Anar al contingut

Biaix de confirmació

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El biaix de confirmació o biaix confirmatorio és la tendència a favorir, buscar, interpretar i recordar l'informació que confirma les pròpies creències o hipòtesis, donant desproporcionadament menys consideració a possibles alternatives.[1] Es tracta d'un tipo de biaix cognitiu i un error sistemàtic del raonament inductivo. Les persones mostren esta tendència quan reunixen o recorden informació de manera selectiva, o quan l'interpreten sesgadamente. L'efecte és més fort en publicacions en contingut emocional i en creències fermament arrelades. També tendixen a interpretar que les proves ambigües recolzen la seua postura existent. S'ha invocat la busca biaixada, l'interpretació i la memòria per a explicar la polarisació de les actituts (quan un desacort es fa més extrem o polarisat a pesar de que les diferents parts estan expostes a les mateixes proves), la perseverança de les creències (quan les creències de les persones persistixen pese a que s'ha demostrat la seua falsetat), l'efecte de primacia irracional (quan es té major confiança a les primeres experiències tingudes en algun fet, que a les més recents) i la correlació ilusoria (quan la gent falsament percep una associació entre dos acontenyiments o situacions).[2]

Una série d'experiments en els anys xixanta va sugerir que les persones estan biaixades cap a la confirmació de les seues creències existents. Investigacions posteriors varen reinterpretar estos resultats com una tendència a provar idees d'un modo unilateral, centrant-se en una possibilitat i ignorant les alternatives. En certes situacions, esta tendència pot biaixar les conclusions personals. Entre les explicacions de les tendències observades es troben el pensament ilusorio i la llimitada capacitat humana per a processar l'informació. Una atra explicació és que les persones mostren un biaix confirmatorio perque sospesen els costs d'equivocar-se més que l'investigar d'un modo neutral i científic.[2]

El biaix de confirmació contribuïx a l'excés de confiança en les creències personals i pot mantindre o reforçar estes creències davant evidències contràries. S'han trobat decisióés pobres per este biaix en contexts militars, polítics i d'organisació.

Tipos

[editar | editar còdic]

Els biaix de confirmació són conseqüència del processament d'informació, que no deu confondre's en la profecia autocumplida, en la que el comportament de la gent fa que les seues expectatives es complixquen.[3] Alguns sicòlecs usen la denominació "biaix de confirmació" per a referir-se a qualsevol forma per la que la persona evita rebujar una creència, be en la busca de proves, en l'interpretació d'estes o en el moment de recordar-les. Uns atres restringixen esta denominació a la recopilació selectiva de proves.[4][Nota 1]

Busca biaixada d'informació

[editar | editar còdic]
El biaix de confirmació s'ha descrit com un «sí a tot» intern que es repetix en les creències de la persona, alguna cosa que li ocorre a Uriah Heep, personage de Charles Dickens.[5]

Els experiments han trobat en repetides ocasions que la gent tendix a provar hipòtesis d'un modo unilateral, buscant proves compatibles en l'hipòtesis que mantenen en un moment donat.[6][7] En lloc de buscar entre totes les proves rellevants, es fan preguntes formulades de modo que una resposta afirmativa recolze la seua hipòtesis.[8] Busquen les conseqüències que esperarien si la seua hipòtesis fòra verdadera, en lloc de lo que passaria si fora fals.[8] Per eixemple, algú que tracta d'identificar un número i es val per a això de preguntes en resposta sí/no i sospita que el número és el 3 podria preguntar, «¿és un número impar?». La gent preferix este tipo de pregunta, cridada «prova positiva», inclús quan una prova negativa com «¿és un número par?» proporcionaria exactament la mateixa informació.[9] No obstant, açò no significa que la gent busque proves que asseguren una resposta positiva. En estudis a on els subjectes podien seleccionar entre tals pseudopruebas o entre diagnòstic genuïns, varen favorir els diagnòstic genuïns.[10][11]

La preferència per les proves positives no és un biaix en sí mateixa, ya que les proves positives poden ser sumament informatives. No obstant, en conjunció en atres efectes, esta estratègia pot confirmar creències o suposicions existents, independentment de si són verdaderes.[12] En situacions de la vida real, les proves són a sovint complexes i variades. Per eixemple, vàries idees contradictòries sobre algú podrien recolzar-se de manera independent concentrant-se en un aspecte del seu comportament.[7] Aixina si algú busca proves a favor d'una hipòtesis provablement tinga èxit.[12] Una ilustració d'açò és el modo en el que la formulació d'una pregunta pot canviar considerablement la resposta.[7] Per eixemple, si es pregunta «¿és vosté feliç en la seua vida social?», els enquestats mostren un grau de satisfacció major al d'aquells als que se'ls va preguntar «¿és vosté infeliç en la seua vida social?».[13]

Inclús un chicotet canvi en la formulació d'una pregunta pot afectar al modo en el que la gent busca entre l'informació disponible i d'ahí les conclusions que alcancen. Açò es va demostrar usant un cas fictici de custòdia infantil.[14]

Els subjectes varen llegir de múltiples maneres que el pare A era raonablement adequat per a ser el tutor. El pare B tenia una mescla de qualitats destacades positives i negatives: una relació propenca en el chiquet pero a la seua volta un treball que li alluntaria d'ell durant periodos llarcs. Quan varen preguntar «¿Quin pare deuria tindre la custòdia del chiquet?», el subjecte va buscar atributs positius i una majoria va triar al pare B. No obstant, quan la pregunta era «¿a quin pare se li deuria negar la custòdia del chiquet?» varen buscar atributs negatius, pero de nou una majoria va contestar que el pare B, lo que implica que el pare A deuria tindre la custòdia.[14]

Estudis similars han demostrat cóm la gent s'embarca en una busca parcial d'informació, pero també que este fenomen pot vore's llimitat per una preferència per proves diagnòstiques. En un experiment inicial, els subjectes tenien que puntuar a una atra persona en una dimensió sobre l'introversió-extraversión de la seua personalitat prenent com a base una entrevista. Varen triar les preguntes per a l'entrevista d'una llista donada. Quan l'entrevistat els era presentat com un introvertit, els subjectes varen seleccionar preguntes que presumiren introversió, com per eixemple: «¿Qué troba vosté desagradable en les festes sorolloses?» I quan l'entrevistat era descrit com extravertido, casi totes les preguntes assumien la extraversión, com «¿Qué faria vosté per a animar una festa avorrida?». Estes qüestions feyen que els entrevistats a penes tingueren opcions per a refutar els atributs de personalitat que se'ls havien assignat.[15] No obstant, una versió posterior de l'experiment donava als subjectes menys preguntes que partiren de presunció, com «¿Fuges de les interaccions socials?».[16] Els subjectes varen preferir preguntar este tipo de qüestions (millors per a diagnosticar), mostrant solament un dèbil biaix cap a les preguntes positives. Este patró d'una preferència principal per les preguntes diagnòstiques i una més dèbil per les qüestions positives s'ha replicat en atres estudis.[16]

Un atre experiment otorgava als subjectes una prova particularment complexa de regla-descobriment que requeria el moviment d'objectes en simulació per ordenador.[17] Els objectes que apareixien en la pantalla de l'ordenador seguien unes lleis específiques que els subjectes devien comprendre, podent «disparar» els objectes per la pantalla per a provar les seues hipòtesis. A pesar dels molts intents durant una sessió de dèu hores, cap dels subjectes va averiguar qué regles seguia el sistema. Típicament tractaven de confirmar les seues hipòtesis en lloc de refutarlas, mostrant-se contraris a considerar alternatives. Inclús despuix de vore proves que, objectivament, refutaban les seues hipòtesis, en freqüència continuaven fent els mateixos tests. Alguns subjectes varen ser instruïts en formes apropiades de testar hipòtesis pero estes instruccions a penes varen tindre efecte.[17]

Interpretació biaixada

[editar | editar còdic]

Plantilla:Caixa de cita


Els biaix de confirmació no estan llimitats a la recopilació de proves. Inclús si dos individus tenen la mateixa informació, el modo en el que l'interpreten pot estar biaixat.

Un equip de l'Universitat de Stanford va portar a terme un experiment en subjectes que tenien una opinió molt formada sobre la pena capital, en la mitat d'ells a favor i la mitat en contra.[18][19] Cada u d'estos subjectes va llegir les descripcions de dos estudis: una comparació dels estats dels Estats Units en pena de mort i sense ella, i una comparació de les estadístiques d'assessinats en un estat abans i despuix de l'introducció de la pena de mort. Despuix d'una llectura ràpida de la descripció de cada estudi, se'ls va preguntar als subjectes si les seues opinions havien canviat. Despuix varen llegir una relació molt més detallada del procediment de cada estudi i tenien que considerar en quina mida consideraven ben elaborada i convincent l'investigació.[18] De fet, els estudis eren ficticis. A la mitat dels subjectes se'ls va dir que una classe d'estudi recolzava l'efecte dissuasori i que l'atre ho havia minat, mentres que a atres subjectes se'ls varen presentar les conclusions canviades.[18][19]

Els subjectes, tant els defensors com els detractors, varen relatar un llauger canvi en les seues posicions en la direcció del primer estudi que havien llegit. Una volta que varen llegir les descripcions més detallades dels dos estudis, casi tots varen tornar a les seues creències originals, independentment de les proves aportades, resaltant els detalls que recolzaven el seu punt de vista i desatenent qualsevol detall contrari. Els subjectes varen descriure els estudis que recolzaven el seu punt de vista preexistente com a superiors a aquells que ho contradien, de modo detallat i específic.[18][20] Escrivint sobre un estudi que va semblar minar l'efecte dissuasori, un defensor de la pena de mort va escriure: «L'investigació no va cobrir un periodo lo suficientment llarc de temps», mentres que un detractor va comentar sobre el mateix estudi: «No hi ha cap prova forta que puga contradir les investigacions que s'han presentat».[18] Els resultats varen ilustrar que la gent establix estàndarts més alts en les proves per a hipòtesis que estan en contra de les seues expectatives vigents. Este efecte, conegut com a «biaix de desconfirmación», ha segut recolzat per atres experiments.[21]

Un escàner per a l'obtenció d'imàgens per resonància magnètica va permetre als investigadors examinar cóm brega el cervell humà en informació no benvinguda.

Un estudi d'interpretació biaixada va tindre lloc durant les eleccions presidencials d'Estats Units de 2004 i va implicar a subjectes que es varen descriure a sí mateixos com a persones en fortes opinions cap als candidats. Els varen mostrar parells de declaracions, segons pareix contradictòries, del candidat republicà George W. Bush, el candidat democràtic John Kerry o una figura pública políticament neutra. També se'ls varen donar declaracions que feyen que l'aparent contradicció semblara raonable. En estes tres informacions, varen tindre que decidir si les declaracions de cada individu eren o no inconsistentes. Hi havia grans diferències en les evaluacions, els subjectes interpretaven en major provabilitat les declaracions del candidat al que s'oponien com a contradictòries.[22]


En este experiment, els subjectes varen emetre les seues opinions mentres la seua activitat cerebral era supervisada per mig d'imàgens per resonància magnètica. Quan els subjectes evaluaven les declaracions contradictòries del candidat del que són partidaris, els centres emocionals dels seus cervells es varen activar. Açò no va passar en les declaracions dels atres candidats. Els experimentadores varen deduir que les diferents respostes a les declaracions no es devien a errors passius de raonament, sino que els subjectes activament reduïen la dissonància cognitiva induïda per la llectura sobre el comportament irracional i hipòcrita del candidat del que són partidaris.[22]

L'interpretació biaixada no està restringida a assunts emocionalment significatius. En un atre experiment, se'ls va contar als subjectes una història sobre un robo. Tenien que puntuar l'importància provatòria de les declaracions discutint a favor o en contra de que un personage particular fora responsable. Quan varen plantejar l'hipòtesis de la culpa d'un personage, varen puntuar les declaracions que recolzaven eixa hipòtesis com més important que les declaracions contràries.[23]

Biaix de memòria

[editar | editar còdic]

Inclús si algú ha buscat i ha interpretat proves de manera neutral, encara pot recordar-les selectivament per a reforçar les seues expectatives. Es denomina a este efecte «memòria selectiva», «memòria confirmatoria» o « memòria d'accés biaixat».[24] Les teories sicològiques diferixen en les seues prediccions sobre la memòria selectiva. La teoria d'esquema prediu que l'informació que concorda en les expectatives prèvies serà més fàcilment almagasenada i recordada.[25] Alguns enfocaments alternatius diuen que l'informació sorprenent és més destacable i es recorda millor.[25] Les prediccions d'abdós teories han segut confirmades en contexts experimentals diferents, sense que cap teoria s'imponga de manera rotunda.[26]

En un estudi, els subjectes llegien un perfil d'una dòna que presentava una mescla de comportaments introvertits i extravertidos.[27] Més vesprada varen tindre que recordar els eixemples de la seua introversió i extraversión. A un grup se li va dir que era per a valorar a la dòna de cara a un treball com a bibliotecària, mentres que a un segon grup se li va dir que era per a un treball de vendes immobiliàries. Hi havia una diferència significativa entre lo que estos dos grups varen recordar: el grup del treball de bibliotecària va recordar més eixemples d'introversió i els de el grup de vendes varen recordar comportaments més extravertidos.[27]

També s'ha mostrat un efecte de memòria selectiva en els experiments que manipulen l'atractiu dels tipos de personalitat.[25][28] En un d'estos, a un grup de subjectes se'ls varen mostrar evidències de que les persones extravertidas són més exitoses que els introvertits, mentres que a un atre grup se li va dir lo contrari. En un estudi posterior, aparentment sense relació, se'ls va demanar recordar acontenyiments de les seues vides en els que havien segut introvertits o extravertidos. Cada grup de subjectes va proporcionar més recorts relacionades en el tipo de personalitat més desijable i els va rememorar més ràpidament.[29]

Un estudi va mostrar cóm la memòria selectiva pot mantindre la creència en la percepció extrasensorial.[30] A creents i incrédulos se'ls va mostrar una descripció d'experiments de percepcions extrasensoriales. A la mitat de cada grup se'ls va dir que els resultats experimentals recolzaven l'existència de la percepció extrasensorial, mentres que als demés se'ls va dir que no ho feya. En una prova posterior, els subjectes varen recordar el material en exactitut, llevat els creents que havien llegit proves que no recolzaven la percepció extrasensorial. Este grup va recordar menys informació i alguna d'esta incorrectament, recordant que els resultats recolzaven la percepció extrasensorial.[30]

Efectes relacionats

[editar | editar còdic]

Polarisació de l'actitut

[editar | editar còdic]

Quan persones en punts de vista oposts interpreten nova informació d'un modo biaixat, els seus punts de vista poden aplegar a separar-se més. És lo que es denomina polarisació de les actituts.[31] L'efecte va ser demostrat en un experiment que implicava extraure una série de boles roges i negres d'una de les dos «cistelles de bingo» amagades. Els subjectes sabien que una cistella contenia un 60 % de boles negres i un 40 % de roges, i que l'atra, el 40 % de negres i el 60 % de roges. Els experimentadores varen observar qué ocorria quan s'extreen boles de colors alterns en una seqüència que no favoria a cap de les cistelles. Despuix de l'extracció de cada bola, es va demanar als subjectes d'un grup declarar en veu alta les seues opinions sobre la provabilitat de que les boles s'estigueren extraent d'una o una atra cistella. Estos subjectes tendien a tindre més seguritat en cada successiva extracció ―si al principi varen pensar que la cistella en el 60 % de pilotes negres o la del 60 % de pilotes roges era la font més provable, la seua estimació de la provabilitat va aumentar―. A un atre grup de subjectes se li va demanar declarar la provabilitat estimada solament al final d'una seqüència de extracció, en lloc de despuix de cada bola. No varen mostrar l'efecte de la polarisació, lo que sugerix que esta no ocorre necessàriament quan les persones simplement sostenen posicions contràries, sino més be quan confien obertament en elles.[32]

Les opinions trobades sobre un tema com la tinença d'armes poden biaixar la manera en que algú interpreta noves proves.

Un estudi menys abstracte va ser l'experiment d'interpretació biaixada de Stanford, en el qual els subjectes en fortes opinions sobre la pena de mort varen llegir sobre proves experimentals d'abdós postures. El 23 % dels subjectes varen senyalar que les seues percepcions s'havien fet més extremes i este canvi autorrelatado es correlacionaba fortament en les seues actituts inicials.[18] En experiments posteriors, els subjectes també varen informar de que les seues opinions es feyen més extremes en resposta a l'informació ambigua. No obstant, les comparacions de les seues actituts abans i despuix de noves proves no varen mostrar cap canvi significatiu, sugerint que els canvis autorrelatados pogueren no ser reals.[21][31][33] Basant-se en estos experiments, Deanna Kuhn i Joseph Lao varen concloure que la polarisació és un fenomen real que llunt de ser inevitable, solament ocorre en una chicoteta minoria de casos. Varen trobar que s'incitava no solament per considerar proves d'abdós postures, sino per simplement pensar en el tema.[31]

Charles Taber i Milton Lodge varen alegar que el resultat de l'equip de Stanford havia segut difícil de reproduir perque els arguments usats en experiments posteriors eren massa abstractes o confusos com per a evocar una resposta emocional. En l'estudi de Taber i Lodge varen usar qüestions carregades emocionalment sobre el control d'armes i la discriminació positiva.[21] Varen medir les actituts dels subjectes cap a estos temes abans i despuix de la llectura d'arguments sobre cada postura del debat. Dos grups de subjectes varen mostrar una polarisació de l'actitut: aquells en opinions prèvies fortes i els que estaven políticament conscienciats. En part d'este estudi, els subjectes varen elegir qué fonts d'informació volien llegir d'una llista preparada pels experimentadores. Per eixemple, podrien llegir els arguments del control d'armes de l'Associació Nacional del Rifle. Inclús quan varen ser instruïts per a ser imparcials, els subjectes llegien en major provabilitat els arguments que recolzaven les seues actituts existents. Esta busca parcial d'informació es correlaciona be en l'efecte de polarisació.[21]

Persistència de creències desacreditades

[editar | editar còdic]

Plantilla:Caixa de cita


El biaix de confirmació pot usar-se per a explicar per qué algunes creències permaneixen quan les proves inicials a favor seu són revocades.[34] Este efecte de creència persistent s'ha mostrat en una série d'experiments usant lo que es denomina «paradigma de l'informe»: els subjectes examinen proves falsificades d'una hipòtesis, es medix el seu canvi d'actitut i despuix se'ls diu que eixes proves eren fictícies. Es medix una volta més les seues actituts per a vore si la seua creència torna el seu nivell anterior.[35]

Una troballa típica és que a lo manco una part de la creència inicial es manté encara despuix d'una completa refutació.[36] En un experiment, els subjectes varen tindre que distinguir entre notes de suïcidi verdaderes i falses. La retroalimentación va ser aleatòria: varen dir a uns que ho havien fet be, mentres que a uns atres se'ls va dir que ho havien fet mal. Inclús en acabant de que se'ls contara la veritat, els subjectes encara estaven baix l'influència de la retroalimentación. Encara pensaven que eren millor o pijor que el promig en aquella classe de tasca, depenent de lo que al principi se'ls haguera dit.[37]

En un atre estudi, els subjectes varen llegir les valoracions de l'actuació de dos bombers, en les seues respostes a una prova d'aversió al risc.[35] Les senyes fictícies es varen retocar per a mostrar correlació negativa o positiva entre l'actitut de pren de riscs i èxit en el treball.[38] Inclús si estos estudis hagueren segut certs, haurien segut proves científicament pobres. No obstant, els subjectes les varen trobar subjetivamente persuasivas.[38] Quan se'ls va mostrar que els estudis eren falsos, la creència dels subjectes sobre la correlació va disminuir, pero més o menys la mitat de l'efecte original va permanéixer.[35] Les entrevistes de seguiment varen establir que els subjectes havien entés l'informe i li l'havien pres en sério. Els subjectes semblaven confiar en l'informe, pero varen considerar l'informació desacreditante com a irrellevant per a les seues creències personals.[38]

Preferència per l'informació primària

[editar | editar còdic]

Els experiments han mostrat que l'informació es pondera en més força quan apareix pronte en una série, inclús quan l'orde no és rellevant. Per eixemple, la gent es forma una impressió més positiva d'algú descrit com a «inteligent, treballador, impulsiu, crític, obstinat i envidioso» que quan es donen les mateixes paraules en orde invers.[39] Este efecte de primacia irracional és independent del efecte de primacia de la memòria, en el que els elements més primerencs d'una série deixen una chafada més forta en la memòria.[39]

L'interpretació biaixada oferix una explicació per a este efecte: al vore les proves inicials, les persones formen una hipòtesis que afecta la manera en que interpreten el restant de l'informació.[34]

Una demostració de primacia irracional va tindre lloc per mig de la suposta extracció de fiches coloreadas de dos urnes. Se'ls va dir als subjectes la distribució en les urnes per colors i varen tindre que estimar la provabilitat de que una ficha haguera segut extreta d'una d'elles.[39] De fet, els colors apareixien en un orde concertat. Les primeres trenta extracció varen favorir a una urna i les següents trenta varen favorir a l'atra.[34] La série en el seu conjunt era neutra, per lo que racionalmente parlant, la provabilitat de cada urna era idèntica. No obstant, despuix de xixanta extracció, els subjectes varen optar per l'urna de les primeres trenta extracció.[39]

Un atre experiment va comportar una exposició de diapositives d'un sol objecte, vist com una image borrosa al principi i en una llaugera millora en l'enfocament en cada diapositiva successiva.[39] Despuix del passe de cada diapositiva, els subjectes varen deure expondre la seua millor conjectura sobre qué era l'objecte. Els subjectes en unes conjectura inicials errònees varen persistir en elles, inclús quan el quadro estava lo suficientment enfocat com per a que es poguera identificar fàcilment l'objecte.[34]

Correlació ilusoria entre events

[editar | editar còdic]

La correlació ilusoria és la tendència a vore correlació inexistents en un conjunt de senyes.[40] Esta tendència es va demostrar per primera volta en una série d'experiments a finals de la década de 1960.[41] En un experiment, els subjectes llegien un conjunt d'estudis de casos psiquiàtrics, incloent respostes al test de Rorschach. Es va constatar que els hòmens homosexuals relaten en una major provabilitat vore anques, anos o figures sexualment ambigües en les imàgens del conjunt.cita requerida De fet, els estudis eren falsos i, una versió de l'experiment, s'havia construït de modo que els hòmens homosexuals relataren en una menor provabilitat vore estes imàgens.[40] En un estudi, un grup d'psicoanalista experimentats varen informar del mateix conjunt d'associacions ilusorias en l'homosexualitat.[40][41]

Un atre estudi va registrar els síntomes experimentats per pacients d'artritis junt en les condicions meteorològiques durant un periodo de quinze mesos. Casi tots els pacients varen afirmar que els seus dolors estaven correlacionados en les condicions meteorològiques, encara que la verdadera correlació anara zero.[42]

Este efecte és una espècie d'interpretació biaixada en la que les proves objectivament neutres o les evidències desfavorables s'interpreten per a recolzar creències existents. També està relacionat en biaix en la comprovació d'hipòtesis.[43] En la valoració de si dos acontenyiments, com la malaltia i el mal temps, estan correlacionados, la gent confia molt en el número de casos positiu-positiu: en este cas, situacions en dolor i mal temps. Pel contrari, presten relativament poca atenció a atres classes d'observacions (cap dolor i/o bon temps).[44] Açò resulta anàlec a la confiança sobre les proves positives en proves d'hipòtesis.[43] També pot reflectir una memòria selectiva, en la que es pot tindre una percepció de que dos acontenyiments estan correlacionados perque és més fàcil recordar les voltes en les que es varen donar junts.[43]

Eixemple
Dies Pluja Sense pluja
Artritis 14 6
Sense artritis 7 2


En l'eixemple fictici anterior, els síntomes de la artritis apareixien en més provabilitat durant els dies sense pluja. No obstant, la gent provablement se centra en el relativament gran número de dies en els que plou i apareixen els síntomes. Centrant-se en una casella de la taula més que en el conjunt de les quatre, la gent pot percebre erròneament la relació, en este cas associant la pluja en els síntomes de la artritis.[45]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Plous 1993, p. 233
  2. ↑ 2,0 2,1 (francés) Eviter els pièges de la pensée : Els biais cognitifs de confirmation d'hypothèse, lloc digital 'La Toupie'.
  3. ↑ (2000).«Stereotypes and prejudice: essential readings».Psychology Press.
  4. ↑ Risen & Gilovich 2007
  5. ↑ «How to ignore the yes-man in your head».Wall Street Journal.Dow Jones & Company.Consultat el 13 de juny de 2010.
  6. ↑ Nickerson 1998, pàg. 177–178
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Kunda 1999, pàg. 112–115
  8. ↑ 8,0 8,1 Baron 2000, pàg. 162–164
  9. ↑ Kida 2006, pàg. 162–165
  10. ↑ (1990).«Diagnostic and confirmation strategies in trait hypothesis testing».Journal of Personality and Social Psychology.American Psychological Association.58(6)
    952–963.ISSN 1939-1315.doi:10.1037/0022-3514.58.6.952.
  11. ↑ (1982).«Confirmatory and diagnosing strategies in social information gathering».Journal of Personality and Social Psychology.American Psychological Association.43(1)
    22–34.ISSN 1939-1315.doi:10.1037/0022-3514.43.1.22.
  12. ↑ 12,0 12,1 Oswald & Grosjean 2004, pàg. 82–83
  13. ↑ (1993).«Directional questions direct self-conceptions».Journal of Experimental Social Psychology.Society of Experimental Social Psychology.29
    62–63.ISSN 0022-1031. via Fine 2006, pàg. 63–65
  14. ↑ 14,0 14,1 (1993).«Choosing versus rejecting: why some options llaure both better and worse than others».Memory and Cognition.21(4)
    546–556. via Fine 2006, pàg. 63–65
  15. ↑ (1978).«Hypothesis-testing processes in social interaction».Journal of Personality and Social Psychology.American Psychological Association.36(11)
    1202–1212.doi:10.1037/0022-3514.36.11.1202. via Poletiek 2001, p. 131
  16. ↑ 16,0 16,1 Kunda 1999, pàg. 117–118
  17. ↑ 17,0 17,1 (1978).«Consequences of confirmation and disconfirmation in a simulated research environment».Quarterly Journal of Experimental Psychology.30(3)
    395–406.doi:10.1080/00335557843000007.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 (1979).«Biased assimilation and attitude polarization: The effects of prior theories on subsequently considered evidence».Journal of Personality and Social Psychology.American Psychological Association.37(11)
    2098–2109.ISSN 0022-3514.doi:10.1037/0022-3514.37.11.2098.
  19. ↑ 19,0 19,1 Baron 2000, pàg. 201–202
  20. ↑ Vyse 1997, p. 122
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 «Motivated skepticism in the evaluation of political beliefs».American Journal of Political Science.Midwest Political Science Association.50(3)
    755–769.ISSN 0092-5853.doi:10.1111/j.1540-5907.2006.00214.x.
  22. ↑ 22,0 22,1 (2006).«Neural Bases of Motivated Reasoning: An fMRI Study of Emotional Constraints on Partisan Political Judgment in the 2004 U.S. Presidential Election».Journal of Cognitive Neuroscience.Massachusetts Institute of Technology.18(11)
    1947–1958.doi:10.1162/jocn.2006.18.11.1947.Consultat el 14 d'agost de 2009.
  23. ↑ (1986).«Entstehung und Veränderung von Bestätigungstendenzen beim Testen von Hypothesen» (‘formació i alteració de les tendències confirmatorias durant la comprovació d'hipòtesis’)».Zeitschrift für experimentelle und angewandte Psychologie.33
    360–374. via Oswald & Grosjean 2004, p. 89
  24. ↑ (2005).«Social cognition: key readings».Psychology Press.New York:
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Oswald & Grosjean 2004, pàg. 88–89
  26. ↑ (1992).«Memory for expectancy-congruent and expectancy-incongruent information: A review of the social and social developmental literatures».Psychological Bulletin.American Psychological Association.111(1)
    42–61.doi:10.1037/0033-2909.111.1.42.
  27. ↑ 27,0 27,1 (1979).«Testing hypotheses about other people: the use of historical knowledge».Journal of Experimental Social Psychology.15(4)
    330–342.doi:10.1016/0022-1031(79)90042-8. via Goldacre 2008, p. 231
  28. ↑ Kunda 1999, pàg. 225–232
  29. ↑ (1990).«Motivated recruitment of autobiographical memories».Journal of Personality and Social Psychology.American Psychological Association.59(2)
    229–241.ISSN 0022-3514.doi:10.1037/0022-3514.59.2.229.
  30. ↑ 30,0 30,1 (1980).«When superstition fails: reactions to disconfirmation of paranormal beliefs».Personality and Social Psychology Bulletin.Society for Personality and Social Psychology.6(1)
    83–88.ISSN 1552-7433.doi:10.1177/014616728061012. via Vyse 1997, p. 121
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 «Effects of evidence on attitudes: is polarization the norm?».Psychological Science.American Psychological Society.7(2)
    115–120.doi:10.1111/j.1467-9280.1996.tb00340.x.
  32. ↑ Baron 2000, p. 201
  33. ↑ (1993).«The attitude polarization phenomenon: Role of response measure, attitude extremity, and behavioral consequences of reported attitude change».Journal of Personality and Social Psychology.64(4)
    561–574.doi:10.1037/0022-3514.64.4.561.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 Nickerson 1998, p. 187
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 (1982).«Judgment under uncertainty: Heuristics and biases».Cambridge University Press.
    129–152.
  36. ↑ Kunda 1999, p. 99
  37. ↑ (1975).«Perseverance in self-perception and social perception: Biased attributional processes in the debriefing paradigm».Journal of Personality and Social Psychology.American Psychological Association.32(5)
    880–892.ISSN 0022-3514.doi:10.1037/0022-3514.32.5.880. via Kunda 1999, p. 99
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 (1980).«Perseverance of social theories: the role of explanation in the persistence of discredited information».Journal of Personality and Social Psychology.American Psychological Association.39(6)
    1037–1049.ISSN 0022-3514.doi:10.1037/h0077720.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 39,3 39,4 Baron 2000, pàg. 197–200
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 Fine 2006, pàg. 66–70
  41. ↑ 41,0 41,1 Plous 1993, pàg. 164–166
  42. ↑ (1996).«On the belief that arthritis pain is related to the weather».Proceedings of the National Academy of Sciences.93(7)
    2895–2896.doi:10.1073/pnas.93.7.2895. via Kunda 1999, p. 127
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 Kunda 1999, pàg. 127–130
  44. ↑ Plous 1993, pàg. 162–164
  45. ↑ Adaptat de (2004).«Cognitive illusions: a handbook on fallacies and biases in thinking, judgement and memory».Psychology Press.Hove, UK:

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (2000).«Thinking and deciding».Cambridge University Press.New York:
  • (2006).«A Mind of its own: how your brain distorts and deceives».Icon books.Cambridge, UK:
  • (1993).«Primary error detection and minimization (PEDMIN) strategies in social cognition: a reinterpretation of confirmation bias phenomena».Psychological Review.American Psychological Association.100(2)
298–319.ISSN 0033-295X.doi:10.1037/0033-295X.100.2.298.
1438–1441.doi:10.1001/jama.263.10.1438.
28–55.doi:10.1006/obhd.1993.1044.
  • (1999).«Social Cognition: Making Sense of People».MIT Press.
  • (1998).«Personal control in action: cognitive and motivational mechanisms».Springer.
233–255.
259–87.doi:10.1146/annurev.psych.49.1.259.
  • [enllaç trencat]
  • (1998).«Confirmation bias; a ubiquitous phenomenon in many guises».Review of General Psychology.Educational Publishing Foundation.2(2)
175–220.ISSN 1089-2680.doi:10.1037/1089-2680.2.2.175.
79–96.
  • (1993).«The psychology of judgment and decision making».McGraw-Hill.
  • (2001).«Hypothesis-testing behaviour».Psychology Press.Hove, UK:
  • (2007).«Critical Thinking in Psychology».Cambridge University Press.
110–130.
  • (1997).«Believing in magic: The psychology of superstition».Oxford University Press.New York:


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Biaix_de_confirmació&oldid=890343»