Problema ment-cos

Diagrama dels diferents enfocaments per a resoldre el problema ment-cos.

En filosofia de l'esperit i ciència cognitiva, el problema ment-cos és el problema d'explicar la relació entre la ment (ànima per a alguns autors) i la matèria: cóm és que estats mentals o subjectius (ej. sensacions, creències, decisions, recorts) expliquen a, interactuen en, o ben supervienen de les substàncies i processos del món d'objectes estudiat per la ciència. Es tracta per lo tant d'un problema ontològic; mentres que el problema d'atres ments pot ser entés com el seu homòlec epistémico.

El problema va ser descrit per René Descartes en el XVII, i pels filòsofs aristotèlics, en la filosofia d'Avicena, i en les anteriors tradicions asiàtiques. Una varietat de ontologia han segut propostes; la majoria d'elles dualistas (com la cartesiana) o monistas. El dualisme sosté una distinció entre les esferes material i mental; podent aplegar a ser esta última alguna cosa sobrenatural. El monisme sosté que existix solament una realitat, substància o essència unificadora en els térmens de la qual tot pot ser explicat.

El problema ment-cos està estretament lligat a l'intencionalitat, la causalitat mental, el problema difícil de la consciència, el del lliure albir, el de la significació dels símbols, el de l'identitat de l'individu, el problema d'atres ments, etc.

L'absència d'un punt d'interacció causal identificable entre la ment no-física i la seua extensió física ha demostrat ser problemàtica per al dualisme de substàncies, i molts filòsofs de la ment contemporàneus pensen que la psique no és alguna cosa separat del cos. Les postures no cartesianas i no idealistes també van guanyant terreny en círculs científics. A açò ha ajudat el advenimiento de la sociobiología, la computació, la psicologia evolutiva, la revolució cognitiva i les evidències de la neurociencia que posen de manifest la dependència dels fenomens mentals en substrats corporals. Aixina i tot, es considera que el problema ment-cos seguix obert i està llunt de ser sepultat. En efecte, filòsofs de cort materialista com David Chalmers i Colin McGinn advertixen que algunes de les preguntes plantejades podrien ser inasequibles a l'explicació científica o de qualsevol atre tipo. Uns atres com Daniel Dennett donen pronòstics més optimistes, sense deixar de reconéixer-ho en calitat de problema.

Postures

De les dos categories mencionades anteriorment (monisme i dualisme) desprenen diverses variants. Les tres principals formes de monisme són:

• Idealisme, que sosté que l'existència del pensament pren precedència i és coextensa al món "extern". Des d'esta perspectiva la verdadera substància és l'idea; i els objectes estan fets d'estes (no necessàriament com a ents independents, sino al nivell dels objectes mentals que el subjecte percep). Un idealisme més fort terminaria per dir que a lo cosificado en la ment de fet no correspon matèria alguna: el "món extern" en realitat només existix com a apariència o ilusió. Formulació encara més extremes poden comportar solipsismo, o maridarse en constructivisme per a dir que la realitat no solament és ilusoria, sino maleable al desig. Prominents exponents d'una o una atra varietat d'idealisme són Leibniz, Berkeley, Kant i Hegel.

• Materialisme (també "fisicalismo"). En oposició a l'idealisme, el materialisme sosté que la subjetividad consistix d'objectes particulars o organisats de manera particular, o be que es tracta d'un procés o activitat física (ya siga reducible o emergent). Algunes formulació extremes com el materialisme eliminativo en principi neguen l'existència de la ment i de qualsevol experiència subjectiva. En les filosofia occidentals varen existir varis pensadors presocráticos que podrien denominar-se materialistes, tals com Thales, Anaxágoras, Epícuro, Demócrito i Leucipo. Lucrecio també va defendre un materialisme; no obstant la tradició va ser interrompuda durant l'Edat Mija. Posterior a la Renaixença trobem materialistes com La Mettrie, d'Holbach, Diderot, Locke, Feuerbach, Marx, Nietzsche, Quine, Davidson, Ullin Plau, Fodor, Putnam, William Hasker, Dennett, De Landa, Churchland, Churchland, Searle, etc. Varis filòsofs materialistes com Daniel Dennett i Jerry Fodor donen per supost que el materialisme i el naturalisme són lo mateix o que un implica a l'atre. Esta posició és disputada pel filòsof Steven Horst, qui sosté que el naturalisme és l'acceptació dels métodos particulars de les ciències, i no l'acceptació de constrenyiment filosòfics a priori sobre cóm les ciències deurien operar o l'ontologia implícita que deurien acceptar. Neurobiòlecs com Gerald Edelman, Antonio Damasio i Rodolfo Llinás sostenen que els qualia o propietats subjectives existixen i tenen eficàcia causal. En canvi, filòsofs analítics materialistes com Daniel Dennett sostenen que els qualia no existixen i són incompatibles en la ciència.

• Monisme neutral o monisme de doble aspecte. Este argument provinent del filòsof neerlandés Baruch Spinoza elimina el factor dual d'este problema. Propon que totes les substàncies o realitats, incloent la de tipo mental, física i inclús la divina —considerada per atres pensadors— conformen, de fet, un únic arjé en el pla existencial. D'esta forma, és factible la relació entre les supostes "distintes substàncies" en ser part de la mateixa essència. El monisme també va anar també adoptat per filòsofs com William James, Bertrand Russell, Galen Strawson, David Chalmers, George Berkeley i David Hume.

Les dos principals formes de dualisme són:

• Dualisme de propietats —molt propenc al monisme neutral— que sosté que si més no algunes propietats mentals (per eixemple els qualia de l'experiència conscient) són propietats irreducibles i, més encara, fonamentals a la mateixa substància material; al mateix temps que distintes a les atres propietats fonamentals tradicionalment estudiades per la física (com massa i càrrega). Entre els dualistas de propietats es troben personages com Thomas Huxley, Kripke, Jackson, Nagel i Chalmers; encara que varis d'ells també són autoproclamados materialistes.

• Dualisme de substàncies. Sosté que l'ànima està formada per un tipo distint de substància sobrenatural, de cap manera subjecta a la matèria i les lleis de la física. Esta categoria es poden englobar a Descartes, Geulincx, Malebranche, Victor Reppert, Plantinga, Swinburne, etc.

Segons Noam Chomsky, els alvanços en física fan que la nostra concepció de lo material vaja canviant enormement. Hui dia els materialistes ya no parlen de partícules newtonianas en el buit, sino de camps quàntics, espai-temps i energia del buit; i per lo tant distincions com a materialisme vs monisme neutral vs dualisme de propietats no estan tan ben definides com a molts filòsofs suponen. Aixina que, qualsevol propietat pot ser considerada material, si la definició de matèria és estesa per a incloure la propietat en qüestió. Tal va ser el cas de la naturalización de les forces electromagnètiques durant el XIX, i més vesprada de les forces nuclears forta i dèbil.

No obstant, la classificació manté la seua valia entre interlocutors de filosofia de la ment en la mida en que es considera que l'estat de l'art científic és capaç, en principi, d'explicar les propietats mentals. Mentres que para Marvin Minsky i Daniel Dennett la física actual deuria ser suficient; per a un dualista de propietats com Bertrand Russell, David Chalmers o Thomas Nagel; la subjetividad o capacitat de sentir primer tindrà que ser subsumida com a ingredient bàsic o irreducible de la realitat; de la mateixa manera que va succeir en la càrrega elèctrica en el seu moment.

Interacció Ment-cos i causalitat mental

Els filòsofs David L. Robb i John H. Heil presenten la causalitat mental en térmens del problema d'interacció ment-cos:

El neurofilósofo contemporàneu, Georg Northoff sugerix que la causalitat mental és compatible en la causalitat clàssica, formal i definitiva.

El biòlec, neurocientífico teòric i filòsof, Walter J. Freeman, sugerix que explicar l'interacció ment-cos en térmens de "causalitat circular" és més rellevant que la causalitat llineal.

En neurociencia, s'ha deprés molt sobre les correlació entre l'activitat cerebral i les experiències subjectives conscients. Molts sugerixen que en última instància la neurociència explicarà la consciència: "... la consciència és un procés biològic que en el temps s'explica en térmens de vies de senyalisació moleculars utilisades en interactuar poblacions de cèlules nervioses..." No obstant, este punt de vista ha segut criticat perque la consciència té que ser demostrat encara que és un procés, i el "problema dur" de relacionar directament la consciència en l'activitat cerebral seguix sent difícil de conseguir.

Una explicació possible del problema ment-cos i el problema de consciència és que abdós sorgixen com una ilusió causada per la ment-mecanisme de reconeiximent que ha evolucionat per a facilitar comportaments socials i morals. Hi ha una ventaja evolutiva per a percebre atres humans de manera diferent que fragments de teixits. Els cervells humans són durs-alambrados per a colocar humans i carn en dos categories separades. Açò ho fa natural de pensar en determinis de ment-dualitat de cos mentres fent-ho intelectualment dur d'acceptar identitat entre una ment i un teixit subjacent. La qüestió no és que la ment afecta el cervell sino cóm l'estructura del cervell afecta la nostra percepció.

Vore també

• John Searle
• Psicologia social
• Teoria de l'informació integrada

Bibliografia

• Feigl, Herbert (1958). Feigl, Herbert (1958). «The 'Mental' and the 'Physical'», Concepts, Theories, and the Mind–Body Problem, Minneapolis: University of Minnesota Press, pp. 370–457.Minneapolis: Universitat de Prensa de Minnesota. pp. 370–457.

Kim, J., "Ment–Problema de Cos", Oxford Companyer a Filosofia. Ted Honderich (ed.). Oxford:Oxford Prensa universitària. 1995.

• Turner, Bryan S. Cos i Societat: Exploració en teoria social 1996.

Giménez Amaya, J. M., Murillo, J. I., «Ment i cervell en la neurociència contemporànea: una aproximació al seu estudi interdisciplinar», Scripta Theologica, 39 (2007), pp. 607-635.

• Jaegwon Kim (2010). Jaegwon Kim (2010). Essays in the Metaphysics of Mind, Oxford University Press. ISBN 019162506X. Jaegwon Kim (2010). Essays in the Metaphysics of Mind, Oxford University Press. ISBN 019162506X.
• Lombo, J. A., Giménez Amaya, J. M., L'unitat de la persona: aproximació antropològica des de la filosofia i la neurociencia, Pamplona: EUNSA, 2013. ISBN: 978-84-313-2921-1.