Idea, 2002 [1949].