Revolució d'Octubre

   

La Revolució d'Octubre, també coneguda com a Revolució bolchevique, Octubre Rojo i com a Gran Revolució Socialista d'Octubre segons tant l'historiografia oficial de l'antiga Unió Soviètica com d'acort a alguns grups comunistes (particularment els antirrevisionistas), va ser la segona fase de la Revolució russa de 1917, despuix de la Revolució de Febrer. La data del 25 d'octubre de 1917 correspon al calendari juliano vigent en la Rússia zarista d'eixa época, despuix abolit pel nou Govern bolchevique. En el restant del món occidental, baix el calendari gregoriano, els successos es varen iniciar el dia 7 de novembre de 1917. L'insistència del Govern provisional (format en la revolució de febrer) en continuar la guerra —molt impopular— impedia l'aplicació de les profundes reformes que exigia la població. L'absència d'estes va fer que el programa bolchevique, reflectit en els seus consignes de «Pau, pa i terra» i «Tot el poder per als sóviets» (consells), guanyara partidaris ràpidament en l'autumne de 1917 (tindre en conte que l'autumne en Europa, va del 23 de setembre al 23 de decembre de cada any). La crisis econòmica, que s'havia agravat des de l'estiu, l'amenaça del front per als soldats de la capital, la desilusió en la falta de reformes governamentals i el respal al Govern provisional de la majoria dels partits va favorir als bolcheviques, que varen desencadenar una intensa campanya de propaganda en la capital, per llavors Petrogrado. Entre les classes més desfavorides de la urbs, el rebuig als sacrificis per a continuar la guerra i a seguir en Governs de coalició en els kadetes despuix del colp de Kornílov era general.

A pesar de l'aparent debilitat del Govern provisional, pocs dies abans de la revolució va quedar clar que una insurrecció armada contra el Govern provisional per part exclusivament dels bolcheviques —com defenia Vladímir Lenin— seria rebujada per les masses. Es va aprovar llavors la pren del poder, pero seguint una estratègia defensiva, dirigida principalment per León Trotski, que consistia en assegurar-se el traspàs del poder durant l'II Congrés dels Sóviets a punt de celebrar-se. Seria el Sóviet de Petrogrado i no el partit el que prenguera el poder i qualsevol intent de resistència del Govern es presentaria com un atac contrarrevolucionario. L'orde governamental d'enviar part de la guarnició al propenc front va desnugar la revolució.

Defenent les seues accions com a defensa davant la contrarrevolución, el nou Comité Militar Revolucionari de Petrogrado (CMR) —controlat en la pràctica pels bolcheviques— va ser prenent ràpidament el control de les unitats de la guarnició. Es va succeir una série de chocs incruents entre el Govern i el CMR pel control dels punts estratègics de la capital que varen terminar en la victòria del segon i l'aïllament del primer, que a penes va conseguir recaptar ajuda militar. Es va produir llavors finalment l'assalt contra el Govern que Vladímir Lenin havia estat exigint des de feya semanes, que va terminar en la captura de casi tot el Govern provisional la nit d'el 7 de 11 de 1917, en l'II Congrés dels Sóviets ya en sessió. L'abandó de dit congrés pels socialistes moderats en protesta per les accions bolcheviques va facilitar la formació d'un Govern (el Sovnarkom) exclusivament d'este partit. Les posteriors negociacions per a formar un Govern de coalició entre els distints partits socialistes es varen malograr per la intransigencia de les parts. Els intents de l'oposició d'efectuar un contracolp per mig d'una insurrecció en la capital i la marcha de tropes del front sobre la ciutat varen fracassar igualment. El poder del nou Govern es va estendre pel país en diverses fases, en greus enfrontaments en algunes zones, com Moscou. La debilitat militar de l'oposició i la popularitat de les primeres mides, no obstant, varen favorir a Vladímir Lenin i els seus seguidors. El rebuig de l'oposició més radical a la pren del poder portada a terme pels bolcheviques i l'incapacitat de la moderada d'arrebatar-li-ho a través de les institucions —per la dissolució de l'Assamblea Constituent pels bolcheviques en giner de 1918 i a l'expulsió dels partits socialistes dels sóviets en la primavera següent— varen conduir a la guerra civil.

Antecedents

Al començament de l'autumne de 1917, despuix del fracàs del colp de Kornílov, la crisis econòmica russa es va agravar. En la capital, la desocupació, el desproveïment de combustible i aliments, i l'inflació varen empijorar. Per a la majoria de la població, les condicions de vida es varen deteriorar, mentres el Govern provisional semblava llimitar-se a mides de mera administració. En mig d'esta crisis, la reputació del president del Govern provisional, Aleksandr Kérenski, es va afonar: la dreta sostenia que havia traïcionat a Kornílov, i l'esquerra i les masses de la capital ho consideraven còmpliç de la intentona contrarrevolucionaria. La derrota de Kornílov va beneficiar principalment als bolcheviques, pero l'ànim de les masses era en realitat favorable a l'implantació d'un nou Govern soviètic que reunira a les diverses corrents socialistes, no un exclusivament bolchevique, inclinament que es va reflectir en innumerables resolucions aprovades despuix de la derrota de Kornílov.

La radicalisació de les masses es va reflectir en la pèrdua de control dels principals sóviets del país pels moderats: el Sóviet de Moscou va passar a control bolchevique el 18 de 9 de 1917, mentres que el de Petrogrado ho va fer finalment el 8 de 10 de 1917, despuix de successives derrotes dels moderats en diverses votacions. Trotski, recentment lliberat de presó, va ser elegit president del Sóviet de la capital. Més de cent sóviets de tot el país varen exigir al Comité Eixecutiu Central Panruso (VTsIK) —encara baix control dels socialistes moderats— que prenguera el poder, mentres en atres importants localitats els bolcheviques obtenien també la majoria en les seues sóviets locals. La flota del Bàltic, molt propenca a la capital, va mostrar el seu rebuig a Kérenski. Els llauradors de la regió de Petrogrado varen elegir a un bolchevique com a representant per a l'imminent Conferència Democràtica. En les grans ciutats, el respal als bolcheviques va créixer de manera notable.

En la Conferència Democràtica que es va reunir poc despuix per a tractar la qüestió de quin Govern devia substituir al directori d'emergència creat per Kérenski durant el colp d'Estat, els bolcheviques seguien defenent el fi de les coalicions en els elements burguesos i la formació d'un nou gabinet completament socialiste, posició que propugnaven Kámenev i Trotski. A pesar de les diferències entre ells —Trotski vea el nou Govern com el primer pas cap a un traspàs del poder als sóviets, mentres que Kámenev com una forma d'assegurar la reunió de l'Assamblea Constituent—, abdós confiaven encara en la possibilitat d'afondar la revolució per métodos pacífics. Esta actitut, respalada fins a llavors per Lenin, es va vore greument amenaçada en el repentí canvi d'actitut d'est en dos cartes dirigides al Comité Central del Partit bolchevique el 28 de 9 de 1917, en les que rebujava l'actitut moderada i exigia un alçament immediat. El Comité Central, sorprés per la nova postura, va decidir desoír les exigències de Vladímir Lenin i evitar que es conegueren per a no minar l'actitut conciliadora sorgida de la cooperació entre socialistes durant l'enfrontament en Kornílov.

Davant l'oposició de la majoria del Comité Central bolchevique d'acceptar les seues exigències de portar a terme una insurrecció militar i prendre el poder, Lenin va presentar la seua dimissió del Comité, que no va tindre efecte algun. A mitan d'octubre, va intensificar la seua campanya a favor de la pren immediata del poder, tant dins del partit com entre les masses, a través de diversos escrits en els que justificava la seua actitut per la situació nacional i internacional (aument del respal als bolcheviques, ebullició revolucionària en el camp, gresques en l'Eixèrcit alemà, etc.).

La decisió final de la Conferència de permetre a Kérenski formar un nou Govern en ministres kadetes i d'atres formacions lliberals no va fer que el Comité central atenguera les crides de Lenin a alçar-se de colp i repent contra aquell, pero sí ho va obligar a meditar novament la seua posició. Fracassat l'intent de formar un Govern socialiste en la Conferència, la majoria del Comité va començar a basar les seues esperances de conseguir-ho en el pròxim Congrés dels Sóviets. Per als més radicals, el congrés podria transferir el poder a un Govern d'extrema esquerra que aplicara ràpidament mides radicals. Per als bolcheviques més moderats, este nou Govern provisional garantisaria l'elecció i reunió de l'Assamblea Constituent. el Sóviet de Petrogrado va tachar al nou Consell de Ministres de «Govern per a una guerra civil», es va negar a otorgar-li recolze algun i va anunciar que el pròxim Congrés dels Sóviets formaria un nou gabinet «verdaderament revolucionari». La delegació bolchevique va abandonar el Preparlamento, donant començ l'agitació a favor de la formació d'un nou Govern i la denúncia de Kérenski i dels seus partidaris.