Anar al contingut

Terror Rojo (Rússia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Terror Rojo (Rússia)

Plantilla:Noneutralidad

Terror Rojo fa referència al conjunt de detencions i eixecucions realisades pel bando bolchevique despuix de la Revolució russa. En l'historiografia soviètica, el Terror Rojo es descriu com es va anunciar oficialment el 2 de setembre de 1918 per Yákov Sverdlov i va terminar cap a octubre de 1918. No obstant, molts historiadors, escomençant per Serguéi Melgunov, apliquen este terme a la repressió durant tot el periodo de la guerra civil russa, de 1918-1922.[1]

Les repressions massives es varen portar a terme sense un procés judicial per la policia, la Cheká, junt en elements de l'agència d'inteligència militar bolchevique, el GRU.[2][3] No obstant, solament si es concep el Terror Rojo en tant decret d'Estat aplicat oficialment entre setembre i octubre de 1918 i atenint-se únicament a les retallades de prensa de l'época, les sifres d'eixecucions per a este periodo estarien entre les dèu a quinze mil eixecucions, en solament eixos tres mesos.

Orige del terme

[editar | editar còdic]

El terme Terror Rojo va anar originalment[4] utilisat per a descriure les últimes sis semanes del Regne del Terror de la Revolució Francesa, fins al 28 de juliol de 1794 quan ocorre l'eixecució de Robespierre, per a distinguir-ho del següent periodo del Terror Blanco[5] (històricament este periodo s'ha conegut com el Gran Terror —en francés: la Gran Terreur—).

Història

[editar | editar còdic]
Checoslovacs víctimes dels bolcheviques prop de Vladivostok.

En agost de 1918, la situació de poder dels bolcheviques era extremadament complicada. A penes controlaven una part del territori de la Moscovia històrica davant tres grans fronts antibolcheviques: 1- Regió del Dò ocupada per tropes cosacas i blanques 2- Ucrània governada per la Rada Central Ucraniana i 3- Tota Siberia ocupada per tropes de la Legió Checoslovaca (ex presos que intentaven retornar al seu país en concloure el conflicte).[6] Pero inclús en les regions controlades pels bolcheviques la situació era caòtica en tumults i alçament esporàdics per la falta d'aliments o per les requises que moltes voltes terminaven en sanc, açò, a pesar de que en general el campesinado vea als bolcheviques com el menor dels mals. Temien als blancs que recorrien per igual a la força i la sanc i podrien reinstaurar el poder dels terratinents - Sheila Fitzpatrick, "Stalin's peasants" (N. I 1994, pág. 24)

Davant esta situació, el 9 d'agost, Lenin va apremiar als líders bolcheviques de Nizhni Nóvgorod a on ell estava.[7] La campanya de repressions massives es va iniciar oficialment com a represàlia per l'assessinat de Moiséi Uritski, líder de la Cheká de Petrogrado, i de l'intent d'assessinat contra Lenin de Fanni Kaplan el 30 d'agost de 1918. Mentres es recuperava de les seues ferides, Lenin va dictar: «És necessari, secretament i urgentment, preparar el terror».[8][9] Inclús abans dels assessinats, Lenin estava enviant telegrames «per a introduir el terror de masses» en Nizhni Nóvgorod.cita requerida

¡Camarades! L'alçament dels kuláks en els vostres cinc districtes deu ser esclafada sense pietat (...) Deveu fer eixemple d'estes persones. (1) Penge (em referixc a penjar públicament, per a que la gent ho veja) a lo manco 100 kuláks, rics bastardos, i chupasangres coneguts. (2) Publiqueu els seus noms. (3) Aprofiteu tot el seu gra. (4) Prengau rehens segons les meues instruccions en el telegrama d'ahir. Feu tot açò per a que les persones quilómetros a la redona ho vegen tot, ho comprenguen, tremolen, i digau-els que estem matant als kuláks sedientos de sanc i que anem a seguir fent-ho (...) Atentament, Lenin. Posdata: Busqueu gent més dura.[10]

Este telegrama es troba en l'archiu CRCEDHC, 2/1/6/898 Centre Rus de Conservació i Estudis de Documents en Història Contemporànea de la Federació Russa. Cinccents «representants de les classes derrocades» varen ser eixecutats de colp i repent pel govern comuniste bolchevique despuix de l'assessinat d'Uritski.[11] El primer anunci oficial del Terror Rojo, publicat en Izvestia, «Crida a la classe obrera», el 3 de setembre de 1918 va demanar als treballadors:

"Que la classe obrera esclafe, per mig del terror massiu, la hidra de la contrarrevolución! Que els enemics de la classe obrera sàpien que tot individu detingut en possessió ilícita d'un arma serà eixecutat en el mateix terreny, que tot individu que s'atrevixca a realisar la menor propaganda contra el règim soviètic serà immediatament detingut i tancat en un cape de concentració" (Izvestia, 3 de setembre de 1918) G. Legget, anteriorment citat, pág. 104.

Eixe mateix dia, el Izvestia informava que més de cinccents rehens havien segut eixecutats per la Cheká local de Petrogrado en el curs dels dies anteriors. No obstant, una font de la Cheká mateixa revela que varen ser 800 persones les eixecutades en el curs del més de setembre en Petrogrado, pero testics dels fets confien que varen passar els mil trescents, ya que els bolcheviques no tenien en conte en les seues estadístiques als civils fusilats en l'illa de Kronstadt. En una sola nit varen ser fusilades quatrecentes persones:

"Es varen excavar en el pati tres fosses grans, quatrecentes persones varen ser colocades davant elles i eixecutades una despuix d'una atra" (G. Legget, Ob. Cit. pag. 111)

Decret sobre el Terror Rojo

[editar | editar còdic]
Portada de periòdic que anuncia l'inici del Terror Rojo.

Açò va ser seguit pel decret Sobre el Terror Rojo (О «КРАСНОМ ТЕРРОРЕ»),[12] publicat el 5 de setembre de 1918 a l'intern per la Cheká i llegalisat pel govern soviètic, publicat per a la societat en el Izvestia el dia 10 de setembre de 1918:

"En la situació actual resulta absolutament vital reforçar a la Cheka (...), protegir la República soviètica contra els seus enemics de classe aïllant a estos en camps de concentració, fusilar en el terreny a tot individu relacionat en organisacions de guàrdies blancs, conjures, insurrecció o tumults, publicar els noms dels individus fusilats explicant les raones parell les que han segut passats per les armes".

El 15 d'octubre un treballador de la Cheká, Gleb Bokiy, va resumir que el Terror Rojo havia terminat oficialment, va informar que en Petrogrado 800 suposts enemics havien segut fusilats i encarcerats un atre 6.229.[8] Segons l'escritor Donald Rayfield, el comuniste hongarés Béla Kun, en l'aprovació de Lenin, hauria fet eixecutar a 50 000 presoners de guerra blancs despuix de la derrota del general Piotr Wrangel a mans dels anarquistes del Eixèrcit Negre, a finals de 1920.[13] Estes tropes vigilaven els camps de treball, incrementant el sistema de Gulag, portat a terme els demanats d'aliments, derribar les rebelions llauradores, inspirades pels treballadors, i les gresques a l'interior del Eixèrcit Rojo.

Un dels principals organisadors del Terror Rojo per al govern bolchevique va ser el comissari de l'Eixèrcit de segon grau, Jānis Bērziņš. Est va participar en la Revolució d'Octubre i posteriorment va treballar en l'aparat central de la Cheká.[2] Durant el Terror Rojo, Bērziņš va iniciar el sistema de prendre rehens i eixecutar-els[2] per a detindre les desercions i atres «actes de desllealtat i de sabotage». Quan fungía com a cap d'un departament especial de l'Eixèrcit Roig Letó, (més vesprada del dia 15 del Eixèrcit Rojo), Berzin va eixercitar un paper primordial en la repressió de la Rebelió de Kronstadt en març de 1921.[2]

Repressions

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
«Llibertat bolchevique» en una llei de León Trotski. Propaganda polaca durant la guerra polac-soviètica.

Llauradors

[editar | editar còdic]

Les tropes d'Interior de la Cheká, per a infundir el terror, practicaven la tàctica de prendre i eixecutar numerosos rehens, en freqüència relacionats en les desercions.

Obrers industrials

[editar | editar còdic]

El 16 de març de 1919, la Cheká va irrompre en la fàbrica Putílov. Més de 900 treballadors que varen anar a la folga varen ser detinguts. Més de 200 d'ells varen ser eixecutats sense juí durant els dies posteriors. Va haver numeroses folgues en la primavera de 1919 en les ciutats de Tula, Oriol, Tver, Ivánovo i Astracán. Els treballadors famolencs varen tractar d'obtindre les racions d'aliments corresponents a les dels soldats del Eixèrcit Rojo.cita requerida

També varen exigir l'eliminació dels privilegis per als comunistes, la llibertat de prensa i eleccions lliures. Totes estes folgues varen ser reprimides sense pietat per la Cheká per mig d'arrests i eixecucions.[14] No obstant, estes varen continuar. Lenin estava preocupat per la tensa situació en relació en els treballadors de la regió dels Urals. El 29 de giner de 1920, va enviar un telegrama a Vladímir Smirnov que indicava:

Em sorprén que vosté està prenent l'assunt tan a la llaugera, i no tinga efecte immediat l'eixecució d'un gran número de folguistes pel delicte de sabotage.
Llibre negre, pàgina 90.[15]

Paralelament es va desnugar el Terror Blanc que va començar des del moment mateix que els sóviets varen assumir el control del govern en novembre de 1917 baix els eixèrcits blancs i l'intervenció estrangera en 1921. Diversos historiadors fan recalcament en que el Terror Blanco va ser premeditat i sistemàtic,[16][17][18] ya que les órdens venien dels alts funcionaris del Moviment Blanco[19] Donada l'associació entre bolcheviques i judeus, es va produir la massacre d'entre 100.000 a 250.000 judeus en més de 2000 pogroms, durant el Terror Blanco, com a eixemple de genocidi.[20] En ocasions, presons sanceres varen ser buidades de reclusos a través de fusilaments en massa abans d'abandonar una ciutat a mans de les Forces Blanques.[21][22]

Resum

[editar | editar còdic]
Cadàvers de les víctimes del Terror Rojo d'hivern de 1918 en Eupatoria, tirats per verducs bolcheviques en el Mar Negra, pero arrastrats a terra per marees i ones en els dies d'estiu de 1918.

Seria difícil intentar un càlcul exhaustiu del número d'eixecucions en este periodo de Terror roig en tant decret. No obstant, un dels principals dirigents de la Cheká, Latsis argumenta que "si es pot acusar a la Cheká d'alguna cosa no és d'excés de celosia, sino d'insuficiència en l'aplicació de les mides supremes de castic, és dir, una mà de ferro disminuïx sempre la cantitat de víctimes" (M. I. Latsis, Obres cit., pag. 25.

Per un atre costat, el dirigent menchevique Yuli Mártov (cofundador del Partit Obrer Socialdemócrata de Rússia junt a Lenin i antic gran amic d'este) estimava el número de víctimes directes de la Cheká des d'inicis de setembre en "més de dèu mil" (M. N. Gernet, Protiv smertnoi kazni -La pena de mort-, Sant Petersburc, 1913).

Entre octubre i decembre de 1918, es va desenrollar una polèmica entre els mijos dirigents bolcheviques entorn al paper de la Cheká. El Comité central va discutir, el 25 d'octubre de 1918, una nova condició per a la Cheka i varen criticar els plens poders otorgats a una organisació que pretenia actuar per damunt dels sóviets i del mateix partit. Bujarin, Olminski i Petrovski, comissari del poble per a Assunts Interns, varen solicitar mides per a llimitar els "excessos de celosia d'una organisació repleta de criminals i de sàdics, d'elements degenerados del lumpen-proletariat".

Un monument als chekistas, Kropivnitski, Ucraina

Es va crear una comissió de control polític. Kámenev, que formava part de la mateixa, va aplegar inclús a propondre l'abolició pura i simple de la Cheka (Archiu CRCEDHC, 5,1/2558). No obstant, varen terminar guanyant els partidaris de la Cheka, entre els que es trobaven Félix Dzerzhinski, el mateix cap de la Cheka, aixina com figures importants com Sverdlov, Iósif Stalin, León Trotski i Lenin. Este últim va prendre una defensa rígida de l'organisació:

" (La Cheka era) injustament atacada per una intelligentsia llimitada (...) incapaç de considerar el problema del terror des d'una perspectiva més àmplia" (Lenin i la Cheka, recopilació de documents. Moscou 1975, pag. 122)

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Sergei Melgunov, The Ret Terror in Russia, Hyperion Pr (1975), ISBN 0-88355-187-X. See also: The Record of the Ret Terror [1] archivat en Wayback Machine.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Suvorov, Viktor, Inside Soviet Military Intelligence, New York: Macmillan (1984)
  3. ↑ (2012) Lenin's Terror: The Ideological Origins of Early Soviet State Violence..
  4. ↑ Jan tingues Brink (1899). English translation by J. Hedeman "Robespierre and the Ret Terror", reprinted in 2004, ISBN 1-4021-3829-6
  5. ↑ French Revolution
  6. ↑ Courtois, Stéphane (1997). El llibre negre del comunisme, p. 88.
  7. ↑ "gestant "un alçament guardablanquista (...) a introduir el terror de massa de modo immediat"
  8. ↑ 8,0 8,1 Christopher Andrew i Vasili Mitrokhin (2000). The Mitrokhin Archive: The KGB in Europe and the West. Gardners Books. ISBN 0-14-028487-7, p. 34.
  9. ↑ N. Krilenco, Terror roig i terror blanc, série "Documents Politicos", any I, núm. 8 (Madrit)
  10. ↑ Nicolas Werth, Karel Bartosek, Jean-Louis Panne, Jean-Louis Margolin, Andrzej Paczkowski, Stephane Courtois, Black Book of Communism: Crimes, Terror, Repression, Harvard University Press, 1999, hardcover, 858 pages, ISBN 0-674-07608-7. Chapter 4: The Ret Terror
  11. ↑ Edvard Radzinsky. Stalin: The First In-depth Biography Based on Explosive New Documents from Russia's Secret Archives, Anchor, (1997) ISBN 0-385-47954-9, pp. 152–155
  12. ↑ m:s:ru:Постановление СНК РСФСР от 5.09.1918 О красном терроре
  13. ↑ Donald Rayfield. Stalin and His Hangmen: The Tyrant and Those Who Killed for Him. Random House, 2004. ISBN 0-375-50632-2, p. 83
  14. ↑ Black Book, pp. 86–87
  15. ↑ Black Book, p. 90.
  16. ↑ Цветков В. Ж. Белый террор — преступление или наказание? Эволюция судебно-правовых норм ответственности за государственные преступления в законодательстве белых правительств в 1917—1922 гг.
  17. ↑ А. Литвин. Красный и белый террор 1918—1922. — М.: Эксмо, 2004
  18. ↑ «Террор белой армии. Подборка документов». ОБЩЕСТВО АТЕИСТОВ (Atheist Society).
  19. ↑ Цветков В. Ж. Белый террор — преступление или наказание? Эволюция судебно-правовых норм ответственности за государственные преступления в законодательстве белых правительств в 1917—1922 гг.
  20. ↑ «UN Whitaker Report on Genocide, 1985, paragraphs 14 to 24 pages 5 to 10». preventgenocideinternational. Archivat des d'el original, el 13 de juny de 2019. Consultat el 3 de novembre de 2019.
  21. ↑ Gellately, Robert (2007). Lenin, Stalin, and Hitler: The Age of Social Catastrophe, Knopf, p. 59. ISBN 1400040051.
  22. ↑ Figes, Orlando (1998). A People’s Tragedy: The Russian Revolution: 1891–1924, Penguin, p. 647. ISBN ISBN 0-14-024364-X.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Terror_Rojo_(Rússia)&oldid=1334063»