Anar al contingut

Narcissisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
'Narciso, de Caravaggio. Un héroe beocio el mit de la qual precavía als chicons a evitar ser cruels en els seus amants.

El narcissisme[1] és un tipo de personalitat caracterisat per tindre una preocupació excessiva cap a un mateix i les pròpies necessitats, a sovint a costa d'uns atres.[2][3]

En térmens psicoanalíticos s'ha definit com l'amor que es dirigix un subjecte a sí mateixa.[4]

Pren el seu nom del mit grec de Narciso, qui es va enamorar de la seua pròpia image reflectida en l'aigua i va caure en intentar besar-la, morint aixina ofegat.[5]

El narcissisme existix a lo llarc d'un continu que va des de l'expressió normal de la personalitat fins a una expressió anormal.[6]

Mentres que molts sicòlecs creuen que un grau moderat de narcissisme és normal i saludable en els sers humans, hi ha també formes més extremes, observables de manera particular en persones que són egocèntriques en excés o que tenen un trastorn mental tal com el trastorn narcissiste de la personalitat, en el que la tendència narcissista s'ha tornat patològica,[6][7] i resulta en una deterioració funcional i una discapacitat psicosocial.[8]

Com senyalen Grapsas i cols. (2020), els narcissistes solen creure que són superiors a uns atres i considerar-se mereixedors d'un tractament especial sense que hagen fet res per a obtindre-ho, ademés d'esforçar-se en impressionar a atres persones, arreglant-se per a atraure la seua atenció, alardeando sobre sí mateixos i sobre els seus talents i habilitats, i al mateix temps mostrant-se combatius, beligerants, ofensius, despreciativos i intimidantes.[9] Aixina, si be es pot aludir a una série de traces pròpies de la personalitat normal, el narcissisme pot també manifestar-se com una forma patològica extrema en alguns desórdens de la personalitat, com el trastorn narcissiste de la personalitat, que el pacient sobrestima les seues habilitats i té una necessitat excessiva d'admiració i afirmació.

En el seu us coloquial designa un enamorament de sí mateix o vanitat basat en l'image pròpia o ego. La psicologia humanista considera que el narcissisme ànet llògic coincidix en una autoestima baixa o errònea.[10]


Aspectes conceptuals

Des del punt de vista sicològic i social, es pot distinguir un significat psicogenético o psicoevolutivo: el narcissisme com un escaló necessari i ubic del desenroll de la personalitat. Andrew P. Morrison, professor de Siquiatria de la Facultat de Medicina de l'Universitat Harvard, defén que, en els adults, una raonable cantitat de narcissisme sà permet equilibrar la percepció individual de les pròpies necessitats en relació en els atres.[11]

Existix ademés el narcissisme patològic, diagnòstic d'ús habitual en siquiatria i de connotacions negatives. Est designa una traça de la personalitat caracterisat per una baixa autoestima acompanyada d'una exagerada sobrevaloracó de l'importància pròpia i d'un gran desig d'admiració pels demés. En el DSM-IV (Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, quarta edició), de l'Associació Nortamericana de Siquiatria, existix un subapartat dins dels trastorns de personalitat denominat trastorn narcissiste de la personalitat (TNP), el qual s'entén com una disfunció greu de la personalitat.

Fòra de l'àmbit sicològic, els térmens narcissisme i narcissiste són freqüentment utilisats peyorativamente i denoten vanitat, presunció o egocentrisme.

Aplicat a un grup social, s'utilisa freqüentment per a denotar elitisme o indiferència a la difícil situació dels demés. En les situacions de discussió, no obstant, estos térmens s'utilisen per a dibuixar paralelismes entre les queixes sobre comportaments centrats en un mateix i el trastorn de personalitat narcissista més que cap a l'autoestima sana.


El mit de Narciso

El relat més conegut sobre el mit grec de Narciso, el nom de la qual és l'ètim del terme narcissisme, és el que el poeta romà Ovidi (43 a. C. - 17 d. C.) va relatar en el seu tercer llibre de Les metamorfosis.

La tragèdia comença a gestar-se ya des de la concepció del chiquet Narciso, ya que ell és frut de la violència sexual. El deu-ric Cefiso, despuix de raptar i violar a la náyade Liriope, va engendrar en ella a un jove d'esplèndida bellea, a qui varen donar per nom Narciso. Quan se li va preguntar si el recent naixcut tindria una llarga vida, Tiresias, l'sabio capaç de predir el futur, va contestar crípticamente: «Sí, sempre i quan mai es conega a sí mateixa».

A lo llarc de la seua vida, Narciso va a provocar en hòmens i dònes —mortals i deus— grans passions, de les quals no assumix responsabilitat per la seua incapacitat per a amar i per a reconéixer a l'atre. Segons el relat de Ovidio, entre les jóvens ferides pel seu amor estava la nimfa Eco, qui havia disgustat a Hera i, per això, esta li havia condenat a repetir les últimes paraules de tot quant se li diguera. Eco va ser, per tant, incapaç de parlar-li a Narciso del seu amor per ell, pero un dia, quan ell estava caminant pel bosc, va acabar apartant-se dels seus companyers. Quan Narciso va preguntar: «¿Hi ha algú ací?», Eco acontenta va respondre: «Ací, ací». Incapaç de vore-la amagada entre els arbres, ell li va cridar: «¡Veuen!». Despuix de respondre: «Veuen, veuen», Eco va eixir d'entre els arbres en els braços oberts. Narciso cruelment es va negar a acceptar el seu amor. Tentat per Afrodita, en contemplar la seua image en l'espill de la superfície de l'aigua, va sentir una fascinació per la seua pròpia image, de la que no va poder sostraure's. No podia tocar ni abraçar en ser que vea reflectit en l'aigua, pero tampoc podia apartar la seua vista d'ell. En una atra versió del mit, un dels menyspreats per Narciso es queixa als deus i Némesis, la deesa de la venjança, s'encarrega de castigar el seu orgull.

De qualsevol modo, Narciso, subyugado per la bella image de sí mateixa que li tornava el riu, es va retraure de tota possible relació amorosa en atres sers, i inclús d'atendre les seues pròpies necessitats bàsiques, i el seu cos es va ser consumint per a terminar convertit en la flor narciso, una flor tan bella com embriagante. Mentrestant, Eco, assut de melancolia, es va retirar a una cova a on el seu cos també es va consumir. D'ella va quedar solament una veu sense forma que repetix, en la lluntea, l'última frase o sílaba que es pronuncie.


El narcissisme en la psicologia moderna

Com senyalen Miller i cols. (2021), l'investigació sicològica en la primera i segona década del XX ha determinat que el narcissisme està compost d'a lo manco dos dimensions distinguibles:

a) el «narcissisme ostentoso» o «narcissisme pomposo» (en anglés, grandiose narcissism; a voltes cridat en «espanyol «narcissisme de pell grossa»), caracterisat per traces tals com l'arrogància, el sentir-se mereixedor d'un tractament especial (sense que s'haja fet res per a meréixer-ho), la busca de l'atenció d'uns atres, majors autoestima, gregarisme, agressió i conductes antisocials, idees més comunes de que s'és popular, major pren de riscs i una aproximació interpersonal freda i de suma zero (és dir, l'idea de que deuen sempre «guanyar» a costa d'uns atres),[12] i
b) el «narcissisme vulnerable» (en anglés, vulnerable narcissism; a voltes cridat en «espanyol «narcissisme de pell fina»), associat en egocentrisme, autoestima baixa i variable o contingent (és dir, autoestima que canvia d'acort en l'aprovació d'uns atres o en comparacions socials), desconfiança cap a uns atres, afecte negatiu general i durador, i aïllament social.[12]

D'acort en estes investigacions recents, els dos tipos de narcissisme compartixen un mateix factor, el cridat antagonisme, rivalitat o l'idea de que s'és mereixedor d'un tracte especial, traça que apareix en els dos tipos de narcissisme, i que té que vore en la tendència a ser arrogant, cruel, deshonesto, creure's en privilegis, explotador i cínic.[12] No obstant, d'acort en esta investigació, els dos tipos de narcissisme diferixen en térmens d'atres dos factors: en el narcissisme ostentoso prima el factor que ha segut cridat extraversó agéntica, admiració o pomposidad' ', i que té que vore en el seu asertividad, liderage, alta autoestima, i la tendència a ser proactivo, mentres que en el narcissisme vulnerable prima el factor cridat neuroticisme narcissiste o vulnerabilitat, i té que vore en una autoestima més fràgil i dependent de l'opinió d'uns atres o la comparació en ells, emocionalidad negativa o disregulacó emocional, i experiències de vergonya i atres emocions relacionades en sentir-se cohibido o jujat.[12] D'acort en Miller i cols., no deu pensar-se que narcissisme és lo mateix que una alta autoestima, en tant esta pot ser alta o baixa en el narcissisme vulnerable depenent de les opinions d'atres persones o de la comparació que la persona narcissista fa de sí mateixa sobre atres persones,[12] i inclús en el narcissisme ostentoso la correlació en l'alta autoestima és baixa.[12]

Contrari a hipòtesis psicodinámicas i de la psicologia humanista,[10] investigació recent sugerix que no existix major evidència que sugerixca que una alta autoestima «explícita» ocorre de manera simultànea en una baixa autoestima «implícita» (o «subconscient») en narcissistes.[13]

Una atra explicació que s'ha sugerit —des de la psicologia evolucionista— per a entendre la génesis dels comportaments narcissistes, en particular els de el narcissisme ostentoso, és que el narcissisme té que vore en conseguir un major estatus social, de manera que estes persones tendix a buscar situacions que ho incrementen. Presten més atenció a claus ambientals relacionades en l'estatus, reaccionen més emocional i conductualmente a evaluacions de tals claus i a les seues pròpies evaluacions de si poden o no elevar el seu estatus.[14][9]


El narcissisme en el psicoanálisis

Artícul principal → Narcissisme (psicoanálisis).


El neurólogo austríac Sigmund Freud (1856-1939), pare del psicoanálisis, va discutir el concepte de narcissisme en el seu ensaig Introducció del narcissisme (de 1914).[15]

En psicoanálisis, s'entén per narcissisme una forma d'estructuració de la personalitat i una etapa del desenroll del ser humà. Distinguixen els psicoanalista dos tipos de narcisimo. El primer és el narcissisme primari dels primers mesos de l'existència, a on el chiquet dirigix tota les seues energies a la satisfacció de les seues necessitats. D'una manera general, es referix, en el terme de narcissisme primari al moment en que el chiquet es pren a sí mateixa com a objecte d'amor, abans d'elegir objectes externs. Tot el seu erotisme o energia libidinal és autodirigida i el món exterior no existix.

El narcissisme secundari és un concepte que referix en l'extensa obra freudiana a dos idees distintes:

  • a) Una forma de designar estats mentals patològics (narcissisme esquizofrènic, per eixemple, o en la neurosis narcissiste, que és el modo com Freud va denominar inicialment les psicosis, també a lo que hui es cridaria depressió majors o endògenes) a on l'investidura libidinal que prèviament estava posada en objectes recau ara, regresivamente, sobre el yo.
  • b) Una estructura estable (Yo realitat definitiu), a on no hi ha psicosis, perque existix equilibri des del punt de vista econòmic (fluix d'energia psíquica libidinal). Les investidura (catexis) estarien repartides armónicamente entre els sistemes i els objectes; des del punt de vista tòpic es pot afirmar que el component estructural «ideal del yo» i superyó definitiu es generen a partir del cridat sepultament del complex de Edipo.


Narcissisme patològic

Artícul principal → Trastorn narcissiste de la personalitat.


Com senyala el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals en la seua quinta edició (DSM-5, de 2013), moltes persones altament exitoses mostren traces de personalitat que poden ser considerats narcissistes, pero quan tals traces són inflexibles, maladaptativos, persistents, i causen una deterioració funcional o un distrés subjectiu significatius, poden considerar-se un trastorn narcissiste de la personalitat.[16]

En tant tals traces narcissistes poden fer a una persona altament popular, no és rar que persones que tenen este trastorn no ho vegen com alguna cosa que deteriora funcionalmente les seues vides,[17] si ben la seua confiança excessiva pot dur a que eviten prendre riscs per a evitar possibles fracassos, i poden trobar problemes a l'hora d'entaular amistats o de treballar cooperativamente en uns atres per la seua incapacitat de tolerar que uns atres estiguen en desacort en les seues opinions, els contradiguen o els critiquen.[17]


Epidemiologia

S'estima que en la població general la prevalença a lo llarc de la vida és del 1 %, i en les poblacions clíniques està entre el 2 i el 16 %. Aproximadament 6 de cada 10 persones diagnosticades són varons.[18] Este trastorn es desenrolla típicament en la joventut o en la adultez primerenca, i per al seu diagnòstic es requerix que els síntomes apareguen en una varietat de situacions socials i tendixquen a no canviar en el temps.[17]


Fisiopatologia clínica

Resulta desconcertante per a molts el fet de que el narcissiste solga exhibir una aparent autoestima formidable i, socialment, aparega com una persona molt segura, sabedora de lo que vullgues i completament resolta. En realitat, en això el narcissiste està camuflant el seu buit intern, la seua carència real d'autoestima. En l'infància primerenca d'estos individus es troba a sovint una actitut indiferent o que tendix a menysvalorar a l'individu per part dels seus progenitors, la qual cosa els deixa una inseguritat que tracten de compensar per mig d'una autoevaluacó exagerada, irreal i inflada (Baumeister, 1996).

Alguns clínics expliquen la personalitat narcissista sobre la base d'una carència emocional primerenca produïda per una mare o pare emocionalment fret o indiferent o en una agressivitat encoberta cap al seu fill (Piñuel, 2007).

La conseqüència és que els narcissistes necessiten mirar-se contínuament en l'espill dels demés per a saber quí són i, en descobrir una pèssima image de sí mateixos, es veuen en la necessitat d'ocultar-la i amagar-la. Desenrollen llavors en compensació una image artificialment sobrevalorada fins a lo patològic. Les persones inteligents, sanes, que es percatan de la artimaña, o que simplement són més valioses o agraciades que elles, es convertixen llavors per al narcissiste en una amenaça per a eixa image artificial en la que el narcissiste sustenta la seua autoestima, per lo que el seu comportament en ells és manipulativo i, quan la manipulació no surtir, perseguidor.Plantilla:Añadir referencias

També se li atribuïx a una infància en excessius afalacs per pares que buiden la seua frustració en possibles talents del chiquet,[19] per lo que este creix pensant que és superior als demés.[20]

En l'actualitat, li l'associa a factors genètics.[21]

Els subjectes narcissistes posseïxen una autoestima molt vulnerable, sent per açò molt sensible a «el «ultrage» de la crítica o la frustració; en relació en açò, les crítiques poden aplegar a obsessionar-los i fer que se senten afonats i buits. Un atre síntoma és la deterioració de les seues relacions socials com a conseqüència de el seu pretenciosidad i necessitat constant d'admiració. Un síntoma adicional és l'incapacitat per a arriscar res per la possibilitat de frustració que això comporta. Plantilla:Añadir referencias

En l'àmbit social els narcissistes naufraguen. Les demés persones solament conten per ad ells com a possible font de gratificació, tornant l'image de sí mateixos la carència dels quals els atormenta i que anhelen insaciablemente. Per això solen elegir professions que els proporcionen notorietat social, reconeiximent o inclús fama. Plantilla:Añadir referencias


Interpretació psicoanalítica

Des del punt de vista freudiano de la psicopatologia, l'estructuració d'una personalitat narcissista implica una detenció o fixació del desenroll de la persona a etapes infantils de profunda gratificació o una regressió de l'individu a estos periodos, per la seua incapacitat per a tolerar i enfrontar els reptes i fracassos que la maduració i la vida li imponen (cf. André Green).


Traces de la personalitat narcissista

La personalitat narcissista es caracterisa per un patró grandiós de vida, que s'expressa en fantasies o modos de conducta que incapaciten a l'individu per a vore l'atre. La visió de les coses del narcissiste és el patró al com el món deu sometre's. Per als narcissistes, el món es guia i deu obedir als seus propis punts de vista, els quals considera irrebatibles, infalibles, autogenerados. Les coses més òbvies i corrents, si se li ocorren al narcissiste, deuen ser vistes en admiració i s'emborracha en l'expressió de les mateixes.

Hi ha en el narcissiste una inagotable sigau d'admiració i adulació. Esta necessitat ho incapacita per a poder reflexionar tranquilament i valorar serenamente la realitat. Viu més preocupat per la seua actuació, sobre l'efecte teatral i reconeiximent extern de les seues accions, que en l'eficàcia real i l'utilitat d'estes. Crida l'atenció, llavors, cóm moltes persones —podent ser exitoses, productives i creatives— someten la seua vida a aduladoras mediocritat. Quan els narcissistes eixercixen posicions de poder, es rodegen de persones que per la seua pròpia condició són inferiors ad ell o ella, i d'unes atres que li faran la cort solament en funció d'un interés mesquí. Elles, drogades pel seu discurs autodirigido, no són capaços de reflexionar i escoltar lo que el món extern els crida.Plantilla:Añadir referencias

Per un atre costat, la personalitat narcissista és, en sí mateixa, una forma de supervivència.Plantilla:Añadir referencias Hem vist en el mit cóm Narciso és el producte d'una acció terrible. La personalitat narcissista naix d'una violència, d'un terrible trauma, d'una ferida inferida a l'individu en les seues primeres etapes del desenroll o abans, quan la ferida és la mare i ella transmet al fill el seu resentiment, el seu dolor, la seua ràbia i el seu temor. Es refugia —el traumatizado— en la seua pròpia image de grandiosidad; això li permet elevar el seu maltrecha autoestima i sentir-se una miqueta millor conseguixc mateix. La seua fam insaciable de reconeiximent es asila en l'admiració i l'adulació d'els qui lo circundan.Plantilla:Añadir referencias

El narcissiste és una persona que pot ser molt exitosa, sobre la lluentor externa es referix. Ell no es planteja dubtes sobre la realitat de les seues idees, siguen estes lluentes o no. Aixina veem cóm persones en una inteligència mediocre i una cultura pobra escalen posicions sorprenents; per ad elles, el recapacitar no existix. Encara les més dessaborides idees són expressades en un esperit mesiánico; s'enamoren de les idees d'uns atres i les fan pròpies sense la més mínima consideració moral ni ètica. Estos últims conseguixen capitalisar a una horda de narcissistes depressius que creuen, ingenuamente, en la veritat expressada pel pseudomaestro. Ells ho seguiran fidelment, no importa cuán errat estiga:

Sobre la pena dorc sol i un, pena és la meua pau i pena la meua batalla, gos que ni em deixa ni calla, sempre al seu amo fidel, pero importuno.

escriu Miguel Hernández, retratant esta sòrt de personalitat del narcissiste depressiu, sempre fidel, signada per la tristor derrotada, que busca, en més afany que èxit, algú en qui creure, algú en qui confiar el remei a les seues misèries. D'estes melancòliques soletat esperançades es nutrix el narcissisme. La simbiosis es completa en la satisfacció a miges, en un buit de fam i sigau que mai s'aplega a caramullar.

El recurs de la mitologia nos brinda l'image per a la comprensió de la conducta i el mit de Narciso és concloent en la terrible frase de l'oràcul: «El chiquet tindrà llarga vida si mai s'observa a sí mateixa». Aixina, en la no reflexió és a on pot sobreviure este personage. No obstant, Narciso, en castic a el seu ser desalmado, és transformat en una planta que dona unes flors molt belles, d'olor nauseabundo i estèril de frut. El mit nos diu que en este tipo de persones hi ha, a pesar de la seua apariència, alguna cosa que olora molt mal.


Criteris diagnòstics del trastorn narcissiste de la personalitat (TNP)

La DSM-IV dividix els trastorns de la personalitat en tres grups basant-se en la similitut dels síntomes. Esta agrupació categoriza al trastorn narcissiste de la personalitat dins del grup B de trastorns de la personalitat (trastorns o desórdens dramàtics, emocionals o erráticos). Estos trastorns de personalitat tenen en comuna un sentiment excessiu de la pròpia importància. Aixina s'inclouen també en este grup el trastorn llímit de la personalitat, el trastorn histriónico de la personalitat i el trastorn antisocial de la personalitat.

No obstant, l'ICD-10 (Classificació Internacional de Trastorns Mentals i de Comportament, publicada per l'OMS en Ginebra, en 1992) considera al Trastorn Narcissiste de la personalitat (TNP) com un trastorn de personalitat que no encaixa en cap subapartat específic», i relega a la categoria coneguda com Atres trastorns específics de personalitat, que inclou també als trastorns de personalitat excèntric, inquiet, inmaduro, passiu-agressiu i psiconeurótico.

El TNP es caracterisa per un patró generalisat de grandiosidad (en la fantasia o en el comportament), necessitat d'admiració i carència d'empatia, en un començ en la adultez primerenca i present en una varietat de contexts, indicat per cinc (o més) dels següents:

  • Té un sentit grandiós de la seua pròpia importància.
  • Ho absorbixen fantasies d'èxit illimitat, poder, lluentor, bellea o amor ideal.
  • Es considera especial i únic: solament pot ser comprés per, i solament deuria associar-se en, atres persones especials o d'alt estatus personal o institucional.
  • Requerix excessiva admiració (és un síntoma que denota una baixa autoestima i una gran preocupació per fer be el treball i per cóm és vist pels demés).
  • Té un sentit exagerat i no equitatiu dels seus propis drets. Pensa que se li deu tot. Té un sentit de «categoria» en irrazonables expectatives d'un tracte especialment favorable o d'una acceptació automàtica dels seus desijos.
  • En les seues relacions interpersonals és explotador. S'aprofita dels demés per a conseguir els seus propis fins (espera que se li done tot lo que desige, sense importar lo que això suponga per als demés, i pot assumir que aquells estan totalment interessats en el seu benestar).
  • Carix d'empatia i és contrari

a reconéixer o identificar les necessitats i sentiments dels demés.

  • És freqüentment envidioso dels demés o creu que els demés li tenen enveja (pot aplegar a devaluar a persones que hagen rebut una felicitació en pensar que ells són més mereixedors d'eixe reconeiximent).
  • Mostra actituts i comportaments arrogants i altivos o prepotents.

Wyatt i Hare, en 1997, establixen:

Clínicament parlant, qualsevol persona socialment disfuncional que se sent autorisada a usar el seu poder per a controlar a atres persones per les que se sent amenaçada, o que viu una fantasia pretenciosa, en lloc d'en la realitat, i que es veu sí mateixa consistentemente com a superior als seus companyers i anhela ser reconegut com a tal, reunix els requisits del denominat trastorn narcissiste de la personalitat.

Per la seua banda, el sicòlec social nortamericà Roy Baumeister, en el seu estudi sobre la violència sicològica (de 1996), va establir que en la raïl de la majoria de les agressions sicològiques es troben, de manera sistemàtica, individus que presenten traces d'una personalitat narcissista.


Teories sobre el trastorn narcissiste de la personalitat i la vergonya

S'ha sugerit que el trastorn narcissiste de la personalitat (TNP) pot estar relacionat en mecanismes de defensa de la persona front a la vergonya.[22]

Al sentiment de vergonya, com a element nuclear de l'oix narcissiste, el sicòlec espanyol Gerardo Castany afig el sentiment d'inferioritat, subrallant un matís diferenciador entre abdós. En el seu estudi sobre el narcissisme explica que, mentres que l'inferioritat és sentida pel subjecte —inclús estant en soletat—, la vergonya exigix la presència del pròxim, davant el que el narcissiste se sent observat, menysvalorat o ridiculisat.[23] Este sentiment de vergonya pot obedir a fets reprobables del passat, o a subjectes que en la seua imaginació li jugen i menyspreen, o simplement a una anticipació de la provable vergonya davant un fet que encara no ha succeït.

Si la vergonya i l'inferioritat són elements conscients, segons el psiquiatra argentí Hugo Bleichmar (1934-2020),[24] existix una atra manifestació de l'oix narcissiste, més vaga i difusa, com l'avorriment per malestar narcissiste.[25] En esta situació, l'individu és incapaç de concloure cap treball. Es veu sumit en l'inactivitat perque res de lo que fa caramulla les seues expectatives, lo que ho du a abandonar totes les tasques que escomença. Cap activitat reflectix el seu enorme valia i s'afona en un profunt malestar i avorriment narcissiste.

Gabbard sugerix que el TNP presentar dos subtipos.[26] Va observar els de el tipo «inadvertit» (oblivious), en un comportament caracterisat per grandiosidad, arrogància i inmutabilidad front a la crítica aliena com front als sentiments dels demés. Va distinguir, ademés, un subtipo «hipervigilante», com a vulnerables, hipersensibles i avergonyits. Va sugerir que els subjectes del tipo inadvertit presenten un ego gran, poderós i grandiós en espera de ser admirat, envejat i apreciat, la qual cosa està en antítesis en l'ego debilitat i internalizado que s'amaga en un estat general de vergonya, del com el subjecte vol defendre's. No obstant, en el subtipo hipervigilante, el subjecte, en lloc de defendre's contra el sentiment d'devaluacó, està obsessionat en ell, i neutralisa esta sensació veent als demés com abusadores injusts.

La distinció de dos tipos de narcissisme, proposta per Gabbard, es correspon en la que va descriure Rosenfeld en 1987 i que anys més tart va ser refrendada per Eidlin i Bernardi:[27] el narcissisme cridat de pell grossa o grandiós (NPG) i el narcissisme de pell fina o vulnerable (NPF). Esta distinció cobra especial importància a l'hora de l'abordage terapèutic.

El sicòlec nortamericà Jeffrey Young (n. 1950), que va acunyar el terme «teràpia d'esquemes» (enquadrada en la teràpia racional emotiva conductual), tècnica originalment desenrollada per Aaron T. Beck en 1979, tambi én relaciona la vergonya en el TNP. Ell veu el cridat esquema defectiu com un esquema nuclear en el TNP, pròxim als esquemes de deprivacó emocional i de drets (entitlement).[28] L'esquema defectiu es compensa en tres modos d'esquema (estratègies d'emulació):

  • Rendició: Tria acompanyants crítics o significatius. Açò li coloca en una situació d'inferioritat.
  • Estalvi: Evita compartir pensaments i sentiments «vergonyosos» en els acompanyants o persones significatives per temor al rebuig.
  • Sobrecompensacó: Es comporta d'una forma crítica o superior en els demés. Tracta de superar-ho per mig del perfeccionisme.

Deu notar-se que un individu en este esquema pot no amprar els tres esquemes.


Abordage terapèutic

L'importància del tipo de trastorn narcissiste (NPF) o (NPG) de cara a la teràpia[27] ve determinat per:

  • les defenses més habituals en cada tipo, front l'oix narcissiste i el seu particular abordage;
  • l'actitut del pacient en teràpia;
  • la transferència del pacient en cada cas;
  • la contratransferencia per part de l'analiste.
Defenses narcissistes

Hugo Bleichmar[29] ha estudiat en profunditat les defenses més habituals en el trastorn narcissiste (grandiós o vulnerable): ademés de les clàssiques de negació, proyecció i repressió, hi ha algunes comunes en els dos tipos, com l'anorèxia[30] i les fantasies grandioses.

Unes atres poden donar-se en més freqüència en un tipo o en un atre: en el NPF la defensa més empleada és la fòbia social, com una forma d'evitar situacions de vergonya. També és més freqüent el masoquisme narcissiste (ascetas i eremitas). I, en els pacients del tipo NPG, és més usual la defensa que cridem «experiència de satisfacció substitutiva»: contrarresten l'oix narcissiste en una experiència plaentera (alcoholisme, drogodependència, menjar, sexe, ludopatia...). Aixina mateix, és més comú el sadisme narcissiste i l'agressivitat cap al seu entorn.[29]

Actitut del pacient en teràpia

Ya Rosemberd, en les seues primeres descripcions,[31] subralla algunes diferències sobre l'actitut durant la psicoterapia. El pacient del tipo NPG unix a la seua falta d'empatia un profunt sentiment d'enveja, que li du a infraval orar a l'analiste. En el cas del NPF, per la seua vulnerabilitat i hipersensibilidad, tenen séries dificultats per a enfrontar-se a situacions traumàtiques, per lo que l'analiste deu suministrar l'informació molt poc a poc, per a evitar que abandone el tractament.

Per a Bateman, l'aparició de enactment durant la teràpia pot manifestar-se com una forma d'agressió cap a sí mateixa (NPF) o cap als demés (NPG).[32]

Transferència

Si tenim en conte l'actitut transferencial podem observar en el NPG una transferència inicialment positiva i idealizadora de l'analiste, que busca el control sobre est, pero que molt pronte es torna negativa i destructiva, en la mida que les interpretacions analítiques posen en perill la seua pròpia grandiosidad.[32]

Pel contrari, el pacient en NPF adopta una actitut transferencial positiva; tracta d'eliminar qualsevol diferència en l'analiste, per a aixina sentir-se acceptat. Ha segut definida com «una «transferència (materna) intersubjetiva». Quan l'analiste és vist com el tercer objecte» i adopta una actitut crítica i objectiva, la transferència es torna negativa.[33]

Contratransferencia

La distinció entre un tipo i un atre també és important de cara a la contratransferencia que pot oscilar des de sentiments tan contraposts com l'idealisació i la sobrevaloracó màgica fins a la devaluacó o l'incompetència.[34] Estos sentiments contratransferenciales d'inutilitat poden servir per a reconéixer un estat de grandiosidad assumit pel pacient, que en un primer moment va poder passar desapercebut. En atres ocasions predomina l'impaciència, l'inacció o la por a ferir a un pacient especialment vulnerable.[35]

El psiquiatra nortamericà Glen O. Gabbard sugerix que el TNP pot presentar dos subtipos.[26] Va observar els de el tipo «inadvertit» (oblivious), en un comportament caracterisat per grandiosidad, arrogància i inmutabilidad tant front a la crítica aliena com front als sentiments dels demés. Va distinguir, ademés, un subtipo «hipervigilante», com a vulnerables, hipersensibles i avergonyits. Va sugerir que els subjectes del tipo inadvertit presenten un ego gran, poderós i grandiós en espera de ser admirat, envejat i apreciat, la qual cosa està en antítesis en l'ego debilitat i internalizado que s'amaga en un estat general de vergonya, del com el subjecte vol defendre's. No obstant, en el subtipo hipervigilante, el subjecte, en lloc de defendre's contra el sentiment d'devaluacó, està obsessionat en ell, i neutralisa esta sensació veent als demés com abusadores injusts.

La distinció de dos tipos de narcissisme, proposta per Gabbard, es correspon en la que va descriure Rosenfeld en 1987, i que anys més tart va ser refrendada per Eidlin i Bernardi:[27] el narcissisme cridat de pell grossa o grandiós (NPG) i el narcissisme de pell fina o vulnerable (NPF). Esta distinció cobra especial importància a l'hora de l'abordage terapèutic.


Aspectes socials i implicacions sociopolítiques de la patologia narcissista

En psicologia, l'ontogènia remedia a la filogenia, i lo que és de l'individu pot ser traslladat sense majors dificultats a la societat; ya dien els alquimistes que «lo que està dalt està avall» i que «lo que està adins està fòra». Aixina podem especular que lo que ocorre en el desenroll de l'individu també ocorre en el procés de formació de les societats.Plantilla:Añadir referencias

Seguint esta llínea de pensament, les societats passen per una etapa de narcissisme primari, com quan les hordes bàrbares, invadint a Europa, es varen interessar solament en les seues necessitats instintivas, no varen reconéixer als atres i, passant a fòc i gavinet per damunt de pobles i civilisacions, les varen destruir. Sent estos últims pobles possiblement més sofisticats, es plantegen dubtes i són incapaços d'entendre la violència desnugada per les necessitats d'aniquilar dels més primitius, açò designarà el seu destí.Plantilla:Añadir referencias

Per una atra part, diversos filòsofs i sociòlecsPlantilla:Cuál han caracterisat la segona mitat del sigle xx i lo que va de el xxi com una época «narcissista».Plantilla:Añadir referencias Esta caracterisació es referix a algunes característiques de lo que també s'ha denominat «postmodernitat»: davant el fracàs de la majoria de les estructures socials de la modernitat, i especialment despuix de les dos guerres mundials, sembla que Occident va entrar en un procés de metamorfosis, conduït per un procés de personalisació, en el que el narcissisme juga un paper clau.

Sociòlecs com Christopher Lasch o Gilles Lipovetsky han dedicat llibres sancers a les noves característiques socials de la postmodernitat, entre les quals estan: cultura del yo, expresivisme (no-cognitivisme en psicologia) i émfasis en l'exteriorisació de la persona, desert social i pèrdua del sentit, indiferència davant qualsevol realitat que implique prendre postura, apatia total de la joventut, dissolució de la política i preferència per l'àmbit privat en tots els sentits, sobre informació, consum, democratisació del coneiximent, i molts atres factors que fan possible parlar de la postmodernitat com una época «narcissista», puix, a través de l'excessiu cult al yo, l'identitat personal i la seua afirmació està morint: en la mida en que tots els processos es democratizan i es dona un émfasis tan terrible a l'afirmació del yo genuí, est termina per diluir-se en una multitut de «yoes».


Narcissisme colectiu

Artícul principal → Narcissisme colectiu.


Sigmund Freud, en La civilisació i els seus descontents, enuncia: «És possible reunir a un considerable número de gent en amor mutu, sempre que hi haja una atra gent deixada fòra per a rebre les manifestacions de la seua agressivitat».

I Erich Fromm, en Anatomia de la destructividad humana (1973), diu:

El narcissisme colectiu és una de les fonts més importants d'agressió humana i no obstant, com totes les demés formes d'agressió defensiva, és reacció a un atac contra interessos vitals. Diferix d'atres formes d'agressió defensiva que el narcissisme intens en sí és un fenomen semipatológico. Considerant les causes i la funció de sanguinoses i cruels matances en massa com les ocorregudes entre hindús i musulmans en el moment de la partició de l'Índia o recentment entre els musulmans bengalíes i els seus gobernant pakistaní, veem que el narcissisme colectiu eixercita certament un paper considerable, cosa res sorprenent si prenem en conte que nos les habemos en les poblacions virtualment més pobres i miserables del món sancer.

En el seu llibre Desórdens de la personalitat en la vida moderna, Theodore Millon i Roger Davis afirmen que el narcissisme patològic està reservat als nobles i els rics», i que «sembla haver guanyat prominència només en el XX».

D'acort en ells, el narcissisme podria estar associat en nivells superiors en l'escala de necessitats de Maslow. Segons estos autors, «els individus de nacions menys alvançades […] estan massa ocupats tractant [de sobreviure] […] per a comportar-se d'una forma arrogant i grandiosa».

No obstant, segons el llibre Malignant self-love: narcissism revisited (‘autoamor maligne: el narcissisme revisitado’, de 1999), del sicòlec israelita Shmuel Sam Vaknin, el narcissisme és un fenomen ubic, degut a que cada ser humà, independentment de la naturalea o la cultura, desenrolla un narcissisme sà tempranamente en la seua vida. El narcissisme sà es convertix en patològic quan es produïx l'abús, que és un comportament humà universal. Per «abús» entén el rebuig a reconéixer les fronteres emergents de l'individu.


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ «Oxford Learner's Dictionary». oxfordlearnersdictionaries.com. Oxford University Press. Consultat el 2021-09-14.
  3. ↑ «APA Dictionary of Psychology». dictionary.apa.org. American Psychological Association. Consultat el 2021-09-14.
  4. ↑ Chemana, Roland; y Vandermersch, Bernard [1998]: Diccionario de psicoanálisis (página 438). Buenos Aires: Amorrortu Editores, 2004. ISBN 978-950-518-105-6.
  5. ↑ Laplanche, Jean; y Pontalis, Jean-Bertrand (1996): Diccionario de psicoanálisis (pág. 228), traducido por Fernando Gimeno Cervantes. Barcelona (España): Editorial Paidós, 1996. ISBN 978-84-493-0256-5.
  6. ↑ 6,0 6,1 Krizan, Zlatan; Herlache, Anne D.(2018-02).«The narcissism spectrum model: a synthetic view of narcissistic personality».Personality and Social Psychology Review.22(1): 3–31.ISSN 1088-8683.doi:10.1177/1088868316685018.Consultat el 2024-01-05.(en en)
  7. ↑ Contributors, WebMD Editorial. «What is narcissism?» (en en). WebMD. Consultat el 2024-01-05.
  8. ↑ Caligor, Eve; Levy, Kenneth N.; Yeomans, Frank E.(2015-05).«Narcissistic personality disorder: diagnostic and clinical challenges».American Journal of Psychiatry.172(5): 415–422.ISSN 0002-953X.doi:10.1176/appi.ajp.2014.14060723.Consultat el 2024-01-05.(en en)
  9. ↑ 9,0 9,1 Grapsas, Stathis; Brummelman, Eddie; Back, Mitja D.; Denissen, Jaap J. A.(2020-01).«The “why” and “how” of narcissism: a process model of narcissistic status pursuit».Perspectives on Psychological Science.15(1): 150–172.ISSN 1745-6916.doi:10.1177/1745691619873350.Consultat el 2024-01-08.(en en)
  10. ↑ 10,0 10,1 Branden, Nathaniel (1981): The psychology of self-esteem: a new concept of man’s psychological nature. 1981.
  11. ↑ Morrison, Andrew (1997): Shame: the underside of narcissism. Estados Unidos: The Analytic Press, 1997. ISBN 0-88163-280-5
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Miller, Joshua D.; Back, Mitja D.; Lynam, Donald R.; Wright, Aidan G. C.(2021-12).«Narcissism Today: What We Know and What We Need to Learn».Current Directions in Psychological Science.30(6): 519–525.ISSN 0963-7214.doi:10.1177/09637214211044109.Consultat el 2024-01-08.(en en)
  13. ↑ Mota, Simon; Humberg, Sarah; Krause, Sascha; Fatfouta, Ramzi(2020-05-18).«Unmasking Narcissus: A competitive test of existing hypotheses on (agentic, antagonistic, neurotic, and communal) narcissism and (explicit and implicit) self-esteem across 18 samples».Self and Identity.19(4): 435–455.ISSN 1529-8868.doi:10.1080/15298868.2019.1620012.Consultat el 2024-01-08.(en en)
  14. ↑ Zeigler‐Hill, Virgil; Vrabel, Jennifer K.; McCabe, Gillian A.; Cosby, Cheryl A.(2019-04).«Narcissism and the pursuit of status».Journal of Personality.87(2): 310–327.ISSN 0022-3506.doi:10.1111/jopy.12392.Consultat el 2024-01-08.(en en)
  15. ↑ Freud, Sigmund [1914]: Introducción al narcisismo en: Obras completas, vol. XIV. Buenos Aires (Argentina): Amorrortu, 9.ª edición, 1996. (Traducción del alemán al español por José Luis Etcheverry, título original: Zur einfuhrung des narzissmus (1914). ISBN 950-518-590-1.
  16. ↑ (2013) Diagnostic and statistical manual of mental disorders: DSM-5, 5th ed edició, American psychiatric association. ISBN 978-0-89042-554-1. Consultat el 2024-01-08.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Ronningstam, Elsa(2010-02).«Narcissistic Personality Disorder: A Current Review».Current Psychiatry Reports.12(1): 68–75.ISSN 1523-3812.doi:10.1007/s11920-009-0084-z.Consultat el 2024-01-08.(en en)
  18. ↑ (31 de julio de 2008).«Prevalence, correlates, disability, and comorbidity of DSM-IV narcissistic personality disorder: results from the wave 2 national epidemiologic survey on alcohol and related conditions».The Journal of Clinical Psychiatry.69(7): 1033–1045.ISSN 0160-6689.Consultat el 6 de enero de 2020.(en inglés)
  19. ↑ «El narcisismo maligno según Erich Fromm» (en es). La mente es maravillosa (27 de mayo de 2019). Consultat el 6 de enero de 2020.
  20. ↑ Australia, Healthdirect (8 de enero de 2019). «Causes of NPD (narcissistic personality disorder)» (en en-au). www.healthdirect.gov.au. Consultat el 6 de enero de 2020.
  21. ↑ Reichborn-Kjennerud, Ted(2010-3).[https://www.ncbi.nlm.ni h.gov/pmc/artículs/PMC3181941/ «The genetic epidemiology of personality disorders»].Dialogues in Clinical Neuroscience.12(1): 103–114.ISSN 1294-8322.Consultat el 6 de giner de 2020.
  22. ↑ Wurmser, L. (1987): «Shame, the veiled companion of narcissism» (págs. 64-92), artículo en inglés en el libro The many faces of shame, de D. L. Nathanson. Nueva York (Estados Unidos): Guilford, 1987.
  23. ↑ Castaño Recuero, Gerardo (2019/05/15). «Trastorno narcisista de la personalidad: diagnóstico y tratamiento». Consultat el 2023-12-05.
  24. ↑ «Hugo Bleichmar». Aperturas.org. Consultat el 2023/12/05.
  25. ↑ Bleichmar, Hugo (1981). El narcisismo: estudio sobre la enunciación y la gramática inconsciente (en es), Ediciones Nueva Visión. ISBN 978-950-602-011-8. Consultat el 2023-12-05.
  26. ↑ 26,0 26,1 Gabbard, G. O. (1989): subtypes of narcissistic personality disorder. Bull Menninger Clin 1989; 53:527-532.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Eidlin, Mónica; Bernardi, Ricardo«Narcisismo de piel fina o vulnerable y narcisismo de piel gruesa o grandioso. Similitudes y diferencias.».Revista Uruguaya de Psicoanálisis Nº 123..Asociación Psicoanalítica del Uruguay.(123)Consultat el 2023/12/5. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre «:0» está definido varias veces con contenidos diferentes
  28. ↑ Young, Klosko, Weishaar: Schema therapy - a practitioner's guide (pág. 375), 2003.
  29. ↑ 29,0 29,1 Eidlin, Mónica; Bernardi, Ricardo.. «Del narcisismo a la depresión a través de la agresión. Ilustraciones clínicas para el desarrollo de un modelo transformacional de un subtipo de depresión». Revista Aperturas Psicoanalíticas. Consultat el 2023-12-07.
  30. ↑ Dio Bleichmar, E.. «Anorexia/bulimia. Un intento de ordenamiento desde el enfoque Modular-Transformacional» (en es). Revista Aperturas Psicoanalíticas. Consultat el 2023-12-07.
  31. ↑ Rosenfeld, Herbert(1987).«Impasse and Interpretation».Journal of the American Psychoanalytic Association.(en inglés)
  32. ↑ 32,0 32,1 Bateman, A. W.(1998-02).«Thick- and thin-skinned organisations and enactment in borderline and narcissistic disorders».The International Journal of Psycho-Analysis.79 ( Pt 1): 13–25.ISSN 0020-7578.Consultat el 2023-12-07.
  33. ↑ Britton, R. (2004). «Subjectivity, Objectivity, and Triangular Space». pep-web.org. Consultat el 2023-12-07.
  34. ↑ Caligor, Eve; Levy, Kenneth N.; Yeom ans, Frank I.(2015-05).«Narcissistic Personality Disorder: Diagnostic and Clinical Challenges».American Journal of Psychiatry.172(5): 415–422.ISSN 0002-953X.doi:10.1176/appi.ajp.2014.14060723.Consultat el 2023-12-07.
  35. ↑ Pincus, Aaron L.; Cain, Nicole M.; Wright, Aidan G. C.(2014-10).«Narcissistic grandiosity and narcissistic vulnerability in psychotherapy».Personality Disorders.5(4): 439–443.ISSN 1949-2723.doi:10.1037/per0000031.Consultat el 2023-12-07.


Bibliografia

  • Freud, Sigmund [1916]: Obres completes, volum XIV: «Treballs sobre metapsicologia», i atres obres (1914-1916), «Contribució a l'història del moviment psicoanalítico», capítul II: Introducció del narcissisme (1914). Buenos Aires/Madrit: Amorrortu, 1979. ISBN 978-950-518-590-0
  • Green, André (1999): Narcissisme de vida, narcissisme de mort. Buenos Aires: Amorrortu, 1999. ISBN 950-518-478-6
  • Lasch, Christopher (1999): La cultura del narcissisme. Caracas (Veneçola): Andrés Bell, 1999. ISBN 84-89691-97-5
  • Lipovestky, Gilles (1986): L'era del buit. Buenos Aires: Anagrama, 1986. ISBN 84-339-6755-X.
En anglés
  • Baumeister, R. F. et al. (1996) «Relation of threatened egotisme to violence and agression: the dark side of high self-esteem» (pp. 5-33), artícul publicat en la revista Psychological Review, 103 (1).
  • Twenge, Jean M. i W. Keith Campbell, The Narcissism Epidemic. Living in the Age of Entitlement. Free Press. Nova York (2009). 339 pp.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Narcissisme&oldid=1657590»