Destí

Destí

El destí (també cridat fatum, fat o sino) és el concepte pel qual una persona creu que els events o les accions estan determinades. El destí seria un poder sobrenatural o pla que guia la vida humana i la de qualsevol ser a un fi no triat. El destí és per lo tant, l'antònim del lliure albir .

Religió

En les cultures occidentals i orientals, la majoria de les religions han cregut en formes de destí especialment relacionades en la predestinació, des del tao del confucianisme chinenc o el karma del hinduisme a la catòlica i bienhechora Providència o Gràcia, que deixa cert marge a la llibertat, o la férrea predestinació del calvinisme. Des d'un punt de vista religiós, el destí és un pla creat per un deu, per lo que no pot ser modificat de cap manera. Açò, per supost, exceptuant el coneiximent judeocristià que des de la Sagrada Escritura rebuja de pla l'existència d'una predestinació absoluta pel lliure albir, que, entre atres coses, fa a l'home ser a image i semblança d'un deu. Els grecs cridaven al destí «ανανκη » (Ananké) i ho consideraven una força superior no solament als hòmens, sino inclús als mateixos deus. Esta entitat, el Fat (deu suprem), havia establit que, de la mateixa manera que Kronos va encadenar al seu pare, un fill seu ho faria en ell. El destí era personificado per la deesa Moira, rebatejada com Fatum en la mitologia romana.

Filosofia

El destí es relacionaria en la teoria de la causalitat que afirma que, si «tota acció comporta una reacció, dos accions iguals tindran la mateixa reacció», a menos que es combinen vàries causes entre sí fent impredictible als nostres ulls el resultat. Res existix per encert de la mateixa manera que res es crea del no res. Tot té una causa, i si té una causa estava predestinado a existir des del moment en que la causa va sorgir. Degut a que l'immensa cantitat de causes és impensablemente immensa, nos és impossible conéixer-les totes i enllaçar-les entre sí. Açò pot estar estretament relacionat en un teixit, en el que cada u de nosatres és una cerda que s'involucra en unes atres i al final esta es va entretejiendo per a crear un propòsit, aquell propòsit que ha completat i dona per fet la realisació d'una vida. Alguna aparent conseqüència a tal possibilitat del destí seria, evidentment, la negació de la llibertat humana. Pero tal qüestió presupon el problema de l'essència humana resolt. Si no es pot discernir alguna substància que distinguixca a l'home del restant de l'univers llavors argumentar entorn a la llibertat humana és absurt. Pero sí és possible discernir. Per eixemple, no existix evidència de que un ser viu, a diferència de l'home, siga capaç d'escriure i de llegir els seus còdics. Açò permet la perpetuació de qualsevol coneiximent. Ellenguage en sí no és suficient. No té potencial de ser reconegut per atres entitats inteligents. Imagine's un univers en un únic element. Si es preguntara si tal element és lliure o no ho és seria una pregunta sense sentit puix no hi hauria res que poguera, a lo manco en principi, condicionar o llimitar la seua llibertat. Si a açò se li pretenguera contraargumentar afirmant que és lliure precisament perque no hi ha alguna cosa que ho condicione, llavors el "alguna cosa" representaria un element més a l'univers, lo que duria com a conseqüència estar tractant un univers de dos elements, és dir, un univers diferent. Tal "alguna cosa" no té possibilitat en un univers d'un sol element pel simple fet de que ya no seria d'una sola unitat. Llavors, per a indagar sobre llibertat humana primer deu fer-se com a mínim una separació autèntica i clara d'a lo manco dos elements en el nostre univers, en atres paraules, fer un criteri de demarcació entre el subjecte i l'univers. El subjecte en relació en l'univers, solament, és perenne, ya que no es considera la vida, la qual sorgix de l'univers. Qualsevol pot trobar en la taula periòdica dels elements la vida. Pero no s'ha pogut demostrar per laboratori. És dir, no s'ha pogut crear vida. Entenga's que la vida ya existix abans que nosatres lo humans, i que nos incorporem a ella en nàixer, devem supeditar-nos a ella, no tractar d'estar per damunt. És illògic i contradictori en tota la seua extensió. Per tant la vida nos explica, nosatres no. Aünar-se a ella, als seus principis, que poden observar-se en el seu comportament, és el fi. D'ahí per a davant, el destí no està prescrit, no és concebible, és vivible.

Arts i lliteratura

El tema del destí en les arts i la lliteratura és molt ampli perque afecta a la més íntima condició humana i els més diversos aspectes de l'experiència. Moltes llegendas i contes grecs ensenyen l'inutilitat d'afrontar un destí inevitable que s'ha predit correctament per mig d'oràculs, auguris, vaticinis o profecias. En la faula grecolatina clàssica subyacer el principi de que és impossible canviar la naturalea d'una persona, com tampoc és possible la d'un animal o la d'una força natural, i per lo tant el destí està prefixat des del naiximent: l'orde social és tan irreversible com el natural. Este concepte és especialment rellevant en la tragèdia grega, que el personage principal o héroe s'alça contra els deus o contra la societat incorrent en un defecte de caràcter o passió (la paraula "pathos" o passió significava també maltia per als grecs) denominat hybris (en grec antic ὕϐρις o orgull impío contra els deus o les normes socials) i és castigat en el fi habitual de tota tragèdia: mort o locada. Igualment succeïx en la tradició hindú. En la novela picaresca espanyola l'antihéroe, sempre desafortunat, és desairat contínuament en les seues pretensions de pujar de condició social, perpetuant aixina el model de la societat estamental d'orige migeval. Encara que en el XIX, en el desenroll de la burguesia o mesocràcia, de naturalea fonamentalment interclasista, este orde es subvierte, en el subsecuente Naturalisme d'el XIX, el destí es plasma a través d'un férreu i materialiste determinisme biològic, econòmic i social en les noveles de tesis d'Émile Zola, Thomas Hardy i Vicente Blasco Ibáñez, entre uns atres. En la Grècia clàssica, un dels temes principals de l'obra Fedro de Platón és la naturalea. En la lliteratura espanyola el destí és el tema principal del drama romàntic, i en especial del Don Álvaro o La força del sino, del Duc de Rivas.

Oswald Spengler dedica vasts paràgrafs de La decadència d'Occident a explicar l'idea de sino i el principi de causalitat. "En l'idea del sino es revela l'anhel còsmic que atormenta a un ànima, la seua ànsia de llum", senyala Spengler

Enllaços externs

Destí en Viquidites.