Singular
En morfologia llingüística, el singular és la variant del número que indica un sol element del referent d'una paraula o expressió. Contrasta en el plural i a voltes en el dual o atres variants del número gramatical.[1]
Morfologia del singular
[editar | editar còdic]En les llengües del món lo més freqüent és que el singular no tinga una marca explícita i el plural es marque per mig d'una morfema adicional. Per eixemple, en castellà la morfema que indica singular és la cridada morfema nula, Ø, que no correspon en cap sò o grafia:[2]
- la-Ø casa-Ø (singular)
- la-s casa-s (plural)
En molts idiomes, com l'anglés, pràcticament ocorre lo mateix. No obstant no en totes les llengües el morfema de singular és nul: en rus, per eixemple, la morfema per a nominatiu singular del gènero femení és normalment -a, o la versió palatalizada, -я. En atres llengües com l'indonesi, el singular correspon en la paraula sense modificar, i el plural consistix en la paraula repetida. Aixina, del plural orang-orang (hòmens) hi ha el singular orang. Es coneixen les següents formes de marcage del plural:
- Per mig d'una morfema afegida (lengues romançes, llengües germàniques).
- Per mig d'alternança de la paraula (com els plurals irregulars del anglés:tooth/teeth 'dent/és', foot/feet 'peu/és').
- Per mig de duplicació total de la paraula (Idioma indonesi) o per mig de duplicació parcial (llengües utoaztecas).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Manifestacions gramaticals del número». Real Acadèmia Espanyola.
- ↑ «Preferències morfològiques o lèxiques pel singular o pel plural». Real Acadèmia Espanyola.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Singular» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.