Violència

Violència

La violència és un tipo d'interacció entre individus o grups, present en el regne animal, per mig de la qual un animal o grup d'animals, intencionalmente causa dany o impon una situació, a un atre o atres animals.

Una forma de violència ha segut el castic físic que s'ha considerat un mig justificat de disciplina en diversos contexts socials, familiars i educatius.

En les societats humanes organisades estatalmente, la violència es caracterisa per l'intervenció del Estat com institució monopolizadora de la violència física que també permet en alguns casos la violència física defensiva per part de la població o la violència en fins educatius. Atres modalitats de violència entre particulars es relacionen en els duels, i en els jocs i deports violents, en variades regulacions llegals segons época i lloc. Es manifesta com a modalitat d'una série de conflictes socials molt variats, de signe divers, com la guerra, el genocidi, el crim, el terrorisme d'Estat, les revolucions i protestes socials, el terrorisme, la llegítima defensa, la violència de gènero, la violència intrafamiliar, el maltracte infantil, resistència a l'opressió, la esclavitut, les presons, els duels i bregues, alguns deports i arts marcials, la crueltat cap als animals, etc.

Des de la perspectiva de la salut humana, la OMS definix la violència com:

L'us intencionat de la força física o el poder, ya siga en grau d'amenaça o efectiu, contra un mateixa, una atra persona o un grup o comunitat, que cause o tinga moltes provabilitats de causar lesions, mort, danys sicològics, trastorns del desenroll o privacions.

Organisació Mundial de la Salut

Pot produir-se a través d'accions i llenguages, pero també de silencis i inaccions, i és valorada negativament per la ètica, la moral i el dret, encara en casos en els que puga considerar-se llegítima. La violència pot ser de caràcter ofensiu o defensiu (també s'utilisen els conceptes de violència proactiva i violència reactiva), habilitant en este últim cas figures de justificació ètica i llegal de la violència i es podria vore com a correcta la violència en estos casos per eixemple: com la llegítima defensa i la defensa personal i el boxeig i el dret de resistència contra l'opressió.

Etimologia

Les estimacions d'anys de vida potencialment perduts per la violència física, per cada 100 000 habitants en 2004.

 sense senyes

 <200

 200-400

 400-600

 600-800

 800-1000

 1000-1200

 1200-1400

 1400-1600

 1600-1800

 1800-2000

 2000-3000

 >3000

El terme en espanyol és un cultisme; es correspon en el sustantiu llatí violentia, que deriva de l'adjectiu violens, -entis, que significava «impetuoso», «furiós». En última instància, l'orige llatí de la paraula és el sustantiu vis («força», «poder», «potència»).

La violència va ser associada des de temps molt remots a l'idea de la força física i del poder. Els romans cridaven vīs a eixa força, al vigor que permet que la voluntat d'un s'imponga sobre la d'un atre. Vis tempestatis es diu en llatí a la "força d'una tempestat". En el Còdic de Justiniano es parla d'una "força major, que no es pot resistir" (vis magna cui resisti senar potest), el concepte jurídic de força major.

Vīs va donar lloc a l'adjectiu violentus que, aplicat a coses, es pot traduir com a ‘violent, impetuoso, furiós, incontenible’ i, quan es referix a persones, com a ‘forta, violent, irascible’. De violentus es varen derivar violara (en el sentit de ‘agredir en violència, maltractar, arruïnar, danyar’) i violentia, que va significar ‘impetuosidad’, ‘ardor (del sol)', ‘rigor’ (de l'hivern), aixina com ‘ferocitat’, ‘rudeza’ i ‘saña’. cal agregar que vīs, el vocablo llatí que va donar lloc a esta família de paraules, prové de la raïl prehistòrica indoeuropea wei-, ‘força vital’.

Concepte

La violència és l'us de la força (física o sicològica) per part del violent o agressor per a conseguir objectius que van contra la voluntat del violentado o víctima. Pero la violència pot proyectar-se no solament contra personas, sino contra animals (crueltat cap als animals), plantes, objectes artístics o religiosos (iconoclastia) o no (vandalisme) i entorns naturals o migambientals (contaminació ambiental). Pot incitar-se en diversos estímuls i pot manifestar-se també de múltiples maneres associada igualment als variats procediments de la humiliació, l'amenaça, el rebuig, l'acossament o les agressions verbals, emocionals, morals o físiques. La conseqüència pot ser i és casi en tots els casos la lesió o destrucció en part o en tot d'un ser o grup humà, per un costat; d'un animal o d'una espècie natural, per un atre; o d'objectes, bens i propietats rarament propis i més freqüentment aliens o comuns. Aparte de la violència física, cal mencionar també la violència emocional independent o que la sol acompanyar, segons l'índole de l'agressió. És el dany en forma de desconfiança o por sobre el que es construïxen algunes relacions interpersonals insanas i es troba en l'orige de problemes en les relacions grupals baix formes com la polarisació, el resentiment, el odi, etcétera; alguna cosa que, a la seua volta, oculten, dissimulen i potencien les rets socials en la tecnològica societat moderna. Un atre aspecte de la violència per a tindre en conte és que no necessàriament es tracta d'alguna cosa consumat i confirmat; la violència pot manifestar-se també com una amenaça latent, sostinguda i constant en el temps (lleu potser en un moment donat, pero acumulada i formidable atres voltes per a la víctima), que causa, no obstant, danys sicològics severs en els qui la patixen, aixina com repercussions negatives sobre la societat. Puix, en efecte, la violència física, emocional i intelectual posseïx també un component social. En un atre orde de coses, quan la violència és l'expressió contingent d'algun conflicte social, pot donar-se de manera espontànea sense una planificació prèvia minuciosa (linchaments efectius, escraches o linchaments mediàtics, per eixemple). La violència pot ademés ser encoberta o oberta; estructural o individual. És un comportament delliberat, que provoca, o pot provocar, danys físics o sicològics a atres sers, i s'associa, encara que no necessàriament, en la agressió física, ya que també pot ser sicològica, o maltracte emocional, la repressió política o la intolerància religiosa a través d'amenaces, ofenses o accions. Algunes formes de violència són sancionades per la llei o per la societat; unes atres són crims. I distintes societats apliquen també diversos estàndarts de tolerància i castic sobre les formes de violència que són o no són acceptades. L'individu violent s'impon per la força. Existixen varis tipos de violència, incloent el abús físic, el abús sicològic i el abús sexual. Les seues causes poden variar, les quals depenen de diferents condicions. Es denomina estilisació de la violència a la estetisació que de la violència es fa en distintes expressions del art, la cultura i els mijos de comunicació.

Orige

La violència generada pels sers humans ha segut estudiada des de molt antic; hi ha dos teories modernes de biaix evolucioniste, la hipòtesis del caçador, majoritària, i la de la mona assessine de Raymond Dart i Robert Ardrey. Pero des del punt de vista de la antropologia cultural, a lo manco per a l'antropòlec René Girard (La violència i lo sagrat, 1972) la violència és conseqüència d'un procés de mímesis social que termina disfrassant-se com mit religiós pagà. La produïx un desig que no es dirigix al ben, sino cap a allò que desija l'atre i solament pot tindre ell, perque no és de naturalea divisible. Posseïx, puix, tres elements: l'un, l'atre i lo que desija l'atre que no és divisible. L'evolució d'este desig, en el desig de tots contra tots, acaba per destruir eixe tercer element a fi de salvar la societat i lo que sí podem compartir. Això produïx una rivalitat, competència o enveja i una violència amoladora de la que la societat solament es llibera per mig de l'us del cridat chivo expiatorio o víctima injusta-inocent, que després és divinizada o mitificada per a dissimular el violent fonament social i polític de la comunitat. El sacrifici expiatori és el fonament violent de totes les religions paganes en una finalitat sociopolítica; pero en el cas del cristianisme, no obstant, s'invertix este fonament per mig de l'amor i el autosacrificio: ya no s'adopta la perspectiva de la societat, sino la de la víctima del sacrifici: és una religió sense violència.

Girard propon una llectura del Edipo rei sofocleo des d'eixa clau hermenéutica. La desgràcia tebana apareix representada per la pesta (símbol, segons l'interpretació proposta, d'una reciprocitat violenta que s'apropia del tot social), pero la culpa és transferida a les faltes individualisades (parricidi i incesto) d'Edipo, convertit en chivo expiatorio. A Creonte i Tiresias els correspon el paper d'acusadors; el seu èxit conseguix que el bellum omnium contra omnes done pas al tots contra un, l'odi unànim del qual restablix el víncul comunitari i permet, en conseqüència, eludir la anomia que resultaria de l'enfrontament generalisat

Pero Girard generalisa el mecanisme victimario: no solament és fonament de la religió, sino que d'ell sorgix el procés d'hominisació, la cultura i les institucions; tots els mits contindrien un linchament fundador amagat. Els resultats de la performance de Marina Abramović (Ritme 0) semblen confirmar esta desoladora conclusió.

Tipologies

Segons Johan Galtung, existixen diferents tipos de violència: directa, estructural i cultural. Pot ser eixercida contra uns atres, pero també autoinfligida (autolesionar, suïcidi). Ademés, es considera com tal qualsevol forma d'ella que lesione o siga susceptible de danyar la dignitat, honor, integritat o llibertat de les persones. Pot presentar-se pràcticament en qualsevol àmbit: en la parella, família, escola, treball, comunitat o institucions i pot aplegar en últim extrem a la mort. La violència pot ser:

• Física. Quan s'eixercix contra el cos o el soport vital d'atres sers humans, animals o coses de les que depenen o poden dependre sers vius.
• Emocional o sicològica. Quan s'ofenen els seus sentiments o es estigmatiza social o psíquicament a una persona, sector social o ser viu.
• Intelectual. Quan es ment o enganya deliberadament a un individu o a una colectivitat (desinformació, posverdad), per lo que esta última se solapa i és especialment difícil de detectar, ademés de que sol conduir a les atres (les seues formes històriques més freqüents són la ideologia —política o religiosa— excloent, la censura, el adoctrinament, el racisme, la publicitat i la propaganda maleducades i disruptives, pero també encobertes, la obsolescència programada, la manipulació informativa interessada (per eixemple, quan grups de pressió orquesten campanyes de posverdad i demonisació contra mides presumiblement beneficioses per a la societat). La violència intelectual és tal volta, per això, la més perillosa a llarc determini, podent carrejar inclús genocidis. Atres formes de violència intelectual consistixen en emmaixquerar-la superficialment en estratègies de rebranding, per eixemple els cridats «llavats de cara» (pinkwashing, purplewashing, redwashing, greenwashing...)

Els molts tipos de violència distinguibles varien (i les seues definicions) segons les époques, els llocs, els mijos, les cultures, els ordenaments llegals, les distintes evolucions socials i tecnològiques, etcétera. Pero també poden estudiar-se conforme al tipo de persones que seleccionen per a l'agressió (victimología).

Violència social

El quart tipo de violència, la violència social, adopta moltes formes, pero una de les més conegudes i estudiades és la estigmatisació. Erving Goffman definix el estigma social com el procés en el quala reacció dels demés estropeja la "identitat normal" i reconeix tres formes d'estigma:

• El cuerdisme o mentalisme per imposició d'un diagnòstic mèdic de trastorn mental (o l'experiència del trastorn). Vore Ronald David Laing i la antipsiquiatría.
• Un tipo de deformitat o diferenciació no desijada.
• Associació a una determinada raça, creència o religió (o absència d'esta).

Segons Goffman, els estigmes socials poden provocar lo que crida institucionalisació en presons o hospitals psiquiàtrics. Les reals o imaginàries malties mentals, discapacitats físiques, obesitat, el ser fill illegítim, la orientació sexual, l'identitat de gènero, el color i to de pell, la nacionalitat, el proclamar-se d'una certa etnicidad o el viure en un entorn ideologizado o reprimit o en alts índexs de criminalitat són objecte d'estigma social en gran varietat de contexts sociopolítics i en moltes parts del món. La percepció o atribució de lo correcte i incorrecte i criminalizable (pel propi individu o per la societat) carreja un intens estigma social. I en especial viure en entorns d'alts índexs de criminalitat es percep també per la societat com fòra de la norma o anomia. Les persones estigmatisades són enviades al ostracisme, devaluadas, rebujades i vilipendiades. Experimenten discriminació, insults, atacs i inclús assessinats, i aquells que es perceben a sí mateixos com a membres d'un grup estigmatizado (lo siguen o no), experimenten estrés sicològic.

Existix el principi jurídic de la presunció d'inocència perque precisament sempre existix en la societat un o varis grups contra els que es proyecta una "presunció de culpabilitat" per part de les majories més representades (vejau, per eixemple, el Incident de l'observador d'aus de Central Park). Els afroamericans, en EE. UU., per eixemple, solen ser víctimes d'un tracte més vexatori i agressiu per part de les forces de l'orde que el brindat als blancs anglosaxons protestants, a voltes estereotipats (vejau Karen), fins al punt d'haver generat el homicidi o assessinat de la persona estigmatizada (vejau assessinat de George Floyd). Inversamente, l'agressió contra un membre d'una minoria pot desnugar una violència fins a llavors continguda per part de la minoria en forma de disturbis contra la majoria o atres minories (vejau Disturbis dels Àngeles de 1992) i, el mateix temps, moviments ciutadans i polítics per a protestar llegítimament, com Black Lives Matter / "Les vides negres importen".

Violència interpersonal

És la conducta de domini o asertividad que ampra la força física (colps, violació, tortura…), social (agressió relacional) sicològica o psicosocial (injúrias, doble víncul, hostigamiento, acossament, estrés, gaslighting, privació de drets humans i jurídics o llibertat, abús de posició dominant…). Estos comportaments poden ser conscients o no. Esta categoria inclou la violència de parella, violència en el festeig, violència contra la dòna, violència contra el varó, violència domèstica contra el varó, violència sicològica en la parella, la violència domèstica, de gènero, de pares a fills (i viceversa), aixina com diferents formes d'adoctrinament; les violències externes són les comeses en el context laboral per part d'elements externs a la seua organisació (clients, usuaris, alumnes...). En efecte, sembla ser que els treballs en que es tracta en gent en forma directa solen ser especialment durs psicològicament i més exposts a este tipo de violència (sanitat, periodisme, ensenyança, policia...).^{cita requerida}

Violència d'Estat

L'aparició del Estat en la societat humana està relacionat en l'objectiu de crear una institució que assumixca el monopoli de la violència, per a posar fi a la pràctica tribal de la venjança.

Des d'antic es constata la preferència del mal menor sobre el ben i la utopia per a governar, doctrina coneguda com raó d'Estat, sostinguda des de El Príncip de Maquiavelo i desenrollada per la filosofia política de Thomas Hobbes. Els Estats practiquen discretament o reivindiquen, segons la célebre definició de Max Weber, un «monopoli de la violència llegítima», per a eixecutar les decisions judicials, assegurar el orde públic o, en cas de guerra o risc de guerra (s'intenta llavors llegitimar-la en les doctrines de la «guerra justa»). Esta última pot degenerar en terrorisme d'Estat o atres formes de violència més extremes com el genocidi. El periodiste Donen Rather va dir al respecte: «Si mates a un home, t'envien a la cadira elèctrica; si mates a dèu, et criden assessí en série i roden una película; i si mates a cent mil, t'inviten a Ginebra, a negociar». I Stalin: «La mort d'un home és una tragèdia; la de cent mil, una estadística». Vore banalidad del mal. També pot considerar-se com a violència d'Estat quan es tracta d'un Estat fallanc, perque en eixes condicions, segons Abel Pérez Rojas, els ciutadans tracten de «sobreviure i humanisar-se, individual i colectivamente, en contexts dominats per la descomposició i el desmembramiento del teixit social».

Violència correctora i educativa

A voltes es fa passar la violència per educació (això en sí ya és violència intelectual, açò és, mentira). Es diria que inclús la guerra és una forma de violència correctora, mentres que pretén corregir l'actitut hostil d'alguns països i s'impon en freqüència als ciutadans participar en ella, quan no són mers refugiats de la mateixa. S'ha usat la violència com a método educatiu per als chiquets, açò és, correctiu, en forma de castic corporal en major o menor grau des de la més remota antiguetat en l'àmbit escolar, familiar, llegal (tortura d'interrogatori judicial, presó), religiós (la penitència, o el contrapasso dantesco) i inclús militar (decimatio, castic de camp, fustigamiento en canya o branca d'abedull, tralla, rebenque, tralla en nucs o de sèt coes, sobre les jarcias, una escala o un canó, primer en un destre, després en un esquerrer, rellevant-se en cansar-se; baqueteo, carrera de baquetas, chevalet o ruc espanyol, passar per la quilla, penjar d'una jarcia, cep, grills...) Atres formes són el estupre o la violació, la violació correctiva o "curativa", de naturalea homofóbica, etcétera. Existixen ademés atres formes de violència intelectual o mentira que es deriven de selectius programes d'estudi, de la educació "privada" o privativa segons uns criteris no oberts. Michel Foucault ha segut el filòsof modern que més ha estudiat este tipo de repressió, per eixemple, en Vigilar i castigar / Surveiller et Punir (1975). Fustigar i assotar als alumnes i als marins díscols aliens a la disciplina i la autoritat ha segut una costum habitual entre els britànics fins a ben alvançat el XIX (en França es va abolir en 1845), encara que també hi havia associacions opostes a estos procediments en Gran Bretanya, com la Lliga Humanitària, creada en 1891 i dissolta en 1919 a causa de l'oposició general al pacifisme de llavors. Existixen un atre tipo de castics més saludables i que complixen en la finalitat de corregir molt millor, sempre que complixquen dos punts:

• La norma deu ser prèvia i coneguda
• El castic deu ser proporcionat i immediat, no diferit. Per una atra part, existixen tècniques de correcció com el compromís, la sobrecorrecció (refer lo malhecho), la saciación (control de la percepció quantitativa de les conductes), la negociació o els sistemes de retribució (condicionamiento de recompensa o reforç positiu) i punts, o, a nivell polític i interestatal, la acció comunicativa de Jürgen Habermas, per desgràcia oblidada per la barbàrie política i la guerra com a modo més senzill, pero a major cost, de resoldre les coses. Un estudi de la Unicef arreplegava en 2014 que el 80 % dels chiquets del món d'entre 2 i 14 anys ha rebut algun tipo de castic físic. Mils de treballs en l'àrea de la psicologia han aplegat al molt ampli consens de que el castic físic «posa als chiquets en risc de sofrir danys físics i emocionals, aixina com problemes de salut mental, de conducta i cognitius»; de fet, s'ha demostrat que el castic és contraproduent i incrementa les conductes no desijades, no tant a curt com a llarc determini: la violència genera violència; en 1989 la ONU va prohibir els castics corporals als chiquets per mig de la Convenció sobre els Drets del Chiquet, ratificada per 192 països, pero no per països violents com EE. UU. i Somàlia; per una atra part, la ceguera dels docents davant les conductes d'acossament i bullying entre alumnes és també un tipo de violència per omissió. Resulta curiós que en la modernitat moltes voltes la violència escolar s'haja invertit i s'eixercixca contra els propis docents. En el sí de l'educació familiar, es comprova també que la orfandat (absència de pares) o la violència contra els fills genera a la llarga efectes insatisfactoris; grans genocida de l'història han tingut casi sempre pares abusadores, alcohòlics i sempre violents: Mao Zedong, Stalin, Hitler, Francisco Franco... i més a chicoteta escala, numerosos assessins en série o delincuents de menor fuste.

Erro al crear miniatura:

Manual de Convivència Escolar. Document que recolza en la regulació de les normes escolars, aixina com propondre solucions a les problemàtiques que existixen dins de les aules

Institució encarregada de salvaguardar la seguritat dels ambients socials a nivell mundial

La castració va estar de moda en alguns països d'ideologia totalitària no solament per eugenèsia, sino per movedizos criteris morals i correctius en forma de castració química d'homosexuals, que varen patir inclús lumbreras com Alan Turing; durant un temps va estar de moda evitar la epilèpsia i algunes atres malties mentals en lobotomías que deixaven reduït al malt a un estat vegetal més cómodo per als seus familiars i cuidadors. La sharia autorisa l'us de castics corporals a través d'hadices o declaracions de Mahoma, el Profeta, en el islam: «¡Que Alá es apiade de l'home, que penja el zurriago en casa i ho usa per a educar a la seua dòna!», diu Abdulá bin Dinar, citat per Al-Zamajari, qui a la seua volta evoca el famós hadiz «penja el zurriago a on la teua dòna puga vore-ho», que transmet Al-Bujari. En l'islam és habitual'us de procediments violents de castic com el fustigamiento, la violació punitiva o tallar la mà als lladres, o es recorre a procediments d'eixecució com la lapidació, o tirar des d'un balcó o tancar en vida en el cas de les lesbianes. Inversamente, a voltes esta violència correctora és autoinfligida i verdaderament educativa quan es tracta d'una forma d'expiació religiosa o penitència.

Violència criminal

El crim espontàneu o el organisat (bandolerisme, pirateria, màfias, corrupció...), pot tindre unes causes socials i econòmiques (sociopatía, anomia, pobrea, exclusió social) o sicològiques (paranoia, esquizofrènia, sadisme etc.) i inclús tan morals com la mateixa vileza o maldat. Es manifesta en formes penalisades per la llei com la violació i el assessinat, entre moltes atres. Esta forma de violència constituïx segons alguns autors l'anvers d'una violència estàtica i/o simbòlica. Les seues causes identificades són el urbanisme, els conflictes (violència institucional, estructural, sistémica, patronal, interpersonal…); la pobrea i les desigualtats. Existixen determinades causes o factors de risc vinculats estretament en la delinqüència o la conducta criminal, pese a ser difícil determinar o identificar-els en exactitut en el propi delincuent. Des d'este punt de vista, primera rellevància senyalar l'existència de dos models destinats i enfocats a la prevenció d'estes conductes criminals, identificant factors de risc i factors de protecció. A) Model de risc acumulat (RA). Es recolza en considerar que el comportament criminal és producte de la oncurrencia de múltiples factors relacionats entre sí (causes econòmiques, pobrea, educació, exclusió social, etc). B) Modele Cascada Dinàmica: Primera atenció al desenroll de competències i resiliencia per part del delincuent.

Violència política i llegal

Artícul principal → Violència política.

Agrupa tots els actes violents per part de l'Estat (vejau abans violència d'Estat), en freqüència estats fallancs o estats de fet, de democràcia restringida o autoritaris, o dels seus súbdits contra ell que els seus autors llegitimen en nom d'un objectiu polític (revolució, resistència a l'opressió, dret a l'insurrecció, tiranicidio, «causa justa», terrorisme, supressió de habeas corpus, criminalisació d'immigrants, desobediència a acorts de pau...). En la seua forma intelectual consistix en distints tipos de mentira, propaganda, fiscalisació, hostigamiento, diferimiento, destrucció o pèrdua d'archius i us d'atres estratègies processals, falta de garantisme, prescripció i caducitat accelerada de certs delictes, aforamientos, allargament o acurtada de determinis que desanimen o facen impossible la gestió o ampar de la justícia, i manipulació. Certes formes de resposta violenta pero proporcionades (i de resistència o servici al restabliment del Estat de dret), quan atres solucions no són ya possibles són corrientemente admeses per la moral, pel dret i per la doctrina dels drets de l'home; en cas de llegítima defensa, per eixemple, o d'estat de necessitat, o en cas de resistència a l'opressió d'un tirà.

Violència simbòlica

Artícul principal → Violència simbòlica.

És la tesis de Pierre Bourdieu, qui designa numeroses varietats de violència: verbal (eventual primera etapa abans de passar al fet) o invisible, institucional: és també la violència estructural (Johan Galtung), cara a la qual els individus semblen impotents. Esta última designa numerosos fenomens diferents que favorixen el domini d'un grup sobre un atre i la estigmatisació de pobles, i pot conduir fins a la creació d'un chivo expiatorio o «cap de turc».

Violència econòmica

En dret civil, la violència econòmica és un cas recent de falta de consentiment que justifica anular els contractes la conclusió dels quals es va fundar sobre esta falta. És admesa en certs llímits pels tribunals. I és en l'actualitat considerada per certs juristes com una nova forma de violència tradicional. En França, la primera cambra civil del Tribunal de Cassació, en una sentència del 3 d'abril de 2002, i sobre el fonament de l'artícul 1112 del Còdic civil francés, ha jujat aixina que «l'explotació abusiva d'una situació de dependència econòmica, feta per a aprofitar el temor del mal que amenaça directament als interessos llegítims de la persona, pot viciar el consentiment de la violència».

Violència sicològica i patològica

És qualsevol acte o omissió que danye l'estabilitat sicològica i pot consistir en: negligència, abandó, descuit reiterat, celotipia, estigmatisació, insults, humiliacions, devaluación, marginació, indiferència, infidelitat, comparacions destructives, rebuig, restricció a l'autodeterminació... Certs desórdens mentals intensos (epilèpsia, pànic, ansietat) poden acompanyar-se de raptes de violència; en l'àmbit sexual, per eixemple, el sadisme. En el psicoanálisis també pot manifestar-se com un tipo de repressió depresa patógena, açò és, que origina malties nervioses o mentals. Sigmund Freud afirma de fet que una pulsión de mort o tánatos s'opon destructivament a un segon principi vital que crida libido o eros. Pero Erich Fromm, per una atra part, parlant sobre la pulsión de mort en La por a la llibertat (1941), afirma que eixe principi té un orige exterior o social:

L'impuls de vida i el de destrucció no són factors mútuament independents, sino que són inversamente proporcionals. Quant més l'impuls vital es veu frustrat, tant més fort resulta el que es dirigix cap a la destrucció; quan més plenament es realisa la vida, tant menor és la força de la destructividad. Esta és "producte de la vida no vixcuda"

Per una atra part, en Anatomia de la destructividad humana (1973), aplega a un compromís en la controvèrsia entre els instintivistas com Konrad Lorenz, que declaren la destructividad del ser humà herència dels seus antepassats animals, i els conductista com Skinner, per a qui no hi ha traces humanes innates i tot es deu al condicionamiento social: concedix que existix un tipo d'agressió humana que compartix en l'animal, pero d'índole defensiva: destinat a garantisar el seu supervivència, mentres que l'agressió maligna o destructiva, quan el ser humà mata sense objectiu biològic ni social, és solament humana i no instintiva. Forma part del caràcter humà: és una de les passions, com l'amor, l'ambició i la codícia, despuix de lo que fa un estudi clínic o psicobiografía d'Himmler, Stalin i Hitler. Sobre la agressió humana, una de les seues fonts més importants és "el narcissisme colectiu... i no obstant, com totes les demés formes d'agressió defensiva, és reacció a un atac contra interessos vitals. Diferix d'atres formes d'agressió defensiva que el narcissisme intens en sí és un fenomen semipatològic".^{cita requerida}

El etólogo Konrad Lorenz, per una atra part, en la seua obra Sobre l'agressió (1963), va demostrar que l'orige genètic de l'agressivitat humana provenia del comportament observat en molts animals quan estos defenen el seu territori (territorialitat), lo que li va valdre els atacs acadèmics dels aferrats a les doctrines de lo "políticament correcte". La superpoblación fa necessària la defensa de l'espai i la guerra, mentres que la desertisació fa inversamente necessària la cooperació i el comerç.^{cita requerida}

Els pacients en epilèpsia han sofrit els pijors prejuïns pijoratius a lo llarc de l'història, en particular la relació de la seua maltia en la violència i el crim. Les epilèpsia violentes i els ataques de pànic o ansietat poden engendrar violència, pero es tracta d'una violència defensiva, patològica i no conscient que podia ser confosa fàcilment, i de fet ho va ser numeroses voltes en l'història, en conductes criminals sancionades llegalment, "corregides" en lobotomías o, en casos d'infància i joventut, propiciant l'abandó o l'internament o institucionalisació.

Violència natural

És la violència de les forces de la naturalea; de les tempestats, inundacions, sismes, incendis forestals, tsunamis i atres catàstrofe naturals. És a voltes la violència que el ser humà percep del món animal (el instint de caça, rituals de dominació, etc). Per al filòsof Jean-François Malherbe, no es podria pròpiament parlar de violència en este últim cas:

Es diu que Grècia en l'Antiguetat considerava que la qüestió de la violència ("bia") no es plantejava per als animals ("zôoi"), sino solament en el domini de la vida humana ("bios"). Açò significa precisament que la qüestió de la violència té que vore en la paraula pròpia de lo humà i sugerix que els animals no són, pròpiament parlant, violents: els seus comportaments obedixen simplement a les lleis inexorables de la naturalea. La «violència animal» no és puix més que una proyecció antropomórfica sobre el comportament animal

Estos són també per una atra part atres tipos de violència que tenen per característica l'absència aparent de consciència o de voluntat. També pot parlar-se d'un tipo de violència que s'eixercix contra l'entorn natural: la vida vegetal dels boscs, les espècies animals, etc.

Ciberviolencia

Violència que consistix que una persona use la violència (física o verbal) per a ridiculisar a algun i faça un vídeo, una publicació o qualsevol atra forma de comunicació i la divulgue per Internet o en les seues rets socials. El 7 % dels vídeos publicats per Youtube en 2010, açò és, 50.000, pertanyen a ciberviolencia. I hi ha una escalada notable en importància de la popularitat d'este agressiu i agressor fenomen estimada en un aument de més del 57 %.

Violència de gènero

Artícul principal → Violència de gènero.

La Organisació de les Nacions Unides (ONU) definix la violència contra la dòna com tot acte que cause «un dany físic, sexual o sicològic per a la dòna, inclusivament les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produïxen en la vida pública com en la privada». Açò és, violència domèstica, assalts o violacions, prostitució forçada, discriminació laboral, el abort selectiu per sexe, violència física i sexual contra persones que eixercixen la prostitució, infanticidi en base en el gènero, feminicidio, castració parcial o total, ablació de clítoris, tràfic de persones, violacions sexuals en guerres o situacions de repressió estatal, acossament i hostigamiento sexual —entre ells el sadisme i el acossament—, patrons d'acossament o hostigamiento en organisacions masculines, repressió de la sexualitat heterodoxa i atacs homofóbicos i transfóbicos cap a persones o grups o la seua tolerància, entre unes atres. L'erradicació de la violència de gènero pot ser portada a terme baix la transmissió d'informació i models de vida. Les dependències governamentals, el sector empresarial i els mijos de comunicació tenen un paper de suma importància en esta acció aixina com la constant participació de la societat. Vore també la cridada violència vicaria.^{cita requerida}

Cultura de violència

Artícul principal → Cultura de violència.

És la que s'eixercix sobre l'individu i la colectivitat heterodoxa per mig d'una cultura ortodoxa acrítica, autorisant-la com una resposta llegítima a qualsevol forma de conflicte moral, social o polític i imponent-la per mig d'una ideologia, una religió, una cultura, una moral, una conducta, una educació o simplement un rol. Segons Johan Galtung crea un marc legitimador de la violència i es concreta en actituts. Es divulga per mig de prejuïns i es plasma en joguets, narracions, películes, dibuixos animats, séries de televisió i deports violents (caça, toreig, boxeig...) o per mig del foment i protecció del coleccionisme d'armas o la permissivitat davant estes per part dels estats (venda lliure d'armes sense control en els Estats Units, us de mines antipersonals i d'armes de destrucció massiva, etc.) o de les rets socials d'Internet (ciberviolencia). L'educació ademés intervé en autorisar o assumir uns rols o conductes violentes o hostils determinades cap a animals, persones, races o sexes. Impregna la lliteratura generant inclús estructures narratives que es repetixen incesantemente en cultures com l'occidental i donen lloc a lo que Walter Wink ha cridat el «mit de la violència redentora». La facilita el soslayamiento o estalvi de conductes empàtiques com els modals o urbanitat. Un atre aspecte d'esta violència és la creació de posverdad o propaganda invisible per mig de la manipulació, per part dels mijos de comunicació de masses, del pensament colectiu, comú o gregario, generant la cridada per Antonio Gramsci hegemonia cultural. Este tipo de violència pot ser tácito o implícita, quan s'eixercix com a persecució subliminal, la censura implícita o en forma d'autocensura i autocontrol que s'espera generar en diferents individus sense que es demane obertament.

Violència religiosa

Erro al crear miniatura:

Matança de Sant Bartolomé, pel pintor hugonote François Dubois.

Artícul principal → Violència religiosa.

Entre les creades pel fenomen denominat ideologia, és la que inspiren les distintes religions o creències exclusivistes contra aquells (casi sempre en proporció minoritària) que no són de la seua fe o credo o no compartixen similars ritos, a causa de no haver-se desenrollat en la seua societat un grau suficient de tolerància humana i social. Vore ortodòxia i heterodoxia.

La violència com a fenomen filogenético

Un grup d'investigadors espanyols ha investigat la violència com a fenomen filogenético, manejant coeficients de violència d'espècies animals i humanes a lo llarc de la prehistòria i de la història. Els seus resultats estimen que el progrés humà ha baixat la violència del Homo sapiens del 2 % al 0,001% modern actual. Per una atra part, la Declaració de Sevilla de 1986, elaborada per un grup de científics de la UNESCO, va enfrontar les teories ambientalistas i biologicistas sobre l'orige de la violència concloent lo següent:

És científicament incorrecte afirmar que tenim una tendència a la guerra heretada dels nostres ancestros animals. Encara que la lluita siga un fenomen freqüent en el regne animal, es coneixen pocs casos de lluita organisada entre grups de la mateixa espècie, i en cap d'estos s'ampren ferramentas com armas [...] És científicament incorrecte afirmar que la guerra o qualsevol atra forma de conducta violenta està genèticament programada en la naturalea humana [...] És científicament incorrecte afirmar que en el curs de la evolució humana hi ha hagut una selecció cap a la conducta agressiva en major mida que cap a un atre tipo de conducta [...] És científicament incorrecte afirmar que els humans tenim un "cervell violent" [...] Concloem que la biologia no condena a la humanitat a la guerra, i que la humanitat pot lliurar-se de les lligaces del pessimisme biològic i, afrontar en confiança els canvis necessaris per a això.

Instruments d'evaluació del risc de violència disponibles en Espanya

Són, entre uns atres, els següents:

Instrument	Objectiu	Contingut	Nivells de Resposta	Autors / Adaptadors
Violència personal interespecífica
VRAG1	Evaluar el comportament violent en adults afectats per trastorns mentals greus o en un historial delictiu.	12 ítems (factors de risc) de naturalea variable. Escala estructural en ponderació dels factors de risc en el càlcul de provabilitat de violència futura. Ranc: 0 a 38. A partir d'una puntuació superior a 4, la provabilitat de reincidència als 10 anys, a lo manco, és del 58%.		Balluzers, Grann i Andrews, 2006
HCR-202	Valorar el risc de conductes violentes en pacients mentals i delincuents adults. Context forense, penitenciari o clínic.	20 ítems (factors de risc) agrupats en tres categories: factors històrics (H), clínics (C) i de risc futur (R). Escala de chequeo de factors de risc.	Ranc: 0 a 40. No hi ha punts de cort formals. Una puntuació superior a 25 anticipa risc de violència.	Hilierman i Andrés-Pueyo, 2005
PCL-R3	Evaluar la presència de psicopatía en adults en un historial de conductes violentes i antisocials. Context forense, penitenciari o clínic.	Llistat de 20 ítems en una escala de tres punts. Versions adicionals de prova (PCL-SV) i jovenils (PCL-YV).	Ranc: 0 a 40. Diagnòstic de psicopatía: >28.	Molle, Roy i Torrubia, 2000
Violència contra la parella
SARA4	Valorar el risc de conductes violentes de naturalea física o sexual contra la parella per part d'un agressor. Context forense, penitenciari o clínic.	20 ítems (factors de risc) agrupats en tres categories: factors històrics (H), clínics (C) i de risc futur (R). Inclou factors crítics.	Ranc: 0 a 40. No hi ha punts de cort formals. Una puntuació superior a 19 anticipa reincidència.	Andrés-Pueyo i Echeburúa, 2005
EPV5	Predir el risc d'homicidi de violència contra parelles (agressors que assessinen o poden fer-ho). Context policial, judicial, penitenciari i social.	20 ítems (factors de risc) agrupats en cinc categories: presencia/relació de parella; tipo de violència; vulnerabilitat de la víctima. Inclou ítems en valor crític.	Ranc: 0 a 20. Risc baix: 0-4. Risc mig: 5-9. Risc alt: 10-20.	Echeburúa i Fernández-Montalvo, 2009
Violència sexual
SVR-206	Valorar el risc de violència sexual en pacients adults en antecedents d'agressió sexual o delictes d'índole sexual. Context forense, penitenciari o clínic. 20 ítems (factors de risc) agrupats en tres categories: factors històrics (H), clínics (C) i de risc futur (R). Inclou valoracions de canvi en els factors de risc. Escala de chequeo de factors de risc.		Ranc: 0 a 40. No hi ha punts de cort formals. Pero una puntuació superior a 11 està associada a la reincidència.	Echeburúa i Fernández-Montalvo, 2005
Violència jovenil
SAVRY7	Valorar el risc de violència física, social i d'amenaces greus en pacients menors d'edat (14-18 anys). Context forense i judicial.	30 ítems (24 factors de risc i 6 de protecció) agrupats en quatre categories: factors de risc històrics, socials, individuals i factors de protecció variats.	Ranc: 0 a 90.	Andrés-Pueyo i Echeburúa, 2008
1. VRAG: Violent Risk Appraisal Guide (Harris, Rulle i Quinsey, 1993) 2. HCR-20: Assessing Risk for Violence (Webster, Douglas, Eaves i Hart, 1997) 3. PCL-R: Psychopathy Checklist-Revised (Hare, 1991) 4. SARA: Spousal Assault Risk Assessment Guide (Kropp, Hart, Webster i Eaves, 1995) 5. EPV: Escala de Predicció de Risc de Violència Greu contra la Parella (Echeburúa, Fernández-Montalvo, Corral i López-Goñi, 2009) 6. SVR-20: Guide for Assessment of Sexual Risk Violence (Boert, Hart, Kropp i Webster, 1997) 7. SAVRY: Structured Assessment of Violence Risk in Youth (Borum, Bartel i Forth, 2003)

En la cultura popular

En el cine

Moltes películes han abordat la violència, vàries d'elles com a tema central.

Vore també

Acció comunicativa Acossament escolar Agressivitat Censura Ciberacoso Estigmatisació Gaslighting Genocidi Guerra Habeas corpus Homicidi Impunitat Ira Linchament Neteja ètnica

Mal Maltracte emocional Por No violència Pacifisme Repressió Sadisme Sumissió Tortura Triàngul de la violència Victimología Violència simbòlica

Bibliografia

• Richard J. Bernstein (2015). Violència. Pensar sense baranes, trad. i presentació de S. Rei Salamanca / Barcelona, Gedisa, 2015. L'original anglés (Violence: Thinking without Banisters) és de 2013.
• (2018) juscatamarca. gob. ar/libros/DEFENDERSE%20-%20Dorlin%20Elsa.pdf Defendre's. Una filosofia de la violència, Buenos Aires: Hekht. ISBN 09789874954008.
• Johan Galtung (1998). Despuix de la violència 3R: reconstrucció reconciliació, resolució, afrontant els efectes visibles i invisibles de la guerra i la violència. Bilbao: Bakeaz, Gernika gogoratuz.
• René Girard (2007). De la violence à la divinité. La Violence et li Sacré, Paris, Grasset. La 1.ª ed. és de 1972.
• Michel Foucault (1975). Surveiller et punir: Naissance de la prison Paris: Éditions Gallimard.
• Erich Fromm (1975). Anatomia de la destructividad humana, Mèxic: FCE.
• William Golding (1954). El senyor de les mosques. Vergara, Carmen, (tr.) Edhasa ISBN 84-350-0951-3.
• Konrad Lorenz (1966). Dones sogenannte Böse zur Naturgeschichte der Aggression / Sobre l'agressió. El pretés mal. Verlag Dr. G Borotha-Schoeler.
• Jean-François Malherbe (2003). Violence et démocratie, Sherbrooke, CGC.
• Ashley Montagu (1990), La naturalea de l'agressivitat humana. Escohotado, Antonio, (tr.) Valéncia: Aliança Editorial, S. A. ISBN 84-206-2222-2.
• Desmond Morris (1967), La mona nueta / The Naked Ape. Noves Edicions de Bojaca ISBN 978-970-780-241-4.
• Giovanna Palermo (2005). La violenza intrafamiliare tra diritto i mediazione. Napoli: La città del sole, ISBN 88-8292-285-5.
• José Sanmartín Esplugues (2000), La violència i les seues claus. Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-4454-2. Sexta Edició actualisada Ariel-QUINTAESENCIA, 2013.
• UNESCO, https://www. unesco. org/es/health-education/safe-learning-environments

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Violència en el Viccionari.

• archive. org/web/20071213200428/http://www. wikilearning. com/ Wikilearning té definicions per a archive. org/web/20110728100111/http://www. wikilearning. com/articulo/violencia-innata_o_adquirida/5781-3 Violència ¿innata o adquirida?
• archive. org/web/20070921072047/http://www. portalcomunicacion. com/esp/dest_violencia. html Monogràfic "La violència en els mijos de comunicació" en Portal de la Comunicació InCom-UAB
• archive. org/web/20080215111542/http://www. revistateina. com/teina/web/teina17/dos1. htm Dossier sobre violència de Revista Teína, entrevistes a especialistes i artículs d'anàlisis
• tendencias21. net/Descubiertas-les-bases-neurologiques-de-la-agresion-humana_a1906. html? PHPSESSID=60``056b30d81665824f5d1136479b0284 Descobertes les bases neurològiques de l'agressió humana
• archive. org/web/20100529164400/http://www. redesparalaciencia. com/2559/redes/2010/redes-54-la-pendiente-resbaladiza-de-la-maldad Entrevista ( Vídeo ) d'Eduard Punset a Philip Zimbardo sobre l'Experiment de Sanford
• archive. org/web/20101214035738/http://www. educar. org/articulos/violencia. asp Violència
• archive. org/web/20110123093918/http://www. sepiensa. org. mx/sepiensa2009/padres/entorno_social/derechos_humanos/f_dec_viol/viol1. html Declaració sobre la violència
• cucsh. udg. mx/montoya05. htm Teories de la violència humana, de Víctor Moya
• archive. org/web/20110811010923/http://www. educa. madrid. org/web/cc. santaanasanrafael. madrid/seminarios/filosofia/ensayo0304/violencia%20como%20habito%20erroneo.pdf Móns violents
• paralibros. com/libros/basicos/l03morr. htm Desmond Morris, sinopsis del seu llibre La mona nueta
• google. es/translate? hl=es&sl=en&u=http://www. users. muohio. edu/erlichrd/vms_site/afric. htm&ei=etT3JCHNtK08QOmg934Cg&sa=X&oi=translate&ct=result&resnum=4&ved=0CEMQ7gEwAw&prev=/search%3Fq%3Dafrican%2Bgenesis%2BRobert%2BArdrey%26hl%3Des%26biw%3D1131%26bih%3D635%26rlz%3D1R2SKPB_esES337%26prmd%3Do Extractes de Robert Ardrey, Génesis d'Àfrica
• caf. com/handle/123456789/1163 Campbell Collaboration. (2018). Les estratègies de dissuasió focalizada són eficaces per a reduir el crim. Oslo: Campbell Collaboration