Les funcions interoceptivas fan referència a aquells estímuls o sensacions que provenen dels òrguens interns del cos humà, com les vísceres, i que nos donen informació sobre les mateixes (per eixemple, dolor d'estòmec).[1]

L'image ilustra l'interocepción dins del cos. L'interocepción és un procés que involucra el sistema nerviós, els òrguens i sistemes d'òrguens inervados. Els òrguens implicats en l'interocepción s'indiquen a la der. i izq. del cos.

Interocepción com a sentit

Este sentit és exclusivament intern, és la percepció de l'estat dels òrguens interns del cos, que experimentem en forma de sensacions. Per eixemple: una pèrdua del 0,5% de l'aigua no corporal dispara la sensació de "sigau", que no és més que una percepció interna, una interocepció. De la mateixa manera podem percebre fam, excitació sexual, nàusees, etcétera.

Els instruments d'este sentit són cèlules que, com en el tacte de la pell, són variades: les hi ha especialisades en reconéixer pressió, temperatura, oxigenaació, unflament, estretament, acidea i propietats químiques.

Estos sensors, com a alarmes d'incendi, estan normalment dormits i només es disparen quan hi ha un estímul important, com l'inflamació d'un orgue. L'alarma pot aplegar-nos a la consciència de maneres molt diferents o afectar a la conducta de manera inconscient, que es manifestaran en cada individu de modos distints (per eixemple, hi ha persones que mostren una major irritabilitat quan tenen fam, unes atres en canvi senten somi).

Alguns experiments han demostrat l'importància d'estos receptors. La sensació de fam, per eixemple, pot simular-se estimulant en descàrregues elèctriques els llocs correctes; els interoceptores es disparen i li diuen a la ment que hi ha fam. En canvi, un globo inflándose dins de l'estòmec no produïx sensació conscient alguna.[2]


Qui rep totes les senyals d'estos receptors i les integra és l'hipotàlem; allí es "fabriquen" les sensacions "sigau", "fam".[3]

En qualsevol cas, es tracta d'un sentit complex i difícil d'estudiar, pero es creu que estaria monitoreando totes les vísceres.[2]

En el cor, per eixemple, els interoceptores corresponents dormen la major part del temps. Pero quan els desperta un estímul estrany (que pot ser mecànic, químic o elèctric), els clapits apleguen a la nostra consciència. Cridem a això "taquicardia". La majoria de les voltes no hi ha diferències reals en el clapir normal del cor, pero ya que mai sentim els clapits, la nova sensació pot resultar-nos alarmant.

Vore també

Referències