Renyó
Els renyons són els òrguens principals del aparat urinari humà. S'encarreguen de l'excreció de substàncies de rebuig a través de l'orina i conten en atres funcions molt importants, entre elles la regulació de l'equilibri del mig intern de l'organisme (homeostasis), controlant el volum dels líquits extracelulares, l'osmolaritat del plasma sanguíneu, el balanç de electrolitos i el pH del mig intern. Ademés el renyó fabrica hormones com l'eritropoyetina que regula la producció de glòbuls rojos de la sanc i la renina que regula la pressió arterial. [1] Els renyons són òrguens pares en forma de poroto, fesol o frijol. En els sers humans s'ubiquen en la part posterior del abdomen a abdós costats de la columna vertebral; cada renyó medix uns 12 cm de llarc i 6 d'ample i pesa entre 125 i 150 grams en un adult promig. L'absència de renyons o la seua falta de funcionament és incompatible en la vida, per això els malalts en insuficiència renal greu precisen l'utilisació de procediments de diálisis (renyó artificial) o un transplant de renyó per a continuar en vida.[2]
Anatomia
Els renyons en el ser humà estan situats en la part posterior del abdomen. Hi ha dos, un a cada costat de la columna vertebral. El renyó dret descansa darrere del fege i l'esquerre baix del diafragma i adjacent al bazo, separats d'estos òrguens pel peritoneu parietal posterior. Sobre cada renyó hi ha una glàndula suprarrenal. L'asimetria dins de la cavitat abdominal causada pel fege dona lloc a que el renyó dret estiga llaugerament més baix que l'esquerre. Els renyons estan situats darrere del peritoneu, en el retroperitoneo, s'ubiquen entre l'última vèrtebra toràcica i les tres primeres vèrtebres lumbars (de T12 a L3).[3] Els pols superiors dels renyons estan protegits, parcialment, per les costellas 11 i 12. Cada renyó està rodejat per dos capes de greix (perirrenal i pararrenal) que ajuden a protegir-los.[3][4]
Organisació
El pes de cada renyó humà adult promedia 127,6 grams. Tenen un costat cóncau i un atre convexo. En la porció cóncava que mira cap a dins hi ha una regió central anomenada hilio per la qual entra en el renyó l'artèria renal i ix la vena renal i l'uréter.
En el renyó humà poden distinguir-se dos àrees diferenciades, una zona externa de color més clar que es diu corfa i una atra interna que rep el nom de mèdula renal. La mèdula renal conté unes 14 estructures de forma cònica que es diuen piràmides renals. En el vèrtiç de cada piràmide es troba la papila renal molt pròxima al hilio. Del hilio renal partix l'uréter pel qual l'orina transita fins a la bufa urinària des d'a on s'aboca a l'exterior a través de l'uretra.
Suministrament de sanc
Cada renyó rep el seu fluix de sanc d'una de les dos artèries renals que partixen des de l'aorta abdominal. L'irrigaació sanguínea dels dos renyons en condicions normals correspon aproximadament al 22 % del despesa cardíaca, el suministrament de sanc als renyons està íntimament lligat a la pressió arterial.
En entrar en l'hilio del renyó, l'artèria renal es dividix en artèries segmentarias que es ramifican en artèries interlobulares més chicotetes situades entre les papiles renals que donen lloc a les artèries arciformes, que transcorren a lo llarc del llímit entre la mèdula i la corfa renal. Les artèries arciformes emeten branques més chicotetes cridades artèries corticales radials o artèries interlobulillares. Les ramificacions d'estes artèries corticales són les arteriolas aferentes que formen els capilars glomerulares que drenan en les arteriolas eferentes. Les arteriolas eferentes es dividixen en els capilars peritubulares que proporcionen sanc a la corfa i els vasa recta que són capilars que aporten la sanc a la mèdula renal. La tornada venoso seguix un camí invers a l'arterial a través de les venes interlobulillares, venes arciformes i venes interlobulares que finalment drenan en la vena renal.
Histologia
Corfa renal
És la part externa del renyó i té aproximadament 1 cm de gruixa, de coloració roig parduzca i fàcilment distinguible al tall de la part interna o medular. Forma un arc de teixit situat immediatament baix la càpsula renal. La corfa renal conté el 75 % dels glomérulos i els túbuls proximals i distales. Rep el 90 % del fluix sanguíneu renal i la seua principal funció és la filtració, la reabsorció i la secreció.[5]
Mèdula renal
La mèdula renal està composta per unes 14 formacions còniques que reben el nom de piràmides renals o piràmides de Malpighi. L'àmplia base de cada piràmide fa front a la corfa renal, i el seu àpiç, o papila, apunta internament, descarregant en el càliç menor, el qual a modo d'embut confluïx en la pelvis renal. Les piràmides semblen rayadas perque estan formades per segments paralels rectes de túbuls renals. Entre una piràmide renal i una atra es troben les columnes renals, estructures que estan compostes pel mateix teixit que la corfa renal, no obstant per la seua situació es consideren part de la mèdula.[5]
Nefrona
- Artícul principal → Nefrona.
A nivell microscòpic, el renyó està format por entre 800 000 i 1 000 000 d'unitats funcionals, que reben el nom de nefronas. És en la nefrona a on es produïx realment la filtració del plasma sanguíneu i la formació de l'orina; la nefrona és l'unitat bàsica constituent de l'orgue renal. En cada renyó existixen 250 conductes colectors, cada u dels quals arreplega l'orina de 4000 nefronas.
L'estructura de la nefrona és complexa, es compon d'un corpúscul renal en comunicació en un túbul renal. El corpúscul renal és una estructura esferoidal, constituïda per la càpsula de Bowman i el ovillo capilar contingut en el seu interior o glomérulo. El túbul a on s'aboca el filtrat glomerular es dividix en tres parts: túbul contorneado proximal, torra de Henle i túbul contorneado distal.
La funció de la nefrona està dividida en tres passos fonamentals:
- Filtració: És el primer pas en la producció d'orina, consistix que l'aigua acompanyada per moltes de les substàncies presents en la sanc travessen la llum dels capilars del glomérulo renal, i els podocitos que els rodegen, per a entrar en la càpsula de Bowman i el túbul renal. El volum de filtrat diari és d'al voltant de 180 litros, no obstant el 99 % d'este líquit és reabsorbido posteriorment i passa de nou a la sanc. El procés de filtració és selectiu, de tal forma que les proteïnas de pes molecular mig i alt queden retingudes en la sanc, mentres que l'aigua i els electrolitos passen fàcilment, de tal forma que es troben en el túbul contorneado proximal a una concentració similar a la de la sanc ans que s'inicie la reabsorció.[1]
- Reabsorción tubular: És el procés pel qual la major part de l'aigua i moltes de les substàncies dissoltes d'importància per a l'organisme, són reincorporades a la sanc. Té lloc principalment en els túbuls contorneados proximals, pero també en el torra de Henle i en els túbuls contorneados distales.
- Secreció: És lo contrari a la reabsorció; en esta etapa alguns components sanguíneus són eliminats per secreció activa de les cèlules dels túbuls renals. Secreció no és sinònim d'excreció; en la secreció s'eliminen activament substàncies a la llum del túbul. Per mig d'un mecanisme de secreció s'eliminen, per eixemple, ions hidrogen H+, lo que contribuïx a mantindre el pH de la sanc en nivells adequats. També s'elimina per secreció amoni (NH4+) i alguns fàrmacs.
Aparat yuxtaglomerular
l'aparat yuxtaglomerular és una chicoteta estructura que es troba situada en cada una de les nefronas entre l'arteriola aferente i eferente, junt al túbul contorneado distal. Està format per les cèlules yuxtaglomerulares que segreguen renina, les cèlules de la màcula densa i les cèlules de Goormaghtigh o cèlules mesangiales extraglomerulares.[6]
Sistema de conductes colectors
El filtrat glomerular fluïx des del túbul contorneado distal de la nefrona al sistema de conductes colectors del renyó. Cada tubo colector rep com a afluents els túbuls contorneados distales de les nefronas pròximes. Els tubos colectors s'agrupen entre ells donant orige a conductes cada volta més grossos que finalment desemboquen en la papila renal, a on passen a cridar-se conductes de Bellini o conductes papilars. En els conductes colectors actua l'hormona antidiurética aumentant la permeabilitat a l'aigua i facilitant la seua reabsorció, concentrant l'orina quan és necessari.[7]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Tortora, Derrickson: Principis d'Anatomia i Fisiologia, 11ª edició. Consultat el 2 de febrer de 2017.
- ↑
- ↑ 3,0 3,1 (2007) Gray: Anatomia per a estudiants, Espanya: Elsevier, p. 320. ISBN 9788481748321.
- ↑ Enfermera virtual: Sistema urinari.. Consultat el 9 de febrer de 2017
- ↑ 5,0 5,1 Ross, M. H. i W. Pawlina: Histologia: Text i Atles Color en Biologia Celular i Molecular. Ed. Panamericana, 6ª ed., 2013. Consultat el 6 de febrer de 2017.
- ↑ L.M. Rodríguez Fernández: Pediatria integral. Morfologia i funció renal., juliol 2013. Consultat el 10 de febrer de 2017.
- ↑ Gerhard Thews,Ernst Mutschler: Anatomia, fisiologia i patofisiologia del home. Consultat el 12 de febrer de 2017.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Riñón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.