Lliure albir

Lliure albir

Vore també: Llibertat

Tradicionalment, les úniques accions que són de lliure voluntat són considerades mereixedores de crèdit o culpa. (Ángel en les virtuts Temperancia i Humiltat contra Dimoni en els pecats Ira i Odi. Fresca de 1717, Iglésia de Sant Nicolás, Cukovets, província Pernik, Bulgària).

L'albir (de la deformació vulgar del vocablo llatí arbitrium, a la seua volta de arbiter, ‘juge’), lliure albir o lliure elecció és la creència d'aquelles doctrinas filosòfiques segons la quals persones tenen el poder d'elegir i prendre les seues pròpies decisions. Moltes autoritats religioses han recolzat esta creència, mentres que ha segut criticada com una forma d'ideologia individualiste per pensadors com Baruch Spinoza, Arthur Schopenhauer, Karl Marx i Friedrich Nietzsche. El principi delliure albir té implicacions religioses, èticas, sicològiques, jurídiques i científiques. Per eixemple, l'ètica pot supondre que els individus són responsables de les seues pròpies accions. En la psicologia, implica que la ment controla algunes de les accions del cos, les quals són conscients.^{cita requerida}

L'existència delliure albir ha segut un tema central a lo llarc de la història de la filosofia i de la ciència. Es diferencia de la llibertat en el sentit de que comporta la potencialitat d'obrar o no obrar.

Perspectives filosòfiques sobre la llibertat

Persona botant a l'aigua, supostament usant el seu lliure albir.

Esquema de les posicions metafísiques respecte alliure albir.

Existixen varis punts de vista sobre si la llibertat metafísica existix, açò és, si les persones tenen el poder d'elegir entre alternatives genuïnes.

El determinisme és el punt de vista segons el qual tots els events són resultats inevitables de causes prèvies, de que tot lo que passa té una raó de ser. El incompatibilisme és el punt de vista segons el qual no és possible reconciliar una creència en un univers determinista en el verdader lliure albir. El determinisme dur accepta tant el determinisme com el incompatibilisme, i rebuja l'idea de que els humans posseïxen un lliure albir. Lo contrari a açò és el libertarisme filosòfic, que manté que els individus tenen llibertat metafísica i per lo tant rebuja el determinisme. El indeterminisme és una forma delibertarisme que, segons el seu punt de vista, implica que elliure albir realment existix, i eixa llibertat fa que les accions siguen un efecte sense causa. La teoria de l'agència és una forma delibertarisme que manté que l'elecció entre el determinisme i el indeterminisme és una dicotomia falsa. Abans que voluntat, és un efecte sense causa. La teoria de l'agència sosté que un acte de lliure albir és un cas d'agent-causalitat, per lo que un agent (persona, el ser) causa un acontenyiment. És una filosofia separada de la teoria econòmica i política del libertarisme. Elibertarisme metafísic es diu a voltes voluntarisme per a evitar esta confusió. El compatibilisme és el punt de vista que sosté que elliure albir sorgix en l'exterior d'un univers determinista encara en absència d'incertitut metafísica. Els compatibilistas poden definir alliure albir com el sorgiment d'una causa interior, tal com els pensaments, les creències i els desijos que un pense que existixen en un mateixa. La filosofia que accepta tant el determinisme com el compatibilisme es diu el determinisme suau.

Determinisme contra indeterminisme

El determinisme sosté que cada situació es condiciona íntegrament i aixina és determinada pels estats dels propòsits que la varen precedir. Una formulació del determinisme és el fatalisme, a on s'afirma que existix una necessitat (destí) que rig tot, negant la llibertat. Esta posició la sostenien els estoicos i pot trobar-se en Parménides d'Elea. El determinisme filosòfic és ilustrat a voltes per l'idea del dimoni de Laplace, que coneix tots els fets sobre el passat i present i totes les lleis naturals que governen el món i utilisa este coneiximent per a prevore el futur fins al més mínim detall. El pensament de Laplace, no obstant, no representa la postura científica actual sobre el tema.

Lucrecio afirmava que elliure albir sorgix del encert.

Per un atre costat, el indeterminisme especula que esta proposició és incorrecta, ya que hi ha acontenyiments que no són determinats enterament per acontenyiments previs. Els pitagórico, Sócrates i Platón varen intentar conciliar la llibertat en el determinisme i la llei causal. Aristóteles va ser un dels primers en argumentar a favor del indeterminisme. Lucrecio afirmava que elliure albir sorgix del encert, de moviments caòtics d'àtoms cridats "clinamen". Entre els indeterministas moderns es troben Robert Nozick i Robert Kane.

El incompatibilisme manté que el determinisme no es pot reconciliar en elliure albir. Els incompatibilistas generalment afirmen que una persona actua lliurement solament quan esta és l'única que origina la causa que desencadena una acció i que podria haver terminat autènticament d'una atra manera. Mantenen que si el determinisme és veritat, cada elecció és determinada per acontenyiments previs.

Joe Campbell en el seu llibre Free Will, descriu el problema delliure albir com el "dilema delliure albir":

1. Si el determinisme és verdader, llavors ningú té lliure albir.
2. Si el indeterminisme és cert, llavors ningú té lliure albir.
3. Per lo tant, ningú té lliure albir.

René Descartes va assentar la llibertat en base en la inmaterialidad de la ment.

Sam Harris expressa en el seu curt ensaig també titulat Free Will que cada elecció que fem es fa com a resultat de causes que «estan determinades per causes anteriors i no som responsables d'elles, o són producte de la casualitat i no som responsables d'elles».

Hi ha un punt de vista intermig en que les condicions passades podrien tindre influència, pero no determinen les accions futures. Les eleccions individuals són un resultat entre molts resultats possibles, tots els quals són induïts pero no determinats pel passat. Inclús si l'agent de l'albir s'esforça espontàneament en triar entre les accions disponibles, pròpiament l'agent no és el que origina la causa de l'acció, perque ningú pot realisar les accions que són impossibles, tal com volar en solament batre els braços. Aplicat a estats interiors, esta perspectiva sugerix que un pot triar entre les opcions en que pensa, pero no pot triar una opció impossible de realisar. Segons esta opinió, les eleccions actuals poden iniciar, determinar o llimitar les eleccions futures.

Duns Scoto va sostindre que «res un atre que la voluntat és la causa total de la volición de la voluntat». Deu com concep Scoto, és la llibertat absoluta. René Descartes va argumentar sobre la relació ment i cos, cridada dualisme cartesiano, a on la ment és una substància distinta de la matèria, el cos, sent immaterial i estant fora de tota llei física. Creïa que la ment eixercia control sobre el cos per mig de la glándula pineal. Cóm funciona eixa interacció seguix sent un tema polèmic (vore Problema ment-cos i Mecanicisme). Gottfried Leibniz va sostindre que les ments humanes són reflexos de Deu o chicotets deus, com motors immòvils, en independència causal i la capacitat de perviure el món. Esta doctrina es troba en el neoplatonisme i la doctrina del Génesis. Per un atre costat, Nicolas Malebranche va sostindre que tota acció és causa de Deu, inclús les nostres accions (vore Ocasionalisme).

Baruch Spinoza va comparar la creència de l'home en elliure albir en una pedra que pensa que va triar la sendera al com va aplegar per l'aire i elloc en el qual va aterrisar. En la Ètica va escriure: «Les decisions de la ment no són res llevat desijos, que varien segons vàries disposicions puntuals". "No hi ha en la ment un absolut lliure albir, pero la ment és determinada pel desijar açò o allò, per una causa determinada a la seua volta per una atra causa, i esta a la seua volta per una atra causa, i aixina fins a l'infinit». «Els Hòmens es creuen lliures perque ells són conscients de les seues voluntats i desijos, pero són ignorants de les causes per les quals ells són duts al desig i a l'esperança».

El filòsof Arthur Schopenhauer, crític de l'albir.

Arthur Schopenhauer, estant d'acort en Spinoza, va escriure: «Tots creuen a priori que són perfectament lliures, encara en les seues accions individuals, i pensen que a cada instant poden començar un atre capítul de la seua vida... Pero a posteriori, per l'experiència, es donen conte —en sorpresa— de que no són lliures, sino subjectes a la necessitat; la seua conducta no canvia a pesar de totes les resolucions i reflexions que puguen aplegar a tindre. Des del principi de les seues vides i al final d'elles, deuen soportar el mateix caràcter». No obstant, Schopenhauer va afirmar en El món com a voluntat i representació que els en el món (fenomens) no tenen llibertat, pero la voluntat (com noúmeno) no està subordinada a les lleis de la necessitat (causalitat) i, per tant, és lliure. En les seues obres Els dos problemes fonamentals de l'ètica també critica la noció de lliure albir:

Tu pots fer lo que sempre fas, pero en algun moment de la teua vida només podràs fer una activitat definida, i no podràs fer absolutament res que no siga esta activitat.

Schopenhauer, en "Freedom of the Will", Cap. II

Puc fer lo que desig: Si puc, si ho desige, donar tot lo que tinc als pobres i per lo tant fer-me pobre yo mateixa -si ho desige. Pero yo no puc desijar açò, perque els motius oposts tenen massa poder sobre mi per a poder fer-ho. Per un atre costat, si tinguera un caràcter distint, a l'extrem de que yo fora un sant, podria desijar-ho. Pero llavors no podria deixar de desijar-ho per lo que tindria que fer-ho... tampoc com una bola en una taula de billar no es pot moure abans de rebre un impacte, tampoc pot un home alçar-se de la seua cadira abans de ser espentat o impulsat per un motiu. Pero el parar-se és tan necessari i inevitable com el rodar d'una bola despuix del colp. I esperar que algú faça alguna cosa a lo que absolutament cap interés ho impulsa... És lo mateix que esperar que un tros de fusta es moga cap a mi sense ser tirat per una corda...

— Ib., Ch. III

Schopenhauer diu que un humà pot fer molt ben lo que vullga, pero no pot voler lo que vullgues, m'acompanya en totes les circumstàncies de la meua vida i em reconcilia en les accions dels humans, aun cuando són molt estresantes.

— Albert Einstein, Address to the German League for Human Rights, novembre de 1928. einsteinandreligion. com/credo. html credo

Friedrich Schiller va propondre una conjuntura a este dilema en el seu Educació estètica de l'Home en una série de Cartes, que va ser afondada encara més per Rudolf Steiner en la seua Filosofia de la Llibertat. Abdós sugerixen que l'individu és inicialment 'no lliure; açò es deu a que l'individu actua en base en principis religiosos, ètics i morals, o que encara són racionals.

El Baró d'Holbach, un "determinista dur".

Els "determinista durs", tals com d'Holbach, són eixos incompatibilistas que accepten el determinisme i rebugen elliure albir. Va dir: «La Naturalea no és més que una cadena immensa de causes i efectes [...] Tots els moviments que s'efectuen en ella seguixen lleis constants i necessàries [...] La voluntat de l'home és moguda o determinada secretament per causes exteriors que produïxen un canvi en ell; creem que es mou per sí mateixa perque no veem la causa que la determina [...]». Els "libertarios", tals com Thomas Reid, Peter van Inwagen, són els incompatibilistas que accepten elliure albir i neguen el determinisme, tenint en conte que alguna forma de l'indeterminisme és veritat. El incompatibilista més conegut de l'història de la filosofia va ser Immanuel Kant.

Thomas Hobbes, un compatibilista.

Atres filòsofs sostenen que el determinisme és compatible en elliure albir. La noció de lliure albir "compatibilista" s'ha atribuït tant a Aristóteles com a Epicteto. Crísipo, influenciat per Aristóteles és considerat el primer compatiblista. Estes persones, com Thomas Hobbes, generalment aclamen que una persona actua lliurement si no troba un obstàcul en fer lo que té en la voluntat de fer-ho per decisió pròpia. Articulant esta clàusula elemental, Hume escriu que «esta llibertat hipotètica s'aplica universalment a qualsevol que no siga un presoner encadenat». Els "compatibilistas" apunten en freqüència a casos en a on la llibertat d'algú és negada —violacions, assessinats, assalts, etc.—. La clau per a estos casos no consistix que el passat estiga determinant el futur, sino que l'agressor està dominant sobre els desijos i preferències de les accions de la víctima. L'agressor està forçant a la víctima, i, d'acort en els compatibilistas, açò és lo que domina sobre elliure albir. Ademés argumenten que el determinisme no és lo que importa, sino el fet de que les accions dels individus són el resultat dels seus propis desijos i preferències, sense estar dominats per alguna força externa o interna. Per a ser un compatibilista, un no necessita endorsar alguna concepció particular delliure albir, sino acceptar que el determinisme està relacionat en est. El compatibilista més conegut de l'història de la filosofia va ser David Hume. Hui en dia eixa posició és defesa, per eixemple, per Daniel Dennett.

Un atre punt de vista és que el concepte de “lliure albir” és, com diria Hobbes, un “discurs absurt”, perque la llibertat és un poder definit en térmens de l'albir, el qual és una cosa —i aixina la voluntat no és la classe de cosa que podria ser lliure o no lliure—. John Locke, en el seu Ensaig sobre l'enteniment humà, va indicar que cridar-se "lliure" és comprometre's a un error de categoria:

¿Quàn l'albir d'un home és lliure o no ho és? La pregunta en sí és impròpia i és insignificant preguntar si un home serà lliure, aixina com preguntar si el seu somi serà ràpit, o si la seua virtut quadrada: la llibertat no és molt aplicable a l'albir, aixina com la rapidea del moviment a un somi, o el ser quadrat a la virtut. Cada u pot riure's de lo absurt d'eixa pregunta o de qualsevol de les anteriors: perque és obvi que les modificacions en el moviment no pertanyen al somi, ni la virtut depén de la seua figura; i quan algú ho considera, creu que el seu albir percebrà que la llibertat, que és un poder, pertany únicament als agents i no pot atribuir o modificar l'albir, que també és únicament un poder.

Capítul XXI, Paràgraf 14

Esta qüestió també es planteja si qualsevol acte intencionat pot ser lliure o qualsevol acte sense intenció pot estar relacionat en l'albir, deixant la llibertat com un oxímoron. Alguns compatibilistas argumenten que esta ambigüitat del concepte “lliure albir” és en part culpable de la percepció de contradicció entre el determinisme i la llibertat. Aixina, des d'un punt de vista compatibilista, l'us de “lliure albir” en un sentit “incompatibilista" pot ser interpretat com llenguage carregat.

Responsabilitat moral

Artícul principal → Responsabilitat moral.

La societat generalment fa a la gent responsable per les seues accions i dirà que mereixen premis o castics per lo que facen. No obstant, molts creuen que la responsabilitat moral requerix lliure albir; en atres paraules, l'habilitat de prendre distintes alternatives. Ademés, un atre tema d'importància és si els individus sempre són moralment responsables i, de ser aixina, en quin sentit.

per a Kant, el deure implica poder.

Aristóteles creïa clarament que les nostres delliberació involucraven eleccions entre possibilitats alternatives, i açò implica tant la possibilitat de fer lo contrari. La seua definició de la voluntat voluntària com causada des de dins d'un agent (libertarisme) encara hui és vàlida. Aristóteles va desafiar a els qui varen dir que les nostres accions estan determinades pel nostre caràcter, ya que negaria la responsabilitat moral. Va admetre que alguns aspectes del nostre caràcter poden ser innats i, per lo tant, llimitar la nostra responsabilitat, pero som a lo manco parcialment lliures. Seguint a Aristóteles, Epicuro va pensar que els agents humans tenen la capacitat autònoma de transcendir la necessitat i l'encert. El seu tertium quid és l'autonomia de l'agent, lo que "depén de nosatres". No obstant, Tim O'Keefe ha argumentat que Epicuro no eren libertario, sino compatibilista.

Els incompatibilistas tendixen a pensar que el determinisme no està relacionat en la responsabilitat moral. per a Kant deure implica poder. És dir, per a afirmar que es deu realisar una acció, deu estar al meu alcanç de realisar-la, si no, no tindria sentit exigir-la. Despuix de tot, sembla impossible que un puga cridar a algú responsable per una acció que podia predir-se des d'abans. Els determinista durs poden dir «Molt mal per a la responsabilitat moral» i descartar el concepte —Clarence Darrow va utilisar este argument per a defendre als assessins Leopold i Loeb— mentres, controvertidamente, els libertinos podrien dir «Molt mal per al determinisme». Este cas sembla ser el cor de la disputa entre els determinista durs i els compatibilistas; els determinista durs estan forçats a acceptar que els individus tenen en freqüència “lliure albir” en el sentit compatibilista, pero poden negar que és este sentit de llibertat el que realment importa —que pot aplegar en la responsabilitat moral—. Solament perque les opcions d'un agent no són coherents, d'acort en els determinista durs, no canvia el fet de que el determinisme li lleva la responsabilitat a l'agent. Els compatibilistas argumenten en freqüència que, per un atre costat, el determinisme és un prerrequisito per a la responsabilitat moral —la societat no pot considerar a algú responsable a menos que les seues accions siguen determinades per alguna cosa—. Este argument va ser amprat per Hume i per l'anarquiste William Godwin. Despuix de tot, si el indeterminisme és cert, llavors eixos events no són determinats; són a l'encert. Una de les preguntes formulades és si és possible culpar o castigar a una persona per portar a terme una acció que va botar espontàneament al seu sistema nerviós. Argumenten que un necessita mostrar cóm l'acció prové dels desijos i les preferències —el caràcter de les persones— ans que un considere a la persona com a responsable social. Els lliberals podran respondre que les accions indeterminades no tenen relació en l'encert i que resulten d'un substantiu albir en que les seues decisions seran indeterminades. Este argument és àmpliament considerat com no satisfactori, ya que solament aumenta el problema i implica metafísica, aixina com el concepte Ex nihilo nihil fit.

Sant Pablo, en el seu Epístola als romans, planteja la següent qüestió sobre responsabilitat moral:

¿És que el alfarero no és amo de fer d'una mateixa massa unes vasijas per a usos nobles i unes atres per a usos despreciables?

(Romans, 9:21).

Des d'esta perspectiva, els individus encara poden perdre el seu honor per mig dels seus actes, aun cuando tals anaren determinats completament per Deu. Un punt de vista similar diu que la responsabilitat de la culpabilitat moral de l'individu recau en el caràcter individual. Això significa que una persona en el caràcter d'un assessí no té més alternativa que matar, pero encara pot ser castigat perque és un dret castigar a les persones en mal caràcter. Algunes interpretacions de responsabilitat moral també assumixen que una persona és, des de que naix fins que mor, extrínsicamente depenent dels seus canvis físics i mentals. Aixina, Stanley Williams, de 52 anys, va ser eixecutat per un crim que va cometre quan tenia 28 anys.

Teories compatibilistes i el principi de va poder-haver-se-fet

Hume va defendre el compatibilisme com a necessari per a la moral.

El filòsof Isaías Berlín va propondre que per a tindre opció de llibertat l'agent deuria poder actuar de manera contrària. Este principi, que Van Inwagen crida el “principi de les possibilitats alternatives”, diu que és un requisit per a la llibertat. Des d'este punt, les accions portades a terme des de l'influència d'una coerció irresistible no són lliures i l'agent no és moralment responsable d'elles. No obstant, alguns compatibilistas, aixina com Harry G. Frankfurt o Daniel Dennett, argumenten que hi ha casos en els que, aun cuando l'agent no poguera actuar d'una atra manera, la seua elecció encara és lliure, perque la coerció irresistible coincidix en les intencions i desijos personals de l'agent, aixina com el dit «Ara, posa la pistola en el meu pols i obliga'm a disparar». En Elbow Room, Dennet presenta un argument per a la teoria compatibilista sobre elliure albir. La va elaborar més alvance en ellibre de 2003 Freedom Evolves. El raonament bàsic consistix que si els individus no consideraren a Deu, o a un dimoni infinitament poderós, o la capacitat de viajar en el temps, llavors hi hauria caos i hi hauria seudo-encert o un encert quàntic; el futur es definix en una maltia, compost per tots els sers finitos. Els únics conceptes ben definits són les “expectatives”. Ademés, l'habilitat per a fer lo “contrari” solament té sentit quan es manegen expectatives i no en un futur totalment desconegut. Des de que els individus tenen l'habilitat d'actuar d'una manera diferent a la que el restant espera, elliure albir pot existir. Els incompatibilistas aclamen que el problema en esta idea és que l'herència i la cantitat de coerció irresistible creada per l'ambient fan que totes les nostres accions siguen controlades per forces fòra de nosatres mateixos, determinades per l'encert. El filòsof John Locke va negar que el terme “lliure albir” tinga sentit. No obstant, també va afirmar que el determinisme era irrellevant. Creïa que la capacitat d'actuar voluntàriament consistia que els individus tenen l'habilitat de pospondre una decisió lo suficient com per a deliberar sobre les conseqüències de prendre o no eixa alternativa. S'han oferit anàlisis més sofisticats de la llibertat compatibilista, aixina com atres crítiques.

David Hume va defendre el compatibilisme com a necessari per a la moral, puix necessitem tant la llibertat com la necessitat.

1. Sense necessitat no hi hauria regularitat en el comportament humà i sense això, no pertocaria per a les lleis morals.
2. Ademés deu haver alguna conexió regular entre les accions i els motius d'un.

William James, filòsof i sicòlec, va etiquetar com a determinisme lleu a la posició actualment coneguda com compatibilisme, i va argumentar que les formulació del determinisme lleu eren «un dilema d'evasió en el qual el verdader assunt d'importància s'ha difuminado completament». Pero els punts de vista de James eren un tant ambivalents. Mentres creïa en elliure albir en “camps ètics”, pensava que no hi havia evidència per a la seua existència en camps sicològics o científics. Ademés, no creïa en el incompatibilisme com es va formular anteriorment, que el indeterminisme de les accions humanes fora un requisit per a la responsabilitat moral. En la seua clàssica obra Pragmatisme, publicada en 1907, va escriure que «L'instint i les seues utilitats poden ser confiables per a dur els assunts socials de castic i culpa» fòra de les teories metafísiques. Creïa que el indeterminisme és important com una “doctrina de consol” —permet creure que, encara que el món des de molts punts de vista siga un lloc mal, pot millorar per mig de les accions dels individus—. El determinisme, va argumentar, indetermina eixe meliorisme.

La ciència de l'albir

A lo llarc de l'història, les persones han fet intents de respondre a les preguntes delliure albir per mig de principis científics. La primera mentalitat científica moltes voltes va mostrar al Univers com a determinista, i molts pensadors creïen que era simplement qüestió de recolectar suficient informació el poder predir events futurs en perfecta precisió. Açò motiva als individus a vore elliure albir com una ilusió. La ciència moderna és una mescla de teories determinista i estocàstiques. Per eixemple, la decadència radioactiva ocorre en provabilitat predible, pero no és possible, encara en teoria, dir exactament quàn un núcleu particular decaurà. La mecànica quàntica prediu observacions solament en térmens de provabilitat. Açò coloca dubtes sobre el determinisme de l'Univers. Alguns científics determinista com Albert Einstein creuen en la teoria de la variable amagada; que per baix de les provabilitats de la mecànica quàntica hi ha més variables (vore la paradoxa EPR). Esta teoria ha dut grans dubtes sobre sí mateixa, per les desigualtats de Bell, que sugerixen que »Deu pot jugar realment als daus» despuix de tot, potser posant en dubte les prediccions del dimoni de Laplace. El filòsof contemporàneu més important que ha capitalisat l'èxit de la mecànica quàntica i la teoria del caos per a defendre la llibertat incompatible és Robert Kane, en L'importància delliure albir i atres escrits. Els arguments de Kane, aixina i tot, s'apliquen perfectament a qualsevol entitat “impensable” que es comporte d'acort en la mecànica quàntica. Com els físics, els biòlecs han qüestionat elliure albir. Un dels debats més odiats de la biologia és el de “lo innat i lo adquirit”. Este debat qüestiona l'importància de la genètica i la biologia en el comportament humà quan es compara en la cultura i el mig ambient. Els estudis de genètica han identificat molts factors genètics que afecten la personalitat de l'individu, com en casos obvis com el síndrome de Down, a efectes més sotils com una predisposició estadística cap a la esquizofrènia. Aixina i tot, no sembla certer que la determinació ambiental afecta menys elliure albir que la determinació genètica. Els últims anàlisis del genoma humà mostren que solament té vint mil gens. Estos gens, i el reconsiderat material genètic intrón, i la nova MiRNA, permeten un nivell de complexitat anàloga a la complexitat del comportament humà. Desmond Morris i atres antropòlecs han estudiat la relació entre el comportament i la selecció natural en humans i atres primats. La síntesis d'estos dos camps d'investigació és que la genètica humana pot ser lo suficientment complexa com per a explicar tendències del comportament i que els factors ambientals beneficiosos per a l'evolució, tals com el comportament dels pares i els estàndarts culturals, modifiquen estos factors genètics. Cap d'estos fenomens, complexitat genètica o desventages en el comportament cultural, requerixen delliure albir per a explicar el comportament humà. No obstant, la presència dels gens que juguen un paper en algunes conductes, com per eixemple desórdens mentals, no torna a un comportament automàtic, i els estudis sugerixen que hi ha persones que sofrixen d'una predisposició genètica a ser més explosius, pero el comportament violent no necessàriament es torna una traça en la conducta de l'individu. Sembla que és necessari més d'un gen, i un possible combustible ambiental, per a expressar la traça; açò sugerix que la naturalea i la criança juguen un important paper en el nostre comportament. Alguns diferixen i afirmen que alguna forma de lliure albir pot encara existir, ya que el factor ambiental en elliure albir li permet a una persona manipular eixe ambient de manera tal que esta manipulació implique un compromís entre el seu propi cos i ment, perque una acció aïllada no existix, una motivació pareguda o comparable a abdós actes existix, i els factors genètics permeten a eixes dos o més accions ser preses en qualsevol situació o moment, pero solament a voltes eixe compromís pot significar un event que no és a l'encert, a lo manco en algunes instàncies, l'argument tendix a implicar. La part de criança ací pot estar en conflicte en informació a curt determini, aixina que no necessàriament prediu o explica el resultat del curs de l'acció a ser presa. Aixina i tot, uns atres discutixen que eixos factors en solitari poden explicar el resultat del comportament sense la necessitat del “lliure albir”. Les investigacions sobre el tema seguixen en procés.

Cervell humà. Per mig d'alguns estudis realisats per Rebuig Libet, se sugerix que les decisions preses per una persona són primer fetes en un univers inconscient, i despuix són traduïdes a una «decisió conscient» i la creència del subjecte de que açò va ocórrer baix la seua voluntat es deu únicament a la visió retrospectiva de l'event.

També s'ha tornat possible l'estudi del cervell viu i els investigadors ara poden observar la maquinària de la presa de decisions treballant. Un experiment en este camp va ser conduït per Rebuig Libet en els anys 1980, en el qual ell els demanava a subjectes triar un moment qualsevol per a agitar la seua nina mentres ell ho associava en l'activitat cerebral. Libet va descobrir que l'activitat cerebral inconscient que duya a la decisió conscient de moure la seua nina començava mig segon ans que el subjecte conscientment decidira moure-la. Esta massa de càrrega elèctrica ha segut cridada potencial d'estar llest (o potencial de preparació). Els descobriments de Libet sugerixen que les decisions preses per un subjecte són primer fetes en un univers inconscient i despuix són traduïdes a una “decisió conscient”, i la creència del subjecte de que açò va ocórrer baix la seua voluntat es deu únicament a la visió retrospectiva de l'event. Per un atre costat, Libet encara troba espai en el seu model per alliure albir, en la noció del poder del vet: d'acort en este model, els impulsos inconscients que ocasionaran un acte voluble poden ser suprimits pels esforços conscients del subjecte. cal acotar que açò no significa que Libet crea que les accions inconscientment incentivades necessiten la ratificació de la consciència, sino que, més be, la consciència reté el poder de negar l'actualisació dels impulsos inconscients.

Un experiment relacionat, realisat despuix pel doctor Álvaro Pascualeone, es basava en preguntar als subjectes quins mà volien moure. Va trobar que, estimulant diferents hemisferis del cervell usant camps magnètics, era possible influenciar fortament en la escogencia de la mà. Normalment la gent que opta per la mà dreta triaria moure dita mà el 60 % del temps, pero quan l'hemisferi dret era estimulat, triarien la mà esquerra en un 80 % de les situacions; l'hemisferi dret del cervell és responsable del costat esquerre del cos, i viceversa. A pesar de l'influència externa en la presa de decisions, els subjectes continuaven reportant que creïen haver pres la decisió lliurement. El mateix Libet, no obstant, no interpreta el seu experiment com a experiència de l'ineficàcia delliure albir conscient —ell senyala que a pesar de la tendència que diu que en pressionar un botó, i acumular per 500 milisegons, el conscient retindrà el dret a vetar eixa acció en els últims milisegons—. Es pot comparar en un jugador de gòlf, que pot moure el putter vàries voltes abans d'encertar. Si nos basem en açò, l'acció simplement rep una estampa d'aprovació en l'últim milisegon. També planejant les activitats del dia de matí, o per a dins d'una hora, l'interruptor dels milisegons és insignificant. Pot, o no, ser possible alcançar una realisació científica final involucrant la possibilitat delliure albir adinsant-nos en els orígens dels nostres pensaments conscients. En el punt de vista científic, tota experiència conscient és contingent cap a les neurones —un colp fort en el cap pot servir com a demostració a este punt, aixina com casos documentats de lesions neurològiques. El cervell consistix en mils de millons de neurones, en mil billons de conexions entre elles. En un nivell bioquímic, la tasca principal d'una neurona és propagar impulsos electro-químics a atres neurones formant un “circuit integrat” que constantment rep informació dels sentits (vista, olor, tacte i gust) i tornant informació per a controlar músculs i òrguens. Solament el 10 % de les neurones en el sistema nerviós tracten en els impulsos sensorials i en el control de músculs; les neurones sobreres servixen per a integrar, refinar i processar senyals d'entrada o eixida. L'experiència delliure albir és aixina conceptualizada sorgint d'alguna combinació d'estes neurones, pero ¿cóm apleguem a esta acumulació de neurones, que són fins fils de greix en el potencial de rebre impulsos elèctrics, poden donar poder al nostre conscient, emocions i sentiments? ¿Cóm pot ser que este concepte de “yo” i el nostre lliure albir pot controlar neurones i el nostre comportament, i el cervell és merament una sopa tébea de greix, colesterol i neurotransmisores? Este misteri sense resoldre domina el debat modern sobre l'existència de la nostra consciència i la possibilitat delliure albir.

Neurologia i siquiatria

Hi ha certs desórdens relacionats en el cervell que poden ser denominats com a desórdens delliure albir: en el desorde obsessiu-compulsivo un pacient pot sentir una agobiant necessitat de fer alguna cosa en contra de la seua pròpia voluntat. Els eixemples inclouen llavar-se les mans vàries voltes al dia, reconeixent el desig com el seu propi desig, encara que sembla estar en contra de la seua pròpia voluntat. En el síndrome de Tourette i atres semblances, els subjectes es mouran involuntàriament, desenrollant tics i articulacions. En el síndrome de la mà aliena, que és també cridat el síndrome del Dr. Strangelove, denominat aixina per la popular película, les extremitats del pacient faran actes significatius sense l'intenció del subjecte.

Determinació i comportament emergent

En l'emergent o filosofia generativa de la ciència cognitiva i la psicologia evolucionista, elliure albir és la generació de possibles comportaments infinits de l'interacció d'un grup de regles i paràmetro finitos. A pesar de l'impredictible caràcter del comportament emergent de processos determinista que guia a la percepció delliure albir, este com una entitat ontològica no existix. Com una ilustració, els jocs de taula d'estratègia com l'escacs i el go, són rigorosament determinats en les seues regles i paràmetros expressats en térmens de l'oposició de les peces en relació en les demés en el tauler. Aixina i tot, el escacs i el go, en les seues estrictes i simples regles, generen una gran varietat de comportaments impredictibles. Per analogia, els emergents o generatius sugerixen que l'experiència de lliure albir emergix de l'interacció de regles finitas i paràmetros determinats que generen comportaments infinits i predibles. En la vista de la dinàmica i psicologia i evolució, cèles autómates i les ciències generatives el comportament social pot ser controlat com a procés emergent, i la percepció delliure albir fòra de la casualitat és essencialment una prova d'ignorança.

Lliure albir en atres espècies

En giner de 2011 es va publicar en la revista Proceedings of the Royal Society l'artícul Cap a un concepte científic de la voluntat lliure com una traça biològica: accions espontànees i presa de decisions en els invertebrats, en el que s'afirma que inclús les mosques de la fruta manifesten d'alguna manera una conducta en lliure albir. El seu autor, Björn Brembs, afirma que el comportament de les mosques, pese a no ser completament lliure, no està completament constreñido. El treball aporta evidència obtinguda de cervells de mosques, considerablement més chicotets que el nostre i que, no obstant, semblen estar dotats de flexibilitat en la presa de decisions. El científic s'atrevix a senyalar que la capacitat d'elegir entre diferents opcions de comportament, inclús en l'absència de diferències en el mig ambient, seria una capacitat comuna a la majoria dels cervells, si no de tots, per lo que els animals més simples no serien autómates totalment predibles.

Física quàntica

El pensament científic primerenc a sovint descrivia l'univers com a determinista, per eixemple, en el pensament de Demócrito o els Chárvaka, i alguns pensadors afirmaven que el simple procés de recopilar suficient informació els permetria predir events futurs en perfecta precisió. La ciència moderna, per un atre costat, és una mescla de teories determinista i estocàstiques. La mecànica quàntica prediu events sol en térmens de provabilitats, lo que tira dubtes sobre si l'univers és determinista en absolut, encara que l'evolució del vector d'estat universal és completament determinista. Les teories físiques actuals no poden resoldre la qüestió de si el determinisme és cert en el món, ya que estan molt llunt d'una Teoria del tot potencial i estan obertes a moltes interpretacions diferents.

Suponent que una interpretació indeterminista de la mecànica quàntica és correcta, encara es pot objectar que tal indeterminisme es llimita a tots els propòsits pràctics als fenomens microscòpics. Este no és sempre el cas: molts fenomens macroscòpics es basen en efectes quàntics. Per eixemple, alguns dispositius generadors de números aleatoris per hardware funcionen amplificant els efectes quàntics en senyals pràcticament utilisables. Una pregunta més significativa és si el indeterminisme de la mecànica quàntica permet l'idea tradicional de lliure albir (basada en una percepció de lliure albir). No obstant, si l'acció d'una persona és solament el resultat d'una completa aleatoriedad quàntica, els processos mentals experimentats no tenen influència en els resultats provabilístics (com la volición). Segons moltes interpretacions, el no determinisme permet que existixca elliure albir, mentres que uns atres afirmen lo contrari (perque l'acció no era controlable pel ser físic que afirma posseir elliure albir).

Filosofia oriental

En la filosofia hindú

Com ha segut resumit per Swami Vivekananda: «La ment és una part integral de la naturalea que està unida per la llei de la causalitat. Ya que la ment està unida per una llei, esta no pot ser lliure. La llei de la causa aplicada a la ment, es diu Karma». El filòsof del Advaitin Chandrashekhara Bharati Swaminah diu en un diàlec gravat en ellibre Diàlecs en el Gurú per R. Krishnaswami Aiyar, Chetana Limited, Bombay, 1957:

«El destí és el Karma passat, elliure albir és el Karma present. Els dos són realment un, que és el Karma, encara que ells puguen diferir en la matèria del temps. No pot haver conflicte quan ells són realment un.»

Chandrashekhara Bharati Swaminah en Diàlecs en el Gurú

A una qüestió en la que un deuria resignar-se al destí, el Swaminah respon que de fet un deuria dedicar-se alliure albir i elaborar-ho:

«El destí, com yo et vaig dir és el resultat de l'eixercici passat del teu lliure albir. En eixercitar el teu lliure albir en el passat, tu vares dur el destí resultant. En eixercitar el teu lliure albir en el present, vullc que elimines el teu passat si t'adolix, o afegir-ho si ho trobes agradable. En qualsevol cas ben siga per a adquirir més felicitat o reduir la misèria, la teua tens que eixercitar el teu lliure albir en el present.»

Chandrashekhara Bharati Swaminah en Diàlecs en el Gurú

En la filosofia hindú, no hi ha un conflicte entre el destí i lliure albir, ya que les dos són formes del karma de l'individu.

En la filosofia budista

Thanissaro Bhikkhu va ensenyar: «Les ensenyances de Buda sobre el Karma són interessants perque és una combinació de causalitat i lliure albir. Si les coses foren totalment causades no hi hauria manera per a desenrollar una habilitat —les teues accions serien totalment predeterminades. Si no hi haguera causalitat, totes les habilitats serien inútils perque les coses estarien constantment canviant sense rima o raó entre elles. Pero és precisament per l'existència d'un element de causalitat i un atre de lliure albir, que el teu pots desenrollar habilitats en la teua vida. Et preguntes: ¿Qué està involucrat en el desenroll d'una habilitat? —açò significa ser sensible a tres coses bàsicament: 1) És un ser sensible a les causes provinents del passat, 2) És un ser sensible a lo que estàs fent en el moment present, i 3) És un ser sensible als resultats de lo que estàs fent en el moment present —com s'unixen estes tres coses».

En la teologia

La doctrina teològica del diví saber es diu que està freqüentment en conflicte en elliure albir. Despuix de tot, si Deu sap exactament que passarà, exactament totes les accions que cada u farà, l'estatus de les opcions lliures es qüestionen. Deu ya sap per avant la veritat sobre les opcions d'un, lo que llimita la nostra llibertat. Este problema es relaciona en el problema Aristotèlic de la batalla marina: demà hi haurà o no una batalla marina. Si hi haguera una, llavors era veritat que ahir hi hauria una. Llavors seria necessari que la batalla ocorreguera. Si no hi haguera una, llavors per raonament similar, és necessari que no ocorreguera. Açò implica que el futur, siga lo que siga, està totalment regit per veritats passades —verdaderes propostes sobre el futur. De totes formes, alguns filòsofs sostenen que la necessitat i la possibilitat són definides respecte a un punt en el temps i una matriu donada de circumstàncies empíriques, llavors alguna cosa que és merament possible des de la perspectiva d'un observador poden ser necessàries des de la perspectiva d'un omnisciente. Alguns filòsofs creuen que elliure albir és equivalent a tindre un ànima, i per això, d'acort en aquells que afirmen que els animals carixen d'ànima, els mateixos no posseïxen lliure albir. La filosofia judeua remarca que elliure albir és un producte de l'intrínseca ànima humana, utilisant la paraula neshama, procedent de la raïl judeua nshm נשמ que significa “alé”.

En el cristianisme

Representació de Jesús en la creu, per Christoph Bockstorfer, al seu costat estan dos lladres, un de cada costat, a punt de morir. Solament un va demanar a Jesús el perdó, mentres que l'atre, inclús a la vora de la mort i sense res que perdre, decidix burlar-se del mateix. En el punt de vista dels Metodistas i uns atres que creuen en el «lliure albir», açò va ser l'elecció entre la vida i la mort eterna.

En la teologia cristiana, Deu és descrit no solament com algú omnisciente, sino que ademés és omnipotent; un fet que molta gent, cristians i no-cristians també, opinen que implica que no solament Deu sempre ha sabut qué decisions prendrà cada u demà, sino que ademés ya ha determinat eixes decisions. Això és, creuen ells, que per la virtut del seu coneiximent, Ell sap que influenciarà les decisions individuals, i en la virtut de la seua omnipotencia, Ell controla eixos factors. Açò es torna especialment important per a les doctrines relacionades en la salvació i la predestinació. Atres branques, com els Metodistas, creuen que mentres Deu és omnipotent i coneix les decisions que els individus van a prendre, Ell encara dona el poder als individus per a triar o rebujar-ho tot, sense importar les condicions externes o internes relacionades en la decisió. Per eixemple, quan Jesús va ser clavat a la creu, els dos assessins, un de cada costat, estaven a punt de morir. Solament un va demanar a Jesús el perdó, mentres que l'atre, inclús a la vora de la mort i sense res que perdre, va decidir burlar-se d'ell. En el punt de vista dels metodistes i uns atres que creuen en l'albir, açò va ser l'elecció entre la vida i la mort eterna. Els qui proponen el “lliure albir”, defenen el fet de que el coneiximent d'un succés per vindre és enterament diferent a causar el succés. Els qui proponen el "determinisme" estarien d'acort, pero qüestionarien si el coneiximent del futur seria possible sense la presència d'una causa determinant (vore Boettner, més avall). Aixina i tot, la definició de la predestinació varia entre els cristians.

En el calvinisme

A partir de l'obra de Juan Calvino, L'Institució de la Religió Cristiana, els calvinistas divulguen l'idea de que Deu, en la seua sobirania, va decidir quí anava a ser salvat des d'abans de la Creació com està escrit en el Sínodo de Dort, convocat per la Iglésia reformada neerlandesa en 1619. Els calvinistas de la mateixa manera que els luteranos neguen elliure albir concloent que la voluntat humana, en lloc de ser amo dels seus propis actes, està rígidamente predeterminada en totes les seues opcions a lo llarc de la seua vida. Com a conseqüència, l'home està predeterminat des d'abans del seu naiximent a l'etern premi o castic de tal manera que no pot haver tingut mai realliure poder sobre el seu propi destí. Lutero obertament sostenia que elliure albir és un mit, un nom que no encobrix cap realitat, puix no està en poder de l'home concebre el ben o el mal, ya que els events ocorren per necessitat.

Estos citen Efesios 1-4: «En Crist Deu nos va elegir abans de la creació del món, per a estar en la seua presència sense culpa ni taca». Un dels més forts defensors d'este punt de vista va ser el predicador puritano-americà i teòlec Jonathan Edwards. Edwards creïa que la indeterminació era incompatible en la dependència de l'individu a Deu i la seua sobirania. Pensava que si les respostes dels individus eren causalmente lliures, llavors la seua salvació depén parcialment en ells i la sobirania de Deu no és “absoluta i universal”. Ellibre d'Edwards, Llibertat de l'albir, defén la determinació teològica. En este llibre, Edwards intenta demostrar que la llarguea és incoherent. Per eixemple, ell diu que per mig de la “determinació pròpia” elibertario manifesta que les accions pròpies són precedides per un acte de lliure albir o que els actes propis carixen de causes suficients. La primera afirmació nos guia a una infinita tornada mentres que la segona implica que els accions pròpies ocorren per accident i no pot fer a algú “millor o pijor, aixina com un arbre és millor que atres arbres perque periòdicament és allumenat per un cisne o una luciérnaga; o una roca més viciosa que atres roques, perque les serps s'han enrollado baix ella més seguits”.

No obstant, no deuria ser considerat que este punt de vista nega completament elliure albir. Afirma que l'home és lliure d'actuar d'acort en els seus impulsos morals i desijos, pero que no és lliure d'actuar en contra seua o canviar-els. Els qui proponen, com John L. Girardeau, han indicat en les seues creències en que la neutralitat moral és impossible; que encara de ser posible, i que un anara adepte a idees contràries, un no podria prendre decisió alguna; si un, per un atre costat, s'inclina lleument cap a una opció, es triarà eixa sobre les atres. Cristians no-calvinistas intenten una reconciliació en els conceptes duals de predestinació i lliure albir en senyalar la situació de Deu com Crist. En prendre la forma d'un home, un element necessari en este procés és que Jesús va viure en la forma d'un mortal. Quan Jesús va nàixer, no va ser creat pel poder omnisciente de Deu el Creador, sino en la ment d'un chiquet —aixina i tot, era encara completament Deu—. El precedent que açò crea és que Deu és capaç d'abandonar saber, o ignorar-la, mentres seguixca sent Deu. Encara que açò no és inconcebible, i encara que la omnisciencia, i que Deu sap com és el futur que li espera als individus, el qual està en poder de negar este coneiximent en orde de preservar elliure albir individual. No obstant, una reconciliació més compatible en la teologia no-calvinista establix que Deu és, de fet, ignorant dels events futurs, pero, sent etern, està fòra del temps i del passat, present i futur com una sola creació. Consecuencialmente no es creu que Deu sabria que Jeffrey Dahmer anava a ser culpable d'homicidi anys abans de l'event, pero que Deu era conscient d'això per tota l'eternitat, veent tot el temps com un present únic. Esta era el punt de vista oferit per Boecio en ellibre V del seu "Consolació de la filosofia”.

Loraine Boettner diferia sobre la doctrina de pre-coneiximent diví i que este no escapava dels alegats problemes de pre-ordenació. Va escriure que “Lo que Deu més sap de bestreta, en la pròpia naturalea del cas, és tan arreglat i certer com lo que està preordenado; i si un és inconsistente en l'agència lliure de l'home, l'atre també ho és. La preordenación prediu els events certers, mentres que el preconocimiento presupon que ells si són certers”. Alguns cristians teòlecs, sentint la mossegada d'este comentari, varen optar per llimitar la doctrina del preconocimiento no fent-ho tot junt, sino que formant una nova escola de pensament, similar al socinianisme i la teologia del procés, cridat Teisme Obert.

En el arminianisme

Jacobus Arminius.

L'oposició a la teologia i soteriología calvinistas en Països Baixos es va enfortir a partir de l'obra de Jacobus Arminius, professor de la Universitat de Leiden. Despuix de la seua mort, els seus seguidors encapçalats per Simón Episcopius varen escriure el manifest Remonstrance, el qual sostenia cinc punts:

1. La Caiguda de l'Home: L'humanitat ha caigut en el pecat, pero, Deu ha determinat salvar per mig de Jesucristo aquells pecadores que per la gràcia de l'Esperit Sant creuen en Ell, pero deixa en pecat al incorregible i el incrédulo que es resistix a la gràcia.
2. L'expiació: Crist va morir per tota l'espècie humana (1Timoteo 2:3-4, pero ningú llevat el que creu té remissió de pecat, Juan 3:15-18, Marcos 16:16).
3. La Salvació: L'home no pot de sí mateix ni de la seua pròpia voluntat fer res verdaderament bo fins que haja naixcut de nou per Deu, en Crist, per mig de l'Esperit Sant.
4. La Gràcia de Deu: Tota bona obra o moviment en el regenerat deu ser adjudicada a la gràcia de Deu, pero la seua Gràcia no és irresistible.
5. El Final dels creents: Aquells que són incorporats en Crist per mig de la fe verdadera, se'ls ha donat el poder per mig de l'ajuda i la gràcia de l'Esperit Sant per a perseverar en la fe. Pero és possible per al creent caure de la gràcia (Mateo 24:9-13, Marcos 13:13, Lucas 21:19). Abans d'Arminius, Menno Simons havia escrit i polemisat contra la doctrina de la predestinació i sostingut que Deu ha deixat vida i mort a la nostra elecció deuteronomio 29:15-20) i no vol que ningú perixca, sino que tots s'arrepenedixquen, vagen al coneiximent de la veritat i siguen salvos (2Pedro 3:9, Ezequiel 33:10-20). Aixina, els menonitas holandesos varen trobar afinitats en els arminianos tant en el seu rebuig a la persecució religiosa, com en l'oposició a la concepció calvinista de la predestinació. Els batistes John Smyth i Thomas Helwys, exiliats en Ámsterdam entre 1606 i 1612 varen ser influenciats pel arminianisme i els seus seguidors són hui coneguts com a Batistes Generals, pel seu convenciment de que Jesús va morir per a salvar a tots els hòmens que creen en Ell. Els metodistes, com el seu fundador John Wesley, varen defendre els criteris arminianos creuen que mentres Deu és omnipotent i coneix les decisions que els individus van a prendre, Ell encara li dona el poder als individus per a triar o rebujar-ho tot, sense importar les condicions externes o internes relacionades en la decisió. Per eixemple, quan Jesús va ser clavat a la creu, els dos assessins, un de cada costat, estaven a punt de morir. Solament un va demanar a Jesús el perdó, mentres que l'atre, inclús a la vora de la mort i sense res que perdre, decidix burlar-se del mateix. En el punt de vista dels Metodistas i uns atres que creuen en elliure albir, açò va ser la escogencia entre la vida i la mort eterna. També va ser adoptada la teologia arminiana en el sigle XIX pel moviment restauracionista dels Discípuls de Crist i Iglésies de Crist. Actualment les tesis arminianas han aplegat a tindre acceptació entre cristians de diferents denominacions de varis països.

En el catolicisme

Vore també: Polèmica d'auxiliis

Tomás d'Aquino.

Teòlecs de la Iglésia catòlica abracen l'idea de l'albir, pero generalment no veuen elliure albir existint a banda o contradient la Gràcia divina. Sant Agustín d'Hipona i sant Tomás d'Aquino varen escriure extensament sobre elliure albir, en Agustín concentrant-se en l'importància delliure albir en la seua resposta als maníqueos, i també en les llimitacions d'un concepte de lliure albir illimitat com a negació de gràcia, en les seues refutació de Pelagio. L'émfasis del catolicisme cristià en elliure albir i gràcia és generalment contrastat en la predestinació de la cristiandad protestant especialment despuix de la contrarreforma, pero entendre conceptes que diferixen sobre elliure albir, és tan important com entendre els diversos conceptes de la naturalea de Deu, centrant-se en l'idea en que Deu pot ser totpoderós i omnisapiente, encara que la gent continue eixercitant elliure albir, ya que Deu no existix en el temps. Tomás d'Aquino vea els humans com preprogramados (en virtut de ser humans) per a buscar certes metes, pero capaces d'elegir entre rutes per a conseguir estes metes (nostre telos aristotèlic). El seu punt de vista s'ha associat tant en el compatibilisme com en elibertarisme. En enfrontar les eleccions, va argumentar que els humans estan governats pel intelecte, la voluntat i les passions. La voluntat és "el motor primari de tots els poders de l'ànima [...] i també és la causa eficient del moviment en el cos". Elliure albir entra de la següent manera: elliure albir és un "poder apetitiu", és dir, no un poder cognitiu de l'intelecte (el terme "gana" de la definició d'Aquino "inclou totes les formes d'inclinament intern"). Afirma que el juí "conclou i termina el consell. Ara be, el consell es termina, primer, pel juí de la raó; en segon lloc, per l'acceptació de la gana [és dir, elliure albir]".

El Concili de Trento va declarar que elliure albir de l'home, mogut i animat per Deu, pugues pel seu consentiment cooperar en Deu, qui anima i invita la seua acció; i que per això pot dispondre's i preparar-se per a obtindre la gràcia de justificació. La voluntat pot resistir-se a la gràcia de Deu si aixina elegix. No és com una cosa inanimada que permaneix purament passiva. Encara debilitat i disminuït per la caiguda d'Adán, elliure albir no és destruït en la carrera (Sessió VI, cap. I i V).

En la ortodox oriental

El concepte de lliure albir serà també molt important en les iglésies ortodoxes, particularment en les orientals ortodoxes, i molt especialment en les afiliades al Cóptico. Molt similar al concepte del judaisme, elliure albir és tractat com a axiomàtic. Tots posseïxen un lliure albir que seguirà seguint el seu consciència i arrogància, abdós sent part de l'individu. Mentres un més seguix la consciència, s'obtenen millors resultats, i mentres un de més seguixca l'arrogància, pijors seran els resultats. Seguir l'arrogància pròpia és a voltes comparat en els perills de caure en un buit en caminar en obscuritat, sense la llum de la consciència que allumena el camí. Doctrines molt similars han també trobat expressió escrita en el “manual de Disciplina” dels Manuscrits de la Mar Morta, i en alguns texts religiosos baixa la possessió dels judeus Beta Israel d'Etiopia.

En l'Iglésia de Jesucristo dels sants dels últims dies ^{cita requerida}

Els membres de l'Iglésia de Jesucristo dels sants dels últims dies creuen que Deu li ha donat a tots els humans el regal de l'albir, sent la meta última retornar a la seua presència. David O. McKay, anterior profeta i president de l'Iglésia, va comunicar: “és el propòsit del Senyor que l'home es convertixca a la seua image i semblança. Per a que l'home ho conseguixca va ser necessari per al Creador fer-ho primer lliure”. Sobre el conflicte albir i predestinació, els sants dels últims dies opinen que Deu preordenó a l'home en particulars estacions de la vida, en orde d'alvançar El seu pla per a guiar a la humanitat de regrés a La seua presència. Estes preordenanzas no eren decrets inalterables, sino cridades de Deu per a que l'home realisara missions específiques en la seua mortalitat. Els hòmens són responsables pel seu propi destí, a pesar de la seua fe i obediència als manaments de Deu. El “albir” llavors no deuria ser interpretat com les accions sense conseqüències; significa que és un dò de Deu i les conseqüències deuen vindre necessàriament com a resultat de les decisions fetes. Aixina i tot el albir i la contabilitat són complementàries i no poden ser separades. Una diferència gran, i un punt de vista clau per a l'enteniment de l'albir dels sants d'últims dies, entre els cristians comuns i els sants d'últims dies involucra la creència en una vida abans de l'immortalitat. Els membres de l'Iglésia de Jesucristo dels sants dels últims dies creuen que abans que la terra anara creada tota la humanitat vivia en una vida preexistente com a fills espirituals de Deu, citant a hebreus 12:9. Ací Deu, el seu Pare, va nutrir, va ensenyar i va vore els mijos per al seu desenroll, pero mai els va furtar del seu albir, citant a doctrina i convenis 29:35. En este estat persistent ells podien deprendre, triar, créixer, retrocedir, com en la terra. Esta preparació els permetria tornar-se els hòmens i dònes de la terra, i ser educats posteriorment i provats en l'escola de l'immortalitat per a retornar a la presència de Deu i tornar-se com Ell. Aixina i tot es creu que la vida preexistente ha segut un periodo infinitament llarc de probación, progressió i escola. Alguns dels fills espirituals de Deu varen eixercitar tant el seu albir que es varen conformar en la llei de Deu i es varen convertir en “nobles i grans”. Estos varen ser preordenados abans dels seus naiximent mortals per a realisar grans visions per al Senyor en esta vida, com va ser descrit en el Abraham en els versos 3:22-28. Pero inclús estos, els qui varen ser preordenados per a la grandea podien caure i transgredir les lleis de Deu. Per lo tant, la mortalitat és simplement un estat a on la progressió i la probación són continuats aixina com va començar en la preexistencia. Sense el seu albir la mortalitat seria inútil.^{cita requerida}

En la nova iglésia

La Nova Iglésia swedenborguiana, fundada sobre els escrits d'Emanuel Swedenborg, ensenya que cada persona té completa llibertat per a triar el cel o el infern. Swedenborg afirma que si Deu és l'Amor mateix, la gent deu tindre lliure albir. Si Deu és Amor, llavors Ell no desija dany a ningú: aixina que és impossible que Ell predestine a qualsevol persona a l'infern. Per un atre costat, si Deu és Amor, llavors Ell deu amar coses fòra de si; si la gent no té la llibertat per a triar el mal com seran simples extensions de Deu, i el no podrà amar-ho com alguna cosa fòra de sí. Ademés, Swedenborg deixa en clar que si una persona no té lliure albir per a triar la bondat i la fe, llavors tots els manaments de la Bíblia per a amar a Deu i al pròxim no tenen valor, ya que ningú pot triar fer-els —i és impossible que un Deu que és Amor i saber ensenye manaments inconclusos.^{cita requerida}

En el judaisme

La creència delliure albir (hebreu: bejirá jofshith בחירה חפשית, bejirá בחירה) és axiomàtica en el pensament judeu, i està conectada molt de prop en el concepte de premi i castic, basat en la Torá. El Versícul 30:19 del Deuteronomio diu “Yo (Deu) t'he donat vida i mort, bendició i maldicció: tria vida”. Elliure albir és llavors discutit largamente en la filosofia judeua, primàriament com l'objectiu de Deu en la creació, i despuix resultant en una paradoxa.

Els judeus en l'actualitat mantenen discussions sobre elliure albir i la participació de Deu en les eleccions morals que prenen les persones, i el grau de llibertat de decidir que posseïx cada persona.

Les ensenyances tradicionals sobre la creació, particularment influenciat pel misticisme judeu, són que “este món és com un passadiç per al Món Venidor” (Pirkei Avoth archive. org/web/20060830200534/http://sichosinenglish. org/books/ethics/04-16. htm 4:16). «L'home va ser creat en el sol propòsit de regocijar a Deu, i derivant el plaure de l'esplendor de La seua presència… elloc a on esta alegria es donarà és en el Món Venidor, que va ser creat expressament per a açò; pero el camí al objeto d'els nostres desijos és este món». (Moshe Jaim Luzato, Mesillat Yesharim, archive. org/web/20060713040016/http://www. shechem. org/torah/mesyesh/1. htm Cap.1). Elliure albir és requerit en la justícia de Deu, «d'una atra manera, l'Home no obtindria ni rebujaria actes de bondat sobre els quals ell no tindria control». És entés posteriorment que per a que l'Home puga tindre un lliure albir verdader, no deu tindre solament açò internament, sino també un ambient que permeta una decisió entre obediència i desobediència. Deu, aixina, va crear el món per a que ben i mal puguen operar lliurement; açò és el significat de la màxima rabínica, «tot està en les mans del cel menys la por al cel» (Talmud, Berachot 33b). En la lliteratura rabínica, hi ha molta discussió entre la omnisciencia de Deu i elliure albir. La visió representativa és que “tot està previst; aixina i tot, elliure albir és donat”. (Rabí Akiva, Pirke Avot, archive. org/web/20060830203834/http://sichosinenglish. org/books/ethics/03-15. htm 3:15). Basat en l'enteniment, el problema és descrit com una paradoxa, més allà del nostre enteniment.

«El Sagrat, Beneït siga, sap tot lo que passarà ans que haja passat. ¿Sabrà Deu si una persona particular serà bona o mala, o no ho sabrà?, si Ell ho sap, serà impossible per a eixa persona no ser bona, i aixina demostra que no coneix tot lo que Ell ha creat… El Sagrat, Beneït siga, no té temperaments i està fòra de dits ambients, a diferència de la gent, els sers de la qual i temperaments són dos coses separades. Deu i els seus temperaments són un, i l'existència de Deu està més allà de la comprensió de l'home… No tenim les capacitats de comprendre cóm El Sagrat, Beneït Siga, coneix tots els events i la seua creació. [No obstant] se sap sense dubte que la gent fa lo que vol sense El Sagrat, Beneït Siga, forçant-els a fer alguna cosa… És dit per açò que un home és jujat d'acort a les seues accions». (Maimonides, Mishne Torá, archive. org/web/20080225061137/http://www. panix. com/~jjbaker/MadaT. html Teshuva 5:5). La paradoxa és explicada, pero no resolta, en observar que Deu existix fòra del temps i per lo tant, el seu coneiximent del futur és exactament el mateix coneiximent del passat i del present. Aixina com el seu coneiximent del passat no interferix en elliure albir de l'home, tampoc en un futur. Una analogia és aquella del viage en el temps: El viager del temps, havent retornat del futur, sap prèviament lo que algú farà, pero mentres ell sap açò, este coneiximent no causa l'acció del subjecte; el subjecte va tindre lliure albir inclús quan el viager del temps va tindre un coneiximent previ. Esta distinció entre coneiximent previ i predestinació, és discutit per la crítica de Maimonides Abraham Ibn Daud; vore Hasagat HaRABaD ad loc. Encara que lo previ representa la vista majoritària en el pensament rabínico, hi ha molts grans pensadors que resolen la paradoxa en excloure explícitament el diví coneiximent previ. Abdós, Saadia Gaon i Judah ha-Levi mantenen que “les decisions de l'home precedixen al coneiximent de Deu”. Gersónides sosté que Deu sap, de bestreta, les decisions obertes a cada individu, pero no coneix que decisió l'individu en la seua llibertat prendrà.

Isaiah Horowitz pren el punt de vista de que Deu no pot saber quins eleccions morals prendran les persones, pero que, no obstant, no deteriora la seua perfecció. L'existència delliure albir i la paradoxa descrita anteriorment està lligada cercanamente al concepte de Tzimtzum. Tzimtzum recolza l'idea de que Deu “va contraure” la seua essència infinita, per a permetre l'existència d'un “espai conceptual”, en el qual un món finito, independent poguera existir. Esta “constricció” va fer possible alliure albir, i seguidament el potencial per a heretar el potencial i el Món Venidor. Més allà, d'acort en la primera aproximació, està entés que la paradoxa de la omnisciencia delliure albir proveïx un pla temporal paral a la paradoxa inherent dins de Tzimtzum. En la garantia delliure albir, Deu, d'alguna manera ha “disminuït” el seu coneiximent previ per a permetre l'acció independent de l'home; Ell posseïx el seu coneiximent previ i aixina i tot elliure albir existix. En el cas de Tzimtzum, Deu ha contret la seua essència per a permetre l'existència independent de l'home; aixina i tot és atractiu i transcendent. En el pensament judeu, elliure albir és encara discutit en conexió en la Teologia Negativa, la Divina Simplicitat i la Divina Providència aixina com els principis judeus de la fe en general.

En l'islam

El islam ensenya: «Deu és omnisciente i omnipotent; ho ha sabut tot per l'eternitat». Pero encara, hi ha una tradició d'albir per a que l'home reconega la responsabilitat de les seues accions, la qual ha segut extreta del Corán. Aixina està escrit en el Corán: «Ningú carregarà el pes d'un atre». L'albir és la base sobre la qual un pot ser castigat o recompensat en la vida posterior.

Enquestes sobre elliure albir

Entre filòsofs

Una enquesta de 2009 va mostrar que el compatibilisme és una postura prou popular entre els qui s'especialisen en filosofia (59 %). La creència en elibertarisme va ascendir al 14 %, mentres que la falta de creència en elliure albir va aplegar al 12 %. Més de la mitat de les persones enquestades eren nortamericanes.

Entre els biòlecs evolutius

El 79 % dels biòlecs evolucionistes varen dir que creuen en elliure albir segons una enquesta realisada en 2007, solament el 14 % va elegir no tindre lliure albir i el 7 % no va respondre la pregunta.

En la cultura popular

Una de les més famoses històries delliure albir és el relat de Frank R. Stockton de 1882 titulat ¿La Dama o el Tigre?, en la que la protagonista se somet a una difícil decisió. En el relat de ciència ficció de Larry Niven Tots els camins de la miríade du la teoria delliure albir dels univers múltiples a un "reductio ad absurdum".^{cita requerida}

Tant en la trilogia de The Matrix com en la película The Devil's Advocate existixen moltes referències alliure albir i a l'importància de fer les nostres pròpies eleccions. En Bruce Almighty al personage principal, Bruce Nolan (Jim Carrey), li varen ser donats els poders de Deu per un determinat periodo en l'advertència de que «no podia interferir en elliure albir». En la película Donnie Darko, el personage principal pot vore lo que Deu planifica que la gent faça, una implicació del pensament cristià delliure albir.^{cita requerida}

En els videojocs de la série Legacy of Kain, un dels personages principals, Raziel, és l'únic en lliure albir. Tots els demés sò dominats per la Roda del Destí i les seues llínees del temps varen ser escrites des del principi fins al final mentres Raziel tenia oportunitat de canviar la seua llínea de temps com ell elegira usant vàries màquines del temps.^{cita requerida}

Vore també

• anarcocristianisme
• argument delliure albir
• encert
• consciència
• Daniel Dennett
• determinisme
• determinisme científic
• Gödel, Escher, Bach
• llibertat
• lliure albir en l'antiguetat
• librepensador
• paradoxa de Newcomb
• predestinació
• problema del mal
• socialisme cristià
• Baruch Spinoza
• teleologia
• temperament
• teodicea

Bibliografia

• Bischof, Michael H. Kann ein Konzept der Willensfreiheit auf dones Prinzip der alternativen Möglichkeiten verzichten? Harry G. Frankfurts Kritik am Prinzip der alternativen Möglichkeiten (PAP). In: Zeitschrift für philosophische Forschung (ZphF), Heft 4, 2004. (alemà)
• Libet, Benjamin, Freeman, Anthony, Sutherland. J. K. B., Editors, The volitional brain: Towards a neuroscience of free will. 1999, Imprint Academic. ISBN 0-907845-50-9.
• Libet, Benjamin, google. es/books? id=c18ls_NjqZEC&printsec=frontcover&dq=inauthor:%22Benjamin+Libet%22&hl=es&ei=xR7YTKj6GMSOjAfzv6jiCQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CC0Q6AEwAA#v=onepage&q&f=false Mind clave: the temporal factor in consciousness, Harvard University Press, 2004. ISBN 0-674-01320-4.
• López Corredoira, M., 2005, Som fragments de Naturalea arrastrats per les seues lleis, Vision Net, Madrit, ISBN 84-9821-136-0
• Muhm, Myriam: Abolito illibere arbitrio - Colloquio en Wolf Singer, in: L'Espresso,19.08.2004 https://web. archive. org/web/20060516090209/http://www. larchivio. org/xoom/myriam-singer. htm
• Morris, Tom Philosophy for Dummies For Dummies (anglés)
• Lawhead, Willaim F. The Philosophical Journey: An Interactive Approach McGraw-Hill Humanities/Social Sciences/Languages (anglés)
• Inwagen, Peter van An Essay on Free Will Oxford: Clarendon Press (anglés)
• Schopenhauer, Arthur, On the Freedom of the Will, Oxford: Basil Blackwell ISBN 0-631-14552-4

Enllaços externs

Lliure albir en Viquidites.

• stanford. edu/entries/freewill/ Free Will - Stanford Encyclopedia of Philosophy (anglés)
• stanford. edu/entries/incompatibilism-theories/ Incompatibilism - Stanford Encyclopedia of Philosophy (anglés)
• stanford. edu/entries/free-will-foreknowledge/ Divine Foreknowledge and Free Will - Stanford Encyclopedia of Philosophy (anglés)