Personalitat

Personalitat

Plantilla:Modele de personalitat de cinc factors La personalitat és un constructo sicològic. Es referix al conjunt de les característiques psíquiques d'una persona les quals determinen la seua manera d'actuar davant circumstàncies particulars. El concepte engloba el patró de comportaments, actituts, pensaments, sentiments i repertori conductual que caracterisa a una persona. Té una certa persistència i estabilitat a lo llarc de la seua vida, de tal modo que les manifestacions d'eixe patró en les diferents situacions posseïxen algun grau de predictibilidad.

Història del concepte

El concepte de «personalitat» prové del terme «persona», denominació que s'utilisava en el llatí clàssic per a la caraça que portaven els actors de teatre en l'antiguetat. No obstant, ya en eixe llavors es parlava en un sentit ampli i figurat de «persones» per a referir-se als rols, és dir a «com quí» o «representant a quí» actuava un determinat actor teatral despuix de la seua caraça. El concepte paulatinament es va transferir a atres esferes de la societat, més allà del teatre, pero en la Roma antiga, «persones» eren solament els ciutadans, jurídicament proveïts de drets (en contrast en els esclaus que no eren considerats persones, ya que no podien decidir sobre el seu propi actuar, ni menys encara deliberar sobre el dels demés). El concepte estava inicialment molt restringit a aquells ciutadans poderosos, que gojaven d'honra i prestigi i que, en respecte a la seua dignitat, eren els únics posseïdors de drets ciutadans.

En l'arribada de l'Era Cristiana, el concepte de persona canvia de significat per a poder significar el dogma de la Santíssima Trinitat (Deu és un només sobre la naturalea, pero trinat en persones) i el dogma de l'Encarnación (la segona Persona de la Trinitat va assumir una naturalea humana sense deixar de tindre una naturalea divina). Esta unió es realisa "en la persona". Aixina, persona passa a significar, segons la definició clàssica del filòsof cristià Boecio a la substància individual de naturalea racional, i segons Tomás d'Aquino al "subsistente distint en naturalea intelectual". Es diferencia a la naturalea, que significa una essència comuna a molts (per eixemple, "home") de la persona que designa a l'individu d'eixa naturalea en lo que té de pròpiament individual. Est és el concepte de persona que ha passat en algunes modificacions a voltes, fins als nostres dies, i que fonamenta que tot individu de naturalea humana és persona, independentment de les seues circumstàncies biogràfiques, genètiques, socials o econòmiques, i és un individu dotat d'una especial dignitat. En els filòsofs escolàstics, la paraula personalitat ("personalitas") s'utilisava per a designar aquella perfecció posseint la qual un determinat individu és persona.

En el transcurs dels sigles, el concepte de «persona» es va ser transformant gradualment en un més general fins a aplegar utilisar-se en el sentit coloquial actual, és dir, pràcticament com a sinònim de «ser humà». En el context d'este desenroll conceptual, l'aparició de l'adjectiu «personal» va facilitar el desenroll del substantiu «personalitat», utilisat per a designar la totalitat de característiques «personals» que interactuen dinàmicament entre sí per a produir aquell estil relativament estable de desenvolverse individual i socialment que un individu posseïx.

No deu confondre's el concepte de persona en el de personalitat. Mentres que el primer designa a l'individu en la seua totalitat, el segon designa un aspecte seu, el conjunt organisat de les seues disposicions a l'operació.

Definició de la personalitat

En tractar-se d'un concepte bàsic dins de la psicologia, a lo llarc de l'història ha rebut numeroses definicions, ademés de les conceptualisació més o menys intuïtives que ha rebut. Alguns autors han organisat i classificat estes definicions en grups.

La definició de personalitat pot variar depenent de la teoria, d'una manera senzilla, es tracta de la forma de pensar, sentir, comportar-se que té cada persona i és relativament estable en el temps, és dir, nos permet predir les accions d'una persona davant certes situacions.

Una d'estes teories, la teoria conductual, considera que la personalitat és igual a la conducta, és dir no solament parlem de comportament observable sino també de cognició. Una atra teoria, com la sistemàtica, diu que la personalitat s'establix per mig de les nostres relacions en la família.

La personalitat es constituïx a partir dels 18 anys i esta influenciat per una maduració biològica i l'experiència social en major part. Tot això fa que la teua forma de ser es constituïxca, encara que hi ha algunes traces que poden canviar en l'edat, ya siga fer-se més sòlits, o tot lo contrari. Alguns dels factors que poden canviar la nostra personalitat són els traumes, l'incidència de la vida com pot ser la mort, el naiximent, la parella, migrar, els accidents, el canvi d'edat, i els colps (Phineas Gage).

La personalitat pot sintetisar-se com el conjunt de característiques o patró (UCCELLI) de sentiments, emocions i pensaments lligats al comportament, és dir, els pensaments, sentiments, actituts, hàbits i la conducta de cada individu, que persistix a lo llarc del temps front a distintes situacions distinguint a un individu de qualsevol un atre fent-ho diferent als demés. La personalitat persistix en el comportament de les persones congruents a través del temps, encara en distintes situacions o moments, otorgant alguna cosa únic a cada individu que ho caracterisa com a independent i diferent. Abdós aspectes de la personalitat, distinció i persistència, tenen una forta vinculació en la construcció de l'identitat, a la qual modela en característiques denominades traces o conjunts de traces que, junt en atres aspectes del comportament, s'integren en una unitat coherent que finalment descriu a la persona. Eixe comportament té una tendència a repetir-se a través del temps d'una forma determinada, sense que vullga dir que eixa persona es comporte de modo igual en tots els casos. És dir, la personalitat és la forma en que pensem, sentim, nos comportem i interpretem la realitat, mostrant una tendència d'eixe comportament a través del temps, que nos permet afrontar la vida i mostrar-nos el modo en que nos veem nosatres mateixos i al món que nos rodeja. Nos permet reaccionar davant eixe món d'acort al modo de percepció, retro-alimentant en eixa conducta en la nostra pròpia personalitat. Cada persona en nàixer ya té la seua pròpia personalitat en certes característiques pròpies, que en el pas del temps més el factor ambiental i les circumstàncies és com es definirà eixa persona. La personalitat serà fonamental per al desenroll de les demés habilitats de l'individu i per a l'integració en grups socials.

Segons Gordon Allport la personalitat és "la organisació dinàmica dels sistemes psicofísicos que determina una forma de pensar i d'actuar, única en cada subjecte en el seu procés d'adaptació al mig".

Desmembrando eixa afirmació trobem que:

• L'organisació representa l'orde en que es troba estructurada les parts de la personalitat de cada subjecte.

• Lo dinàmic es referix a que cada persona es troba en un constant intercanvi en el mig que només s'interromp en la mort.
• Els sistemes psicofísicos fan referència a les activitats que provenen del principi immaterial (fenomen psíquic) i el principi material (fenomen físic).
• La forma de pensar fa referència a l'alvertent intern de la personalitat.
• La forma d'actuar fa referència a l'alvertent extern de la personalitat que es manifesta en la conducta de la persona.
• I és única en cada subjecte per la naturalea caòtica en el que el cervell organisa les sinapsis.

Traces de personalitat segons Gordon Allport

• Esgarre cardinal: una característica única que dirigix bona part de les activitats d'una persona.
• Traces centrals: Com l'honestitat i la sociabilitat, per lo general van de cinc a 10 en qualsevol persona.
• Traces secundàries: Característiques que incidixen en el comportament en moltes menys situacions i eixercixen menys influència que les traces centrals o cardinals.

"Les traces oferixen una explicació clara i senzilla de les #consistència conductuales de les persones permetent comparar fàcilment a una persona en una atra. Les traces són característiques de la personalitat i comportaments consistents que es manifesten en diferents situacions. La teoria de les traces busca explicar, en forma senzilla, les #consistència en el comportament dels individus."

Fonaments de la Personalitat segons Gordon Allport

Gordon Allport va indicar que podem considerar a la constitució física, el temperament i l'inteligència com els "materials" de la personalitat, encara que experimenten en els anys una llenta maduració. Parlem d'estos elements com els materials en bruto perque depenen en gran part (encara que no exclusivament) de lo que s'ha rebut per herència. Dels tres, la constitució física és la més visiblement lligada a l'herència (d'un modo complex), pero hi ha proves de pes que recolzen la creència que de també el temperament i l'inteligència estan genèticament determinats. Duent l'argumentació més llunt, podem preguntar-nos si la fonamental associació entre la constitució corporal i el temperament és una correlació innata o es deu a les experiències de la vida. Considerem l'eixemple d'un chicon marcadament prim i més dèbil que els seus companyers. No servix per als deports i si es baralla li toca sempre perdre. ¿Qué ocorrerà? Es desenrollara en ell un modo de ser tens, reservat, inhibit, introvertit. No podem demostrar que és únicament l'experiència de la vida lo que explica la correspondència entre la constitució corporal i el temperament, pero és provable que influïxca en això.

És necessari incloure l'inteligència entre els materials de la personalitat, perque l'inteligència està d'algun modo estretament relacionada en el sistema nerviós central, que pertany al cabal hereditari de l'individu junt en el sistema neuroglandular subjacent a la constitució corporal i al temperament. Difícilment podria explicar-se de quants modos pot diferir el sistema nerviós entre dos individus en el moment de nàixer. Existixen àmplies variacions en el número de cèlules cerebrals, en la seua disposició, metabolisme, conductivitat, conexió i disponibilitat per a l'us. Quan les combinacions són favorables, l'individu està dotat d'elevada inteligència; si són desfavorables l'inteligència serà baixa; si existixen condicions mixtes, els resultats són intermijos.

Teories de la personalitat

Teoria conductual de la personalitat

Considera que la personalitat és igual a conducta; parlant no només del comportament observable, sino també de cognició.

Teoria psicodinámica de la personalitat

La conducta d'una persona és el resultat d'una série de forces sicològiques que operen dins de l'individu i que per lo general es donen fòra de la consciència.

Segons esta teoria les personalitats de cada individu es conformen per tres estructures:

1. Denominat això, es troba #present en el naiximent i és inconscient, s'interessa en satisfer els desijos del chiquet en la finalitat d'evitar el dolor.
2. La segona estructura va ser denominada per Freud com el Yo, el que es troba entre lo conscient i lo preconsciente i que busca satisfer els desijos de l'això en el món extern.
3. Súper yo, la persona en aplegar a l'edat adulta ya no solament busca la satisfacció de desijos sino que escomença a entrar en joc el component moral.

Freud planteja que la personalitat es desenrolla en la mida en que una persona conseguix satisfer els desijos sexuals durant el curs de la seua vida; abordant-se en 5 etapes psicosexuales:

1. Etapa oral. Es comprén entre el naiximent fins als 18 mesos, caracterisant-se bàsicament perque el chiquet obté plaure a través de succionar el pit de la mare i mastegar els aliments mesos més tart.
2. Etapa anal. Es comprén dels 18 mesos als 3 anys, ací el plaure del chiquet està concentrat en l'ano i ho experimenta a partir de l'expulsió i retenció de heces fecals.
3. Etapa fàlica. Comprén dels 3 als 6 anys, els chiquets escomencen a descobrir els seus genitals, apegándose més al progenitor del sexe contrari mentres que experimenten sentiments de rivalitat en el progenitor del mateix sexe.
4. Etapa latencia. Des dels 6 fins als 12 o 13 anys, Freud creïa que ací l'interés pel sexe disminuïx i els chiquets poden jugar en els atres chiquets del mateix sexe sense experimentar dificultats. Dels 13 anys en avant, Freud descriu l'etapa genital, moment en el qual es desperten els impulsos sexuals permetent que l'adolescent satisfaça tots els desijos reprimits durant la chiquea.

Teoria d'enfocaments cognitius-socials de la personalitat Bandura

Artícul principal → Albert Bandura.

Teoria que destaca l'influència de les #cognició de la persona, pensaments, sentiments, expectativa i valors en la determinació de la personalitat.

Teoria integradora de la personalitat

Segons la Teoria Integradora, la personalitat no podrà llimitar-se a la descripció única del temperament, caràcter o inteligència, sino que deurà incloure els tres aspectes.

Model dels Cinc Grans

Artícul principal → Modele dels Cinc Grans.

Actualment, i per una llarga investigació i acumulació de coneiximents durant anys, s'accepta com a model més propenc al constructo de Personalitat el Model dels Cinc Grans, en el qual es considera que els factors que subyacer a la personalitat són la Extraversión, Neuroticismo, Amabilitat, Obertura a l'Experiència i la Responsabilitat.

La teoria Integradora de la Personalitat conseguix agrupar totes aquelles definicions sobre personalitat, originant aixina una definició àmplia sobre El model de les 5 grans.

Model dels Sèt Factors

Propost per Cloninger, es va propondre quatre dimensions de temperament, que reflectixen una tendència innata a respondre a estímuls constants a lo llarc del temps, i per un atre costat, es varen propondre tres dimensions de personalitat, que reflectixen diferències individuals i no llineals entre el desenroll del temperament i les experiències de vida en interacció, tots els quals són crucials. en el desenroll de la personalitat.

Teoria fenomenológica de la personalitat

Esta teoria es basa en l'idea de que el ser humà té una motivació positiva, capaç de desbloquejar nivells superiors de funcionament depenent de la seua evolució vital. Segons Carl Rogers la realitat depén de la percepció que cada persona tinga sobre la mateixa, per lo que la seua conducta es vorà influenciada per elements interns com l'evaluació d'experiències i la tendència a la realisació. La tendència a la realisació és la capacitat que té el ser humà de desenrollar el seu potencial a partir de les capacitats en les que naix.

Definicions aditivas i integradores

Les definicions aditivas serien aquelles definicions de la personalitat que la veuen com la suma d'un conjunt de característiques. Les integradores donarien un pas més, en emfatisar el caràcter organisat i estructurat d'esta adició. Les definicions dels anys 1930 i 1940 anaven en este sentit. Henry Murray seria un autor que va donar una definició aditiva i Hans Eysenck, qui va apostar per l'alvertent integrador.

En concret, Hans Eysenck va propondre un model de la personalitat estructurat en tres dimensions (extraversión, neuroticisme i psicoticisme). Per les inicials d'estes tres dimensions se li ha cridat el model PEN. Este model té una fundamentación psicométrica (anàlisis factorial).

Definicions jeràrquiques

Estes definicions admeten l'estructura integrada dels elements que conformen la personalitat, pero en preponderancia d'uns elements sobre uns atres. Dins d'estes teories, autors psicoanalíticos varen propondre una estructura superior determinant fonamental de la conducta de l'individu: el superyó. Des de teories sicològiques científiques es va propondre la necessitat d'actualisació. Eixemple d'estes teories serien les de Floyd Allport.

Definicions d'ajust al mig

Estes definicions també partixen d'una integració d'elements, que per a alguns autors, com Walter Mischel s'organisarien segons l'entorn en el que es trobara l'individu.

Pero la personalitat no solament consistix en la forma en que un individu es presenta o és percebut pels demés; la personalitat està conformada per certes traces que conformen patrons en la forma en que l'individu percep i es relaciona en l'ambient i les demés persones, pero també conseguixc mateixa , i que es posa de manifest en una àmplia gama d'actituts i encara de pensaments, tant socials com a personals.

Atres definicions

En un discurs dirigit a Sicòlecs (1957), davant la gran multiplicitat de definicions disponibles, el Papa Pío XII propon la següent definició de personalitat: "L'unitat psicosomática de l'home en quant determinada i governada per l'ànima".

Estudis

L'estudi científic de la personalitat, seguint als sicòlecs nortamericans Carver & Scheier (1997), comprén dos grans temes: el funcionament intrapersonal (intrapsíquico o simplement psiquisme) i les diferències individuals. El funcionament intrapersonal fa referència a l'organisació psíquica -interna, privada i no observable directament- que cada persona construïx en forma única durant el transcurs de la seua vida; este camp comprén els grups de teories psicoanalíticas (Sigmund Freud, Melanie Klein) i fenomenològiques (Carl Rogers). Les diferències individuals són el conjunt de característiques o traces que diferencien a una persona de les demés; a esta aproximació li corresponen les teories de les traces (Hans Jurgen Eysenck, Raymond Cattell) i les conductuales (John Watson, B. F. Skinner, Albert Bandura). Conceptualment és possible contrapondre el constructo "individualitat", propost per autors com Alberto Merani (1979), al de diferències individuals.

Un model de factors primaris

R. B. Cattell va propondre un model estructural a partir de l'anàlisis lèxic del idioma anglés. Va arreplegar més de 4000 vocables relatius a disposicions estables de la conducta (en la seua majoria formava parells d'antònims).

Una volta arreplegats, els va agrupar en 160 grups, afegint 11 més corresponents a térmens derivats de la lliteratura sicològica prèvia. A partir d'ells, Cattell va aplegar a 16 traces font, en els que va elaborar el qüestionari 16 PF.

El model ha segut criticat per contindre massa factors.

Un model de tipos (eixemple d'Hans Eysenck)

Hans Eysenck va propondre un model de la personalitat estructurat en tres dimensions (extraversión, neuroticisme i psicoticisme). Per les inicials d'estes tres dimensions se li ha cridat el model PEN. Este model té una fundamentación psicométrica (anàlisis factorial). Eysenck també va incorporar una quarta dimensió que és l'inteligència general o factor g.

Este model de personalitat és jeràrquic. En el primer nivell es troben les accions, les reaccions emocionals o les #cognició específiques. En el segon nivell, tenim els actes, les emocions o les #cognició habituals. El tercer nivell està compost per les traces. Finalment, en el quart nivell estan les dimensions.

L'entrevista estructural d'Otto Kernberg

L'evaluació de la personalitat pot fer-se a través de diferents tècniques, i una d'elles és l'entrevista estructural que propon l'autor Otto Kernberg. Este tipo d'entrevista es va elaborar per a portar a terme l'evaluació de l'organisació estructural interna del pacient i deu realisar-se en 1 o 2 sessions, en un màxim de 3. D'esta manera, les estructures de la personalitat que propon este autor són les següents:

• Personalitat normal: el pacient no presenta característiques que concorden en cap trastorn de personalitat.
• Personalitat de tipo neurótico: engloba els trastorns de personalitat menys greus.
• Personalitat de tipo limítrof: engloba els trastorns de personalitat més severs.
• Personalitat de tipo psicótico: són característiques que, en cas de donar-se, fan possible deduir que la persona no presenta un trastorn de personalitat.

En els resultats obtinguts es pot fer una valoració sobre el pronòstic del pacient per a poder elaborar aixina el tractament més adequat. Esta entrevista es dividix en 3 fases:

• Fase inicial: en ella s'evaluaran tots els síntomes que presente el pacient per a comprovar si són compatibles en la presència d'algun trastorn de la personalitat. Es preguntarà al pacient per qué ha solicitat ajuda i qué és lo que espera obtindre d'estes sessions. En estes respostes, el entrevistador pot escomençar a fer-se una idea de l'organisació estructural interna del pacient.
• Fase mija: Els aspectes en els que es profundisarà en la realisació de l'entrevista per a comprovar l'estructura de la personalitat són:

• Identitat del yo: cal comprovar si la persona té un concepte correcte i realiste de sí mateix i de la realitat que li rodeja, mencionant els aspectes positius i negatius de tots ells (família, amics, entorn laboral, vida en parella…).
• Juí de realitat: l'objectiu és identificar si existixen o no alucinacions i evaluar el seu comportament i conductes dins de l'àmbit social.
• Mecanismes de defensa: segons el tipo de mecanismes utilisats, pot tractar-se d'un tipo de personalitat neurótica, llímit o psicótica.

• Fase de terminació: es comunicarà al pacient que l'entrevista ha conclós. Despuix s'explicarà al pacient quin és la conclusió despuix de l'entrevista i quin seria el tractament més beneficiós per a ell. També cal resoldre qualsevol tipo de dubte que el pacient tinga sobre el tractament o en qüestions que no li hagen quedat lo suficientment clares.

Influències de l'ambient en la personalitat

S'ha demostrat que les traces de personalitat són més maleables per les influències ambientals de lo que els investigadors creïen originalment. Les diferències de personalitat prediuen l'ocurrència d'experiències de vida.

Un estudi ha demostrat cóm l'entorn de la llar, específicament els tipos de pares que té una persona, poden afectar i molejar la seua personalitat. L'experiment de la "situació estranya" de Mary Ainsworth va mostrar cóm reaccionaven els bebés quan la seua mare els deixava #solo en una habitació en un estrany. Els diferents estils de apego, etiquetats per Ainsworth, varen anar Segur, Ambivalent, Evasivo i Desorganisat.  Els chiquets que tenien un apego segur tendixen a ser més confiats, sociables i confiats en la seua vida quotidiana. Es va informar que els chiquets que eren desorganisats tenien nivells més alts d'ansietat, ira i comportament de risc.

La teoria de la socialisació grupal de Judith Rich Harris postula que els grups de parells d'un individu, en lloc de les figures paternes, són la principal influència de la personalitat i el comportament en l'edat adulta. Els processos intragrupales i intergrupales, no les relacions diàdiques com les relaciones pare-fill, són responsables de la transmissió de la cultura i de la modificació ambiental de les característiques de personalitat dels chiquets. Per lo tant, esta teoria apunta a que el grup de parells representa l'influència ambiental en la personalitat d'un chiquet més que l'estil dels pares o l'ambient de la llar.

En l'artícul escrit per Viviana Lemos nos demostra cóm factors socioculturals incidixen en la personalitat. Un dels principals components en el seu estudi és analisar cóm la pobrea afecta la personalitat de l'individu. L'artícul expon vàries enquestes realisades a chiquets de diferents sectors pobres i rics i mostra cóm la pobrea influïx en la personalitat del chiquet negativament. Al no tindre accés a educació, menjar i atres recursos, els chiquets pobres són vulnerables a tindre una personalitat en traces negatives. Per mig d'estadístiques i qüestionaris realisats, l'estudi mostra la realitat i cóm és la personalitat dels chiquets que viuen en països pobres en comparació a uns atres que no són pobres. L'estudi va ser administrat per a vore de qué forma la pobrea afecta a l'individu, buscar maneres per a que es millore i tindre una millor calitat de vida. «Tenint en conte que els factors disposicionales i socioambientales no són elements separats, sino que deuen ser vists holísticament, com a sistema persona-mig que funciona com una totalitat»,

En consonancia con això, s'ha observat que les traces específiques prediuen events estresantes més de vida.

Vore també

Base biològica de la personalitat Caracteriología Egoisme moral Esquizofrènia Locus de control Mecanisme de defensa Temperament Teories de la personalitat

Test de personalitat Personalitat autoritària Personalitat integradora Personalitat llímit Trastorns de personalitat Psicologia Psicologia de les actituts Psicologia de la personalitat

Bibliografia

• Sally (2006) dimensions de la personalitat
• Montaño Sinisterra, M., Palaus Cruz, J., & Gantiva, C.  (2009). Teories de la personalitat. Un anàlisis històric del concepte i la seua medició. Psychologia. Alvanços de la disciplina, 3(2), 81-107.

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Personalitat en el Viccionari. Personalitat en Viquidites.