Percepció

Percepció

La percepció és la forma en la que el cervell humà interpreta les sensacions que rep a través dels sentits per a formar una impressió inconscient o conscient. És dir, si se li pot aplicar discernimiento de la realitat física del seu entorn. També denominat com el procés constructiu pel que organisem les sensacions i captem conjunts o formes dotades de sentit.

També descriu el conjunt de processos mentals per mig del qual una persona selecciona, organisa i interpreta l'informació provinent d'estímuls, pensaments i sentiments, a partir de la seua experiència prèvia, de manera llògica o significativa. En la filosofia, la percepció és l'aprehensió psíquica d'una realitat objectiva, distinta de la sensació i de l'idea, i de caràcter mediato o immediat segons la corrent filosòfica (idealista o realista).

Història

Els primers estudis científics sobre percepció no varen començar fins a el XIX.^{cita requerida} En el desenroll de la fisiologia, es va produir el primer model que relacionava la magnitut d'un estímul físic en la magnitut de l'event percebut, a partir de la qual cosa va vore el seu sorgiment la psicofísica. Alguns dels investigadors més rellevants en l'estudi de percepció són:

• Hermann von Helmholtz, mege i físic alemà que va realisar experiments d'acústica i oftalmologia, entre atres estudis.
• Gustav Fechner, sicòlec alemà autor de l'equació que explica la relació entre l'estímul físic i la sensació (la cridada llei de Weber-Fechner)
• Ernst Heinrich Weber, sicòlec i anatomista alemà fundador de la psicofísica.
• Wilhelm Wundt, mege alemà fundador del primer laboratori de psicologia experimental.
• Stanley Smith Stevens, sicòlec nortamericà autor de la cridada funció potencial de Stevens.
• Max Wertheimer, Kurt Koffka i Wolfgang Köhler, sicòlecs alemans fundadors de la teoria de la Gestalt.
• Rudolph Arnheim, sicòlec i filòsof alemà, va profundisar en la relació entre l'art i la percepció visual.
• Irving Roc, científic cognitiu nortamericà.
• David Marr, neurocientífico britànic especialiste en processament visual.
• James J. Gibson, sicòlec nortamericà especialiste en percepció visual.
• Alfred Adler, mege, sicòlec/psiquiatra infantil austríac, que va investigar la percepció individual.

Segons els sicòlecs J. R. Anderson i A. R. Bower, existixen dos posicions teòriques opostes en la història de la psicologia de la percepció, que són la teoria empirista o asociacionista i la teoria innatista o racionalista.

Teoria empirista de la percepció

També cridada teoria asociacionista, esta teoria té les seues bases en el pensament aristotèlic. Des d'esta òptica, la percepció té com base sensacions més o menys caòtiques que el subjecte perceptor ordenarà posteriorment. L'organisació de la percepció sempre es porta a terme a partir de coneiximents previs de la realitat.

El subjecte que percep és passiu en un principi i es llimita a rebre els estímuls externs per a després procedir activament i organisar el "mosaic" de la percepció. L'empirisme clàssic va ser una corrent important els representants de la qual són David Hume, David Hartley i Wilhelm Wundt, entre uns atres.

Esta corrent es denomina constructivisme, i considera que la percepció no pot aïllar-se de l'activitat cognitiva del subjecte. En l'acte de la percepció, el subjecte proyecta la seua atenció cap a determinades característiques ambientals i llavors fa un mostreig, és dir, selecciona certa cantitat d'informació dels objectes i estímuls rebuts. Al mateix temps, esta informació activarà o modificarà els esquemes en que s'enquadrarà la percepció, i li donarà un significat.

Teoria innatista o de la forma

També cridada teoria racionalista. Els seus orígens es remonten al ideal platònic. Presupon l'existència d'un subjecte que percep per mig d'unes capacitats innates (de naiximent, no adquirides). Les senyes de la experiència vindrien organisats automàticament en el mateix acte de percebre les coses. No unifiquem les senyes disperses de la sensació com si fora un rompecabezas, sino que percebem el mosaic total, directa i indirectament.

L'escola de la Gestalt ha considerat el concepte d'organisació com a resultat directe dels processos sensorials. No existixen sensacions pures sino sensacions organisades. L'organisació perceptiva seria el resultat dels processos físics que tenen lloc en la corfa cerebral. Hi hauria un cert isomorfisme (una igualtat de forma) entre l'estimulació externa i els efectes que esta produïx en el cervell. Aixina que, la nostra percepció seria el resultat d'una adaptació biològica al mig. No cabria la possibilitat de plantejar-nos si lo que percebem és una mera realitat subjectiva o una correspondència en lo que és realitat en el nostre llindar de percepció.

La visió que la percepció nos proporciona està ordenada en sí mateixa, estructurada en els caràcters propis d'un tot. Les parts de la percepció depenen del tot de la percepció.

Tipos

Tradicionalment, els camps d'investigació relacionats en la percepció estan organisats segons els 5 sentits més reconeguts: visió, oïment, tacte, olfat i gust. No obstant, la llista completa de sentits relacionats en la percepció és molt més àmplia:

• percepció visual, dels dos plans de la realitat externa (forma, color, moviment);
• percepció espacial, de les tres dimensions de la realitat externa (profunditat);
• percepció olfativa, de les olors;
• percepció auditiva, dels sorolls i sons;
• cenestesia, dels òrguens interns;
• percepció tàctil, que combina els sentits de la pell (pressió, vibració, estiramiento);
• percepció tèrmica, de les variacions de temperatura (calor, fret);
• percepció del dolor, dels estímuls nocius;
• percepció gustativa, dels sabors;
• quimioestesia, dels sabors forts (no es troba compromesa en cas de lesió de les àrees gustativas o olfatives);
• percepció de l'equilibri;
• sinestesia, d'un estímul sensorial que s'unix subjetivamente a l'experiència d'un atre
• percepció del temps, del canvi (percebre implica l'existència d'una reacció a una estimulació present, reacció que pot analisar-se en els plans fisiològic, de consciència o de conducta;
• percepció de la forma, el resultat de la percepció del contorn i del contrast de les coses, fonamentalment a través de la vista i del tacte.
• percepció del camp magnètic

Naturalea dels estímuls sensorials

La percepció és el primer procés cognoscitivo, a través del com els subjectes capten informació de l'entorn, la raó d'esta informació és que usa la que està implícita en els estímuls captats pels sistemes sensorials i que permeten a l'individu animal (incloent al ser humà) formar una representació de la realitat del seu entorn. La llum, per eixemple codifica l'informació sobre la distribució de la matèria-energia en l'espai-temps, permetent una representació dels objectes en l'espai, el seu moviment i l'emissió d'energia lumínica.

A la seua volta, el sò codifica l'activitat mecànica en l'entorn a través de les vibracions de les molèculas d'aire que transmeten les que ocorren en les superfícies dels objectes en moure's, chocar, roçar, quebrar-se, etc. En este cas són molt útils les vibracions generades en els sistemes de vocalisació dels organismes, que transmeten senyals d'un organisme a un atre de la mateixa espècie, útils per a la supervivència i l'activitat colectiva de les espècies socials. El cas extrem és el llenguage en l'home.

El olfat i el gust informen de la naturalea química dels objectes, podent estos ser atres plantes i animals d'interés com a potencials preses (aliment), depredadors o parelles. L'olfat capta les partícules que es desprenen i dissolen en l'aire, captant informació a distància, mentres que el gust requerix que les substàncies entren a la boca, es dissolguen en la saliva i entren en contacte en la llengua. No obstant, abdós treballen en sincronia. La percepció del sabor dels aliments té més d'olfatiu que gustativo. Existix en realitat com a fenomen psíquic complex, la percepció, el resultat de l'interpretació d'eixes impressions sensibles per mig d'una série d'estructures psíquiques que no procedixen ya de l'estimulació del mig, sino que pertanyen al subjecte. En la percepció es troben inseparablemente les sensacions en els elements interpretatius. dins d'este anàlisis és tindre la capacitat per a rebre per mig dels sentits les imàgens o sensacions externes o comprendre i conéixer alguna cosa.

El cridat sentit del tacte és un sistema complex de captació d'informació del contacte en els objectes per part de la pell, pero és més intrincado de lo que se suponia, per #lo que Gibson va propondre denominar-li sistema háptico, ya que involucra les tradicionals sensacions tàctils de pressió, temperatura i dolor, tot açò per mig de diversos corpúsculs receptors insertos en la pell, pero ademés les sensacions de les articulacions dels oss, els tendons i els músculs, que proporcionen informació sobre la naturalea mecànica, ubicació i forma dels objectes en els que s'entra en contacte. El sistema háptico treballa en estreta coordinació en la quinestesia que permet captar el moviment del cap en l'espai (rotacions i desplaçaments) i combinant en la propiocepción, que són les sensacions abans mencionades, relacionades en els músculs, els tendons i les articulacions, permet captar el moviment del restant del cos, en lo que es té una percepció global del moviment corporal i la seua relació en el contacte en els objectes.

Procés de percepció

El procés de percepció comença en un objecte del món real, cridat el estímul distal o objecte distal. Gràcies a les característiques de la llum, del sò o algun atre procés físic, l'objecte estimula els òrguens sensorials del cos. Estos òrguens sensorials transformen l'energia (que juga el paper d'informació entrante) en activitat neural, en un procés cridat transducción. Els patrons d'activitat neural que són aixina generats són cridats estímuls proximals. Estes senyals neuronals són transmeses al cervell i processades. La recreació mental de l'estímul distal és el percepto. La percepció ha segut a voltes descrita com el procés de construir representacions mentals d'estímuls distales usant l'informació disponible en els estímuls proximals.

Des del punt de vista del receptor de l'informació sensorial, la percepció pot ser de tipo intermodal o transmodal.

La percepció intermodal (també cridada intersensorial o multimodal) és la percepció unitària o unificada d'objectes o events a partir d'estímuls simultàneus disponibles a través de més d'un canal sensorial. És dir, que l'individu és capaç d'establir una relació entre dos tipos d'informació, per eixemple, reconeixent el víncul entre una veu i l'image de la persona que parla com un únic acontenyiment.

La percepció intermodal és essencial en el desenroll de les funcions cognitives dels infants de molt baixa edat. Per eixemple, certs estudis realisats en laboratori semblen indicar que els bebés presten més atenció als estímuls en els quals el sò i l'image estan sincronisats. Este tipo d'experiments va a la trobada de la creència segons la qual els bebés experimenten sensacions discordantes provinents de cada u dels seus sentits durant els seus primers mesos de vida.

La percepció transmodal és la manera en la que el cervell interpreta l'informació amodal, és dir, que no és específica d'un sol canal sensorial, sino que pot ser rebuda de forma redundante per varis canals. Per eixemple, el ritme d'unes mans donant palmes pot ser percebut al mateix temps de manera visual, auditiva i háptica. També és la capacitat del sistema cognitiu humà de traduir un tipo d'informació sensorial a una atra. La percepció transmodal es troba freqüentment associat a les habilitats d'imitació. S'ha observat que els bebés tenen una capacitat innata de traduir un estímul visual en una acció motora, per eixemple, en imitar un adult quan este trau la llengua.

Procés de percepció segons Hermann von Helmholtz

El procés de la percepció, tal com ho va propondre el mege i físic Hermann von Helmholtz, és de caràcter inferencial i constructiu, generant una representació interna de lo que succeïx en l'exterior al modo d'hipòtesis. Per a això s'usa l'informació que aplega als receptors i es va analisant paulatinament, aixina com informació que ve de la memòria tant empírica com a genètica i que ajuda a l'interpretació i a la formació de la representació.

Est és un model virtual de la realitat que utilisa l'informació almagasenada en les energies, procediments interns per a decodificarlas i informació procedent de la memòria que ajuda a terminar i completar la descodificación i interpreta el significat de lo recuperat, donant-li significat, sentit i valor. Açò permet la generació del model.

Per mig de la percepció, l'informació recopilada per tots els sentits es processa, i es forma l'idea d'un sol objecte. És possible sentir distintes qualitats d'un mateix objecte, i per mig de la percepció, unir-les, determinar de quin objecte provenen, i determinar a la seua volta que este és un únic objecte.

Per eixemple podem vore una cacerola en la estufa. Percebem l'objecte, la seua ubicació i la seua relació en atres objectes. La reconeixem com lo que és i evaluem la seua utilitat, la seua bellea i el seu grau de seguritat. Podem sentir el tintineig de la tapa en ser alçada de forma rítmica pel vapor que es forma en entrar en ebullició el contingut. Olorem el guis que s'està cuinant i ho reconeixem. Si la toquem en la mà percebem el dolor de la cremada (cosa que genera un reflex que nos fa retirar la mà), pero també la calor i la durea del cacharro. Sabem a on estem respecte a l'objecte i la relació que guarda cada part d'ell respecte a ella. En poques paraules, estem conscients de la situació.

Llavors, com es va indicar abans, la percepció recupera els objectes, situacions i processos a partir de l'informació aportada per les energies (estímuls) que incidixen sobre els sentits.

Este procés es donarà en la constant interacció entre els estímuls percebuts pels receptors, les regles innates en el sistema nerviós per a interpretar-ho i els continguts en la memòria que permeten relacionar, reconéixer, donar sentit i generar una cognició de l'objecte i les seues circumstàncies. És dir que es genera el model més provable, en totes les seues implicacions per al perceptor.

La percepció està en la base de l'adaptació animal, que és heterótrofa.^{cita requerida} Per a poder menjar les plantes o atres animals dels que es nutrixen, els animals requerixen d'informació de l'entorn que guien les #contracció musculars que generen la conducta, que els permet acostar-se i devorar a la seua presa (planta o animal).

D'esta manera, la simple resposta a les sensacions, és dir a l'efecte directe dels estímuls, no va ser suficient; l'evolució va desenrollar paulatinament formes de recuperar l'implicació que tenien els estímuls en relació en els objectes o processos dels que provenien, formant-se aixina els processos perceptuales.

En contar en un sistema nerviós eficient, este s'escomença a usar per a atres funcions, com el sexe, la sociabilitat, etc. Per això, la percepció és un procés adaptatiu i base de la cognició i la conducta.^{cita requerida}

Principis de l'organisació perceptual

Els principis d'organisació perceptual varen ser proposts per primera volta per l'escola alemana coneguda com psicologia de la Gestalt. Esta escola està basada en el concepte de gestalt, o forma, que és l'experiència total resultant d'organisar fragments d'informació en objectes i patrons significatius. D'esta manera, el sicòlec Wilhelm Dithley afirmava que, en tots els processos psíquics, la aprensión de la totalitat precedix a la comprensió de l'objecte o concepte.

La base de la gestalt és que la totalitat és més que la suma de les parts, és dir, que les propietats de la totalitat emergixen de les interacciones espai-temporals entre els elements percebuts, i no poden ser inferidas a partir de cada element aïllat. D'acort en esta perspectiva, la percepció, sense l'influència d'atres factors que poden ser favorables o desfavorables, nos informa sobre l'ambient de forma més realista, per a assegurar la nostra supervivència. Segons els sicòlecs gestaltistas la gent tendix a vore punts en patrons i grups, els patrons tenen dos principis: la proximitat i la similitut.

Els principis de la gestalt servixen per a explicar cóm el ser humà agrupa les seues sensacions i ompli els buits per a poder interpretar el món. Un eixemple d'açò és quan escoltem melodies, agrupem les notes musicals per lo que escoltem una melodia i no notes aïllades. Per un atre costat la semblança i continuïtat nos permeten seguir el sò d'una veu o instrument aun cuando molts uns atres ocórreguen al mateix temps. El principi del tancament designa la tendència a completar la figura de forma congruent.

Un atre principi important és l'organisació. El ser humà tendix a organisar al món extern, per eixemple al vore una figura incompleta el ser humà tendix a completar-la i a percebre-la de forma diferent, açò es deu a que hi ha una forta tendència innata cap a la forma i el significat en tot lo que es percep. Un atre eixemple de lo anterior és el joc de l'aforcat, en el qual el jugador deu endevinar la lletra següent de la que s'ha establit, si fracassa, qui dirigix el joc dibuixa una llínea d'una horca estilisada, a sovint n'hi ha prou en 4 o 5 lletres per a endevinar la paraula.

La constància perceptual és el fenomen en el qual els objectes físics es perceben com si foren variants i consistents, a pesar de que hi haja canvis en la seua apariència o en l'ambient físic. Entre elles trobem la constància de tamany en la que percebut un objecte, es manté inalterado independentment de la lluntea; la constància de forma, la qual independentment de l'àngul la forma no es veu influïda pels canvis i la constància de color i lluentor, en la que encara que s'alteren tindrem l'idea original.

Procés perceptual segons la Gestalt

El sicòlec pròxim de la teoria de la Gestalt Leo Postman descriu el procés perceptual en una seqüència de 3 etapes:

• Procés de formulació d'hipòtesis per part del subjecte que es troba front al (als) objecte(s)- estímul. una disposició general per a percebre determinats aspectes de l'estímul, que siguen congruents en l'orientació de la personalitat (un estat de sintonia previ).
• El Input o entrada de l'informació perceptual que prové del mig (informació en el sentit dels "estímuls-signe" aquells que són indicadors significatius de la realitat per a l'individu que formula l'hipòtesis).

• Verificació de les hipòtesis prèvies (ya siga confirmació o rebuig de les mateixes). Existia una expectativa, una tendència a percebre selectivament, d'un modo determinat, que es confronta en les característiques materials de l'estímul. D'eixa confrontació resulten la confirmació o el rebuig possibles de l'hipòtesis formulada.

Percepció del moviment

La percepció del moviment implica informació visual de la retina i mensages dels músculs al voltant dels ulls. En ocasions els processos perceptuales nos fan crear ilusions òptiques i creem vore moviment en objectes estàtics. Per esta raó es classifica en moviment real i moviment aparent.

Moviment real

Es referix al desplaçament físic d'un objecte d'un lloc a un atre. La percepció del moviment real depén solament en part del moviment de les imàgens a través de la retina. Si una persona permaneix queta i solament mira de reüll els objectes al seu entorn, les imàgens seguiran passant a través de la retina; pero els mensages dels músculs de l'ull contrarresten als de la retina i llavors els objectes del quarto es percebran com a immòvils.

Moviment aparent

És una ilusió òptica que ocorre quan percebem moviment en objectes que en realitat estan estàtics. Una forma de moviment aparent es coneix com ilusió autocinética. Per eixemple un individu en un quarto obscur solament se li permet vore un punt de llum, a la veta de varis segons, este individu percebrà que la llum es mou; açò és perque en estar tot en obscuritat no hi ha un marc de referència visible. En este cas els llaugers moviments dels músculs de l'ull (imperceptibles la major part del temps, fan que la llum semble moure's.

Moviment induït

Una atra forma d'ilusió òptica es coneix com a moviment induït. Açò succeïx comunament quan es viaja en tren, en estar immòvil i passar prop un atre tren en moviment; es dona la sensació de moure-nos cap a arrere. Com no es té un marc de referència es confon quin tren és el que es mou en realitat. Açò s'aclarix mirant al sol, per a establir un marc de referència.

Normes de Gestalt

La psicologia de la Gestalt és una corrent de pensament dins de la psicologia moderna, sorgida en Alemània a principis de el XX, i els seus exponents més reconeguts han segut els teòrics Max Wertheimer, Wolfgang Köhler, Kurt Koffka i Kurt Lewin. Esta psicologia conté algunes lleis i normes que poden resultar útils en l'hora d'entendre la percepció. Algunes normes que han segut acumulades per la Gestalt són:

Llei de semblat

La nostra percepció acostuma a percebre els elements pareguts o idèntics en tamany, color o forma com a pertanyents a la mateixa forma.

L'ull humà sol percebre elements similars en un disseny com una image completa, forma o grup, inclús si estos elements estan separats. El cervell sembla crear un víncul entre elements de naturalea similar. Despuix, els percebrem en una relació entre sí, separant-los atres elements d'un disseny. Els ulls humans són bons per a omplir "buits" o conectant "punts".

La semblança està influenciada per la forma, la mida i el color dels elements. Quan es mesclen objectes en un alt grau de semblança entre sí en un grup d'objectes diferents, el cervell dedica temps i energia a crear un enllaç entre estos per a que puga entendre la seua relació

Llei de la proximitat

La llei de la proximitat descriu com l'ull humà percep conexions entre elements visuals. Es considera que els elements que s'acosten entre sí es relacionen quan es comparen en elements que estan separats entre sí. La nostra percepció tendix a percebre junts els elements pròxims en el temps i l'espai.

La llei de proximitat nos permet utilisar espais en blanc, per eixemple, per a generar relacions percebudes entre diferents elements. En el material escrit, la llei de proximitat nos permet tindre sentit del text en general. Açò també és cert per a l'espayat dels paràgrafs i per als elements més dispars del text en una pàgina web. L'espayat entre blocs de text nos indica la provabilitat que es relacionen entre sí.

Llei de la continuïtat

Els detalls que mantenen un patró o direcció tendixen a agrupar-se junts, com a part d'un model. És dir, es perceben elements continus encara que estiguen interromputs entre sí.

La llei de la continuïtat afirma que l'ull humà seguix llínees, curves o una seqüència de formes per a determinar una relació entre elements contemplats.

La llei de continuïtat pot portar a terme efectes positius i negatius en dissenys. L'efecte positiu és l'espai en un disseny que està format per l'assunt: l'image que insertem. L'efecte negatiu és el restant de l'espai entorn i entre les vores d'este objecte. Quan veem un disseny, els nostres ulls tendixen a dibuixar una llínea que conecta els diferents elements.

Llei de contrast

Un element es distinguix del restant per la seua singular especificidad, per la forma, mida, color o atres calitats pròpies de l'objecte.

La llei de contrast es referix a la tendència del sistema visual per a simplificar una escena en l'objecte principal que estem observant (la figura) i tot el restant que en forma el fondo. El concepte a sovint s'ilustra en la clàssica ilusió "rostres o gerros", també coneguda com el gerro de Rubin. Segons si vejau el negre o el blanc com a figura, podeu vore dos cares en el perfil (és dir, percebre el color obscur com a figura) o un gerro en el centre (és dir, vore el color blanc com a figura).

En mirar una escena visual, la gent tendix a buscar maneres de diferenciar les figures. Algunes maneres en que la gent ho fa són:

• Buit: els objectes en primer pla tendixen a ser nítits i diferents, mentres que els de el fondo són borrosos o nebulosos.

• Contrast: l'alt contrast entre els objectes pot conduir a la percepció de la figura i el sol. El gerro Rubin és un eixemple.

• Mida: les imàgens que semblen més grans es perceben com més prop i una part de la figura, mentres que les que són més menudes semblaran més llunt i formaran part del fondo.

• Separació: un objecte aïllat de tot el restant d'una escena visual és més provable que es veja com una figura versus fondo.

Llei de clausura

La nostra percepció tendix a tractar de completar lo que percebem per a donar-li sentit.

La llei del clausura explica cóm percebem formes incompletes. Quan hi ha informació que falta en una image, l'ull ignora l'informació que falta i ompli els buits en llínees, colors o patrons de la zona circumdant per a completar l'image. En realitat, no hi ha fronteres ni llínees entre esta àrea (el fondo) fora de l'image que estem completant i els antecedents que hem determinat que formen part de l'image.

Vore també

• Agnòsia
• Neurociencia
• Psicologia de la Gestalt
• Sensació
• Sentits
• Sinestesia

Bibliografia

• Merleau-Ponty, M. (1985). Fenomenologia de la percepció, Barcelona: Planeta-Agostini. ISBN 8439522193.
• Bruce Goldstein, I. (2006 (2002)). la percepcion del moviment(6º edició), Thomson. ISBN 84-9732-388-2.
• Zepeda Herrera, F. (2008). Introducció a la psicologia, Mèxic: Person.

Enllaços externs

Percepció en el Viccionari. Plantilla:RAER

• Investigant la percepció
• Una paradoxa sobre la percepció parcial
• ¿Cóm percebem el temps?