Sonata

Archiu:Azzolino della Ciaja Sonata III frammento 3.JPG

Sonata

El terme sonata és el nom donat a distintes formes musicals, empleades des del periodo barroc fins a les experiències més futurísticas de la música contemporànea. És important tindre en conte que la mateixa paraula aludix a significats subtilment diferents en cada época: principalment en qüestions formals. Per sonata s'entén, segons el model clàssic, tant una peça musical completa com un procediment compositivo que utilisa dos temes generalment contrastantes. Este procediment compositivo es coneix com «forma sonata».

Història

La sonata (classicisme musical: aproximadament entre 1750 i 1810), la forma més difosa d'esta forma musical, és una obra que consta de tres o quatre tipos de tons, composta per a un, dos o tres instruments musicals. Inicialment varen predominar les formes de tres moviments, especialment en l'época clàssica, pero a mida que aumentaven tant la seua complexitat com a duració es varen popularisar les de quatre moviments.

En l'época barroca, és dir, abans de 1750, el terme sonata es va utilisar en relativa llibertat per a descriure obres reduïdes de caràcter instrumental, per oposició a la cantata, que incloïa veus. En l'época d'Arcangelo Corelli es practicaven dos tipos de gènero baix el nom de sonata: la sonata dona chiesa (sonata d'iglésia), habitualment per a un instrument que duya la melodia (violí o flauta) i un baix continu (que en el cas de la sonata dona chiesa era tocat preferentment per instruments com la tiorba o l'orgue), composta habitualment per una introducció llenta, un allegro a voltes fugado, un cantabile i un final enèrgic, en forma de minuet o de giga; i la sonata dona camera, composta de variacions sobre temas de ball, que desembocaria en la suite o partita. En el cas de les sonata dona camera, el baix continu és interpretat pel clavicordi, regularment. No obstant, abdós formes es combinaven lliurement, i no seria fins a l'época de Johann Sebastian Bach i Georg Friedrich Händel en que la forma de la primera adquiriria certa estabilitat. Entre les més de 500 obres de Domenico Scarlatti, per eixemple, es troben centenars d'obres anomenades sonates compostes en solament un o dos moviments, moltes voltes de gran vigor i complexitat d'eixecució. La majoria d'estes sonates estan compostes, com ya es va dir, para flauta o violí, en el baix a càrrec de la viola dona gamba i el clavecín, encara que existixen multitut de sonates para viola dona gamba sola, i també per a clavecín solament, puix tant la viola com el clavecín poden tocar el seu propi acompanyament.

A principis del periodo barroc va ser molt popular la sonata a tre, que res té que vore en el trio de l'época posterior a Haydn. Dos violins (o atres dos instruments melòdics) interpreten la melodia, i un tercer instrument toca el baix continu (podria ser el clavecín, el llaüt, la tiorba, la viola dona gamba, el violonchelo, el fagot, etc.)

A inicis de l'época clàssica va passar a reservar-se el nom per a obres compostes per a un instrument sol o be un instrument melòdic i piano, concebudes d'acort en una estructura de tres o quatre moviments en els que el tema musical es presenta, s'expon, es desenrolla i es recapitula d'acort a una forma convencional. Els noms de divertimento, serenata o partita varen seguir en us fins a al voltant de 1770, pero a partir d'Haydn varen caure normalment en desús. Al mateix temps es varen popularisar els noms de trio i quartet per a les peces en tres i quatre instruments respectivament.

Les sonates de Haydn s'estructuren en un allegro, que el tema musical es mostra i desenrolla breument, un segon moviment més pausado —moltes voltes errant o llarc en forma lied (A-B-A), encara que ocasionalment es va amprar el minuet— en que el tema es desenrolla extensament per mig de tècniques orquestals, i un moviment final —novament allegro o encara preste— a voltes plantejat com un rondó, en que es recapitulava el desenroll orquestal prescindint de les modulacions. La forma musical del rondó bàsic és A-B-A-C-A-B-A. En alguns casos es va utilisar un esquema de quatre moviments, incloent tant el minuet com el errant en el desenroll temàtic.

Este últim esquema va predominar en l'época considerada canònica de la sonata, en el seu desenroll en Ludwig van Beethoven. El desenroll en quatre moviments s'havia estés ya per als quartets i les simfonies.

Estructura de la sonata clàssica

El següent orde de moviments correspon al model realisat en major freqüència. No obstant, en la fase inicial, el segon i el tercer moviment també s'intercanvien, per eixemple en els primers quatre dels sis quartets d'cuerdo Op. 33 de 1781 de Haydn. Després es desenrolla l'estàndart descrit a continuació i des de Beethoven l'orde del segon i tercer moviment s'ha tornat a invertir ocasionalment, de modo que el minueto o scherzo es colocava en segon lloc i el moviment llent en el tercer.

És molt habitual descriure formes d'oracions despuix d'ell; no obstant, organisa els moviments segons rancs clau en lloc de la seqüència d'idees musicals independents. Açò certament no sempre correspon a l'intenció estructural del compositor. La terminologia formal contemporànea es pot trobar en numeroses obres de teoria musical, per eixemple es troba en Johann Gottfried Krause, Bernard Germain Lacépède i uns atres. Estructures com les dels primers moviments de l'anomenada Sonata Clar de Lluna(Op. 27, Do sostingut menor) o la Sonata en La bemol major (Op. 26) de Beethoven res tenen que vore en este esquema. Abdós sonates carixen del primer moviment real; comencen en el moviment llent, que sol ser el segon. En la Sonata Clar de Lluna, és solament el tercer moviment que seguix l'esquema de moviment de la sonata. Mozart ya havia prescindit del primer moviment en la seua Sonata per a piano en la major (KV 331).

1. Allegro de sonata: El primer moviment és el moviment característic de la sonata (ya que açò ho distinguix d'una suite, serenata, etc.); la seua forma és la cridada forma sonata en les seues parts exposició, desenroll, recapitulació i coda. Ya que este terme és una creació de la teoria de la forma de el XIX, el seu us per a composicions anteriors a 1800 seguix sent controvertit, i en raó. El primer moviment és un alegre complex (en «forma sonata» pròpiament dita), dotat o no d'una introducció llenta (especialment en el classicisme tardà o en el romanticisme, és dir, en el XIX). Està format per tres seccions: exposició, desenroll i recapitulació. Pot tindre una coda final.
   1. L'exposició consistix de dos temes, el primer tema «A» esta en la tonalitat principal de la sonata i el segon en una tonalitat veïna (per a sonates en tons majors per lo general al quint grau i en tons menors al tercer grau o relativa major). Entre el tema «A» i el «B» hi ha un pont sense molta importància melòdica que modula d'una tonalitat a l'atra. Despuix del tema «B» hi ha una coda de l'exposició en la que es pot tornar a la tònica inicial o mantindre's en la tònica secundària pròpia del tema «B».
   2. El desenroll té una estructura lliure, pero podem dir que el compositor pren algun dels dos temes, abdós o parts dels mateixos i els somet a innumerables procediments compositivos, jugant en ells. És el moment de major tensió de l'obra en a on es produïxen més canvis harmònics i hi ha una certa inestabilitat tonal.

1. 1. La recapitulació o reexposición succeïx quan el compositor torna a presentar els temes complets i abdós en la tonalitat principal. Era molt comú que per a finalisar el moviment el compositor afegira una coda, #lo que va tindre una gran repercussió en el concert donant orige a la cadenza (recordem que el primer moviment del concert també utilisa la forma sonata).
2. Moviment llent, errant, adagi o llarc, que pot tindre diverses formes. La traça característica del segon moviment és el moviment llent (només en casos excepcionals s'intercanvien el moviment llent i el scherzo ). La seua forma pot ser molt diferent. Si, com el primer, està dotat de dos temes contrastantes, més agitat és el segon; s'ometen la recapitulació i el desenroll, mentres que el tema principal apareix tres voltes, generalment en una figuració cada volta major. El compositor a sovint s'acontenta en la forma de cançó de tres parts, és dir, l'orde ABA. La forma de variació per al segon moviment també és molt popular. La tonalitat del segon moviment és principalment la de la dominant o relativa menor.
3. Moviment en forma de dansa, minuet i des de Beethoven en scherzo (este moviment és opcional). El tercer moviment du el menuet o scherzo, generalment de nou en la tonalitat principal o estretament relacionada. En les primeres sonates no hi ha minueto ni scherzo en absolut, de modo que un aplega directament des del segon fins a l'últim moviment, el final.
4. Un nou allegro, menys formalment estructurat que l'inicial allegro dona sonata o pot tindre atres formes com el ronde-sonata que és una combinació de la forma rondó en la forma sonata explicada per al primer moviment. Sempre està en la tonalitat principal quan el moviment és de velocitat mija, pero no és rar que canvie de menor a major. La seua forma és en forma de sonata, a voltes sense recapitulació pero en un desenroll, o en forma de rondó àmpliament hilado en més de dos temes en la seua majoria breus. En casos rars termina en una articulació.

La fixació d'esta forma, sobretot a través de les numeroses sonates de Beethoven, va influir profundament en l'época romàntica, que els seus conservatoris varen codificar la pràctica. La noció de l'estructura formal es va prendre com a paradigma d'atres gèneros, duent a considerar, per eixemple, la simfonia com una «sonata per a orquesta». Chopin, Mendelssohn, Schumann, Liszt, Brahms i Rajmáninov varen fer extens us del principi teòric de la sonata en composicions famoses.

Aplicació

La «forma sonata», ademés d'en les sonates pròpiament dites, es troba també en diversos tipos de composicions musicals, tant les simfonies com els quartets o els concerts, etcétera, conten en parts escrites utilisant la típica forma sonata d'exposició de dos temes en tonalitats veïnes, desenroll d'abdós, i reexposición dels dos temes en la tonalitat del primer.

Quant major i més complexa és la formació instrumental per a la qual el compositor escriu; major, més complexa i flexible sol ser l'aplicació d'esta «forma sonata», producte de les exigències pròpies de compondre per a agrupacions instrumentals importants, i de l'exigència requerida.

Una de les principals formes és el duo en piano, encara que també es poden amprar tot tipo d'instruments per a poder relacionar el piano, encara que cal remarcar que no tots alcancen la mateixa calitat, principalment es busca conseguir l'acompanyament perfecte, i per a cada tipo de cantant (vejau: Categoria:Cantants lírics ) existix un instrument els atributs del qual es relacionen en cada veu i preferència del compositor, "Per eixemple en el classicisme són preferits en enorme diferencia les formacions a duo de violí o violoncello. En el romanticisme ademés dels empleats en periodo anterior se sumen especialment clarinet. En el sigle XX, ademés dels duos ya exposts s'afigen pràcticament la majoria dels instruments, alcançant el seu màxim desenroll en els instruments de vent".

Sonatina

Quan la «forma sonata» s'aplica a peces de reduïdes dimensions, estes es diuen sonatinas.

Les diferències entre una sonatina i una sonata no són estructurals, ya que abdós, en la seua versió clàssica, solen respectar un mateix patró, sino que es troben en la seua extensió i les seues aspiracions. La sonatina sol ser una peça breu o molt breu que moltes voltes no aplega als tres moviments, i cada procediment compositivo es troba presentat sense #vanaglòria de complexitat.

A pesar d'estes senyes que apareixeria com a senzilles de descobrir, és cert també que hi ha casos com, per eixemple, la Sonata en do major (KV 545) de Mozart en els que la frontera entre sonata i sonatina està difusa, i cal guiar-se o confrontar a l'autor per a comprovar front a quin tipo de peça musical està un.

Escolàstica i musicologia

Idea o principi de la sonata

L'investigació sobre la pràctica i el significat de la forma, l'estil i l'estructura de la sonata ha segut la motivació d'importants treballs teòrics d'Heinrich Schenker, Arnold Schoenberg i Charles Rosen entre uns atres; i la pedagogia de la música va seguir basant-se en la comprensió i aplicació de les regles de la forma sonata, ya que casi dos sigles de desenroll en la pràctica i la teoria l'havien codificat.

El desenroll de l'estil clàssic i les seues normes de composició varen constituir la base de gran part de la teoria musical dels sigles XIX i XX. Com a principi formal general, es va concedir a la sonata el mateix estatus central que a la fuga barroca; generacions de compositors, instrumentistes i públic es varen guiar per esta idea de la sonata com a principi durador i dominant en la música occidental. L'idea de la sonata comença ans que el terme adquirira la seua importància actual, junt en l'evolució de les normes canviants del periodo clàssic. Les raons d'estos canvis, i la seua relació en el sentit evolutiu d'un nou orde formal en la música, és una qüestió a la que es dedica l'investigació. Alguns dels factors comuns que s'han senyalat inclouen: el canvi d'enfocament de la música vocal a la música instrumental; canvis en la pràctica de l'interpretació, incloent la pèrdua del continu.

Crucial per a la majoria de les interpretacions de la forma sonata és l'idea d'un centre tonal; i, com diu el Grove Concise Dictionary of Music: "La forma principal del grup que encarna el 'principi de sonata', el principi més important de l'estructura musical des del periodo clàssic fins al sigle XX: que el material enunciat per primera volta en una tonalitat complementària siga replantejat en la tonalitat d'orige".(}}

L'idea de la sonata ha segut explorada a fondo per William Newman en la seua monumental obra en tres volums Sonata in the Classic Era (A History of the Sonata Idea), iniciada en la década de 1950 i publicada en lo que s'ha convertit en l'edició estàndar dels tres volums en 1972.

Teoria de el XX

Heinrich Schenker sostenia que existia una Urlinie o melodia tonal bàsica, i una figuració de baix bàsica. Sostenia que quan estes dos estaven presents, hi havia una estructura bàsica, i que la sonata representava esta estructura bàsica en una obra completa en un procés conegut com a interrupció.

En la pràctica, Schenker va aplicar les seues idees a l'edició de les sonates per a piano de Beethoven, utilisant manuscrits originals i les seues pròpies teories per a "corregir" les fonts disponibles. El procediment bàsic era l'us de la teoria tonal per a deduir el significat de les fonts disponibles com a part del procés crític, aplegant inclús a completar obres que els seus compositors havien deixat inacabades. Encara que molts d'estos canvis varen ser i són controvertits, eixe procediment té un paper central hui en dia en la teoria musical, i és una part essencial de la teoria de l'estructura de la sonata tal i com s'ensenya en la majoria de les escoles de música.

Bibliografia

• (1950) Sonata for piano, G. Schirmer.
• Newman, Ernest. 1958. More Essays from the World of Music: Essays from the London Sunday Claves, selected by Felix Aprahamian. London: John Calder; New York: Coward-McCann.

• Newman, William S. 1972a. The Sonata in the Baroque Era, third edition. A History of the Sonata Idea 1. New York: W. W. Norton. ISBN 0-393-00622-0.
• Rosen, Charles. 1988. Sonata Forms, revised edition. New York: W. W. Norton. ISBN 0-393-02658-2.
• Rosen, Charles. 1997. The Classical Style: Haydn, Mozart, Beethoven, expanded edition, with CD recording. New York: W. W. Norton. ISBN 0-393-31712-9.
• Sadie, Stanley (ed). 1988. The Grove Concise Dictionary of Music. London: Macmillan Publishers. ISBN 0-333-43236-3 (cloth); ISBN 0-393-02620-5 (pbk).
• Schenker, Heinrich. 1979. Free Composition (Der freie Satz): Volume III of New Musical Theories and Fantasies, edited by Oswald Jonas, translated by Ernst Oster. 2 vols. New York: Longman. ISBN 0-582-28073-7.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre sonates.

• Sonata, toccata, cantata...: emissió del 25 d'nov. del 2014 de Música antiga, programa de Ràdio Clàssica.

• Sonata, toccata, cantata: emissió del 2 d'dic. del 2014 de Música antiga.

• La forma sonata. I: emissió del 3 de maig de 2020 de El racó de la teoria, programa de Ràdio Clàssica.

• La forma sonata. II: emissió del 10 de maig de 2020 de El racó de la teoria.

• La forma sonata. III: emissió del 17 de maig de 2020 de El racó de la teoria.

• La forma sonata sense desenroll: emissió del 24 de maig de 2020 de El racó de la teoria.

• La forma va rondar-sonata: emissió del 31 de maig de 2020 de El racó de la teoria.