Baruch Spinoza

Baruch Spinoza

Baruch Spinoza (Ámsterdam, 24 de novembre de 1632-L'Haya, 21 de febrer de 1677) va ser un filòsof neerlandés d'orige sefardí. També se li coneix com Baruj, Bento, Benito, Benedicto o Benedictus (de) Spinoza o Espinosa, segons les distintes traduccions del seu nom basades en les hipòtesis sobre el seu orige. Va ser un dels principals pensadors de l'Ilustració, de la crítica bíblica moderna i del racionalisme del XVII, incloent concepcions modernes del ser i de l'univers. Hereu crític del cartesianisme, és considerat un dels tres grans racionalistes de la filosofia del xvii, junt al francés René Descartes i l'alemà Gottfried Leibniz, en qui ademés va tindre una chicoteta correspondència. Va aplegar a ser considerat «un dels filòsofs més importants —i sense dubte el més radical— de principis de l'Edat Moderna».Inspirat pel estoïcisme, el racionalisme judeu, l'obra de Maquiavelo, Hobbes, Descartes i diversos pensadors religiosos heterodoxos de la seua época, Spinoza es va convertir en una de les principals figures filosòfiques del Sigle d'Or neerlandés.

Spinoza va ser criat en la comunitat judeu-portuguesa d'Ámsterdam. Mentres era un membre actiu de la sinagoga, Spinoza va desenrollar idees molt controvertides sobre l'autenticitat de la Bíblia hebrea i la naturalea de l'única divinitat, i va qüestionar l'autoritat rabínica, si be va mantindre les seues idees en secret fins a 1655. Les autoritats religioses judeues varen emetre un cherem en contra seua, lo que va provocar que fora expulsat i rebujat per la societat judeua als vintiquatre anys (1656), coincidint en el moment en que va colapsar el negoci familiar. Després va residir en L'Haya, a on es va dedicar a treballar com pulidor de lents, colaborant en dissenys de lents per a microscopis i telescopis en Constantijn i Christiaan Huygens.

Spinoza va adquirir fama internacional i, en la publicació del Tractatus Theologico-Politicus en 1670, notorietat, escomençant una llarga correspondència en diferents figures, entre ells Henry Oldenburg, secretari de la Royal Society de Londres. Spinoza solament va publicar dos llibres en vida: Els Principis de la filosofia de Descartes (escrit inicialment per a un jove de qui era tutor informal, publicat en 1663) i el Tractatus Theologico-Politicus, publicat anónimamente en Ámsterdam, pero que pronte es va fer molt célebre i que li va dur a Spinoza moltes crítiques una volta es va saber que era l'autor.Spinoza va rebujar recompenses i honors durant tota la seua vida, inclosos prestigiosos llocs com a docent. Va morir als 44 anys, en 1677, d'una malaltia pulmonar, potser #tuberculosis. Els seus manuscrits varen ser retirats de la seua casa per a evitar que anaren destruïts i un grup de colaboradors va preparar el seu obra pòstuma per a publicar-la en llatí i neerlandés. Esta obra pòstuma contenia la Ètica, una de les obres més importants i influents de la filosofia occidental, aixina com l'inacabat Tractatus Politicus, algunes obres menors i correspondència important. Com descriu Honderich, les opinions de Spinoza eren tan conegudes que en les seues obres pòstumes el seu nom apareixia solament com a B.D.S. Atres dos obres seues varen ser publicades despuix. En juny de 1678 —poc més d'un any despuix de la mort de Spinoza— els Estats d'Holanda varen prohibir totes les seues obres, degut a que «contenen moltes proposicions profanes, blasfemas i atees». La prohibició incloïa la possessió, llectura, distribució, còpia i reformulación dels llibres de Spinoza, i inclús la reelaboración de les seues idees fonamentals. Poc despuix (1679/1690) els seus llibres varen ser inclosos en l'Índex de Llibres Prohibits de l'Iglésia catòlica.

La filosofia de Spinoza comprén casi tots els àmbits del discurs filosòfic,incloent la metafísica, l'epistemologia, la filosofia política, l'ètica, la filosofia de la ment i la filosofia de la ciència. En ella, Spinoza es va guanyar una reputació duradora com un dels pensadors més importants i originals del XVII. És considerat un dels principals representants del racionalisme. El seu magnum opus, la Ètica, es va publicar pòstumament en el mateix any de la seua mort (1677). L'obra es caracterisa per un racionalisme que s'opon al dualisme de ment i cos cartesiano.

Alguns comentaristes han sugerit una interpretació panteísta de la filosofia de Spinoza, en sostindre que existix una identificació entre l'única realitat (substància) i «Deu» o «Naturalea» (panteisme) . En esta interpretació la realitat és eterna, infinita i perfecta, pero molt distinta del deu personal del teisme clàssic, i totes les coses en l'univers són simples «modos» de Deu, per això, tot lo que existix tendix a perseverar en el seu ser (conat), en el cas del ser humà es manifesta com el desig de viure segons el dictamen de la seua raó.

Atres comentaristes han sugerit una interpretació panenteísta de la seua filosofia, ya que segons el filòsof holandés, tot existix en Deu i el Ser suprem no es fusiona ni en el món ni en la totalitat de les seues manifestacions. Spinoza manté la distinció escolàstica entre natura naturans (Deu com a principi del ser i de la vida irreductible a qualsevol entitat particular) i natura naturata, que és el conjunt de modos infinits i finitos.

En el seu Tractat teològic-polític (1670) va analisar críticament la religió judeocristiana, i va defendre la «llibertat de filosofar» i la democràcia. La seua teoria política unificava la finalitat de l'Estat i els fins de l'individu (preservar el seu ser racional) per mig de l'orde social, l'autoritat política i les lleis.

Spinoza va ser atacat en freqüència per les seues opinions polítiques i religioses. Els seus contemporàneus ho cridaven en freqüència «ateu», encara que no va negar en cap dels seus treballs l'existència de Deu. Hostigado per la seua crítica de l'ortodòxia religiosa, els seus llibres varen ser inclosos en el Index librorum prohibitorum de l'Iglésia catòlica (1679). La seua obra va circular clandestinament fins que va ser reivindicada per grans filòsofs alemans de principis del xix: «Schleiermacher […] Hegel, Schelling proclamen tots a una veu que Spinoza és el pare del pensament modern». Els seus guanys filosòfics i morals varen dur a Gilles Deleuze a nomenar-ho «el príncip dels filòsofs».

Biografia

Orígens familiars

Va nàixer en Ámsterdam (Països Baixos) en 1632, procedent d'una família de judeus sefardís emigrants de la península ibèrica, que fugia de la persecució religiosa («marranos»).

Les seues raïls familiars es troben en Espinosa dels Monteros, a on el llinage dels seus parents era «Espinosa de Cerrato». Els Espinosa varen ser expulsats de Castella pel decrete dels Reis Catòlics del 31 de març de 1492, i varen decidir instalar-se en Portugal. Allí varen ser obligats a convertir-se al catolicisme per a seguir permaneixent en el país quan Manuel I de Portugal, l'Afortunat, es va casar en Isabel d'Aragó, primogènita dels Reis Catòlics, i va ordenar als judeus que ocupaven posicions importants en el país que es batejaren a la força (meges, banquers, comerciants, etc.). En eixa época cent vint mil judeus es varen convertir i els Espinosa varen poder viure en pau fins que l'Inquisició es va establir en Portugal al voltant de quaranta anys més tart.

Gabriel Álvarez, besyayo patern de Spinoza, va ser condenat a mort el 20 d'agost de 1597 per l'Inquisició portuguesa, encara que dita pena va ser commutada per una de galeras. El seu gendre, Isaac d'Espinosa, el yayo de Spinoza, va marchar a Nantes, a on la seua presència s'atesta en 1593, pero no es va quedar allí puix el judaisme estava oficialment proscrit i per l'hostilitat existent cap als «marranos» i, en especial, cap als portuguesos. Aparentment expulsat en 1615, va aplegar en la seua família a Róterdam, a on va fallir en 1627.

El seu pare, Miguel d'Espinosa (h. 1587/88-1649), fon un mercader reputat i un membre actiu de la comunitat judaica (sinagoga i escoles judeues). Va nàixer en Vidigueira (Portugal), pocs anys abans de la partida de la família a Nantes. Miguel, de la mateixa manera que el seu germà Manuel, es va mudar de Róterdam a Ámsterdam al voltant de 1623, possiblement per invitació del seu tio Abraham, qui ho va casar en la seua filla Raquel. Miguel i Raquel varen tindre dos fills, pero cap d'ells va sobreviure. Raquel va fallir el 21 de febrer de 1627. Poc despuix, va tornar a casar-se en Hanna Deborah Senior, filla del comerciant portugués Henrique Garcés, conegut com Baruch Senior, de qui va rebre el nom Baruch Spinoza, i de Maria Nunes, coneguda com Miriam Senior.

Educació

Spinoza es va educar en la comunitat judeua de Ámsterdam, a on hi havia tolerància religiosa, pese a l'influència dels clercs calvinistas. A pesar d'haver rebut una educació lligada a l'ortodòxia judeua, per eixemple, en l'assistència a les lliçons de Saúl Levi Morteira i del rabino Menasseh Ben Israel (l'home que negociara en Cromwell el regrés dels judeus a Anglaterra), va demostrar una actitut prou crítica front a estes ensenyances i va ser autodidacta en matemàtiques i filosofia cartesiana, en l'ajuda de Franciscus van donen Enden, qui li va donar no solament lliçons de llatí des dels díhuit anys, sino de «nova ciència» instruint-ho en les idees i obres de Copérnico, Galileo, Kepler, Harvey, Huygens i Descartes.

Va llegir també a Thomas Hobbes, Lucrecio i Giordano Bruno, i estes llectures lo varen ser alluntant de l'ortodòxia judaica. A açò, se li poden sumar les influències del grup dels collegianten (colegiantes), cristians lliberals protestants neerlandesos, aixina com de heterodoxias judeues hispà-portugueses representades principalment en les figures de Juan de Prat i Uriel dona Costa.

Expulsió de la comunitat judeua

Mort el seu pare en 1654, el filòsof no va tindre ya que mantindre amagat el seu descreimiento per respecte a la figura paterna.^{cita requerida} Llavors es va vore implicat en un procés en la seua germanastra respecte de l'herència del seu pare. Havent guanyat Baruch, va renunciar no obstant a la seua quantiosa herència, prenent solament «un bo llit, en el seu lli». En el curs del pleit va ser posada en qüestió l'ortodòxia de Spinoza. Els líders de la sinagoga li varen oferir una pensió de nou mil florines si deixava a Van donen Ende i tornava al judaisme ortodox; pero Spinoza no transigió i, el 27 de juliol de 1656, la congregació de Talmud Torá de Ámsterdam va emetre una orde de cherem (en hebreu: חרם, una espècie de prohibició, rebuig, ostracisme o expulsió) contra Spinoza, per llavors de vintitrés anys. l'anatema en qüestió va ser escrit en portugués originalment, la traducció de varis fragments del text és la següent:

[…] des de fa molt [es tenia] notícia de les equivocades opinions i errònea conducta de Baruch de Spinoza i per diversos mijos i advertències han tractat d'apartar-ho del mal camí. Com no obtingueren cap resultat […] varen resoldre […] que este fòra […] expulsat del poble d'Israel, segons el següent decret […]: […] expulsem, execramos i maldim a Baruch de Spinoza […] davant els Sants Llibres de la Llei en les seues [siscentes tretze] prescripcions, en l'excomunió en que Josué excomulgó a Jericó, en la maldicció en que Eliseo va maldir als seus fills i en totes les execraciones escrites en la Llei. Malaït siga de dia i malaït siga de nit; malaït siga quan es gita i malaït siga quan s'alça; malaït siga quan ix i malaït siga quan retorna. Que el Senyor no ho perdone. Que la còlera i l'enuge del Senyor es desnuguen contra este home i tiren sobre ell totes les maldiccions escrites en el Llibre de la Llei. […] Ordenem que ningú mantinga en ell comunicació oral o escrita, que ningú li preste cap favor, […] que ningú lligga res escrit o trascripto per ell.

El cherem contra Spinoza en el Llibre dels acorts de la Nació.

Després va ser desterrat de la ciutat, la qual estava dividida en dos grups:

• asquenazís: judeus procedents d'Europa Central que, en sofrir fortes persecucions durant l'Edat Mija, varen emigrar en massa cap a Europa Oriental, pero també als Països Baixos i Anglaterra.
• sefardís: judeus expulsats de la península ibèrica i grup al com Spinoza pertanyia. Era un grup parcialment influït per la tradició humanista.

Els asquenazíes constituïen un grup tancat. En algun moment històric sembla que les seues normes anaren més ortodoxes i rígides que les dels sefardíes. Era el grup majoritari en Ámsterdam.

Com senyala Honderich, les opinions diferixen respecte a per qué es varen prendre mides tan fortes contra ell, sent una opinió que la posició religiosa dels marranos (que tenien que viure com a cristians de portes per a fòra) havia fomentat escepticisme i laxitud entre la pràctica judeua i que els rabinos varen sentir que devien afirmar l'unitat religiosa de la seua comunitat atacant les seues posicions, mentres que uns atres sugerixen que els rabinos volien confirmar a les autoritats de la ciutat que la comunitat judeua estava compromesa en el mateix teisme bàsic que els cristians.

Despuix de l'expulsió, es va retirar a un suburbi en les afores de la ciutat i va escriure la seua Apologia per a justificar-se de la seua abdicació de la sinagoga, obra perduda que alguns autors consideren un precedent del seu Tractat teològic-polític (TTP). Ademés, va mantindre el seu tracte en els grups cristians menonites i colegiantes, de caràcter cristià prou lliberal i tolerant.

Conforme a la costum judeua de tindre un ofici en el que mantindre's, havia deprés a polir lents de vidre per a instruments òptics, especialment per al seu amic el científic Christiaan Huygens. A banda de guanyar-se la vida en esta llabor, rebia, segons algun dels seus biógrafs, una pensió que li va obtindre el seu amic Johan de Witt.

Redacció de les seues obres

En 1660 es va traslladar a una casa en Rijnsburg, un poble coster propenc a Leyden, que és actualment un museu consagrat al filòsof i a on va redactar la seua exposició de la filosofia cartesiana, titulada Renati dones Cartes Principia Philosophias (Principis de filosofia de Descartes, PPC), en l'apèndix dels Cogitata Metaphysica (Pensaments metafísics, CM), editats en l'estiu boreal de 1663 (ed. llatina; en 1664 va aparéixer l'immediata versió neerlandesa); estes varen ser les dos úniques obres publicades en el seu nom en vida. La seua repercussió va ser tan gran que va fer famós al seu autor, la vivenda del qual va escomençar a ser freqüentada per tota sòrt de figures del Sigle d'Or neerlandés, entre ells Huygens i Jan de Witt. També es creu que va ser llavors quan va compondre el seu Breu tractat sobre Deu, l'home i la seua felicitat. Va escomençar allí una abundant correspondència en intelectuals de tota Europa, en especial una de quinze anys en Henry Oldenburg, un diplomàtic alemà que estava en Londres i era un dels secretaris de la Royal Society. En els primers anys de 1660, també va escomençar a treballar en el seu Tractatus de Emendatione Intellectus (Tractat de reforma de l'enteniment, TIE) i en la més famosa de les seues obres: la Ètica (I), terminada en 1675.

En 1663 es va traslladar a Voorburg, prop de L'Haya, a on va freqüentar els círculs lliberals i va travar una gran amistat en el físic Christiaan Huygens i en el matemàtic i per llavors cap de Govern (gran pensionario) Jan o Johan de Witt, qui va oferir la seua ajuda respecte la publicació anònima del seu Tractat teològic-polític (TTP) en 1670, obra que va causar un gran revol per la seua crítica de la religió. Estes diatribes front al TTP, i ademés el bàrbar assessinat (varen aplegar inclús a menjar-se part del seu cadàver) del seu protector i amic De Witt en 1672 despuix de la derrota de l'armada holandesa pels anglesos, que va ser presa com un castic diví a causa de la tolerància de l'estadiste cap als descreídos ―crim condenat per Spinoza en el pasquín Ultimi barbarorum―, ho varen convéncer de no tornar a publicar nous llibres mentres vixquera; les obres circularien en còpies sense permís d'impressió i manuscrites entre els seus admiradors. En els següents anys es va accentuar el seu aïllament i, donat el temor per la seua pròpia vida, a principis de 1673 aplegaria a negociar «asil en Livorno» en el gran duc de Toscana per mediació del filòsof Lorenzo Magalotti.

Últims anys

Des de 1670 fins a la seua mort va viure en L'Haya. En 1673, Johann Ludwig Fabricius (J. L. Fabritius), professor de Teologia, li va oferir una càtedra de Filosofia en la seua Universitat (Heidelberg) per encàrrec del elector del Palatinado; Spinoza no la va acceptar, puix, encara que se li garantisava «llibertat de filosofar», se li exigia «no pertorbar la religió públicament establida». La cort de justícia del règim sorgit despuix de l'assessinat de Johan de Witt va prohibir, ademés, el 19 de juliol de 1674, el Tractat teològic-polític (TTP). Un intent seu de publicar la seua Ètica en Ámsterdam va ser desbaratat per un informe desfavorable presentat a l'autoritat. Va concebre llavors el proyecte de confeccionar una Gramàtica hebrea, abans de mamprendre una traducció del Antic Testament a l'holandés, si ben no han aplegat a l'actualitat ni tan sols els conats d'eixa intenció, frustrats per la mort. Un any abans de la seua mort va ser visitat per Leibniz, pero est va negar la trobada.

Minat per la #tuberculosis, va fallir el 21 de febrer de 1677 als 44 anys d'edat. No va concloure el seu Tractat polític (TP). Un inventari de les seues possessions que es va realisar despuix de la seua mort incloïa un llit, una taula chicoteta de roure, una atra de cantó de tres pates i dos taules menudes, el seu equip de polir lents, uns cent cinquanta llibres (en espanyol, tres obres de Quevedo, el Criticón de Gracián, el Tesor... de Covarrubias, les Noveles eixemplars de Cervantes, la Corona gòtica de Saavedra Fajardo, El diví Nazareno Sansón de Juan Pérez de Montalbán i atres obres de Luis de Góngora, Antonio Pérez i Benito Pereira) més un tauler d'escacs. En novembre d'eixe mateix any, els seus amics varen editar simultàneament en llatí (Opera posthuma, OP) i en neerlandés (Nagelate schriften, NS) totes les obres inèdites que varen trobar, inclosa la seua correspondència. El llibre va ser inclós en el Index librorum prohibitorum del Vaticà de l'any 1679.

Pensament

Epistemologia

Enteniment i imaginació

En Spinoza, valga dir-ho des del principi, no hi ha dualisme. És dir: ànima i cos no són ents separats, sino que es tracta d'una i la mateixa cosa, pero vista des de distintes perspectives (I, III, p2, esc.). Per hipòtesis: si l'ànima no poguera pensar, el cos estaria inerte i viceversa (ídem). Ànima i cos és llavors lo mateix, solament que en el primer terme és entés des de l'atribut del pensament i en el segon des de l'extensió (ídem). Dit açò, una atra qüestió a resaltar en seguida és que, cada organisme en quant persevera en el seu ser (I, III, p6), pot perjudicar-se o no a sí mateixa. En atres paraules: pot disminuir o aumentar la seua potència de seguir existint i d'obrar (I, IV, p8). Lo que li favorix i li és útil, és bo. Lo que li afecta i li fa mal, és mal (ídem). Queda implícit, pero no està de més resaltar-ho, que este ben i este mal són relatius per a l'home, puix és ell qui juja quines coses li són favorables i quins no, i podrà preferir entre elles (I, III, p9, esc.): ya siga apetint unes o avorrint unes atres (I, IV, p19, dem.).

Dispostes estes consideracions, cal dir que el problema a plantejar-se sériament és el de la possibilitat del coneiximent verdader. Efectivament ―de forma molt superficial i escueta―, s'assumix o es presupon que tant la fantasia com l'intelección (per parlar en sinònims de tant en tant) determinen qué els atañer, és dir, establixen els seus propis llímits. Sense ser excessivament rigorosos, l'imaginació es pot entendre com qualsevol cosa distinta a l'enteniment, i que manté a l'ànima en un caràcter passiu o contemplativo (TIE, §84). Al contrari, l'enteniment du a que l'ànima puga obrar, per lo que li dona un caràcter d'activitat (I, III, p3, dem.). En esta mida, allò que nos és útil aumenta la nostra potència, que es traduïx que nos eleva i nos llibera en certa manera ―deixant de costat lo finit, de moment―, puix nos fa velar per lo etern abans que per lo peridor (TIE, §9).

L'imaginació està referida única i exclusivament al cos (TIE, §84), i nos arrastra al mateix en totes les seues passions, per això nos du a patir. I per això també, l'amor que promou cap a les coses reals i singulars, nos acosta més a la mort, puix són bens insegurs i incerts per naturalea (Ibíd., §9). Les seues ficcions, ademés, no són produïdes pel subjecte com a tal, sino que sorgixen de causes externes que afecten el cos (Ibíd., §84 i §82). Recalcant, llavors, que l'imaginació és l'opost de l'enteniment, i que el fil conductor és la possibilitat i realisació d'una epistemologia, fan falta algunes #precisió:

1. L'imaginació supon tindre idees confuses, és dir, conéixer parcialment les coses que són un tot (TIE, §63). En atres paraules, que si nos equivoquem, si nos enganyem respecte a alguna cosa, es deu a que ho concebem abstractamente (Ibíd., §75), és dir, de forma parcial, de manera mutilada.
2. Si ben Spinoza fa en el Tractat de la reforma de l'enteniment (TIE) la distinció entre tres productes de l'imaginació i l'experiència vaga (idees fictícies, falses i dubtoses), en la Ètica (I) parla solament d'idees inadequades.
3. En quant es concep de forma més general qualsevol cosa, més se li imagina ―es mostra confusamente―. I en quant es concep de manera més concreta eixa mateixa cosa, més se li entén ―es revela clarament― (TIE, §55). General és sinònim d'abstracte, aïllat i inclús d'universal, caldria dir. A lo manco en el context específic en el que s'ha estat exponent les qüestions.
4. De lo anterior se seguix, ademés, que mentres menys s'entén més es pot fingir, i viceversa (Ibíd., §58).
5. De nocions abstractes (universals) no es poden deduir coses singulars i reals (Ibíd., §80). De modo que l'imaginació no pot donar conte en propietat de les coses existents. Lo únic que engendra és confusió, engany i dubte, i per això conduïx a terribles errors no distinguir-la de l'enteniment (Ibíd., §87).
6. Lo abstracte i universal interromp el progrés de l'enteniment (Ibíd., §99). Açò no vol dir, ni molt manco, que l'imaginació siga prescindible o que degam rebujar-la. Les ficcions o fantasies són coneiximent també, pero confús, desordenat, parcial i aïllat de la seua realitat concreta. És el primer modo de conéixer (Ibíd., §19), pero, si nos quedàrem en l'imaginació única i exclusivament, no coneixeríem a fondo cap cosa.

L'enteniment, pel seu conte, pot definir-se per via negativa. És dir, recordant que el seu opost és l'imaginació, la qual acabem de detallar. D'esta manera, caldria aclarir de colp i repent que, en el seu esforç, es conseguix posseir idees clares i distintes ―lo contrari a confuses o inadequades― que són formades per l'ànima ―en lloc de sorgir a partir dels moviments del cos (TIE, §91)―. El dubte no té cabuda en l'enteniment, cal destacar, perque la mateixa sorgix d'investigar les coses sense orde (Ibíd., §80). I esta seria una atra diferència vital entre l'imaginació i la intelección: la primera coneix parcialment (com ya vàrem expondre), pero la segona coneix concreta, clara i verdaderament, és dir, coneix les coses per les seues primeres causes (Ibíd., §70). I, aixina, és que Spinoza pot dir que l'orde de l'enteniment deu estar concorde al de la Naturalea (Ibíd., §95 i §99), o, en les seues paraules: «l'orde i conexió de les idees és el mateix que l'orde i conexió de les coses» (I, II, p7). Pero si encara no queda explícit per qué deuen diferenciar-se, deixem que el propi autor aclarixca la rellevància de l'assunt:

quan no distinguim entre imaginació i intelección, pensem que allò que imaginem més fàcilment, és més clar per a nosatres, per lo que creem entendre lo que imaginem. D'ahí que anteponem lo que cal pospondre, i es trastrueca aixina el verdader orde d'alvançar en el coneiximent i no s'aplega a cap conclusió correcta.

Tractat de la reforma de l'enteniment (TIE), §90

Ontologia

Infinitud de la substància

Sense deixar de costat lo dit anteriorment respecte a l'enteniment i l'imaginació, cal senyalar que esta última no deixa de presentar dificultats a superar. Un eixemple clar d'açò és cóm apareixen en l'imaginació les coses: compostes de parts, múltiples i divisibles. Mentres que, tal i com les concep l'enteniment, que correspon en la realitat, les mateixes coses són: infinites, úniques i indivisibles.

Tot lo existent en l'univers és efectivament infinit, des d'una formiga fins a una galàxia. Pero açò necessita aclarir-se, de modo que tingam en consideració els sentits que maneja Spinoza en relació en dita paraula:

1. Infinit per pròpia naturalea i definició, perque no té llímits. Solament es comprén, no s'imagina (Ep., carta 12).
2. Mal infinit, que no té llímits no per essència, sino per causes externes. Allò les parts del qual no poden explicar-se en números a pesar de que estan llimitades (ídem).

La justificació per la que el nostre autor preferia el (1) en lloc del (2) l'expon de manera senzilla quan planteja que el problema que sempre es presenta és que intentem imaginar-ho tot. És dir, que nos enfrascamos en vore les coses com compostes de parts i, per lo tant, com divisibles. En este cas específic, la suposició enganyosa, fictícia i dubtosa és la d'un infinit mesurable i compost de fragments finitos (I, I, prop. 15, esc.). Pero d'ací se seguixen varis absurts (ídem), de modo que una primera conclusió ferma és que (1) no pot medir-se i no pot estar compost de coses finitas (ídem). Puix, encara que semble redundante avisar-ho, (2) és aquell que s'expressa com sumatoria de parts. El que preferix Spinoza, que es tracta de (1), és el concebut per l'enteniment única i exclusivament, de modo que no s'imagina (Ep., carta 12).

Faltaria saber, puix, cóm és que totes les coses són infinites, encara que tinguen existències determinades. I cóm és possible que siguen úniques i indivisibles. Pero estes tres qualitats que l'enteniment nos permet concebre, es poden donar en diferents graus. Per això és vital fer referència directa a allò que posseïx totes les qualitats o atributs en grau sum, és dir, Deu, la Naturalea o la substància. Esta última és definida com allò l'essència de la qual implica necessàriament la seua existència, de modo que és causa de sí mateixa (I, I, prop. 8, dem.). Deu és açò efectivament, pero se li descriu millor com un «ser absolutament infinit que consta d'infinits atributs» (I, I, def. 6).

Ara be, l'explicació referent a per qué hi ha un sol Deu i no varis, és resumible tenint en conte, en primer lloc, que fora de l'enteniment solament hi ha «substàncies», les seues atributs i les seues afeccions ―modos (I, I, prop. 4)―, i, en segon lloc, concebent hipotèticament cóm es distinguirien dos o més substàncies, si existiren efectivament. D'esta manera, s'intuïx que es distinguirien pels seus atributs o les seues afeccions. Si fora el primer cas, llavors no hi hauria dos substàncies que compartiren la mateixa qualitat principal (I, I, prop. 5), de modo que totes serien radicalment distintes de les demés ―com les mónadas de Leibniz―, i l'orde i conexió de la realitat i de l'enteniment no seria possible que concordara; puix este últim, a pesar del progrés que és capaç de conseguir, és llimitat. Si fora el segon cas, llavors, totes les substàncies serien una; perque, recordant el principi d'identitat dels indiscernibles: A = A i A ≠ B… O, lo que és lo mateix: com totes les substàncies són anteriors a les seues afeccions (ídem), lo que tenen de fonamental seria igual en totes, i, per lo tant, no podrien pensar-se vàries.

l'infinitud de la substància la prova Spinoza de dos maneres: per un costat, establix que la possibilitat de que la mateixa existixca com finita, pero això requeriria que una atra substància en la seua mateixa naturalea ―mateixos atributs (ídem)― li servira de llímit (I, I, prop. 8, esc. I). Açò, no obstant, és lo primer que es va descartar en dir que solament hi ha un Deu. I, per l'atre, explica ademés que un ser infinit és «afirmació absoluta de l'existència de qualsevol naturalea» (ídem), de modo que dit ser conté en el seu sen tot lo que és necessari que tinga vida en algun moment (I, I, prop. 29).

La indivisibilidad, també de dos maneres: les seues «parts» conservarien la infinitud o no. Si és el primer cas, llavors hi hauria vàries substàncies, pero, de nou, va ser lo primer en descartar-se per absurt (I, I, prop. 13, dem.). Si és el segon, podria deixar de ser (ídem). Llavors afig una atra distinció: una «part» d'una substància seria a la seua volta una substància finita, pero això és contradictori en la seua definició (I, I, prop. 13, esc.).

Per a respondre la qüestió sobre les existències infinites i determinades, caldria afegir que els atributs de Deu expressen la seua essència (I, I, prop. 19, dem.), i, com l'eternitat pertany a la naturalea de la substància, les seues qualitats principals i fonamentals també ho són (ídem). Llavors, com les existències determinades són els modos o afeccions d'eixos atributs, també compartixen el seu infinitud, indivisibilidad i unicitat, clar que en graus menys perfectes.

Lo que queda per dir és prou. Perque acceptar la infinitud de la substància implica, per eixemple, assumir que tot lo que existix són modos de la mateixa, que ella és causa inmanente, que té infinits atributs encara que solament la conegam per mig de dos solament (pensament i extensió), que és causa lliure i a la seua volta és el ser més determinat que existix, etc. Pero tots els efectes de comprometre's en el panteisme de Spinoza estan continguts o implícits en la següent cita, que ell mateixa repetix en varis apartats: «Tot quant és, és en Deu, i sense Deu res pot ser ni concebre's» (I, I, prop. 15).

Concepte d'expressió

És famosa l'errònea atribució a Einstein de la frase segons la qual «tot és relatiu», que la seua malinterpretación ha segut objecte d'ironia pels absurts que aparentment supon. Açò des d'un peculiar sentit, està clar: el relacionat en l'àmbit de la llògica —a on es reconeix alguna cosa com a verdader o com a fals—. Segons dita perspectiva, que tot siga relatiu seria lo mateix que dir que no hi ha veritats innegables o absolutes, i, per tant, que no hi ha coneiximent segur o estable possible sobre res. En lo que, seguint l'idea cartesiana de l'arbre o edifici del saber, atacant els fonaments cauria tot. De modo que la ciència i la filosofia serien no solament inútils, sino que, ademés, serien impossibles.

Si no hi haguera veritats que pogueren conéixer-se i entendre's, qualsevol discussió o investigació estaria destinada al fracàs. Estaríem ensimismados en un món d'opinions, cada u atrapat en la particular disposició del seu cervell (I, I, ap.). I el diàlec seria una ficció, puix cada u tindria la seua veritat pròpia que no podria ser criticada, sino únicament respectada pels atres; ya que, com tots sabrien i repetirien, «tot és relatiu, i la veritat que l'atre expon com a seua és incommensurable». És el risc que senyalaven i prenien des de l'antiguetat els sofistas, que, en una atra frase mestra —d'eixes que mostren la situació del pensament en una época— ho resumien maravellosament: «l'home és medida de totes les coses».

La frase d'Einstein no va ser exposta en este sentit en que l'haurien imaginat els sofistes i Descartes, que és, ademés, el mateix que expon la majoria de la gent que la coneix i la repetix com una excusa per a dir qualsevol cosa per absurda que siga. Que tot siga relatiu deu entendre's, simple i llanament, com «tot està relacionat o conectat», afegint la precisió de que eixe «tot» comprén lo que existix exclusivament. De modo que, des d'esta atra perspectiva, es parla de l'àmbit metafísic: a on es reconeix alguna cosa com a existent en quant necessari i com a inexistent en quant impossible (CM, 240/25, cap. III). L'assunt no es reduïx, puix, a si açò o allò és verdader o fals.

Aixina que, tot lo que és real —des d'una estrela, un planeta o una pedra, fins a qualsevol animal o home, i tot lo que encara no es coneix pero està ahí—, per molt que coste imaginar-ho i entendre-ho, està relacionat entre sí. Cada existent està conectat a tots els demés; l'univers sancer seria com una immensa taranyina, a on lo que afecta a un també ho senten els demés. Per a entendre açò, no obstant, cal expondre atres qüestions: Spinoza, a diferència de Descartes, no es va referir a Deu com un mer asil front al solipsisme, sino que ho concebia com el fonament de tot lo que existix (I, I, p25, esc.). Açò, cal aclarir-ho immediatament, no es tracta de la figura de creador o demiürgue que la tradició religiosa assigna a la seua deïtat (I, II, p3, esc.).

El filòsof neerlandés es referia, en primer lloc, a que la substància és lo únic que existix necessàriament —en quant impossible que anara d'un atre modo— (I, I, p11, dem.) en sí mateixa i per sí mateixa, de modo que és el seu propi sustente (I, I, p8, esc. II). És dir, que no necessita de res més —cap causa externa (I, I, p11, esc.)— per a existir, sino que es basta a sí mateixa (I, I, p7, dem.). És la seua pròpia causa, lo que es denomina causa sui (I, I, def1). I, en este sentit, s'entén que tot lo que sí necessite una causa externa que sustente la seua existència deu estar fonamentat en —o causat per— la substància (I, I, def5). Esta és identificada completa i enterament en Deu, de modo que realment és el que conserva tot lo que existix (I, I, p15, dem.). Pero no és el mateix de la tradició religiosa, perque la divinitat no crea solament lo que li plau —és dir, no elegix qué possible aplega a existir—, sino que tot lo que no és absurt o impossible existix (I, I, p33, esc. II). Aixina es mostra el seu poder o potència d'obrar (ídem).

Falta dir que, per a Spinoza, solament hi havia una substància, i eixa era Deu o la Naturalea (I, I, p5, dem.). Tot lo que existix, llavors, des de la pedra a l'home, no tenen el seu ser en sí i per sí mateixa. La seua existència depén de causes externes, i, per lo tant, com són coses creades, depenen de lo únic que existix en quant causa sui. A banda de creades, llavors, ¿qué distinguix les coses de Deu? Valga la redundància en el punt primordial: en que no som substància; som, en veritat, derivats d'ella. El filòsof neerlandés, per a explicar-se, distinguix entre la substància, els seus atributs i els seus modos. La primera és lo únic que té la seua existència per causa sui (I, I, def3); els segons es referixen a les definicions essencials de la substància (I, I, def4); i els tercers, a les seues maneres de manifestar-se particular i determinadamente (I, I, def5).

Deu o la substància fan referència, llavors, a l'existència mateixa, que és eterna i infinita (I, I, p8, esc. II). En este sentit, és absolut i indeterminat, perque pot manifestar-se aixina mateix d'infinites maneres (I, I, p16, dem.). De modo que la divinitat no pot imaginar-se de cap forma, puix això seria llimitar-ho, reduir-ho, llevar-li la seua dignitat i llegitimitat en quant fonament de tot lo existent. De tot lo dit se seguix a la seua volta que qualsevol cosa creada, per provindre de la mateixa causa sui, té en la seua pròpia constitució una miqueta de diví. Per això, cada cosa és expressió o manifestació de la Naturalea o de Deu. Res és indigne del seu infinitud (I, I, p15, esc.) ni de la seua perfecció —de la seua realitat—.

Lo que, en totes les seues lletres, seria diferenciar el que, si ben Deu o la substància poden entendre's absoluta i indeterminadamente sense fer referència als modos que es deriven de la seua existència, lo cert és que totes les coses creades són en Deu i es conceben per ell (I, I, p15, dem.); de modo que totes les coses, des de la formiga o la bactèria fins a l'home, són divines en tant expressions de la substància —la manera d'entendre-la particular i determinadamente— (I, II, p7, esc.). La naturalea, llavors, és la mateixa en tots els llocs (I, III, pref.).

Relació ànima-cos

Deu, en quant infinit, posseïx a la seua volta infinits atributs o definicions essencials (I, I, def6). Pero solament és entendible per a l'home en funció de solament dos d'ells: pensament (I, II, p1, dem.) i extensió (I, II, p2). I açò, prenent en conte el concepte d'expressió, vol dir que el orde i conexió de les idees —àmbit del primer atribut— és el mateix que el orde i conexió de les coser —àmbit del segon— (I, II, p7, cor.), puix se sustenten en el mateix fonament: la Naturalea o la substància. De la mateixa manera, l'individu en la seua particularitat pot entendre's a sí mateixa definint-se a través del pensament, dient, puix, que té ànima; o des de l'extensió, dient que té cos (I, II, p13, cor.). Abdós són una i la mateixa cosa vista de distintes maneres (I, II, p7, esc.).

Abans de proseguir, caldria aclarir que cada volta que hem parlat d'individu, nos hem referit a un compost de varis cossos (I, II, p13, esc. post. I). Sobre estos últims, el filòsof neerlandés aclarix que coneixent la seua naturalea —àmbit de l'extensió— és que es pot distinguir la perfecció o realitat de les distintes idees que són els conceptes de cada u dels mateixos —àmbit del pensament— (I, II, p13, esc.). Enfocant-se, puix, en els cossos —que impliquen un sol atribut diví: l'extensió— aclarix que es distinguixen entre sí pel seu moviment o el seu repòs, i no per la seua substància (Ibíd., lema I), ya que Deu o la Naturalea és l'única que existix pròpiament parlant. Si hi haguera més d'una substància, tindria que ser produïda per una atra cosa, lo que és un absurt (I, I, p6, cor.) per la seua pròpia definició com a causa sui.

Seguint en l'idea d'individu compost, Spinoza considerava que varis cossos podien agrupar-se en cuanto que movent-se uns a uns atres segons una certa relació (I, II, p13, esc. def.). Ademés, eixa unió de cossos conservaria la seua naturalea inclús si els cossos que la componen canviaren, perque lo rellevant és la relació de moviment i de repòs que s'haja establit des del començ (Ibíd., lema IV). El compost, llavors, pot vore's afectat i canviar d'infinites maneres, sempre conservant la seua naturalea (Ibíd., lema VII). Açò és entendible si es recorda que els cossos, de la mateixa manera que les idees, són davant tot modificacions de la substància, pero no són ella mateixa (I, I, p8, esc. II). De modo que, de nou, «tota la naturalea és un sol individu, les parts del qual —tots els cossos— varien d'infinites maneres, sense canvi algun de l'individu total» (I, II, p13, lema VII, esc). Es pot vore ara per qué especificar qué implicava ser individu compost.

L'idea del ànima humana, pel seu costat, implica l'existència d'un cos (I, II, p13, dem.). Si també es referira a una atra cosa, deuria produir-se un efecte i revelar-se l'idea associada al mateix. Pero, com açò no succeïx aixina, es pot dir que l'ànima té com a objecte un cos (ídem), i, en el cas de l'home, no solament ho posseïx sino que, ademés, existix tal i com ho sent (I, II, p13, cor.). Pero ànima i cos, ya que són una i la mateixa cosa, no són dos imperis que tracten de conquistar-se mútuament. És simple i llanamente impossible que s'influïxquen, ya que cada u es referix a atributs distints de la substància. Aixina com en el cas dels cossos res els du a moure's o quedar-se en repòs sino l'influència d'atres cossos —atres modos de l'extensió— (Ibíd., lema III, cor.), res pot dur a l'ànima a pensar sino atres modos el pensament (I, III, p2, dem.).

Açò no vol dir, no obstant, que cos i ànima estiguen separats entre sí i siguen independents l'u de l'atre. Abdós són la mateixa cosa expressada de maneres distintes: l'objecte i la seua definició (I, II, p13, dem.). D'esta manera, es pot reconéixer que l'orde de les accions i passions del cos és el mateix de les accions i passions de l'ànima (I, III, p2, esc.). Si s'insistira en seguir analisant l'assunt —és dir, en separar lo que està unit—, podria mostrar-se l'íntima identificació entre el modo del pensament en el modo de l'extensió, duent a colació a aquells que defenen que, si l'ànima és inepta per a pensar, llavors el cos no es mouria (ídem). Creuen demostrar aixina un domini de la primera sobre el segon; pero és convenient voltear l'argument per a explicar que, de la mateixa manera, si el cos no es moguera, l'ànima no podria pensar (ídem). Per a dir-ho en totes les lletres: no és possible que existixca un cos humà sense ànima ni ànima humana sense cos.

I si encara no quedara clar que l'ànima no domina el cos ni viceversa, en Spinoza hauríem de recordar que «ningú ha determinat lo que pot el cos» ―lo que pot deduir-se de la seua naturalea― (ídem), de modo que no poden explicar totes la seua funcions, i açò es constata que el mateix «pot fer moltes coses que resulten sorprenents a la seua pròpia ànima» (ídem). Açò sense mencionar lo que està implícit darrere de lo dit fins ara: com tot és en Deu i es concep per ell (I, I, p15, dem.), se seguix que tot existix necessàriament (I, I, p33, esc. II). De modo que les accions i passions de l'home seguixen un orde estricte, inevitable i inviolable, i per això el filòsof neerlandés pot tractar-los com si fora «qüestió de llínees, superfícies o cossos» (I, III, pref.). Els qui s'empenyoren en considerar-se a sí mateixos com a lliures ho fan perque són conscients de les seues accions i per no tindre en conte les causes que les determinen (I, III, p2, esc.). Lo que Jorge Luis Borges expressava de manera precisa en dir: «la nostra ignorança de la complexa maquinària de la causalitat» (Nou ensajos dantescos). Aixina, lo que cridem «decisió» en l'àmbit del pensament és una «determinació» en l'àmbit de l'extensió (I, III, p2, esc.). Spinoza, de nou, nos fa afrontar la realitat tal i com és:

els qui creuen que parlen, o callen, o fan qualsevol cosa, per lliure decisió de l'ànima, somien en els ulls oberts

Ètica demostrada segons l'orde geomètric (I), III, p2, esc.

Conatus

Artícul principal → Conat.

El conatus és un tema central en la filosofia de Benedicto Spinoza. Segons ell: «Cada cosa s'esforça, quant està al seu alcanç, per perseverar en el seu ser» [Unaquaeque res, quàntum in es est, in suo esse perseverare conatur] (I, III, p6). Spinoza presenta algunes raons per a creure açò. Primer, les coses particulars són modos de Deu, lo que significa que cada u expressa el poder de Deu d'una manera particular (I, III, p6, dem.). Ademés, mai podria ser part de la definició de Deu el que els seus modos es contradiguen entre sí (I, III, p5); cada cosa, per lo tant, «s'opon a tot lo que pot llevar-li la seua existència» (I, III, p6, dem.). Spinoza formula esta resistència a la destrucció en térmens d'un esforç per seguir existint, i conatus és la paraula que usa en més freqüència per a descriure esta força.

Esforçar-se per perseverar no és simplement alguna cosa que una cosa fa, ademés d'atres activitats que podrien succeir. Més be, l'esforç no és «res més que l'essència real de la cosa» (I, III, p7). Spinoza també usa el terme conatus per a referir-se a conceptes rudimentaris d'inèrcia, com lo havia fet Descartes anteriorment. Ya que una cosa no pot ser destruïda sense l'acció de forces externes, el moviment i el descans també existixen indefinidament fins que es pertorba.

L'home també es podria definir pel conatus. Referit a l'ànima és voluntat (voluntas); pero, quan va referit a l'ànima i al cos al mateix temps, ho crida gana (appetitus). Per una atra part, el desig (cupiditas) és «la gana acompanyada de la consciència de sí mateixa» (I, III, p9.); que és, podria dir-se, l'essència de l'home «en quant és concebuda com determinada a fer alguna cosa en virtut d'una afecció qualsevol que es dona en ella» (I, III, def. afec.). El desig és l'idea que tenim de la gana, el qual quan som conscients de la disminució de la nostra potència d'actuar, el nostre conatus, produïx l'afecte (afectum) de tristor. En canvi, l'alegria «és una passió per la que l'ànima passa a una major perfecció» (I, III, p11.) quan som conscients de l'aument de la nostra potència.

Causalitat

Encara que el Principi de raó suficient s'associa més comunament en Gottfried Leibniz, podria dir-se que es troba en la seua forma més forta en la filosofia de Spinoza. Dins del context del sistema filosòfic de Spinoza, es pot entendre que el principi unifica la causalitat i l'explicació. Lo que açò significa és que per a Spinoza, les preguntes sobre la raó per la qual un fenomen donat és de la forma en que és (o existix) sempre es poden respondre, i sempre es poden respondre en térmens de la(s) causa(s) rellevant(s). Açò constituïx un rebuig de la teleologia o causalitat final, llevat possiblement en un sentit més restringit per als sers humans. Donat açò, les opinions de Spinoza sobre la causalitat i la modalitat comencen a tindre molt més sentit.

Spinoza també ha segut descrit com un «materialiste epicúreo», específicament en referència a la seua oposició al dualisme ment-cos cartesiano. Esta opinió va ser sostinguda pels epicúreos abans que ell, ya que creïen que els àtoms en els seus camins provabilístics eren l'única substància que existia fonamentalment. Spinoza, no obstant, es va desviar significativament dels epicúreos en adherir-se al determinisme estricte, de la mateixa manera que els estoicos abans que ell, en contrast en la creència epicúrea en el camí provabilístic dels àtoms, que està més en llínea en el pensament contemporàneu sobre la mecànica quàntica.^{cita requerida}

Les emocions

Una cosa que sembla, en la superfície, distinguir la visió de Spinoza de les emocions de les descripcions de Descartes i Hume és que considera que les emocions són cognitives en algun aspecte important. Jonathan Bennett afirma que «Spinoza va vore les emocions principalment com causades per #cognició. No obstant, Spinoza no va dir açò en la suficient claritat i, a voltes, ho va perdre de vista per complet».  Spinoza proporciona vàries demostracions que pretenen mostrar veritats sobre cóm funcionen les emocions humanes. El quadro presentat és, segons Bennett, «poc halagador, teñir com està per l'egoisme universal».

Ètica

La noció de bienaventuranza de Spinoza ocupa un lloc central en la seua filosofia ètica. Bienaventuranza (o salvació o llibertat), pensa Spinoza:

consistix... en un amor constant i etern de Deu, o en l'amor de Deu pels hòmens. (I, V, p36)

I açò significa, com explica Jonathan Bennett, que «Spinoza vullgues que la ‘bienaventuranza’ represente l'estat més elevat i desijable en el que un podria estar». Ací, comprendre lo que significa «l'estat més elevat i desijable» requerix comprendre la noció de conatus de Spinoza (lligga's: «esforçar-se», pero no necessàriament en cap equipage teleológico) i que la «perfecció» no es referix al valor (moral), sino a la completitud. Ya que els individus s'identifiquen com a meres modificacions de la Substància infinita, se seguix que cap individu pot jamai ser «plenament» complet, és dir, perfecte, o bienaventurado. La perfecció absoluta està, com es va senyalar anteriorment, reservada únicament per a la Substància. No obstant, els mers modos poden alcançar una forma menor de bienaventuranza, a saber, la de la pura comprensió d'un mateixa tal com un és realment, és dir, com una modificació definida de la Substància en un cert conjunt de relacions en tot lo demés en l'univers. Que açò és lo que Spinoza té en ment es pot vore al final de la Ètica, en I, V, p24 i I, V, p25, a on Spinoza fa dos moviments clau finals, unificant les proposicions metafísiques, epistemològiques i #ètica que ha desenrollat a lo llarc del treball. En I, V, p24 vincula la comprensió de les coses particulars a la comprensió de Deu, o Substància; en I, V, p25, el conatus de la ment es vincula en el tercer tipo de coneiximent (intuïció). Des d'ací, hi ha un chicotet pas fins a la conexió de la Bienaventuranza en el amor dei intelectualis («amor intelectual de Deu»).

Política

En l'aspecte polític, Spinoza seguix en part a Thomas Hobbes. No obstant, la seua doctrina va tindre gran influència en el pensament del xviii, ya que se li considera el iniciador del ateisme, encara que esta afirmació no és del tot correcta.

Com a filòsof, compartix en Hobbes el tema del determinisme. No obstant, Spinoza va anar sempre, i en tots els camps, un escritor proscrit, fins al punt de que al començament del xix no se li reconeixia, especialment pel moviment romàntic alemà (Goethe, Jacobi, etcétera).

Dins de l'àmbit de la política se li considera precursor de Jean-Jacques Rousseau.

El seu pensament trasllada la visió del món de Galileo, qui sosté que el món es troba subjecte a determinades lleis, per lo que buscarà quins són les que regulen la societat. En este punt coincidix en part en Descartes i Hobbes, pero en la singularitat de que Spinoza, ademés, busca les lleis que rigen la moral i la religió. Aixina, s'introduïx tant en la moral com en la religió, intentant introduir la raó en abdós esferes, per a lo que usa un método racional.

En el seu Ètica demostrada segons l'orde geomètric, Spinoza parla de Deu, del ser humà i del lloc que l'home ocupa dins de la naturalea. Per a ell, la forma correcta d'entendre als hòmens és com una part més de la naturalea, i les accions humanes no es deuen analisar en criteris morals, sino com a parts necessàries de lleis que rigen el cosmos; açò és, existixen lleis universals de la naturalea a les que els hòmens estan subjectes, per lo que no es pot afirmar que l'home és totalment lliure. Seguint este plantejament es troba una de les seues afirmacions més importants i que més problemes li va dur, a saber: els valors són creacions humanes arbitràries.

En el tema polític, el filòsof reivindica la democràcia més àmplia possible, encara que dins d'esta no inclou explícitament a les dònes, a els qui planteja si deuen tindre o no drets polítics, cosa que no té molt clara; finalment s'inclina per sostindre una inferioritat innata de les dònes, i afirma que el millor govern és dels hòmens. No obstant, deixa una porta oberta al reconeiximent de les dònes, dient finalment que sí són iguals als hòmens, que sí poden governar, pero que lo millor és evitar el tema, ya que pot generar conflictes.

Segons el seu pensament polític, el fi del Estat és fer a tots els hòmens lliures, lo que significa que l'home no deu ser un autómata.

Recepció

¿Panteísta, panenteísta o ateu?

Poc despuix de la seua mort ocorreguda en 1677, les obres de Spinoza es varen colocar en el Index librorum prohibitorum de l'Iglésia catòlica. Pronte varen aparéixer atres condenes, com la de Aubert de Vaig versar en la seua obra L'Impie convaincu, ou Dissertation contre Spinoza (1685). Segons el seu subtítul, en l'obra «es refutan els fonaments del ateisme [de Spinoza]». Johann Franz Buddeus li va denominar com «el atheorum nostra aetate princeps» (el gran príncip dels ateus dels nostres temps). Pierre Bayle en el seu Dictionnaire historique et critique afirmava que Spinoza era el primer ateu sistemàtic: «Il a été un athée de système, et d’unix méthode toute nouvelle, quoique li fond de sa doctrine lui fût commun avec plusieurs autres philosophes anciens et modernes, européens et orientaux».

És creència comuna que Spinoza equiparava a Deu en el món material. Com a conseqüència, el filòsof ha segut considerat entre els majors exponents del panteisme. Pero, en una carta dirigida a Henry Oldenburg, li expon: «respecte a determinades persones que assumixen que yo identifique a Deu i a la Naturalea (per la qual entenen certa massa o matèria corpórea) com una i la mateixa cosa, estan totalment equivocats» (Ep 73). Per a Spinoza, cada individu coneix l'Univers a través dels atributs de pensament i extensió (I, II, p1-2), seguint l'orde i conexió de les idees, que és el mateix en les coses (I, II, p7). De l'essència de Deu (I, I, p20, dem.), per una atra part, se seguixen una infinitat d'atres atributs i modos (I, I, p16, dem.), pero l'enteniment humà no pot comprendre'ls sino de manera «parcial i inadequada» (I, II, p11, cor.).

Segons el filòsof alemà Karl Jaspers (1883-1969), quan Spinoza escrivia Deus sive natura («Deu o la Naturalea»), implicava que Deu és natura naturans (la naturalea creadora), i no natura naturata (la naturalea creada). Defenia, ademés, sobre este sistema filosòfic, que Deu i la Naturalea no són térmens intercanviables, sino que la transcendència de l'essència divina s'expressa en l'infinitat dels seus atributs, i que els dos atributs coneguts pels humans —pensament i extensió— expressen l'immanència de Deu. Pero, des de la perspectiva del filòsof alemà, inclús llimitat als atributs recent mencionats, Deu no pot ser identificat estrictament en el nostre món. Segons Jaspers, el lema panteísta «un i tot» seria vàlit per a Spinoza solament si «un» mantinguera la seua transcendència i «tot» fora interpretat com la totalitat de les coses finitas.

Martial Guéroult (1891-1976) va sugerir que el terme «panenteísmo» poguera descriure millor que «panteisme» la visió de Spinoza sobre la relació entre Deu i el món. El món no és Deu, pero és, en un sentit prou determinat, en Deu. No solament totes les coses finitas tenen la seua causa en Deu: no poden ni ser concebudes sense Deu. No obstant, el filòsof nortamericà panenteísta Charles Hartshorne (1897-2000) va insistir que la visió de Spinoza es descriuria millor en el terme de «panteisme clàssic».

En 1785, Friedrich Heinrich Jacobi va publicar una condena del panteisme de Spinoza, en acabant de que correguera la veu de que Gotthold Lessing haguera confessat abans de morir ser un «spinoziano» —entés en l'época com un sinònim de «ateu»—. Jacobi afirmava que la doctrina de Spinoza era pur materialisme, perque declarava que la Naturalea i Deu no són res més que extensió. Açò, segons Jacobi, era el resultat del racionalisme típic de l'Ilustració i solament podia dur al ateisme absolut. Moses Mendelssohn estava en desacort en esta interpretació, i afirmava que no hi ha diferència real entre teisme i panteisme. Este tema es va convertir en un dels majors debats intelectuals i religiosos de la civilisació europea de l'época.

Per als europeus de la segona mitat del xviii, la filosofia de Spinoza resultava particularment atractiva perque constituïa una alternativa al materialisme, l'ateisme i el teisme. Tres eren les idees de Spinoza que més els atreen:

• l'unitat de tot lo existent;
• l'orde i conexió de tot lo que succeïx;
• i l'identitat entre l'ànima i Deu.

En 1879 hi havia els qui elogiaven el panteisme de Spinoza; no obstant, uns atres encara ho consideraven alarmant i perillós. Les paraules de Spinoza referents a «Deu o la Naturalea» (Deus sive Natura) sugerien una deïtat viva, natural, en contrast en la «causa primera» d'Isaac Newton i el materialisme mecanicista de Julien Offray de la Mettrie (1709-1751) en la seua obra L'home màquina (L'homme machine). Coleridge i Shelley varen vore en la filosofia de Spinoza una religió de la Naturalea, i Novalis li va cridar «l'home intoxicat de Deu». Shelley es va inspirar en Spinoza per a escriure el seu ensaig La necessitat de l'ateisme.

Spinoza va ser considerat ateu perque no parlava de Deu de la mateixa manera en que ho feya la tradició monoteista judeocristiana. Com expressa Frank Thilly en la seua interpretació: «[…] nega clarament que Deu puga tindre personalitat o consciència; […] no té ni inteligència, ni sensibilitat, ni voluntat; no actua segons #finalitat, sino que tot resulta necessàriament de la seua naturalea, segons la llei […]». Per lo tant, el Deu distant i indiferent de Spinoza és l'antítesis del concepte d'un Deu antropomorfo i patern que s'interessa pel destí de la humanitat.

Segons la Stanford Encyclopedia of Philosophy, el Deu de Spinoza és un «intelecte infinit» (I, II, p11, cor.), omnisciente (I, II, p3) i capaç d'apreciar als hòmens en la mida en que s'ama a sí mateixa (I, V, p36, cor.). És en este sentit en que Spinoza expon l'amor intelectual diví ―amor intelectualis Dei― com el ben suprem per als hòmens (I, V, p20, dem.), en cuanto que mentres «més coneixem les coses singulars, tant més coneixem a Deu» (I, V, p24). Lo que implica conseqüentment que, quan més s'aproxima l'enteniment humà a la deidad, alcança un «coneiximent adequat de l'essència de les coses» (I, V, p25, dem.) ―totalment opost a l'inadequat i parcial (I, II, p11, cor.)―.

No obstant, el tema és complex. El Deu de Spinoza no té lliure arbitrio (I, I, p32, cor. 1), no té objectius ni intencions (I, I, ap.). Per una atra part, el filòsof fa émfasis en que «si l'enteniment i la voluntat pertanyen a l'essència eterna de Deu, llavors [han de ser] alguna cosa distint de lo que ordinàriament entenen els hòmens» (I, I, p17, esc.).

Steven Nadler, intérpret de l'autor de la Ètica (I), sugerix que la resposta al dilema del supost ateisme atribuït a Spinoza depén de la definició que es prenga com a punt de partida per a la discussió. Si el panteisme s'associa en la religiositat, llavors el filòsof neerlandés no ho és. Ya que, segons este mateix pensador, la nostra actitut cap a Deu no deuria ser la disposició religiosa de refugiar-se en la seua voluntat ―«eixe asil d'ignorança» (I, I, ap.)―, sino, pel contrari, l'estudi filosòfic objectiu i racional; és dir, l'amor pel saber, puix «suprimida l'ignorança, se suprimix l'estúpida admiració» (ídem). L'inclinament religiós du a viure baix la fluctuació entre l'esperança i la por (I, III, p50, esc.), front a la fortuna, que a la seua volta conduïx a la superstició i a la ruïna de l'home en tant es «[disfrassa], baix el especioso nom de religió, la por en el que li'ls vol controlar, a fi de [que lluite] per la seua esclavitut, com si es tractara de la seua salvació» (TTP, pref.).

Comparació en les tradicions filosòfiques orientals

Varis autors han discutit la semblança entre el pensament de Spinoza i les tradicions filosòfiques orientals. L'expert en sánscrito Theodor Goldstücker va ser un dels primers, en el xix, en subrallar les similituts entre el pensament de Spinoza i l'escola tradicional índia Vedanta. Goldstücker va escriure que:

En les seues lliçons, Max Müller va subrallar les sorprenents similituts entre la Vedanta i el sistema del filòsof neerlandés, dient que «el Brahmán, [tal i] com és concebut en els Upanishads i definit per Sankara, és clarament lo mateix que la “substància” de Spinoza». Helena Blavatsky, fundadora de la Societat Teosófica, també va comparar el pensament filosòfic de Spinoza en la Vedanta, i va escriure en un ensaig inacabat: «[…] Deu ―natura naturans― entés [simple] i solament en els seus atributs; i el mateix Deu ―com a natura naturata― entés com la série infinita de modificacions i relacions, el fluix directe que resulta de les propietats d'eixos mateixos atributs. Això és exactament la divinitat Vedanta».

L'interpretació sobre Spinoza en els sigles XIX i XX

En l'Europa dels sigles xix i xx va créixer l'interés en Spinoza, a sovint des d'una perspectiva d'esquerra o marxista. Karl Marx va apreciar la «visió del món» (Weltanschauung) de Spinoza, interpretant-la com materialiste. Friedrich Engels va escriure que «és un gran honor per a la filosofia d'eixa época […] el que haja insistit, des de Spinoza fins als grans materialistes francesos, en explicar el món per sí mateixa, deixant a la ciència de la naturalea del pervindre el conte d'oferir les justificacions de detall». Pese a la citada interpretació de Marx, en una carta a Henry Oldenburg, Spinoza afirma que: «sobre l'opinió de certes persones de que identifique a Deu en la Naturalea, presa esta com una espècie de massa o matèria corpórea, estan molt equivocades».

Louis Althusser, Gilles Deleuze, Antonio Negri i Étienne Balibar ―entre atres autors― s'han inspirat en la filosofia de Spinoza. La tesis doctoral de Deleuze, publicada en 1968, ho crida «el príncip dels filòsofs». Nietzsche estimava a pocs filòsofs, i Spinoza estava entre ells. No obstant, mai va llegir les seues obres directament, sino que va saber d'ell en la Història de la filosofia moderna, de Kuno Fischer.

El filòsof Jorge Santayana va publicar un ensaig titulat «La doctrina ètica de Spinoza», en la revista lliterària The Harvard Monthly, després de graduar-se en la mateixa universitat. Posteriorment, va escriure una introducció a una edició de la Ètica (I) i el Tractat de la reforma de l'enteniment (TIE). En 1932, Santayana va ser invitat a presentar un ensaig ―publicat finalment en el títul de Ultimate Religion― en una reunió realisada en L'Haya per a celebrar el tricentenario del naiximent de Spinoza. En la seua autobiografia, Santayana va descriure a Spinoza com el seu «mestre i model eixemplar» pel que fa a l'enteniment del fonament naturalista de la moralitat.

El físic i filòsof contemporàneu Gustavo Romero opina que, a la vista de les possibles direccions que una concepció ontològica coherent basada en la física actual podria prendre, l'intuïció ontològica de Spinoza sobre una única substància en infinits modos sembla eixir ben favorida.

Obra

Títul en llatí	Títul traduït	Abreviatura usada en citar l'obra	Any(s) d'escritura	Any de publicació	Impresa en consentiment de l'autor	Edició pòstuma	Atribució dubtosa	Completada per l'autor en vida
Renati Descartes principia philosophiae, more geometrico demonstrata	Principis de filosofia de Descartes demostrats segons el método geomètric	PPC Principia philosophiae cartesianae	—	1663	✔	✘	✘	✔
Cogitata metaphysica	Pensaments metafísics	CM
Tractatus theologico-politicus	Tractat teològic-polític	TTP	—	1670
Tractatus de intellectus emendatione	Tractat de la reforma de l'enteniment	TIE	1661	1677	✘	✔	✘	✔
Ethica, ordine geometrico demonstrata	Ètica demostrada segons l'orde geomètric	I	1661-1675		✘	✔	✘	✔
Tractatus politicus	Tractat polític	TP	1675-1677		✘	✔	✘	✘
Epistolae	Correspondència	Ep	1661-1676		✘	✔	✘	✔
Compendium grammatices linguae hebraeae	Compendio de gramàtica hebrea	Compendium	—		✘	✔	✘	✘
Tractatus de Deo et homine ejusque felicitate	Tractat breu	KV Korte Verhandeling	1660-61	1862	✘	✔	✘	✔
Reeckening van de Regenbogen (neerlandés)	Càlcul algebraic de l'arc iris	—	—	1687	✘	✔	✔	—
Reeckening van de Kanssen (neerlandés)	Càlcul de provabilitats	—	—		✘	✔	✔	—

Correspondència

Spinoza va mantindre correspondència des de decembre de 1664 fins a juny de 1665 en Willem van Blijenbergh, un teòlec calvinista aficionat, qui va qüestionar a Spinoza sobre la definició del mal. Més tart, en 1665, Spinoza va notificar a Henry Oldenburg que havia començat a treballar en un nou llibre, el Tractat teològic-polític, publicat en 1670. Leibniz va discrepar durament en Spinoza en el seu propi manuscrit Refutació de Spinoza, pero també se sap que es va reunir en Spinoza en a lo manco una ocasió (com es va mencionar anteriorment), i el seu propi treball té algunes similituts sorprenents en parts importants específiques de la filosofia de Spinoza (vore: Monadología).

En una carta, escrita en decembre de 1675 i enviada a Albert Burgh, qui volia defendre el catolicisme, Spinoza va explicar clarament el seu punt de vista tant del catolicisme com del islam. Va afirmar que abdós religions estan fetes «per a enganyar a la gent i constreñir la ment dels hòmens». També afirma que l'islam supera en créixens al catolicisme en fer-ho. El Tractatus de Deo, Homine, ejusque Felicitate (Tractat sobre Deu, l'home i la seua felicitat) va ser una de les últimes obres de Spinoza publicades, entre 1851 i 1862.

Traduccions a l'espanyol

Any	Llibre traduït	Traductor/editor(és)	Editorial	Ciutat	ISBN	Notes sobre l'edició
1966	Obres completes	Juan B. Bergura	Ibèriques i L.C.L.	Madrit	978-84-7083-011-2	Traducció, notes i estudi preliminar.
2011		Luciano Espinosa	Gredos	Madrit	978-84-24919-41-2
2015		Atilano Domínguez	viveLibro	Madrit	978-84-16423-68-2	Les obres completes de Baruch de Spinoza, inclós la seua epistolario i les biografies que es varen compondre sobre ell. No conté el Compendio de gramàtica de la llengua hebrea.
1958	Ètica (I)	Vidal Penya	Aliança	Madrit	84-206-0243-4
1987		Atilano Domínguez	Trotta	Madrit	978-84-9879-070-2
2009		Oscar Cohan	FCE	Mèxic D.F.	978-96-81604-97-4
2011		Vidal Penya	Trotta	Mèxic D.F.	978-84-20654-97-3
2020		Pedro Lomba	Trotta	Madrit	978-84-9879-784-8	Edició bilingüe.
1986	Tractat teològic-polític (TTP)	Atilano Domínguez	Aliança	Madrit	84-206-0185-3	Traducció, introducció, índex analític i notes.
	Tractat polític (TP)				84-206-0219-1
1989		Humberto Giannini i María Isabel Flisfisch.	Universitària	Santiago de Chile		Introducció, traducció, notes, índex latinus translationis i bibliografia.
1988	Tractat de la reforma de l'enteniment / Principis de filosofia de Descartes / Pensaments metafísics (TIE / PPC / CM)	Atilano Domínguez	Aliança	Madrit	84-206-0325-2	Introducció, traducció i notes de tres obres de Spinoza en un sol tom.
2008	Tractat de la reforma de l'enteniment (TIE)	Boris Eremiev, Luis Placencia	Colihue SRL	Buenos Aires	978-950-563-048-6	Edició bilingüe: llatí-espanyol. Notes i estudi preliminar.
2006		Oscar Cohan	Cactus	Buenos Aires	978-98-72100-03-2
1968		José Francisco Soriano Gamazo	Universitat del Zulia	Maracaibo		Edició bilingüe: llatí-espanyol.
1990	Tractat breu (KV)	Atilano Domínguez	Aliança	Madrit	84-206-0478-X	Traducció, pròlec i notes.
2005	Compendium	Guadalupe González Diéguez	Trotta	Madrit	978-84-81647-51-8
2007	Correspondència (Ep)	Oscar Cohan, Diego Tatián, Javier Blanco	Colihue SRL	Buenos Aires	978-950-563-041-7
1988		Atilano Domínguez	Aliança	Madrit	84-206-0305-8	Traducció, introducció, notes i índexs.
		Juan Dumenge Sánchez Estop	Hiperión	Madrit	84-751-7236-9

Portades de les seues primeres edicions

• 
  Tractat de la reforma de l'enteniment (TIE).
• 
  Ètica (I).
• 
  Tractat teològic-polític (TTP).
• 
  Principis de filosofia de Descartes (PPC).
• 
  Tractat polític (TP).
• Erro al crear miniatura:
  Compendio de gramàtica hebrea (Compendium).
• 
  Correspondència (Ep).
• Erro al crear miniatura:
  Tractat breu (KV).

Vore també

• Yetsiá bisheilá
• Panteisme
• Deu de Spinoza
• Escepticisme religiós
• Conat
• Sigle d'Or neerlandés

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAlbiac1987">Albiac, Gabriel (1987). La sinagoga buida: un estudi de les fonts marranas del espinosismo, Madrit: Hiperión. ISBN 84-7517-214-8.
• «La crítica de Schelling a la filosofia de Spinoza».Estudis filosòfics.58(168)

293-311.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBeltrán1998">Beltrán, Miquel (1998). Un espill extraviat: Spinoza i la filosofia hispà-judeua, Barcelona: Riopiedras. ISBN 84-7213-145-9.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBove2009">Bove, Laurent (2009). L'estratègia del conatus: afirmació i resistència en Spinoza, Madrit: Tierradenadie. ISBN 9788493547646.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDeleuze1984">Deleuze, Gilles (1984). Spinoza: filosofia pràctica, Barcelona: Tusquets.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDeleuze2003">Deleuze, Gilles (2003). En mig de Spinoza, Buenos Aires: Cactus.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDeleuze1975">Deleuze, Gilles (1975). Spinoza i el problema de l'expressió, tesis doctoral, Barcelona: Muchnik.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDomínguez1995">Domínguez, Atilano (1995). Baruch de Spinoza (1632-1677), Madrit: Edicions del Orto. ISBN 84-7923-074-6.
• (1995) Biografies de Spinoza, Madrit: Aliança. ISBN 84-206-0711-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDomínguez2021">Domínguez, Atilano (2021). Obres completes i biografies, Madrit: Guillermo Escolar Editor. ISBN 978-84-18093-53-1.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFeuer1966">Feuer, Samuel Lewis (1966). Spinoza and the rise of liberalism, Boston: Beacon.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHernández Pedrer2012">Hernández Pedrer, Vicente (2012). Ètica de l'immanència: el factor Spinoza, L'Estany: Universitat de l'Estany. ISBN 978-84-15-28715-5.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKaminsky1990">Kaminsky, Gregorio (1990). Spinoza, la política de les passions, Buenos Aires: Gedisa.
• (1999) Spinoza. A life, Cambridge University Press. ISBN 0-521-55210-9.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPenya García1974">Penya García, Vidal I. (1974). El materialisme de Spinoza: ensaig sobre l'ontologia spinozista, Madrit: Revista d'Occident. ISBN 84-292-4505-7.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPollock1966">Pollock, Frederick (1966). Spinoza: his life and philosophy, Nova York: American Scholar.
• «Correspondència de Baruch Spinoza en alguns personages notables».DIGILEC: Revista Internacional de Llengües i Cultures.4

132-158.doi:10.17979/digilec.2017.4.0.3308.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSerrano2011">Serrano, Vicente (2011). La ferida de Spinoza: felicitat i política en la vida posmoderna, Barcelona: #Anagrama. ISBN 978-84-339-6324-6.
• VV. AA.: El govern dels afectes en Baruj Spinoza. Madrit: Trotta, 2007.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Baruch Spinoza.

Baruch Spinoza en Viquidites.

• Wikisource en inglés contiene obras originales de o sobre Benedictus de Spinoza.
• Encyclopædia Britannica.

• Artículs en la Stanford Encyclopedia of Philosophy:
  • Baruch Spinoza per Steven Nadler (en anglés).
  • Spinoza's Psychological Theory per Michael LeBuffe (en anglés).
  • Spinoza's Physical Theory per Richard Manning (en anglés).
  • Spinoza's Political Philosophy per Justin Steinberg (en anglés).
• Artículs en la Internet Encyclopedia of Philosophy:
  • Benedict De Spinoza per Blake D. Dutton (en anglés).
  • Benedict De Spinoza: Moral Philosophy per John Grey (en anglés).

Artícul de Spinoza, Baruch (Bento, Benedictus) De en Encyclopedia of Philosophy (2005) by Edwin Curley

• Baruch de Spinoza en Encyclopaedia Herder.
• Baruj (Benedicto) Spinoza en Filosofia en espanyol.
• Guia temàtica sobre Baruch Spinoza de la Universitat de Navarra.
• EthicaDB [4] archivat en Wayback Machine.: una publicació numèrica i multilingüe de l'Ètica de Spinoza.

• Spinoza o la busca de la llibertat: ¿Qué nos diu hui el filòsof neerlandés Baruch Spinoza? Eixa ha segut una de les preguntes centrals del coloqui que va tindre lloc en l'Institut Cervantes de la ciutat de Utrecht, baix el títul “Veus clàssiques per a un present incert”.
• Espinozismo, Acosmismo i Jasidismo, Sessió en el Prof. Yitzhak Melamed i el Dr. José María Sánchez de #León (anglés en subtítuls en castellà) en l'Universitat Hebrea de Jerusalem.