Magnetorrecepción
La magnetorrecepción o magnetocepción és la capacitat que tenen alguns sers vius de detectar la direcció i sentit del camp magnètic, obtenint aixina informació sobre el sentit i latitut. Els primers animals en els que es va descobrir este sentit varen ser les colomes mensager, la qual és un important (pero no l'únic) mig d'orientació. Es va descobrir luego que també ho tenien unes atres aus, algunes tortugas i insectes com les abellas, fongos i fins a certes bactèrias.[1][2]
Els sers humans tenen depòsits de materials magnètics en el os etmoides del nas, i hi ha indicis d'una certa capacitat de magnetorrecepción.[3][4][5]
Se supon que tant en les colomes mensager com en les truchas, i en certes bactèries, el sensor consistix en uns cristals de magnetita, (òxit de ferro), conectats en uns atres orgànuls transductorés encara no ben compresos. Les bactèries magnetotáticas i els fongos contenen òrguens cridats magnetosomas que contenen la magnetita. En les abelles, la magnetita està embotida en les membrana celular de certs grups de neurones i es creu que quan es reorienta seguint al camp magnètic terrestre induïx corrents que modifiquen la polarisació celular. Els únics magnetorreceptores demostrats es troben en vàries bactèrias i fitoplàncton, que contenen cristals, be de magnetita, be de greigita, un sulfur de ferro que també és ferrimagnético.[2]
Més allà dels cristals magnètics, s'han postulat atres mijos pels que els sers vius perceben els camps magnètics. Els taburons i les ralles, els cridats elasmobranquios, tenen canals en l'interior del seu cos que funcionen a modo de cables elèctrics, i el moviment dels quals en principi podrien servir per a detectar l'orientació del camp magnètic. Un atre mecanisme propost més recentment es basa en reaccions bioquímiques.
L'influència de camps magnètics en reaccions químiques habitualment és extremadament dèbil, no obstant, en moltes reaccions redox fotoquímicas la velocitat de reacció està determinada per processos de transferència electrònica; en certs casos particulars, els electrons implicats interaccionen durant cert temps en els espin nuclears, i esta interacció pot ser enormement sensible a l'orientació del camp magnètic. S'han propost reaccions de criptocromos, molècules que es troben en els ulls d'alguns pardals migratoris, que podrien servir per a este fi.[2]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pazur A, Schimek C,Galland P (2007) Magnetoreception in microorganisms and fungi. Central European Journal of Biology 2(4): 597 [1]
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Johnsen, S.; Lohmann, K. J.(2008).61(3)
- 29-35.Consultat el 13 de juliol de 2010.
- ↑ «Do humans have a compass in their nose? &#; The Register». Consultat el 2 de giner de 2008.
- ↑ «The Human Compass». Consultat el 2 de giner de 2008.
- ↑ Carrubba S, Frilot C, Chesson AL, Marí AA(2007).144(1)
- 356–67.doi:10.1016/j.neuroscience.2006.08.068.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Magnetorrecepción» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.