Anar al contingut

Albert Ellis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Albert Ellis

Albert Ellis (Pittsburgh, 27 de setembre de 1913-Manhattan, 24 de juliol de 2007) va ser un psicoterapeuta cognitiu nortamericà que va desenrollar la teràpia racional emotiva conductual (TREC) a partir de 1955. Va ser fundador i president emèrit del Albert Ellis Institute, en la ciutat de Nova York.[1] Va aplegar a ser considerat el segon dels psicoterapeutas més influents de l'història (per davant de Sigmund Freud, que va ocupar el tercer lloc; el primer va ser Carl Rogers), segons una enquesta distribuïda en 1982 entre professionals de la psicologia d'EE. UU. i Canadà.[2] El mateix any de la mort de Ellis, Psychology Today li va calificar com el «més important sicòlec viu».[3]

Infància

Ellis va nàixer en una família judeua de Pittsburgh, Pennsilvània el 27 de setembre de 1913 i es crie en Nova York.[4] Va ser el major de tres germans, en un germà dos anys més jove i una germana quatre anys menor. El pare de Ellis era un home de negocis, activitat en la que va tindre poc èxit, i per la que va conviure poc en els seus fills, en els que ademés era poc carinyós.

En la seua autobiografia, Ellis va retratar a la seua mare com una dòna ensimismada, en trastorn bipolar. A voltes, segons Ellis, era una «cotorra bulliciosa que mai escoltava». Exponia les seues opinions sobre molts temes fermament, pero rarament proveïa bases objectives per a estos punts de vista. Com el seu pare, la mare de Ellis era emocionalment distant en els seus fills. Ellis contava que ella dormia quan ell s'anava a l'escola, i no solia estar en casa quan tornava. No obstant, Ellis en lloc de queixar-se dels seus amarcs sentiments, va prendre la responsabilitat de cuidar als seus germans. Despertava i vestia als seus germans menuts, per ad açò va comprar un rellonge en els seus propis diners. Quan va sobrevindre la Gran Depressió, els tres germans varen tindre que escomençar a treballar per a ajudar a la família.

Ellis va ser un chiquet malaltiç i va sofrir numerosos problemes de salut en la seua joventut. A l'edat de cinc anys va ser hospitalisat per una malaltia renal.[5] També va ser hospitalisat en amigdalitis, que va derivar en una greu infecció estreptocócica requerint cirugia d'emergència. Ellis va declarar que va tindre huit hospitalisacions entre els cinc i els sèt anys, i una d'elles va durar prop d'un any. Els seus pares li varen proporcionar escàs respal emocional durant este periodo, rarament li varen visitar i varen consolar. Ellis afirmava que va deprendre a enfrontar les seues adversitats de tal forma que havia «desenrollat una indiferència creixent cap a esta negligència». La malaltia va continuar seguint-li a lo llarc de la seua vida, a l'edat de 40 anys va desenrollar diabetis.[6]


Ellis tenia un temor exagerat a parlar en públic i durant la seua adolescència va ser extremadament tímit en les dònes. Als 19 anys es va obligar a parlar en 100 dònes en el jardí botànic del Bronx durant un periodo d'un més. A pesar de no haver conseguit cap cita, va informar que s'hi havia desensibilizado a sí mateixa de la seua por al rebuig de les dònes.[7]

Educació i principis de la seua carrera

Ellis va entrar en el camp de la psicologia clínica despuix d'obtindre una llicenciatura en negocis per l'Universitat de la Ciutat de Nova York. Va escomençar una breu carrera com a economista, seguit d'una atra com a escritor. Estos intents varen tindre lloc durant la Gran Depressió, que va escomençar en 1929, i Ellis va notar que els negocis li anaven mal i no tenia èxit publicant ficció. Al percatarse de que se li donava be escriure ensajos, va investigar i va escriure sobre sexualitat, convençut de mamprendre una nova carrera en psicologia clínica.

En 1942, Ellis va escomençar els seus estudis de doctorat en psicologia clínica en el Colege de Mestres de l'Universitat de Columbia, que formava als sicòlecs fonamentalment en psicoanálisis. Va completar el mestrage en psicologia clínica en juny de 1943, i va escomençar pràctiques privades a temps parcial, mentres seguia treballant en la seua tesis, potser perque llavors en Nova York els sicòlecs no necessitaven llicència. Ellis va escomençar a publicar artículs abans de doctorar-se. En 1946 va escriure una crítica sobre molts test de personalitat de llapis i paper, àmpliament utilisats. Va aplegar a la conclusió de que només l'Inventari Multifásico de Personalitat de Minnesotta complia tots les normes com a instrument vàlit per a una investigació.

En 1947 va ser guardonat en un doctorat en Psicologia Clínica en Columbia, en eixe moment Ellis va aplegar a creure que el psicoanálisis era la forma més profunda i eficaç de teràpia. Com la majoria dels sicòlecs de l'época, estava interessat en les teories de Sigmund Freud. Va buscar formació adicional en psicoanálisis, i després va escomençar a practicar-ho. Ellis va escomençar un anàlisis personal i un programa de supervisió en Richard Hülsenbeck (l'analiste de la qual a la seua volta havia segut Hermann Rorschach, un dels principals analistes formats en l'Institut de Karen Horney, i el promotor dels test de Rorschach). En eixe temps va donar classes en l'Universitat de Nova York i en l'Universitat de Rutgers. Ellis va completar el seu anàlisis i va escomençar a practicar psicoanálisis clàssic baix la direcció del seu mestre.[4]

Pero la fe de Ellis en el psicoanálisis ràpidament es va vindre avall per la poca milloria en els seus pacients, per lo que va decidir usar una aproximació neofreudiana, en lo que va conseguir millors resultats, pero no els suficients que a ell li hagueren agradat.[7] Per açò, va escomençar a adoptar un paper més actiu, combinant consells i interpretacions directes. Els seus pacients semblaven millorar més ràpidament que quan utilisava procediments psicoanalíticos passius.[4]

Desenroll de la teràpia racional emotiva conductual

Les majors influències de Ellis varen ser els sicòlecs: Karen Horney, Alfred Adler, Erich Fromm i Harry Stack Sullivan. Ellis va reconéixer a Alfred Korzybski,[8] i el seu llibre «Ciència i Trellat»,[9] aixina com als seus estudis sobre semàntica general, com el començ del seu camí per a la creació de la teràpia racional. Ademés, també es va basar en gran mida en la filosofia moderna i antiga, i les seues pròpies experiències per a teorizar sobre psicoterapia.


En giner de 1953 va trencar per complet en el psicoanálisis, i va escomençar a referir-se a sí mateixa com a terapeuta racional. Ellis va desenrollar un nou tipo de psicoterapia més activa, directiva i dinàmica, en la que es requeria que el terapeuta ajudara al client a comprendre, —i actuar sobre la base d'eixa comprensió—, que la seua filosofia personal contenia creències que contribuïen als seus dolors emocionals. La seua nova aproximació emfatisava el treball de canviar activament creències i comportaments contraproduents, autoderrotistas i rígits del client, demostrant la seua irracionalitat per falta d'evidències. Ellis creïa que a través del anàlisis racional, la gent entendria les seues creències irracionals, i les canviaria per una posició més racional. A açò se li coneix com reestructuració cognitiva.

En 1954 Ellis va escomençar a ensenyar la seua nova tècnica a atres terapeutes, i en 1957 va expondre formalment la primera teràpia cognitiva, proponent que els terapeutes ajudaren a la gent ajustant el seu pensament i comportament, com a tractament per a problemes de pensament i comportament. Dos anys més tarde Ellis va publicar el llibre «Cóm viure en un neurótico» en el que es referia al seu nou método.

En 1960 Ellis va fer una presentació de la seua nova teoria en l'Associació Americana de Psicologia (APA), en una convenció en Chicago, pero va ser rebut en poc interés, degut a que en eixa época l'atenció de la psicologia experimental estava enfocada en el conductisme, mentres en psicologia clínica s'enfocava en les escoles de psicoanálisis dels notables Sigmund Freud, Carl Jung, Alfred Adler i Fritz Perls. A pesar del fet de que l'enfocament de Ellis es dirigia a l'estudi del coneiximent, l'emotivitat, la conducta, i els métodos d'anàlisis des del diàlec conscient en el psicoterapeuta; el seu fort émfasis en la cognició va resultar cridaner i, a sovint, va ser rebut en hostilitat en conferències professionals i revistes, potser exceptuant als seguidors de Adler.[10]

A pesar de la llenta adopció del seu enfocament, Ellis va fundar el seu propi institut, el Institut per a la Vida Racional, fundat com una organisació sense ànim de lucre en 1959. En 1968 va ser aprovat pel Consell Rector de Governadors del Estat de Nova York com un institut d'aprenentage i psicologia clínica. Ell regularment oferia seminaris en els que invitava a un participant a l'escenari per a tractar-ho. El seu método va adquirir fama per prendre a sovint un estil directiu i confrontacional.[7]

Estudis d'Evaluació de l'Integritat

En 1979 i durant les següents dos décades Ellis enfoca part de les seues investigacions cap a l'Integritat Conductual a través de la psicologia experimental aplicada: es va enfocar en la Confiabilidad, Honestitat i Llealtat com a conducta psicosocial, aixina com en el compromís organizacional com a norma cognitiva evaluant concretament a través d'imàgens desenrollades en el seu Institut.

En el seu llibre Personality Theories[11] desenrollat en Mike Abrams i Lidia Dengelegi Abrams s'establixen les opinions d'evaluació de l'Integritat entenent el per qué cada personalitat pot tindre un canvi en la seua actitut; la confiabilidad és el factor comú de les seues mostres preses i de les quals es varen obtindre grans alvanços per a buscar una ferramenta per a treballar en la ment humana.

Treball com sexólogo i investigador de la sexualitat humana i l'amor

En la década dels 60, Ellis havia aplegat a ser vist com un dels fundadors de la Revolució sexual americana. Sobretot al principi de la seua carrera, era ben conegut pel seu treball com sexólogo i pels seus lliberals, humanistes, i en ocasions controvertides, opinions sobre la sexualitat humana;[12] temes que varen ser els seus interessos professionals des del començ de la seua carrera. També va colaborar en el conegut zoólogo i investigador sobre sexualitat Alfred Kinsey, junts varen treballar en una série de llibres i artículs sobre temes de sexualitat humana i l'amor.

En 1958 va publicar el seu clàssic llibre: «Sexe sense culpa» que va aplegar a ser àmpliament conegut per les seues actituts sexuals lliberals. Ell va contribuir a la revista The Realist de Paul Krassner; entre els seus artículs, en 1964 va ser l'autor de «Si açò és herejía… ¿És la pornografia perjudicial per als chiquets?»[13] En 1965 Va publicar un llibre cridat «Homosexualitat: Les seues causes i la seua cura», en que vea l'homosexualitat com una patologia i per tant en condició de ser curada. En 1976 l'Associació Nortamericana de Siquiatria va revertir la seua posició sobre l'homosexualitat, en declarar que no és un trastorn mental i per això no pot ser tractada; el mateix any, Ellis va aclarir la seua opinió anterior en «Sexe i l'home lliberat», exponent que alguns comportaments homosexuals estan pertorbats i poden ser objecte de tractament; pero, en la majoria dels casos, no es deu calificar a l'homosexualitat com a bona ni mala (exceptuant la perspectiva religiosa). Prop del final de la seua vida, ell va actualisar i va reescriure «Sexe sense culpa», i en el 2001 ho va publicar com a «Sexe sense culpa en el Sigle XXI». En este llibre va expondre i va millorar la seua visió humanista de l'ètica i la moral sexual, va dedicar un capítul a l'homosexualitat a on donava consells i sugerències sobre cóm millorar les vides amoroses i sexuals. Conservant algunes de les idees sobre sexualitat humana de la versió original, la revisió va constituir les seues opinions humanistes i ideals ètics actuals.

Ellis i la religió

En la seua versió original del lliure Sexe sense culpa, Ellis va expressar que les restriccions religioses sobre la sexualitat són a sovint innecessàries i perjudicials per a la salut emocional. També va ser famós el seu debat en sicòlecs religiosos, incloent a Orval Hobart Mowrer i Allen Bergin, sobre la proposta de que la religió a sovint contribuïx a l'oix sicològica. Pel seu adheriment directe al humanisme no teiste, va ser reconegut en 1971 com el Humaniste de l'Any per l'Associació Humanista Americana. En 2003 va ser un dels firmants del Manifeste humaniste III.[14] En els seus últims anys, Ellis es va descriure a sí mateixa com un ateu provabilístic, que significa que, si be reconeixia que no podia estar completament segur de que no hi ha deu, creïa que la provabilitat de la seua existència era tan chicoteta que no valia la pena prestar-li atenció i elegia no creure fins que les evidències apuntaren a lo contrari.[15][16]


Mentres que l'ateisme i l'humanisme personal de Ellis es varen mantindre constants, els seus punts de vista sobre el paper de la religió en la salut mental varen canviar en el temps. En els seus primers comentaris entregats en les convencions i en el seu institut en la ciutat de Nova York, va declarar de manera oberta i mordaz que les creències devotes i les pràctiques religioses eren perjudicials per a la salut mental. En El cas contra la religiositat, un fullet de 1980 publicat pel seu institut, va oferir una definició idiosincrático de la religiositat com qualsevol creència devota, dogmàtica i exigent. Va observar que els còdics religiosos i persones religioses a sovint manifesten la seua religiositat de manera demandant, pero va agregar que la devoció exigent és evident entre molts psicoterapeutas i psicoanalista ortodoxos, devots creents polítics i ateus agressius. Al final va concloure que la religió no era en sí mateixa perjudicial, sino solament en els casos d'extrem fanatisme com qualsevol atra idea irracional.[16]

Ellis va ser cuidadós en senyalar que la TREC era independent del seu ateisme, puix molts terapeutes de la TREC practiquen la religió. En els seus últims dies, va atenuar significativament la seua posició davant la religió. Encara que va mantindre ferm la seua actitut atea, proponent que l'ateisme reflexiu i provabilístic és potser el método més saludable en la vida, va reconéixer i va estar d'acort en que l'evidència sugeria que la creència en un deu d'amor podia ser psicològicament saludable.[17] Basat en este enfocament de la religió, va reformular la seua visió professional en un dels seus últims llibres El camí cap a la tolerància, i com coautor del lliure Assessorament i psicoterapia en persones religioses: Una aproximació de la teràpia racional emotiva conductal, junt en dos sicòlecs religiosos —Stevan Lars Nielsen i W. Brad Johnson—, va descriure els principis de l'integració de material religiós en les creències de la TREC durant el tractament de clients religiosos. Es destaca que Ellis va ser un defensor permanent de la pau i oponent del militarisme.[18][19][20]

Vida posterior

Contribucions professionals

Encara que moltes de les seues idees varen ser criticades durant les décades dels 50 i els 60 per l'establiment psicoterapéutico, la seua reputació va créixer inmensamente en els anys posteriors. Des de 1960 la seua importància va ser creixent constantment, aixina com la de les teràpies cognitiu-conductuales (TCC) que estaven guanyant més terreny teòric i científic.[21] A partir de llavors les TCC, un dels fundadors de les quals va ser Aaron T. Beck, poc a poc es va convertir en un dels sistemes més populars de psicoterapia en varis països. A finals dels 60 el seu institut va editar una revista professional, i en els 70 va establir la «Escola de la Vida» per a chiquets entre 6 i 13 anys. L'escola proporcionava un pla d'estudis que incorporava els principis de la TREC. A pesar de la seua relativa curta vida, els grups d'interés general varen expressar la seua satisfacció pel programa[21] Moltes escoles de pensament sicològic recibierion influència d'Albert Ellis, incloent la teràpia del comportament racional creada per un dels seus estudiants, Maxie Clarence Maultsby, Jr.[22] Ellis va tindre tal impacte que, en 1982 una enquesta a sicòlecs clínics i consellers nortamericans i canadencs, li va situar per davant de Freud quan se'ls va demanar nomenar a la figura que havia eixercit major influència en el seu camp. També en 1982, un anàlisis ampli de les revistes de psicologia publicat en els EE. UU., va trobar que Ellis va ser l'autor més citat despuix de 1957.[21] En 1985, la APA va premiar al Dr. Ellis per les seues «distinguides contribucions professionals».

Va ocupar molts càrrecs importants en moltes societats professionals, incloent la Divisió de Consultoria Psicologia de la APA, la Societat per a l'Estudi Científic de la Sexualitat, l'Associació Americana de Teràpia Matrimonial i Familiar, l'Acadèmia Americana de Sicòlecs i l'Associació Americana d'Educadors Sexuals, Consellers, i Terapeutes. Ademés Ellis també es va eixercitar com a consultor i editor associat de moltes revistes científiques. Moltes societats professionals varen donar a Ellis les seues més alts premis professionals i clínics. Va dedicar més de dos décades d'investigació en l'àrea d'estudis en la Confiabilidad, Honestitat, Llealtat, i demés camps sicològics en el dogma de veracitat conductual.

A mitan de la década dels anys 1990 renombró el seu psicoterapia i sistema de canvi de comportament a teràpia racional emotiva conductual, nom en el que li la coneix en l'actualitat (va ser originalment conegut com a teràpia racional i després la teràpia racional-emotiva). Açò ho va fer per a subrallar l'importància de l'interrelació entre la cognició, l'emoció i el comportament en el seu enfocament terapèutic. En 1994 també es va actualisar i va revisar la seua obra clàssica original de 1962, «Raó i emoció en psicoterapia».[23] Durant el restant de la seua vida va continuar el desenroll de la teoria de que la cognició, l'emoció i la conducta estan relacionades entre sí, puix creïa que un sistema de psicoterapia i canvi de comportament devia involucrar a les tres.

Aparició pública

El treball de Ellis es va estendre a atres àrees de la psicologia, aixina com l'educació, la política, els negocis i la filosofia. En el temps es va convertir en un prominent i combatiu comentariste social, ademés de conferenciant especialisat en una àmplia gama de qüestions. Durant la seua carrera va debatre públicament en una gran cantitat de persones en punts de vista oposts als seus; estos varen incloure, per eixemple, els debats en el sicòlec Nathaniel Branden sobre objetivisme i en el psiquiatra Thomas Szasz sobre el tema de la malaltia mental. En numeroses ocasions va criticar enfocaments psicoterapéuticos oposts (com el psicoanálisis) i va qüestionar algunes de les doctrines de certs sistemes religiosos dogmàtics, espiritualisme i misticisme.


Des de 1965 fins al final de la seua vida, va conduir els seus famosos tallers de Divendres de nit, en els que va dirigir sessions de teràpia en voluntaris de l'audiència. En la década dels 70 va introduir les seues populars «cançons humorístiques racionals», que combinaven lletres humorístiques en un mensage racional d'autoajuda i establida en una melodia popular. Ellis també va realisar tallers i seminaris sobre salut mental i psicoterapia en tot lo món fins als seus últims anys.

Últims anys

En 2003 Albert Ellis va rebre un premi de la Associació per a la Teràpia Racional-Emotiva (Regne Unit) per la formulació i el desenroll de la TREC. Ellis va aplegar a ser membre honorífic de l'associació, i la festa de la seua 90.º natalici va ser un event al que varen assistir autoritats com el llavors president George W. Bush, els senadors de Nova York Charles Schumer i Hillary Clinton, l'alcalde de Nova York Michael Bloomberg, l'expresident Bill Clinton i el dalái llepe, qui va enviar un mocador de seda beneït per a l'ocasió.[24][25]

En 2004 va caure malalt en un problema intestinal greu que li va dur a ser hospitalisat i a l'extirpació del seu intestí gros. Va tornar al treball despuix d'uns mesos en que va ser cuidat per Debbie Joffe, el seu ajudant, que més tart es va convertir en la seua esposa. En 2005 va ser somés al removiment de totes les seues activitats professionals, inclús del consell del seu propi institut despuix d'una disputa per la política de direcció del mateix. Ellis va ser reintegrat a la junta en giner de 2006, despuix de guanyar un procés civil contra els membres del consell que ho varen expulsar.[26] El 6 de juny de 2007, els advocats d'Albert Ellis varen presentar una demanda contra l'Institut Albert Ellis en el tribunal estatal de Nova York. La demanda va alegar una violació d'un contracte a llarc determini en la AEI i va buscar la recuperació de la propietat (45 East 65th Street) a través de l'imposició d'un fideicomiso.[27]

Durant els seus últims anys va colaborar en el Dr. Michael S. Abrams, en qui va treballar en vàries ocasions, en el seu únic llibre de text «Teorias de personalitat: Perspectives Crítiques»[28] El penúltim llibre de Ellis va ser una autobiografia titulada ¡Tots fora!, publicat per Prometheus Books en juny de 2010. El llibre va ser dedicat i preparat junt en la seua esposa, la Dra. Debbie Joffe, a qui Ellis va descriure com «L'amor més gran de tota la meua vida, tota la meua vida». També li va confiar a ella el llegat de la TREC.


A pesar de la seua série de problemes de salut i una pèrdua auditiva profunda, Ellis mai va deixar de treballar sense descans en les seues activitats professionals: treballava a lo manco 14 hores al dia,[29] escrivint llibres a mà, visitava als seus clients i impartia ensenyança. La seua esposa Debbie Joffe, sicòloga australiana, li ajudava en el seu treball. Després, en abril de 2006, Ellis va ser hospitalisat en neumonia, i va passar més d'un any anant i venint entre l'hospital i un centre de rehabilitació. Finalment va retornar a la seua residència en la planta superior de l'Institut Albert Ellis, a on va fallir en els braços de la seua esposa. En el moment de la seua mort el 24 de juliol de 2007, quan ell tenia 93 anys, havia segut autor i coautor de més de 80 llibres i 1200 artículs (inclosos 800 artículs científics) durant la seua vida.[5] A principis de 2011 el llibre Teràpia racional emotiva conductual, escrit per Albert Ellis i la seua esposa, va ser publicat per l'Associació Americana de Psicologia. El llibre explica els fonaments de la teoria de la TREC i es considera una excelent guia bàsica per a estudiants i professionals de la psicologia, aixina com per al públic en general per a entendre el seu enfocament.

En elogi d'Albert Ellis, Frank Farley, expresident de la APA, va afirmar: «La psicologia ha tingut únicament un grapat de figures llegendàries que no solament criden l'atenció en gran part de la disciplina, sino també reben un alt reconeiximent del públic pel seu treball. Albert Ellis va ser una figura coneguda dins i fòra de la psicologia per la seua originalitat sorprenent, les seues idees provocadores, i la seua personalitat provocadora. Ell montava la pràctica de la psicoterapia com un colós…».[30]

Obres autobiogràfiques

La majoria dels llibres que Ellis va escriure despuix de l'invenció de la TREC tenien un fort element autobiogràfic. Va utilisar anècdotes de la seua vida personal per a explicar cóm les idees de la TREC se li varen ocórrer i cóm li varen ajudar a fer front als seus problemes personals com la timidea, l'ira i la malaltia crònica.[31][32][33] També va utilisar anècdotes de les sessions en els seus clients per a ilustrar cóm funcionava la seua teràpia.[32][34] Dos dels últims llibres de Ellis varen ser explícitament autobiogràfics. «Teràpia racional emotiva conductual: A mi em funciona - Pot funcionar per a vosté» narra els seus primers anys i les seues crisis d'una manera inusualment franca.[12] S'ilustra la forma en que va manejar els seus problemes, al principi a través de la filosofia, i més tart a través de l'aplicació de les seues noves habilitats terapèutiques i punts de vista. «¡Tots fora!: Una autobiografia», publicat en 2009, despuix de la seua mort, és una narració més tradicional de la seua vida i la seua obra (encara que també pretén ser una història inspiradora sobre l'us del pensament racional en l'autoajuda).

Publicacions

Plantilla:Identificador

  • The Folklore of Sex, Oxford, England: Charles Boni, 1951.
  • The Homosexual in America: A Subjective Approach (introduction). NY: Greenberg, 1951.
  • The American Sexual Tragedy. NY: Twayne, 1954.
  • Sex Life of the American woman and the Kinsey Report. Oxford, England: Greenberg, 1954.
  • The Psychology of Sex Offenders. Springfield, IL: Thomas, 1956.
  • How To Live With A Neurotic. Oxford, England: Crown Publishers, 1957.
  • Sex Without Guilt. NY: Hillman, 1958.
  • The Art and Science of Love. NY: Lyle Stuart, 1960.
  • A Guide to Successful Marriage, with Robert A. Harper. North Hollywood, CA: Wilshire Book, 1961.
  • Creative Marriage, with Robert A. Harper. NY: Lyle Stuart, 1961.
  • The Encyclopedia of Sexual Behavior, edited with Albert Abarbanel. NY: Hawthorn, 1961.
  • The American Sexual Tragedy, 2nd Ed. rev. NY: Lyle Stuart, 1962.
  • Reason and Emotion In Psychotherapy. NY: Lyle Stuart, 1962.
  • Sex and the Single Man. NY: Lyle Stuart, 1963.
  • If This Be Sexual Heresy. NY: Lyle Stuart, 1963.
  • Nymphomania: A Study of the Oversexed Woman, with Edward Sagarin. NY: Gilbert Press, 1964.
  • Homosexuality: Its causes and Cures. NY: Lyle Stuart, 1965.
  • Is Objectivism a Religion. NY: Lyle Stuart, 1968.
  • Murder and Assassination, with John M. Gullo. NY: Lyle Stuart, 1971.
  • A Guide to Rational Living. Englewood Cliffs, N.J., Prentice-Hall, 1961.
  • Humanistic Psychotherapy. NY McGraw, 1974 Sagarin ed.
  • A New Guide to Rational Living. Wilshire Book Company, 1975. ISBN 0-87980-042-9.
  • Anger: How to Live With and Without It. Secaucus, NJ: Citadel Press, 1977. ISBN 0-8065-0937-6.
  • Handbook of Rational-Emotive Therapy, with Russell Greiger & contributors. NY: Springer Publishing, 1977.
  • Overcoming Procrastination: Or How to Think and Act Rationally in Spite of Life's Inevitable Hassles, with William J. Knaus. Institute for Rational Living, 1977. ISBN 0-917476-04-2.
  • How to Live With a Neurotic. Wilshire Book Company, 1979. ISBN 0-87980-404-1.
  • Overcoming Resistance: Rational-Emotive Therapy With Difficult Clients. NY: Springer Publishing, 1985. ISBN 0-8261-4910-3.
  • When AA Doesn't Work For You: Rational Steps to Quitting Alcohol, with Emmett Velten. Barricade Books, 1992. ISBN 0-942637-53-4.
  • The Art and Science of Rational Eating, with Mike Abrams and Lidia Abrams. Barricade Books, 1992. ISBN 0-942637-60-7.
  • How to Cope with a Fatal Illness, with Mike Abrams. Barricade Books, 1994. ISBN 1-56980-005-7.
  • Reason and Emotion In Psychotherapy, Revised and Updated. Secaucus, NJ: Carol Publishing Group, 1994. ISBN 1-55972-248-7.
  • How to Keep People from Pushing Your Buttons, with Arthur Lange. Citadel Press, 1995. ISBN 0-8065-1670-4.
  • Alcohol: How to Give It Up and Be Glad You Did, with Philip Tate Ph.D. See Sharp Press, 1996. ISBN 1-884365-10-8.
  • How to Control Your Anger Before It Controls You, with Raymond Chip Tafrate. Citadel Press, 1998. ISBN 0-8065-2010-8.
  • Optimal Aging: Get Over Getting Older, with Emmett Velten. Chicago, Open Court Press, 1998. ISBN 0-8126-9383-3.
  • How to Stubbornly Refuse to Make Yourself Miserable About Anything: Yes, Anything, Lyle Stuart, 2000, ISBN 0-8184-0456-6.
  • Making Intimate Connections: Seven Guidelines for Great Relationships and Better Communication, with Ted Crawford. Impact Publishers, 2000. ISBN 1-886230-33-1.
  • The Secret of Overcoming Verbal Abuse: Getting Off the Emotional Roller Coaster and Regaining Control of Your Life, with Marcia Grad Powers. Wilshire Book Company, 2000. ISBN 0-87980-445-9.
  • Counseling and Psychotherapy With Religious Persons: A Rational Emotive Behavior Therapy Approach, with Stevan Lars Nielsen and W. Brad Johnson. Mahwah, NJ: Lawrence Erlbaum Associates, 2001. ISBN 0-8058-2878-8.
  • Overcoming Destructive Beliefs, Feelings, and Behaviors: New Directions for Rational Emotive Behavior Therapy. Prometheus Books, 2001. ISBN 1-57392-879-8.
  • Feeling Better, Getting Better, Staying Better: Profound Self-Help Therapy For Your Emotions. Impact Publishers, 2001. ISBN 1-886230-35-8.
  • Case Studies In Rational Emotive Behavior Therapy With Children and Adolescents, with Jerry Wilde. Upper Saddle River, NJ: Merrill/Prentice Hall, 2002. ISBN 0-13-087281-4.
  • Overcoming Resistance: A Rational Emotive Behavior Therapy Integrated Approach, 2nd ed. NY: Springer Publishing, 2002. ISBN 0-8261-4912-X.
  • Ask Albert Ellis: Straight Answers and Sound Advice from America's Best-Known Psychologist. Impact Publishers, 2003. ISBN 1-886230-51-X.
  • Sex Without Guilt in the 21st Century. Barricade Books, 2003. ISBN 1-56980-258-0.
  • Dating, Mating, and Relating. How to Build a Healthy Relationship, with Robert A. Harper. Citadel Press Books, 2003. ISBN 0-8065-2454-5
  • Rational Emotive Behavior Therapy: It Works For Em—It Ca Work For You. Prometheus Books, 2004. ISBN 1-59102-184-7.
  • The Road to Tolerance: The Philosophy of Rational Emotive Behavior Therapy. Prometheus Books, 2004. ISBN 1-59102-237-1.
  • The Myth of Self-Esteem. Prometheus Books, 2005. ISBN 1-59102-354-8.
  • Rational Emotive Behavior Therapy: A Therapist's Guide (2nd Edition), with Catharine MacLaren. Impact Publishers, 2005. ISBN 1-886230-61-7.
  • How to Make Yourself Happy and Remarkably Less Disturbable. Impact Publishers, 1999. ISBN 1-886230-18-8.
  • Rational Emotive Behavioral Approaches to Childhood Disorders • Theory, Practice and Research 2nd Edition. With Michael I. Bernard (Eds.). Springer SBM, 2006. ISBN 978-0-387-26374-8
  • Growth Through Reason: Verbatim Cases In Rational-Emotive Therapy Science and Behavior Books. Pal Alt, Califòrnia. 1971.
  • All Out!. Prometheus Books, 2009. ISBN 1-59102-452-8.
  • Rational Emotive Behavior Therapy, American Psychological Association, ISBN 978-1-4338-0961-3
  • How to Master Your Fear of Flying. Institute Rational Emotive Therapy, 1977. ISBN 978-0-917476-10-5.
  • How to Control your Anxiety before it Controls you. Citadel Press, 2000. ISBN 0806521368.
  • Theories of Personality: Critical Perspectives, with Mike Abrams, PhD, and Lidia Abrams, PhD. New York: Sage Press, 7/2008 ISBN 978-1-4129-1422-2 (This was his final work, published posthumously).

Vore també

Referències

  1. ↑ Albert Ellis Institute Consultat el 4 de novembre de 2012.
  2. ↑ Anthony Ramirez. «Despite Illness and Lawsuits, a Famed Psychotherapist Is Temporarily Back in Session» (en anglés). New York Claves. Consultat el 5 de novembre de 2012.
  3. ↑ Jules Evans (1 d'agost de 2007). «Prospect Magazine: Albert Ellis». número 137.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 George Boeree (1998). Rafael Gautier (traductor) (2002). «Teories de la personalitat: Albert Ellis». Recuperat de Psicológia Online [1] archivat en Wayback Machine. (en espanyol). Consultat el 4 de novembre de 2012.
  5. ↑ 5,0 5,1 Michael T. Kaufman. «Albert Ellis, 93, Influential Psychotherapist, Dies» (en anglés). New York Claves. Consultat el 5 de novembre de 2012.
  6. ↑ Psychotherapy.net: «An Interview with Albert Ellis, PhD Rational Emotive Behavioral Therapy» [2] archivat en Wayback Machine.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Ellis, Albert; Abrahms, {{{nom2}}} (2005). «Teràpia racional emotiva», Mèxic: Editorial Pax. ISBN 978-968-860-776-3.
  8. ↑ Ellis A. (1991). «General semantics and rational-emotive therapy: 1991 Alfred Korzybski Memorial Lecture». Institute of General Semantics.
  9. ↑ Korzybski A. (1934). «Science and Sanity», Institute of General Semantics. ISBN 0-937298-01-8.
  10. ↑ Dr. Mike & Dr. Lidia Abrams: «A Brief Biography of Dr. Albert Ellis 1913–2007» Consultat 4 de novembre de 2012.
  11. ↑ Ellis, Albert. «9», SAGE (ed.). Personality Theories (en anglés). ISBN 9781412914222.
  12. ↑ 12,0 12,1 Elis A. (2009). «Rational Emotive Behavior Therapy: It Works for Em - It Ca Work for You». ISBN 1-59102-184-7.
  13. ↑ Albert Ellis, Ph.D. (1964) «If this be heresy... Is pornography harmful to children?», en «The Realist» No.47 pp.17-8, 23.
  14. ↑ «Notable Signers». Humanism and Its Aspirations. American Humanist Association. Archivat des d'el original, el 5 d'octubre de 2012. Consultat el 27 de setembre de 2012.
  15. ↑ Nielsen, Stevan Lars & Ellis, Albert. (1994). «A discussion with Albert Ellis: Reason, emotion and religion», en Journal of Psychology and Christianity. 13(4), Win 1994. pp. 327–341
  16. ↑ 16,0 16,1 Albert Ellis & Shawn Blau (compilador) (2000). Viure en una societat irracional; una fugia per al benestar per mig de la teràpia racional emotiva-conductual. Madrit: Paidós Ibèrica.
  17. ↑ Ellis, A. (2000). «Ca rational emotive behavior therapy (REBT) be effectively used with people who have devout beliefs in God and religion?», en Professional Psychology: Research and Practice, 31(1), febrer de 2000. pp. 29–33
  18. ↑ UCI Libraries - The Quest for Peace: «Substituting Rational Thinking For Irrational Thoughts» [3] archivat en Wayback Machine. Consultat el 5 de novembre de 2012.
  19. ↑ Peace Monuments: «1,028 Notable Peacemakers Throughout History» [4] archivat en Wayback Machine. Consultat el 5 de novembre de 2012.
  20. ↑ «Albert Ellis Friends» Consultat el 4 de novembre de 2012.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 Yankura J. & Dryden W. (1994). «Albert Ellis». SAGE.
  22. ↑ Maultsby, M.C., Jr., & Ellis, A. (1974). New York: Institute for Rational Living (ed.). «Techniques for Using Rational-Emotive Imagery (REI)».
  23. ↑ Ellis A. (1994). «Reason and Emotion in Pschotherapy», Revised Edition. ISBN 1559722487..
  24. ↑ Recollection of Stevan Lars Nielsen, Ph.D. «Who was present at the 90th birthday party».
  25. ↑ Adam Green. «The Human Condition: Ageless, Guiltless» (en anglés). The New Yorker. Consultat el 5 de novembre de 2012.
  26. ↑ Edward H. Lehner, J.. «Ellis v Broder (2006 NY Slip Op 26023)». Supreme Court, New York County. Consultat el 5 de novembre de 2012.
  27. ↑ William Knaus, Jon Geis, Ed García. «Un mensage en apoyo del Dr. Albert Ellis de tres ex directors de Capacitació de l'Institut Albert Ellis»
  28. ↑ Ellis, A. & Abrams, M. (2008). «Personality Theories: Critical Perspectives». Thousand Oaks, Ca.:Sage Publications.
  29. ↑ Ellis, Albert, 1913-2007, author.. «11», Una nova guia per a una vida racional, p. 154. OCLC 1011646965. ISBN 978-84-9777-049-1.
  30. ↑ Farley, F. (2009). Albert Ellis (1913–2007). «American Psychologist». Vol 64(3), pp. 215–216.
  31. ↑ Ellis, A. (2003) «Ask Albert Ellis». Atascadero, CA: Impact Publishers.
  32. ↑ 32,0 32,1 Ellis, A. (1994) «Reason and Emotion is Psychotherapy». New York, NY: Citadel Press.
  33. ↑ Ellis, A. (1998). «Optimal Aging: Get Over Getting Older». Chicago, IL: Open Court Publishing Company.
  34. ↑ Ellis, A. (1980) «Growth Through Reason». Chatsworth CA: Wilshire Book Company.

Enllaços externs


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Albert_Ellis&oldid=1461788»