Solipsismo

Caricatura del solipsismo.

El solipsismo (del llatí: [ego] solus ipse; traducible al espanyol, i lliteralment, com solament yo mateixa) és una creència metafísica que postula que de lo únic que un ser humà pot estar segur és de l'existència de la seua pròpia ment. En conseqüència, la realitat que li rodeja és incognoscible, i pot ser solament un reflex o una creació dels estats mentals del propi yo. Aixina, tot allò que el ser humà experimenta com a extern a la seua consciència solament és una emanació de la seua pròpia ment (el món sensible) i, per lo tant, lo únic de lo que cada ser humà pot estar segur i tindre per cert és l'existència de sí mateixa.

Per un atre costat, tot lo que un individu supon que està al seu entorn pot ser que (per a ell) de veres existixca, pero totes les persones, llevat ell, poden o no tindre una consciència. És important mencionar que la definició formal del solipsisme no és similar (o no es reduïx) a la seua etimologia aproximada (solament un mateixa). Perque, correlativament, l'etimologia pot aplegar a distorsionar el mensage principal i donar pas a la creació d'alguna correlació ilusoria, entre el solipsisme i l'egocentrisme (s'està ignorant el fet de que el solipsisme és una creència metafísica i l'egocentrisme, una postura sicològica).

Context

Per solipsisme s'entén la teoria filosòfica que postula que la realitat externa solament és comprensible a través del yo, ya que este és l'única realitat tangible, aixina com l'impossibilitat de conéixer la realitat objectiva, en cas que esta fora real, de manera consistent.

Aixina i tot no es pot dir que existix un sol tipo d'interpretació i definició de solipsisme, pero entre estes definicions existixen punts d'acort.

Este tipo de raonament, que be ha pogut estar present des dels començos del pensament autorreflexivo humà, tan indemostrable com a difícil de refutar, podria haver-se formulat explícitament per primera volta com una variant extrema del relativisme dels sofistas, sent superat per Platón gràcies al postulat de les idees trascendentes: "la fe platònica en les idees trascendentes va salvar a Grècia del 'solus ipse' en que el haguera tancat la sofística. La raó humana és pensament genèric. Qui raona afirma l'existència del seu pròxim, la necessitat del diàlec, la possible comunicació mental entre els hòmens"

El solipsisme adquirirà noves forces com una variant extrema del subjetivismo cartesiano en el seu hipòtesis del geni maligne (Meditacions metafísiques, 1641).

El Monòlec de Segismundo de la tragèdia La vida és somi (estrenada en 1635), de Calderón de la Barca reflectix igualment el pensament solipsista quan el protagoniste, Segismundo, tancat des de que va nàixer en una torre, es pregunta si és real el món que veu a través de la finestra i si esta vida en realitat no és més que un somi.

En qualsevol cas, el primer us documentat del terme apareix en el títul d'un text de Giulio Clemente Scotti de 1645, un breu panegíric contra la Companyia de Jesús cridat "Monarchia solipsorum".

Un experiment mental relacionat en la teoria del solipsisme, encara que en principi distint ^{cita requerida}, és la Teoria dels Cervells en Cubetas de Jonathan Dancy i Hilary Putnam; és dir, la creència de que el yo pot ser atrapat dins d'una realitat completament desconeguda, de manera que tot lo que un pensa és ilusió. També el filòsof Horst Matthai Quelle va treballar principalment en el concepte solipsista.

Idees similars al solipsisme estan presents en part de la filosofia oriental. El Taoisme i distintes interpretacions del Budisme, especialment el Zen, ensenyen que traçar una distinció entre el yo i l'univers no té sentit i és arbitrari, i merament un artefacte del llenguage en lloc d'una realitat inherent. No obstant, dites filosofia podrien vore's com a contràries al solipsisme, puix busquen més be una anulació del yo. El món no és puix un somi meu sino que yo soc un somi del món. En el hinduismo, igualment, es diu que "no som més que el somi de Brahma": en realitat no existim, som el somi d'un deu que està dormit (Deu que a la seua volta va ser creat mentalment per Bráhman o Visnú); sent, per al Hinduismo i Budisme, el món material que percebem solament Maya (ilusió).

Giovanni Gentile va postular una forma de solipsisme marcat pel sagell del seu Idealisme: mantenia que la visió pròpia de la realitat solament existia en la mida en que es relaciona en el món íntim de cada cual.

Objeccions

L'objecció clàssica al solipsisme és que la persona mor. No obstant, tu no has mort, i per tant no ho has refutado. Esta objecció és també vulnerable a la crítica de que un no pot dir si la ment sobreviu a la mort o no; per tant, la teoria no queda refutada perque qualsevol un atre podria també creure que existix, inclús despuix de la mort. La mort, o algú assessinant a la persona, també poden ser vists com a productes de l'imaginació, podrien no haver siquiera existit en absolut; i de la mateixa manera, quan un solipsista es troba en la situació de que li van a matar això seria un producte de la seua imaginació.

Una atra objecció consistix que la vida causa dolor. ¿Per qué crearíem dolor per a nosatres mateixos? Una resposta a açò és que pot haver alguna raó que hem decidit oblidar a propòsit, tal com es presenta en la llei del karma, o un desig de no avorrir-se. Una atra resposta és que la categoria de dolor és una percepció condicionada que s'origina en sistemes de valors humans socioculturals que no tenen per qué ser necessària i universalment vàlits. Un sistema de valors solipsista pot no reconéixer el dolor, o el presunt fet de la mort personal, com a reals. Una atra similar objecció remet a les necessitats biològiques del solipsista que li obliguen a realisar determinades tasques encara que ell no ho vullga: respirar, orinar, etc. Les dos objeccions tenen les seues bases en la mateixa idea, que és l'independència de la percepció del subjecte diante de la seua voluntat, açò és, sentir dolor i la necessitat de fer alguna cosa indesijable són dos eixemples de percepcions (experiències) independents, i inevitables, de la voluntat subjectiva.

Una atra objecció prové de que el solipsista pràctic necessita un llenguage per a formular els seus pensaments sobre el solipsisme, i un llenguage és una ferramenta essencial per a comunicar en atres ments. ¿Per qué necessita l'univers del solipsista un llenguage? Les respostes possibles són similars a l'última objecció; o siga, per a evitar avorrir-se, el solipsista potser imagina atres ments, que podrien realment ser sol elements de la seua pròpia ment, de les que ha elegit perdre el control durant el temps en que ocorre, i ha fet que dites persones imaginàries li ensenyen un idioma per a interactuar en estos segments més aïllats de la seua ment.

Una atra objecció és que un somi és una miqueta de lo que es pot despertar per a descobrir que s'ha estat en ell, o de la mateixa forma, una alucinació ha de ser una miqueta de lo que tant un mateixa com atres persones puguen percatarse de que no existix. Les impressions i les apariències que no corresponen a la realitat deuen ser contrastades en unes atres que sí corresponguen a la realitat; d'una atra manera, la comparació entre apariència i realitat carix de sentit. Segons esta postura, l'idea d'un somi del que no es puga despertar jamai no és en absolut l'idea d'un somi, sino l'idea d'una realitat.

Casi totes les objeccions poden originar-se apelant al lliure albir del solipsista.

Vore també

• Problema d'atres ments
• Constructivisme (filosofia)
• Egoisme (moral)
• Escepticisme
• Falsacionismo
• Hiperrealidad
• Psicologismo
• Pampsiquismo
• Cartesianismo
• Realitat simulada
• Negacionismo