Galeno

Archiu:Galenus.jpg

Galeno

Claudio Galeno Nicon de Pérgamo (Plantilla:Lang-grc, Galēnos; Pérgamo, 129-Roma, c. 201/216), més conegut com Galeno, va anar un mege, cirugià i filòsof grec del Imperi romà. Considerat un dels més complets investigadors mèdics de la Edat Antiga, els seus punts de vista varen dominar la medicina europea a lo llarc de més de mil anys en camps com la anatomia, la fisiologia, la patologia, la farmacologia i la neurologia, aixina com la filosofia i la llògica.

Galeno es va formar baix influència grega i a l'ampar d'un dels majors temples dedicats a Esculapio (Asclepios). Va estudiar medicina en dos seguidors d'Hipócrates: Estraconio i Sàtir, i encara despuix va visitar les escoles de medicina d'Esmirna, Corinto i Aleixandria. Finalment va viajar a Roma, a on la seua fama com a mege de gladiadores li va dur a ser elegit mege de l'emperador Marco Aurelio.

En la Edat Mija, els escrits d'anatomia de Galeno es varen convertir en el pilar dels estudis universitaris dels meges medievals, pero per la caiguda del Imperi romà d'Occident en el V estos varen acusar un evident estancament intelectual. No obstant, en el Imperi bizantí i en el califato abasí es varen continuar estudiant i aportant alvanços. Algunes de les idees de Galeno eren incorrectes, puix mai va disseccionar un cos humà pels tabús sobre esta pràctica en la societat grecorromana. Pese a açò, també va realisar aportacions notables: va corregir l'error d'Erasístrato, qui creïa que les artèries duyen aire, i és considerat un dels primers experimentalistas de la medicina. En el medievo els professors i estudiants de medicina de Bolonya varen començar a disseccionar cossos; Mondino de Luzzi (c. 1275-1326) va redactar el primer llibre conegut d'anatomia basat en #dissecció humanes.

Se li va donar el nom de Claudio en l'Edat Mija, pero açò sembla ser un error historiográfico que es va subsanar en la Edat Moderna, quan els seus texts varen guanyar una renovada acceptació. En la década de 1530, el anatomista i mege de Brusseles Andrés Vesalio va començar a traduir del grec al llatí molts dels texts de Galeno i la seua influent publicació d'anatomia, De humani corporis fabrica (1543), va estar profundament influïda per l'obra del mege grecorromano.

Biografia

Primers anys: 129-161

Galeno va nàixer en Pérgamo —actual Bergama, en Turquia—, en l'any 129, en el sí d'una família adinerada. El seu pare, Elio Nicón, que ademés d'arquitecte era terratinent, ho va educar cuidadosadament en el pensament estoico, potser en el propòsit de fer del seu fill un filòsof. Galeno, des de molt jove, es va interessar per una gran varietat de temes, agricultura, arquitectura, astronomia, astrologia, filosofia, fins al moment en el que es va concentrar en la medicina.

Es diu que el seu pare li va inclinar cap als estudis de mege despuix de somiar una nit en Esculapio, deu de la medicina, que li va predir el destí del seu fill.

Aixina, als vint anys Galeno es convertix en therapeutes (discípul o soci) del deu Asclepio en el Asclepeion de Pérgamo durant quatre anys, a on iniciaria els seus estudis de medicina. Despuix abandonaria el temple per a anar a estudiar a Esmirna i a Corinto. En estos primers anys pren contacte en l'obra del célebre mege Hipócrates de Cos, que seria el seu principal referent a lo llarc de la seua carrera.

Galeno completaria els seus estudis en Aleixandria, Egipte, l'antiga capital dels Tolomeos i principal centre cultural del Mediterràneu. Galeno deprendria ací l'importància dels estudis anatòmics i fisiològics per a la medicina, i entraria en contacte en l'obra d'importants anatomistas com Herófilo i Erasístrato.

Va retornar a Pérgamo, en 157, en enterar-se de la mort del seu pare, que li va llegar una gran fortuna. Allí va treballar com a mege en l'escola de gladiadorés durant tres o quatre anys. En este periodo adquirix experiència en el tractament dels colps i ferides. Anys més vesprada parlaria de les ferides com les «finestres en el cos».

Anys posteriors: 162-217

A partir de 162 va viure en Roma, la capital imperial, en a on va escriure numeroses obres, demostrant d'eixe modo públicament el seu coneiximent de l'anatomia. Conseguix una gran reputació com a mèdic expert i conta en una nutrida clientela. Un dels seus pacients va ser el cònsul Flavio Boecio, qui ho va introduir en el tribunal i va acabar sent mèdic en la cort de l'emperador Marco Aurelio i el seu corregente Lucio Vero. Durant un breu periodo va retornar a Pérgamo 166-169, fins a ser cridat per Cómodo (fill de Marco Aurelio).

Durant la seua estància en la cort Galeno va ser testic d'importants acontenyiments, com l'arribada de la cridada pesta antonina —que va descriure i va relatar en les seues obres—, les Guerres marcomanas, l'assessinat de Cómodo, la guerra civil i l'arribada al tro de Septimio Sever.

Degut a que en l'antiga Roma la dissecció de cadàvers estava prohibida per la llei, Galeno va realisar estudis disseccionant animals com a porcs o mones. Açò va conduir a que tinguera certes idees equivocades sobre el cos humà. Galeno va passar el restant de la seua vida en la cort imperial, escrivint i portant a terme experiments. Va fer viviseccions de molts animals en la finalitat d'estudiar la funció dels renyons i de la mèdula espinal.

Va escriure fonamentalment en grec, ya que en la medicina de l'época tenia molta més reputació que el llatí. Segons els seus propis testimonis, va utilisar a vint escribientes per a anotar les seues paraules. En 191, un incendi va destruir algunes de les seues obres. La seua principal obra, Methodo medendi —sobre l'art de la curació—, va eixercir una enorme importància en la medicina durant quinze sigles.

La data de la seua mort s'ha estimat tradicionalment entorn a l'any 201, basant esta conjectura en referències de el Plantilla:SIGLE, del lèxic de Sua. No obstant, atres experts retarden la data de la seua mort fins a 216.

El gran prestigi del que va gojar, no solament en Roma, es va deure en part a la seua gran activitat lliterària, en més de quatrecents texts, dels que nos han aplegat uns cent cinquanta, principalment a través de traduccions de gran mèrit en l'época pero llimitada fiabilitat. En 2015 es va descobrir un palimpsesto de la seua obra Dels preparats i els poders dels remeis simples, que s'espera tire llum sobre alguns característiques de l'autor.

L'obra de Galeno es basa en la tradició hipocrática, a la que unix elements del pensament de Platón i Aristóteles, que rep a través de l'estoïcisme de Posidonio. Ademés, va tindre una excelent formació que li va permetre conéixer en profunditat les distintes escoles mèdiques del moment i afegir a tot això les seues contribucions originals.

La seua fisiologia, per eixemple, es basa en les idees aristotèliques de naturalea, moviment, causa i finalitat, en l'ànima com a principi vital segons les idees de Platón, que distinguia entre ànima concupiscible —en sèu en el fege—, ànima irascible —en el cor— i ànima racional —en el cervell—.

Fisiologia galénica

Fisiologia general galénica

S'entén per «Fisiologia general» l'estudi dels conceptes bàsics de la teoria del món clàssic sobre el funcionament del cos: virtuts, operacions i esperits.

Un esperit —spiritus, terme llatí que traduïx el grec pneuma—, per a la fisiologia antiga, és una matèria sutilísima que posa en funcionament els òrguens d'una cavitat. El concepte d'esperit en la medicina clàssica, per tant, no es contrapon de forma excloent al de matèria, sino que els esperits són una forma especial —i especialment sotil— de matèria.

Per a Galeno, i a partir d'ell per a tota la medicina antiga, els esperits s'agrupen en tres tipos, corresponents als tres tipos d'ànima —entenent per ànima, psyché, el principi del moviment i dels canvis en els sers vius—:

• L'esperit (pneuma) natural —que els filòsofs solien denominar «esperit vegetal o vegetatiu»— corresponent a l'ànima concupiscible. Té la seua sèu en el fege, que és l'orgue fonamental de l'abdomen per als clàssics; des del fege, l'esperit natural es difondria per les venes, que, segons la concepció clàssica, partirien del fege cap a tot l'organisme. L'esperit natural és el responsable de les diverses funcions o facultats (dynámeis) dels òrguens de l'abdomen. Les funcions de l'abdomen són precisament lo que un fisiólogo antic denominava les seues virtuts —el terme «virtut» ve de vis, que significa força, i que equival en llatí al grec dy´namis. Per tant, els esperits són els que desencadenen les virtuts dels òrguens, i les virtuts s'identifiquen en les forces que fan funcionar als òrguens. Les virtuts dels òrguens abdominals van a ser les funcions vegetatives, és dir, les funcions pròpies dels vegetals: nutrició i creiximent. Ademés, en l'abdomen estan els òrguens de la reproducció, virtut —o funció, o facultat— que també realisen els vegetals. D'acort en açò, les virtuts (forces posades en acció pels esperits) van a ser propietats dels distints òrguens (el renyó, per eixemple, té una virtut atractiva de la sanc i atres expulsiva de l'orina). L'unió d'un conjunt de virtuts que es combinen entre sí forma una operació —com la purificació de la sanc en eliminació de l'orina—. L'operació és per tant l'acció que realisa un determinat orgue, i pot incloure vàries virtuts coordinades. Les virtuts abdominals —cada una d'elles corresponent a un orgue— es classifiquen en principals —digestió, creiximent i generació— i secundàries —atractiva o apetitiva, retentiva, conversiva, expulsiva o excretiva—. L'aliment és deglutido, digerit i assimilat —i els residus són eliminats— gràcies a estes virtuts. Hi ha també virtuts psíquiques en sèu en l'abdomen: virtuts concupiscibles —relatives al desig— que funcionen per parells: amor-odie, desige-abominació, goge-tristor…
• L'esperit (pneuma) vital: localisat en el tórax, l'orgue fonamental del qual és el cor —i que ademés inclou els pulmons—. Correspon a l'ànima irascible, de la que són pròpies les virtuts o facultats (dynámeis) vitals. L'esperit vital seria responsable de les virtuts i operacions que mantenen la vida: la respiració, el clapit cardíac i el pols. —Este últim no era per als antics simplement la transmissió del clapit cardíac, sino una força o virtut pròpia de la paret arterial, la virtut pulsífica, distinta de la virtut del clapit cardíac—. Tradicionalment la mort es determinava per la cessació d'estes funcions toràciques —i es concebia com la desaparició de l'esperit vital—. El pneuma o spiritus vital es desplaçaria per les artèries a partir del cor. Pero aixina com el clapit és la funció del cor, el pols és la funció de les artèries —és una vis per es, una força autònoma— i la respiració és la funció dels pulmons. Estes són les virtuts o facultats (dynámeis) vitals principals, sent les secundàries les mateixes que en el cas de l'abdomen —l'atractiva dels pulmons sobre l'aire, la expulsiva del cor sobre la sanc, etcétera—. També en el tórax hi hauria, per als antics, virtuts psíquiques: les anomenades virtuts irascibles, com lo serien l'ira, l'audàcia i el seu opost el temor, o l'esperança i la desesperació. A partir del cor, l'esperit vital es transmetria a tot l'organisme a través del sistema arterial.

• L'esperit (pneuma) animal, que és el superior, en sèu en el cervell, i les virtuts del qual i operacions més complexes, de caràcter mental, serien les característiques del ser humà. Este tercer tipo de pneuma es desplaçaria des del cervell als diferents òrguens per l'interior dels nervis. Correspon a l'ànima racional. Este tercer tipo de virtuts —o facultats, dynámeis— animals es dividiria en varis tipos: aferentes —sensitivas, que reben sensacions a través dels òrguens dels sentits— i eferentes —motores, que governen el moviment dels músculs—. Hi ha ademés virtuts intermiges, centrals o ordenadoras, que tenen lloc en el sistema nerviós central: l'imaginació, la raó i la memòria. En la fisiologia general galénica és també molt important el concepte de calor innata, essencial per a la vida. La seua sèu és el cor, des del qual es difon per tot l'organisme a través del pols. El combustible a partir del com es produiria esta calor innata és l'aliment i la respiració té, en relació en ell, una funció refrigerante.

Fisiologia especial galénica

La concepció clàssica de les principals funcions del cos humà pot ser exposta a partir de lo que ocorreria en ingerir un aliment. Actuarien, en primer lloc, la virtut de la boca de mastegar i la d'engolir, complementades per la virtut del estòmec d'atraure l'aliment; l'interacció de totes estes virtuts formaria l'operació de deglutir.

Per mig de la virtut conversiva de l'estòmec, els aliments deglutidos són convertits en quilo.

Els processos als que és somés l'aliment en l'estòmec i intestí es denominen primera digestió. Les successives #digestió que es van a produir aniran separant lo pur de lo impuro, i cada una d'elles produirà uns residus que seran eliminats, purificant aixina el restant. Els restants de la primera digestió seran les heces fecals.

El quilo —els aliments purificats per la primera digestió— serà transportat al fege —a través de les venes mesentèriques i porta— i sofrix allí una segona digestió, de la qual sorgixen els #humor —el fege és per tant el laboratori en que es gesten els quatre #humor, i fonamentalment la sanc, a partir de l'aliment ya transformat en quilo—. La segona digestió produïx també els seus residus, que aniran als renyons i s'eliminaran per l'orina.

La bilis negra o atrabilis, un dels #humor produïts en el fege, va en gran part al bazo. Una atra part, mesclada en la sanc recent creada en el fege, es distribuïx per les venes —és la sanc venosa—. Per a la medicina galénica, el sistema venoso té el seu orige en el fege i es ramifica a partir d'ell —i no del cor—. El fege, orgue essencial de l'abdomen, és la font de les venes, que distribuïxen per tot l'organisme la sanc venosa —que per dur mescla de #humor tindrà un color distint de la sanc arterial, que és més pura—.

A través de la vena cava aplegaria també sanc des del fege a l'aurícula dreta i d'ahí al ventrícul dret a on trobaria dos possibilitats: una part travessaria el tabic interventricular, a través d'uns supòsits poros, passant al ventrícul esquerre; el restant aniria als pulmons per lo que cridaven la «vena arteriosa» —l'actual artèria pulmonar—. Esta sanc que des del ventrícul dret es dirigiria al pulmó, serviria per a alimentar-ho —i per tant no retornaria al cor—.

Hi hauria també unes «artèries venosas» —les actuals venes pulmonars—) que anirien del pulmó a l'aurícula esquerra. Estes artèries venosas no durien sanc —la que va aplegar al pulmó es va quedar en ell, no hi ha circulació pulmonar en la fisiologia antiga—. Lo que durien les «artèries venosas» és pneuma, l'esperit que el pulmó extrauria de l'aire en inspirar. El pneuma que passa de l'aurícula al ventrícul esquerre troba allí la sanc que va passar des de l'atre ventrícul pels poros.

En el ventrícul esquerre el pneuma purifica la sanc i la fa més sotil; els rebujos d'esta nova purificació de la sanc s'expulsen per mig de la espiración. Esta sanc pneumatizada —que hui es diu sanc oxigenada— es distribuïx a través del sistema arterial a tot l'organisme. En les distintes parts del cos es troben anastomosis o comunicacions arterio-venosas en les que es mesclaran els dos tipos de sanc —la sanc venosa procedent del fege i la pneumatizada que ve del ventrícul esquerre—. La mescla de #sanc es transvasará i, ya fòra de les artèries i venes, es solidificará progressivament alimentant i fent créixer els distints membres del cos en convertir-se en la matèria que els constituïx —que és, en última instància, una solidificació dels #humor—. Aixina la sanc es transforma en les distintes parts del cos i per tant no retorna al cor. Esta transformació de la sanc en parts del cos és la tercera digestió, els residus de la qual s'expulsaran a l'exterior en forma de suor, pèls, ungles, etc.

També al cervell, com al restant dels òrguens, aplegaria la sanc, distribuint-se en la cridada repte mirabile —una ret arterio-venosa de les meninges que de fet existix en els porcs, pero no en els hòmens—. Allí la tercera digestió o cocció de la sanc donaria com a producte una matèria sutilísima gràcies a la qual podrien funcionar les virtuts més espirituals i típicament humanes de la vida de relació —les facultats anímiques—. Els desperdicis corresponents a esta digestió s'expulsarien a l'exterior a través dels òrguens dels sentits: llaganyes, cerumen de l'oït, mucosidades nassals, etc.

Aportes de Galeno a la medicina

• Va demostrar cóm diversos músculs són controlats per la mèdula espinal.
• Va identificar sèt parells de nervis craneals.
• Va demostrar que el cervell és l'orgue encarregat de controlar la veu.
• Va demostrar les funcions del renyó i de la bufa.
• Va demostrar que per les artèrias circula sanc, i no aire —com pensaven Erasístrato i Herófilo—.
• Va descobrir diferències estructurals entre venas i artèries.
• Va descriure les vàlvulas del cor.
• Va descriure diverses malalties infeccioses —com la pesta dels anys 165-170— i la seua propagació.
• Va donar gran importància als métodos de conservació i preparació de fàrmacs, base de l'actual farmàcia galénica.
• El seu tractat Sobre el diagnòstic dels somis (De Dignotione ex Insomnis Libellis, en llatí) descriu els somis —és dir, les ensoñaciones— i afirma que estos poden ser un reflex dels padecimientos del cos.

Eponimia

• El cràter llunar Galen —segons la grafia anglesa— du este nom en la seua memòria.

Vejau també

• Forma galénica

Fonts

Les obres de Galeno figuren en el «corpus galénico».

• Algra K (ed.) The Cambridge History of Hellenistic Philosophy. Cambridge University Press, 2005. ISBN 978-0-521-25028-3
• Boudon-Millot V (ed. and trans.) Galien: Introduction générale; Sur l'ordre de ses propres livres; Sur ses propres livres; Que l'excellent médecin est aussi philosophe Paris: Els Belles Lettres. 2007, ISBN 978-2-251-00536-2
• Boylen M. Galen. Internet Encyclopedia of Philosophy
• Brodersen K. Galenos, Die verbrannte Bibliothek: Peri Alypias. Marix, Wiesbaden 2015, ISBN 978-3-7374-0962-9
• Debru A. "Galen on Pharmacology: Philosophy, History, and Medicine : Proceedings of the Vth International Galen Colloquium", Lille, 16–18 March 1995 Brill, 1997, ISBN 978-90-04-10403-7
• Dunn PM. Galen (AD 129–200) of Pergamun: anatomist and experimental physiologist. Arch Dis Child Fetal Neonatal Ed. 2003 Sep;88(5):F441–443.

• Everson S. (ed.) Language. Cambridge University Press, 1994, ISBN 978-0-521-35795-1
• French RK. Medicine Before Science: The Rational and Learned Doctor from the Middle Ages to the Enlightenment. Cambridge University Press, 2003. ISBN 978-0-521-00761-0
• Gleason MW. Shock and Awe: The Performance Dimension of Galen’s Anatomy Demonstrations. Princeton/Stanford Working Papers in Classics January 2007
• Gleason MW. Making Men: Sophists and Self-Presentation in Ancient Rome. Princeton 1995
• Hankinson RJ (ed.) The Cambridge Companion to Galen. CUP 2008 ISBN 978-0-521-81954-1
• Hankinson R.J. Cause and explanation in ancient Greek thought. Oxford University Press, 1998, ISBN 978-0-19-924656-4
• Houston, George W. (2003). “Galen, His Books, and the Horrea Piperataria at Rome”. Memoirs of the American Academy in Rome 48: 45–51. University of Michigan Press. doi:10.2307/4238804.
• Johannes Ilberg. "Aus Galens Praxis. Neue Jahrbücher für dones Klassische Altertum", Geschichte und Deutsche Literatur 15: 276–312, 1905
• Hakim Syed Zillur Rahman (ed.). Jawami Kitab Al-Nabd Al-Saghir by Galen (2007), Ibn Sina Academy of Medieval Medicine & Sciences, Aligarh, Índia; ISBN 978-81-901362-7-3
• Hakim Syed Zillur Rahman (ed.). Kitab fi Firaq al Tibb by Galen (2008), Ibn Sina Academy of Medieval Medicine & Sciences, Aligarh, Índia; ISBN 978-81-906070-1-8
• Hakim Syed Zillur Rahman (ed.). Kitab al Anasir by Galen (2008), Ibn Sina Academy of Medieval Medicine & Sciences, Aligarh, Índia; ISBN 978-81-906070-2-5
• Hakim Syed Zillur Rahman (ed.). Kitab al Mizaj of Galen (2008), Ibn Sina Academy of Medieval Medicine & Sciences, Aligarh, Índia, ISBN 978-81-906070-3-2
• Kotrc RF, Walters KR. "A bibliography of the Galenic Corpus. A newly researched list and arrangement of the titles of the treatises extant in Greek, Latin, and Arabic". Trans Stud Coll Physicians Phila. 1979 December;1(4):256–304
• Mattern SP. Physicians and the Roman Imperial Aristocracy: The Patronage of Therapeutics. Bulletin of the History of Medicine. Vol. 73, N.º 1, estiu de 1999, pp. 1–18.
• Metzger BM. New Testament Studies: Philological, Versional, and Patristic. Brill, 1980, ISBN 978-90-04-06163-7
• Muhaqqiq M. Medical Sects in Islam. al-Tawhid Islamic Journal, vol. VIII, No.2
• Nutton V. "Roman Medicine, 250 BC to AD 200, and Medicine in Clapix Antiquity and the Early Middle Ages", in Lawrence C.(ed.) The Western Medical Tradition: 800–1800 A.D. 1995
• Nutton V. Ancient Medicine. Routledge, 2004, ISBN 978-0-415-08611-0
• Osler W. The Evolution of Modern Medicine 1913. Plain Label Books 1987. Chapter II: Greek Medicine
• Peterson DW. "Observations on the chronology of the Galenic Corpus". Bull Hist Med 51(3): 484, 1977
• Siegel RE. Galen's System of Physiology and Medicine, Basel 1968 (this text is not regarded highly by most Galen scholars)
• Siegel RE. Galen on Sense Perception, His Doctrines, Observations and Experiments on Vision, Hearing, Smell, Taste, Touch and Pain, and Their Historical Sources. Karger, Basel 1970 (this text is not regarded highly by most Galen scholars)
• Siegel RE. Galen on Psychology, Psychopathology, and Function and Diseases of the Nervous System 1973 (this text is not regarded highly by most Galen scholars)
• Smith WG. Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. J Walton 1849
• Stakelum JW, Galen and the Logic of Proposition, Rome, Angelicum, 1940
• Taylor HO. Greek Biology And Medicine. Marshall Jones 1922. Chapter 5: The Final System – Galen

• Temkin O. Galenism: Rise and Decline of a Medical Philosophy. Cornell University Press, Ithaca 1973
• The Cambridge Ancient History: Second Edition. XI The High Empire A.D. 70–192 Cambridge University Press, 2000, ISBN 978-0-521-26335-1
• Thesaurus Linguae Graecae: TLG
• van der Eijk P. Medicine and Philosophy in Classical Antiquity: Doctors and Philosophers on Nature, Soul, Health and Disease. Cambridge University Press, 2005, ISBN 978-0-521-81800-1
• Watson PB. Marcus Aurelius Antoninus. Harper & brothers, 1884

Bibliografia

• (2010) De l'us de les partixes (en és), Editorial Gredos. Madrit. ISBN 978-84-249-1732-6.
• (2003) Sobre les facultats naturals: les facultats de l'ànima seguixen els temperaments del cos, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2395-2.
• (2002) Procediments anatòmics (en és), Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2367-9.
• (2002) Tractats filosòfics i autobiogràfics, Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2342-6.
• (1997) Sobre la localisació de les malalties (en és), Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-1888-0.
• Boudon-Millot, V. Introduction Générale, Sur L’ordre de ses Propres Livres, Sur ses Propres Livres, Que L’excellent Médecin est Aussi Philosophe Paris: Els Belles Lettres, 2007.
• Garcia Ballester, Luis. 2002. Galen and Galenism. Theory and Medical Practice from Antiquity to the European Renaissance. Collected Studies Séries 710. Aldershot, UK: Ashgate Variorum.
• Gilbert, N. Ward. 1960. Renaissance Concepts of Method. New York: Columbia University Press.
• Gill, Christopher, Tim Whitmarsh, and John Wilkins, eds. 2012. Galen and the World of Knowledge. Cambridge, UK: Cambridge Univ. Press.
• Kudlien, Fridolf, and Richard J Durling. 1991. Galen's Method of Healing: Proceedings of the 1982 Galen Symposium. Leiden: I.J. Brill.
• Lloyd, G. I. R. 1991. Methods and Problems in Greek Science. Cambridge: Cambridge University Press.
• Mattern, Susan P. 2013. The Prince of Medicine: Galen In the Roman Empire. New York: Oxford University Press.
• Nutton, Vivian. 2004. Ancient Medicine. London and New York: Routledge.
• Rocca, Julius. 2003. Galen on the Brain: Anatomical Knowledge and Physiological Speculation in the Second Century A.D. Studies in Ancient Medicine 26. Leiden, The Netherlands, and Boston: Brill.
• Rosen, Ralph M. 2013. “Galen on Poetic Testimony” In Writing Science: Medical and Mathematical Authorship in Ancient Greece. Edited by M. Asper, 177–189. Berlin: De Gruyter.
• Rosen, Ralph M. 2013. “Galen, Plat, and the Physiology of Eros." In Eros Edited by I. Sanders, C. Carey and N. Lowe, 111–127. Cambridge: Cambridge University Press.
• Sarton, George. 1954. Galen of Pergamon. Lawrence: University of Kansas Press.
• Schlange-Schöningen, H. Die römische Gesellschaft bei Galen. Biographie und Sozialgeschichte (= Untersuchungen zur antiken Literatur und Geschichte, Bd. 65) Berlin: de Gruyter, 2003
• Walzer, Richard. 1949. Galen On Jews and Christians. London: Oxford University Press.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Galeno.
• Galeno, sinopsis de la seua pròpia obra sobre polsos.
• Llista d'obres de Galeno [2] archivat en Wayback Machine. en el Corpus Medicorum Graecorum, en manuscrits, edicions modernes i traduccions.
• Koiné i aticismo en Galeno, De antidotis: Senyes per a un estudi llingüístic.

• Texts de Galeno en grec i en francés, en introducció i anotacions en este idioma, en el lloc de Philippe Remacle (1944-2011). Els números blaus entre corchetes són ròtuls actius que servixen per a canviar d'un idioma a un atre.
• Simeón Set (XI): Refutació d'algunes doctrines de Galeno.
  • Text francés, en anotacions en este idioma, en el lloc de Philippe Remacle: trad. de Charles Victor Daremberg (1817-1872); Imprimerie Impériale (hui, Imprimerie Nationale),^[3] París, 1853.
• Sobre les facultats naturals: text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).