L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Substància (filosofia)

La substància o substància[1] (del grec: oὐσία, ousía) és un terme filosòfic utilisat originalment en l'antiga filosofia grega. Existixen dos maneres de caracterisar el terme:[2]

1. En un sentit genèric, el terme, provinent d'una traducció primerenca al llatí del terme grec "ousia" que hauria derivat, a la seua volta, del verp "einai" (ser), vindria a designar a aquelles coses de les que podem dir que "són"; "els sers". Des d'esta concepció àmplia, s'entendrien per substàncies aquelles entitats primeres o fundacionals d'un sistema filosòfic com els àtoms per a un atomista.

2. El segon us és més restrictiu. S'entén per substància aquelles entitats que tenen una realitat independent i no derivada, front a les propietats i events. Este segon us és acceptat per algunes teories i per unes atres no: per eixemple, Hume no accepta l'existència de substàncies d'este tipo. L'estat de la qüestió sobre la pertinència d'este segon us es manté obert.

Este terme va ser usat per varis filòsofs grecs antics, com Parménides, Platón i Aristóteles, com una designació primària per als conceptes filosòfics de les essències[3] és anàlec als conceptes de ser i onticidad. En la química, el terme va donar lloc al concepte de substància química, un dels més importants del camp, també, en la teologia cristiana, es va desenrollar el concepte de substància divina (θεία ουσία) que va aplegar a ser un dels conceptes doctrinals més importants, centrals per al desenroll de la doctrina trinitaria.[4] El concepte pot classificar-se en varietats monistas, dualistas o pluralista segons la cantitat de substàncies que existixen en el món. Els monistas sostenen que existix una única substància en el món (per eixemple, el panteisme de Spinoza). El dualisme entén el món com a compost de dos substàncies fonamentals (per eixemple, el dualisme cartesiano en la res cogitans i la res extensa). Els pluralista sostenen l'existència de múltiples substàncies (per eixemple, la teoria de les formes de Platón, l'hilemorfisme d'Aristóteles i les mónades de Leibniz).

El terme prové del grec ousía, que es va traduir al llatí com essentia o substantia i, per lo tant, a l'espanyol com a essència, entitat, substància o substància. Encara que el seu significat ha experimentat certes variacions a lo llarc de la seua història etimològica a lo llarc de l'Història del pensament occidental,[5][6][7][8][9] lo més semblat en el nostre llenguage actual al concepte de substància o substrat en filosofia en general seria el concepte comú de «objecte»,[10] front a les propietats, qualitats o atributs d'estos.

Etimologia

El vocable substància prové de la paraula llatina substantia, sustantiu abstracte derivat del verp substare, que significa «estar davall». Originalment es va usar com a traducció del grec ὑπόστασις (hypóstasis),[11] en el significat de «ser concret» o «realitat», en contraposició en «ser imaginari» o be «nom». Despuix va passar a amprar-se com a traducció del terme οὐσία (ousía), usat per Aristóteles per a referir-se al subjecte dels predicamentos en la seua teoria de les categories.[12] També s'ha traduït com a «entitat».[4] Els aristotèlics llatins diferenciaven entre substància (lo que permaneix despuix del canvi) i essència (lo que constituïx a l'ent).[13]

En filosofia antiga

Artícul principal → Substància (Aristóteles).
 
Aristóteles va entendre a la substància com el subjecte de predicació.

Segons la teoria de les formes de Platón, la substància seria la forma ideal d'una cosa.[14] Aristóteles va criticar la teoria de Platón senyalant que «va separar la substància d'allò que és la seua substància», transformant aixina lo general (els conceptes) en una substància a banda i creant un món ideal.[1] En el llibre VII de la Metafísica, Aristóteles diu que la substància té per lo manco quatre sentits: o l'essència, o lo universal, o el gènero, o el subjecte.[15] Aristóteles, en el seu tractat llògic Categories (2a11-19), caracterisa la substància (ousía) de la següent manera:

La substància, en el sentit més propi, primari i profunt de la paraula és allò que ni es predica d'un subjecte, ni està present en un subjecte, per eixemple, un home o un cavall individual.[16]

Esta substància que Aristóteles denomina substància primera, inclou un subjecte (hypokéimenon) bàsic (hypó) ben definit (horistón) que no es predique ni siga en un atre. Per eixemple: Platón solament pot fer de subjecte, fòra dels casos de predicació tautològics per identitat com «Platón és Platón»".[17] També en eixe lloc definix lo que crida substància segona:

Substància segona és el nom que es dona a les espècies en que s'inclouen les coses anomenades substàncies primeres i també els gèneros d'eixes espècies.

Per un atre costat, en la Metafísica, Aristóteles posa la substància com a objecte d'estudi de la ciència del ser en quant ser o ent en quant ent (ὂν ἧ ὄν), per ser allò a lo que es referixen en última instància tots els sentits del terme ser o ent:[18]

(...) el ser es diu en varis sentits, pero referint-se sempre a una única naturalea; puix es diuen sers, els uns, en quant substància, els atres en quant atributs de la substància, els atres en quant camins cap a la substància, o corrupció o privació o qualitats, produccions o generacions de la substància, o negació d'alguna d'estes coses o de la substància (...) Per la qual cosa és clar que també els sers en quant sers, pertanyen a una sola ciència. (Metaf., IV, I, 1003a33-b16).[19]

També determina dos criteris per a identificar la substància: esta deu ser a) el subjecte de tota predicació, i b) un objecte individual que existix per separat (d'uns atres).[20] Ademés, la substància en la metafísica aristotèlica es dividix en tres classes: la sensible i peridora (quatre elements), la sensible i eterna (éter) i l'immòvil (deu).[21] Segons Aristóteles, el substrat de l'univers és una “matèria primera” completament indefinida i passiva, la qual es revist d'una forma (hilemorfisme).[17] L'única substància perfecta i primària (próton) és la que es compon en acte de matèria i forma, i ademés està individuada.[17] Per un atre costat existix una substància en pura forma, el Motor immòvil.

El pirronisme enjorn va rebujar l'idea de que existixquen les substàncies.[22] Els neoplatònics sostenen que baix dels fenomens superficials que es presenten als nostres sentits hi ha tres principis espirituals superiors o hipóstasis, cada u més sublim que l'anterior. per a Plotino estos són l'ànima, l'intelecte o la ment divina (nous) i "l'u".[23]

En filosofia migeval

  1. ↑ 1,0 1,1 (2017) rae. es/? id=YpIehqm Diccionari de la llengua espanyola (Pàgina webPàgina web), Madrit: Espasa. «substància tb. substància.»
  2. ↑ Robinson, Howard; Weir, Ralph (2024). stanford. edu/entries/substance/#ContCont Substance, Summer 2024 edició, Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  3. ↑ «herdereditorial. com/wiki/Ous%C3%ADa Ousía - Encyclopaedia Herder» (en és). encyclopaedia. herdereditorial. com. Consultat el 12 de juny de 2020.
  4. ↑ 4,0 4,1 Athanasopoulos, C.; Schneider, C. (25 d'abril de 2013). google. es/books? id=950ABAAAQBAJ&redir_esc=y Divine Essence and Divine Energies: Ecumenical Reflections on the Presence of God (en en), Lutterworth Press. ISBN 978-0-227-90008-6.
  5. ↑ «webdianoia. com/aristoteles/aristoteles_meta_3. htm Metafísica d'Aristóteles: la teoria de la substància». www. webdianoia. com. Consultat el 2024-05-22.
  6. ↑ «webdianoia. com/migeval/aquinate/aquino_meta. htm Metafísica de Tomás d'Aquino. Els elements aristotèlics». www. webdianoia. com. Consultat el 2024-05-22.
  7. ↑ «juntadeandalucia. es/averroes/centros-tic/14002984/helvia/aula/archivos/repositorio/1500/1507/html/webfilosofia/descartes/onto. htm#:~:text=Sustancia%20-dice%20Descartes,%20es%20una,necesita%20de%20nadie%20para%20existir. Documente sense títul». www. juntadeandalucia. es. Consultat el 2024-05-22.
  8. ↑ «webdianoia. com/moderna/locke/locke_fil_ideas. htm Locke. L'idea de substància i les idees de relacions». www. webdianoia. com. Consultat el 2024-05-22.
  9. ↑ «herdereditorial. com/wiki/Recurso:Spinoza:_la_sustancia#:~:text=Por%20sustancia%20entiendo%20aquello%20que,su%20esencia,%20una%20verdad%20eterna. Spinoza: la substància - Encyclopaedia Herder» (en és). encyclopaedia. herdereditorial. com. Consultat el 2024-05-22.
  10. ↑ En Aristóteles, per eixemple, "substància" no és una atra cosa que un objecte de predicació particular, com un cavall, una persona, etc.
  11. ↑ (Març de 1987) «Substància», Diccionari etimològic de la llengua castellana, 3a edició, Madrit: Gredos.
  12. ↑ (1964) «Substància», Diccionari de Filosofia, 5a edició, Buenos Aires: Editorial Suramericana, pp. 734-735.
  13. ↑ Aristóteles (5 d'agost de 2016). google. es/books? id=a47ODwAAQBAJ&dq=Arist%C3%B3teles+rba&hl=es&source=gbs_navlinks_s Aristóteles I (en és), RBA Llibres, pp. lviii - lix. ISBN 978-84-249-3032-5.
  14. ↑ Tanaka, Masako (2020). worldcat. org/oclc/1192428331 Gran història visual de la filosofia, Blackie books, p. 132. OCLC 1192428331. ISBN 978-84-17552-76-3.
  15. ↑ «filosofia. org/cla/ari/azc10202. htm Aristóteles Metafísica 7:3 De la substància». www. filosofia. org. Consultat el 13 de juny de 2020.
  16. ↑ (1993) «La llògica, l'instrument de la filosofia», Història de la filosofia grega. Tom VI. Introducció a Aristóteles, Madrit: Gredos, p. 155.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Bacca, Juan David García (1990). google. es/books? id=B9S-QERqraEC&pg=PA459&dq=platon+sustancia&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjYzY7wgMTsAhWPsBQKHe8NDXoQuwUwAXoECAQQBw#v=onepage&q=platon%20sustancia&f=false Nou grans filòsofs contemporàneus i els seus temes: Bergson, Husserl, Unamuno, Heidegger, Scheler, Hartmann, W. James, Ortega i Gasset, Whitehead (en és), Anthropos Editorial, p. 459. ISBN 978-84-7658-201-5.
  18. ↑ «La substància», op. cit..
  19. ↑ (1959) El pensament antic, 4a edició, Buenos Aires: Losada, p. 152.
  20. ↑ loc. cit..
  21. ↑ Xirau, Ramón (2000). google. es/books? id=mXT7d1PZzGgC&pg=PA83&lpg=PA83&dq=sustancia+sensible&source=bl&ots=i8AS8VNSRG&sig=ACfU3U0F643j55MNuYFuOFmX5BvLGgM_HA&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwj83__xrf_pAhUDcBQKHS7bDt0Q6AEwD3oECAoQAQ#v=onepage&q=sustancia%20sensible&f=false Introducció a l'història de la filosofia (en és), UNAM, p. 83. ISBN 978-968-36-8036-5.
  22. ↑ Beckwith, Christopher I. (2015). princeton. edu/chapters/s10500. pdf Greek Buddha: Pyrrho's Encounter with Early Buddhism in Central Àsia, Princeton University Press, pp. 22–23. ISBN 9781400866328.
  23. ↑ Neoplatonism (Ancient Philosophies) by Pauliina Remes (2008), University of Califòrnia Press ISBN 0520258347, pages 48–52.

En el Medievo el terme substància en Aristóteles es redefinix al grau d'aplegar a una cosificació, en açò es pert tota noció de la substància com un modo del ser.

Filosofia moderna

 
Descartes va entendre a la substància com allò que existix per sí mateixa.

En la seua obra René Descartes definix substància com allò que «existix per sí mateixa sense necessitat d'una atra cosa», és dir, és allò autosubsistente.[1] Similarmente, Spinoza la descriu com «allò que és en sí i es concep per sí: açò és, allò el concepte del qual, per a formar-se, no precisa del concepte d'una atra cosa» i Leibniz com a «realitat autònoma i independent de qualsevol atra».[2] Descartes va classificar dos tipos de substància: la substàncies finitas, que són la substància pensante (res cogitans) i la substància extensa (res extensa); i una substància infinita, que és Deu.[3] No obstant, si Deu existix per sí mateix i la ment i el cos depén d'est, Deu estrictament seria l'única substància com identifica el filòsof Spinoza, identificant-ho en la naturalea.[4] Per un atre costat Leibniz sosté l'existència d'infinites substàncies simples, a les que crida mónades, les quals intervenen causes internes a elles mateixes, al contrari que Malebranche, segons el qual Deu és l'única causa de tot (ocasionalisme).[2]

En l'empirisme, John Locke va concebre la substància com el substrat de lo que va cridar idees simples, resultat d'una inferència realisada a partir de l'existència de les qualitats sensibles que necessiten un soport en el que existir.[5] Els empirista Berkeley i Hume varen criticar el concepte de substància en afirmar que és alguna cosa que no percebem en sí mateixa, sent la substància reduïda a un conjunt de sensacions i percepcions.[4]

[L]a metafísica nos ensenya que la noció de substància és totalment confusa imperfecta i que no estem no tenim una atra idea de substància sino la d'agregat de qualitats particulars inherents a un objecte desconegut. Per tant, la matèria i l'esperit són en el fondo igualment desconeguts i no podem determinar qué qualitats poden ser pròpies d'un o d'una atra.[6]

Seguint la llògica aristotèlica, Kant definix la substància com un concepte a priori resultat de la forma d'un juí categòric: consistix en afirmar o negar un predicat d'un subjecte. En la Crítica de la raó pura, Kant reduïx la substància a la categoria de la relació, dins de l'esquema categorial de la inherencia, en contra de lo que suponia la metafísica tradicional.

Hegel concep la substància com «la realitat mental que alvança cap al coneiximent absolut».

En filosofia contemporànea

Heidegger, per la seua banda, en Ser i temps atribuïx este oblit del ser en virtut de la substància, lo que genera una idea del ser a partir de lo ent (d'una cosa). Per això, per a Heidegger l'error de la filosofia despuix d'Aristóteles va ser considerar a la substància com un ent, com una cosa. Per a resoldre este error cal oblidar el terme substància per a recuperar una noció clara del ser.

La pregunta "qué és ser", és buscar una resposta a alguna cosa "que és". Un eixemple contemporàneu en retòrica seria mirar un color. Usant el blanc com a eixemple, quan definim un color, ho definim per associació. La neu és blanca. El paper és blanc. Una vaca és blanca. ¿Pero qué és el blanc? Mentres diem coses que són blanques, no estem definint qué és blanc sense calificació. Ousia és, per lo tant, la resposta a la pregunta de "qué és ser" quan la pregunta no té calificació. La resposta incondicional de lo que és blanc és la ousia del blanc.

Molt més vesprada, Martin Heidegger va dir que el significat original de la paraula ousia es va perdre en la seua traducció al llatí i, posteriorment, en la seua traducció als idiomes moderns. Per a ell, ousia significa ser, no substància, és dir, no una cosa o un ser que "es va parar" (posició) "davall" (sub-). Ademés, també va utilisar la parusía binomial: apousia , que denota presencia-absència , [ aclariment necessari ] i hipóstasis que denota existència .

Vore també

Referències

  1. ↑ Descartes, René (1644). wikisource. org/wiki/Principia_philosophiae Principia philosophiae I, 51 (en llatí). «Per substantiam nihil aliud intelligere possumus quam rem quae ita existit, ut nulla re indigeat ad existendum.»
  2. ↑ 2,0 2,1 «ugr. es/~mm3/x/Filos/tema5. html HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA - Tema 5 - El Racionalisme (Descartes, Spinoza, Leibniz)». www. ugr. es. Consultat el 2020-10-20.
  3. ↑ «archive. org/web/20200612220346/http://agrega. juntadeandalucia. es/repositorio/30062018/28/es-an_2018063012_9070615/5_la_estructura_de_la_realidad_la_teora_de_las_tres_sustancias. html 5. L'estructura de la realitat: la teoria de les tres substàncies. | HF2 - Tema 3.4: Filosofia Moderna 1: El Racionalisme - Descartes». agrega. juntadeandalucia. és. Archivat des d'el juntadeandalucia. es/repositorio/30062018/28/es-an_2018063012_9070615/5_la_estructura_de_la_realidad_la_teora_de_las_tres_sustancias. html original, el 12 de juny de 2020. Consultat el 12 de juny de 2020.
  4. ↑ 4,0 4,1 Morillo-Velarde, Diego (2001). google. es/books? id=0eCVDd4Xcn4C&pg=PA65&dq=descartes+sustancias&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwjCrdvZrMblAhU5BGMBHWcmBNkQ6AEIKTAA#v=onepage&q=descartes%20sustancias&f=false René Descartes (en és), EDAF, p. 65. ISBN 978-84-414-0988-0.
  5. ↑ «webdianoia. com/moderna/locke/locke_fil_ideas. htm Locke. L'idea de substància i les idees de relacions». www. webdianoia. com. Consultat el 12 de juny de 2020.
  6. ↑ Panea Márquez, José Manuel (2009). «DE L'IMMORTALITAT DE L'ÀNIMA», worldcat. org/oclc/733856297 Dels prejuïns morals i atres ensajos, 2a. ed edició, Tecnos, p. 67. OCLC 733856297. ISBN 978-84-309-4990-8.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Substància_(filosofia)&oldid=1494772»