Anar al contingut

Conductisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
John B. Watson
B.F. Skinner en el Departament de Psicologia d'Harvard, al voltant de 1950

El conductisme[1] o behaviorismo,[2] segons John B. Watson, és l'estudi experimental objectiu i natural de la conducta, excloent la consciència i l'introspecció.[3] Para Burrhus Frederic Skinner el conductisme és una filosofia de la ciència de la conducta.[4] Este últim va definir varis aspectes essencials del seu objecte d'estudi i, a diferència de Watson, es va centrar en descriure les lleis generals que rigen la conducta.[5] L'objecte d'estudi de la psicologia i la forma en cóm es concep la conducta és entesa de diversos modos, segons l'enfocament des del que es veja.

Es poden identificar més de dèu formes de conductisme,[6] des del propost per Watson fins als nostres dies; passant pel conductisme de Tolman, Hull i Skinner, el interconductismo i la psicologia interconductual de Kantor, el conductisme teleológico de Rachlin, empíric de Bijou, teòric de Staddon i biològic de Timberlake, el contextualismo funcional de Hayes, etc. Les formes més estrictes de conductisme, que exclouen l'estudi de la consciència, es consideren com a obsoletes des dels anys 1950s[7][8][9][10][11][12] (vejau revolució cognitiva).

Jacob Robert Kantor definix el conductisme com una renúncia a les doctrines de l'ànima, la ment i la consciència», per a ocupar-se de «el «estudi dels organismes en interacció en els seus ambients». En térmens més amplis, ho considera com a equivalent al terme ciència (Kantor 1968, cit. per Campos, 1973, p. 91), ya que s'ocupa de la naturalea a partir de «el «principi del comportament». Aixina, la química estudia el comportament dels elements i la substància, la física estudia el comportament de la matèria i les seues propietats, l'astronomia estudia el comportament dels astres i galàxies, i la psicologia estudia les interaccions entre els organismes i el seu entorn.

El desenroll del conductisme va privilegiar alguns enfocaments més que uns atres, que descendien directa o indirectament dels anteriors, pero finalment va ser el sistema de Skinner (1938) el que va aplegar a ser dominant des de la década dels quaranta.


Característiques principals

  • Condicionamiento clàssic: Procés d'aprenentage per mig del qual s'associa un estímul inicial (per eixemple l'olor a menjar) que provoca en l'organisme una resposta incondicionada regular i mensurable (per eixemple salivació), en un event neutre (per eixemple un soroll) que no provocava respostes abans del condicionamiento. Despuix de vàries presentacions en contigüidad espai-temporal, l'event neutre adquirirà les funcions de l'estímul inicial, provocant la mateixa resposta que aquell. D'esta manera, un soroll podria terminar evocant la salivació de l'organisme.
  • Condicionamiento operante: Procés d'aprenentage pel qual una acció en particular és seguida per alguna cosa desijable (la qual cosa fa més factible que la persona o animal repetixca l'acció) o per alguna cosa no desijable (la qual cosa fa menys factible que es repetixca l'acció). Un estudiant, per eixemple, estudia durant vàries hores perque anteriorment l'estudi li va proporcionar satisfacció intelectual, notes altes o elogis dels seus pares. La seua aplicació és conseqüència del condicionamiento operante.

En suma, «conductisme» constituïx una manera d'estudiar lo sicològic, o qualsevol fenomen del món, des de la perspectiva d'una ciència de la conducta, sense mentalisme (atribucions dualistas extramateriales com l'ànima o la ment). Els partidaris del conductisme sostenen que este no és reduccionista perque no utilisa explicacions preses de disciplines com la neurologia, la llògica, la sociologia o el processament de senyes. No obstant, des de la perspectiva del restant de les teories de la psicologia, el conductisme incorre en reduccionismo conductista, en considerar que "tot és conducta" (la cognició, les emocions, etc.) i que lo que no és conducta observable en laboratori (per eixemple els còdics culturals, creències religioses, etc.) és irrellevant o és inexistent.

Açò no significa deixar de costat els processos cognitius com a tantes voltes es malinterpreta, sino considerar-los com a «propietats de la conducta en funció». O siga, comportaments subjectes a les mateixes lleis que el comportament manifeste que involucren respostes llingüístiques i sensorials de tipo encobert, les quals, per a ser investigades deuen especificar-se en térmens del tipo d'interacció, amplificar-se per mig d'aparats o acodir al autoinforme de l'individu.

Existix també una classe especial de conductisme denominat «metodològic», que no es guia sobre la base de les precedents consideracions filosòfiques ni teòriques, sino simplement en funció a criteris pragmàtics d'abordage objectiu de la conducta com a referent observable immediat de fenomens «interns». Este no és més utilisat.


Història

Antecedents

Els estudis darwinianos sobre l'evolució de les espècies i els de la fisiologia experimental de fins del XIX, varen favorir, junt en la filosofia materialista, l'aparició de formes de pensament més alvançat sobre les ciències humanes.

En 1879, Wundt va crear el primer laboratori de psicologia científica. Per mig de l'introspecció, i un estudi històric, va conseguir crear una base a partir de la qual abordar la psicologia des d'un punt de vista conductual. Cal destacar que Wundt no pertany a l'escola conductista, per ser anterior a esta.


Orige

Esta corrent té el seu orige en 1913 de la mà de J. B. Watson, qui va anar un sicòlec que tenia una gran influència en esta época i va treballar en l'Universitat Johns Hopkins al moment d'escriure l'artícul que es coneixerà com El Manifest Conductista”, el títul d'este artícul era “Psychology as the behaviorist views it”. Esta obra es va vore influïda per la filosofia naturalista, per Darwin i l'evolució, aixina com pel treball del fisiólogo rus Iván Pávlov. Watson considerava la psicologia una ciència natural i en una important aplicació social. Esta obra va destacar en el seu moment perque advocava per un estudi objectiu de la conducta, ya que per a Watson la psicologia es tenia que estudiar com la física o la química, és dir, calia estudiar la psicologia des de fòra, sense método introspectivo. En esta obra Watson va fer molt émfasis en l'ambient, és dir, li dona molta importància a la societat per a parlar del comportament de l'individu. Watson es va basar en la conducta observable com l'objecte d'estudi de la psicologia, més específicament les conexions entre els estímuls i respostes que donen lloc al comportament.[13]


Desenroll

En el temps, varen sorgir dos grans tipos de variants conductuales que complejizaron l'enfocament: una radical i una metodològica o mediacional. La primera d'elles (desenrollada per B. F. Skinner[14]) es va centrar en les relacions funcionals que establixen els organismes en el seu ambient en relació en la llei de l'efecte, és dir, en la manera com les conseqüències de lo que fem regula l'emissió de la conducta futura (conducta operante). La segona (desenrollada per Hull i Tolman entre uns atres), sobre la base dels reflexos condicionats va introduir un factor (o variable) intervinent que podia ser neurofisiológica o mental, segons el cas.

A mitan dels anys cinquanta, les desercions i reacomodaciones d'influents conductista com a G. A. Miller, J. Bruner i C. Pribram, i, entre atres coses, l'obertura de Ch. Osgood a la psicolingüística, varen produir una greu escissió que va culminar en el desgaje de la cridada psicologia cognitiva, lo que es va agudisar en la crítica del llingüiste Noam Chomsky al llibre Conducta verbal de Skinner (una rèplica de K. MacCorquodale a Chomsky desvirtúa dita crítica).

A partir d'allí adversaris i neófitos varen començar a parlar d'una "crisis" del conductisme i la seua suposta tongada com "paradigma dominant" dins de la psicologia. No obstant, paradòxicament, és en les décades dels 60 i els 70 en que eclosionan gran cantitat de tècniques i treballs aplicatius en els rubros de teràpia i modificació de conducta, abdós agrupables dins de la categoria de "ingenieria conductual" per l'entroncament entre les tecnologies de control per l'estímul (de base respondiente) i d'administració de contingències (de base operante). Ya en els 80 hi ha una eclosió encara més impressionant de tècniques que, baixe el membret de conductuales, conductual-cognitives, cognitiu-conductuales i contextuals, es fan indispensables per a treballar problemes diversos.

Paralelament, han emergit gran cantitat de variants teòriques conductuales que fins al present seguixen en vigència abordant el comportament complex, el llenguage i la personalitat de diverses maneres, ciñéndose a coordenades científiques.

Resumint, sobre la base dels estudis d'Ivan Pavlov (reflex condicional) i Thorndike (llei de l'efecte), John B. Watson és el fundador del conductisme, continuant en la següent generació B.F. Skinner (conductisme radical), J. R. Kantor (interconductismo), Clark Hull i Edward C. Tolman (conductisme mediacional), actualment es destaquen I. Ribes i Josep Roca i Balasch (conductisme de camp), A. W. Staats (conductisme sicològic), S. C. Hayes (teoria de marcs relacionals), H. Rachlin (conductisme teleológico) i J. Staddon (conductisme teòric) dins del conductisme radical; H. J. Eysenck i J. Wolpe (enfocaments I-R) dins del conductisme metodològic; aixina com A. Ellis, Aaron T. Beck (enfocament cognitiu conductual), Arnold A. Lazarus (enfocament multimodal) i A. Bandura (enfocament sociocognitivo) dins del conductisme I-O-R.


Vore també

<div style="font-size:100%; column-count:3;">

</div>

Referències

  1. ↑
  2. ↑ «behaviorismo | Definición | Diccionario de la lengua española | RAE - ASALE».
  3. ↑ Watson, J. B. (1913). «Psychology as the behaviorist views it.» Psychological Review, 20, 158-177. (on-line)
  4. ↑ Sobre el Conductismo, Fontanella, p. 13.
  5. ↑ Pellón, Ricardo(2013).«Watson, Skinner y algunas disputas dentro del conductismo».Revista Colombiana de Psicología.
  6. ↑ Hurtado, C.«El conductismo y algunas implicaciones de lo que significa ser conductista hoy».Diversitas.Consultat el 1 de marzo de 2016.
  7. ↑ Block, N. (2001). Behaviorism Revisited. Behavioral and Brain Sciences 24, 5, 977– 978.
  8. ↑ Chomsky, N. (1967). A Review of B. F. Skinner’s Verbal Behavior. In: L. A. Jakobovits & M. S. Miron (eds.), Readings in the Psychology of Language (pp. 142– 143). Pr entice- Hall.
  9. ↑ Newen, A. & Vosgerau, G. (2020). Situated mental representations. In: J. Smortchkova, K. Dołęga & T. Schlicht (Eds.), What are mental representations? (pp. 178-212). Oxford University Press.
  10. ↑ Gardner, H. (2006). Changing minds: The art and science of changing our own and other peoples minds. Harvard Business School Press.
  11. ↑ Millman, C. (October 14, 2020). Behaviorism is dead. How do we tell the (autism) parents? NeuroClastic. https://neuroclastic.com/behaviorism-is-dead-how-do-we-tell-the-autism-parents/
  12. ↑ Williams, D., & Colling, L. (2018). From symbols to icons: The return of resemblance in the cognitive neuroscience revolution. Synthese, 195, 1941–1967.
  13. ↑ Ardila, Rubén«Los orígenes del conductismo, Watson y el manifiesto conductista de 1913».Revista Latinoamericana de Psicología.Bogotá:45(2): 315-319.ISSN 0120-0534.
  14. ↑ «B. F. Skinner». scholar.google.com. Consultat el 2022-05-13.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Conductisme&oldid=1651205»