Anar al contingut

Adrenalina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Est artícul o secció té referències, pero necesita més per a complementar la seua verificabilitat.
Busca fonts: «Adrenalina» – notícies · llibres · acadèmic · imàgens
Este aviso fue puesto el 20 de març de 2020.
Per a atres usos d'este terme vore Adrenalina (desambiguaació).

L'adrenalina, també coneguda com a epinefrina per la seua Denominació Comuna Internacional (DCI), és una hormona i un neurotransmissor.[1] Aumenta la freqüència cardíaca, contrau els gots sanguíneus, dilata les vies respiratòries, i participa en la reacció de lluita o fugida del sistema nerviós.[2] Químicament, l'adrenalina és una catecolamina, una monoamina produïda solament per les glándulas suprarrenals a partir dels aminoàcits fenilalanina i tirosina. L'adrenalina és el neurotransmissor que es llibera de la mèdula suprarrenal, mentres que, dels ganglis paravertebrales es llibera noradrenalina.

El terme adrenalina es deriva de les raïls llatines ad- i renes que lliteralment significa "junt al renyó", en referència a l'ubicació anatòmica de la glándula suprarrenal en el renyó. Les raïls gregues epi i nephros tenen un significat similar, "damunt del renyó", i donen orige a epinefrina. El terme epinefrina és usualment abreviat a epi en l'argot mege.[3]

Els extractes suprarrenals que contenen adrenalina es varen obtindre per primera volta pel fisiólogo polac Napoleon Cybulski en 1895. Estos extractes, que ell va cridar nadnerczyna, contenien epinefrina i unes atres catecolaminas.[4] el químic japonés Jokichi Takamine i el seu assistent Keizo Uenaka varen descobrir independentment l'adrenalina en 1900.[5][6] En 1901, Takamine va aïllar i va purificar en èxit el hormona de les glándulas suprarrenals d'ovelles i bous.[7] L'adrenalina va ser per primera volta sintetisada en un laboratori per Friedrich Stolz i Henry Drysdale Dakin, de forma independent, en 1904.[6] És una aminohormona.

Aplicacions mèdiques

Ampolla d'epinefrina, 1 mg


L'epinefrina és usada per a tractar una série d'afeccions com: desocupació cardiorrespiratòria, anafilaxia, i sagnat superficial.[8] Ha segut històricament usada per a tractar els broncoespasmos i l'hipoglucemia, pero ara es preferix utilisar fàrmacs més selectius, tals com el salbutamol i la dextrosa respectivament.

Desocupació cardíaca

L'adrenalina s'usa com medicament per a tractar el desocupació cardíaca i unes atres arrítmia cardíaques que resulten en un despesa cardíaca disminuït o absent. L'acció de l'adrenalina consistix en l'increment de la resistència perifèrica per mig de la vasoconstricció receptor α1-depenent i l'increment del despesa cardíaca per mig de la seua unió als receptors β1. Les concentracions ACLS habituals per a les injeccions són d'1:10.000.

Anafilaxia

Pels seus efectes de dilatació en la via aérea, l'adrenalina és el fàrmac d'elecció per a tractar l'anafilaxia. També és útil en el tractament de la septicèmia. Els pacients en alèrgia a proteïnes[9] somesos a inmunoterapia poden rebre un "enjuague" d'adrenalina ans que s'administre l'extracte alergénico, reduint aixina la resposta del sistema immune al alergénico administrat.[10]

Per les diverses expressions de receptors α1 o β2, depenent del pacient, l'administració d'adrenalina pot elevar o reduir la pressió sanguínea, depenent de que l'aument o disminució neta de la resistència perifèrica permeta balancejar els efectes inotrópicos i cronotrópicos positius de l'adrenalina en el cor, efectes que respectivament incrementen la contractilitat i la freqüència cardíaca.

Les concentracions habituals per a les injeccions subcutànees o intramusculars són d'1:1.000.

Laringitis (crup)

L'epinefrina racémica ha segut històricament usada per al tractament de la laringitis.[11][12] L'epinefrina racémica és una mescla 1:1 dels isòmers dextrógiro (D) i levógiro (L) de l'epinefrina.[13] La forma L és el component actiu.[13] L'epinefrina racémica funciona per mig de l'estimulació dels receptors adrenérgicos-α en les vies respiratòries resultant en la vasoconstricció de la mucosa i una disminució en els edemas subglóticos, i per mig de l'estimulació dels receptors adrenérgicos-β en la relaixació del múscul pla bronquial.[12]

En anestésicos locals

L'epinefrina s'afig a una série de anestésicos locals inyectables, tals com la bupivacaína i lidocaína, com un vasoconstrictor que permet retardar l'absorció i per lo tant prolongar l'acció de l'agent anestésico i potenciar-ho. Alguns dels efectes adversos de l'us de anestésicos locals, tals com l'aprensió, taquicardia i tremolació, podrien deure's a l'acció de l'epinefrina.[14]

Autoinyectores

Models de autoinyector d'adrenalina en el dispositiu de seguritat separat.

L'epinefrina està disponible en sistemes de autoadministraació (autoinyectores). Estos dispositius es presenten en dos formats segons el seu contingut d'adrenalina: 0,15 mg (150 µg) i 0,3 mg (300 µg). El de 0,15 mg està destinat a chiquets de fins a 35 kg de pes, i els de 0,3 mg a chiquets de més pes, adolescents i adults. Estan presents en els mercats de cada país baix distintes marques comercials.

A efectes de monitorizar l'estat de conservació de l'epinefrina front a una possible desnaturalizaació (per agressions lumínicas, tèrmiques,...), els autoinyectores disponen d'una finestra transparent que permet realisar l'observació visual de la transparència del líquit. Els usuaris de autoinyectores deuen realisar la comprovació visual diàriament, aixina com reemplaçar-los cada 18 mesos (coincidint en el determini de caducitat o vida útil del component actiu).

Eixercici

Un estímul fisiològic per a la secreció d'adrenalina és l'eixercici. Açò es va demostrar per primera volta medint la dilatació d'una pupila (desnervada) d'un gat en una cinta de córrer,[15] posteriorment confirmat per mig d'un ensaig biològic en mostres d'orina.[16] Els métodos bioquímics per a medir les catecolaminas en plasma es varen publicar a partir de 1950.[17] Encara que s'han publicat molts treballs valiosos utilisant ensajos fluorimétricos per a medir les concentracions totals de catecolaminas, el método és massa inespecífico i insensible per a determinar en precisió les cantitats molt chicotetes d'adrenalina en el plasma. El desenroll de métodos d'extracció i ensajos radioenzimáticos derivats d'isòtops enzimàtics (REA) va transformar l'anàlisis a una sensibilitat d'1 pg per a l'adrenalina.[18] Els primers ensajos de plasma REA varen indicar que l'adrenalina i les catecolaminas totals aumenten al final de l'eixercici, principalment quan comença el metabolisme anaeròbic.[19][20][21]


Durant l'eixercici, la concentració d'adrenalina en sanc aumenta en part per l'aument de la secreció de la mèdula suprarrenal i en part per la disminució del metabolisme de l'adrenalina per la reducció del fluix sanguíneu al fege.[22] L'infusió d'adrenalina per a reproduir les concentracions circulants d'adrenalina en l'eixercici en subjectes en repòs té poc efecte hemodinámico, a banda d'una chicoteta caiguda de la pressió arterial diastólica mediada per β 2.[23][24] L'infusió d'adrenalina dins del ranc fisiològic suprimix l'hiperreactivitat de les vies respiratòries humanes lo suficient com para antagonizar els efectes constrictores de l'histamina inhalada.[25]


Un víncul entre el sistema nerviós simpàtic i els pulmons es va demostrar en 1887 quan Grossman va demostrar que l'estimulació dels nervis de l'accelerador cardíac revertia la constricció de les vies respiratòries induïda per la muscarina.[26] En experiments en gossos, en els que es tallava la cadena simpàtica al nivell del diafragma, Jackson va mostrar que no hi havia inervaació simpàtica directa del pulmó, pero que la broncoconstricció es revertia per mig de la lliberació d'adrenalina de la mèdula suprarrenal.[27] No s'ha informat una major incidència d'asma en pacients adrenalectomizados; aquells en predisposició a l'asma tindran certa protecció contra l'hiperreactivitat de les vies respiratòries de la seua teràpia de tongada de corticosteroides. L'eixercici induïx una dilatació progressiva de les vies respiratòries en subjectes normals que es correlaciona en la càrrega de treball i no s'evita en el bloqueig beta.[28] La dilatació progressiva de les vies respiratòries en l'aument de l'eixercici està mediada per una reducció progressiva del to vagal en repòs. El bloqueig beta en propranolol provoca un rebot en la resistència de les vies respiratòries despuix de l'eixercici en subjectes normals durant el mateix curs de temps que la broncoconstricció observada en l'asma induït per l'eixercici.[29] La reducció de la resistència de les vies respiratòries durant l'eixercici reduïx el treball respiratori.

Efectes adversos

Possibles reaccions adverses a l'epinefrina són: palpitacions, taquicardies, arrítmia cardíaques, ansietat, cefalees, tremolació, hipertensió, i edema pulmonar agut.[30]

El seu us està contraindicado en pacients en tractament en β-bloqueadors no-selectius, degut a que l'interacció podria resultar en una hipertensió severa i inclús en una hemorràgia cerebral. Encara que comunament es creu que l'administració d'epinefrina pot causar un fallo cardíac per estretir les artèries coronarias, este no és el cas. Les artèries coronarias tenen solament receptors β2, que provoquen una vasodilatación en presència d'epinefrina. No obstant, no està provat definitivament que l'administració de dosis altes d'epinefrina millore la supervivència o l'incidència de seqüeles neurològiques en víctimes adultes d'una desocupació cardíaca.

Vore també

Referències

  1. ↑ Berecek Kh(1982).«Evidence for a neurotransmitter role for epinephrine derived from the adrenal medulla».Am J Physiol.242(4)
    H593–H601.
  2. ↑ Cannon, W. B.(1929).American Journal of Physiology.89
    84-107.
  3. ↑ Gail Askew i Marilyn Smith-Stoner (2001). The Pharmacy Assistant (Clinical Allied Heathcare Séries), Clifton Park, NY: Thomson Delmar Learning, pp. 4-6. ISBN 0-89262-438-8.
  4. ↑ «Polish Thread in the History of Circulatory Physiology». Consultat el 24 d'abril de 2011.
  5. ↑ Yamashima, T.(2003).«Jokichi Takamine (1854–1922), the samurai chemist, and his work on adrenalin».J Med Biogr.11(2)
    95–102.
  6. ↑ 6,0 6,1 Bennett, M.(1999).«One hundred years of adrenaline: the discovery of autoreceptors».Clin Auton Res.9(3)
    145–59.doi:10.1007/BF02281628.
  7. ↑ Takamine J (1901). The isolation of the active principle of the suprarenal gland, Great Britain: Cambridge University Press, pp. xxix-xxx.
  8. ↑ «Epinephrine». The American Society of Health-System Pharmacists. Consultat el 3 d'abril de 2011.
  9. ↑ Sicherer, Scott H. (2006). Understanding and Managing Your Child's Food Allergy, Baltimore: The Johns Hopkins University Press. ISBN 0801884918.
  10. ↑ «Asthma Causes, Types, Symptoms, Treatment, Medication, Facts and the Link to Allergies by MedicineNet.com». Archivat des d'el original, el 30 d'octubre de 2011.
  11. ↑ Bjornson CL, Johnson DW(2008).«Croup».The Lancet.371(9609)
    329–339.doi:10.1016/S0140-6736(08)60170-1.
  12. ↑ 12,0 12,1 Thomas LP, Friedland LR(1998).«The cost-effective use of nebulized racemic epinephrine in the treatment of crup».American Journal of Emergency Medicine.16(1)
    87–89.doi:10.1016/S0735-6757(98)90073-0.
  13. ↑ 13,0 13,1 Malhotra, A., Krilov, L. R.(2001).«Viral Croup».Pediatrics in Review.22(1)
    5–12.doi:10.1542/pir.22-1-5.
  14. ↑ Rahn, R. i B. Ball. Local Anesthesia in Dentistry, 3M ESPE AG, ESPE Platz, Seefeld, Germany, 2001, 44 pp.
  15. ↑ “The liberation of epinephrine during muscular exercise” (1922). Am J Physiol 62 (2): 225–241. doi:10.1152/ajplegacy.1922.62.2.225.
  16. ↑ “Excretion of noradrenaline and adrenaline in muscular work” . Acta Physiologica Scandinavica 26 (2–3): 183–91. doi:10.1111/j.1748-1716.1952.tb00900.x. PMID 12985406.
  17. ↑ Lund, A (1950). “Simultaneous fluorimetric determinations of adrenaline and noradrenaline in blood”. Acta Pharmacologica et Toxicologica 6 (2): 137–146. doi:10.1111/j.1600-0773.1950.tb03460.x. PMID 24537959.
  18. ↑ “Single isotope derivative (radioenzymatic) methods in the measurement of catecholamines” . Metabolism 29 (11 Suppl 1): 1106–13. doi:10.1016/0026-0495(80)90018-9. PMID 7001177.
  19. ↑ “Glucagon and plasma catecholamine responses to graded and prolonged exercise in man” . Journal of Applied Physiology 38 (1): 70–6. doi:10.1152/jappl.1975.38.1.70. PMID 1110246.
  20. ↑ “Clave course of sympathoadrenal adaptation to endurance exercise training in man” . Journal of Applied Physiology 45 (3): 370–4. doi:10.1152/jappl.1978.45.3.370. PMID 701121.
  21. ↑ “[Catecholamines, GH, cortisol, glucagon, insulin, and sex hormones in exercise and beta 1-blockade (author's transl)]” . Klinische Wochenschrift 60 (10): 505–12. doi:10.1007/bf01756096. PMID 6124653.
  22. ↑ “Adrenaline secretion during exercise” . Clinical Science 66 (1): 87–90. doi:10.1042/cs0660087. PMID 6690194.
  23. ↑ “Circulating adrenaline and blood pressure: the metabolic effects and kinetics of infused adrenaline in man” . European Journal of Clinical Investigation 10 (5): 401–6. doi:10.1111/j.1365-2362.1980.tb00052.x. PMID 6777175.
  24. ↑ “A comparison of the bronchodilator and vasopressor effects of exercise levels of adrenaline in man” . Clinical Science 64 (5): 475–9. doi:10.1042/cs0640475. PMID 6831836.
  25. ↑ “Protective effect of circulating epinephrine within the physiologic range on the airway response to inhaled histamine in nonasthmatic subjects” . The Journal of Allergy and Clinical Immunology 74 (5): 683–6. doi:10.1016/0091-6749(84)90230-6. PMID 6389647.
  26. ↑ Grossman, M (1887). “Dones muscarin-lungen-odem”. Z Klin Med 12: 550–591.
  27. ↑ “The pulmonary action of the adrenal glands” (1912). J Pharmac Exp Therap 4: 59–74.
  28. ↑ “Effects of brief graded exercise on specific airway conductance in normal subjects” . Journal of Applied Physiology 28 (2): 138–44. doi:10.1152/jappl.1970.28.2.138. PMID 5413299.
  29. ↑ “Effect of adrenergic and vagal blockade on the normal human airway response to exercise” . Clinical Science 66 (1): 79–85. doi:10.1042/cs0660079. PMID 6228370.
  30. ↑ About.com [1] archivat en Wayback Machine. - "The Definition of Epinephrine"

Bibliografia

  • Aronson JK (2005). "Where name and image meet" - the argument for "adrenaline". British Medical Journal 320, 506-9.
  • Bennett M (2006). "One hundred years of adrenaline: the discovery of autoreceptors". Clin Auton Res 9 (3): 145-59. PMID 10454061.
  • Walter F. Boron, Emile L. Boulpaep (2005). Medical Physiology: A Cellular And Molecular Approach. Philadelphia, PA: Elsevier/Saunders. ISBN 1-4160-2328-3.
  • Yamashima T (2006). "Jokichi Takamine (1854-1922), the samurai chemist, and his work on adrenalin". J Med Biogr 11 (2): 95-102. PMID 12717538.
  • Goodman & Gilman (1996) "Les bases farmacològiques de la teraputica" Novena ediciión. Mc Graw Hikk Interamericana, 121


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Adrenalina&oldid=1588956»