Anar al contingut

Efecte superconfianza

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El efecte de superconfianza, també cridat de sobreconfianza o confiança excessiva (Overconfidence effect en anglés), és un biaix cognitiu que es presenta en la pren de decisions en incertitut, i consistix en la sobreestimación de la seguritat en que els subjectes confien en les seues pròpies decisions.[1]

En la lliteratura especialisada, este efecte ha segut definit de tres formes diferents: (1) excés de confiança en l'eixercite propi; (2) excés de confiança en l'eixercite propi en relació en el d'uns atres; i (3) falsa precisió en expressar certea injustificada en les creències pròpies.[2] Per a explicar la superconfianza, el sicòlec Daniel Kahneman introduïx un concepte que denomina WYSIATI, sigles en anglés de ‘lo que veus és lo que hi ha’. Açò consistix en botar a conclusions abans de fixar-se si l'informació és suficient o és de calitat, no considerar variables que no siguen evidents i ignorar les creències a priori del càlcul Bayesiano.[3]

Este efecte és àmpliament estudiat en el llibre pensar ràpit, pensar despacio de Kahneman. Un dels experiments típics per a evaluar la sobreconfianza consistix en un eixercici de verdader i fals en el que se li pregunta als subjectes per coneiximents generals i després tenen que declarar la confiança que tenen en la resposta donada, en percentage.[4] Lo que s'observa la majoria de voltes és l'exageració de la seguritat en les pròpies decisions. És dir, el percentage d'encert que assignen els subjectes subjetivamente (la confiança que tenen en la seua resposta) sol ser major que el percentage d'encert real. Açò s'explica perque la confiança subjectiva en un juí no reflectix la provabilitat de que este siga correcte, sino la coherència de l'informació i la facilitat cognitiva del seu processament.[3]

El sicòlec alemà Gerd Gigerenzer fa una crítica a Kahneman, argumentant que la sobreconfianza pot ser una mera ilusió, i introduïx un método diferent per a medir la confiança excessiva. Ademés de preguntar per la seguritat que tenien els individus despuix de contestar cada pregunta, al final de l'eixercici se'ls va preguntar quàntes preguntes creïen que havien encertat, parell poder comparar la freqüència subjectiva en la freqüència real. En relacionar els juïns de confiança en el percentage d'encert, s'evidenciava un efecte de sobreconfianza. Pero en la comparació entre freqüències casi desapareixia el biaix, sugerint que la manera de formular la pregunta alterava el resultat.[5]

Causes de la sobreconfianza

[editar | editar còdic]
  • Biaix d'autoservici: quan els individus atribuïxen els seus èxits a les seues pròpies habilitats pero culpen dels seus fracassos a factors externs com «la mala sort», elevant la seua autoestima.[6]
  • Biaix de confirmació: consistix en buscar evidència que confirme una idea que es té i ignorar l'informació que la contradiga.[7]
  • Biaix retrospectiu: és exagerar la capacitat de predir el futur, i tindre expressions del tipo «sempre ho vaig saber» quan el succés era difícilment predible. Induïx als observadors a evaluar el caràcter d'una decisió no per lo adequat de la mateixa, sino segons siga bo o mal el seu resultat.[8]
  • Ilusió d'aptitut: quan un individu s'especialisa en alguna cosa, té més confiança en les seues prediccions, encara que el seu camp de coneiximent siga una ciència difícilment predible com la política o les finances. Encara que els que saben més prediuen llaugerament millor que els que saben menys, els primers són menys de fiar pel seu excés de confiança poc realista. Quant més famós és un predictor, més extravagants són les seues prediccions.[9]
  • Ilusió de validea: tindre una sensació de certea front a un juí emés a pesar de tindre evidència de que la pròpia capacitat previsora és nula.[3]
  • Ilusió del control: és la tendència dels sers humans de creure que poden controlar o modificar els resultats en els que clarament no tenen cap influència.[10]

Implicacions pràctiques

[editar | editar còdic]

Tindre confiança excessiva en les capacitats pròpies i considerar-se millor que els demés (pensar que es tenen millors arguments, major poder, major força militar, major sagacitat o millor comprensió del mercat) explica per qué els individus fan folgues, van a la guerra, presenten demandes, invertixen en la bossa, etc.

En el camp de les finances s'han fet estudis que mostren l'incapacitat dels corredors de bossa per a predir el mercat. El llibre Pensar ràpit, pensar espai parla de l'investigació de Terrance Odean, professor de finances de l'Universitat de Califòrnia. 

«Terry Odean va començar estudiant dels registres d'una agència 10.000 contes bossístics d'inversors individuals d'un periodo de sèt anys. Va poder analisar cada transacció que els inversors varen eixecutar a través d'esta firma, que varen anar al voltant de 163.000. Tal abundància de senyes va permetre a Odean identificar tots els eixemples en els que un inversor va vendre algunes de les seues accions i poc despuix va comprar unes atres. En estes operacions, l'inversor revelava que tenia una idea definitiva sobre el futur de les dos companyies: esperava que les accions que va decidir comprar pujarien més que les que va decidir vendre. Odean va comparar la rendabilitat de les accions que l'inversor havia venut en la de les que havia comprat en el curs d'un any despuix de la transacció. Els resultats varen ser inequívocament mals. De promig, les participacions que els individus varen vendre varen pujar més que les que varen comprar en un marge molt substancial: 3,2 punts percentuals per any, be llunt i per damunt dels importants costs de l'eixecució d'abdós operacions. Evidentment hi ha individus que ho varen fer millor i uns atres pijor. Pero pocs inversionistes, si hi ha algun, posseïxen l'aptitut requerida per a guanyar-li al mercat any rere any de manera sistemàtica».[3][11] Açò és un clar eixemple d'una ilusió d'aptitut, que genera confiança excessiva en inversors que les seues estadístiques no són res favorables.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ CAMERER, C.F., & LOVALLO, D. (1999). “ Overconfidence and excess entry: An experimental approach” . En American Economic Review, Vol. 89, N.º 1, 306-318.
  2. ↑ Moore, Don A.; Healy, Paul J. (2008). "The trouble with overconfidence". Psychological Review. 115 (2): 502–517. doi:10.1037/0033-295X.115.2.502. PMID 18426301.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Kahneman, D. (2011). Thinking, fast and slow. New York: Farrar, Straus and Giroux.
  4. ↑ GIGERENZER, G., HOFFRAGE, U., & KLEINBÖLTING, H. (1991). “ Probabilistic mental models: A Brunswikian theory of confidence“ . En Psychological Review, Vol. 98, 506-528.
  5. ↑ Behavioral Finance: Psychology, Decision-Making, and Markets; Lucy Ackert, Richard Deaves; Google Llibres.
  6. ↑ Miller, D. T., & Ross, M. (1975). Self-serving biases in the attribution of causality: Fact or fiction? Psychological Bulletin, 82, 213-225.
  7. ↑ Oswald, Margit E.; Grosjean, Stefan (2004), «Confirmation Bias», en Pohl, Rüdiger F., Cognitive Illusions: A Handbook on Fallacies and Biases in Thinking, Judgement and Memory, Hove, UK: Psychology Press, pp. 79-96, ISBN 9781841693514, OCLC 55124398.
  8. ↑ Jonathan Baron i John C. Hershey, «Outcome Bias in Decision Evaluation», Journal of Personality and Social Psychology 54 (1988), pp. 569-579.
  9. ↑ Philip E. Tetlock, Expert Political Judgment: How Good is It? How Ca We Know?, Princeton University Press, Princeton, 2005, p. 233.
  10. ↑ Baron, J. (2000). Thinking and deciding (3rd. edition). New York: Cambridge University Press. ISBN 0-521-65030-5.
  11. ↑ Brad M. Barber i Terrance Odean, «Trading Is Hazardous to Your Wealth: The Common Estoc Investment Performance of Individual Investors», Journal of Finance 55 (2002), pp. 773-806.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Efecte_superconfianza&oldid=842171»