Anar al contingut

Agressivitat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El terme agressivitat[1] fa referència a un conjunt de patrons d'activitat que poden manifestar-se en intensitat variable, incloent des de la baralla física fins als gests o expressions verbals que apareixen en el curs de qualsevol negociació. La paraula agressivitat procedix del llatí, en el qual és sinònim de acometividad. Implica provocació i atac.

És un concepte originari de la biologia, que ha donat rellevància al seu víncul en l'instint sexual i el sentit de territorialitat, que també és assumit per la psicologia.

Com adjectiu, i en sentit vulgar, fa referència a qui és propens a faltar al respecte, a ofendre o a provocar als demés. Es presenta com una mescla secuenciada de moviments en diferents patrons, orientats a conseguir distints propòsits. La conducta agressiva és una manifestació bàsica en l'activitat dels sers vius. La seua presència en la totalitat del regne animal i els resultats de les investigacions sobre la mateixa li donen el caràcter de fenomen "multidimensional" (Huntington i Turner, 1987; Mos i Oliver, 1988).

Les teories explicatives generals sobre l'orige de la conducta agressiva/violenta en el ser humà, poden aplicar-se per a tractar d'entendre el comportament violent de l'adolescent en l'escola. Tots estos acostaments s'agrupen en dos grans llínees teòriques: les teories actives o innatistas i teories reactives o ambientals. Les teories actives o innatistas consideren que l'agressivitat és un component orgànic o innat de l'individu, elemental per al seu procés d'adaptació; des d'esta perspectiva es considera que l'agressió té una funció positiva i que la llabor de l'educació consistix fonamentalment en canalisar la seua expressió cap a conductes socialment acceptables. Per un atre costat, les teories reactives o ambientals resalten el paper del mig ambient i l'importància dels processos d'aprenentage en la conducta violenta del ser humà.


Conseqüències negatives de l'agressivitat

L'agressivitat té el seu orige en multitut de factors, tant interns com a externs, tant individuals com a familiars i socials (econòmics i polítics, en este últim cas). L'adicció a substàncies psicoactivas (popularment denominades "drogues") i els canvis emocionals de l'individu, tant a un nivell considerat no patológi co pels especialistes en salut mental com a un nivell considerat patològic (neurosis, depressió, trastorn maníaco-depressiu o trastorn bipolar) poden generar també comportaments agressius i violents. L'agressivitat pot presentar-se en nivells tan greus que pot generar comportaments delictius. L'agressivitat patològica pot ser autodestructiva, no resol problemes, no és realiste i és conseqüència de problemes emocionals no resolts i també de problemes socials diversos. L'agressivitat és, com l'ansietat, un comportament o conducta que, a cert nivell, es considera normal, funcional i necessària per a la supervivència i la vida quotidiana pero que, a certs atres nivells, es considera anormal, disfuncional i generadora de molts atres problemes de salut. L'agressivitat pot aplegar a ser devastadora contra els que nos rodegen o contra nosatres mateixos. Quan no som capaços de resoldre un problema, nos desesperem i, per a eixir de la desesperació, generem una ràbia terrible, que, si no és canalisada, pot ser destructiva.

Aparte de causar dany físic a les víctimes, pot servir para coaccionar i influir en la conducta d'atres persones, per a demostrar el poder que es té entre els subordinats i per a conseguir una reputació i image de líder. Una de les formes de manejar la nostra ansietat és per mig del poder, i l'agressivitat genera por en els demés. Per tant la por aliena genera en l'agressor una sensació de poder.

Les persones que solen ser molt agressives necessiten ajuda per part de professionals de la salut mental (sicòlecs, psiquiatres, treballadors socials, neurólogos, inclús etólogos). Entre moltes atres consideracions, les frustracions generen agressivitat perque no és possible conseguir allò que es desija. L'agressivitat es pot dirigir cap a lo que genera la frustració, ya siga per mig d'agressió física o verbal o indirecta, desplaçant l'agressió cap a una tercera persona o cap a un objecte.

Una persona agressiva intenta impondre el seu punt de vista , definició del problema, els seus drets o la satisfacció de les seues necessitats, amprant estratègies que generen por, culpa o vergonya. Açò ho fa per mig de [[violència fí sica]] o violència verbal. És una estratègia molt efectiva, pero si és massa explícita pot vore's sériament castigada per la societat.


Tipos d'agressivitat


Manifestacions de l'agressivitat

L'agressivitat pot manifestar-se en cada u dels nivells que integren a l'individu: físic, emocional, cognitiu i social. El seu caràcter és polimorfo.

  • Físic, es pot presentar en el nivell físic, com a lluita en manifestacions corporals explícites.
  • Emocional, en el nivell emocional pot presentar-se com ràbia o còlera, manifestant-se a través de l'expressió facial i els gests o a través del canvi del to i volum en el llenguage, en la veu.
  • Cognitiu, des d'un nivell cognitiu pot estar present com a fantasies destructives, elaboració de plans agressius o idees de persecució pròpia o aliena.
  • Social, des del nivell social és el marc en el qual, d'una manera o d'una atra, pren forma concreta l'agressivitat.

En el marc jurídic es pot entendre com “un “acte contrari al dret d'un atre”. El terme agressor s'aplica a “la “persona que dona motiu a una querella o bregue, injuriant, desafiant o provocant a una atra de qualsevol manera” (Diccionari de la llengua espanyola).

Com a conducta social pot implicar lluita, pugnacidad i formar part de les relacins de poder/sumissió, tant en les situacions diàdiques (de dos persones) com en els grups.

En el seu sentit més estricte, pot entendre's com "conducta dirigida a causar lesió física a una atra persona". L'intenció de causar dany pot manifestar-se de distintes maneres, unes més implícites i ritualizadas (ensenyar les ungles, gruñir, etc.), atres més explícites (colpejar, arrapar, etc.).

L'agressivitat presenta elements d'atac i retirada. Per això, s'implica en atres conductes d'autoprotecció. Amenaça, atac, sumissió o fugida es presenten molt associades en la naturalea.

El terme violència es referix a un tipo d'agressivitat que està fòra o més allà de "lo natural" en el sentit adaptatiu, caracterisada per el seu ímpetu i intensitat.

Para Weisinger (1988), en la raïl de la conducta agressiva està l'ira. La definix com "una sensació de disgust deguda a un agravi, malos tratos o oposició. I que normalment s'evidencia en un desig de combatre la possible causa d'eixe sentiment".

El concepte de persona agressiva fa referenci a quan un individu pren a mal una opinió encara que siga constructiva per algun problema familiar o sicològic que detona esta actitut.

Considerant l'existència de quatre emocions bàsiques: alegria, tristor, por i ràbia, esta última seria la més pròxima a l'ira. Quan es manifesten en sentit ple, la ràbia és una emoció incompatible sincrónicamente en la tristor, de la mateixa manera que ho són entre sí la por i l'alegria. Tant la ràbia com l'alegria tenen un caràcter expansiu. Per la seua banda, la tristor i la por es manifesten corporal i cognitivamente en caràcter retroactiu.


TENDÈNCIES ANTISOCIALS

Winnicott crida privació a la situació en que l'ambient no va suministrar els contes necessaris en el periodo de dependència absoluta i utilisa el terme de deprivacó per a referir-se a la pèrdua d'un ambient "suficientment bo" que promoga l'integració. Este últim escenari és el que es vincula en la tendència antisocial (Winnicott, 1994 [1964]).

La tendència antisocial representa el reclam del chiquet que desija recuperar un estat de benestar perdut; Winnicott planteja que tal tendència pot estar present tant en el chiquet sà com en el que sofrix d'algun trastorn psíquic. Al respecte este autor posa un eixemple en el que el chiquet pot ser privat de la satisfacció dels seues necessitats:<blockquote>El naiximent d'un hermanito, per eixemple, pot ser un choc terrible en este sentit particular, aun cuando el chiquet estiga preparat per a la seua arribada o aun cuando existixquen bons sentiments cap al nou bebé. La súbita aparició de la desilusió —sobre el sentiment infantil de que ha creat a la seua pròpia mare— que el advenimiento del nou bebé pot provocar, inicia una fase de robo compulsivo (Winnicott, 1986 [1939]: 182).</blockquote>La tendència antisocial pot manifestar-s'en conductes com la mentira, el robo, actes destructius, crueltat compulsiva i perversió. També pot ocórrer que el chiquet oculte esta tendència i desenrolle una formació reactiva (és dir, que manifeste un afecte opost al que sent), o que adquirixca un caràcter quejoso. Els causes que originen tals tendències és vinculen en el periodo de dependència relativa en el que la mare va deixar d'adaptar-s'a els necessitats del yo del chiquet, per eixemple per malaltia o per estar ocupada en alguna situació que li obligara a apartar-se en demasía del seu fill.


Vore també

Referències

Enllaços externs