Ira
La ira[1], còlera, enfade, ràbia, enuge o fúria és una emoció que s'expressa a través del resentiment o de l'irritabilitat. Els efectes físics de l'ira inclouen aument del ritme cardíac, de la pressió sanguínea i dels nivells d'adrenalina i noradrenalina.[2] Alguns veuen l'ira com a part de la resposta cerebral de “atacar o fugir” davant una amenaça o dany percebut.[3] L'ira es torna el sentiment predominant en el comportament cognitiu i fisiològic quan una persona fa la decisió conscient d'adoptar mides per a detindre immediatament el comportament amenaçant d'una atra força externa.[4] L'ira pot tindre moltes conseqüències físiques i mentals.
Les accions d'ira es denominen comunament, a saber: enujar-se, enfadar-se (en Espanya), molestar-se, disgustar-se, quillarse o posar-se guapo (en la República Dominicana), calfar-se, posar-se brau (en Colòmbia, Veneçola i Argentina), traure la pedra (en Colòmbia i Veneçola), arrecharse (en Veneçola i parts de Colòmbia,[5] considerat un terme malsonant), encabronarse o enfurir-se (en Mèxic).
Etimologia
La paraula ira prové del llatí ira (còlera, enuge). D'ahí també les paraules: airar, iracundo i airado. La paraula llatina prové de la raïl indoeuropea eis- (moure ràpidament, passió), que va donar ἱερός (hieros = sagrat) en grec, i d'ahí les paraules jerarquia i jeroglífic. [6]
Complexitat
Concepte sicològic, filosòfic i social
Les expressions externes de l'ira es poden trobar en l'expressió facial, llenguage corporal, respostes fisiològiques, i, en moments, en actes públics d'agressió.[7] Humanos y animales por ejemplo hacen fuertes sonidos, intentan verse físicamente más grandes que el agresor o el oponente, mostrar los dientes, y mirarse fijamente.[8] La ira es un patrón de comportamiento diseñado para advertir a agresores para que paren su comportamiento amenazante. Rara vez ocurre un altercado físico sin una previa expresión de ira de por lo menos uno de los participantes.[8] Mentres la majoria dels que experimenten ira expliquen el seu despertar com un resultat de "lo que els ha passat ad ells," els sicòlecs apunten que una persona irritable pugues fàcilment estar equivocada perque l'ira causa una pèrdua en la capacitat d'auto-monitorearse i en l'observació objectiva.[9]
Sicòlecs antics veuen l'ira com una emoció primordial, natural, i madura experimentada per tots els humans en ocasions, i com alguna cosa que té valor funcional per a sobreviure. L'ira pot movilisar recursos sicològics per a una acció correctiva. L'ira incontrolada pugues, no obstant, afectar negativament personal o socialment la calitat de vida.[9][10] Mentres molts filòsofs i escritors han advertit sobre els atacs d'ira espontàneus i descontrolados, hi ha hagut desacort sobre el valor intrínsec de l'ira. El bregar en l'ira ha segut tractat en els escrits dels més primerencs escritors fins als temps moderns. Els sicòlecs moderns, en contrast als més primerencs, han també senyalat els possibles efectes amoladors de la supressió de l'ira. Manifestacions d'ira poden ser usades com una estratègia de manipulació mental per a influir socialment.
L'ira és vista com una forma de reacció i resposta d'evolució per a permetre a la gent enfrontar-se en amenaces.[7] Tres tipos d'ira són reconeguts pels sicòlecs: la primera forma d'ira, cridada “ira precipitada i repentina” per Joseph Butler, un bisbe del XVIII, està conectada a l'impuls de autopreservación. És compartida per humans i animals i ocorre quan estan atormentats o atrapats. El segon tipo d'ira és cridada “ira estable i intencionada” i és una reacció a una percepció de dany o tracte injust per uns atres de manera malintencionada. Estes dos formes d'ira són “episódicas”. El tercer tipo d'ira és, no obstant, recurrent i està relacionada més en les traces de caràcter que en els instints o pensaments. Irritabilitat, resentiment i actituts de mala educació són eixemples d'ira.[11]
Potencialment, l'ira pot movilisar recursos sicològics i determinació per a impulsar la correcció de conductes equivocades, la promoció de justícia social, la comunicació dels sentiments negatius i la reparació d'agravis. Aixina mateix, pot facilitar la paciència.[aclaració requerida] Per un atre costat, l'ira pot ser destructiva quan no troba la seua eixida apropiada en l'expressió. En la seua forma forta disminuïx la capacitat per a processar informació i per a eixercir el control cognitiu de la conducta. Una persona enfadada pot perdre la seua objectivitat, l'empatia, la prudència o la consideració i pot causar dany a uns atres.[9] Hi ha una clara distinció entre l'ira i l'agressió (verbal o física, directa o indirecta), inclús a pesar de que s'influïxen mútuament. Mentres que l'ira pot activar l'agressió o aumentar la seua probabilitat o intensitat, no és ni necessària ni una condició suficient per a l'agressió.[9]
En la societat moderna, l'ira és vista com una resposta inmadura o incivilizada a la frustració, l'amenaça, violació o pèrdua. Pel contrari, mantindre la calma davant una provocació es considera admirable. Este condicionamiento pot causar expressions inapropiades d'ira com els esclats de violència incontrolada, l'ira mal dirigida o la repressió de tots els sentiments quan estos, en teoria, serien una resposta adequada a la situació. L'ira que està constantment "embotellada " pot conduir a la persistència dels pensaments o accions violentes, els malensomis i els síntomes, inclús físics. L'ira també pot agravar malalties de salut mental, problemes com la depressió clínica. L'ira pot avivar les flames de la paranoia i el prejuí, inclús en condicions normals i situacions quotidianes.
La gent tendix a expressar la seua ira passiva o agressiva a través del comportament d'atacar o fugir. En l'ira passiva o "de fugida", la resposta és la repressió i la negació del comportament agressiu. No obstant, l'ira agressiva es caracterisa pel comportament agressiu, que està associat en la resposta de "atacar", aixina com l'ús de la força física i verbal, als abusos i ferir a l'atra persona.
Les paraules ira i ràbia s'han imaginat estar en extrems oposts d'un continu emocional, un lleu irritament i molèstia en un extrem i la ràbia, o fúria assessina en l'atre, les dos estan indisolublemente vinculades en l'idioma anglés en una referència a l'atra en la majoria de les definicions del diccionari. Recentment, (2008 Sue Parker Hall)[12] ha desafiat esta idea, que conceptualiza l'ira com una emoció positiva, pura i constructiva, que sempre és respectuosa dels demés, només utilisada per a protegir-se a sí mateixa en dimensions física, emocional, intelectual i espiritual en les relacions. Ella sosté que l'ira s'origina a una edat entre els 18 mesos a 3 anys a fi de proporcionar la motivació i l'energia per a l'etapa d'individualisació del desenroll en que un chiquet comença a separar-se dels seus cuidadors i afirmar les seues diferències. L'ira sorgix en el moment mateix que el pensament es desenrolla, per lo tant, sempre és possible accedir a les capacitats cognitives i sentir ira, al mateix temps.
Parker Hall (2008)[13] propon que no és l'ira lo problemàtic, sino la ràbia, un fenomen totalment diferent; la ràbia es conceptualiza com a preverbal, precognitiva, el mecanisme de defensa sicològic que s'origina en la primera infància com una resposta al trauma sofrit quan l'entorn del chiquet no respon a les seues necessitat és. La ràbia és interpretada com un intent de demanar ajuda d'un chiquet que experimenta el terror i la supervivència mateixa del qual se sent en perill. El chiquet no pot manejar les emocions marejants que s'activen i necessiten un cuidador que s'adapte ad ells, per a evaluar en precisió quins són les seues necessitats, els reconforte i calme. Si reben el respal suficient d'esta manera, els chiquets terminen per deprendre a processar les seues pròpies emocions. Els problemes de ràbia es conceptualizan com "l'incapacitat de processar les emocions o experiències de la vida" (ibid), ya siga perque la capacitat de regular les emocions (Schore, 1994)[14] no ha segut suficientment desenrollada (el més comuna) o perque s'ha perdut temporalment per un trauma més recent. La ràbia és entesa com "un montó de sentiments tractant d'eixir d'una volta" (Harvey, 2004)[15] o primen les emocions no diferenciades, que es derramen quan un acontenyiment de la vida no pot ser processat, no importa lo trivial, posa més tensió en l'organisme de lo que pot soportar.
L'elaboració de la ràbia d'eixa manera té implicacions per al treball terapèutic en persones en tals dificultats. Si la ràbia és acceptada com a preverbal, com a fenomen precognitivo (i la majoria dels pacients la descriuen coloquialmente com "perdre el fil") es deduïx que les estratègies cognitives, els compromisos de provocar un comportament diferent, o programes educatius (les formes més comunes de les intervencions en el Regne Unit en l'actualitat) són contraindicados. Parker Hall propon una relació terapèutica empàtica per a recolzar als pacients a desenrollar o recuperar la seua capacitat organísmica (Rogers, 1951)[16] o a processar les seues a sovint multitut de traumes (events de la vida no processats). Este enfocament és una crítica a les intervencions dominants de la ràbia en el Regne Unit, incloent la llibertat condicional, la presó i els models de la psicologia, la qual argumenta, no s'ocupa de la ràbia en un nivell suficient.
Referències
- ↑
- ↑ «Anger definition}», . Consultat el 5 de abril de 2008.
- ↑ Harris, W., Schoenfeld, C. D., Gwynne, P. W., Weissler, A. M., «Respuestas circulatorias y de ánimo al miedo y la ira.» The Physiologist, 1964, 7, 155.
- ↑ Di Giuseppe, Raymond; Raymond Chip Tafrate, Understanding Anger Disorders, Oxford University Press, 2006, pp. 133-159.
- ↑ «Nuestra lengua en un diccionario de las regiones». radionacional.co. Radio Nacional de Colombia (23 de abril de 2020).
- ↑ «Etimología de ira» (en español). IRA. Consultat el 5 de abril de 2020.
- ↑ 7,0 7,1 Michael Kent, Anger, The Oxford Dict ionary of Sports Science & Medicine, Oxford University Press, ISBN 0-19-262845-3
- ↑ 8,0 8,1 Morris, Desmond (ed.). Primate Ethology, 1580, Weidenfeld & Nicolson Publishers: London, p. 55.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Raymond W. Novaco, Anger, Encyclopedia of Psychology, Oxford University Press, 2000
- ↑ John W. Fiero, Anger, Ethics, Revised Edition, Vol 1
- ↑ Paul M. Hughes, Anger, Encyclopedia of Ethics, Vol I, Second Edition, Rutledge Press
- ↑ Parker Hall, 2008, Anger, Rage and Relationship: An Empathic Approach to Anger Management, Routledge
- ↑ Parker Hall, 2008, Anger, Rage and Relationship: An Empathic Approach to Anger Management, Routledge, London
- ↑ Schore AN, 1994, Affect Regulation and the Origin of Self, Hillsdale, NJ, Erlbaum Associates, Inc
- ↑ Harvey D, 2004, personal communication
- ↑ Rogers, CR, 1951, Client-Centered Therapy, London, Constable
