Plural

En llingüística, el plural és una de les possibles realisacions del número gramatical que es contrapon, segons cada llengua, al singular i a atres variants del número gramatical (com el dual o el trial). En moltes llengües el plural s'usa quan es parla de dos o més entitats del mateix tipo (singular vs. plural), en atres llengües el plural es restringix a quan existixen més de quatre o cinc entitats del mateix tipo, sent els casos en menys entitats coberts pels números dual, trial, paucal, etc. Totes les llengües distinguixen el plural en els pronoms, encara que en prou llengües el plural no és obligatori en els noms. Igualment en moltes llengües flexivas del món el plural també té marques específiques en les formes verbals conjugades. Les formes d'expressar el número gramatical varien grandemente entre les llengües del món, sent en moltes llengües el seu funcionament molt diferent del que s'observa en les llengües indoeuropeas.

Marcage del plural

Flexión de número en espanyol de la raïl gat-, en espanyol el plural de sustantius i adjectius es forma en -s.

En moltes llengües un substantiu o un verp necessàriament deuen estar «marcats» com a singular o com a plural. No obstant, no en totes les llengües la categoria de número és obligatòria, per lo que en algunes llengües com el aymara o el chinenc el plural solament es marca optativamente o en unes poques ocasions especials. Entre les llengües del món, el pronom és la categoria gramatical que en major provabilitat inclou distincions de número, seguida del nom i el verp. Un atre fet important és que el plural generalment solament s'aplica noms contables. En atres llengües la classe de noms que admeten formes de plural és encara més restringida, per eixemple en náhuatl clàssic solament tenen forma de plural distinta del singular els noms animats.

En espanyol

En espanyol s'arreplega esta informació en els determinants, els sustantius, pronoms, verps i adjectius:

• Els sustantius i adjectius usen el sufix flexivo -s o -és, segons la forma de singular acabe en vocal átona o consonante.
• La majoria de determinants afigen simplement una -s a la forma de singular, encara que algunes formes com el/els i un/uns presenten alguns canvis més.
• En els pronoms i verps les categories de persona i número són sincréticos, lo que significa que la marca de plural depén de la persona.
  • En els pronoms totes les formes de plural acaben en -s [en excepció de la anáfora o «pronom reflexiu» o «recíproc» es] encara que en eixos casos no sempre és un sufix genuí (com en nosatres, vosatres ya que no existixen **nosotro, **vosotro).
  • En els verps les formes de plural són sincréticas en la persona:
    • La tercera persona en plural acaba en -n
    • La segona persona en plural en espanyol ibèric acaba en -is, mentres que en espanyol no-ibèric coincidix en la forma de tercera.
    • La primera persona en plural acaba en -mos. Ademés en espanyol el subjecte sintàctic i el verp finito de cada oració deuen concordar gramaticalmente, és dir, els dos deuen estar singular o els dos deuen estar en plural.

En llatí

En llatí admeten formes de plural diferenciades els pronoms, verps, sustantius i adjectius.

• En els sustantius i adjectius la marca de plural és sincrética en la de cas (i a voltes en el gènero). Ademés la marca de cas depén del fonema final de la raïl quedant dividits els sustantius i adjectius en cinc paradigmes o «declinació» diferents.
• En els verps la marca de plural és sincrética en la persona, varia depenent del temps verbal o de si es tracta de veu activa o passiva.
• En els pronoms es dona igualment sincretisme en la persona i el cas. En general el sistema llatí té una tipologia similar a l'espanyol, presentant els mateixos sincretismes ademés del de cas. I existint un major número d'alomorfos de plural en totes les categories gramaticals.

En náhuatl clàssic

En náhuatl clàssic és una llengua utoazteca que va ser la llengua del imperi asteca que encara sobreviu en vàries varietats modernes, en pocs canvis. En náhuatl clàssic el plural afecta a formes nominals que representen sers animats i les formes verbals. Els sustantius inanimados són invariables en plural.

• En les formes verbals la marca de plural depén del temps verbal concret sent les més comunes -h i -eh.
• En les formes nominals la marca depén de si es tracta d'una forma en absolutiu o una forma posseïda. En les formes d'absolutiu el plural regular es forma usualment per mig d'un sufix -meh o -tin segons la raïl acabe en vocal o consonante. Els plurals irregulars són de dos tipos, uns pocs es formen per reduplicación de la sílaba inicial (en atres llengües utoaztecas com el pápago la reduplicación és al forma normal de formar el plural) i atres pocs usen el sufix -h mēxihca «mexica, mexicà» / mēxihcah «mexicas, mexicans». A voltes el plural és una combinació de dos dels procediments anteriors i inclou reduplicación inicial i sufixació. Alguns sufixos derivatius com el reverencial -tzin en formar plural requerixen reduplicarse tah-tzin «pare (venerat)» / tah-tzitzin-tin «pares (venerats)», i algunes reduplicaciones inclouen allargament de vocals pilli' «noble» / pīpil-tin «nobles», una forma que inclou totes les dificultats és piltzin «noble (respectuosament)» / pīpil-tzitzin-tin «nobles (respectuosament)». En les modernes varietats de náhuatles reduplicaciones, que eren un arcaisme de la llengua clàssica, han desaparegut per complet i molts dialectes en les formes nominals solament s'usen una de les formes regulars de plural, sent la més freqüent -mej, aixina de coyōtl «coyot» es tenia en náhuatl clàssic la forma reduplicada cōcoyoh (i esporàdicament coyōmeh), mentres que en molts dialectes moderns solament existix coyōmej. Ademés per influència del espanyol en náhuatl modern tots els sustantius es poden pluralizar per mig de sufixació siguen o no animats.

En chinenc mandarín modern

En mandarín modern el plural solament s'aplica a alguns sustantius i als pronoms, la marca de plural quan existix és -men. La majoria de sustantius generalment tenen la mateixa forma en plural i en singular, els pocs sustantius que solen dur plural es referixen a grups de persones: péngyou «amic» / péngyoumen «amics», no obstant quan existix un numeral per a indicar el número concret la marca -men s'omet: sìge péngyou «quatre amics». Els pronoms usen -men en plural obligatòriament: wŏ «yo» / wŏmen «nosatres», nín «vosté» / nínmen «vostés». En el restant de sustantius el número es marca solament un numeral 一口人 yi kǒo rén, «una persona», 三口人 sān kǒo rén, «tres persones». elexema 人, rén, «persona», no es modifica en cap cas, i solament el marc sintàctic de l'oració permet saber si es tracta d'un o de molts.

En llengües bantúes

Els noms comuns en les llengües bantúes posseïxen gènero gramatical (a voltes en estes llengües classe nominal) i número gramatical, abdós s'indiquen en un prefix que precedix a la raïl del nom. De fet dins de cada classe nominal o gènero sol existir un sufix específic per a forma de singular i un prefix específic per al plural, això significa que la mateixa morfema prefixe expressa de manera indivisible gènero i número. El propi terme bantu «hòmens» es descompon en ba-ntu a on el prefix ba- indica que el referent és de tipo humà i plural, mentres que -ntu «individu». Alguns eixemples presos del swahili:

mtu «persona» / watu «persones»

mti «arbre» / miti «arbres»

jicho «ull» / macho «ulls»

kitu «cosa» / vitu «coses»

Bibliografia

• Karttunen, Frances (1983): An Analytical Dictionary of Nahuatl, University of Texas Press.
• Comrie, Bernard (ed.) (1987): The Major languages of East and South-Àsia, Routledge, London.
• Comrie, Bernard (ed.) (1990): The Major languages of South Àsia, the Middle East and Africa, Routledge, London.

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Plural en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..

• Plantilla:Comença per