Anar al contingut

Emoció

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Emoció
Làmina N°II dellibre L'expressió de les emocions en l'home i els animals de Charles Darwin.

Les emocions són reaccions psicofisiològiques que representen modos d'adaptació de l'individu quan percep un objecte, persona, lloc, succés o recort important. Psicològicament, les emocions alteren la atenció, fan pujar de ranc certes conductes guia de respostes de l'individu i activen rets associatives rellevants en la memòria.[1] Els sentiments són el resultat de les emocions, són més duradores en el temps i poden ser verbalizados (paraulas). Fisiológicamente, les emocions organisen ràpidament les respostes de distints sistemes biològics, incloses les expressions facials, els músculs, la veu, la activitat del SNA i la del sistema endocrino, podent tindre com a fi l'establir un mig intern òptim per al comportament més efectiu.[2]

Els diversos estats emocionals són causats per la lliberació de neurotransmissors (o neuromediadores) o hormones, que després convertixen estes emocions en sentiments i finalment en ellenguage.

Conductualmente, les emocions servixen per a establir la nostra posició sobre el nostre entorn i nos impulsen cap a certes persones, objectes, accions, idees i nos allunten d'uns atres. Les emocions actuen també com a depòsit d'influències innates i depreses. Posseïxen certes característiques invariables i unes atres que mostren certa variació entre individus, grups i cultures (Levenson, 1994).[3]


Hui en dia, la major part de l'investigació sobre les emocions en el context clínic i del benestar se centra en la dinàmica de les emocions en la vida diària, predominantment en l'intensitat de les emocions específiques i la seua variabilitat, inestabilitat, inèrcia i diferenciació, i si les emocions aumenten o es amortiguan entre sí i cóm ho fan, temps, i les diferències en estes dinàmiques entre les persones i a lo llarc de la vida.[4]

Classificació i models

Emocions bàsiques

Roda de Plutchik, un model en huit emocions bàsiques, ademés de distintes intensitat per a cada una i les seues possibles combinacions.


Els models d'emocions bàsiques proponen l'existència d'emocions atòmiques o discretes, a voltes permetent que varien en intensitat i que es combinen per a generar emocions més complexes i matisades.

Paul Ekman i colaboradors (1983) varen propondre patrons per a sis emocions bàsiques que semblen ser biològicament bàsiques i universals en totes les cultures:

Esta llista d'emocions bàsiques es va convertir en la proposta en major acceptació, rebent el nom de Les Sis Grans Emocions ("The Big Six") (Prinz, 2004). Es varen considerar bàsiques en dos formes: 1. sicològica i 2. biològicament, degut a que no contenen atres emocions en prelació, i a que són innates. Ekman i colaboradors (1983) varen influir en l'investigació subsecuente, en la busca de patrons de l'emoció en diferents respostes en el sistema nerviós autònom, que varen donar soport al punt de vista de les emocions bàsiques. No obstant, estudis posteriors senyalen que el grau d'especificidad del sistema nerviós autònom pot ser depenent del context, per lo que persistix el debat, inclús acosta l'existència mateixa d'emocions bàsiques (Barrett, 2006). Els resultats d'un metaanálisis sugerixen que les emocions negatives i positives poden ser diferenciades en el sistema nerviós autònom, pero no necessàriament emocions específiques (Cacioppo et al., 2000, en Friedman, 2010). En contrast, un atre metaanálisis va mostrar una considerable especificidad autonòmica de la por front a l'ira (Stemmler, 2004, en Friedman, 2010). Un atre model popular d'emocions bàsiques és la "roda de les emocions" de Robert Plutchik, en huit d'elles.


Teories dimensionals

Mapa d'emocions sobre un pla. La dimensió horisontal representa si l'emoció és plaentera o desagradable. La vertical representa si és excitant o calmant.


Atres sicòlecs han amprat anàlisis de dimensionalidad, com el anàlisis factorial, per a estimar la dimensionalidad intrínseca de l'espai de les emocions. Les teories dimensionals postulen que tota la varietat d'emocions pot ser mapeada a un espai continu d'unes quantes dimensions, comunes a totes les respostes emocionals. Usualment, les primeres dos dimensions que es descobrixen corresponen a la valència hedónica (si té valor positiu/plaenter o negatiu/aversivo) i al arousal (intensitat o nivell d'excitació).

Història i teories de psicobiología

Artícul principal → Biopsicología de l'emoció.


El cas Phineas Gage

Phineas Gage (Harlow, 1848; Harlow, 1868 en Neylan, 1999) va ser un obrer de ferrocarrils que, per un accident, va sofrir danys severs en el cervell, específicament en part delòbul frontal. Gage va sofrir canvis notoris en la seua personalitat i temperament, lo que es va considerar com a evidència de que els lòbuls frontals eren els encarregats de processos relacionats en el comportament emocional, la personalitat i les funcions eixecutives en general. El cas de Gage és un dels més famosos i influents de la neurociencia, degut a que va jugar un paper crucial en el descobriment dels síndromes de comportament resultants de la disfunció delòbul frontal (Neylan, 1999).

Darwin

Charles Darwin, en el seu llibre L'expressió de les emocions en hòmens i animals (1872), va supondre que les respostas facials humanes evidenciaven estats emocionals idèntics en tots els sers humans. Relacionava l'expressió de l'emoció en atres conductes i a totes elles les feya resultat de la evolució; a partir d'ahí va intentar comparar-les en diverses espècies.[2]

Les seues idees principals eren que les expressions de l'emoció evolucionen a partir de conductes, que dites conductes si són beneficioses aumentaran, disminuint si no ho són, i que els mensages oposts a sovint s'indiquen per moviments i postures opostes (principi d'antítesis).


Teoria de James-Lange

Llínea del temps en alguns dels models del sistema emocional més influents en neurociencia afectiva.

William James i Carlange varen propondre simultàneament, pero de forma independent, en 1884 una teoria fisiològica de l'emoció. La teoria de James-Lange propon que la corfa cerebral rep i interpreta els estímuls sensorials que provoquen emoció, produint canvis en els òrguens viscerals a través del sistema nerviós autònom i en els músculs a través del sistema nerviós somàtic.

Hipòtesis de l'hemisferi dret

L'hipòtesis de l'hemisferi dret va ser proposta a principis d'el XX per Charres K. Mills (1912), qui afirmava que l'emoció i l'expressió emocional estan més representades en l'hemisferi dret. Per a Mills (1912), tant l'emoció com l'expressió emocional es trobaven representades en la corfa cerebral, l'emoció per un costat en la regió prefrontal, i l'expressió emocional en la regió mediofrontal. Este punt de vista, en el qual'hemisferi dret està involucrat en tots els processos de l'emoció creativitat i sentiments, va anar posteriorment repres/représ per Sackeim i Gur (1978) i uns atres. Actualment es creu que l'especialisació de l'hemisferi dret es llimita a la seua expressió i percepció (Adolphs, Damasio, Tranel, & Damasio, 1996).

Teoria de Cannon-Bard

Proposta per Walter Cannon com a alternativa a la teoria de James-Lange, Phillip Bard la va ampliar i la va difondre. Segons esta teoria, els estímuls emocionals tenen dos efectes excitatorios independents: provoquen tant el sentiment de l'emoció en el cervell, com l'expressió de l'emoció en els sistemes nerviosos autònom i somàtic.

Circuit de Papez

Circuit de Papez

En 1937, James Papez va sugerir un esquema anatòmic per al circuit neural de l'emoció, conegut com el circuit de Papez (Papez, 1937). El circuit comença quan un estímul emocional es presenta, est aplega directament al tàlem, d'a on va a la corfa sensorial i a l'hipotàlem. Quan l'informació provinent d'estes dos estructures és integrada per la corfa cingulada ocorre l'experiència emocional, és dir, les sensacions es convertixen en percepcions, pensaments i recorts. Papez va demostrar que la corfa cingulada i l'hipotàlem estan interconectados per mig del núcleu anterior del tàlem, l'hipocamp i els cossos mamilares, i que estes conexions són necessàries per al control cortical de l'expressió emocional.


Síndrome de Klüver-Bucy

En 1937, H. Klüver i P. C. Bucy,[5] varen demostrar el paper fonamental de les estructures delòbul temporal en les emocions. Els varen retirar a mones rhesus els dos lòbuls temporals, i es varen produir una série de conductes (síndrome de Klüver-Bucy): a) increment del comportament d'exploració; b) pèrdua de la reactivitat emocional; c) hipersexualidad, d) tendència a examinar objectes en la boca; i i) coprofagia (ingestió d'heces).

Reacció defensiva afectiva

Hess i Brügger varen falcar, en 1943,[6] el terme reacció defensiva afectiva per a descriure els comportaments produïts per l'estimulació de l'hipotàlem en gats, en particular: a) enjorobarse, b) aplanar les orelles, c) mostrar les dents, d) gruñir, i) traure les garres, f) piloerecció (erisament dels pèls) i g) midriasis (obertura de la pupila) marcada. Hess i Brügger varen sugerir que, aixina com la defecación i el vol eren manifestacions típiques del por, la reacció de defensa era l'expressió de la ira. L'importància dels estudis d'Hess i Brügger radica que varen demostrar que, si s'estimula l'hipotàlem eléctricamente, es poden obtindre reaccions emocionals.

El sistema límbico

El sistema límbico de MacLean es va inspirar en el circuit de Papez. El model de MacLean va integrar les idees de Papez i Cannon i Bard, en les troballes de Klüver i Bucy. Per a MacLean (1970 en Daleish et al., 2009), l'arquitectura del cervell consistix en tres sistemes cerebrals, que caracterisen un desenroll evolutiu:

  1. El primer sistema, consistix en el cervell reptiliano (complex estrial i els ganglis basals), en el qual es poden observar emocions primitives com la agressió i la por.
  2. El segon sistema és l'antic cervell de mamífer, el qual aumenta les respostes emocionals del cervell reptiliano com l'agressió; ademés d'elaborar les emocions socials, este sistema cerebral incorpora components del circuit de Papez (hipotàlem, tàlem, hipocamp i la corfa cingular) en estructures importants com l'amígdala i la corfa prefrontal.
  3. El tercer sistema, el nou cervell de mamífer, consistix en la neocorteza, la qual representa l'interfaç de l'emoció en la cognició. MacLean va propondre que les sensacions produïxen canvis corporals. Estos canvis retornen al cervell, a on són integrats en la percepció i es generen les experiències emocionals, una postura que pot considerar-se neojamesiana.


L'amígdala i Weiskrantz

El sistema límbico va sofrir un primer colp a partir del cas H. M., perque es va mostrar que no totes les estructures propostes (com l'hipocamp) eren fonamentals per a la emocionalidad. No obstant quedava la pregunta de quina estructura temporal es devien els efectes del síndrome de Klüver-Bucy. Aproximadament 20 anys despuix del treball de Klüver i Bucy, Weiskrantz va mostrar que les lesions bilaterals de la amígdala eren suficients per a induir (1956, en Daleish, 2004):

  • la oralidad,
  • la passivitat,
  • la conducta alimentària estranya, i
  • l'aument de les tendències exploratòries del síndrome. Weiskrantz també va mostrar la seua rellevància per a l'aprenentage associatiu per mig de condicionamiento de la por. A partir d'estos treballs, l'amígdala és considerada el centre d'atenció dels investigadors en els sistemes neurals de l'emoció.

Teoria de l'activació cognitiva de Schachter-Singer

Stanley Schachter i Jerome Singer, de la mateixa manera que Cannon, acceptaven que la realimentació (feedback) no és lo suficientment específica per a determinar qué emoció sentim en una situació determinada, pero, com James, creïen que també era important. La seua idea era que la retroalimentació de l'activació física és un bon indicador de que ocorre alguna cosa significatiu, inclús quan no siga capaç de comunicar exactament qué ocorre. Una volta que detectem l'activació física per mig del feedback, intentem examinar les nostres circumstàncies. A partir de l'evaluació cognitiva de la situació, es classifica l'activació. La classificació de l'activació és lo que determina l'emoció que sentim. Per lo tant, segons Schachter i Singer, la cognició ompli el buit entre la falta d'especificidad de la retroalimentació física i els sentiments.

Estímul → Activació → Cognició → Sentiment

Debat Zajonc-Lazarus sobre la cognició i l'emoció

En 1980 Zajonc va propondre que els sistemes afectius i cognitius eren en gran part independents (és dir, l'emoció es presenta sense cognició), i que l'afecte és més potent i es presenta primer. Zajonc (1980) va dir al respecte: “Es conclou que l'afecte i la cognició estan baix el control de sistemes separats i parcialment independents i poden influir-se cada u en una varietat de formes, i abdós constituïxen recursos d'efectes en processar informació.” (p. 151)

En canvi, Lazarus (1982) sosté que el pensament és una condició necessària de l'emoció. S'opon, per lo tant, a la postura adoptada per Zajonc, considerant que el treball d'est reflectix dos malentesos generalisats sobre lo que s'entén per processos cognitius en l'emoció:


  • Una evaluació cognitiva de l'importància d'una trobada per a un benestar deu ocórrer en etapes fixes a través del processament de l'informació dels estímuls des del mig ambient (inicialment).
  • L'evaluació és necessàriament intencional, racional i conscient. En el seu treball, Lazarus discutix les implicacions filogenéticos i ontogenéticas d'una teoria cognitiva de l'emoció. Conclou que les normes deuen ser formulades per a explicar cóm es generen els processos cognitius, l'influència i la forma de la resposta emocional en cada espècie que reacciona emocionalment.

Diferents emocions bàsiques es poden distinguir autónomamente

La busca de proves de que l'emoció té diferents patrons en el sistema nerviós autònom (com varen propondre James i Darwin) es va recuperar en la publicació de l'artícul "Autonomic nervous system activity distinguishes among emotions" en la revista Science (Ekman et al., 1983). En este estudi, els participants representaven expressions facials (sense coneiximent directe de l'emoció que representaven), mentres eren registrats en una série de variables autònomes (ritme cardíac, conductància de la pell). En este artícul, Ekman i els seus colaboradors varen establir patrons per a sis emocions bàsiques: sorpresa, oix, tristor, ira, por i alegria / felicitat, que es varen convertir en la llista d'emocions bàsiques en major acceptació, conegudes com Les Sis Grans (The Big Six) (Prinz, 2004).

Condicionamiento de la por

Artícul principal → Condicionamiento de la por.


En 1986, LeDoux (en LeDoux, 1995)[7] va propondre que existixen diferents vies en l'amígdala per al condicionamiento de la por. LeDoux ha desenrollat àmpliament les seues idees sobre el condicionamiento de la por. LeDoux propon que la participació de l'amígdala en el condicionamiento de la por actua de dos maneres diferents:


  1. Una ruta directa tàlem-amígdala que pot processar aspectes sensorials dels estímuls entrantes i transmetre esta informació directament a l'amígdala, lo que permet, una resposta ràpida condicionada de la por, davant una senyal d'amenaça. Açò influït per les idees sicològiques sobre l'activació de l'emoció, en particular sobre la posició de Zajonc d'emocions sense cognició (Zajonc, 1980).[8] LeDoux considera que existix esta via ràpida quan l'organisme necessita actuar ràpit, com quan s'està amenaçat per una serp i es necessita reaccionar ràpit (LeDoux, 2002).[9]
  2. La segona ruta és una via tàlem-corticoamígdala, que permet un anàlisis més complex dels estímuls entrantes i oferix una resposta emocional més adequada pero llenta de la por (LeDoux, 2002).[9]

Estimulació cerebral profunda per a la depressió resistent al tractament

Mayberg i colaboradors (2005)[10] varen estimular la regió subgenual de la corfa cingulada anterior, en pacients en resistència al tractament de la depressió, lo que va produir remissió de la depressió en la major part de la mostra (quatre de sis). Este estudi és important, perque la resistència al tractament de la depressió és un trastorn discapacitante, i sense opcions de tractament, degut a que han fracassat: 1. l'us de múltiples medicaments, 2. la psicoterapia i 3. la teràpia electroconvulsiva. Els resultats d'este estudi sugerixen que l'interrupció en l'activitat dels circuits límbicocorticals, utilisant l'estimulació elèctrica de la substància blanca de la corfa cingulada subgenual, pot invertir en efectivitat els síntomes dels pacients en resistència al tractament de la depressió.

Bases neurals

L'estudi dels substrats biològics que subyacer als estats emocionals ha segut un assunt de gran interés per a la neurociencia afectiva. És considerable la proporció d'estructures interconectades que intervenen en l'afectivitat (ya siguen corticals com subcorticals i pertanyents al sistema nerviós central com al perifèric), per lo que no es deu associar al “cervell emocional” en un sistema anatòmic i funcional exclusivament delimitat a l'àmbit afectiu.[11] No obstant, l'evidència empírica sugerix la participació de certes estructures neurals en el processament emocional específic com a genèric.[12]

Amígdala

També li la coneix com núcleu amigdalino. Es tracta d'un complex de núcleus (matèria grisa) localisat en la profunditat del lòbul temporal medial. Adopta tal denominació per assemblar-se morfològicament a una armela.[13] La seua conexió directa en el hipotàlem (ubicat en el diencèfal) permet la regulació dels estats de conducta com l'estrés, l'ansietat i la por, en estar este involucrat en el control del sistema nerviós autònom i el endócrino.[14]

Es tracta d'una regió de suma importància per al processament d'emocions per les múltiples funcions que complix, que poden dividir-se en tres nivells:[11]


Processament de les expressions facials de les emocions

Involucra el detectar, generar i mantindre la diversitat existent de les expressions facials de les emocions (entre elles: la sorpresa, l'oix, l'ira, la por, la tristor i l'alegria), principalment la de por.[12] Tal afirmació se sustenta de l'evidència trobada de pacients en lesions bilaterals en la amígdala, en els que la seua capacitat de distinguir expressions de por en humans es troba alterada. D'igual modo, aquells en lesions unilaterals presenten dificultats en esta habilitat, encara que en una intensitat menor.[11]

Aixina mateix, estudis en neuroimágenes funcionals varen desvelar l'activació selectiva d'esta àrea davant la presentació de rostres en expressió de por, inclús quan dit estímul era presentat a una velocitat que impedia que el subjecte fora conscient de la seua qualitat. Açò indica que la amígdala pot efectuar un processament automàtic i breu de l'expressió emocional d'un rostre.[11]

Condicionamiento de la por

El núcleu amigdalino intervé en el processament de la por durant el condicionamiento conductual, suscitant una resposta d'alarma i defensa front a un estímul considerat com a amenaçant pel subjecte mateix, per mig de les dos vies alternatives.[12]

La seua lesió es traduïx en falles tant en l'adquisició de pors condicionades com en l'extinció dels ya consolidats.[12] Es comprova aixina el rol que assumix en l'aprenentage i en l'almagasenament de memòries implícites i no declaratives de la por, que es recuperen a través d'una expressió conductual condicionada.[11]

A la seua volta, s'evidencia l'increment de l'activitat d'esta regió en el condicionamiento de la por en subjectes normals (sense lesions neurals).[11]

Consolidació de memòries emocionals

S'ha demostrat que en les experiències emocionals, tant les positives com les negatives, es lliberen determinades hormones que influïxen en la consolidació de memòries i que eixa influència és moderada per l'amígdala.[11]

Corfa cingulada anterior (CCA)

En trobar-se en una zona de conexió entre la corfa prefrontal i diferents estructures subcorticals, és una regió clau en l'integració i la modulació dels múltiples sistemes funcionals (visceral, atencional i emocional) que convergixen.[12]

Es tracta d'una estructura crucial per a l'experiència emocional conscient (sentiment)[12]. Lesions en la corfa cingulada anterior impliquen disminució en l'intensitat emocional.[11]

Aixina mateix, es voria compromesa en la regulació d'emocions.[12]


Diversos estudis han sostingut que els danys en la CCA conduïxen a alteracions d'espontaneïtat, a raïl de l'absència de motivació per a iniciar conductes. Inclús, esta corfa s'activa en major magnitut en tasques en les que els subjectes es troben més involucrats emocionalment.[11]

Per últim, en lo que a lo afectiu respecta, segons sugerències del pensament actual, esta àrea estaria encarregada del control dels conflictes entre els estats funcionals de l'organisme i l'informació emergent que tinga conseqüències emocionals, en enviar dita informació conflictiva a regions prefontals per a la seua solució.[12]

Corfa prefrontal (CPF)

La corfa prefrontal eixercix funcions afectives distintives d'acort a les seues subdivisions anatòmiques:[11]

  • les zones orbitofrontal i ventromedial juguen un paper en l'establiment de representacions neurals de la valència de l'estímul, basant-se en l'estat afectiu de plaure o displacer que connota. D'esta manera, l'estímul que ocasiona una resposta plaentera, serà assignat com un reforzador, en contraposició al que origina un estat de displacer o dolor, que serà percebut com una amenaça.[11] Varis estudis experimentals sostenen la relació de la regió orbitofrontal en l'aprenentage d'associacions entre un estímul determinat i un reforzador primari (tals com l'alimentació, el sexe, etc.) o un de significatiu per al propi individu.[12]
  • la CPF dorsolateral i ventromedial estan lligades a la generació de representacions conceptuals i de continguts mentals associats a l'emoció. Per això, participen en la regulació emocional afectiva, a banda d'en l'atribució d'estats mentals a atres subjectes (capacitat coneguda com “Teoria de la ment” o TOM). En el cas de l'inferència dels estats mentals afectius (de les emocions i els sentiments), la regió involucrada és la ventromedial. En canvi, la corfa dorsolateral intervé referent a lo cognitiu (ya siguen les intencions, les creències, els pensaments).[11]


Per una atra part, es propon que la corfa prefrontal actua com una guia conductual cap a allò qualificat com lo més adaptatiu. Per tant, dita corfa s'encarregaria d'una regulació de les respostes emocionals de tipo “top down” (des de la corfa cap a les estructures subcorticals). Per a la consecució de les múltiples metes adaptatives poden portar-se a terme tant conductes d'acostament (processades per la CPF esquerra) com a inhibidores o d'estalvi (CPF dreta).[12] Açò implica que els nivells d'asimetria funcional (per la hiperactivación d'una de les dos corfes prefrontals) té una forta influència en l'estil afectiu humà, ademés de que les seues variacions predisponen al sorgiment de distints trastorns afectius i/o d'alteracions comportamentals.[11]

Antonio Damasio també és un atre dels autors que ha estudiat la CPF. D'acort als seus aportes, esta estructura eixercix un paper fonamental en la presa de decisions de rellevància emocional. La seua hipòtesis és coneguda com la dels “marcadors somàtics”, sent estos reaccions fisiològiques associades a events passats de significancia emocional que es “disparen” davant circumstàncies actuals anàlogues a elles.[12] D'esta manera, també ha sugerit que quan es pensa sobre les conseqüències potencials d'una conducta, el recort de l'estat emocional en condicions similars permet proporcionar informació útil per a evaluar eixa conducta en activar proyeccions noradrenérgiques i colinérgiques del tronc de l'encéfal i el prosencèfal basal, reproduint aixina les sensacions conscients de l'estat emocional recordat en la corfa.[14] El processament d'estos “marcadors somàtics” es localisaria en la corfa ventromedial.[11]

Desenroll ontogénico

Segons Bisquerra (2006), el desenroll de les emocions en el ser humà presenta les següents etapes:[15]


  • Primers mesos: Des dels primers mesos, el bebé té la capacitat de reconéixer emocions positives i negatives. Cal considerar que l'experimentació de les emocions és prèvia a la capacitat d'expressar-les.
  • Chiquea: Cap als 2 anys, són capaços de demostrar empatia, és dir, reflectir el sentiment de l'atre sense necessàriament comprendre-la. Mentres que, aproximadament als 4 anys, poden reconéixer les emocions bàsiques, i també entenen cóm estos sentiments generen diferents respostes.
  • Adolescència: En esta etapa s'emfatisa la part social en el reconeiximent d'emocions. Es va desenrollant la autovaloración a partir de l'interacció en els demés. Adicionalment, ya es considera que totes les emocions són acceptables; les diferents respostes o reaccions que provoquen les emocions poden ser bones o mals. És per açò que, entre els 11 i 15 anys, es reconeixen les emocions pròpies i les d'atres persones, aixina com les regles d'expressió; no obstant, en esta etapa, s'experimenten problemes en el maneig de les emocions.
  • Adultez: En la adultez, ya s'espera que el subjecte tinga la capacitat d'identificar i reconéixer les emocions pròpies i les alienes, aixina com eixercir control adequat d'estes, tenint en consideració l'inteligència emocional. En síntesis, en el pas del temps es generen diversos canvis de les emocions, i estos impacten sobre la concepció del sí mateix i l'entorn. En eixe sentit, durant el desenroll emocional, la cultura i la societat tenen gran influència en les emocions, ya que regulen la seua expressió.

Trastorns psiquiàtrics i neurològics

Població en dèficit en cognició social

Les persones en trastorn de l'espectre autiste, trastorn d'ansietat social, TDAH i esquizofrènia presenten deficiències generalisades en el processament d'expressions facials que denoten emocions bàsiques, específicament en el reconeiximent de senyals de por i tristor.[16] Els qui patixen TDAH, ademés, tenen dificultat per a reconéixer emocions bàsiques com l'enuge i l'oix; mentres que en les expressions de sorpresa o d'alegria, no presenten problemes.[17] La causa del dèficit en el reconeiximent emocional s'atribuïx normalment a un hipofuncionamiento de la amígdala. Estes emocions, baix funcionament normal, actuen com a pautes inhibitòries de comportaments inapropiats (com l'agressió) i, contràriament, sustenten respostes conductuals empàtiques. cal mencionar que inclús en individus sans, la por és el més difícil de reconéixer, a diferència d'expressions com la felicitat i la tristor.[16]

Demència frontotemporal variant frontal

La variant frontal de la demència frontotemporal (DFTvf) es caracterisa per un sever trastorn de la conducta i la personalitat. La sintomatologia conductual comprén des de comportament depressiu, desinhibición social i sexual, apatia, hiperfagia (aument excessiu de la sensació de gana, especialment aliments dolços), entre unes atres.[18]


Açò pot ser explicat, no excluyentemente, per alteracions en el processament emocional a causa d'afectació en certes regions anatòmiques. El substrat neural de les emocions bàsiques podria resumir-se en: amígdala, hipotàlem i corfa cingulada anterior. No obstant, les emocions secundàries, encara que es recolzen en eixes estructures, també requerixen de l'activació de les capes prefrontals ventromedials, que són les que resulten alterades en esta patologia.[18]

La teoria de la ment (Theory of Mind, TOM) s'entén com la capacitat intrínseca del ser humà d'adjudicar estats mentals cognitius i emocionals a uns atres. Per a identificar emocions secundàries o complexes, és necessari contar en TOM, ya que per mig d'esta funció cognitiva es pot interpretar l'informació facial en múltiples nivells de profunditat. Alteracions en esta capacitat, resulten en canvis en la personalitat de les persones en DFTvf. El reconeiximent facial d'emocions bàsiques és un procés cognitiu disociable de l'inferència a partir de la mirada d'estats emocionals secundaris.[18]

Lesions de la corfa prefrontal ventromedial

La corfa prefrontal ventromedial permet prestar-li atenció als ulls i reconéixer les emocions en major precisió. S'ha trobat que en persones en desórdens de l'espectre autiste, esquizofrènia, depressió, psicopatía, traumatisme cerebrals, esclerosis múltiple o víctimes de maltracte infantil, esta àrea es troba lesionada. Per lo que, en gran part dels casos, sol haver anomalies en el comportament social; especialment es va trobar una dificultat en el reconeiximent d'expressions d'ira. No obstant, donant-li instruccions al pacient sobre on fixar-se, el reconeiximent d'emocions millora.[19]

Reconeiximent d'emocions

Reconeiximent intern de les emocions

El foc històric de les ciències afectives ha segut intentar decidir si l'experiència emocional és un procés previ o posterior a l'interpretació estímul-resposta. La primera és una aproximació unívoca orientada al cos i les seues sensacions, i la segona una enfocada cap a la ment i els seus processos cognitius, no obstant, abdós han deixat vetes soltes. Per això, hui se sosté la combinació de les dos postures i es focaliza, més que en la seua dualitat, en la complexa interacció que hi ha entre el cos i la ment per a poder explicar més adequadament l'experiència emocional.[20]

El reconeiximent emocional intern té la seua base en la comunicació entre el cos i la ment, o siga, la capacitat interoceptiva. Esta, en el seu nivell més rudimentari, permet percebre els canvis en l'estat dels òrguens i les vísceres (ya siga, freqüència cardíaca, cadència respiratòria o el grau de sacietat); també registra les reaccions del Sistema Nerviós Autònom davant estímuls ambientals concrets. El processament d'eixa informació, des de l'identificació del canvi, la seua descripció i la seua associació en un estímul-resposta específic, suponen la concientisació atencional interna; la qual deriva en la construcció de patrons significatius coneguts, les emocions.[20]

L'accés a l'informació física, per part de la ment, té tres etapes. La primera comprén un anàlisis general del cos, o siga, fer-se conscients de l'estat intern. Un escaló més dalt, l'atenció es focaliza en les àrees de tensió corporal. Finalment, es puntualisa en les àrees de disconfort (dolor, molèstia, picazón, irritament).[20]

Les emocions són compartides en atres espècies i han evolucionat a lo llarc de l'història. Tenen funcions específiques en l'organisme, com:

  • assegurar la supervivència davant estímuls amenaçants, front als quals podem lluitar, fugir, paralisar-nos.
  • preservar l'integritat física, o siga, el grau de satisfacció i benestar.
  • ajudar a la construcció de llaços afectius, des de reconéixer si algú nos inspira una sensació positiva o negativa, com també, ser la base per a la construcció de la empatia.
  • influir en la regulació homeostática, en conjunt en el sistema immunològic i l'activitat metabòlica. És per estes funcions que els pacients que sofrixen estrés crònic agut, com les persones que tenen desórdens emocionals severs, presenten una desregulación de l'estat d'activació atencional, ocorrent un grau d'hiper o changlot concientisació emocional.[20]

El autoconocimiento emocional (AE) supon la capacitat de ser conscients de les emocions pròpies, de conéixer-les i entendre-les. El prendre consciència és un procés atencional que està interconectado en funcions evaluatives i interpretatives internes. Esta capacitat possibilita identificar, detectar i dessifrar emocions que es troben immerses en gests, imàgens, veus i artefactes culturals; com també reconéixer els propis sentiments. Este últim comprén tant el monitoreo i diferenciació d'aspectes actitudinals, com les expressions corporals externes (postura) i internes (vísceres), fins al processament subjectiu d'eixes experiències.[21]

La autorregulación emocional (LLAURE) és la capacitat de mantindre baix controles emocions perturbadoras que desequilibren psicològicament. Esta habilitat és essencial per a afrontar els fets estresantes que es presenten en la vida quotidiana d'una manera proactiva i resiliente, per lo que la seua absència aumenta la provabilitat de que se sofrixca de depressió, ansietat i problemes de conducta, derivant en un baix rendiment acadèmic o laboral.[21]

cal destacar l'existència d'una impossibilitat o dificultat per a identificar i descriure emocions, denominada alexitimia. Les seues manifestacions solen ser: dificultat per a reconéixer, usar i verbalizar emocions, conflictes per a localisar les sensacions corporals i interpretar-les com una emoció específica; ademés en els estadis de la primera infància, s'observarà una comunicació preverbal rígida, en escassa mímica i pocs moviments corporals.[22]


El autoconocimiento emocional i la autorregulación emocional són indicadors de l'inteligència emocional. Estos són substancials per a consolidar la autoconfianza, la qual és un factor relacionat positivament en el benestar i la felicitat; contribuint a que els individus duguen una vida personal i social més plaentera. Aixina mateix, el AE i la LLAURE ajuden a: reduir l'ansietat, superar situacions estresantes, millorar les relacions interpersonals, tolerar les frustracions i desenrollar habilitats de resolució de problemes, en diferents àmbits, ya siga personal, familiar, social o laboral.[22]

S'ha comprovat que a major autoconocimiento emocional, hi ha més provabilitat de tindre autorregulación emocional. La capacitat d'una major percepció i identificació de les emocions supon un millor desenroll de la tolerància a la frustració. Ademés, parlar obertament de les emocions i reconéixer senyals internes, aumenta la provabilitat de regular els impulsos, aixina com de generar estratègies d'afrontamiento més efectives. Els adults tenen més desenrollat el autoconocimiento emocional que els adolescents, lo que supon que hi haja diferències significatives en els nivells d'inteligència emocional en estos dos grups etarios. A la seua volta, s'han trobat diferències sobre el sexe dels individus: les dònes presenten majors nivells d'autoconocimiento emocional i en la capacitat de comunicar-les, en comparació als hòmens. Açò deriva en una superioritat en els nivells d'expressivitat i de regulació de les seues emocions. cal mencionar que estes troballes no aporten evidència per a confirmar que estes diferències siguen d'índole biològica. Açò deixa la possibilitat de que la causa siga part del processament de socialisació en el que es troben immersos els individus.[22]

Com a senya curiosa, existixen estudis que confirmen diferències en estes habilitats entre estudiants d'universitats privades i públiques. Els primers tenen majors nivells d'autoconocimiento emocional que els segons, i estos a la seua volta superen als de la privada en els nivells d'autorregulación emocional. També es troba una relació entre els intents de suïcidi i les dificultats que presenten els jóvens universitaris per a manejar les seues emocions i enfrontar problemes. Per eixemple, situacions com la finalisació d'una relació sentimental, baralles en sers volguts, viure llunt de la família, la pèrdua de l'ocupació, el divorç dels seus pares, entre uns atres.[22]

Reconeiximent extern de les emocions

Les emocions tenen una gran rellevància per al desenroll biopsicosocial, especialment servixen de base per a construir relacions afectives; ya que permeten l'adequació i comunicació en contexts socials, per mig de vies de comunicació no verbals.[23]

Les emocions són reconegudes principalment per mig de les expressions facials. Es poden reconéixer cinc emocions bàsiques: tristor, alegria, enuge, oix i por. Les cares s'almagasenen mentalment d'acort a quina emoció expressa; per a que siga decodificada, es pren en conte l'informació brindada pels ulls i la boca. No obstant, estes parts no són igualment informatives per a la caracterisació emocional, sino que es fa un diagnòstic diferencial de les traces. Els ulls aporten major informació sobre l'identificació de la por (expressió fàcilment confundible en la sorpresa) i l'enuge. Per un atre costat, la tristor és detectada gràcies a interpretació de la postura de les celles. La boca, quan s'alça i se separa ellavi superior pero es baixen les comissures, denota oix; contràriament, la felicitat correspon a l'elevació i separació dels llavis.[24] Duchenne sosté, no obstant, que un somriure genuí pot ser identificada per l'acció involuntària del múscul orbicular, el qual forma arrugues al voltant dels ulls.[23]

Inteligència emocional

Salovey i Mayer (1990) definixen l'emoció com un conjunt de metahabilidades que poden ser depreses i estructuren el concepte entorn a cinc dimensions bàsiques referides al coneiximent de les pròpies emocions, a la capacitat d'autocontrol, a la capacitat d'automotivación, al reconeiximent de les emocions dels demés i al control de les relacions. La inteligència emocional[25] sembla contribuir a aumentar la competència social, per mig de la empatia i el control emocional, incrementant la sensació d'eficàcia en les accions que s'acometen.[26]

La combinació del cocient intelectual (CI) i el cocient emocional (CE) és l'idea bàsica de la denominada psicologia positiva respecte a l'aprenentage. En ella s'establix que la motivació té un caràcter emocional. Per això, l'equilibri emocional incrementa l'aprenentage. Es resalta que és l'equilibri, i no la seua absència o excés emocional. Puix estats d'ànim baix (depressió) o massa intensos (ira) conduïxen a dificultar l'aprenentage. Esta és la base de la llei de Yerkes-Dobson (1908), els qui varen demostrar matemàticament la relació entre l'emoció i l'aprenentage representant-la com una O invertida: a poca activació emocional, poc aprenentage. Mostra que, si l'activació emocional s'incrementa, s'eleva l'aprenentage fins a un punt òptim a partir del com, si se seguix aumentant, l'aprenentage disminuïx.

Investigadors destacats

Vore també

Referències

  1. ↑ De la Serna (2018). Alexitimia. Un món sense emocions, Tektime. ISBN 978-8873046547.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Reciprocal effects between dominance and anger: A systematic review».Neuroscience & Biobehavioral Reviews.71
    761–771.doi:10.1016/j. neubiorev.2016.10.021.Consultat el 2016.
  3. ↑ Levenson, R. W. (1994). Human emotion. A functional view. In P. Ekman & R. J. Davidson (Eds). The nature of Emotions: Fonamental Questions (pp. 123-126). New York: Oxford University Press.
  4. ↑ Plantilla:Cite journalast1=Reitsema
  5. ↑ Klüver, H., & Bucy, P. C. (1937).'Psychic blindness' and other symptoms following bilateral temporalobectomy. American Journal of Physiology, 119, 352-353.
  6. ↑ Schenberg, L., Bittencourt, A., Murari I. & Vargas, L. (2001). Modeling panic attacks. Neuroscience & Biobehavioral Reviews, 25, 647-659.
  7. ↑ LeDoux, J. I. (1995). Emotion: Clues from the brain. Annual Review of Psychology, 46, 209-235.
  8. ↑ de Psicologia. Text no publicat. Zajonc, R. (1980). Feeling and thinking: Preferences need no inferences [Electronic Version]. American Psychologist, 35, 151-175. Consultat el 15 d'octubre de 2010, en: http://psycnet.apa.org/?fa=main.doiLanding&fuseaction= showUIDAbstract&uid=1980-09733-001
  9. ↑ 9,0 9,1 LeDoux, J. (2002). L'aprenentage de la por: dels sistemes a les sinapsis. En I. Morgado (Coord), Emoció i coneiximent (pp. 107-134). Espanya: Tusquets.
  10. ↑ Mayberg, H. S., Lozano, A. M., Voon, V., McNeely, H. I., Seminowicz, D., Hamani, C., Schwalb, J. M., Kennedy, S. H. (2005). Deep brain stimulation for treatmentresistant depression [Electronic Version]. Neuron, 45, 651-660. Consultat el 15 d'octubre de 2010, en: http://focus.psychiatryonline.org/cgi/content/full/6/1/143 [1] archivat en Wayback Machine.
  11. ↑ 11,00 11,01 11,02 11,03 11,04 11,05 11,06 11,07 11,08 11,09 11,10 11,11 11,12 11,13 Labos, I.; Slachevsky, A.; Torralva, T.; Fonts, P. (2018). «Neuroanatomía Funcional de les Emociones», Tractat de Neuropsicología Clínica (2dona Edició), Buenos Aires: Akadia.
  12. ↑ 12,00 12,01 12,02 12,03 12,04 12,05 12,06 12,07 12,08 12,09 12,10 «Functional neuroanatomy of emotion: a meta-analysis of emotion activation studies in PET and fMRI».Neuroimage.doi:10.1006/nimg.2002.1087.
  13. ↑ Snell R. S (2007). Neuronatomía Clínica, Editorial Mèdica Panamericana. ISBN 978-950-06-0089-7.
  14. ↑ 14,0 14,1 Kandel & Schwartz (2001). Principis de Neurociencia (en espanyol), Espanya: McGraw-Hill. ISBN 9788580554052.
  15. ↑ Bisquerra, R. (2006). Educació emocional i benestar. Madrit : Wolters Kluwer.
  16. ↑ 16,0 16,1 «Deficits in facial affect recognition among antisocial populations: a meta-analysis».Neuroscience & Biobehavioral Reviews.doi:10.1016/j. neubiorev.2007.08.003.Consultat el 2007 Sep 1.
  17. ↑ «Deficits in Facial Expression Recognition in Adult Attention-Deficit Hyperactivity Disorder».Psychiatr Prax.doi:10.1055/s-0034-1387570.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 «Reconeiximent facial d'emocions bàsiques i complexes en una població de pacients en demència frontotemporal variant frontallinages=Tabernero».Anuari d'Investigacions, vol.18.Ciutat Autonoma de Buenos Aires:
  19. ↑ «Emotion Recognition Deficits Associated With Ventromedial Prefrontal Cortex Lesions Llaure Improved by Gaze Manipulation».Cortex.doi:10.1016/j. cortex.2016.06.017.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 «Interoceptive Awareness Skills for Emotion Regulation: Theory and Approach of Mindful Awareness in Body-Oriented Therapy (MABT)».Frontiers in Psychology.doi:10.3389/fpsyg.2018.00798.
  21. ↑ 21,0 21,1 Goleman Daniel (2012). Inteligència Emocional, Bojaca Zeta.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 Psicogente.doi:10.17081/psico.21.40.3081.
  23. ↑ 23,0 23,1 L'expressió facial de les emocions: història i aplicacions.
  24. ↑ «Mapping the Emotional Face. How Individual Face Parts Contribute to Successful Emotion Recognition».Mapping the Emotional Face. How Individual Face Parts Contribute to Successful Emotion Recognition.doi:10.1371/journal. posa.0177239.
  25. ↑ «¿Qué és l'inteligència emocional». Nomadazen.
  26. ↑ De la Serna (2017). Inteligència Emocional: Deprén a traure-li el màxim partit. ISBN 978-1973374732.


Bibliografia

  • Daleish, T., Dunn, B., Mobbs, D. (2009). Affective neuroscience: Past, present and future [Electronic Version]. Emotion Review, 1(4), 355-368. Consultat el 6 d'abril de 2010 en: [enllaç trencat]
  • Gendron, M. & Barrett, I. (2009). Reconstructing the Past: A Century of Idees About Emotion in Psychology [Electronic Version]. Emotion Review, 1(4), 316-339. Consultat el 19 de març de 2010, en: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/artículs/PMC2835158/? tool=pubmed
  • Harlow, J. M. (1848/1999). Passage of an iron rod through the head. Journal of Neuropsychiatry & Clinical Neurosciences, 11, 281-283. Consultat el 24 de juliol de 2010, en: https://web.archive.org/web/20110812050116/http://neuro.psychiatryonline.org/cgi/content/short/11/2/280?rss=1&ssource=mfc
  • Darwin, C. (1872). The expression of the emotions in man and animals [Electronic Version]. London: John Murray. Consultat el 27 de març de 2010 en: http://darwinonline.org.uk/pdf/1872_Expression_F1142.pdf
  • Mills, C. K. (1912). The cortical representation of emotion, with a discussion of some points in the general nervous system mechanism of expression in its relation to organic nervous disease and insanity [Electronic Version]. Proceedings of the American Medico-Psychological Association, 19, 297-300. Consultat el 2 d'agost de 2010, en: http://www.archive.org/details/proceedingsofann19ameruoft
  • James, W. (1884). What is an emotion?. Mind, 9, 188-205.
  • Goleman, D. (1999). Inteligència emocional. Círcul de Llectors. ISBN 978-84-226-6577-9.
  • Salovey, Peter i Mayer, John D. Emotional intelligence. Imagination, Cognition and Personality. 1990, N.º 9, p. 185-211.

Bibliografia complementària

Enllaços externs

Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Emoció&oldid=1442436»