Complex de Edipo
En psicoanálisis, el complex de Edipo, a voltes també denominat conflicte edípico, es referix a un conjunt complex d'emocions i sentiments infantils caracterisats per la presència simultànea i ambivalent de desijos amorosos i hostils cap als progenitors.[1] Es tracta d'un concepte central de la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud, expost per primera volta dins dels marcs de la seua primera tòpica. En térmens generals, Freud definix el complex de Edipo[2] com el desig inconscient de mantindre una relació sexual (incestuosa) en el progenitor del sexe opost i d'eliminar al pare del mateix sexe (parricidi).
El complex de Edipo és la «representació inconscient a través de la que s'expressa el desig sexual o amorós del chiquet».[3] Freud va descriure tres constelacions distintes en les que es pot presentar el conflicte edípico:
- Complex de Edipo positiu o simplement Edipo:[3] odi o rivalitat cap al progenitor del mateix sexe i atracció cap al progenitor del sexe opost.
- Complex de Edipo negatiu[1] o Edipo invertit[3] amor cap al progenitor del mateix sexe, aixina com rivalitat i rebuig cap al progenitor del sexe opost.
- Edipo complet: la combinació d'abdós situacions edipales anteriorment descrites.[3]
La teoria de Freud distinguix en el desenroll psicosexual dels chiquets tres etapes principals: l'oral, l'anal i la fàlica. El periodo de manifestació del complex de Edipo coincidix en la cridada fase fàlica (pregenital) del desenroll de la libido, és dir aproximadament entre els 3 i els 6 anys d'edat i s'acaba en l'entrada en el periodo de latencia. D'acort en la teoria freudiana, el complex es reviu en la pubertat i esta reaparició declinaria a la seua volta en l'elecció d'objecte, que obri pas a la sexualitat adulta.
Importància del concepte per al psicoanálisis
[editar | editar còdic]El complex de Edipo és considerat la pedra angular de la teoria de Freud. És un concepte clau del psicoanálisis i els seus derivats actuals tant com a fonament de la teoria, com a construcció explicativa en la clínica:[4]
- per a la teoria, perque constituïx l'eix central de la teoria pulsional i de la metapsicología en la que Freud pretén explicar el funcionament psíquic i l'estructuració de la personalitat;
- per a la clínica, degut a que del desenroll, evolució i forma de resolució de la conflictiva edípica derivarà l'estructura i la forma en que es presentaran els síntomes en les distintes modalitats patològiques.
Per això el complex de Edipo és una idea tan central per al psicoanálisis com lo és l'universalitat de la prohibició del incesto i constituïx un correlato del complex de castració.[3]
Freud, en Tres ensajos sobre teoria sexual, assegura que en els chiquets és recurrent la fantasia incestuosa d'expulsar i substituir al progenitor rival, és dir el pare per al chiquet, i la mare per a la chiqueta, pero eixes idees susciten intensa culpa i temor al castic.[5]
L'història del psicoanálisis en el seu conjunt està fortament lligada a l'història del complex de Edipo i a les discussions entorn a la seua significació. El concepte també ha suscitat des del seu orige moltes crítiques, tant internes, entre les diferents escoles de psicoanálisis, com des d'atres disciplines i corrents teòriques.
El terme complex (del llatí complectere: abraçar, comprendre; participi perfecte: complexum) és un terme que indica un conjunt que totalisa, engloba o comprén una série de parts individuals (fets, idees, fenomens, processos). S'utilisa en forma general en psicologia per a indicar l'integració de vivències o experiències individuals en una experiència de conjunt o totalizadora. L'introducció i us original del terme se li atribuïx a Carl Gustav Jung.
Història del complex de Edipo
[editar | editar còdic]El concepte va ser desenrollat per Sigmund Freud, qui es va inspirar per a la seua denominació en el mit d'Edipo de la mitologia grega clàssica, més precisament, en la versió que entrega Sófocles en la tragèdia Edipo Rei: Edipo és el fill de Layo i Yocasta. Layo, per a evitar que es complixca l'horrible destí que l'oràcul li ha anunciat (que va a ser assessinat pel seu propi fill), entrega a Edipo recent naixcut a un sirviente per a que ho abandone en un cerro de Citerón. Desobedint al rei, el sirviente ho entrega a un pastor, qui ho acull i finalment ho entrega al rei de Corinto, Pólibo i la seua esposa Mérope, els qui ho adopten, li donen un nom (Edipo significa «peus unflats») i lo crían com si fora el seu propi fill. No obstant el jove Edipo, en escoltar rumors sobre que el rei i la reina no són els seus pares, consulta al oràcul de Delfos, qui li revela que el seu destí serà donar mort al seu propi pare i que es casarà en la seua mare. Edipo, creent que els seus pares eren els qui ho havien criat, decidix no retornar mai a Corinto per a fugir del seu destí. Mamprén un viage i, en el camí cap a Tebas, Edipo es troba en Layo, que viajava a Delfos, en un encreuament. L'heralt de Layo, Polifontes va exigir a Edipo que li cedira el pas pero davant la demora d'est, mata a un dels seus cavalls. Edipo es encoleriza i mata a Polifontes i a Layo sense saber que era el rei de Tebas, i el seu propi pare. És aixina llavors que Edipo assessina a Layo i es casa en Yocasta para més tarde descobrir la desastrosa veritat de que són els seus pares. Quan Yocasta descobrix que Edipo és el seu fill se suïcida. Edipo, incapaç de soportar l'horror que el parricidi i el incesto li provoquen, es trau els ulls i en total humiliació, abandona la ciutat per a vagar com un pordiosero per tota Grècia, atés per la seua filla Antígona.
La primera volta que el complex de Edipo apareix mencionat en l'obra freudiana és en 1910,[6] encara que existixen raons per a supondre que quan Freud es referix en 1908 als «conflictes nuclears» (Kernkonflikte)[7] ya està aludint a la conflictiva edípica. Pero ademés, hi ha una chafada encara més primerenca de l'elaboració d'este concepte. Es tracta d'una carta de Freud al seu amic Wilhelm Fliess datada el 15 d'octubre de 1897, a on interpreta en el patró de la tragèdia de Sófocles els seus propis sentiments d'amor cap a la seua pròpia mare i celosies cap al seu pare experimentats en la seua infància i hipotetiza que es tracta provablement de sentiments comuns a tots els chiquets. Es pot dir llavors que el Edipo, en distints estats de desenroll com a concepte, va estar des de sempre en l'obra freudiana.[3]
Carl G. Jung va desenrollar de forma anàloga el «complex de Electra» descrivint-ho com l'atracció sexual inconscient que sent una chiqueta cap al seu pare. Freud mai va acceptar esta idea de Jung perque es contraponia en les teories que ell venia desenrollant, particularment en dos aspectes:
- L'importància que té per a la chiqueta l'inclinament inicial per la mare (en la fase preedípica) i
- la preponderancia central del falo en el desenroll dels subjectes d'abdós sexes en la fase fàlica del desenroll libidinal.[8]
En la teoria freudiana el complex de Edipo és un fenomen que apareix en el desenroll de tots els sers humans, tant en el sexe masculí com en el femení. Açò no significa, no obstant, que tinga igual evolució en abdós sexes: per a Freud el complex de Edipo femení no és simètric al del chiquet.
Es tracta ademés d'un fenomen universal, que ocorre en independència de factors com l'educació, la pertinença ètnica o la cultura. Freud desenrolla esta idea en la seua obra Tòtem i tabú[9] servint-se d'una metàfora, d'una sòrt de «mit científic» propi, per a argumentar l'universalitat del complex de Edipo. Freud planteja l'escenari en que podria haver-se instaurat el tabú del incesto i inaugurat la cultura: En una época indeterminada de les hordes primitives, els hòmens vivien en menudes agrupacions dominades per un macho poderós i tirànic (el pare) que tenia el privilegi de posseir a les femelles. Un dia els mascles jóvens de l'horda primitiva decidixen rebelar-se contra el pare, ho assessinen i es mengen el seu cadàver. El sopar totémica hauria involucrat ademés una dimensió simbòlica molt important: no solament s'haurien menjat el cos sino principalment també els seus atributs espirituals, lo que dona per resultat una identificació en el pare. L'arrepenediment i els sentiments de culpa que varen sorgir despuix de l'assessinat els varen dur a instaurar un nou orde social basat en l'exogàmia, és dir, en la prohibició (o tabú) de posseir a les dònes del clan, a l'hora que varen instaurar el totemisme (tabuización de donar mort al tòtem (figura que substituïx simbòlicament al pare)). El pare assessinat, no obstant, té més poder i autoritat que el pare viu, conclou Freud, ya que l'obediència retroactiva que se li presta es basa en el sentiment de culpa. Les prohibicions del totemisme (el incesto i matar al tòtem) representen els dos desijos inconscients centrals del conflicte edípico. Conclou Freud en esta obra que el complex de Edipo és la condició central del totemisme, per lo tant, universal i fundante de la cultura en qualsevol societat de sers humans.
Implicacions del complex de Edipo
[editar | editar còdic]El conflicte edípico deu ser cancelat (no necessàriament pel mecanisme psíquic de la repressió) per a possibilitar el desenroll de la sexualitat del chiquet. En l'inconscient es posa en funcionament el cridat complex de castració, que aporta al chiquet una resposta rudimentària a l'enigma que li planteja la diferència anatòmica dels dos sexes (possessió o privació del pene), que el chiquet atribuïx al cercenamiento del pene en la chiqueta. El chiquet tem el cercenamiento del pene com a castic pels seus desijos incestuosos i activitats sexuals, lo que li provoca un intens oix de castració. En la chiqueta, l'absència de pene és percebuda com un dany que, segons el psicoanálisis, ella mateixa intentarà negar, compensar o reparar durant el seu desenroll. Segons Freud, mentres el complex de castració possibilita l'eixida del complex de Edipo en el chiquet (el chiquet descobrix que la mare està castrada i depon els seus desijos incestuosos per temor a la castració) representa per a la chiqueta l'entrada al complex de Edipo, és dir la chiqueta es dirigiria cap al pare en busca del falo faltante en la mare.[10]
L'interés del chiquet pels genitals desapareix durant el periodo de latencia i reapareix en la pubertat.[11] Quan veu la falta en una chiqueta, advertix la possibilitat de la castració pero l'amenaça adquirix el seu efecte en posterioritat (nachträglich, en l'original en alemà).
Solució del conflicte
[editar | editar còdic]Se substituïx l'investidura d'objecte per l'identificació, es introyecta a l'autoritat del pare i es forma el núcleu del Superyó, que severament prohibix el incesto i la tornada de les #investidura d'objecte. Les aspiracions libidinales són desexualizadas i sublimadas per una part, i inhibides en les seues metes i mudades en mocions tendres, per una atra part. En açò es dona inici al periodo de latencia. En rigor, el complex de Edipo no és objecte de la repressió, sino que més be opera una cancelació i destrucció del complex.
La chiqueta percep inicialment que la seua clítoris és un pene menut que ya creixerà pero, en advertir que les dònes adultes no posseïxen pene, intuïx que ha segut castrada. El Superyó s'instituïx com a resultat de l'educació i el amedrentamiento extern. La chiqueta s'acosta al pare en busca de lo que la mare no té. Simbòlicament el falo passa del pene al fill, el seu complex culmina en el desig de rebre de regal un fill del seu pare, el qual permaneix en lo inconscient com el del pene i constituïx la base per a la seua futura funció sexual.
En la generalitat dels casos, el chiquet tracta, en el seu desig de superar-ho, de semblar-se al seu rival. Acaba llavors per identificar-se en ell, en una espècie de solidària convivència, en la que el pare es torna un model per al chiquet. Lo mateixa ocorre, encara que no de manera simètrica, entre la chiqueta i la seua mare.[12]
Crítica i recepció a l'interior del psicoanálisis
[editar | editar còdic]El concepte original de Freud ha segut arreplegat i aplicat en distints matisos i modificacions per diverses orientacions del psicoanálisis, com aixina mateix per atres escoles sicològiques alienes a est, ya siga com a model explicatiu vàlit del desenroll psicosexual del chiquet o be com a element estructural de la formació de la personalitat.
El primer desenroll ulterior divergent de la teoria original de Freud és el de Carl Jung en l'introducció en 1913 del complex de Electra en Ensaig d'exposició de la teoria psicoanalítica. En este periodo Jung critica a Freud per centrar massa els descobriments del complex de Edipo en les experiències de la seua pròpia persona i advoca ademés per la desexualización de la teoria. És en este context que es produïx la ruptura definitiva.
A pesar de que la major part dels psicoanalista freudianos no accepten la denominació junguiana de «complex de Electra», tots coincidixen en l'importància de diferenciar estos processos en el chiquet i en la chiqueta, ya que per les seues distintes traces i possessions deuen ser tractats de forma distinta entre un i una atra.
Jacques Lacan fa una llectura diferent del concepte freudiano i ho reconstruïx en varis aspectes essencials. Lacan destaca que Freud es va basar en un mit, és dir no en un fet, sino en una ficció, en alguna cosa que ocorre no en l'esfera de lo real sino en l'àmbit de lo simbòlic, és dir, en alguna cosa que succeïx en el llenguage. Per a Lacan el pare que juga un paper en el complex de Edipo no és un pare real sino que és una funció: la funció paterna, un lloc en l'estructura que pot ser ocupat per atres representants, no necessàriament el pare real. Lo que resulta rellevant per a Lacan és la ficció d'una instància que representa la llei, és dir, la prohibició del incesto. Lacan denomina a esta instància el Gran Un atre i pot estar assumida per diverses figures de l'autoritat: juges, policies, mestres, professors, clercs, etc. És el moment de la subordinació del chiquet a esta instància lo que permet la seua entrada en l'orde de lo simbòlic, és dir del llenguage, del discurs del món social i de les seues normes. Per a Lacan l'eixida del complex de Edipo és llavors la renúncia a la mare i el començ dels intents d'omplir eixe lloc estructural de la falta en atres «objecte causa del desig», també denominat «menut atre» o «objecte a».
Melanie Klein arreplega alguns aspectes de la descripció freudiana del concepte, pero situa el Edipo en el primer any de vida del chiquet, postulant ademés que la fase té un trascurso similar en abdós sexes. Per a Melanie Klein, la relació en el pit matern seria el factor fonamental que rig tot el desenroll psicosexual del chiquet. Són les relacions de satisfacció i frustració experimentades en este primer objecte les que permeten orientar el desig cap a nous objectes, en la seua teoria, primerament cap al pene del pare. Pero la frustració inevitable que representa este objecte faria que el lactant retornara a l'objecte primari. D'esta manera, el pit i el pene constituïxen els primers objectes de desig oral del lactant. Els sers humans contarien, d'acort en la seua teoria, en un saber congènit sobre l'existència del pene i la vagina. El Edipo es configura perque el lactant desija una satisfacció constant, per lo que al no obtindre-la, apareixeria la frustració i l'agressió. Ocorreria llavors una idealisació del pit bo (la mare bona) i una direcció de l'agressió cap al pit mal, que es transformarà en el prototip de totes les relacions objetales frustrants posteriors.
La teoria ha segut també molt fortament criticada a l'interior del psicoanálisis. Per eixemple, en l'interpretació que Erich Fromm fa del complex de Edipo freudiano, el Edipo no es tractaria en primera llínea d'un conflicte desencadenat per desijos incestuosos. Si ben Fromm reconeix que l'estructura descoberta per Freud és contrastable en fenomens que ocorren en la realitat del desenroll infantil, això no tindria necessàriament que vore en la sexualitat. El centre i orige de l'odi i rivalitat en el pare estarien determinats, segons este autor, per la rebelió contra l'autoritat paterna i les estructures socials patriarcals que representa.
La psicoanalista alemana Karen Horney fa una crítica profunda a les idees que sostenen el concepte freudiano, plantejant que la enveja del pene constituïx una ofensa a les dònes.[13]
Durant els anys 1980, quan varen començar a ampliar-se els estudis sobre abús sexual infantil, es va començar a qüestionar l'idea de «fantasies de seducció» durant el complex de Edipo en l'argument de que amagaven casos reals d'abús. Alguns psicoterapeutas varen acusar a la teoria psicoanalítica del Edipo i la Fantasia de seducció de l'histerisme de invisibilizar l'abús sexual realment comés, desresponsabilizando als perpetradores en carregar la responsabilitat sobre els chiquets i les seues fantasies edípicas. Alguns psicoanalista varen aplegar a qüestionar que Freud realment haguera abandonat el seu teoria de la seducció parental, a la que va cridar Font de l'Nilo.[14][15][16]
L'universalitat cultural del complex de Edipo també ha rebut objeccions des d'atres disciplines i per investigadors aliens al psicoanálisis. És aixina com Bronislaw Malinowski, antropòlec britànic d'orige polac i fundador de l'antropologia funcionalista, va intentar refutar la pretesa universalitat en senyes empíriques. Va mostrar, per eixemple, com entre els habitants de les Illes Trobriand en Papúa Nueva Guinea un chiquet era una criatura de la seua mare i de l'esperit dels seus ancestros, quedant buit el lloc del pare. El tabú del incesto estava allí referit a la germana i no a la mare. En resposta a esta crítica des de l'antropologia, Ernest Jones va defendre en el seu moment de manera ortodoxa la validea universal del complex de Edipo aduint que en el sistema matriarcal dels trobriandeses lo que existia era una negació del rol del pare en la reproducció i un desplaçament cap a la figura del tio.[17] Fins a hui la discussió continua i el problema no ha pogut ser resolt de manera definitiva, ni per part del psicoanálisis, ni per part de l'antropologia.
Crítica i recepció per atres disciplines
[editar | editar còdic]Un dels principals i primers crítics va ser el filòsof i sociòlec finés Edward Westermarck. Ya en época de Freud, Westermarck enunciava l'efecte que du el seu nom: concloïa que ningú sentia atracció sexual per aquelles persones en els qui ha convixcut durant la seua infància (el factor clau és la convivència, no el fet de ser genèticament parents). Este rebuig natural al incesto pot ser un clar factor evolutiu, ya que la consanguinitat aumenta greument el perill de malformacions i malalties congènites.[4]
L'antropòlec, Arthur P. Wolf, va fer una exhaustiva investigació de camp i d'archius en el nort de Taiwan, a on fins fa poc hi havia dos tipos de matrimoni de menors, que ell flama major i menor. En el matrimoni major, la chica es muda a la casa dels seus sogres el dia de la boda. En el matrimoni menor, la chica és criada pels seus futurs sogres casi des del moment de nàixer. En el primer cas, els futurs esposos solament es coneixen a partir del seu casament efectiu; en el segon, els chics es crían com a germans. Wolf va estudiar durant un quarto de sigle l'història de 14.402 matrimonis d'abdós tipos, fent investigació de camp i usant archius que cobrixen el periodo 1905-1945 de l'ocupació japonesa. ¿Quin dels dos matrimonis va tindre més èxit, medit en duració, número de fills i fidelitat conjugal? El primer, o major. Wolf resumix aixina la seua principal conclusió: «Llunt de concebre una atracció sexual per membres de la mateixa família, els chiquets desenrollen una forta aversió sexual com a resultat de l'associació inevitable. Per tant, va concloure que la primera premissa de la teoria edípica —la naturalitat del desig incestuoso— és errada».[4]
En la mateixa postura, els sociòlecs Lionel Tiger i Joseph Shepher varen estudiar més de 34.000 casos i gran cantitat de senyes administratives procedents dels kibutz, en els quals els chiquets es crían en comú, per una nodriça, sense tindre molt contacte en els pares. El resultat seguia sent que la familiaridad durant l'infància influïa després en una indiferència sexual.[5]
Per una atra part, des de la biologia, molts investigadors afirmen que l'aversió al incesto seria natural en moltes espècies. En efecte, A. H. Harcourt, zoóloga britànica, ha comprovat l'estalvi del incesto mare-fill en els goriles que ha tingut baix estudi en Ruanda. Açò mateixa va ser corroborat posteriorment per Dian Fossey (1985) en Uganda. Despuix de quatre anys estèrils en el zoològic de Filadèlfia (Pfennig i Sherman, 1995), Jessica, una femella de gorila de planura, va ser traslladada al parc de Sant Diego, a on va quedar prenyada immediatament. La discriminació per parentesc pot explicar per qué Jessica no es apareó fins que li la va posar en contacte en mascles distints d'aquells en els que havia convixcut des d'edat primerenca.[5]
Des de la teoria feminista, la treballadora social Florence Rush nomena el ocultamiento de l'abús infantil com encobriment freudiano. Freud, i conseqüentment, tot el psicoanálisis, ho considera còmpliç de relegar les confessions de les víctimes en els seus consultoris a simples fantasies i inclús desijos, aumentant encara més el mit de que les dònes i chiquetes desigen la violació.
Michelle Scalise Sugiyama (2001) senyala que:
Una atra crítica que s'ha realisat és l'idea de que la teoria de que els chiquets fantasean en ser «seduïts» pels seus pares encobrix els abusos sexuals, ya que la paraula «seducció» és un eufemisme per a referir-se a la violència de l'abús sexual i, per una atra part, Freud va canviar la seua inicial «teoria de la seducció» per la «teoria de la fantasia» segons la qual els reportes d'abusos sexuals solen ser fantasies d'els qui reporten tals fets, pero estes fantasies tenen el mateix efecte patógeno que tenen els abusos sexuals reals quan estos de veres ocorren. La teoria del complex de Edipo s'hauria formulat per a atribuir estes fantasies als chiquets/as, exculpant als adults. Patrizia Romito (2007) senyala que:
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Laplanche, Jean & Jean-Bertrand Pontalis, Diccionari de Psicoanálisis, Paidos, B. Aires 9ª. Edició 2007, pág. 67, (Títul original: Vocabulaire de la Psychanalyse, 1967)ISBN 950-12-7321-0
- ↑ La paraula «complex» és usada ací com a terme tècnic psicoanalítico que fa referència a un conflicte, «a un conjunt organisat de desijos amorosos i hostils que el chiquet experimenta respecte als seus pares» (Laplanche & Pontalis, Ibid) i és radicalment diferent a l'us que fa d'ella la psicologia o el llenguage popular, com per eixemple, en l'expressió tindre complexos o estar acomplexat.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Roudinesco, Élisabeth (2008). Diccionari de psicoanálisis, Buenos Aires - Barcelona - Mèxic: Paidos, pp. 247-252. ISBN 950-518-105-1.
- ↑ 4,0 4,1 4,2
- ↑ 5,0 5,1 5,2
- ↑ Freud, Sigmund: Sobre un tipo particular de l'elecció d'objecte en l'home (Contribucions a la psicologia de l'amor, I) (1910) en: Obres Completes, Vol. XI, Amorrotu, B. Aires, 9ª Edició, 1996, pág. 157, ISBN 950-518-587-1 (Traducció de l'alemà per José Luis Etcheverry, títul original: Über einen besonderen Typus der Objektwahl beim Manne (Beiträge zur Psychologie dones Liebeslebens, I).
- ↑ Freud, Sigmund , Op. Cit. Sobre les teories sexuals infantils, Vol. IX (1908).
- ↑ Laplanche, Jean & Jean-Bertrand Pontalis, Diccionari de Psicoanálisis, Paidos, B. Aires 9ª. Edició 2007, pág. 66. (Títul original: Vocabulaire de la Psychanalyse, 1967)ISBN 950-12-7321-0
- ↑ Freud, Sigmund, Op. Cit. Tòtem i tabú. Algunes concordancias en la vida anímica dels salvages i dels neuróticos, Vol. XII, (1913).
- ↑ Freud, Sigmund: Algunes conseqüències psíquiques de la diferència anatòmica entre els sexes en: Obres Completes, Vol. XIX, Amorrotu, B. Aires, 9ª Edició, 1996, pág. 275, ISBN 950-518-595-4 (Traducció de l'alemà per José Luis Etcheverry, títul original: Einige psychische Folgen dones anatomischen Geschlechtsunterschieds, 1925).
- ↑ «El complex de Edipo». serpadres.és. Consultat el 25 de març de 2017.
- ↑ Freud, Sigmund (2000). «1. El yo i l'això (1923). III. El yo i el superyo (ideal del yo)», Obres completes de Sigmund Freud. Volum XIX - El yo i l'això, i atres obres (1923-1925), Amorrortu Editors, pp. 33-40. ISBN 978-950-518-595-5.
- ↑ Elisabeth Roudinesco und Michel Plon. Artícul: Horney, Karen, naixcuda Danielsen (1885-1952): Diccionari de Psicoanálisis, Paidós, 2ª edició revisada i actualisada 2008, p. 498 (Títul original: Dictionnaire de la Psychanalyse, traducció de Jorge Piatigorsky i Gabriela Villalba). ISBN 978-950-12-7399-1
- ↑ a-una-teor%C3%AD-sexual Per a rellegir a Freud: cent anys dels Tres Ensajos per a una teoria sexual, Juan Carlos Volnovich, Revista Topía
- ↑ Intebi, Irene (2007). La chiquea a lo llarc del temps, capítul 2 en Abús sexual infantil en les millors famílies, Granica 2008, Argentina, ISBN 978-950-641-252-4.
- ↑ Tort, Michel (2008). «La violència sexual, el pare i el psicoanálisis, pág. 459/480», Fi del dogma patern, Paidós, Buenos Aires, ISBN 978-650-892-288-5.
- ↑ Elisabeth Roudinesco i Michel Plon. Artícul: Malinowski, Bronislaw (1884-1942): Diccionari de Psicoanálisis, Paidós, 2ª edició revisada i actualisada 2008, pp. 679-681 (Títul original: Dictionnaire de la Psychanalyse, traducció de Jorge Piatigorsky i Gabriela Villalba). ISBN 978-950-12-7399-1
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Freud, Sigmund, Obres completes, Amorrortu Editors: Buenos Aires/Madrit, 1978/2006. ISBN 950-518-575-8.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Complejo de Edipo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.