La neurologia (del grec clàssic: νεῦρον, neuron, ‘nervi’, i el sufix -λογία, logía, ‘estudi de’) és la branca de la medicina que estudia el sistema nerviós.[1] Específicament s'ocupa de la prevenció, diagnòstic, tractament i rehabilitació de totes les malalties que involucren al sistema nerviós central, sistema nerviós perifèric i el sistema nerviós autònom. Existix gran número de malalties neurològiques, les quals poden afectar el sistema nerviós central (cervell i mèdula espinal), el sistema nerviós perifèric, o el sistema nerviós autònom.cita requerida
En Espanya, la neurologia com a especialitat mèdica va nàixer en l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (llavors Hospital de la Santa Creu) en 1882 de la mà del Dr. Lluís Barraquer i Roviralta. En un primer moment el servici d'este hospital es va cridar Dispensari d'Electroterapia, una consulta dedicada a pacients en patologies del cervell i de la mèdula espinal. Anys despuix, el dispensari es va cridar Servici de Neurologia i Electroterapia i finalment va acabar perdent la segona denominació i es va quedar com a Servici de Neurologia.[2]
El Dr. Barraquer va introduir, per primera volta en el país, la possibilitat d'intervindre determinades lesions cerebrals i d'oferir a estos pacients l'única possibilitat de curació que existia per a ells. A partir de 1910, es varen intervindre una série de pacients en epilèpsia focal, casi tots d'orige traumàtic, que consistien en excisiones de les àrees corticals afectades per la lesió de la cicatriu, lo que va favorir el naiximent de la neurocirugía.[2] Un dels seus màxims exponents va ser el Dr. Manuel Corachán i Llort (fill del Dr. Manuel Corachán Garcia), que en 1936 ya practicava regularment estes intervencions en Sant Pau i que va morir durant la guerra civil espanyola.[3]
Diagnòstic del subjecte en malaltia neurològica
Método clínic en la neurologia
L'objectiu del método clínic en la neurologia és servir com a base per al tractament o la prevenció d'alguna malaltia neurològica. En la majoria dels casos el método consistix en cinc etapes, les quals són:
Erro al crear miniatura: Passos per a diagnosticar una malaltia neurològica. Principis de neurologia per Adams i Víctor.
Identificació de síntomes i signes per mig de l'interrogatori i l'exploració física.
Els síntomes i signes físics que es consideren importants respecte al problema en qüestió són interpretats en térmens fisiològics i anatòmics: identificació de trastorns de la funció i de l'estructura anatòmica involucrada.
Diagnòstic anatòmic/topogràfic: Localisació del procés patològic (identificació de les parts del Sistema Nerviós afectades), a on es reconeix un grup característic de síntomes i signes, els quals constituïxen un síndrome, lo que nos ajuda a identificar el lloc i la naturalea de la malaltia. A açò se li coneix com a diagnòstic sindrómico.
A partir del diagnòstic anatòmic i atres senyes mèdiques (modo, rapidea d'inici, evolució, curs de la malaltia, afecció de sistemes orgànics extraneurològics, antecedents personals i familiars i senyes de laboratori) és possible deduir el diagnòstic patològic. Quan s'identifica el mecanisme i la causalitat de la malaltia es pot determinar el diagnòstic etiològic.
Elaboració del diagnòstic funcional. Esta última etapa es referix a la valoració del grau d'incapacitat, a on es determina si este és temporal o permanent. És de gran importància per al tractament de la malaltia i per a l'estimació del potencial de restabliment de la funció, és dir, el pronòstic.
El método precedent per al diagnòstic de les malalties neurològiques pot vore's resumit en el diagrama colocat en esta secció. Este enfocament sistemàtic permet identificar de manera confiable la localisació i a sovint el diagnòstic precís de la malaltia. cal recordar que no sempre és necessari plantejar d'esta forma la solució a un problema clínic, ya que algunes malalties neurològiques tenen quadros clínics molt característics.[4]
Durant un examen neurològic, el neurólogo revisa l'història mèdica del pacient, en especial atenció a les seues condicions recents. Despuix li realisa un examen neurològic. Habitualment, este examen neurològic evalua l'estat mental, les funcions dels nervis craneals, el sistema motor i el sistema sensitiu. Esta informació ajuda al neurólogo a determinar si el problema es troba en el sistema nerviós i la seua localisació clínica. La localisació de la patologia és la clau del procés pel qual els neurólogos desenrollen els seus diferents diagnòstic. Poden ser necessaris estudis posteriors per a confirmar el diagnòstic, i finalment una guia i teràpia apropiada.
L'exploració neurològica s'inicia en l'exploració del pacient en tant es practica l'interrogatori. La manera en que el pacient conta la seua malaltia pot manifestar confusió o incoherència del pensament, trastorns de la memòria o del juí i inclús dificultats per a comprendre o expressar idees. El restant de l'exploració neurològica deu efectuar-se com l'última part de l'exploració física general a partir de, com ya es va mencionar, l'exploració de nervis craneals, coll i tronc fins a terminar en les proves de les funcions motora, reflectix i sensitiva de les extremitats superiors i inferiors.
Dita exploració deu modificar-se segons l'estat del pacient. Des de després moltes parts de l'exploració no poden efectuar-se en el pacient comatoso; chiquets chicotets i lactants o pacients en padecimientos psiquiàtrics necessiten explorar-se de maneres especials.
Procediments d'exploració i diagnòstic
Proves dels nervis craneals: la funció dels nervis craneals deu investigar-se de manera més complexa en els pacients que presenten síntomes neurològics que en aquells que no els experimenten. Si se sospita una lesió de la fossa anterior deu sometre's a prova el sentit de l'olfat a través de cada fossa nassal, determinant si el pacient pot distinguir les olors. Els camps visuals es tracen per mig de proves de confrontació, en alguns casos per investigació de cada ull per separat buscant qualsevol anomalia. La sensibilitat de la cara se somet a prova en un alfiler i una miqueta de cotó, deu determinar-se la presència o absència de reflexos corneals. S'observen els moviments facials quan el pacient parla i somriu ya que la debilitat llaugera pot ser més evident en estes circumstàncies. És necessari inspeccionar les cordes vocals en instruments especials en cas de sospita de padecimiento del bulbo raquídeo o del nervi vago sobretot quan es presenta ronquera.
Proves de la funció motora: es deuen prendre en conte les observacions de la rapidea i força dels moviments, tamany, to i coordinació muscular. Posicions prona i supina. És essencial que el pacient exponga per complet les extremitats per a inspeccionar-les per atròfia i fasciculaciones aixina com per a observar-les mentres conserva els braços estirats en les posicions prona i supina; que l'individu vaig efectuar tasques senzilles com alternar el contacte en el seu nas i en el dit de l'examinador; fer que realise moviments alterns ràpits particularment els que involucren canvis de direcció, acceleració i desacceleració súbita; que el polze toque ràpidament la punta de cada u dels dits i vaig efectuar moviments de supinación i pronació de la gobanella; ademés que complete tasques senzilles com abotonarse la roba, obrir un fermall o manipular ferramentes comunes.
Proves de la funció reflectix: les proves dels reflexos bicipital, tricipital, supinador, rotuliano, aquíleo, cutàneu abdominal i plantar permeten obtindre una idea de lo adequada que és l'activitat reflectix de la medula espinal. Els reflexos tendinosos requerixen que els músculs afectats estiguen relaixats; els reflexos hipoactius o que a penes poden descartar-se solen facilitar-se per mig de contracció voluntària d'atres músculs. La presència de reflexos cutàneus superficials dels músculs abdominals, cremasterianos i d'atres tipos sol constituir una prova bàsica de gran utilitat per a identificar lesions corticospinals.
Proves de la funció sensitiva: esta és la part més complicada de l'exploració neurològica, es reserva per a la part final de l'exploració i no deu prolongar-se durant més d'uns pocs minuts si es requerix que les senyes siguen confiables. Per lo general es busquen diferències entre abdós costats del cos, el nivell per baix del com es pert la sensació o l'existència d'una zona d'anestèsia relativa o absoluta. S'explica al pacient en brevetat cada prova; parlar massa sobre estes proves en un pacient introspectiu meticuloso pot animar-ho per a que notifique variacions menors independentment de l'intensitat de l'estímul. No és necessari explorar totes les regions superficials de la pell, l'investigació ràpida de cara, coll, mans, tronc i peus en un alfiler requerix solament uns quants segons. Les regions en dèficit sensitiu poden sometre's a atres proves. El descobriment d'alguna zona en hiperestesia dirigix l'atenció a un trastorn de sensibilitat superficial.
Exploració de l'estació i la marcha: cap exploració està completa sino s'observa al pacient en posició empinada. Potser l'anomalia neurològica més destacada o l'única siga l'anormalitat de la bipedestación i la marcha, com succeïx en alguns trastorns cerebelosos o del lòbul frontal. Ademés una alteració de la postura i els moviments d'adaptació automàtics purs en caminar proporciona la pista diagnostica més definitiva en l'etapa inicial de la malaltia de Parkinson i de la paràlisis supranuclear progressiva.
El pacient mèdic o quirúrgic sense síntomes neurològics: per a les extremitats superiors sol ser suficient l'observació dels braços nuets i estirats en busca d'atròfia, debilitat (impuls pronador), tremolació o moviments anormals; la verificació de la força, empuñadura i dorsiflexión a nivell de la nina; inquirir sobre els trastorns sensitius i desencadenar els reflexos supinador, bicipital i tricipital. El desencadenamiento dels reflexos rotuliano, aquíleo i plantar; les proves de vibració i sentit de posició en els dits de les mans i peus, i la valoració de la coordinació fent que el pacient toc de forma alternada el seu nas i un dit de l'examinador, aixina com que esgole el taló cap a dalt i avall pel front de la cama oposta.
El pacient comatoso: l'exploració cuidadosa del pacient en estupor o comatoso oferix informació considerable sobre la funció del sistema nerviós. Es deuen reconéixer les postures predominants de les extremitats i el cos; la presència o absència de moviments espontàneus en un costat; la posició del cap i els ulls, la velocitat, profunditat i ritme de la respiració. Es valora la reacció que té el pacient en sentir el seu nom, órdens senzilles o a estímuls nocius. Por lo regular és possible determinar si el menge està relacionat en irritament meníngea o malaltia cerebral focal o del talle cerebral. En les etapes menys profundes del menge l'irritament meníngea produïx una resistència a la flexión passiva del coll pero no a l'extensió, rotació o inclinament del cap.
Diagnòstic de laboratori: la descripció del método clínic i la seua aplicació evidencia que l'exploració clínica rigorosa deu precedir sempre a l'ocupació dels auxiliars de laboratori, no obstant en neurologia la finalitat d'estos és la prevenció. Per tant en la neurologia preventiva la metodologia de laboratori pot adquirir prioritat sobre la metodologia clínica. L'informació genètica permet al neurólogo identificar als pacients en perill de desenrollar certes malalties per a iniciar de colp i repent la busca de marcadors biològics abans que els síntomes o signes apareguen. Les proves d'investigació bioquímica són aplicables per a tota una població i permeten identificar en individus que encara no mostren síntomes, i en algunes d'estes malalties és possible aplicar un tractament ans que se sofrixca una lesió en el sistema nerviós.
Treball clínic
Casos en general
Els neurólogos són responsables del diagnòstic, tractament i maneig de totes les condicions mencionades dalt. Quan l'intervenció quirúrgica és requerida, el neurólogo pot referir-se al pacient com «neuropaciente». En alguns països, algunes responsabilitats llegals d'un neurólogo poden incloure efectuar un diagnòstic de mort cerebral si el pacient fallix. Solen tractar persones en malalties congènites si la major part de les manifestacions són neurològiques. Les punciones lumbars també poden ser realisades per estos professionals. Alguns neurólogos desenrollen un interés a subcampos en particular com les malalties cerebrovasculares, els trastorns del moviment, epilèpsia, cefalees, neurologia de la conducta i demència, trastorns del somi, control de dolor crònic, esclerosis múltiple o malalties neuromusculars.
Àrees destacades
Hi ha superposició d'atres especialitats, variant de país en país i inclús en un àrea geogràfica local. El traumatisme craneoencefàlic (ETC) agut és més comunament tractat per neurocirujanos, mentres que seqüeles de traumes craneoencefàlics poden ser tractats per neurólogos o especialistes en rehabilitació mèdica. Encara que els casos d'accident cerebrovascular (ACV) han segut tradicionalment tractats per mèdics internistas o hospitalaris, el sorgiment de neurologia vascular i neurólogos intervencionistes han creat una demanda per a especialistes en ACV.
L'organisació de JHACO centre certificat en accidents cerebrovasculares ha incrementat el paper dels neurólogos en el tractament d'accidents cerebrovasculares en molts centres d'atenció primària, aixina com en hospitals de tercer nivell. Alguns casos de malalties infeccioses del sistema nerviós són tractats per especialistes en malalties infeccioses. La majoria dels casos de mal de cap són diagnosticats i tractats principalment per meges generals, a lo manco els casos menys severs. De la mateixa manera, la majoria dels casos de ciática i atres radiculopatías mecàniques són atesos per meges generals, encara que poden ser enviats a neurólogos o cirugians (neurocirujanos o cirugians ortopédicos). Els trastorns del somi generalment són tractats en unitats multidisciplinar en les que participen neurólogos, neumólogos i psiquiatres. Una paràlisis cerebral és inicialment atesa per pediatres, pero el tractament pot ser transferit a un neurólogo d'adults en acabant de que el pacient alcança una certa edat.
Els neuropsicólogos clínics són usualment consultats per a realisar una evaluació funcional del comportament i funcions cognitives superiors, relacionada en l'assistència en diagnòstic diferencials, la planificació d'estratègies de rehabilitació, el registre de forces i debilitats cognitives, i la medició de canvis en el temps (per eixemple, per a identificar anomalies d'envelliment o duent el progrés d'una demència).
Relacions a la neurofisiología clínica
En alguns països com Estats Units i Alemània, els neurólogos es poden especialisar en neurofisiología clínica, en electroencefalografia, o en l'estudi de la conducció nerviosa, en Electromiografías i potencials evocats. En atres països, és una especialitat independent (per eixemple en el Regne Unit i Suècia).
Superposició en la siquiatria
A pesar de que les malalties mentals són considerades per alguns de ser desórdens neurològics afectant el sistema nerviós central, tradicionalment li les classifica per separat, i són tractades per psiquiatres. En l'any 2002, en una resenya del American Journal of Psychiatry, el professor Joseph B. Martin, decà d'Harvard Medical School i neurólogo de professió, va escriure que: «la divisió en dos categories és arbitrària, a sovint influenciada per creències més que per observacions científiques verificables. I el fet de que el cervell i la ment siguen un solament, fa que esta divisió siga solament artificial de totes formes». Esta perspectiva ha propiciat un progressiu acostament entre abdós especialitats en les últimes dos décades, que finalment es va materialisar en 2004 en el reconeiximent, en Estats Units, de la subespecialidad en «Neurologia de la conducta i Neuropsiquiatría». Actualment, els meges d'esta subespecialidad s'encarreguen de l'estudi, diagnòstic i tractament de les alteracions de la conducta i els trastorns mentals atribuibles a malalties neurològiques.
Les malalties neurològiques a sovint tenen manifestacions psiquiàtriques, com per eixemple psicosis, depressió, mania i ansietat. Estos síndromes neuropsiquiátricos són relativament habituals en pacients en ictus, malaltia d'Huntington, parkinsonismes, malaltia d'Alzheimer, malaltia per cossos de Lewy, malaltia de Pick, encefalitis infeccioses, encefalitis autoinmunes, aixina com en alguns tipos d'epilèpsia, per nomenar solament algunes.
De tots els canvis vinculats en l'edat tenen una enorme importància els que té el sistema nerviós, alguns signes neurològics de l'envelliment són: els signes neurooftalmològics, pèrdua de l'oïment perceptiva progressiva, disminució del sentit de l'olfat i menor extensió del gust, reducció de la velocitat i magnitut d'activitat motora, temps de reacció llent, trastorns de coordinació i agilitat, reducció de la força muscular i aprimament dels músculs, canvis dels reflexos tendinosos i finalment trastorns del sentit de vibració en els dits dels peus i en turmells.
L'emergent camp de la neurologia cosmètica senyala el potencial de teràpies per a millorar qüestions com l'eficàcia laboral, l'atenció en l'escola, i una major felicitat en la vida personal. A pesar de tot, este camp ha donat també lloc a preguntes sobre la neuroética o la psicofarmacología.
↑ 2,02,1Arboix, Adrià (2011). «Lluís Barraquer i Roviralta. Fundador de la neurologia catalana», Història de la neurologia catalana (en català), Barcelona: CPM Associats, pp. 79-83. ISBN 978-84-694-0754-7.
↑Arboix, Adrià (2011). «Inicis de la neurocirurgia a Catalunya», Història de la neurologia catalana (en català), Barcelona: CPM Associats, pp. 229-230. ISBN 978-84-694-0754-7.
↑ (2002) Adams i Victor: principis de neurologia, 2.ª edició, Mèxic: McGraw-Hill Interamericana, p. 4. ISBN 970-10-3830-4.
.jpg){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Neurologia.