Reacció de lluita o fugida
La reacció de lluita o fugida (també cridada reacció de lluita, fugida o paràlisis, hiperexcitación, o resposta d'estrés agut) és una resposta fisiològica davant la percepció de dany, ataque o amenaça a la supervivència.[1] Va ser descrita inicialment per Walter Bradford Cannon,[2] indicant que els animals reaccionen en una descàrrega general del sistema nerviós simpàtic, preparant-los per a lluitar o escapar.[3] Més específicament, la mèdula adrenal produïx una descàrrega de hormones resultant en la secreció de catecolaminas.[4]
.jpg)
La reacció és reconeguda com la primera etapa d'un síndrome d'adaptació general que regula les respostes d'estrés de vertebrats i uns atres organismes.
Fisiologia
Sistema nerviós autònom
- Vore també: Sistema nerviós autònom
El sistema nerviós autònom és un sistema de control que actua inconscientment i regula el ritme cardíac, la digestió, la freqüència respiratòria, la resposta pupilar, la micció i l'excitació sexual. Este sistema és el mecanisme primari que controla la reacció de lluita o fugida i el seu rol es porta a terme per mig de dos components diferents.
Sistema nerviós simpàtic
- Vore també: Sistema nerviós simpàtic
El sistema nerviós simpàtic s'origina en la mèdula espinal i la seua funció principal és activar els canvis fisiològics que tenen lloc durant la reacció de lluita o fugida. Este component del sistema nerviós autònom utilisa i activa la lliberació de noradrenalina en la resposta.[5]
Sistema nerviós parasimpático
- Vore també: Sistema nerviós parasimpático
El sistema nerviós parasimpático s'origina en la mèdula espinal i treballa en conjunt en el sistema nerviós simpàtic. La seua funció principal és activar la resposta de "descansar i digerir" i tornar el cos a homeostasis despuix de la reacció de lluita o fugida. Este sistema utilisa i activa la lliberació del neurotransmissor acetilcolina.[5]
Resposta
La resposta comença en el cos amigdalino, que provoca una resposta neuronal en l'hipotàlem, la resposta inicial és seguida per l'activació de la glándula pituïtària i la secreció del hormona ACTH.[6] La glándula suprarrenal és activada casi simultàneament i llibera el neurotransmissor epinefrina. La lliberació de mensagers químics resulta en la producció del hormona cortisol, la qual incrementa la pressió sanguínea, la concentració de glucosa en la sanc, i suprimix el sistema inmunitario.[7] La reacció inicial i les respostes següents són iniciades en un esforç per aumentar l'energia, lo que es conseguix per mig de l'unió de l'epinefrina a les cèlules hepàtiques i la subsecuente lliberació de glucosa. Ademés, el cortisol convertix els àcit grassos en energia disponible, preparant als músculs de tot el cos per a la reacció. Les hormones catecolaminas, com l'adrenalina (epinefrina) o la noradrenalina (norepinefrina), faciliten respostes físiques immediates associades a la preparació per a una acció muscular violenta, incloent les següents:[8]
- Aument de l'acció cardíaca i pulmonar.
- Palidez, enrojecimiento o alternança entre abdós.
- Inhibició de l'acció estomacal i intestinal fins al punt de que la digestió es ralentisa o es deté.
- Efecte general en els esfínters del cos.
- Constricció dels gots sanguíneus en vàries parts del cos.
- Lliberació de les fonts d'energia metabòlica (particularment grassa i glucógeno) per a l'acció muscular.
- Dilatació dels gots sanguíneus dels músculs.
- Inhibició de la glándula lagrimal (responsable de la producció de llàgrimes) i de la salivació.
- Dilatació de la pupila (midriasis).
- Relaixació de la bufa.
- Inhibició de l'erecció.
- Exclusió auditiva.
- Visió de túnel.
- Desinhibición dels reflexos medulars.
- Tremolació.
Funció dels canvis fisiològics
Els canvis fisiològics que tenen lloc durant la reacció de lluita o fugida s'activen en la finalitat de proporcionar al cos un increment de força i velocitat com a anticipació en lluitar o córrer.[9] Alguns dels canvis fisiològics específics i les seues funcions són:[10]
- Increment del fluix sanguíneu cap als músculs, desviant-ho des d'atres parts del cos.
- Increment de la pressió sanguínea, ritme cardíac, nivell de glucosa en la sanc i grasses, en la finalitat de suministrar al cos energia adicional.
- La funció coagulante del cos s'accelera en l'objectiu d'evitar la pèrdua excessiva de sanc en el cas d'una lesió durant la reacció.
- Increment en la tensió muscular en la finalitat de proporcionar al cos velocitat i força adicional.
- Les pupiles es dilaten per a ajudar a vore en major claritat.
- Increment de la sudoració per a evitar el sobrecalfament per l'increment del metabolisme.
Perspectiva evolutiva
L'explicació de la psicologia evolucionista és que els humans primitius varen deure reaccionar ràpidament davant estímuls amenaçants sense tindre temps per a preparar-se física i psicològicament. La reacció de lluita o fugida va proporcionar mecanismes als humans prehistòrics per a respondre ràpidament davant amenaces contra la supervivència.
Eixemples
Un eixemple típic de la reacció a l'estrés és una zebra pastando. Si la zebra avistar un lleó acostant-se per a caçar, la reacció a l'estrés és activada. L'escape requerix un intens esforç muscular, recolzat per tots els sistemes del cos. L'activació del sistema nerviós simpàtic cobrix estes necessitats. Un eixemple similar involucrant lluita és el d'un gat a punt de ser atacat per un gos. El gat mostra clapits accelerats, piloerecció (pèls de punta, per lo general per a la conservació de la calor), i pupiles dilatades, totes senyals d'activació simpàtica. Tinga's en conte que la zebra i el gat mantenen l'homeostasis en tots els estats.
Varietat de reaccions
Els animals reaccionen a les amenaces de diverses maneres. Les rates, per eixemple, tracten d'escapar quan se senten amenaçades, pero lluitaran quan estiguen acorralades. Alguns animals permaneixen immòvils per a que els depredadors no els vegen. Molts animals es paralisen o es fan els morts quan són tocats en l'esperança de que el depredador perga l'interés.
Atres animals tenen métodos alternatius d'autoprotecció. Algunes espècies d'animals de sanc freda canvien de color ràpidament, per a camuflar-se. Estes reaccions són disparades pel sistema nerviós simpàtic, pero, en la finalitat d'ajustar-se al model de lluita o fugida, el concepte de fugida deu ser ampliat per a incloure l'escape tant en forma física com a sensorial. D'esta manera, fugir pot ser desaparéixer cap a una atra ubicació, o només desaparéixer en el mateix lloc. Comunament, es combinen la lluita i la fugida en una determinada situació.
Les accions de lluita o fugida també tenen polaritat – l'individu pot ya siga lluitar o escapar d'alguna cosa que ho està amenaçant, com un lleó famolenc, o lluitar o escapar cap a alguna cosa que necessita, com la seguritat a la vora d'un riu.
Una amenaça procedent d'un atre animal no sempre resulta en una lluita o fugida immediata. Pot haver un periodo de pren de consciència, durant el qual cada animal interpreta les senyals de comportament de l'atre. Signes com palidez, piloerecció, immovilitat, sons i llenguage corporal comuniquen l'estat i les intencions de cada animal. Pot haver un cert tipo de negociació, després de la qual la lluita o fugida es porta a terme, la qual no obstant pugues també resultar en jocs, emparellament o res en absolut. Un eixemple d'açò són gatets jugant: cada gatet mostra senyals d'activació simpàtica, pero mai apleguen a fer-se mal de veres.
mascles i femelles tendixen a fer front de distinta manera a les situacions d'estrés. Els mascles tendixen a reaccionar davant una situació d'emergència en agressió (lluita), mentres que les femelles tendixen a escapar (fugir), recórrer a l'ajuda d'uns atres o intentar calmar la situació – cuidar i entaular amistat. Durant moments d'estrés, una mare tendix especialment a mostrar accions protectores cap a la seua descendència i a agrupar-se en uns atres per a una reacció compartida socialment davant una amenaça.
En els temps actuals, estes respostes persistixen, pero les reaccions de lluita o fugida han comprés un ranc més ampli de comportaments. Per eixemple, la reacció de lluita pot ser manifestada en forma d'enuge o donant inici a una discussió, mentres que la reacció de fugida pot ser manifestada a través de retraimiento social, abús de substàncies i inclús vore televisió.
Components emocionals
Regulació emocional
En el context de la reacció de lluita o fugida, com per eixemple, per a Julia Franco la regulació emocional és usada proactivament per a evitar amenaces d'estrés o per a controlar el nivell d'excitació emocional.
Reactivitat emocional
Durant la reacció, l'intensitat de l'emoció produïda per l'estímul determinarà també la naturalea i intensitat del comportament durant la resposta. Individus en alts nivells de reactivitat emocional poden ser propensos a l'ansietat i agressió, lo que ilustra les implicancias d'una resposta emocional apropiada en la reacció de lluita o fugida.
Vore també
Notes
- ↑ Cannon, Walter (1932). Wisdom of the Body, United States: W.W. Norton & Company. ISBN 0393002055.
- ↑ Algunes referències diuen que primer va descriure la resposta en 1914 en The American Journal of Physiology. Uns atres, en l'edició 1915 de Bodily Changes in Pain, Hunger, Fear and Rage. Atres fonts afirmen que va usar el terme en l'edició de 1929 o de 1932 del mateix llibre. El punt necessita més estudi.
- ↑ Jansen, A(27 d'octubre de 1995).«Central Command Neurons of the Sympathetic Nervous System: Basis of the Fight-or-Flight Response».Science Magazine.5236(270)
- ↑ Walter Bradford Cannon (1929). Bodily changes in pain, hunger, fear, and rage, New York: Appleton-Century-Crofts.
- ↑ 5,0 5,1 Walter Bradford Cannon (1915). Bodily Changes in Pain, Hunger, Fear and Rage: An Account of Recent Researches into the Function of Emotional Excitement, Appleton-Century-Crofts.
- ↑ Chudler, Eric. «Neuroscience For Kids». University of Washington. Consultat el 19 d'abril de 2013.
- ↑ «Adrenaline, Cortisol, Norepinephrine: The Three Major Stress Hormones, Explained», Hufflington Post, 19 d'abril de 2014. Consultat el 16 d'agost de 2014.
- ↑ Gozhenko, A (2009). PATHOLOGY – Theory. Medical Student's Library, Radom, pp. 270–275.
- ↑ Padgett, David(agost de 2003).«How stress influences the immune response».Trends in Immunology.24(8): 444–448.doi:10.1016/S1471-4906(03)00173-X.
- ↑ Schmidt, A; Thews, G (1989). «Autonomic Nervous System», Human Physiology, 2 edició, New York, NY: Springer-Verlag, pp. 333–370.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reacción de lucha o huida» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.