Hans Eysenck

Hans Eysenck

Hans Jürgen Eysenck (Berlín, Alemània; 4 de març de 1916 - Londres, Anglaterra; 4 de setembre de 1997) va ser un sicòlec alemà, que va desenrollar casi tota la seua carrera professional en Regne Unit. Se li recorda sobretot pel seu treball sobre la inteligència, la personalitat, i la teràpia conductual, encara que va treballar també en atres temes de la psicologia. En el moment de la seua mort, Eysenck era el sicòlec viu més citat en la lliteratura de les revistes científiques en revisió per parells. Un estudi de 2019 ho va considerar el tercer més controvertit dels 55 investigadors de l'inteligència.

L'investigació de Eysenck pretenia demostrar que certs tipos de personalitat tenien un risc elevat de patir càncer i malalties cardíaques. Els estudiosos han detectat errors i sospites de manipulació de senyes en el treball de Eysenck, i grans rèpliques no han pogut confirmar les relacions que pretenia trobar. Una investigació realisada pel King's College de Londres va considerar que els treballs de Eysenck eren "incompatibles en la ciència clínica moderna".

En 2019, 26 dels seus artículs (tots en coautoría en Ronald Grossarth-Maticek) varen ser considerats "insegurs" per una investigació en nom del King's College de Londres. Catorze dels seus treballs varen ser retractats en 2020, i els journals varen emetre 64 declaracions de preocupació sobre publicacions seues. Rod Buchanan, biógraf de Eysenck, ha argumentat que 87 publicacions de Eysenck deurien ser retractades.

Respecte dels estudis publicats per Hans Eysenck i Ronald Grossarth-Maticek, el sicòlec mèdic holandés Henk van der Ploeg va informar ya en la década de 1990 que diferents versions de les senyes mostraven diferents dates i causes de mort dels participants de l'investigació, lo que sugerix que havien segut adulterats. Hermann Vetter, un estadístic en sèu en Alemània, va descriure senyes que mostren zero casos de càncer de pulmó per a les personalitats de “baix risc”, en una remugada de casos de càncer que apareixen precisament en el punt en el que les puntuacions de personalitat canvien a una categoria de “alt risc”... Va concloure que les senyes varen ser “produïdes artificialment... sense introduir suficient error aleatori sobre ells per a que semblaren més naturals”. Els documents publicats en el curs d'un litigi contra les empreses tabacaleras, que varen finançar part del treball de Eysenck, mostren que inclús alguns estadístics i investigadors de l'indústria varen expressar en privat dubtes sobre els resultats.

Vida

En 1934 es va vore forçat a emigrar de la Alemània nazi, refugiant-se fins a 1939 en França i després en el Regne Unit. Va estudiar en la Universitat de Londres, desplegant les seues funcions com a sicòlec entre els anys 1942 i 1945 en l'hospital londinenc de Mill Hill i, des de 1945, en l'hospital Maudsley dependent de l'Universitat de Londres. Entre 1950 i 1955 va ser director de l'Unitat de psicologia de l'Institut de siquiatria i després, entre 1955 i 1984, cap de càtedra de la carrera de psicologia en l'Universitat de Londres, universitat en la que va rebre el títul de doctor emèrit.

En 1952 va publicar un artícul en el qual referia que l'absència de tractament era igual o encara millor que la psicoterapia psicoanalítica. Açò propulsó l'investigació a nivell científic dels models terapèutics conductista. Generalment se li considerava un gran científic que va demostrar que l'efectivitat de la teràpia conductual té una base empírica demostrada, pero açò s'ha vist opacado per l'eixida a la llum, principalment des de 2019, de la manipulació de senyes en els estudis que Eysenck realisava.

Els seus postulats es troben dins de les aproximacions cap a la psicologia diferencial de la personalitat, derivades d'una fundamentación teòrica prèvia. El seu model estructural és el més important d'entre els factorials biològics i en ell queden clarament senyalats els correlatos que poden servir com a elements de contrast en l'anàlisis de la validea de les teories taxonómicas. Dit «paradigma de la personalitat» és considerat per alguns autors com el més sòlit oferit per la Psicologia. Pel seu afany per promoure el método científic i les #metodologia quantitatives (per eixemple, el anàlisis factorial) dins d'esta ciència, Eysenck ha segut considerat per molts com el pare de la psicologia conductual. Per una atra part, es va mostrar molt crític en la psicologia dinàmica (especialment en el psicoanálisis) i el diagnòstic psiquiàtric.

Els models factorials biològics

El de Eysenck és el model estructural més important desenrollat baix una série de concepcions teòriques prèvies. En ell queda senyalat que els correlatos biològics poden servir com a elements de contrast en l'anàlisis de la validea de les #taxonomia. Les seues idees principals seran:

• Per a descriure la conducta, s'utilisen les traces que caracterisen als individus segons un grau.
• Existixen tipos, o traces, que correlacionan entre sí constituint categories de ranc superior.
• Els tipos es basen en factors constitucionals, genètics o innats.

Abans de l'obtenció de les senyes, Eysenck ya havia postulat les principals dimensions de la conducta humana.

Els quatre temperaments

Un antecedent remot de dit model es troba ya en les teories dels #humor d'Hipócrates i Galeno, que provenen a la seua volta de la teoria dels quatre elements d'Empédocles. Segons estos models de l'Antiguetat, es poden distinguir distintes tipologies de temperament en els individus segons la seua constitució física: sanguíneu (optimiste), flemático (tranquil), melancòlic (depressiu) i colérico (irritable).

El model PEN

En el camp de la psicologia de la personalitat existixen dos corrents: una que afirma que la personalitat consta de tres dimensions o superfactores, de la qual Eysenck va ser el seu major defensor, i un atre, actualment més acceptat, que defén que són cinc. Les tres dimensions que postula el model PEN de Eysenck són la extraversión, el neuroticismo i el psicoticismo. Cada una d'elles està relacionada en lo que Eysenck va considerar els motors de la conducta que són reproducció, conservació i autodefensa respectivament. Ademés va afegir un quart factor, la inteligència, encara que mai ho va vincular a la seua teoria PEN. Cada una d'estes dimensions tenia unes bases biològiques a nivell neuroquímico i estava composta per nou factors o traces.

Extraversión

La extraversión és la dimensió més treballada per Eysenck. Es tracta d'una dimensió bipolar en la que en l'extrem alt es troba la extraversión i en l'atre extrem, el de les puntuacions baixes, trobem l'introversió. Els nou factors d'esta dimensió són la sociabilitat, vivacitat, activitat, asertividad, buscador de sensacions, meninfotisme, dominancia, surgencia (espontaneïtat) i aventurer. Darrere d'esta dimensió estaria el SARA (Sistema d'Activació Reticular Ascendent), que s'encarrega d'activar la corfa cerebral. D'esta manera, les persones en una corfa cerebral molt activada no necessitarien més estimulació i evitarien excessiu contacte social, és dir, serien introvertides i viceversa. Segons Eysenck, esta és la dimensió social.

Neuroticismo (ansietat)

Esta dimensió és tectónica, per lo que únicament trobem una patologia en un dels extrems de la mateixa: el pol alt en el neuroticismo, mentres que en el pol opost es troba el control de les emocions, és dir, la normalitat o estabilitat. Els nou factors de la dimensió són l'ansietat, la depressió, el sentiment de culpa, la baixa autoestima, la tensió, l'irracionalitat, la timidea, la tristor i l'emotivitat. Les bases biològiques d'esta dimensió estan relacionades en l'activació del sistema nerviós autònom. Segons Eysenck, esta és la dimensió emotiva.

Psicoticismo

El psicoticismo va ser l'última dimensió en aparéixer en la seua teoria i la més criticada (de fet, els defensors dels models de 5 dimensions subdividen esta en dos dimensions, l'autocontrol i l'hostilitat). Els nou factors d'esta dimensió són l'agressivitat, la fredor, l'egocentrisme, la impersonalidad, la impulsividad, antisocial, l'absència d'empatia, la creativitat i la rigidea. Les bases biològiques d'esta dimensió, molt manco sòlida que les de les atres dos dimensions, es basen principalment en el metabolisme de la serotonina. Esta dimensió, originalment, es va dissenyar per a detectar tendències psicóticas en la població normal; no obstant, els resultats mostren que l'immensa majoria de la gent puntua extremadament baix en esta escala (normalitat) i que els que puntuen alt no són psicóticos, sino més be psicópatas. També correlaciona positivament en els delincuents. Segons Eysenck, esta és la dimensió impulsiva.

Fundamentación biològica

Les dimensions propostes són concebudes en l'àmbit del temperament, des de lo que Eysenck denomina antecedents distales, relatius als determinants biològics. Per això, estes dimensions estan fonamentades en factors constitucionals de gran rellevància biològica, sent denominades com a traces-font.

Sobre els antecedents proximals, el sistema PEN representa un model causal de la personalitat, de tall biologicista, puix Eysenck situa les bases biològiques de la extraversión i introversió en centres corticales i subcorticales del cervell, dins del sistema nerviós central. Té molt en conte el terme arousal o activació cortical generalisada que, a la seua volta, depén del nivell d'activitat del SARA.

Per a ell, el fonament biològic del neuroticismo es troba en l'activitat del cervell visceral (hipocamp-amígdala, cíngulo, septum i hipotàlem), que produïx un increment de l'activació del sistema nerviós autònom. L'element clau ací és un nivell elevat d'activació del sistema límbico, que es manifesta en un excés d'activació emocional en resposta als estímuls estresantes i situacions amenaçants. Les persones que puntuen baix en Neuroticismo presenten una baixa labilidad del sistema autònom.

Sobre el psicoticismo, l'assunt no està tan clar, pero sí s'expressa que es tracta d'una base genètica important. Esta dimensió es va associar inicialment en bases hormonals, pero recentment s'ha dit que és una associació entre el psicoticismo i diversos factors bioquímics, principalment l'activitat de la serotonina: baixos nivells de 5-HT serien els responsables de la desinhibición que manifesten estos subjectes sobre impulsividad, agressivitat...

Nivell jeràrquic de respostes

Eysenck va determinar una estructura de la personalitat ya que afig un nivell jeràrquic de les respostes, podent-se ordenar el comportament en quatre nivells diferents:

• Respostes específiques (primer nivell): es tracta de respostes donades una volta en una situació particular i que no determinen per sí mateixes la personalitat del subjecte. Per eixemple, situació nova a afrontar o vivències de la cotidianidad.
• Respostes habituals (segon nivell): són respostes donades de manera freqüent en situacions paregudes, s'assemblen a un estil de personalitat. Per eixemple, si es realisa un test de nou, les respostes donades seran semblants.
• Traces (tercer nivell): les respostes habituals donaran lloc a una traça de la personalitat. Estes traces són, per eixemple, sociabilitat, impulsividad, amabilitat, vivacitat...
• Dimensions (quart nivell): es tracta d'un aspecte general que comprén l'agrupació de les traces, aixina es determina la forma de ser. Dins de les dimensions es troben la Extraversión, Neuroticismo i Psicoticismo.

Model de Eysenck en la delinqüència

Segons este model, la conducta delictiva pot considerar-se com un procés d'adquisició de la consciència moral a través del condicionamiento d'estalvi per mig de l'aprenentage clàssic.

La capacitat de condicionalidad va a determinar en el procés d'aprenentage la capacitat per a deprendre una cosa o una atra, sobre esta capacitat va a influir l'excitació tant del Sistema Arousal com del Sistema Límbico.

Les diferències individuals de la personalitat estan relacionades en activació: els subjectes introvertits (major nivell d'activació cortico-reticular mostren major condicionalidad) interiorisen més fàcilment conductes convencionals, al contrari que els extrovertidos que seran més propensos a conductes antinormativas.

Existix també una relació entre el neuroticismo i la conducta delictiva, és com un mecanisme amplificador de la potència de les tendències de conducta del subjecte, per lo que un alt grau de neuroticismo va a interferir en el procés d'aprenentage perque conduirà al extrovertido a vore enfortit els seus hàbits adquirits.

Eysenck hipotetiza que l'individu delincuent tindrà una tendència a ser un individu en altes puntuacions en les tres supradimensiones: Extroversión, Neuroticismo i Psicoticismo.

Senyala que els delinqüents tenen una baixa activació que determinen una menor condicionalidad per lo que senten una necessitat d'estimulació i una gran tolerància al castic. També caracterisa al delincuent com neurótico (alta excitabilidad autònoma).

Evidència empírica

Són molts els estudis realisats sobre la veracitat del model:

• Estudis en realisació EPQ, Eysenck (1976), es varen comparar les puntuacions obtingudes per un grup de 606 presoners varons i un grup de 518 subjectes de control. Senyalava un major nivell en psicoticismo i neuroticismo en institucionalisats i menor extraversión que en els subjectes control.
• Haapasalo (1990), EPQ a 92 varons institucionalisats i 343 adults control. Va constatar que els delinqüents superaven als individus control en psicoticismo i neuroticismo, pero mostraven un menor nivell de extraversión.
• Núñez, Gil i Garrido (1990), en resultats similars als anteriors.

Inicialment s'esperava en estos estudis que els delinqüents tingueren major nivell en les tres dimensions, pero posteriorment es va demostrar que els nivells de extroversión eren més baixos en els subjectes institucionalisats. Es va considerar la possibilitat de que la situació d'encarcerament de lloc a que els subjectes responguen d'un modo introvertit per un canvi en la seua personalitat condicionat per l'internament.

Comparació en atres teories

Models pentafactoriales (Big Five)

Actualment estan més acceptats els models de cinc dimensions i d'ells el que més respal rep és el dels Cinc Grans. Realment el Model dels cinc grans no és un model únic, sino que és un conjunt de models de diferents autors que coincidixen que la personalitat pot ser explicada en cinc factors: la extraversión, l'ansietat (neuroticismo), l'autocontrol o responsabilitat, l'hostilitat/afabilidad i l'intelecte. Aixina que observem com els dos primers són idèntics a dos de les dimensions del model PEN i com el psicoticismo dona lloc a dos noves dimensions, una centrada en el control de les pròpies emocions i l'atra en l'hostilitat o agressivitat. Ademés inclouen dins del model l'intelecte (similar a l'Inteligència, pero més ampli) que ya treball Eysenck sempre per separat del seu model PEN, si ben sempre va reconéixer que l'inteligència era un factor determinant en la personalitat de l'individu.

Model de 16 factors primaris

Es tracta del model elaborat per Raymond Cattell. Encaminat a l'elaboració d'una taxonomia estructural de la personalitat, va arreplegar senyes a partir de tres fonts:

• Les senyes L, provinents de l'observació.
• Les senyes Q, provinents dels autoinformes.
• Les senyes T, provinents de l'evaluació de proves objectives.

Cattell se centra, bàsicament, en un total de 16 traces-font, d'orde primari, arreplegats en 16 escales de caràcter bipolar. Dotze seran provinents de les senyes L. Junt als 16 factors primaris, existixen 4 factors de segon orde: ansietat baixa-ansietat alta, introversió-extraversión, socialisació-super ego i dependència-independència.

Polèmiques i denúncies sobre falseamiento de senyes

Investigacions junt a Ronald Grossarth-Maticek

Un programa d'investigació d'Hans Eysenck portat a terme durant els anys 1980s i 90s pretenia demostrar que certs tipos de personalitat tenien un risc elevat de patir càncer i malalties cardíaques. Els estudiosos han detectat errors i sospites de manipulació de senyes en el treball de Eysenck, i grans rèpliques no han pogut confirmar les relacions que pretenia trobar. Una investigació realisada pel King's College de Londres va considerar que els treballs de Eysenck eren "incompatibles en la ciència clínica moderna".

En 2019, 26 dels seus artículs (tots en coautoría en Ronald Grossarth-Maticek) varen ser considerats "insegurs" per una investigació en nom del King's College de Londres. Açò va dur a 11 revistes de salut mental a retractar durant 2020 numerosos artículs de Eysenck.

Eysenck i Grossarth-Maticek varen publicar estudis sostenint que el càncer i la cardiopatia coronaria són causats principalment per factors psicosocials i pel tipo de personalitat, i que atres factors de risc ben establits, com el tabaquisme, són relativament inocuo. Ademés, varen publicar estudis controlats en els que comparaven a persones tractades per Grossarth-Maticek per mig d'un tractament al que varen denominar "teràpia conductual de novación creativa" (Eysenck i Grossarth-Maticek, 1991) en persones no tractades. D'acort a les seues publicacions, este tractament sicològic va reduir la mortalitat per càncer, cardiopatia coronaria i atres malalties mèdiques en un 50% en els anys posteriors al tractament. En alguns casos es va realisar solament una sessió de teràpia presencial i el restant de biblioterapia, entregant al client fullets per a que lligga en casa.

David Marks senyala que:

“Hi ha múltiples aspectes d'estes afirmacions que són impossibles de creure. Per eixemple, l'afirmació de que la biblioterapia que consistix en llectura casera pot reduir la mortalitat relacionada en malalties humanes en un 50 per cent és totalment impossible de creure. Les senyes estan tan llunt del llímit d'una distribució normal de tamanys d'efecte, que certament mai podrien haver succeït sense error. H. J. Eysenck i R. Grossarth-Maticek llegítimament podrien ser canonizados com a “Sant Hans” i “Sant Ronald” per fer tals milacres si es pogueren provar les seues afirmacions, lo que mai succeirà. Per a la seua eterna vergonya, els intents d'Hans Eysenck de desacreditar els vínculs causals ben establits entre el tabaquisme i el càncer mentres rebia grans sumes de l'indústria tabacalera són un dels enganys més vergonyosos comesos per qualsevol científic del sigle XX.” (Marks, 2019, p. 3)

Efectes de la teràpia d'aversió en pacients homosexuals

Una atra polèmica va ser la participació de Eysenck en desenrollar i promoure la teràpia d'aversió en els anys 70s. La polèmica va sorgir per l'implementació d'este tractament en pacients homosexuals. En eixe moment no existia polèmica sobre que l'homosexualitat anara o no una patologia, es considerava que sí ho era en el manual DSM. La polèmica va aparéixer per les conseqüències que la teràpia conductual d'aversió podia tindre per als pacients. La teràpia consistia en associar imàgens d'activitat homosexual o d'hòmens atractius en descàrregues elèctriques o drogues que induïen malestar i nàusees. Es feya que els pacients observaren les imàgens mentres se'ls induïa el malestar, a lo llarc de vàries sessions, durant mesos.

En 1972, l'activiste pels drets de la comunitat gai Peter Tatchell va ingressar protestant en un simpòsium del London Medical Group en el que Hans Eysenck estava explicant la teràpia d'aversió. Tatchell va sostindre que es tractava d'un método de tortura, i que ell tenia coneiximent de casos de persones homosexuals que s'havien tornat depressius crònics com a conseqüència del tractament d'aversió. D'acort a Georg Rolls:

“Encara que Eysenck i atres defensors de la teràpia d'aversió afirmaven taxes de “curació” de fins al 50 per cent, estes afirmacions mai varen ser respalades satisfactòriament. Inclús hi ha reportes de que els pacients que quedaven asexuals per la teràpia eren contats entre els tractaments exitosos. Molts psiquiatres varen abandonar l'us de la teràpia d'aversió no per alguna preocupació ètica pels seus pacients o perque pensaven que tal tractament era inhumà, sino perque pensaven que simplement no funcionava. S'ha documentat que alguns hòmens homosexuals que es varen sometre a teràpia d'aversió han sofrit greus efectes sicològics a llarc determini, com a depressió, desesperació i intent de suïcidi.” (Rolls, 2015, p. 204)

Actualment s'ha reportat de manera més general que la teràpia d'aversió no fa que les persones gais es tornen heterosexuals com abans se sostenia, i que esta teràpia causa problemes greus com a depressió i trastorn d'estrés postraumático a les persones homosexuals.

En 2017, Wendy Burn, la presidenta del UK Royal College of Psychiatrists, va demanar disculpes públiques a la comunitat gai pel tracte al que varen ser somesos durant els 1970s. Burns va sostindre que "no hi ha paraules que puguen reparar el dany que es va fer a estes persones".

Investigació sobre l'efectivitat de la teràpia conductual vs. atres teràpies sicològiques

Eysenck, sent sicòlec, era no obstant un opositor a la psicoterapia. Ell diferenciava clarament entre la psicoterapia i la teràpia conductual, sent d'acort a ell solament esta última científica i, per açò, efectiva. Des dels anys 1950s Eysenck va afirmar en varis artículs i llibres que la psicoterapia no produïx millores en les psicopatologías i inclús pot ser amoladora en alguns casos (Eysenck, 1952, 1961, 1966, 1987, 1991).

En les seues publicacions, Eysenck va comparar les taxes de millora de pacients neuróticos que van a psicoterapia en les de millora espontànea del mateix tipo de pacients, i va concloure que la psicoterapia –incloent al psicoanálisis, als enfocaments eclèctics de psicoterapia i a tots els enfocaments no conductista– no produïxen cap millora i els seus efectes són iguals als del no tractament. En un artícul de 1952 a on va analisar 24 estudis, Eysenck va sostindre que aparentment, mentres més els pacients mentals van a sessions de psicoterapia, menys milloren (Eysenck, 1952).

Atres investigadors varen trobar resultats oposts a lo sostingut per Eysenck.

En una publicació de 1971, Bergin va analisar els mateixos 24 estudis que Eysenck havia abordat en 1952, pero va aplegar a conclusions distintes. D'acort a Bergin, els mateixos pacients que Eysenck havia estudiat en realitat sí es varen beneficiar de forma substancial de la psicoterapia.

Durant els anys 1980s la teràpia cognitiu-conductual, que havia segut creada en les décades anteriors per Albert Ellis, Aaron Beck i atres especialistes, cada volta va tindre més influència en l'àmbit de la salut mental. No obstant, Eysenck es va opondre a les innovacions introduïdes en la consideració de les variables cognitives i dels pensaments, lo que situava a la teoria conductista en un marc teòric més ampli que l'incloïa i transcendia. Hans Eysenck era un partidari de que la teràpia sicològica estiguera fortament vinculada a la teoria conductista, i s'oponia a les distintes formes de psicoterapia per considerar-les no científiques. Al mateix temps, va respondre a les crítiques dels psicoterapeutas cognitius a la teràpia conductual “pura”:

“Existix una creència generalisada de que els terapeutes conductuales “assumixen que lo que succeïx subjetivamente dins del pacient és irrellevant i que lo únic que importa és cóm es comporta”… Els terapeutes cognitius conductuales, com Beck (1976), Ellis (1974) i Mahoney (1977), declaren que la teràpia conductual és simple i mecanicista, i que la teràpia conductual estàndar pansa per alt els pensaments i sentiments… Estes nocions són errònees i carixen de substància.” (Eysenck, 1987, p. viii)

“El principal reclam de la teràpia conductual d'un estatus científic més alt que la psicoterapia sempre ha segut la seua voluntat d'intentar provar les seues afirmacions per mig d'experiments clínics reals i d'amprar comparacions empíriques entre diferents tipos de tractament per a establir la superioritat d'un sobre els demés. Els sicòlecs cognitius han tornat a les pràctiques més antigues dels psicoanalista i psicoterapeutas, tots fent afirmacions sense proporcionar proves de que estes afirmacions estiguen realment justificades” (Eysenck, 1987, p. 15)

Un dels artículs en que Eysenck va sostindre estes posicions va ser Creative Novation Behaviour Therapy as a Prophylactic Treatment for Cancer and Coronary Heart Disease, publicat en 1991 junt a Ronald Grossarth-Maticek. Allí els autors presenten una série de resultats i estadístiques comparant les taxes de mortalitat per malalties mèdiques com el càncer i la cardiopatia coronaria de pacients tractats en teràpia conductual i d'aquells que havia anat a un psicoanálisis o a alguna atra forma de psicoterapia no conductual. Despuix de presentar els seus resultats, conclouen:

“L'impressió general que donen estos estudis en seguritat deu ser que el psicoanálisis i atres psicoterapias similars tenen una influència negativa en la supervivència, en comparació a les teràpies a curt determini que tenen poca o cap influència en la supervivència, mentres que la teràpia conductual té una influència molt positiva en la supervivència.” (Eysenck & Grossarth-Maticek, 1991, p. 28)

“De fet, existix bona evidència de que inclús en els casos de trastorn mental, el psicoanálisis a sovint causa un dany considerable (Mays i Franks, 1985). Un model teòric per a explicar estos resultats negatius del psicoanálisis i de la psicoterapia en general ha segut presentat en un atre lloc (Eysenck, 1985); s'aplicaria igualment be en el camp psicosomático que en el camp purament psiquiàtric.” (Eysenck & Grossarth-Maticek, 1991, p. 29)

Este últim artícul en especial és problemàtic lloc que, si ben atres investigadors en l'àmbit de la psicoterapia havien trobat resultats contraris als reportats per Eysenck, este artícul en específic ha segut objecte d'un cuestionamiento més fonamental, ya que presenta una série de senyes que han segut denunciats com fabricats, fraudulents i manipulats de forma delliberada, d'acort a l'investigació del King’s College London i a autors com Anthony Pelosi, David Marks i uns atres. Concretament, este artícul en específic és part d'una série de publicacions de Eysenck que han segut retractades en els anys recents per les revistes a on inicialment varen aparéixer.

Obres (selecció)

• Estudi científic de la personalitat (1952)
• Usos i abusos de la psicologia (1957)
• La dinàmica de l'ansietat i histerisme (1957)
• Les bases biològiques de la personalitat (1967)
• Manual de la personalitat anormal (1967)
• Raça, inteligència i educació (1971)
• L'estudi experimental de les teories freudianas (1973)
• Sexe i personalitat (1976)
• La rata i l'diván (1979)
• Inteligència i lluita de la ment (1981)
• Un model per a l'inteligència (1982)
• Decadència i caiguda de l'imperi Freudiano (1985)
• Les causes i contes de la criminalitat (1988)
• Rebel en causa -autobiografia d'H.J. Eysenck- (1990)
• Traces de personalitat i conducta antisocial i delictiva (2003)

Vore també

• Base biològica de la personalitat
• Psicologia
• Personalitat
• Teoria de la traça

Enllaços externs

Hans Eysenck en Viquidites.