Anar al contingut

Individu

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
 Est artícul o secció necessita ser wikificat en un format adequat a les convencions d'estil de L'Enciclopèdia en valencià .
Per favor, edita-lo per a complir en elles. No elimines est avís fins que ho hages fet. ¡Colabora !
També pots ajudar canviant este avís per u més específic.


«Indivisible» redirigix ací. Per a el concepte pertanyent a les matemàtiques, vore Divisibilidad.
«Individual» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Mantel individual'utensili domèstic.

Individu, que prové dellatí individŭus (‘indivisible’ o que no es pot dividir),[1] es referix a una unitat front a atres unitats dins d'un mateix sistema. El terme «individu» s'aplica particularment als sers humans per a caracterisar-els com a subjectes morals, és dir, com a titulars de drets, responsabilitats i deures. En este sentit, també s'utilisa el terme «persona» en lloc de «individu». Ademés, les característiques, interessos i peculiaritats individuals de les persones es distinguixen de les del grup poblacional (comunitat, societat, colectiu) del que provenen i s'atribuïxen a l'individualitat com a elements subjectius de la personalitat.

Unitat i pluralitat en lo individual

[editar | editar còdic]

Des del concepte grec de ἄτομος,[2] (àtom = que no es pot dividir), definit per la Real Acadèmia Espanyola, permet un acostament llingüístic al concepte, com l'adjectiu «individual», que no pot ser dividit.[3] En filosofia, en algunes teories a lo manco, individu serà qualsevol ser racional, és dir en capacitat de racionament, com a base per a la formació de teories de pensament i la metafísica.[4]

A voltes es confon en classe llògica o un tot-llògic en la metafísica: distribuït o no-distribuït, com si fora un conjunt d'individus existents. Açò pot ocórrer quan s'utilisen de forma semàntica pronoms vagos com: algun, qualsevol o tots (considerant tals pronoms com a substitució de un, un per un o qualsevol de tots o alguns dels possibles elements de la classe llògica com si foren individus reals i existents). Es confon d'esta manera la propietat d'una classe llògica, com a unitat llògica del pensament, en la classe natural formada per individus; com si fora aquella un conjunt numerable, en lloc de "un".[5][6]

Mario Bunge definix a l'individu com a substancial, lo mateix que propietat, és un concepte primitiu que no admet definició i és la base de la determinació de qualsevol i tota cosa; sent per tant equivalent a lo elemental d'un sistema.[7] Si el sistema és conceptuallavors lo elemental no és individu sino constructo o «ideal».[8]

Filosofia clàssica i medieval

[editar | editar còdic]

Una de les primeres figures de l'història intelectual europea en abordar explícitament la relació entre l'individu i la comunitat en la finalitat de clarificar conceptes va ser Aristóteles, qui, en el seu Política, va descriure als humans com «zoon politikon», és dir, com a sers socials. Aristóteles concep a l'individu com lo individual, com ser que existix (l'ent); combinació de matèria i forma, segons la seua teoria del hilemorfisme. Ho denomina *ousia prote*, substància primera. Segons esta perspectiva, el món està compost per substàncies materials, subjectes al moviment. L'home, com a idea, és substància segona.

Platón flama a individu "Home". L'home per a Platón és metafísic i esta format a partir d'un cos i ànima, entenent el cos com la presó de l'ànima, explicat en la seua alegoria del carro alado. Per a Platón l'individu és la dualitat i el temps que est viu és el temps que l'ànima està en el cos i lo que gasta en lliurar-se per a seguir existint com a ànima. Per a Platón el cos, en ser material compost d'àtoms, correspon al món fenoménico i per tant caòtic atomisme;[9] l'individualitat de l'home com a unitat procedix del ànima com forma substancial.

Cicerón usava els térmens "individuus" i "dividuus".[10] Séneca: qaedam separari a quibusdam senar possunt, cohaerent, individuae sunt, "certes coses que estan unides (coherent) i no poden ser separades entre sí, són coses individuals".[11] L'individu, per tant, és qualsevol entitat pel fet de ser indivisible, aun cuando puga estar composta de parts. Tan individu és una pedra com un arbre o un home.

Boecio[12] transmet un concepte d'individu en lo que és perfecte i complet dins de la seua espècie.[13] Distinguix tres sentits: allò que no es pot dividir per ser una unitat,[2] per la seua solidea física,[2] encara podent constatar que tinga parts, a lo manco espacials i que no pot es predicat d'atres coses.[14] Tracta a l'individu en sentit general, referent tant a una unitat matèrial com real. Queda inexplicado cóm el compost de "unitats individuals" pot ser "un individu" i no molts, com un gra d'arena comparat en "un montó". En el sentit matèrial de realitat física, si la realitat física es dividix, pot deixar de ser immediatament un individu o deixar de ser-ho solament en determinades circumstàncies. Constituïx un ultime grau de singularitat, lo que fa que l'unitat es torne incomunicable i intransferible,[15] el mateix tipo específic de l'original.[13][16]

Els escolàstics en l'Edat Mija varen tractar este concepte baix el punt de vista del principi d'individuación.[15] Varen distinguir el individuum vagum és dir: qualsevol home, qualsevol taula, qualsevol cosa com una unitat no senyalada com a tal dins d'una mateixa espècie. Aixina ho utilisa Tomás d'Aquino, un individu és distint i subsistente en la naturalea intelectual i racional.[13][17]

  • Metafísicamente, l'individu com tal es constituïx segons una essència com principi substàncial: és la forma universal lo que constituïx lo individual existent, lo que l'individu té en comun en atres membres de l'espècie al que pertany. Açò és d'especial importància en el cas del ànima espiritual humana, que ha de ser individual i no material pero, al mateix temps, eixa ànima ha de ser universal per ser principi formal de l'home com espècie. per a Duns Scoto la noció d'individu requerix dos principis diferenciats: la seua naturalea comuna com espècie, i la seua entitat individuante entre les quals no hi ha distinció real sino únicament formal. La individuación és essèncial i independent dels continguts materials o empírics.

Edat Moderna

[editar | editar còdic]

En l'Edat Moderna s'assumix el sentit de Porfirio que ve a ser una cosa aixina com lo «idèntic», «açò», «esta cosa», «este determinat ser». Identifica lo atòmic en lo que és segons lo que és en sí mateix lo que ve a ser lo «irrepetible» en sentit de ser «únic», lo que convé a una identitat, com Sócrates.[18]

La «individualitat» i lo «individual» és la noció abstracta d'una identitat que es coneix com subjecte dels seus predicats:

Esta noció la varen assumir tant els racionalistes com els empirista si be en importants diferències.

Racionalistes

[editar | editar còdic]

Descartes va comprendre dos órdens completament diferenciats d'elements individuals. Els elements materials que constituïxen l'orde de l'extensió, (res extensa) i els elements o unitats espirituals que constituïxen l'orde del pensament, (res cogitans). Adicional a açò, Descartes de la mateixa manera que atres filòsofs, concep a l'home ("real i verdader") com una dualitat entre cos i ànima

Spinoza diluïx l'individualitat en la seua relació en el Tot com un modo d'una substància única, Deu: "sive Deus sive Natura"; la pluralitat és aparent pero no real, per lo que no existix més que una única individualitat o individu, una única substància, és dir un Monisme panteísta. Esta noció la va utilisar Leibniz si ben aplicada a l'unitat última de lo real, la mónada com orde únic en la constitució del món en successives coordinació i subordinació de les mónades, (l'harmonia preestablida per Deu), i ve a significar el pas a la filosofia moderna.[20][21]

Leibniz senyala la singularidad de lo individual, la mónada, i unes relacions merament externes en les demés; relacions armónicamente establides per Deu.[22] Per això en Deu, per a qui la noció és completa, no existixen les veritats de fet sino que tot ocorre de modo necessari com veritats de raó.

Wolff considera que lo individual és aquell ser que es troba enterament determinat per la noció d'espècie i la diferència numèrica.[23] Lo que nos recorda la diferència entre la llògica clàssica aristotèlica com "participació en les formes", i la llògica de Port-Royal de nocions i atributs.

Empirista

[editar | editar còdic]

Per la seua banda els empirista varen senyalar lo individual com lo donat, sent per tant una percepció elemental com a idea simple o senya irreductible en l'experiència de la pròpia consciència.[24]

El criticisme

[editar | editar còdic]

per a Kant l'individualitat és el resultat de l'aplicació de diverses categorias i la seua manifestació en els juïns necessàriament lligats a l'intuïció sensible de l'experiència fenoménica, somesa per tant a l'espai-temps:

JUÍ CATEGORIA
Afirmatiu Realitat
Singular Totalitat
Categòric Inherencia i subsistència

Lo individual acaba sent una "unitat de fenomen" que deixa a l'aire la seua relació en lo real puix és frut de l'activitat del yo com "apercepción transcendental".

Els problemes

[editar | editar còdic]

La referència a l'home

[editar | editar còdic]

L'individu mentres que unitat indivisible aplicada en ser humà, sol considerar-se unida:

A partir d'eixes consideracions el concepte d'individu com "Yo", "Ego", "persona" ha donat lloc a múltiples teories i consideracions sent d'especial rellevància l'individualisme.[30]

La filosofia contemporànea

[editar | editar còdic]

El problema de lo individual presenta sérios problemes. Destaquem solament alguns dels plantejaments més concrets sobre lo individual, singular i particular que destaquen alguns pensadors:

  • El problema dels noms propis:
    • ¿Poden significar? ¿Tenen significat?
    • Si no tenen significat, ¿poden substituir-se per descripció per mig de la disjunció inclusiva de propietats?[31]

L'Enciclopèdia Oxford de Filosofia considera que la individuación és:

Lo que intuitivamente en l'experiència ordinària apareix com alguna cosa individual evident solament pot indicar-se com un "açò"[34] i en l'us normal dellenguage ser designat per mig d'una paraula, nom propi, o terme llingüístic o enunciat que el seu significat és un concepte llògic de contingut universal:

El recurs de poder contar com número les unitats percebudes, si be nos permet "senyalar-ho" com a individu, no sempre nos permet no obstant elaborar el concepte llògic d'individualitat segons siga l'orde que prèviament trobem establit com criteri d'unitat.

Si l'individu és un element simple no podrem expressar "qué és" dit element al no poder tindre conceptes generals que expressen la seua identitat com predicat.[35][36][37]

Aixina que, afig l'Enciclopèdia Oxford de Filosofia:

Quan no hi ha un principi singular per a determinar quànts Xs hi ha en algun lloc en un temps donat, pot dir-se que els Xs no poden ser individuados com a tals.

Lo que nos obliga a establir un sistema de referència que permeta contar, és dir enumerar, lo que considerem Xs i separar els Xs dels no-Xs. En tan difícil situació es varen vindre a trobar els físics i matemàtics neo-positivistes, Russell, Whitehead i el Círcul de Viena, quan els àtoms elementals varen ser desapareixent com a unitats indivisibles i les partícules-ones-elementals sorgien més i més en una física a on lo individual elemental desapareix darrere d'unes experimentació que responen a uns conceptes-llògics previs més que a unes realitats unitàries numerables. Estos conceptes-llògics previs són productes d'unes teorias que procuren modelar la realitat segons unes tècnicas i metodologia adequades, i no obedixen sempre ni molt manco a una unitat contable que puga ser individualisada.[38][39]

Per un atre costat la pèrdua de la suposta perfecció matemàtica de la Teoria de conjunts, despuix del teorema de Gödel, va supondre el final del programa formaliste d'Hilbert de formalisació matemàtica aixina com del intuicionisme de Brouwer. En la física quàntica el fet de poder contar individualitats ya no és necessari. l'aritmètica i les matemàtiques, en definitiva, estan someses a la capacitat ampliadora de la dinàmica de la pròpia raó en la seua busca del saber; en la superació de cada coneiximent donat o tingut com a tal. La ciència, (Popper), no establix veritats, sino ampliacions de coneiximents possibles sobre lo real. La llògica de la raó és més àmplia i creativa que qualsevol sistema llògic-matemàtic; sempre en camí d'ampliació futura. Com molt abans havia escrit Bachelard:

L'aritmètica no és, com tampoc, la geometria, una promoció natural d'una raó immutable. L'Aritmètica no està fundada en la raó. És la doctrina de la raó la que està fundada en l'aritmètica elemental. Abans de saber contar a penes sabíem qué era la raó. En general, l'esperit deu plegar-se a les condicions del saber.
Bachelard. Filosofia del No.
Erro al crear miniatura:
Esta persona pot tindre el seu referent com a individu per descripció d'una propietat, sense necessitat de nom propi.

Un nou sentit nominalista es manté en autors com Nelson Goodman o Quine, per a els qui solament admeten ontológicamente entitats concretes, és dir individus; no existixen més realitats que les realitats concretes. Les entitats abstractes classes llògiques o conceptes, no són més que recursos llògics per a operar en elles.

Gödel no pensa aixina:

És cert que el meu interés pels fonaments de la matemàtica va sorgir a través del contacte en el “Círcul de Viena”, pero les conseqüències filosòfiques dels meus resultats, lo mateix que els principis heurístics que duen a ells són qualsevol cosa menys positivistes o empirista... He segut un realiste conceptual i matemàtic des de 1925 aproximadament. Mai he mantingut la tesis de que la matemàtica siga sintaxis dellenguage, sino que pel contrari esta tesis, en qualsevol dels seus sentits raonables, pot ser refutada en els meus resultats.
Carta que Gödel dirigix a Mr. Grandjean en 1975.

Una famosa obra sobre els individus i la seua individualisació és l'escrita per Peter Frederick Strawson. Llingüísticament o be nos referim a una individualitat particular per mig d'un nom propi o una disjunció inclusiva de propietats que el seu referent pot resultar problemàtic; puix les classes, com a descripció de possibles individus de tals propietats i en possibles móns diferents, difícilment eviten tota ambigüitat de referència.[40]

Aixina que el problema per un costat és cóm poden identificar-se els individus particulars si no és:

  • Per indicació: directa en l'experiència, «senyalant en el dit: "açò"»; o designació otorgant un nom propi a l'experiència en que dita individuación és coneguda.
  • Per referències: be siga a través de la transmissió del nom propi otorgat o de la seua descripció per disjunció inclusiva de propietats, (essencials o no essencials), evitant tota ambigüitat en la referència.[41]

Es tracta, llavors, d'averiguar les formes de procedir per mig de les quals es parla sobre els individus. Problemàtica que nos du al tema de l'activitat cognitiva de la ment i a la percepció de les unitats significatives i la seua semiosis per mig de les quals establim les evidències pertinents a la referència i usos dellenguage tant en l'us dellenguage i definició vulgar com en el coneiximent més profunt de la ciència.

Objetivisme

[editar | editar còdic]

El Objetivisme considera a tot ser humà com a entitat independent i sobirana que posseïx un dret inalienable a la seua vida, un dret que deriva de la seua pròpia naturalea de ser racional. Per això, una societat civil, forma d'associació, cooperació o convivència pacífica entre els sers humans només pot conseguir-se sobre la base del reconeiximent dels drets individuals - i que un grup, com a tal, no té més drets que els drets individuals dels seus membres. El principi dels drets individuals és l'única base moral de tots els grups o associacions. Ya que només una dòna o un home poden posseir drets, l'expressió "drets individuals" és una redundància (que es deu utilisar per a major claritat en el caos intelectual d'hui), pero l'expressió "drets colectius" és una contradicció en térmens. Els drets individuals no estan subjectes a votació pública, una majoria no té dret a votar en contra dels drets d'una minoria, ya que la funció política dels drets és precisament protegir a les minories de l'abús de les majories: "La minoria més chicoteta del món és l'individu. Qualsevol que negue els drets de l'individu no pot alegar ser un defensor de les minories", segons Ayn Rand.

Individualitat i individu

[editar | editar còdic]

Per una atra part Zubiri, des del camp de la filosofia, fa una distinció entre singulum i individu stricto sensu. El primer és un ent singular, pero l'home és necessàriament individu stricto sensu.[42]

  • Ferrater Mora, establix l'existència de graus d'individualitat, que són en gran medida graus de discernibilidad. Hi ha per tant diversos modos en els que pot dir-se que alguna cosa és "individu".[43]

Paul Ricoeur per la seua banda distinguix l'identitat idem (el mateix) i l'identitat ipse (sí mateixa). La primera té que vore en l'identitat numèrica, continuïtat ininterrompuda en la permanència en la duració, en el temps. La segona és una identitat narrativa que admet variacions de personalitat, perque es basa en la necessitat de alteridad, necessitat de l'atre.[44]

Recolza este modo de concebre la "individualitat" que la Biologia situa lo individual primàriament en la relació individu-espècie, por cuanto el subjecte de l'evolució és l'espècie biològica per un costat. Pero aixina mateix en el regne de la vida com a organisació complexa de la matèria lo individual es definix per una funció, des d'un gen, un teixit, orgue etc. De la mateixa forma l'Antropologia, lo mateix que la Sociologia situen a el "individu" dins d'un sistema de relacions. L'individu deixa de ser subjecte llògic com una classe d'un solament, com ocorria en la llògica silogística,[45] com a element aislable d'una relació. És en el sí d'un sistema material, orgànic, biològic-social-cultural, en el que es produïx la "individualisació" en el que es desenrolla una unitat dins del sistema o personalitat única, com a individu stricto sensu i persona.[46]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Significat d'Individu (Qué és, Concepte i Definició)». significats. com.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 (2007) Salut mental i treball (en és), Plaça Valdes. ISBN 978-970-722-551-0.
  3. ↑ Gortari, Elí de (1988-01-01). Diccionari de la llògica (en és), Plaça i Valdes. ISBN 978-968-856-169-0.
  4. ↑ Morris, Charres G.; Maisto, Albert A.; Salines, {{{nom3}}} (2005). Introducció a la psicologia (en és), Pearson Educació. ISBN 978-970-26-0646-8.
  5. ↑ Aristóteles. Metafísica VIII. cap. III; B. Russel. Mr. Strawson, sobre el referir. L'evolució del meu pensament filosòfic. op. cit. p. 250-257
  6. ↑ http://faculty.fullerton.edu/jeelooliu/435(10)_Strawson%20&%20Donnellan.pdf [1] archivat en Wayback Machine.. Visitat el 17-11-2013
  7. ↑ Mario Bunge, Diccionari de filosofia, Mèxic, Sigle XXI, 1999, p. 40.; Mario Bunge, Treatise on basic philosophy. Volume 3. Ontology I: The furniture of the world, Dordrecht, D. Reidel Publishing Company, 1977, p. 158.
  8. ↑ Mario Bunge, Treatise on basic philosophy. Volume 1. Semantics I: Sense and Reference, Dordrecht, D. Reidel Publishing Company, 1974.
  9. ↑ Timeo
  10. ↑ Borja, Rodrigo (1997). Enciclopèdia de la política (en és), Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 978-968-16-5217-3.
  11. ↑ Hastings, James; Selbie, John Alexander; Gray, {{{nom3}}} (1928). Encyclopaedia of Religion and Ethics (en en), Scribner.
  12. ↑ Boethius (1906). Anicii Manlii Severini Boethii In Isagogen Porphyrii commenta (en la), Microcard Eds..
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Perelló, Sebastián Fuster (1997). Misteri Trinitario. Deu des del silenci i la rodalia. (en és), Editorial Sant Esteban. ISBN 978-84-8260-030-7.
  14. ↑ (2006) Educar en la posmodernidad: descobrir persones i orientar el seu desenroll (en és), EUNED. ISBN 978-9968-31-502-9.
  15. ↑ 15,0 15,1 Manzano, Jorge (2006). Miniléxico. Térmens escolàstics de referència (en és), Universitat Iberoamericana. ISBN 978-968-859-616-6.
  16. ↑ Gràcia, Jorge J. I. (1987). Introducció al problema de la individuación en l'alta Edat Mija (en és), UNAM. ISBN 978-968-36-0245-9.
  17. ↑ Gràcia, Jorge J. I. (1987). Introducció al problema de la individuación en l'alta Edat Mija (en és), UNAM. ISBN 978-968-36-0245-9.
  18. ↑ Gràcia, Jorge J. I. (1987). Introducció al problema de la individuación en l'alta Edat Mija (en és), UNAM. ISBN 978-968-36-0245-9.
  19. ↑ Inclús l'existència és considerada com predicat de l'essència. la noció és al mateix temps essència i subjecte de tots els seus predicats com identitat substantiva; lo que ve a justificar l'argument ontològic per a la demostració de l'existència de Deu, seguint la doctrina cartesiana.
  20. ↑ La mónada com a unitat d'acció reunix en sí la seua activitat en una incomunicació total; el seu ser és l'acció que es manfiesta en els seus predicats; l'anàlisis dels seus predicats manifesta el seu ser. la noció de cada substància individual és precisament la suma de les seues predicats. Si ben Leibniz inclou en ells tant la percepció que és l'estat interior de la monada que representa les seues relacions en les demés mónades de l'univers, i la apercepción, que és la consciència o el coneiximent reflexiu d'eixe estat interior,(Monadología && 23 i 30) a on reconeix la seua identitat individual i, si és el cas, el seu mismidad com a consciència. Açò és lo que fa a Leibniz més modern que Descartes i més propenc a l'Ilustració i la filosofia contemporànea, puix la seua pluralisme panpsiquista inicia el camí cap a la filosofia del subjecte que acaba en els idealismes: transcendental, Kant; subjectiu, Fichte; objectiu, Schelling; Absolut, Hegel
  21. ↑ Interessant descripció del problema de l'identitat i pluralitat d'individus a partir de les diferències tal com són considerades per Aristóteles, Locke i el pensament de Leibniz en: Gómez Pin, V. Leibniz, la diferència material. Els filòsofs i les seues filosofia, Tom II. 1983. Barcelona, Vicens-Vives. ISBN = 84-316-2139-7
  22. ↑
    És molt cert que, quan a un mateix subjecte se li atribuïxen molts predicats, i el tal subjecte ya no s'atribuïx a cap atre, li la crida substància individual.../... Aixina les coses, podem dir que la naturalea d'una substància individual o d'un ser complet és la de tindre una noció tan perfecta que baste per a fer comprendre i deduir tots els predicats del subjecte al que se li atribuïx dita noció
    Leibniz. Discours de métaphysique,& 8,9
  23. ↑ Ontologia § 227 i 240
  24. ↑ El "YO" concebut com una suma de percepcions com sostenia Hume
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Arts. de referència en Enciclopèdia Oxford de Filosofia. op. cit.
  26. ↑ Vejau descripció i la possibilitat d'una veritat necessària a posterior. Kripke, op. cit.
  27. ↑ Kripke, op. cit.
  28. ↑ Rationalis natura indivídua substantia (Substància individual de naturalea racional). Tal és la definició escolàstica de persona
  29. ↑ En este cas és el resultat de ser una manifestació especial d'un sistema nerviós suficientment complex com per a realisar eixes funcions que considerem inteligents, que ho diferencien dels demés individus de la naturalea. La valoració d'eixa diferència pot marcar un orde diferent o no del restant dels sers de l'univers
  30. ↑ Cfr. Principi d'individuación. Concepció en Schopenhauer
  31. ↑ Aixina ho va propondre Russell i els neopositivistas.
  32. ↑
    L'anàlisis de l'estructura es produïx generalment per etapes... Lo que es pren per unitats no analisades en una etapa es presenta com a estructures complexes en l'etapa immediata..../... Els ossos, les molècules, els àtoms i els electrons poden ser tractats, separadament, per a certs propòsits, com si foren unitats no analizables carents d'estructura, pero en cap etapa hi ha raó positiva per a supondre que siga este el cas en realitat. Les unitats més simples alcançades fins ara poden resultar en qualsevol moment susceptibles d'anàlisis. Si ha d'haver unitats no susceptibles d'anàlisis perque carixen de parts, és qüestió que, segons pareix, no hi ha modo de decidir. No és important ya que no hi ha res erròneu en una descripció d'estructura que partixca d'unitats que resulten despuix complexes. Per eixemple, els punts poden definir-se com a classes de successos, pero això no fa fals res de la geometria tradicional, que considerava els punts com a simples. Tota descripció d'estructura és relativa a certes unitats que són considerades, de moment, com a carents d'estructura, pero mai ha de supondre's que tals unitats hagen de tindre, en un atre context, una estructura que siga important reconéixer.
    B. Russell. op. cit. p.234
  33. ↑ La seua relació en la matèria és, en l'actualitat científica, físicament irrellevant. Front al clàssic principi d'individuación matèria signata quantitate, segons els escolàstics, el concepte físic de matèria actualment té res o poc que vore en el sentit de l'experiència, toda vez que l'idea de cos-extensió-temps-energia tenen una relació completament distinta a partir de la teoria de la relativitat i la física quàntica. Zubiri propon per això una distinció entre substància i sustantividad. Zubiri. Sobre l'essència. Partix III. cap. 8
  34. ↑ Com fa el chiquet chicotet en senyalar en el dit índex lo que vullgues pero no té paraules en la que designar això que vol
  35. ↑ El chiquet "senyala" en el dedito lo que vullgues, quan no té mijos d'expressar lo que és "això que vol". "That's baix", "açò és aixina" com a percepció essencial que remet a l'experiència directa d'un objecte, tal com va considerar Russell. I ya Platón en el Teeteto:
  36. ↑ Lo individual únic al no poder ser conceptualizado resulta incomprensible. Ya ho va dir Platón en el Teeteto. A este fi és interessant l'experiència que relata el P. Bartolomé de les Cases dels incas tenint que descriure a Moctezuma a uns sers molt estranys, "mitat home mital animal", els espanyols montats a cavall, alguna cosa que no havien vist jamai. O les dificultats dels biòlecs en pretendre classificar al ornitorrinco, un animal que trenca tots els esquemes coneguts fins a llavors.Umberto Eco. Kant i el ornitorrinco.(1999). Barcelona. Lumen. ISBN = 84-376-0466-4
  37. ↑ L'ÍNDEX EN LA FILOSOFIA DE PEIRCE. Armant Fumagalli. http://www.unav.es/gep/AF/Fumagalli.html
  38. ↑ Schrödinger,
    Abans, si es preguntava a un físic de quin material estaven integrats els àtoms, ell podia somriure i respon en evasivas. Si, insistint, se li preguntava si era possible concebre'ls com a chicotetes porcions invariables de matèria ordinària, com les que imaginava el pensament pre-científic, el físic podia respondre que això no tenia molt sentit, pero no podia fer mal. La primera pregunta "absurda" hui ha cobrat significació. La resposta és un categòric "No". L'àtom carix de la propietat més primitiva que associem en una peça de matèria en la vida ordinària. Alguns filòsofs d'antany, si se'ls poguera plantejar el cas, dirien: els vostres àtoms moderns carixen de substància, i no són més que forma.
    op. cit. ¿Qué és una partícula elemental? p. 180
  39. ↑ La "observabilidad" científica, com experiment, du implícita la necessitat d'una objectivació del fenomen com a unitat individual o sistemàtica, lo que admet que siga una interpretació d'una formalisació dellenguage matemàtic i/o a través de les medides observables per mig d'aparats tècnics dissenyats conforme a dita interpretació teòrica per a que siga acceptada com a adequada, a lo manco científicament i, per tant provisionalment, a la realitat. Cfr. Ciència
  40. ↑ Strawson, op. cit. Kripke. op. cit.
  41. ↑ ¿Cóm establir criteris de referència respecte a un individu concret? Com senyala Kripke, si trobem una referència no ambigua de "Aristóteles" per algunes de les seues propietats, tindríem una veritat necessària a posteriori, lo que obri el tema a problemes més amplis sobre la veritat.
  42. ↑ Zubiri, op. cit. pp. 164 i ss.
  43. ↑ Ferrater Mora. 1983. op. cit.
  44. ↑ Paul Ricoeur. Sí mateixa com un atre. 1996. ISBN 84-323-0923-0. Madrit Sigle XXI
  45. ↑ cfr. silogisme
  46. ↑ Últim capítul de Frank, M. op. cit. "persona i mónada".

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Congrés Espanyol d'Estudis Clàssics. Unitat i pluralitat en el món antic. Actes del VI Congrés Espanyol d'Estudis Clàssics: (Sevilla, 6-11 d'abril de 1981) / Societat Espanyola d'Estudis Clàssics. 1983. Madrit. Gredos.
  • Díaz Muñoz, G. Zubiri, Lakatos i la crisis gödeliana del fonament matemàtic. The Xavier Zubiri Review, Volume 2, 1999, pp. 5-26.
  • Nicol, I. El principi d'individuación. Dianoia: anuari de Filosofia, ISSN 0185-2450, N.º. 15, 1969, págs. 115-140

Vore també

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Individu&oldid=1305914»